EN LA MORT DE LA NOSTRA MARE, ROSA AUGUSTA FRIDRIN RIEGER, VÍDUA D’EN JOSEP BOSCH I ARNAU

EN LA MORT DE LA NOSTRA MARE, ROSA AUGUSTA FRIDRIN RIEGER

1.1. A LA MEVA MARE…

+ 28.04.2018 NA ROSIE FRIDRIN RIEGER

Vídua de Josep Bosch i Arnau

Nasqué a Graz, una important ciutat d’Àustria el 8 d’agost de l’ any 1909. L’acollí Catalunya (1920), Terrassa primer i Ripoll després, a l’inici de la seva adolescència-, tot forjant més tard, una família de tres fills amb quatre néts i tres besnéts. S’ha acomiadat de tots nosaltres a Barcelona el 28 d’abril de l’any 2018, concretament, a l’Hospital de Barcelona.

La mort és el darrer naixement cap a l’enigma de la vida eterna. Per això, havent-li arribat el seu Nadal, després de cent-vuit anys, enramem-li el seu cos amb flors i un bon pom de roses vermelles, deixem-li damunt del seu cor el Crist mort en la creu i, tot cantant-li una nadala ben bonica, esperem que ressusciti en el nostre record cada dia, així com també en el misteri invisible de la seva nova vida.

Un dia abans de morir, en la celebració de la “Moreneta” i en un moment de lucidesa, ens va dedicar el seu darrer somriure. Nosaltres la recordarem pintant “roses d’abril”, com virtuosa artista que en fou i, des de la seva profunda i immensa fe cristiana de què n’era testimoni, demanem tots junts a la Patrona de Catalunya –Santa Maria de Montserrat– i a la de la seva Àustria natal –Nostra Senyora de Mariazell– que la Mare de Déu l’acompanyi i la guiï cap als estels ignots i llunyans del seu merescut Cel. Així sia…!

.

ROSIE FRIDRIN RIEGER

Witwe von Josep Bosch i Arnau 

Geboren am 8.August 1909 in Graz (Österreich), als Jugendliche zuerst nach Katalonien -1920-, gekommen, dann nach Terrassa und endlich nach Ripoll, wo sie drei Kindern das Leben schenkte. Am 28.April 2018 schied sie in Barcelona im Alter von 108 Jahren von uns.

Der Tod ist die letzte Geburt auf dem Weg in das Geheimnis des Ewigen Lebens. Diese ihre Zeit, ihre eigene Heilige Nacht, ist nach 108 Jahren gekommen, und für diese Reise schmücken wir ihren Körper mit einem Strauß roter Rosen und ihr Herz mit dem Kreuz Christi und singen gemeinsam besondere Lieder der Heiligen Nacht -genährt von der Hoffnung, dass sie- ob in der Erinnerung oder im Mysterium – mit uns wieder auferstehen möge.

Einen Tag vor ihrem irdischen Abschied, zur Feier der «Schwarzen Madonna», schenkte sie uns in einem Moment der Klarheit ihr letztes Lächeln. Wir werden uns immer an sie erinnern als Malerin der «Rosen im April», als virtuose Künstlerin, die sie war, geprägt von einem unter allen Prüfungen gelebten, tiefen christlichen Glauben und wir bitten die Schutzpatronin Kataloniens, «Santa Maria de Montserrat», und die ihrer österreichischen Heimat, «Nostra Senyora de Mariazell», dass sie sie begleiten und führen mögen zu den leuchtenden Sternen und in den Ewigen Himmel. So sei es…!

.

PRIMER COMUNICAT PER WHATSAPP I PER MAIL

“Us comuniquem que la nostra mare -àvia, besàvia i família- aquest matí del 28 d’abril ens ha deixat als 108 anys de vida. Atès que quan va celebrar els 100 anys vam obsequiar-la amb  festa grossa, no farem en aquesta circumstància cap acte de comiat especial, excepte els que, més endavant, i en la més estricte intimitat de la família la festajarem amb els actes que ella en vida ens va confiar. Ahir, festa de la “Moreneta”, en un moment de lucidesa ens va dedicar el seu últim somriure i nosaltres la recordarem pintant “roses d’abril” i, des de la immensa fe que ella tenia, demanem que la Patrona de Catalunya -Montserrat- i la d’Austria -Mariazell- “l’acompanyi i guiï cap al Cel”…!

.

ACTE EN EL COMIAT DE LA NOSTRA MARE, ROSIE FRIDRIN RIEGER…

“Tot i que la nostra mare va voler defugir d’una celebració de comiat  pública a l’hora de la seva mort, en atenció a les peticions que hem rebut per poder expressar-li un adéu afectuós i de tot cor, us convidem -sense cap compromís i ja, igualment, amb l’agraïment previ inclòs-, a una celebració litúrgica de la Paraula i de l’Eucaristia que tindrà lloc el proper DIA 5 DE MAIG DE 2020 DISSABTE, A LES 10:30h. A l’ESGLÉSIA DEL SAGRAT COR -JESUÏTES- DEL CARRER CASP, 27 DE BARCELONA”.

.

SEMBLANÇA / REFLEXIÓ EN LA CELEBRACIÓ DEL FUNERAL DE LA NOSTRA MARE

«Quan la mare va complir 100 anys vam preparar-li’n una festa sorpresa a Viladrau en el Xalet La Coromina en què alguns de vosaltres, avui aquí presents, hi vàreu assistir. Tanmateix, ella que alguna cosa en sospitava, em va interrogar:

– «Vols dir que no en feu un gra massa…?»

I en preveure que la festa podia ser massa grossa i rebre un homenatge desproporcionat a la seva condició de dona més aviat modesta i donada al servei dels altres, vaig haver de fer-li veure que era millor celebrar un centenari amb vida que haver de plorar en uns funerals de data incerta, però assegurats en el temps. D’això n’han passat ja vuit anys. Res a dir. I amb aquell to complaent, em digué:

«Feu, feu…!»

.

I s’acabà el diàleg. Això sí, ella hagué de sentenciar la darrera paraula -perquè sota el semblant de dolçor n’era una dona molt forta i enèrgica- mentre em suggeria:

– «No us oblideu de convidar a aquest i a l’altra, i pareu compte de dir-ho també…

… desgranant una rastellera de persones que -d’haver-li fet cas del tot, en aquell lloc emblemàtic no s’hi hagués cabut, tot i que els convidats van arribar a ser més de cent…

Evidentment que és impossible i, a més a més, no s’escau de cap manera, portar ara i aquí el record de tota la seva vida. En una plana web hi figurarà, en el seu moment, la seva semblança personal i el seu atzarós rodamón. 

De fet, porto aquí:

• Les «Històries d’una vida» (obrint el PDF de l’article «Els nens austríacs acollits a Osona» i, en concret, a les planes 245-247 es troba una referència i unes fotografies de la mare tot just quan va venir a Catalunya) editades a la revista «AUSA»(una publicació del Patronat d’Estudis Osonencs) i
• Les Memòries autobiogràfiques que la mare ens ha deixat, tot encapçalant-les amb la frase per ella mateixa escollida:

[…Els meus records van dedicats per als meus fills

en Miquel Àngel, la Balbina i la Maria Josep…].

.

Malauradament les Memòries escrites de la seva pròpia mà  durant el temps que visqué amb la seva filla Balbina a la Residència «El Desert de Sarrià», on passà els seus darrers cinc anys, s’han perdut a causa d’una irresponsabilitat, se suposa que involuntària.

A l’hora de recollir-li’n tot el seu petit bagatge personal tan bon punt vàrem notificar la seva mort, succeïda a l’Hospital de Barcelona, es va fer neteja de la seva habitació i, malgrat els esforços per recuperar les seves pertinences, aquestes es perderen.

.

Però, n’hi ha prou i a bastament perquè, amb els escrits que ella va deixar d’antuvi, ara jo només n’hagi de resumir -ben resumit i si és possible-, tot el que diré de passada:

.

Som entre la primera i segona dècada del segle passat. Anys 1910-1920. Ens descriu la ciutat de la seva naixença –Graz– capital de l’Estíria austríaca, l’Hospital on va néixer. Ens parla del seu bateig i els noms amb què la batejaren a l’església del seu carrer Fatimakirge: Rosa Maria Augusta i Anna.

També ens fa un recorregut exhaustiu pels racons de la seva casa natal de la Münsgrabenstrasse 53. I, com no pot ser d’una altra manera, ens deixa un retrat minuciós -físic i psicològic-, dels seus pares, dels seus avis, dels oncles i dels seus germans que, essent-ne sis de colla, n’explica textualment algunes anècdotes que ara no és el moment apropiat de fer-ne referència…

.

Però sí que cal esmentar la descripció impressionant que en fa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, les moltes i extremes dificultats de la postguerra, l’estudi-concurs d’Esperanto guanyat que la possibilita venir a Espanya per a una curta estada i  a on s’hi queda per sempre més. Primer a Terrassa, a l’Asil Busquets -avui Fundació Busquets-, que regentaven les Germanes Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, i a Ripoll després, afillada a la casa pairal de Can Vaquer, els estralls de la Guerra Civil espanyola, el festeig i casori amb el nostre pare -en Josep Bosch i Arnau-, així com la naixença dels tres fills -jo mateix, la Balbina i la Maria Josep-, els primers anys a la torre de Can Codina de Ripoll, fins a la seva residència final al pis del carrer d’Entença  de Barcelona, al del carrer de Plató, posteriorment, i a la «Residència Geriàtrica Institut del Desert de Sarrià», finalment en el Passeig de Santa Eulàlia de Barcelona…

.

De ben segur que la observació de la seva Àustria natal amb les muntanyes nevades, els camps onejant i la contemplació de les flors dels camins en va extraure la seva inspiració creativa…

…una inspiració creativa que va plasmar, sense haver de seguir cap model, i només amb els pinzells a punt i la pintura a l’oli, el traç segur d’uns quadres, de flors principalment, ben preciosos que guardem com un preuat tresor.

Sense poder oblidar la delicadesa de les seves mans emmotllurant fang per convertir-lo en gerros originals -sempre imitant flors- o en bustos delicats de rostres familiars o d’altres figures, com les d’un pessebre nadalenc, que guardo com un inmens tresor.

.

I ella, la mare, amb bona memòria de les coses actuals i passades, descriu fil per randa persones i situacions d’aquell moment que resulta impossible de transcriure i explicar-vos-els ara mateix. Ella tanca aquesta època dels anys 20 dient-nos com bona mestressa de casa:

– [… –Tornaré… i seguiré escrivint. Ara vaig a fer el sopar…!]

Deixem que ella, bona mare de família, segueixi explicant-nos tot preocupant-se de les coses de casa, com tantes i tantes dones de la nostra terra, tant  de temps pretèrits, com dels actuals. Les seves memòries segueixen fins fa ben poc. Fins que fa un parell d’anys, quan va començar a perdre la visió i no va poder escriure més. Graciosament, o ves a saber si per un mecanisme de defensa d’evitació, amb molta freqüència ens deia:

– «Aquí dalt a la Residència, com que és molt alt, la boira no em deixa veure bé».

.

Seguim una mica i resseguim els seus escrits. Ja som a partir dels anys 30 del segle passat fins avui per no ser pesat. He d’esmentar com parla dels seus pretendents, de com va ser escollida “Mis del Casino de Ripoll”, perquè simpàtica i guapa en devia de ser molt en aquella època i posteriorment, de les persones estimades que ja no hi són.

Del seu nuviatge, de tots els membres de la família d’Àustria i de la de Ripoll, sobretot de les famílies Vaquer-Sargatal on ella en va ser la nineta dels ulls de tothom.

.

També cal remarcar:

• Com expressa la seva espiritualitat…
• Com refereix la seva estada al Col·legi de les Carmelites-Vedruna de Ripoll…
• Com va aprendre a cosir, a pintar, a cuinar…
• Com va superar la Guerra Civil Espanyola, tot i les penalitats patides i  les mil i una anècdotes…
• Com prepara, amb un noviatge el seu matrimoni…
• Com explica l’estima que té pels animals i la natura en general…
• Com informa de la reciprocitat de cartes d’amor i del diari-crónica del nostre pare…
• Com se’n recorda també dels seus germans llunyans i, en particular, de la seva germana Walburga i de la família Capdevila-Fridrin instal·lada a Barcelona, en especial…
• Com se’n dol de la malaltia i de la mort del nostre pare i de tots els seus familiars…

.

L’observació de les coses que contempla o viu sempre és detallada i nítida. Recorda dates, situacions familiars. Elogia les persones. Alleugereix i acompanya les malalties. Agraeix els ajuts rebuts. Se’n dol de la mort dels éssers estimats. Descriu el patiment. Narra diversos viatges a la seva terra, a Espanya… fins i tot en detalla un al Pròxim Orient en navegar per tota la Mediterrània en un vaixell mercant tot fent companyia a la senyora Conxa Alivés, esposa del fundador de l’Editorial Labor. Comenta la joia de les grans celebracions familiars, però accepta serena i comprensiva qualsevol de les il·lusions marcides que prou ha hagut de patir. Sempre disposa d’un raig d’esperança. I tot queda consignat amb una profusió meticulosa de detalls:

.

• Sigui la nostra naixença, infantesa, adolescència i joventut,..
• Com també les malalties que han marcit projectes, tot i que amb una fortitud admirable obrí un pis a Barcelona per a estudiants i guanyar-se no només la vida, sinó l’admiració serena d’una convivència exemplar malgrat les dificultats hagudes… 
• Així com el tarannà del nostres estudis i, ja no cal dir, l’evolució de la nostra vida al llarg dela nostra edat madura…
• Sense descuidar-se del capteniment de tota la família que al llarg dels anys ha anat creixent amb quatre néts (en Marc, l’Arnau, en Guifré i la Mariazell) i quatre besnéts (en Jordi, en Pau, l’Antoni i la Mariona) que han estat per a ella la llavor feliç de la continuïtat esperançada de la família…

.

Voldria fer notar que, darrerament, en una entrevista que  vaig llegir a LA CONTRA de “La Vanguardia” i que van fer a Nicola Ruggieri, un especialista en Esperanto, es detalla quin era l’ideal d’aquesta llengua universal. Res tan senzill i ensems tan complicat com:

«el que té esperança en una llengua comuna per entendre’ns, resoldre conflictes i evitar la guerra».

Però la meva mare, beneficiada de l’operatiu esperantista dels anys 1920, amb l’intent de pal·liar els efectes de la Primera Guerra Mundial, ara fa set anys, al final d’una entrevista que la senyora Lurdes Cortés li’n fa i on també s’hi explica el fil de la seva vida, que es pot trobar a «Històries d’una vida dels nens/es austríacs acollits a Osona», on s’hi destaquen al final del llibre-revista (AUSA XXV de l’any 2011 pàgines 246-247) les seves fotografies jovenívoles, un recorregut simplificat a través de la seva vida i un epíleg final en què ens diu:

– «Total, que la guerra va desfer la nostra família: tots vam ser escampats arreu».

.

Aquesta visió realista, propera al pessimisme, pot quedar alleugerida si amb ella, ara mateix, resseguim i resem una oració universal -el parenostre- que ella va aprendre en esperanto:

«Patro nia, kiu estas en la cielo, sankta estu Via nomo, venu regeko Via, estu volo Via, kiel en la cielo, tiel ankau sur la tero. Panom nian ciutagan donu al ni hodiau kaj prdono al ni suldojn nianjn kiel ni ankau pardonas al niaj suldantoj. Ne konduku nin en tenton, sed liberegu nin de la malbera. Amen».  

.

Tanmateix, no puc pas deixar el quadre de la mare incomplert sense pintar jo també, i des del meu angle de visió, com l’he vista jo en la meva percepció vital, perquè fins ara s’ha expressat ella.

Només, doncs, unes pinzellades de color per tal que configurin el retrat del que ella en va ser:

1.2. CELEBRACIÓ / FUNERAL A L’ESGLÉSIA DEL SAGRAT COR DELS PARES JESUÏTES DE CASP

En la impossibilitat de celebrar el funeral a la Parròquia de Maria Auxiliadora del Passeig Sant Joan Bosco de Barcelona, el celebrant –P. Francesc Xicoy SJ-, em suggerí l’Església del Sagrat Cor on s’hi aplegaren unes dues-centes persones per retre-li’n un homenatge de devoció i agraïment a la que ha estat la nostra mare.

Amb aquest funeral també es va pregar pels difunts més propers de la família que, en la impossibilitat de reunir tanta gent a causa de la pandèmia de la Covid, no ha estat possible dedicar-los una celebració en els moments del seu obituari. Em refereixo, principalment, als pares de la meva muller i avis dels meus fills, la Maria Eugènia Minguell Díaz & en Francesc d’Asís Fábregas Rosés

• EN COMENÇAR: 

Aria de la Suite n.3 en Re de Johan S. Bach (Violí a càrrec d’en Jordi Niubó i Rossell, nét de la seva àvia i fill gran del meu nebot Marc Niubó i Bosch)