(18) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2018 – PASSEN MOLTES COSES EN EL DECURS DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I CAL DESTRIAR MOLT BÉ DEL «TÓTUM REVOLÚTUM», EL GRA DE LA PALLA

• S’està parlant molt de la via eslovena per aconseguir la independència, equiparada com una via violenta o una revolta que va conduir a una guerra sagnant. Sembla que aquest enfocament és totalment equivocat perquè cal tenir en compte que Eslovènia va fer un referèndum el 23 de desembre de 1990 (la qual cosa es va poder fer dins de la legalitat perquè la Constitució de Iugoslàvia permetia el dret de l’autodeterminació) amb un 93,2% de participació i un 95% de vots afirmatius. Van esperar inútilment mig any el reconeixement d’Europa i el 25 de juny del 1991 van proclamar la independència. L’endemà, les tropes de Sèrvia van envair Eslovènia, un fet que va provocar una trista guerra que va acabar al cap de 10 dies amb un armistici, patrocinat finalment, per Europa. Per tant, potser no s’hauria de parlar d’un model eslovè a seguir, sinó d’un model serbi, i accepti’s amb benvolença la ironia…! En tot cas, tal i com expressa en Jordi Sánchez, des de la seva vaga de fam a la presó de Lledoners i, preguntat sobre si la via eslovena és el camí a seguir, respon: 

“En tot cas, jo no tinc més via que la catalana, la que estem fem. Amb dificultats, però amb una gran dignitat amarada en el civisme, la no-violència i la voluntat de diàleg…”.

• I, per a tots aquells -que han estat molts i en especial els del PP i C’s– escandalitzats per la proposta de Quim Torra, sota la severa fèrula de l’unionisme constitucional espanyol, en escatar l’hemeroteca, trobem que el Ministeri d’Exteriors i la Casa del Rei van premiar, a l’any 2002, el primer President de l’Eslovènia independent, Milan Kukan, amb el Collar del Reial Orde d’Isabel la Catòlica, que premia «la lleialtat provada i els mèrits contrets a favor de la prosperitat d’aquells territoris». En plena polèmica per l’apel·lació del president Quim Torra a la via eslovena per aconseguir la independència de Catalunya, que el PP i C’s han aprofitat per reclamar de nou l’aplicació del 155, el llavors màxim representant d’Eslovènia va ser condecorat amb aquesta distinció -malgrat la seixantena de morts que va haver-hi en aquell país- que va instaurar el rei Ferran VII el 14 de març de 1815, amb el nom de Reial i Americà Orde d’Isabel la Catòlica, que va ser rebatejat amb el nom actual, el 1847.  

La seva funció actual és «premiar aquells comportaments extraordinaris de caràcter civil, realitzats per persones espanyoles i estrangeres, que redunden en benefici de la nació o que contribueixin, de manera rellevant, a afavorir les relacions d’amistat i cooperació de la nació espanyola amb la resta de la comunitat internacional». Actualment depèn del Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya i de la Casa del Rei i tots els títols de les condecoracions de l’Orde han de portar les signatures tant del ministre com del rei.

• El rei Joan Carles I va lliurar el Collar a Milan Kukan durant la visita que va fer a Eslovènia el juliol de 2002 i el monarca va ser condecorat amb la Insígnia Daurada Honorària de la Llibertat de la República d’Eslovènia. Durant el discurs que va pronunciar en el sopar de gala ofert en honor als Reis pel President eslovè, el monarca, conscient de les dificultats que vivia el procés d’ampliació de la UE, va assegurar que l’adhesió de nous membres és un objectiu «inajornable» si es vol aconseguir una Europa més gran. L’actual President d’Eslovènia, Borut Pahor, ha deixat clar que la via eslovena va ser pacífica i que la guerra li va ser imposada per Sèrvia.

En concret, l’anticipació de la violència en dades, és a dir, la freqüència de piulades(tweets + retweets) amb la paraula «violència» durant una hora concreta el dia 18 de desembre de 2018, geolocalitzades a Barcelona i Madrid en un radi de 32 quilòmetres, ascendeixen en un diferencial de 2.000 (Madrid) enfront d’unes 400 (BCN).   

Tot si val contra l’independentisme…! Els partits de la dreta i els del centre esquerra sempre fan el que ells creuen que han de fer per conservar el bé suprem que és la unitat de la Pàtria. Aquest bé suprem no és Déu, ni la família, ni els drets humans. És la Pàtria…! La Pàtria és el contenidor del rebuig: hi cap tot el que no es pot reciclar. Hi cap tot allò que no hi cap a cap altre contenidor. Per la Pàtria es pot ignorar Déu, la família o els drets humnans. Per la Pàtria s’ha torturat, s’ha indultat a torturadors, s’han inventat delictes, s’ha mentit, s’ha matat…

.

17. Es despren del Codi Penal vigent que si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió.

I, tot parlant de violència, llegeixo un articles de Jordi Amat –«L’Estat del Judici» aparegut a La Vanguàrdia (27.01.2019) en què en síntesi l’exmagistrat de la Sala Penal del Tribunal Supremo, Adolfo Prego, va avisar en va, que o es reformava el Codi Penal o no es podria criminalitzar la rebel·lió.

«No sé si todavía estamos a tiempo». Som a la primavera de l’any 2008 i, amb aquesta expressió angoixada, Adolfo Prego, tancava la versió escrita d’una reflexió que tres dies després seria l’eix del seminari «Derecho penal y defensa del ordenamiento constitucional», organitzat per l’àrea d’estudis de la FAES sobre la Constitució espanyola. Adolfo Prego va advertir que. com es fa en els simulacres d’incendis, més valia curar-se en salut abans que les flames cremessin:

«Lo que està en juego es la soberanía nacional y la integridad territorial de España, cuya nación es indisoluble. Esto y no otra cosa es lo que se encuentra en el fondo de la necesaria protección penal frente a ciertos actos aparentemente democráticos de consulta popular, que se evidencian como preparatorios o favorecedores de una futura secesión».

Per evitar la fallida de l’Estat, defensava la reforma del Codi Penal per sortir al pas devant d’una hipotètica secessió proclamada per un Parlament autonòmic (com havia succeït, segons ell, el 1934). Deia que amb el Codi Penal actualment vigent les autoritats públiques que desobeïssin només podien ser multades o inhabilitades. En canvi amb la reforma que Adolfo Prego propugnava es permetria criminalitzar-les.

Aquest Magistrat, jurista i activista conservador qualificat, dnis de la línia dels «neocons» va ser:

• Membre de la Comissió d’Estudis i Informes del Consell General del Poder judicial que va refusar el dictàment favorable a la Llei Integral contra la violència sobre la Dona per trobar-la discriminatòria per als homes i, per altra banda, va donar suport a un informe contra l’Estatut de Catalunya del 2006 …
• Crític amb la reforma del Codi Penal que legalitzaria el matrimoni homosexual i en contra de la Memòria Històrica…
• D’idees, des de la Hermandad del Valle de los Caídos, com:

«España es una entidad histórica milenaria, que se recibe en depósito y se adminjstra con la obligación de transmitirla a las siguientes generaciones» / «Ninguna generación de españoles, ninguna, puede tomar decisiones sobre la destrucción de España o sobre su unidad» / «España no pertenece al patrimonio de los españoles: los españoles pertenecemos a España»…

• Presentador de llibres de Pio Moa sobre la història contemporànea d’Espanya, escrits des d’una òptica de revisionisme contrarevolucionari…
• Patró d’honor i portaveu de la «Fundación para la Defensa de la Nación Española» …i convençut que l’Estat del 78 s’havia de reformar de cap a peus…

.

18. El Concert de Sant Esteve al Palau de la Música Catalana

El Concert de Sant Esteve que cada any el 26 de desembre ofereix l‘Orfeó Català en el Palau de la Música Catalana esdevé una celebració de la catalanitat.

De fet, algú ha cregut que el motor del catalanisme és la Generalitat, l’Escola catalana o  la TV3 (i que carregant-se aquestes institucions, el catalanisme es dissoldrà). Res d’això. El motor del catalanisme és la societat civil catalana –cultural, esportiva, cívica, social– que ha articulat i empès els país durant 120 anys entorn de l’ideal de la catalanitat. I precisament, perquè aquesta societat civil s’ha vertebrat al marge de l’Estat, ha pogut  sobreviure, fins i tot, quan el poder li ha estat més indiferent o hostil.

Aquest 26 de desembre de 2018 l’Orfeó Català, dins del Palau de la Música Catalana, en el seu Concert de Nadal, va assumir la reivindicació de la catalanitat, la llibertat del presos polítics i el dret a la independència, sota el vent de les estelades i a l’empara vibrant del “Cant de la Senyera”. 

.

Els presos polítics Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull deixen la vaga de fam. Ho fan després de vint dies –en el cas dels primers– i disset –en el cas dels segons– de protesta per denunciar el «bloqueig» del Tribunal Constitucional al Tribunal de Justícia de la UE. Som a 29 de desembre de 2018. Ahir, de fet, van ser els expresidents de la Generalitat i els expresidents del Parlament els que a través d’una carta conjunta van demanar que abandonessin la vaga de fam. Deia la missiva:

«Entenem que la vaga de fam ha donat visibilitat a la seva situació processal i ha sacsejat consciències a escala nacional i internacional, alhora que el Tribunal Constitucional ja ha posat calendari a la resolució dels recursos d’empara interposats, i ja n’ha resolt alguns…» 

De fet, els presos polítics han enviat una carta des de Lledoners compartint la mateixa anàlisi. Han reivindicat la «visibilitat» que la protesta ha donat a la seva situació processal, a més d’haver fet que el TC –argumenten– hagi posat calendari a la resolució dels recursos d’empara.

Té explicació humana que periodistes, unionistes i alguns polítics destacats hagin fet mofa d’una vaga de fam…? Tot és possible i ha succeït. Per decència humana i respecte als presos polítics obvio deixar els comentaris perversos. Però només cal consultar les hemeroteques i programes de Televisió per quedar escandalitzat i patir allò que se’n diu vergonya aliena…

.

Però José Martínez Guerricabeitia era un valencià entusiasta i malgrat tot va ser capaç d’aplegar una bona colla de joves estudiants que sovint venien a París, com ara Manuel Castells, Joan Martínez Alier, Pasqual Maragall o tants més. Amb tot això va poder omplir planes de la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico amb una bona mostra del millor pensament i reflexió, que únicament l’ambient de llibertat que es respirava fora d’Espanya permetia d’oferir. Ara, tan bon punt el franquisme va començar a esvair-se i els aires de la Transició van semblar instal·lar-se en una atmosfera encara massa tèrbola, com va explicar Joan Martínez Alier amb claredat, un d’aquells joves amb esperit de comissari polític, Joaquin Leguina, va proposar que l’elenc de la revista es passés en massa a un nou PSOE que requeria quadres i pensadors. De fet, bona part dels qui ho van acceptar van assolir carreres brillants, amb portes obertes per a publicar a El País i les seves editorials o obtenir els avantatges de ser protegits pel poder. Uns altres, per contra, o bé van haver de buscar-se la vida a fora o les seves carreres professionals van ser mutilades a la manera d’un maccarthisme cañí. Per exemple, és el cas de Joan Martínez Alier, una de les personalitats intel·lectuals europees més interessants i més conegut a Mèxic que no pas a Espanya o Catalunya.

Aquests casos serveixen per a il·lustrar com funciona l’establishment cultural espanyol. Un espai reclòs, protegit per la política i les institucions de l’estat, que premia la figura de l’intel·lectual orgànic que actua com a propagandista del poder real i balla al compàs que li marca l’estat profund i els remenadors de cireres –la llotja del Bernabéu– i que experimenta una projecció pública gràcies a alguns òrgans determinats (El País dels anys noranta en podria ser el màxim exponent). Són absorbits pel sistema acadèmic, convidats a conferenciar a les millors universitats, publicats per les millors editorials amb llibres que es poden trobar fins a la llibreria del Corte Inglés i són guardonats expressament en un sistema de premis massa contaminat per les influències en un sistema endogàmic, probablement més que a l’esquifit sistema cultural català. En bona mesura són creats pel règim i alhora creadors del relat que el legitima. Tanmateix, si ens aturem a analitzar autors com Fernando Savater, el mateix Joaquin Leguina, Arturo Pérez-Reverte o tants noms més, no trobem gran cosa més que obvietats fetes literatura, exaltació de llocs comuns, absència de crítica social o de qüestionament del poder (i, oh!, a Occident la intel·lectualitat havia de servir per a això), i ens adonem que no actuen com a crítics del sistema, sinó com a validadors d’injustícies profundes.

En el fons, i com ja passava amb la Generació del 98, els pensadors oficials del sistema intel·lectual espanyol no deixen de ser l’enèsima reproducció dels arbitristes dels segles XVII i XVIII, simples ideòlegs dòcils que proposen solucions perquè el poder de l’estat i del monarca facin d’Espanya un estat més eficaç per a major glòria de l’imperi. En unes altres paraules, els calaixos amb manuscrits interessants, tal com es lamentava José Martínez Guerricabeitia, mig segle després, continuen buits.

És cert que molts hem despertat d’aquest miratge amb els silencis còmplices derivats del Primer d’Octubre. Tanmateix, tampoc no els vam sentir gaire quan el Partit Popular va engegar aquelles polítiques tòxiques d’eliminació de la llibertat d’expressió, ni van alçar la veu quan cada dia es desnonaven centenars de famílies, ni en el cop d’estat financer de l’agost del 2011, la reforma exprés de l’article 135, ni quan els joves d’Altsasu van ser condemnats per terrorisme en una baralla de bar… I podríem continuar.

Que la intel·lectualitat espanyola sigui covarda no vol dir que sigui ximple. Qui s’ha sortit del camí traçat i de les indicacions dels Leguina de torn s’ha trobat amb la freda intempèrie, expulsat del paradís. Suso de Toro n’és el més paradigmàtic, amb un boicot descarat als seus llibres, tan bons o més que els que de fa dècada i mitja. O Ramón Cotarelo, que sí que serviria per a entendre què és un intel·lectual clàssic, una veu crítica d’un ordre discutible, el qual, per dir-ho en termes suaus, s’ha exiliat a Catalunya, on l’ambient intel·lectual, sense tirar coets, és molt més respirable. Anar a la contra implica que et facin invisible en el millor dels casos i, en el pitjor, simplement assetjat o perseguit. Tècnicament, es tracta d’allò que es diu ‘dissident’.

De fet, la majoria de la intel·lectualitat catalana som una colla de dissidents, potser mal avinguts. Tret dels qui viuen a sou dels Godó, és més probable que als Països Catalans hi hagi més jugadors de bàsquet professional que escriptors vivint de la seva ploma. No fa gaires anys l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va publicar un estudi desolador on es posava en relleu tot allò que sabíem; que només una minoria ínfima podia dedicar-se professionalment a escriure. La majoria entenem la nostra responsabilitat intel·lectual com una activitat complementària, en bona part dels casos a fons perdut. I tot plegat, sense prou projecció. Ras i curt, com que fem nosa al sistema, subtilment som silenciats, com els dissidents de tota la vida, en un país dissident.

Ara, si més no la idea de no dependre de ningú, de no haver rebut les propostes deshonestes dels Leguina de torn, permet certa capacitat de discrepar de l’ordre vigent. Per contra, qui ha viscut de llogar l’ànima al poder és normal que subscrigui aquesta mena de manifests contra la condició nacional de Catalunya, negant l’existència de presos polítics i comportant-se d’una manera tan submisa que recorda el capteniment vergonyant de les associacions d’escriptors txecoslovacs quan denunciaven i insultaven els signants de la carta 77 o els soviètics que acceptaven sense recances la doctrina Jdànov. La incapacitat de qüestionar-se l’ordre del qual es beneficien n’invalida el paper, i probablement diu ben poc de la qualitat de la seva obra. Al cap i a la fi, com el mateix Pérez-Reverte, la majoria acaben essent això, novel·listes dels llibres que es poden trobar a El Corte Inglés, escrivents ocurrents sense decència ni, en termes generals, massa qualitat, apèndix del braç incorrupte del franquisme, pensadors patètics que avalen la violència dels forts contra els febles, col·laboracionistes de la ignomínia d’un règim al qual, com deia Joan Martínez Alier en un dels seus brillants articles dels anys setanta, ‘no es van oposar massa’.

La seva diatriba contra el procés d’autodeterminació de Catalunya, la seva insensibilitat contra els presos polítics i, per contra, els seus silencis contra l’emblanquiment de la ultradreta (via andalusa) o la pèrdua preocupant de drets fonamentals (com el d’expressió, reunió, a l’habitatge o al treball digne) en diu molt, d’ells. De la seva qualitat moral i de la literària, també».

.

23. Sobre el fanatisme…

Espigolo, de l’Antoni Bassas, un «Modest estudi sobre el fanatisme», ara que, per altra banda s’esta desenvolupant una segona vaga de taxistes a Barcelona, dit sigui de pas…

“Com que a tot arreu hi ha de tot, queda explicat com és possible que al mateix col·lectiu de taxistes n’hi hagi de violents i n’hi hagi que et sap greu que s’hagi acabat el trajecte. Entre aquests últims destaco conductors colombians i pakistanesos que m’han contestat en català, en alguns casos tan fluidament que era evident que es tractava d’exalumnes de l’escola catalana. Però el premi dels últims mesos de l’emporta un taxista que em va explicar que era nascut a Cadis i pujat aquí, amb un accent indissimulable, que en menys de tes minuts ja em va treure el tema. I em va explicar el resultat del seu estudi sociològic d’una manera molt gràfica:

«L’odi amb què sento que alguns clients em parlen dels catalans no l’he sentit mai a cap passatger referit als espanyols».

La mostra és modesta, però serveix per explicar a quin cantó hi ha els fanàtics”. I jo hi afegeixo els sinònims més llampants del fanatisme: intolerància, intransigència, dogmàtisme, exaltació, inclemència, desavinència, inflexibilitat, excitació, acalorament…

.

24. l’Assemblea d’Extremadura i el 155 contra Catalunya

L’Assemblea-Parlament d’Extremadura ha emès una votació –PP, PSOE i C’s extremenys- en què, contra Catalunya, insta al President del govern espanyol perquè li n’apliqui l’article 155 de la Constitució espanyola. I aquesta vegada ens il·lustra la ploma de Vicenç Villatoro en un article al diari ARA intitulat “Asimetria”:

“¿Algú s’imagina una sessió del Parlament de Catalunya dedicada a discutir com ha de ser la televisió extremenya i què s’ha de fer amb l‘autonomia d’Extremadura…? Això no passarà, però si passés els esgarips i les acusassions d’intromissió i de supremacisme se sentirien des de l’altra punta del món. En canvi, el Parlament extremeny ho ha fet sobre TV3 i l’autonomia de Catalunya i sembla que tothom ho trobi tan normal.

Aquesta asimetria té causes materials, i respon també a una manera de pensar:

• Les materials: a Catalunya hi ha una àmplia majoria que vol canviar l’statu quo -anant cap a la independència o al federalisme– perquè sap que aquest status quo la perjudica. A Extremadura hi ha una àmplia majoria disposada a defensar desesperadament l’status quo, perquè sap que la beneficia.
• Les conceptuals: el Parlament extremany se sent amb el dret a decidir sobre Catalunya perquè la majorai pensa que Catalunya és seva, en són (co)propietaris. A Catalunya la majoria no té cap interès a decidir sobre l’autonomia d’Extremadura, perquè pensa que en són propietaris els extremenys.

Quan hi ha asimetria, quan tu pots opinar sobre mi i jo no puc opinar sobre tu, és que hi ha desigualtat. És a dir, que hi ha uns que estan per damunt dels altres”.

.

25. El Govern espanyol, davant de l’imminent judici de la Causa Especial  20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya,  del procés d’autodeterminació contra els seus actors, elabora estratègies per contrarestar la propaganda independentista

El Govern espanyol ha elaborat un vídeo «per contrarestar la propaganda independentista» però, de fet, l’ha hagut de fer per contrarestar la realitat que ell mateix ha creat i en la qual cosa no s’agrada. Antoni Bassas exposa algunes preguntes que els diplomàtics espanyols han de contestar sovint quan van pel món:

• Com és que la meitat dels catalans se’n volen anar…? Què teniu pensat d’oferir-los perquè es quedin…?
• Per què els catalans no poden votar, com a Escòcia o al Quebec…? Teniu por de perdre…?
• Per què la policia va carrregar contra la gent pel simple fet de voler votar…? Com podeu dir que les imatges de l’1 d’Octubre de 2017 són falses si les van enregistrar els nostres periodistes…?
• Com és que els heu tingut 15 mesos a la presó sense judici, acusats d’un delicte de rebel·lió, si no hi va haver violència…?

No són preguntes formulades a partir de la propaganda independentista, sinó a partir del sentit comú. Tot i això, preocupa la visibilitat internacional del judici als presos polítics perquè l’Estat, amb els seus potents recursos, pugui convertir el judici al seu favor. S’haurien d’elaborar documents detallats amb llistes de les moltes i diverses irregularitats que s’han anat cometent, veient i escampant, en el decurs dels processos judicials endegats tant del 20-S, com el de l’1-O de 2017, amb la finalitat de distribuir-los entre els mitjans i els corresponsals estrangers…

.

I com ja he escrit en un anterior tema, mantes qüestions és impossible de consignar-les aquí. Per això, penso que en les tertúlies de la ràdio i de la televisió, així com en molts dels articles de la premsa escrita -en focalitzar darrerament, com a centre d’atenció principal i quasi únic el tema sobre Catalunya– s’han silenciat molts altres temes igualment importants, oferint un desequilibri desgavellat que -ni que sigui per cansament- hauria de retornar a un contrabalançament més proporcional i harmònic.