por 
+ EN LA MORT D’EN MANEL CUYÀS (15/06/2020)«REQUIEM AETERNAM DONA EI, DÓMINE…»
Darrerament la Parca -aquell símbol mitològic de la mort- s’ha endut tres persones que els mitjans de comunicació n’han fet un gran ressò:
🔷 Un cantant, guitarrista i compositor, en Pau Donés…
🔷 Una actriu, humorista, presentadora i directora de teatre, la Rosa Maria Sardà…
🔷 El novel·lista Carlos Ruíz Zafón que amb “L’ombra del vent” revolucionà l’amor…
🔷Un avi de Mataró -El nét i el Pirata”-molt estimat, en Manel Cuyàs…
Tots ells prestigiosos personatges catalans d’una biografia ben atapeïda i qualitativa. Tanmateix, m’és plaent escriure unes paraules sobre en Manel Cuyàs…
El proppassat dilluns 15 de juny ens vam despertar amb la trista noticia de la mort d’en Manuel Cuyàs, un prestigiós periodista, escriptor i tertulià mataroní que jo he seguit amb els seus escrits i intervencions a la televisió catalana per aquella cosa intuïtiva d’estar davant d’un personatge interessantíssim de la mateixa manera que -fa molts anys- vaig seguir els articles de Manuel Ibáñez Escofet, una altre personatge que tenia moltes coses a dir i que, sortosament, les va deixar escrites en un llibre “La memòria és un gran cementiri”.Nogensmenys, parlar d’en Manel Cuyàs és trobar-te amb:
- Un personatge murri que sabia fer anar les coses com volia per transmetre allò que li interessava de la realitat.
- Un personatge polièdric: llicenciat en historia de l’art, gestor cultural, periodista i, sobretot, un encantador rondinaire que va saber interpretar la vida en milers d’articles durant trenta anys i en nombroses tertúlies a què era convidat i que sempre sabia trobar un punt de vista on hi barrejava coneixement científic, saviesa popular i una visió de la realitat que s’escapava sempre de la versió oficial, mitjançant un vocabulari riquíssim, fi, juganer i carregat d’expressions que es van perdent.
- Un personaje tertulià amb posat de savi despistat, però amb una gran capacitat dialèctica i una visió del món que anava d’allò més localista -la seva casa de la Rambla de Mataró- a un coneixement enciclopèdic que abastava el món.
En Manel Cuyàs va morir a l’Hospital Germans Trias de Badalona en no superar un transplantament de medul·la òssia que li van practicar a final del mes de maig. El dia 15 de maig va sortir la seva última columna a “El Punt Avui”: “Dissabte al barber”.
Una columna periodística sempre costumista, anecdòtica, ben escrita, divertida, enginyosa. A les dues darreres ratlles ho anunciava: “Ha arribat el moment de fer una pausa llarga. L’hora del transplantament tan anunciat ja és aquí. Gràcies a tots, lectors”.
Manuel Cuyàs i Gibert va morir als 67 anys. Adéu a l’home del Barret i dels llibres:- “El manyà encès” (1985),
- “Mataró suau i aspre” (1985),
- “Mataró, una ciutat” (1987),
- La novel·la “Taques al marge” (1993),
- “Mataró sota teulada” (1994),
- “L’arròs de la terra” (2015),
- “Pere Casanovas, l’escultor dels altres” (2019).
- Entremig les seves memòries “El nét del pirata” (2014) i
- Dos llibres: “Enamorats de Audrey Hepburn (2015) i “Sota el Barret” (2019),
- “Mataró, verd i blau” (2006)
Conjuntament amb tota aquesta producció, hi destaca la valuosa ordenació de les memòries d’en Jordi Pujol:
- “Memòries (1930-1980),
- “Temps de construir” (1980-1993) i
- “De la bonança a un repte nou” (1993-2011).
Un dia el vaig veure a la Rambla de Catalunya esmorzant amb el seu barret posat. Vaig estar a punt d’interrompre’l per demanar-li’n un autògraf. No ho vaig fer perquè em va saber greu molestar-lo i sempre me n’he penedit de no haver-me entaulat per mantenir conversa amb una persona de gran saviesa i bonhomia, sorneguer i afable, elegant i rialler, amic de tothom.
Xavier Graset a Més/324, en començar el programa d’ahir, va retolar-ne una frase extreta de qui convertia la vida en literatura:
“Hi ha coses que les he d’apuntar de seguida, perquè si deixo pasar el temps, acabaré pensant que les he somniades”.
DONCS, QUE ENTRE LA REALITAT I ELS SOMNIS, TINGUEM SEMPRE DIES BEN CLARS I NITS FORÇA PROFITOSES…!
.
