por EN L’ESCENARI DE LA FESTA DE SANT JOAN
(I) ADÉU SIAU PRIMAVERA 2021
(II) BENVINGUT ESTIU 2021
(III) LA REVETLLA DE SANT JOAN
(IV) REFLEXIÓ SOBRE ELS INDULTS DELS PRESOS POLÍTICS I LA REPRESSIÓ
(V) QUATRE ANYS DELS DARRERS QUATRE ANYS…
(I) «ADÉU SIAU, PRIMAVERA 2021…!»
Avui, en aquest 20 de juny de 2021 se’ns en va la primavera: Adéu-siau…! I demà, 21 de juny de 2021 comença l’estiu…!
Els pobles antics començaven l’any per la primavera perquè el feien coincidir amb el desvetllament de la Natura, aparentment esmorteïda pel fred.
Quan l’allau del massa progrés encara no havia arribat, l’encertaven perquè la regularitat de la Natura era una norma bàsica. 
Nogensmenys, a l’espera d’inventar-nos refranys moderns sobre el temps, n’arreplego alguns que encara es troben en els llibres, i començo pels de la primavera que avui –20.06.21– l’acomiadem:
Tots aquests refranys o dites -que per facilitar-ne la recerca he posat en ordre de beceroles-, arriben a quasi cent.
(II) «BENVINGUT ESTIU 2021…!»
Tant bon punt hem traspassat la mitjanit de la nit més curta de l’any, ens ha arribat de ple el calorós estiu.
L’empremta de la cultura agrària i marítima segurament encara tardarà en esborrar-se del nostre subconscient, perquè fruir dels dons de les collites assolides amb la suor de l’esforç del camp o dels perills del mar no és imaginària, sinó ben real. 
Però, crida l’atenció que no es troben -a l’hora de fer una recerca- refranys i dites en referència a l’estiu que no siguin de la tradició popular agrària o marítima, i absolutament res -o molt poc-, pel que fa posteriorment al temps assignat a la industrialització.
A tall d’exemple, he trobat més de tres-cents refranys en referència a l’estiu.
Tanmateix, per si no els hem llegit o escoltat mai, vet aquí alguns refranys ja construïts d’antuvi i arrenglerats per ordre de beceroles, com s’ha fet amb els de la primavera.
Disposem de tot el dia, no només per llegir tota aquesta rastellera de refranys tant antics com els nostres avantpassats, sinó la possibilitat de crear-ne d’altres de nous relacionats amb el món d’avui. De no fer-ho, repeteixo el que he escrit abans i que pot ser vaticini o profecia:
(III) UN ALTRE SANT JOAN QUE EMMARCA
L’ADEU SIAU A LA PRIMAVERA I LA BENVINGUDA DE L’ESTIU,
ENTRE «LA GINESTA» GROGA DE LA MUNTANYA, «ELS COETS» CAP AL CEL AMUNT I «EL FOC ALTÍVOL DE LES FOGUERES» DE SANT JOAN…
I embolcallant aquest final de la primavera amb l’estiu ja present, quan arriba el mes de juny tota Catalunya fa olor de ginesta i els carrers i places s’omplen d’aquells daurat grog tant fort de la flor de les acàcies. Però és, amb els solstici d’estiu, quan el calendari gregorià ho assenya i arriba també el foc de Sant Joan. - “La ginesta groga i aromàtica del mes de juny”,
- «Els coets cap al cel ben amunt de la festa d’estiu més nostrada” i
- «El foc de les altes fogueres de Sant Joan».
«LA GINESTA GROGA I AROMÀTICA DEL MES DE JUNY»
«ELS COETS CAP AL CEL BEN AMUNT DE LA FESTA D’ESTIU MÉS NOSTRADA»
«EL FOC DE LES ALTES FOGUERES DE SANT JOAN»
En aquesta nit màgica i durant tota la diada de demà dia 24 de juny, la Festa Nacional dels Països Catalans, ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins o de mar enllà, fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu que d’origen mil·lenari i que amb el pas dels segles, la seva celebració ha esdevingut tradició i costum, la més antiga del nostre País i fins i tot dels racons d’Europa on s’estimen i respecten la «democràcia» i la «llibertat», tant la pròpia com la dels altres. Sense oblidar l’esperit i la realitat del que significa la Flama del Canigó d’aquesta simbòlica muntanya de cara al Països Catalans.
.
Tot i que pren diferents manifestacions, el «foc» és l’element principal de la Revetlla de Sant Joan, una festa que se celebra la nit del solstici d’estiu, la més curta de l’any, quan el sol arriba al seu punt més alt.
Aquesta és, també, una celebració en honor a l’astre més important del sistema solar que moltes cultures d’arreu del món festegen des de temps ancestrals.
La seva estreta relació amb la natura fa que sigui una festa envoltada de creences i rituals que li han atorgat, popularment, la categoria de la nit més màgica de l’any.
Així, podem copsar tota una rastellera de tradicions en aquesta diada com:
- Es cullen herbes remeieres (màgiques) de la mateixa manera que els romans recol·lectaven la verbena (planta herbàcea i perenne)…
- Es balla al voltant del foc i es cremen mobles vells i altres andròmines per simbolitzar l’inici d’una nova estació, o…
- Es fan banys de mitjanit al mar, un altre costum al qual, antigament, se li atribuïen poders curatius…
.
I atès que avui, amb les possibilitats que ens ofereix la xarxa d’Internetper saber-ne més de tot plegat, us deixo uns link’s dins dels enunciats que escric a continuació per acabar de pair la revetlla en la nit de Sant Joan:
.
Per altra banda, no es pot acabar pas el tema sense deixar escrites unes paraules sobre la espectacular Flama de la muntanya del Canigó que és una tradiciócatalana vinculada al solstici d’estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny.
S’inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l’encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país.
Aquesta tradició està emparentada amb altres festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus, com:
- Lesfalles d’Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o
- La crema d’eth Haro de la Val d’Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit.
- Però més enllà d’aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana. Vegeu-ne:
.
L’ORIGEN DE LA FLAMA DEL CANIGÓ
.
…tot considerant que Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó, ja recull la tradició de fer un aplec festiu en aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes. Vet aquí una estrofa:
-
- Del bosc de Canigó són los fallaires
- que dansen, fent coetejar pels aires
- ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
- en sardana fantàstica voltegen
- i de mà en mà tirades espumegen,
- de bruixes i dimonis com estrafent un joc.
QUE TINGUEM UNA BONA REVETLLA I UNA MILLOR ENTRADA A L’ESTIU…!
.
(IV) UNA REFLEXIÓ SOBRE ELS INDULTS DELS PRESOS POLÍTICS I LA REPRESSIÓ EN UNA MARXA ENCARA IMPARABLE
1. ELS INDULTS
1.2. UN PRIMER PAS PER COMENÇAR…
S’atribueix al filòsof xinès Lao-Tse una frase que descriu a la perfecció la situació en què ens trobem després de l’aprovació dels indults als nous presos polítics per part del govern espanyol: “Fins i tot un viatge de mil milles comença amb un primer pas”.
És a dir, qualsevol camí que es vulgui emprendre, del més curt al més llarg, del més fàcil al més difícil, comença de la mateixa manera: amb el petit gest de posar un peu davant de l’altre fins a completar un primer pas. I això és el que va fer aquest dimarts 22.06.21 el govern espanyol en el Consell de Ministres en aprovar els indults per als presos polítics: fer un primer pas i iniciar un camí que està ple d’obstacles i revolts, però un pas que era imprescindible per iniciar aquest viatge incert amb un mínim de possibilitats d’èxit.
Els indults, per tant, s’han de valorar en un doble pla:
- En l’individual dels afectats suposa un alleujament del patiment al qual han estat sotmesos ells i les seves famílies per un empresonament injust i desproporcionat. Des d’aquest punt de vista més humà és impossible no alegrar-se del fet que aquestes persones es podran retrobar amb els seus éssers estimats i recuperar la seva vida quotidiana, la que es va veure brutalment alterada per les decisions judicials de l’octubre i el novembre de any 2017. I, a més a més, ho faran sense haver renunciat a un gram de les seves conviccions ni al seu compromís amb la causa de la llibertat de Catalunya. Des d’aquest punt de vista, és un èxit del moviment.
- Des del punt de vista polític, però, els indults són el tret de sortida d’un procés que necessitarà temps i molta habilitat i encara més determinació per part del govern espanyol per anar desactivant les mines que la repressió judicial ha anat posant en el camí.
El mateix reial decret sobre el cas de Raül Romeva ho admet quan diu que “l’indult, per si sol, no resoldrà el conflicte polític a Catalunya, només pretén facilitar un clima habitable per anar avançant en solucions”.
En efecte, el clima polític no es normalitzarà mentre hi hagi gent:
- Pendent de processos judicials, aquí o a l’exili, o
- Embargada o pendent d’embargament pel Tribunal de Comptes.
Tothom pot entendre que el diàleg polític no donarà fruits immediats donada l’enorme distància que separa ara mateix les dues postures, però ha d’haver-hi un mínim consens que permeti neutralitzar els poders de l’Estat que estan no només en contra de l’independentisme català, sinó també d’una visió oberta i progressista de l’Estat.
Per l’escenificació dels indults que ha volgut fer Pedro Sánchez es podria pensar que el govern espanyol els veu més com un punt d’arribada que un de sortida. Si és així no podria estar més equivocat. El mateix dictamen del Consell d’Europa ja li posa més deures, com:
- Indult per als presos del procés,
- La reforma del delicte de sedició i
- L’anul·lació de les euroordres…
.
La primera petició ha de ser el següent pas a fer en aquest camí, ja que la denúncia de l’ús abusiu del delicte de sedició és compartida a nivell internacional, però també s’ha de reformar el Tribunal de Comptes i evitar que actuï contra el patrimoni de les persones de manera indiscriminada.
Només fent aquests passos, s’obrirà al davant un camí transitable.
Però, tenint molt present dues qüestions reivindicatives substancials i de fons imprescindibles:
- LA AMNISTIA
- L’AUTODETERMINACIÓ
.
2. LA REPRESSIÓ
Des de la Sentència del Tribunal Suprem contra el Procés independentista de Catalunya fins avui han passat moltes aventures sense sentit. I m’és plaent portar aquí un article de l’historiador Joan Baptista Culla que resumeix -sota el títol «Els comptes… del Gran Capità»-, l’estat de repressió a què Catalunya s’ha vista sotmesa des d’aleshores. Però també un article de fons d’en Carles Mundó que il·lustra aquest tema tan punxant de la repressió, en general, tot fent incidència, en particular, sobre el Tribunal de Cuentas:
.
2.1. JOAN BAPTISTA CULLA (Diari ARA 07.06.2021)
«Mentre algun cretí amb columna diària va repetint que això dels tres mil represaliats independentistes és una llegenda, que només hi ha els nou dirigents presos i a punt de ser alliberats gràcies als indults, i després aquells brètols que van tallar l’autopista i que massa poc…, la maquinària repressiva de l’Estat segueix el seu avanç imparable:
- Els alcaldes i alcaldesses imputats per prevaricació i malversació pel fet d’haver pagat la quota de l’Associació de Municipis per la Independència,
- El procés contra el president Torra per la segona pancarta i, entre moltes més coses…,
- L’actuació espoliadora del Tribunal de Comptes.
Fa unes setmanes aquest organisme ha ampliat la quantitat que reclama als líders del Procés pels cabals públics suposadament malversats:
- Fins ara, el Tribunal de Comptes havia reclamat 4,14 milions d’euros al president Puigdemont i a membres del seu govern pels costos d’organització de l’1-O.
- Ara hi ha afegit les despeses de l’acció exterior de la Generalitat, per un import de 4,8 milions més. L’exigència del dipòsit d’aquesta suma s’adreça, amb amenaça d’embargament, a una quarantena de persones, des d’Artur Mas, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell o Neus Munté fins a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Amadeu Altafaj o Albert Royo.
La “doctrina” que justifica aquesta reclamació dinerària és que tota la despesa d’un viatge oficial o de qualsevol altra iniciativa de la Generalitat a l’estranger esdevé il·legal si s’hi va fer alguna referència al procés independentista, encara que fos responent a preguntes de la premsa o en el curs d’un col·loqui acadèmic; i això, des del 2011 fins al 2017. Els diners públics -sosté el Tribunal de Comptes- utilitzats per “promocionar, promoure o impulsar el procés sobiranista” no estan justificats i s’han de rescabalar.
Es tracta d’una veritable aberració jurídica i política en virtut de la qual les candidatures que es van presentar a les eleccions catalanes del 2012 i del 2015 amb programes favorables a una consulta d’autodeterminació -sense que ningú no les impugnés (fins i tot el PSC, el 2012, acceptava una consulta!)-, les opcions que van guanyar i van exercir el govern en aquells anys, no podien explicar a Washington, a París, a Ginebra o a Brussel·les el mateix que estaven explicant cada dia a Catalunya o a Madrid…! Es veu que, mentre dins del país el Procés creixia amb manifestacions gegantines i era ratificat a les urnes, en el debat parlamentari i arreu, la Generalitat hauria d’haver explicat a l’exterior que era una dòcil i lleial comunitat autònoma espanyola preocupada només per promoure les exportacions i conservar per al català una aparença de vida. Resulta una teoria grotesca o potser, més aviat, una aplicació retroactiva -per tant, fraudulenta-, selectiva i especialment recargolada de l’article 155.
Ara per ara, un segon referèndum d’independència a Escòcia és il·legal en la mesura que Londres no l’ha autoritzat i Johnson diu que no ho farà mai. Naturalment, però, la first minister Nicola Sturgeon no desaprofita cap ocasió per explicar a interlocutors internacionals, ja sigui a Edimburg, a Brussel·les, a Washington, a Califòrnia o en qualsevol altre lloc, quins són els seus plans -avalats per l’electorat- de cara a una nova consulta. I bé,
- ¿Vostès s’imaginen que algun organisme públic britànic li reclami el cost d’aquells desplaçaments oficials, o dels àpats oferts a visitants estrangers, amb l’argument que hi ha fet propaganda d’un propòsit independentista il·legal?
Això és impossible, perquè al Regne Unit les altes institucions públiques no estan en mans de persones formatejades -per genealogia, per formació o per ambdues coses- dins d’un marc autoritari i repressiu.
No podem dir el mateix de l’estat espanyol. L’actual Tribunal de Comptes -dotat, com és ben sabut, d’una plantilla de funcionaris corcada pel nepotisme- el formen onze “consejeros de cuentas” (hi ha una vacant) entre els quals hom pot trobar els cognoms Mariscal de Gante, Aznar López -descendents directes de policies, jutges o periodistes d’un franquisme acreditat-, Álvarez de Miranda, etc. Una majoria claríssima arrenglerada amb el PP de la línia més dura i que, a la manera dels seus predecessors doctrinals del Tribunal de Responsabilidades Políticas de 1939, són ferms partidaris tant de la retroactivitat de les lleis punitives com del doble càstig contra els “vencidos”: el penal, i després l’econòmic o patrimonial. Si ho van fer amb Macià (mort el 1933…!) o amb els germans de Companys, ¿per què no ho haurien de fer amb Mas, Puigdemont i els seus col·laboradors?
Però, a Espanya, no tot són males notícies per a la democràcia. El Consell General del Poder Judicial (amb la legitimitat una mica marcida, d’acord…) creu que cap llei de memòria democràtica no pot dissoldre la Fundación Francisco Franco pel motiu que es dedica a fer l’apologia d’una dictadura criminal, perquè això últim està emparat per la llibertat d’expressió. Els milions de pessetes i d’euros en recursos públics que han subvencionat l’esmentada Fundación des del 1976 no constitueixen cap malversació, sinó que són diners molt ben gastats».
.
I certament estem vivim dins d’un despropòsit ininteligible perquè el Consell General del Poder Judicial ha deplorat l’informe en què el Consell d’Europa demanava:
- Els indults per als presos polítics catalans,
- La reforma del delicte de sedició i
- La retirada de les euroordres contra els exiliats del procés català.
El Consell General del Poder Judicial afirma, tot ofès que “es dedueix amb tota claredat que no els van condemnar de capmanera per haver-se manifestat”. Que després de tot el que ha dit:
- L’ONU…
- Les justícies de quatre estats europeus (Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Anglaterra),…
- Amnistia Internacional…o
- Consell d’Europa…
.
…que la justícia espanyola continuï fent passar una manifestació per un delicte de sedició, només s’explica pel principi de realitat paral·lela en què Donald Trum va excel·lir.
I igualment, el Consell General del Poder Judicial recorda que a Espanya hi ha separació de poders.
En efecte: la feina repressiva que no acaba el Tribunal Suprem, la remata el Tribunal de Comptes».
.
2.2. CARLES MUNDÓ (Diari ARA de 02.07.2021)
Perdre la llibertat amb la presó i l’exili, impedir la participació política amb inhabilitacions i arruïnar econòmicament càrrecs públics i funcionaris. Aquest és el lamentable balanç d’un Estat que s’ha demostrat incapaç de gestionar un conflicte polític sense utilitzar la repressió i la persecució d’aquells que dissenteixen.
La maquinària de la repressió està ben greixada i té unes arrels fondes que venen de lluny. Espanya té una arquitectura institucional que en molts moments de la seva història ha estat sempre al servei de la repressió i la imposició, devorant el terreny de la política i transformant els conflictes en sumaris i en expedients.
Aquesta setmana (finals de juny-començament de juliol de 2021) hem conegut l’import que el Tribunal de Comptes reclama a 34 persones per les despeses de l’acció exterior de la Generalitat dels anys 2011 al 2017:
- Són 5,4 milions d’euros, que se sumen a les fiances ja dipositades de 4,1 milions pel referendum de l’1-O i els 5 milions per la consulta del 9-N.
- Per si això no fos prou, també hi ha 5,7 milions d’euros al jutjat d’instrucció 13 i 1,7 milions més per les causes obertes al TSJC, tot això sense comptar les multes que s’han pagat.
- La factura de la repressió econòmica contra l’independentisme ja suma 22 milions d’euros, milers de dies de presó i exili i dotzenes d’anys d’inhabilitacions.
Amb el Tribunal de Comptes estem davant d’una repressió invisible.
No genera el rebuig de tancar algú a la presó, però els seus efectes són demolidors sobre dotzenes de famílies que en poden patir les conseqüències durant generacions.
La persecució del Tribunal de Comptes es pot resumir en deu punts:
1. Un tribunal sense jutges. El PP i el PSOE, a través d’un acord polític al Congrés i al Senat, escullen els membres d’aquest òrgan, amb criteris d’afinitat política. El Tribunal de Comptes no forma part del poder judicial ni els seus membres són jutges, però dicten sentència i tenen llicència per arruïnar.
2. Unes acusacions polítiques. Entre les parts denunciants en aquest expedient hi trobem actors polítics com Societat Civil Catalana o un artefacte anomenat Advocats Catalans per la Constitució, que estan al costat de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat. Fan el mateix paper que va fer Vox en el judici del Procés al Tribunal Suprem.
4. Un tribunal competent en tot. Malgrat que en la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O es digui que fer viatges per explicar una posició política forma part de la llibertat ideològica o que el Tribunal Constitucional reconegui les competències de la Generalitat en acció exterior, el Tribunal de Comptes no té en compte res d’això i reclama diners arbitràriament per fonamentar la seva posició.
5. Un vot particular discrepant. Fins i tot un dels 11 membres actuals del Tribunal discrepa de la reclamació. La consellera María Dolores Genaro va fer un vot particular denunciant la falta de motivació de la reclamació i els defectes formals de l’expedient.
6. Una indefensió permanent. Sota l’aparença d’un procediment garantista, el Tribunal de Comptes genera una permanent indefensió als afectats. Terminis breus per defensar-se, documentació confusa o recursos i al·legacions que mai s’estimen són la manera normal de funcionar. És un exemple paradigmàtic de lawfare.
7. Primer condemnen i després fan el judici. La imposició d’una fiança milionària a l’inici del procediment, sense cap possibilitat real de defensar-se, esdevé una autèntica condemna. Un cop embargats els béns o dipositades les fiances milionàries, el mal ja està fet.
8. Fiances confiscatòries. En 15 dies ningú té milions d’euros a punt per dipositar. Es demanen quantitats astronòmiques en temps rècord, sovint duplicades perquè també estan dipositades en altres òrgans, i s’exigeixen interessos que acaben sumant centenars de milers d’euros més.
9. Amics, coneguts i saludats. La falta d’imparcialitat és marca de la casa. N’hi ha prou de veure que un dels membres del Tribunal és el germà de l’expresident José María Aznar o que una altra és la seva exministra de Justícia. Potser això explica que els afers d’Ana Botella, la comptabilitat oculta del Partit Popular o la indemnització milionària del cas Castor no tinguin problemes en aquest òrgan.
10. Mirant Europa. Com totes les causes del Procés, amb tota probabilitat, la sentència que dicti el Tribunal de Comptes, que serà recorreguda al Tribunal Suprem, pot acabar al Tribunal Europeu de Drets Humans per la falta de garanties d’una causa que té com a objectiu la persecució d’unes idees. Però com sempre passa, la justícia que arriba tard no és justícia.
Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
.
(V) HAN PASSAT 4 ANYS DES D’AQUESTS DARRERS 4 ANYS
(2017-2021)
.
Joan Luís García en el anomenat davantal de RAC.1 del 24 de Juny de 2021 ens oferia un comentari tot sucós sobre el més significatiu del que ha passat durant aquests quatre darrers anys. Paga la pena reproduir per escrit les seves paraules:
«La d’ahir va ser una revetlla diferent. I no només perquè aquest any sí que l’hem pogut celebrar amb la sensació que el final d’aquest malson és una mica més a prop, que també, sinó perquè ahir la van poder celebrar per fi en llibertat, els 9 presos del procés. I sobretot la van poder celebrar els seus amics i familiars. I ho van poder fer, després que alguns d’ells s’han passat a la presó pràcticament 4 anys.
Els que més Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els primers en tastar la implacabilitat de la justícia de l’estat. I d’això en va fer ahir 3 anys, 8 mesos i 7 dies. O el que és el mateix, 1346 dies amb les seves respectives nits. Un rere l’altre, un rere l’altre, un rere l’altre… i tot amb la soledat i la incertesa de no saber quan s’acabarà el mal son com a companyes de viatge.
I mentrestant la vida no s’ha aturat. I el món aquests últims 4 anys no ha parat de rodar.
I tant ha rodat, que hem vist:
- Com Mariano Rajoy, el president que va amagar la seva incompetència en la cúpula judicial de l’estat, ha deixat de ser el Don Tancredo de la Moncloa, per tornar a ser registrador de la propietat a Santa Pola, Alacant, pas previ per ser-ho en aquesta Madrid omnipresent.
- Com Pedro Sánchez, aquell candidat jove i ben plantat del PSOE, etern perdedor socialista cavalca a la Moncloa ara amb un discurs ara amb un altre, després de guanyar la primera moció de censura d’Espanya sumant suports inimaginables.
- Com en quatre un president ha hagut de marxar a l’exili, i un altre veure’s inhabilitat perquè va penjar i despenjar, fora de termini, una pancarta al balcó de la Generalitat.
- Com un 155 i unes institucions han pogut renéixer després d’estar “en liquidació”.
- Com Vox ha passat de ser el nom d’un diccionari al nom d’un partit que, empastifant i mentint obertament, ha aconseguit estirar el taulell de la política espanyola cap el seu terreny i a Catalunya que els votessin 200.000 persones.
- Com un judici llarg, caduc i ple d’injustícies i una sentència duríssima i revengista, que Europa ja ha començat a rebregar.
- Com l’Aeroport ha estat ocupat i Urquinaona ha cremat durant una setmana.
- Com també un raper a estat tancat a la presó per les lletres de les seves cançons (més o menys afortunades).
- Com pel mateix temps Donald Trump va arribar a la Casa Blanca i ha deixat de ser, per sort, president de la primera potència mundial. Abans però tingué temps de posar el món cap per avall.
- Com ho ha capgirat tot el coronavirus nostre de cada dia i 22.000 vides que s’ha endut per davant a Catalunya, per no parlar de la crisi econòmica, social i mental que ha comportat.
- Com paraules com teletreball fa 4 anys eren una quimera, i d’altres com AstraZeneca, risc de rebrot, o test d’antigens, eren exclusives d’uns pocs savis de la ciència. Qui ens hauria de dir que, com els nostres avis, ens tancaríem a casa per respectar un toc de queda? Un toc de queda…! Com el de la guerra civil…!
- Com ha marxar el rei emèrit. Lluny, ben lluny, mentre les clavegueres de l’estat, que tot ho tapaven no han resistit més.
- Com grans estrelles fugisseres s’han estavellat com dos coets que fan llufa per Sant Joan: Albert Rivera, l’home que es pensava que podia ser president i ningú sap on és, i Manuel Valls, l’home que podia ser alcalde, i que ha fugit per la Junquera.
- Com la feina incansable que han fet Óscar Camps i el seu Open Arms, salvant dia rera dia vides i més vides al Mediterrani per vergonya d’una Unió Europea que s’hi ha posat de perfil.
- Com els crims masclistes no s’han aturat. La Manada, les manades… però, ha crescut amb força un moviment, el feminista, que a molts ens ha fet replantejar-nos actituds, pensaments i maneres de veure la vida. I hem desaprès bona part del que havíem après.
- Com fa quatre anys navegàvem a 4Gs i ara ho fem a 5Gs encara que continuem molt bé sense saber de què es tracta.
- Com avui mirem balls absurds a Tik Tok, paguem amb Bizum i la Rosalía ha posat el català en òrbita.
- Com el Barça ha guanyat dues lligues, alguna Copa, i ha anat de ridícul en ridícul per Europa. L’Espanyol ha baixat a segona i ha tornat a pujar, el Girona ha baixat a segona i no ha tornat a pujar.
- Com també hi ha coses que no han canviat: els lloguers no paren de pujar, els densonaments tampoc, Messi continua sent el millor del món, i sí, Elisabet Segona continua sent la reina del Regne Unit, tot i que ara ho faci sense el Duc d’Edimburg de qui tant sabem després de veure’ls a The Crown.
- Com s’aprobava la llei de l’eutanasia…
Tot això ho hem vist els últims 4 anys, mentre compartíem des de la nostra llibertat vida amb amics i familiars.
Però mentrestant als presos també els hi han passat coses. Han nascut fills i néts, han mort pares, mares i amics, i han passat aniversaris, moments i vivències que malauradament ja no tornaran i que han hagut de viure entre reixes.
Això però, per Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carmer Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, ja és història».
