
«REQUIEM AETERNAM DONA EI, DÓMINE…»
Darrerament la Parca -aquell símbol mitològic de la mort- s’ha endut tres persones que els mitjans de comunicació n’han fet un gran ressò:
🔷 Un cantant, guitarrista i compositor, en Pau Donés…
🔷 Una actriu, humorista, presentadora i directora de teatre, la Rosa Maria Sardà…
🔷 El novel·lista Carlos Ruíz Zafón que amb “L’ombra del vent” revolucionà l’amor…
🔷Un avi de Mataró -El nét i el Pirata”-molt estimat, en Manel Cuyàs…
Tots ells prestigiosos personatges catalans d’una biografia ben atapeïda i qualitativa. Tanmateix, m’és plaent escriure unes paraules sobre en Manel Cuyàs…

Nogensmenys, parlar d’en Manel Cuyàs és trobar-te amb:
- Un personatge murri que sabia fer anar les coses com volia per transmetre allò que li interessava de la realitat.
- Un personatge polièdric: llicenciat en historia de l’art, gestor cultural, periodista i, sobretot, un encantador rondinaire que va saber interpretar la vida en milers d’articles durant trenta anys i en nombroses tertúlies a què era convidat i que sempre sabia trobar un punt de vista on hi barrejava coneixement científic, saviesa popular i una visió de la realitat que s’escapava sempre de la versió oficial, mitjançant un vocabulari riquíssim, fi, juganer i carregat d’expressions que es van perdent.
- Un personaje tertulià amb posat de savi despistat, però amb una gran capacitat dialèctica i una visió del món que anava d’allò més localista -la seva casa de la Rambla de Mataró- a un coneixement enciclopèdic que abastava el món.
En Manel Cuyàs va morir a l’Hospital Germans Trias de Badalona en no superar un transplantament de medul·la òssia que li van practicar a final del mes de maig. El dia 15 de maig va sortir la seva última columna a “El Punt Avui”: “Dissabte al barber”.
Una columna periodística sempre costumista, anecdòtica, ben escrita, divertida, enginyosa. A les dues darreres ratlles ho anunciava: “Ha arribat el moment de fer una pausa llarga. L’hora del transplantament tan anunciat ja és aquí. Gràcies a tots, lectors”.

- “El manyà encès” (1985),
- “Mataró suau i aspre” (1985),
- “Mataró, una ciutat” (1987),
- La novel·la “Taques al marge” (1993),
- “Mataró sota teulada” (1994),
- “L’arròs de la terra” (2015),
- “Pere Casanovas, l’escultor dels altres” (2019).
- Entremig les seves memòries “El nét del pirata” (2014) i
- Dos llibres: “Enamorats de Audrey Hepburn (2015) i “Sota el Barret” (2019),
- “Mataró, verd i blau” (2006)
Conjuntament amb tota aquesta producció, hi destaca la valuosa ordenació de les memòries d’en Jordi Pujol:
- “Memòries (1930-1980),
- “Temps de construir” (1980-1993) i
- “De la bonança a un repte nou” (1993-2011).
Un dia el vaig veure a la Rambla de Catalunya esmorzant amb el seu barret posat. Vaig estar a punt d’interrompre’l per demanar-li’n un autògraf. No ho vaig fer perquè em va saber greu molestar-lo i sempre me n’he penedit de no haver-me entaulat per mantenir conversa amb una persona de gran saviesa i bonhomia, sorneguer i afable, elegant i rialler, amic de tothom.
Xavier Graset a Més/324, en començar el programa d’ahir, va retolar-ne una frase extreta de qui convertia la vida en literatura:
“Hi ha coses que les he d’apuntar de seguida, perquè si deixo pasar el temps, acabaré pensant que les he somniades”.
DONCS, QUE ENTRE LA REALITAT I ELS SOMNIS, TINGUEM SEMPRE DIES BEN CLARS I NITS FORÇA PROFITOSES…!
.