por MUNTANYA AMUNT, CAP A LA LLIBERTAT…, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA I DEIXAR EN ELS CIM FLORS DE DIGNITAT
MUNTANYA AMUNT, CAP A LA LLIBERTAT…, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA I DEIXAR EN ELS CIM FLORS DE DIGNITAT
1. MUNTANYA AMUNT, CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA…
Unes 18.000 persones han participat darrerament -en concret el dia 13 d’octubre de 2018- a la campanya “Cims per la Llibertat”, una ascensió simultània a 18 cims de Catalunya per conscienciar de la situació de “presos, exiliats i represaliats polítics”.
A la iniciativa s’hi han afegit membres del govern i de les institucions com el president de la Generalitat, Quim Torra, i el president del Parlament, Roger Torrent.
Fa pocs dies, l’organització va donar a conèixer els divuit cims, escollits directament pels presos, exiliats i represaliats polítics. Participar en la iniciativa té un cost de deu euros per persona que aniran destinats a l’Associació Catalana pels Drets Civils i amb la inscripció hi va inclosa una samarreta i una assegurança. Segons l’organització, el projecte té com a objectiu “conscienciar de la injustícia que representa la situació dels nostres presos, exiliats i represaliats polítics” i transmetre’ls el suport de la ciutadania de Catalunya.
D’aquesta manera, els 18 cims escollits han estat:
- El Tossal del Rei (1.351m) per part de Lluís Puig
- El Tossal de les Torretes (1.676m) escollit per Meritxell Serret
- La Gallina Pelada (2.322m) ha estat l’elecció d’Anna Gabriel
- El Matagalls (1.698m) l’escollit Marta Rovira
- El Montsent de Pallars (2.883m), el té la Clara Ponsatí
- El Puigsecalm (1.515m) l’ha elegit en Carles Puigdemont
- La Pica d’Estats (3.143m), n’es l’eleccioó d’en Toni Comín
Tres dels presos han escollit cims propers a casa seva:
- L’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha escollit el Montcaro (1.441m)
- El conseller Josep Rull s’ha decantat per La Mola (1.103m)
- La consellera Dolors Bassa ha escollit el Montgrí (303m).
Els altres cims escollits pels presos polítics són:
- Les Agudes (1.705), per part de Joaquim Forn
- El Canigó (2.785m) per part de Jordi Cuixart
- El Comabona (2.548m) escollit Jordi Turull
- El Carlit (2.921m), escollit per Jordi Sánchez
- La Roca Corbatera (1.163m) ha estat l’elecció de Raül Romeva
- El Sant Jeroni (1.236m), elegit pel vicepresident Oriol Junqueras
Per últim, els dos membres del govern de Puigdemont que no estan ni a l’exili ni a la presó, però que segueixen en llibertat sota fiança, han estat:
- Meritxell Borràs, ha escollit el Pedraforca (2.503m) i
- Carles Mundó ha escollit el Puigmal (2.913m)
Sota la pluja, malgrat la boira i amb el termòmetre ben baix s’atengué la crida de Cims per la Llibertat i es van coronar divuit muntanyes del país en una acció solidària a favor de tot els presos polítics, exiliats i encausats a causa del sobiranisme. Una acció que també volia representar l’anhel de llibertat. I és que milers de persones es van adherir a la iniciativa esportiva i reivindicativa, amb l’objectiu de conscienciar de “la injustícia” que representa la situació dels presos independentistes i tota la repressió judicial posada en marxa.
I tot això en un mes d’octubre ben ambivalent, farcit de contrastos, de paraules plenes i buides, ufanoses i marcides…, un octubre de llum atenuada, amb dies que volen ser serens, però que també hi fa estada la boira densa on els boscos, intensament cromàtics, dibuixen un paisatge encantador…, un octubre suau de frescor als matins, però amb una primera flassada al llit que transforma el descans en una mena de niu protector… I com diu la psicòloga i escriptora Remei Margarit:
“No em deixaré prendre aquest munt de sensacions agradables per moltes coses que passin a l’entorn ni per les carallotades del món polític, ni per les urgències dels discursos, ni pels altaveus de les farses [ … ], no me’l deixaré perdre l’octubre, de manera que fugiré de l’espectacle desastrós que ens envolta i m’acotxaré amb els sons de debó”.
El roser ja ha tornat a florir unes roses de color de foc; el magraner ja té algunes flors que poden esdevenir minúscules magranes; el ciclamen s’ha omplert de fulles com un tapís, preparant l’esclat de la flor de l’hivern; les merles dels arbres propers fan petites estades a l’hibisc; els infants, que surten de l’escola, omplen la plaça amb una cridòria fins a l’“hora foscant”, com diu Josep Carner; el balcó encara pot romandre obert a estones i l’aire mou la fina roba que fa de cortina…
Pel cel transiten uns núvols blancs de cotó fluix que alguna vegada deixen algun ruixat. Això als arbres ja els agrada i es nota, perquè mouen les fulles amb agraïment. Amb el començament de la fresca, sembla que no hi ha tant bullici al carrer i fins i tot hi ha silenci. Aquest luxe que és el silenci es nota al capvespre, quan la mainada ja s’ajoca i es pot sentir el xiuxiueig dels ocells dels arbres de la plaça, que també s’apleguen per dormir…
I l’escriptora continua dient que:
“No me’l deixaré pas perdre, aquest octubre, perquè els terrabastalls dels que se suposa dirigeixen el país lliscaran damunt meu sense trobar on agafar-se, perduda la credibilitat i la confiança, ni un pensament cal perdre-hi. Cada dia escombraré les fulles caigudes a la terrassa i recolliré l’escorça del pi que la merla tira a terra en el que és el seu preferit. No ens diem mentides la merla i jo, ni els arbres menteixen, ni la pluja enganya. Aquest és l’octubre real i no me’l deixaré prendre”.
2. MUNTANYA AMUNT CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT PER DEIXAR EN ELS CIMS FLORS DE DIGNITAT
Dimarts, 16 d’octubre de 2018, farà un any que els dos presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, van ser injustament empresonats. L’ara ascendida a Magistrada del Tribunal Suprem –Carmen Lamela– els va empresonar al considerar-los instigadors de la manifestació davant de la seu de la Conselleria d’Economia del 20 de setembre del 2017 i per la seva presumpta vinculació amb els preparatius de l’1-O.
Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són dues persones estimades, respectades i reconegudes. I ho són molt més enllà dels cercles independentistes, com s’ha vist de manera immediata així que s’ha sabut que entraven a la presó. En ells, molts de nosaltres hi hem vist i hi veiem el bo i millor del nostre país. Són gent que de manera voluntària ha esmerçat hores i més hores de la seva vida amb la sola voluntat d’ajudar la nostra societat a entendre el gran problema que tenim i encoratjar-la a resoldre’l. Són dues persones amb una vida feta, sense cap necessitat d’embolicar-se en política, que s’han posat generosament al servei de la societat catalana i a la defensa dels seus interessos. Dues persones que han avantposat els interessos de tots, als interessos personals. A aquestes dues persones:
- Les volem a casa i lliures.
- Les volem passejant pels nostres carrers.
- Les volem portant les nostres pancartes amb el seu somriure.
- Les volem rebent l’escalf de la gent, perquè la seva feina mereix.
- Les volem escoltar des dels micròfons.
- Les volem tocar i abraçar.
- Les volem empènyer a continuar endavant.
- Les volem fora de les presons espanyoles.
I així, com més amunt he incorporat un article de ‘prosa poètica’ per denunciar l’ambivalència amb què els polítics actuals -PdCat, ER i CUP- s’escapoleixen entre ells mateixos a l’hora important de traçar una vertebració clara, sòlida i potent per reefermar amb pas decidit aquesta excursió cap a la independència, ara m’és plaent de recollir un article de “Tristesa” de la mà d’en Jaume Oliveras de ‘prosa realista’ que es troba en “El Punt Avui”:
“Estem profundament tristos quan suportem la realitat dels presos polítics catalans. Ens sentim ferits i impotents davant tanta ignomínia. I no podem entendre la injusta realitat d’aquesta arbitrària aplicació d’allò que en diuen l’imperi de la llei. Els presos polítics, els nostres presos, ens deixen aclaparats i marquen un punt àlgid d’una tristesa col·lectiva.
Mentrestant, el calendari marca el compliment d’una any de presó, l’aniversari d’en Jordi Cuixart i d’en Jordi Sánchez, que anirà seguit de d’altres set aniversaris més que també rauen a les presons del Lladoners al Bages, a la de Puig de les Basses a Figueres i a la del Catllar a Tarragona. Una injusta realitat que ja no sabem si és judicial o política. L’absoluta negació dels drets bàsics de persones i pobles a:- El dret a opinar
- El dret a debatre
- El dret a tenir criteri propi
- El dret a lluitar pacíficament pel dret col·lectiu a decidir
És la constatació que que som en un Estat de baix nivel democràtic, sustentat en antigues històries de vencedors i vençuts. Però s’equivoquen. La mateixa tristor ens omple de dignitat i de força. Com escrivia Salvador Espriu en memòria d’en Pompeu Fabra a Cançons d’Ariadna, “El meu poble i jo” , lletra recollida pel cantant Raimon:
«Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. / Escoltàvem forts / arguments del sabre / el meu poble i jo. / Una tal lliçó / hem hagut d’entendre / el meu poble i jo. / La mateixa sort / ens uní per sempre: / el meu poble i jo. / Senyor, servidor? / Som indestriables / el meu poble i jo. / Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo. / Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo. / A baixar graons / de dol apreníem / el meu poble i jo. / Davallats al pou, / esguardem enlaire / el meu poble i jo. / Ens alcem tots dos / en encesa espera, /el meu poble i jo».
La repressió omple de raons i dona força. Ningú no havia dit que seria fàcil, però arribarà el dia que els presos seran al carrer i nosaltre albirarem la llibertat”.
