L’ESTAT CONTRA UNA LLENGUA I CONTRA LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A L’ESCOLA / DISPOSICIONS JUDICIALS A L’ANY 2022 I EL DECRET LLEI DE LA GENERALITAT I LA LLEI DEL PARLAMENT DE CATALUNYA PER OBVIAR EL 25% DE CASTELLÀ DE CARA AL CURS 2022-2023

L’ESTAT CONTRA UNA LLENGUA I CONTRA LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A L’ESCOLA / DISPOSICIONS JUDICIALS A L’ANY 2022 I EL DECRET DE LA GENERALITAT PER OBVIAR EL 25% DE CASTELLÀ DE CARA AL CURS 2022-2023

1. LA SENTÈNCIA / REQUERIMENT DEL 25% DE CASTELLÀ A LES ESCOLES

Arran de la sentència / requeriment del TSJC a la Generalitat sobre el compliment immediat de la sentència del 25% del castellà a tots els centres educatius de Catalunya, m’és obligat deixar-hi constància en aquestes planes:

• És veritat que el govern català ha anunciat que ho recorrerà.
• Però el tribunal ha acceptat la petició d’una associació que va sol·licitar l’execució forçosa de la sentència que va declarar ferma el 21 de gener de 2022.
• A partir d’aquí, es va obrir un període de dos mesos per aplicar-la.

El tribunal ordena ara (09/05/22) requerir al conseller d’Educació perquè, en el termini màxim de 15 dies..,

“…dicti les instruccions i estableixi les garanties de control que convingui amb la finalitat que al sistema educatiu de Catalunya tots els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials en els percentatges que es determinin, que no podran ser inferiors al 25% en un i altre cas”.

El text especifica que la utilització de les llengües…

“…ha d’incloure com a mínim la docència de la mateixa llengua i la d’una altra assignatura o matèria de caràcter troncal”, i diu que s’ha d’informar el Tribunal en el mateix moment que finalitzi el nou termini d’execució sobre les mesures adoptades i el grau de compliment que tenen.

També requereix a l’Alta Inspecció Educativa que verifiqui el compliment (en tota Catalunya només hi ha dos inspector de l’estat espanyol) de la part dispositiva de la sentència dictada i que informi al Tribunal de l’activitat desplegada i de la situació constatada quan acabi el termini d’execució assenyalat.

La justícia, mitjançant el TSJC, apunta que:

• Les mesures per garantir el resultat establert per la sentència són facultat de la Generalitat, però que el govern català “no està en la seva llibertat de no actuar i permetre una situació contrària al mandat constitucional”.
• El mateix tribunal ha desestimat la sol·licitud d’execució forçosa de Vox i d’alguns diputats del Parlament per falta de legitimitat. En la decisió hi ha hagut dos vots particulars, entre els cinc magistrats.

La resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que imposa el 25% de castellà a les escoles és escrita en català, però està plena d’errades ortogràfiques i gramaticals:

•  Té més de 120 errades. Errades d’accentuació, apostrofament i puntuació,
• Errors en l’ordre de les oracions,
• Excés de possessius i la manca total de pronoms febles…,

…fet que fa sospitar que és una mala traducció del castellà. Una de les més repetides és:

• «Mides» en lloc de «mesures», que seria una traducció de l’espanyol «medidas».
• També n’hi ha d’altres com ara «dos» i no «dues»,
• «Finament», en comptes de «finalment», o
• «Espacialment» per «especialment». 
• Fins i tot, utilitzen «medis» quan fa referència a «mitjans»,
• Així com errors d’accentuació («be» i «son» enlloc de «bé» i «són», «sentencia», per «sentència») i
• Errades d’apòstrofs («la actuació», per «l’actuació») i de puntuació.

Hi ha un clam comú de la Generalitat, dels sindicats i associacions de professors i de les entitats culturals contra la sentència que obliga les escoles catalanes a impartir el 25% de classes en castellà: 

“El català no es toca i l’escola catalana tampoc”,

ha afirmat el president de la Generalitat, Pere Aragonès, poc després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) hagi declarat ferma la resolució que qüestiona el model d’escola catalana i d’immersió lingüística. Pere Aragonès ha exigit que s’acabin els “atacs a la llengua, a l’ensenyament i al país sencer”, així com la politització de l’educació, i ha assegurat que el Govern català no permetrà que “es posi en risc la cohesió social”.

.

2. I SI ES PARLA DEL 25% DE PRESÈNCIA CASTELLANA A L’ESCOLA, S’HA VALORAT SI L’ENSENYAMENT EN CATALÀ ARRIBA AL 75%…?

Abans de tot cal fer una mirada retrospectiva de la legislació en aquests darrers anys de l’anomenada democràcia:

• Llei de normalització lingüística (1983) / El castellà s’ha d’ensenyar “obligatòriament”.
• Llei de política lingüística (1998) / “Presència adequada» de català i castellà.
• Llei Orgànica d’Educació (LOE, 2006) / Neix Ciutadans i entren els primers recursos al TSJC.
• Estatut d’Autonomia (2006) / La sentència Del Tribunal constitucional (2010). Aquesta sentència ho canvia tot, és a dir, la sentència de l’Estatut del 2010 estableix que el castellà també ha de ser vehicular a Catalunya.
• Llei d’Educació de Catalunya (LEC, 2009) / Es deixa en mans dels centres el pes del castellà
• Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE, 2013) / José Ignacio Wert imposa el castellà com a vehicular a Catalunya
• Llei Orgànica de Modificació de la LOE (LOMLOE, 2020)

Proposo un article d’Albert Pla Nualart intitulat:

«UNA IMMERSIÓ LLUNY DEL 75%»…

«La quantitat i qualitat de l’ús del català a les escoles i instituts de Catalunya -és confús i enganyós dir-ne immersió – no l’ha determinat tant el marc legal com el pes de les famílies i els docents que s’hi han sentit compromesos. No disposar del poder polític per tenir lleis inequívoques -i encara menys per fer-les complir- ha provocat que els usos lingüístics dels centres acabessin sent un reflex més o menys atenuat del seu entorn social i cultural. El castellà hi ha avançat i hi avança en detriment del català -un procés evident des de fa més de 20 anys- en paral·lel al creixent pes en cada comunitat escolar dels que tenen com a únics o principals referents socials i culturals el castellà, Espanya i el magma global.

Una part del catalanisme encara s’emmiralla en una conjuntura excepcional:

• L’antifranquisme culturalment dominant que dels 60 als 90 va vincular l’ús del català al progrés, la democràcia i la llibertat.
• Les escoles i associacions de mestres que va generar -del CEPEPC a Rosa Sensat- van crear la il·lusió que la recatalanització era possible…,
• Però el desacomplexament espanyolista, superada la Transició, l’ha anat esvaint cavalcant l’onada d’una globalització letal per a la diversitat lingüística i la societat civil.

Arribats aquí, tan ridícul és pretendre que el procés descatalanitzador es pot aturar sense lleis clares que es facin complir com ignorar que no disposem ni del poder polític ni del consens social per tenir-les i fer-les efectives:

• Diuen els més optimistes que la immersió té al darrere un 70% o 80% de suport social. M’atreveixo a dir que la immersió (sense cursiva) no el té.
• Dit altrament, el que s’ha qüestionat poc socialment -i qüestionar poc no és donar suport – és una immersió que ha anteposat la convivència a l’ús del català.

No la critico, però tinc clar que aquesta lloable prioritat es tradueix, als centres amb entorns més castellans, en una immersió de cartró pedra: en un ús del castellà molt dominant i un nivell tan deficient del català que s’arriba a acabar l’ensenyament obligatori sense parlar-lo. I, en aquest sentit, la tortuosa modificació de la llei d’ERC, quan permet a cada centre fixar en quin grau ensenyarà en castellà, crea una paradoxa:

• Si després de 30 anys d’immersió l’ús del català només és alt als centres amb entorns més catalans, ¿de debò podem pensar que donant-los llibertat garantirem que els alumnes acabin sabent igual català i castellà; que centres que durant 30 anys han anat cedint a la pressió de l’entorn social ara li plantaran cara; que, a partir d’ara, els centres on s’usarà més el català seran els que l’usaven menys?

Potser cal demanar al Govern que, d’una vegada, parteixi del que és real i, donant la cara, es responsabilitzi de fer pujar gradualment l’ús del català als centres menys immergits amb els millors mestres i uns mètodes pedagògics orientats a aquest propòsit. No hi ha perill que arribi al 75% que dicten els jutges espanyols. Si no es va per aquest camí, només acabarà havent-hi escola pública en català allà on el català sigui socialment dominant, i es començarà a veure com a menys indesitjable la doble xarxa pública segons la llengua vehicular».

I si parlàvem -tant de bo- del 75% d’aprenentatge en la llengua catalana a les escoles serà interessant recollor també 75 raons perquè el castellà no hi ha d’entrar. S’han pogut seleccionar veus representatives del món acadèmic, polític i cultural en contra que “per llei el castellà sigui d’ús a l’escola”. Vet aquí les:

75 RAONS CONTRA QUE EL CASTELLÀ -PER LLEI- SIGUI D’ÚS A L’ESCOLA

I és per això que, vaig a raure a un altre artícle de Sebastià Alzamora, intitulat:

«L’ESTAT, CONTRA UNA LLENGUA»…

«Si ho repassem una mica, ens trobarem que l’estat espanyol ha dedicat molta més jurisprudència a combatre la llengua catalana que a combatre el crim organitzat (de fet, el crim organitzat, aquí, està institucionalitzat).

De sempre, la llengua catalana ha estat la bèstia a abatre pel nacionalisme espanyol d’estat, com un d’aquells pobres elefants que Joan Carles I es carregava a Botswana. Un obscur objecte del desig, un cap per tenir-lo penjat al saló de fumadors del patriotisme espanyol, per contemplar-lo en els capvespres serens dels temps de pau i prosperitat, mentre es va esgrogueint.

El nacionalisme espanyol d’estat (el que no és d’estat també, però ara ens ocupa aquest) és intolerant amb qualsevol tipus de diversitat, però de totes, la que més l’irrita, el molesta, l’incomoda i el sulfura és la diversitat lingüística. És una llàstima, perquè, si en comptes de dedicar tants d’esforços i energies a intentar acabar amb les llengües que no són el castellà (i molt particularment la catalana, carregada de simbolismes), l’estat espanyol hagués incorporat el plurilingüisme com la riquesa que –de vegades, retòricament, mai amb convicció– diuen que és, hi hauria sortit guanyant tothom: també Espanya, i la seva famosa marca. Aquesta Espanya capaç de comprendre el valor de la diversitat lingüística, de potenciar-lo i de fonamentar-hi la pròpia identitat malauradament només ens la podrem imaginar. Si existís, seria un país veritablement avançat, sense tanta tendència a l’autocaricatura involuntària, i és possible que no hagués fet una Guerra Civil.

Que un tribunal -el TSJC o el que sigui- vulgui ordenar l’ensenyament de les llengües oficials d’un país a cop de percentatges és un despropòsit:

• Tant des del punt de vista educatiu,
• Com del filològic,
• Com també (i potser sobretot) del de la cohesió social i la convivència.

Que, a més, ho faci donant un termini de quinze dies per activar les noves disposicions als centres d’ensenyament, és una mostra d’autoritarisme. Que, per rematar-ho, la resolució judicial amb què es donen aquestes ordres sigui una traducció automàtica farcida de faltes i errors gramaticals, és una exhibició del menyspreu de qui sap que és just al vèrtex de l’autoritat i no pot ser discutit.

Tothom que no sigui molt innocent o molt cínic sap que la resolució del 25% no és una mesura a favor del castellà ni del bilingüisme, sinó un nou cop de maça judicial contra el català. Sentenciar percentatges d’ensenyament d’una llengua és tan inacceptable com fixar percentatges d’alumnes de pell no blanca dins una aula. Davant d’això no hi ha maneres “intel·ligents” d’aplicar la resolució, perquè estem parlant d’un atropellament que torna a anar contra un dret humà, en aquest cas el de rebre l’educació en el propi idioma. No s’hi valen els escarafalls dels partits independentistes, i encara menys el conformisme de Salvador Illa, del PSC, que diu que “no passa res”. Sí que passa, i és molt greu. La falta de respecte per les llengües és una via ràpida cap a la descomposició de la democràcia».

I per acabar aquest punt m’és plaent de recollir la reflexió de Pilar Rahola sobre aquest tensió entre el 25% de castellà a l’escola i, en tot cas, el 75% de català si és que hi arriba.

Per suposat que no hi arriba aquest 75%…!

Aleshores…? Escoltem la “Paraula de Rahola”  en aquest video:

 

EL 75% DE CATALÀ A L’ESCOLA NO ES COMPLEIX ENLLOC

.

3. PER SABER-NE MÉS…! RECUPERANT LA HISTÒRIA I TOT EL QUE HA ANAT SUCCEINT

No puc amagar que des del descobriment de les enciclopèdies digitals -tantes que en vaig comprar, en el seu moment en format paper- les he utilitzat amb molta freqüència. Parlo tant de la Wikipèdia com de la Viquipèdia que m’han ajudat a presentar de forma enciclopèdica qüestions per saber-ne més. I, en referència al tema que ens pertoca ara d’organitzar, he buscat articles que m’han endinsat en la història per tal de clarificar-me el present.

Així, doncs, els articles que en aquesta ocasió he preferit de tractar vénen disposats de la següent manera:

• HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA
• PERSECUCIÓ DE LA LLENGUA CATALANA
• LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA I LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA EN CATALÀ

.

HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA

• 1. DEL NAIXEMENT A L’EDAT MITJANA
  • 1.1. Conceptes
  • 1.2. L’origen del català
    • 1.2.1. La realitat lingüística preromana dels Països Catalans
    • 1.2.2. La romanització i la substitució lingüística pel llatí
    • 1.2.3. El llatí i la formació de la llengua catalana
  • 1.3. El català preliterari
    • 1.3.1. Les invasions germàniques
    • 1.3.2. La invasió musulmana
  • 1.4. La formació de la llengua literària
    • 1.4.1. La consciència de diferenciació lingüística llatí/català
    • 1.4.2. Els primers testimonis de català escrit
    • 1.4.3. Una llengua per al dret i el comerç
    • 1.4.4. L’aparició de la prosa literària. Ramon Llull
    • 1.4.5. La historiografia. Les quatre grans cròniques
    • 1.4.6. L’expansió peninsular i mediterrània
    • 1.4.7. La llengua de la poesia
    • 1.4.8. La Cancelleria Reial
• 2. DEL SEGLE XV FINS A LA RENAIXENÇA
  • 2.1. El context polític i social. Els Trastàmara
  • 2.2. La poesia
    • 2.2.1. Els primers intents de ruptura amb l’occità
    • 2.2.2. Ausiàs March
  • 2.3. La narrativa
    • 2.3.1. Curial e Güelfa
    • 2.3.2. Tirant lo Blanc
    • 2.3.3. L’Espill
    • 2.3.4. La «valenciana prosa». Joan Roís de Corella
  • 2.4. L’inici del retrocés de la llengua
    • 2.4.1. El procés de substitució lingüística
    • 2.4.2. La «Decadència»
    • 2.4.3. La Guerra de successió i els Decrets de Nova Planta
• 3. DE LA RENAIXENÇA ALS NOSTRES DIES
  • 3.1. Catalunya al segle XIX
  • 3.2. La Renaixença
    • 3.2.1. Llengua i ideologia
    • 3.2.2. La literatura
    • 3.2.3. Estudis sobre la llengua
  • 3.3. Normativització de la llengua catalana
  • 3.4. La dictadura franquista
    • 3.4.1. Repressió franquista
    • 3.4.2. Persecució del català
  • 3.5. Situació actual
  • 3.6. Àmbit educatiu
  • 3.7. Mitjans de comunicació en català
    • 3.7.1. Mitjans que en formen part

.

CRONOLOGIA DE LA REPRESSIÓ DE LA LLENGUA CATALANA I ALTRES TEMES RELACIONATS

• 1. CONTEXT
• 2. EDAT MODERNA
• 3. EDAT CONTEMPORÀNIA
  • 3.1. Dictadura del Primo de Rivera
  • 3.2. Segona República Espanola
  • 3.3. Guerra Civil i Franquisme
  • 3.4. Periode democràtic
    • 3.4.1. Final del segle XX
      • 3.4.1.1. Secessionisme lingüístic com a instrument de repressió als territoris de l’antiga Corona d’Aragó
        • 3.4.1.1.1. País Valencià
        • 3.4.1.1.2. Illes Balears
        • 3.4.1.1.3. Aragó
        • 3.4.1.1.4. Catalunya
    • 3.4.2. Segle XXI
• 4. ANTICATALANISME / CATALANISME / ANTIESPANYOLISME / ESPANYOLISME
• 5. UNIONISME ESPANYOL / NACIONALISME CASTELLÀ
• 6. EL RACISME A ESPANYA
• 7. BASE DE DADES SOBRE LA CATALANOFÒBIA
• 8. UNIFORMISME LINGÜÍSTIC A FRANÇA
• 9. INCIDENTS DE CIUTADANS PER L’ÚS DE LA LLENGUA CATALANA EL SEGLE XXI
• 10. INDEPENDENTISME CATALÀ / ESTUDIS DEL SUPORT SOCIAL A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

.

LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA I LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA EN CATALÀ

En la preparació del curs escolar 2022-2023 hi hagué -tant en el Departament d’Educació, com també en les cúpules i bases dels partits independentistes-,  un tràfec inusual per tal d’evitar el 25% de la llengua castellana imposada per la Sentència del TSJC.

Un Decret Llei del Departament de la Generalitat i una Llei del Parlament de Catalunya van avortar  la pretesa decisió que, en última instància i de fer-se ferma hauria trocejat la Immersió lingüística privant-la de totes les característiques que han ajudat al bon fi de la seva funció. Tot i això, la decisió final que pugui venir del Tribunal Constitucional, orientarà aquesta qüestió per bé o per mal de cara als propers cursos.

Tot seguit, vet açí una recopilació d’enunciats que porten el contingut fefaent de tota la problemàtica haguda en els darrers temps i que s’ha pogut deslludrigar de cara al curs acadèmic 2022-2023, així com temes d’interès relacionats amb la immersió lingüística i l’educació en català:  

(Per accedir a cadascun del temes proposats només cal prémer l’enuncia colorejat de blau)

UNA LLAMBREGADA SOBRE L’IDIOMA ESPANYOL A CATALUNYA 

L’EDUCACIÓ EN CATALÀ I LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

D’ON VE LA QUOTA DEL 25% DE CASTELLÀ A LES AULES DE CATALUNYA I QUÈ IMPLICA LA SENTÈNCIA DEL TSJC

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA SOBRE L’APLICACIÓ DEL 25% DE CASTELLÀ A LES ESCOLES

SOBRE EL DECRET LLEI I LA LLEI PARLAMENTARIA A L’OBJECTE D’OBVIAR EL 25% DE CASTELLÀ A LES ESCOLES

EL TSJC ADMET QUE AMB EL DECRET I LA LLEI PARLAMENTÀRIA NO POT APLICAR LA SENTÈNCIA DEL 25% DE CASTELLÀ A LES ESCOLES

EL TSJC -DESPRÉS DEL DECRET D’EDUCACIÓ I UNA LLEI PARLAMENTARIA ES VEU IMPOSSIBILITAT D’APLICAR EL 25% DE CASTELLÀ

TOTES LES NOVETATS DEL CURS 2022-2023