L’ENTREVISTA DE COMIAT A EN MIQUEL ÀNGEL BOSCH I FRIDRIN AMB UNES RESPOSTES PONDERADES A LES PREGUNTES PREPARADES PER L’ANNA RODRÍGUEZ TITOS I LA BEGONYA BERENGUER

L’ENTREVISTA DE COMIAT A EN MIQUEL ÀNGEL BOSCH I FRIDRIN, AMB UNES RESPOSTES PONDERADES A LES PREGUNTES PREPARADES «AD HOC», PER L’ANNA R. TITOS I LA BEGONYA BERENGUER

MIQUEL ÀNGEL BOSCH FRIDRIN va néixer a Ripoll en un 28 de gener de 1943. En el bressol de Catalunya hi feia molt de fred. Li encantaven els trens que venien de Barcelona i, de ben petit, recorregué les muntanyes que el Pirineu oriental posà com a decorat a la comtal vila del ripollès. El mar no el conegué fins als vuit anys quan, internat al Col·legi Sant Joan Bosco de Barcelona, hi estudià el batxillerat. Després, romangué mitja vida amb els salesians, entre estudis, treball i vida comunitària, fins que un dia aparegué -després d’haver recorregut món i trepitjat força col·legis- a l’ETPClot. I ara se’ns jubila. Li hem demanat, perquè era de rigor, una entrevista per a la revista escolar «Claver» de la qual n’és el cap de redacció. El resultat de les seves respostes ha estat com la introducció a diversos tractats… Sort que hem suprimit preguntes!

 Ens ha estranyat que, essent la seva mare austríaca, no parli l’alemany. Ens ha donat dues explicacions:

• • La primera, perquè el seu pare era català i la mare, vídua quan ell encara no havia complert els quatre anys, tingué la delicadesa d’esforçar-se sempre més en l’aprenentatge de la llengua del seu marit.

• I la segona, perquè els anys de la postguerra foren molt difícils i l’aprenentatge plurilingüe no es coneixia. Arreu es parlava la llengua castellana i només a casa. I no a tot arreu es podia parlar aquell “dialecto” que Queipo de Llano digué abans de l’ocupació franquista de Barcelona: “Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastradas por las Ramblas”. Ara bé, sí que sap en alemany les oracions que cada matí, abans de dormir, la mare li repetia: “Liebe fater in himel, pite fie uns”.

 A la carta que adreçà al director general per sol·licitar la jubilació hi consten tres conceptes:

• •  Un profund agraïment a la Companyia de Jesús per obrir-li’n les portes i haver confiar en ell,

• • Una humil súplica de disculpa a tota la comunitat educativa per les deficiències hagudes i

• Les formalitats de rigor…

 Rebuda una altra carta, des de la Direcció general de Jesuïtes Educació, en el sopar de comiat que li prepararen els companys, es llegí fil per randa. La carta feia referència a la seva actuació educativa fornida amb la pedagogia salesiana complementada i enriquida amb la pedagogia ignasiana; enaltia la seva seriositat i rigor; el servei i la comprensió; la col·laboració infatigable i l’estimació a flor de pell. També el director general de l’escola, en anunciar el nomenament del seu substitut, com a secretari general, conclogué el seu escrit donant-li’n les gràcies per tot el seu recorregut personal i professional a favor de l’Escola del Clot.

– DES DE LA TEVA LLARGA EXPERIÈNCIA COM A DOCENT, QUINA EVOLUCIÓ HAS EXPERIMENTAT EN EL SISTEMA EDUCATIU…?

Aquesta pregunta puc respondre-la des de dues vessants diferenciades i així ho faré:

• • (1) Tenint en compte l’evolució del sistema educatiu des de la legislació de l’administració educativa i

• (2) Exposant la meva personal evolució educativa des de la pròpia experiència educativa.

(1) L’evolució del sistema educatiu des de l’administració educativa:

• • A l’any 1857 es promulgà una Llei General d’Instrucció Primària -coneguda com la Llei Moyano- que mantingué el seu vigor durant més de cent anys. Per tant, les meves primeres nocions sistematitzades de les coses hagué d’aprendre-les en castellà -primer a Ripoll, bressol de Catalunya i després, en el Col·legi de Sant Joan Bosco, amb els salesians, a BCN-Horta- en el marc d’una llei del segle XIX que, evidentment, a Catalunya a l’any 1936 fou substituïda per un Pla General d’Ensenyament del Consell de l’Escola Nova Unificada que només es va aplicar parcialment, tot i d’una estructura educativa prou moderna.

• • Posteriorment, aquella llei centenària susdita, respectada pel franquisme en alguns aspectes a partir de l’any 1939, fou d’aplicació en tot el territori espanyol fins l’any 1970 en què un Ministre d’Educació franquista -en Villar Palasí- ordena la Llei General d’Educació, encara vigent quan sóc contractat a l’ETPClot, i a la qual se li deu l’EGB, el BUP i la FP, amb la introducció d’un sistema d’avaluació contínua i l’establiment de les tutories.

• • Però va ser a partir de l’aprovació de la Constitució Espanyola de l’any 1978 que, en aconseguir-se la democràcia en el nostre país, a l’any 1980 apareix, de la mà de l’UCD, la LOECE (Llei Orgànica de l’Estatut dels Centres Educatius) que no s’arriba a aplicar mai a causa dels recursos de insconstitucionalitat que presentà el PSOE. És interessant donar a conèixer que, gràcies al recursos d’insconstitucionalitat, el Tribunal Constitucional establí doctrina que, més tard, va servir per aplicar noves lleis educatives.

• I així, a l’any 1985, el PSOE redacta la primera LODE (Llei Orgànica d’Educació), en mig d’una gran polèmica, amb manifestacions al carrer i nous recursos d’inconstitucionalitat, fins que a l’any 1990, s’aprova i decreta la LOGSE (Llei Orgànica General del Sistema Educatiu) que propicia la introducció dels consells escolars en el sistema educatiu i fa emergir el Batxillerat i els Cicles Formatius i l’ESO -sistema estructurat des d’un nou enfocament psicopedagògic com n’és el constructivisme i la comprensivitat, les oportunitats d’estudi per a tothom i l’autonomia dels centres educatius.

Penso, tot i això, que aquesta llei que l’ETPClot aplicà experimentalment a partir del curs 1994-1995 va originar-se des d’un laboratori d’experts, més que d’una activitat pràctica provada per part del professorat de base la qual cosa, entre prou encerts i algunes deficiències, la seva aplicació ha resultat molt cara econòmicament, tot i que avaluada amb un diferencial divers d’opinions.

• • Posteriorment, a l’any 1995 es publica la LOPAG (Llei Orgànica de Participació, Avaluació i Govern), una segona LODE que en modifica alguns aspectes de la primera.

• • A l’any 2000 arriba la LOQPF (Llei Orgànica de Qualificacions i Formació Professional: una llei del Partit Popular, respectada fins avui pel PSOE, i que ha viscut relativament al marge de polèmiques, fins que a l’any 2002 apareix la LOCE (Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació) que torna a modificar -per tercera vegada- la LODE posant l’atenció en aspectes més conservadors, com la repetició de cursos i accentuant l’exigència de l’esforç personal de l’alumne.

• A l’any 2006, en tornar-se a modificar la LODE per quarta vegada, el PSOE publica, finalment, la LOE (Llei Orgànica de l’Educació) que en aquesta revista hi apareix un article sobre la qual i que convé fer-ne una lectura atenta.

Si ens hi fixem bé i fem un recompte de les lleis promulgades, observarem que, en trenta anys de democràcia, s’ha guanyat tot un rècord de lleis educatives…! Una per cada quatre anys, la qual cosa vulnera -sense pretendre entrar en discussions- aquella estabilitat que requereix qualsevol sistema educatiu.

Tanmateix, malgrat les lleis partidistes i massa canviants, així com també la manca d’un consens social, tota la Comunitat Educativa, però cadascú en el lloc que li’n pertoca, tractant-se d’accions educatives, tothom- hauria d’aprendre i/o ensenyar quatre regles fonamentals per a la vida:

• • Arribar a ser competent (savi per acarar la vida).

• • Ser conscient (crític per canviar les situacions caduques).

• • Tenir un esperit solidari (servicial i compromés a favor dels altres). 

• Conrear tot allò relacionat amb l’ estètica (respectuós en les formes i en les diferents maneres de pensar i viure dels altres).

(2) La meva personal evolució educativa des de la pròpia experiència:

Fa poc vaig llegir en l’edició n.93 de l’estiu 2007 a la Revista «Jesuitas» una glossa “En primera persona” del P. Francesc d’Asís Xicoy SJ, sobre la seva experiència vocacional d’educador. Des de la meva humilitat comparteixo cordialment l’escrit i m’hi adhereixo plenament. I si he d’escriure algunes paraules de més, per evitar el ben intencionat plagi, em remeto també a una entrevista conjunta que la revista «Claver» n.20 publicà en ocasió del darrer curs d’EGB en què, tant el senyor Fernando Méndez com jo mateix, consignarem en aquella ocasió. I si amb tot això encara no n’hi ha prou, puc escriure algunes coses de més:

• • Cal tenir present que els interessos del alumnes preadolescents i adolescents van canviant i que l’educador ha d’auscultar-los seriosament per diagnosticar cada situació concreta i aplicar-hi el tractament de la motivació -principal motor pedagògic-, per fer percebre a cada alumne/a la satisfacció que proporciona el tarannà constant de cada dia i el benefici del seu treball.

• • L’alumnat restarà ben predisposat perquè li’n creixi la llavor educativa, si el professorat -com a model i/o referent– sap contagiar l’aula d’engrescament i vessa, amb saviesa personal i sense dicotomies, tota la seva personalitat amb aquell delit que ha d’impregnar l’acte acte educatiu d’una atmosfera de pau (confiança i serenor), d’estimació (respecte i servei), de bondat (maduresa i alegria), de veritat (coherència i claredat), de justícia (equilibri i objectivitat), d’exigència (capteniment formal i disciplina) i d’esperança (superació i resultats a llarg termini).

• L’exercici més senzill, l’activitat responsablement treballada, la companyonia cordial del professorat, la col·laboració activa amb els pares, el tarannà compassat de cada jornada…, res s’esmuny, tot té ressò en el procés educatiu de cada alumne/a i cada situació esdevé ferment de creixença, preparació per a la vida social.

– QUINES DIFICULTATS ES POT TROBAR UN EDUCADOR A L’ETPCLOT EN SEGUIR EL SEU CARÀCTER PROPI D’ESCOLA CRISTIANA I IGNASIANA…?

Qui ha decidit d’exercir la vocació d’educador o posar al servei dels altres la seva qualificació professional ha de conèixer, evidentment, el camp de treball que se li n’ofereix i ser coherent en la realització de la tasca / missió confiada. Dificultats…? Les pròpies d’aplicar l’Ideari o Caràcter propi de l’escola amb convicció i coherència. Però si alguna cosa puc manifestar, per a la superació de qualsevulla dificultat, és la de rescatar dos documents vertebradors que, de ben segur, poden il·luminar el camí:

• L’un, n’és la lectura atenta de la Declaració sobre l’Educació Cristiana del Concili Vaticà II:

Aquesta declaració traça les línies vertebrals contemporànies pel que fa a la tasca educadora cristiana amb un llenguatge molt proper i amb gran riquesa de contingut: parla de la llibertat d’elecció de les escoles; dels educadors i els dots d’intel·ligència i sentiments que han de tenir i de la seva preparació, renovació i adaptació; del patrimoni cultural; de la promoció dels valors; de la preparació de l’alumnat per a la vida professional i de la participació de tota la comunitat educativa…

• L’altre, tracta sobre les maneres educatives de fer inspirades en les “Característiques de l’Educació de la Companyia de Jesús”:

Un document en què se sintetitza la proposta de Crist com a model de vida, la visió ignasiana del món, el discerniment personal sobre les persones, la formació dels homes i dones per als altres, la preocupació per als més pobres, la inquietud social, el reconeixement de la dignitat de la persona, l’excel·lència i/o el “magis”, els mètodes de treball, la preparació per a la vida, l’aportació personal a la comunitat educativa…

Un aspecte concret que, a banda, voldria ressenyar i que fa referència a una qüestió que avui en dia sembla que no se li n’atorgui la importància que mereix. Es tracta sobre l’exigència / disciplina. Un tema que avui dia, em sembla, que costa d’aplicar i que d’aparença senzilla en la seva escorça, amaga una llavor de gran potencialitat de cara a la creixença personal i al tarannà acadèmic dels alumnes. L’exigència és un tema que es connecta amb el tractament de la diversitat i fa referència a la disciplina, correcció o capteniment en el saber estar i conviure. Suposa una tasca en què l’acció i companyia de l’educador ha de maldar per extraure de l’alumne/a totes les potencialitats, però equilibrant l’escalfor de la “comprensió” més evangèlica (refereixo el “misereor super turbam” i la interpretació de la paràbola de la multiplicació dels pans com un acte d’intercanvi de bens consignat a Mt. 14, 13.21 / 15, 32-38), amb el “magis” de l’excel·lència ignasiana (certament inspirat en el nucli de la paràbola dels talents de Mt. 25, 14-30).

– CREUS QUE HI HA HAGUT UNA TRANSFORMACIÓ EN L’ALUMNAT AL LLARG DELS DARRERS ANYS…?

En forma de caricatura i, salvant tots els matisos que la pròpia realitat aporta, m’atreveixo a classificar la resposta de la pregunta mitjançant dues tendències -cosa ben arriscada- que podem concretar de la manera següent:

• • De l’autoritarisme imposat sobre prou persones que visquerem temps de dictadura ja superats i d’obediència cega, s’ha arribat a una llibertat -freqüentment mal entesa- i a formes d’actuació massa desinhibides. Nogensmenys, dins d’una gran sensibilitat i d’un reconeixement sincer dels drets humans i els dels propis infants, ens cal posar de manifest i aplaudir l’adquisició dels valors democràtics de participació de tota la comunitat educativa -amb els diferencials propis segons les missions que cadascú/a ocupa- en la vida de l’escola.

• D’un sistema educatiu elitista s’ha passat a un sistema d’oportunitats per a tothom. Ara bé, el valor de la lluita i de l’esforç per a la consecució de les coses s’ha amollat en els contravalors de la recerca de l’èxit sense l’esforç, a causa del fàcil consum i el predomini d’una societat materialista / hedonista imperant. És indiscutible que la millora del nivell de vida ha proporcionat grans avantatges, però també ha accentuat i provocat l’egoisme, la manca d’il·lusió i cert cansament.

La caricatura, doncs, de la imatge vertiginosa d’avui dificulta la lectura pausada i, en conseqüència, redueix la possibilitat de reflexió tan necessària. I, sense reflexió, hi ha més perill que un desenvolupament superficial de l’acció faci trontollar, malauradament, el capteniment de la vida.

– COM A PROFESSOR DE LLENGUA CATALANA I CASTELLANA, CREUS QUE EL POBLE TÉ CURA I ESTIMA PEL SEU IDIOMA…?

Si és veritat que cadascú s’estima d’antuvi la llengua materna apresa en els primers anys de la infantesa, cosa ben normal i que, per altra banda, en referència a la utilització del català entre nosaltres haguem arribat a la conclusió que s’ha guanyat l’aula, però es va perdent el pati (i per extensió, el carrer), la dificultat apareix quan es tracta de comparances i/o de fer prevaldre una llengua sobre les altres.

I havent arribat a aquest punt des de l’angle observador amb què es miri, sempre he estat defensor que ben fixades les banderes distintives en el cor de cadascú/na, tractant-se de parlars diversos, quants més se’n sàpiguen i se n’utilitzin, tan millor. Sobre aquest tema en el “D’ahir i d’avui” de la Revista «Claver» n.44 vaig escriure un article intitulat: “Una proposta multilingüe”. En aquest article hi reflecteixo el meu pensament sobre la llengua amb molts més arguments que ja han estat consignats.

– DONAT QUE TENS PROU EXPERIÈNCIA COM A PROFESSOR, QUIN TIPUS DE CONSELL DONARIES A UN TITULAT QUE S’INICIA EN EL MÓN DE LA DOCÈNCIA…?

No sóc ningú per donar consells. En tot cas, oferiré algunes propostes que, malgrat el seu dens contingut, ajudin a mirar el passat, acompanyin el camí del present i no menystinguin l’albirar el futur:

• • El mirar enrera per aprendre de la història. Aprofitar, doncs, el patrimoni cultural i rescatar del passat aquelles experiències valuoses de persones -moltes vegades amb intuïcions molt creatives- que han resultat eficaces.

• • El fer camí avui. La meva proposta s’orienta vers l’aplicació del paradigma pedagògic ignasià (PPI) sobre cada situació. És a dir, emprar aquella dinàmica que suposa l’anàlisi del context, la vivència o experiència de cada situació, la reflexió sobre el fet, la disposició / decisió de l’acció i, evidentment, el compromís de realitzar una avaluació del resultat.

• L’albirar l’esdevenidor. I això, per viure en la confiança que l’educació és una tasca esforçada, els fruits de la qual maduren a molt llarg termini. Passats molts anys, situats en el futur, ressona en cada persona que va compartir la nostra tasca / companyia educativa el referent o model d’aquells pensaments verbalitzats que no hi donarem importància, la munió de sentiments manifestats a flor de pell, totes les actituds mantingudes en el capteniment del dia rera dia.

– COMPTANT AMB LA TEVA VIVÈNCIA DE PARE DE DOS FILLS I D’EDUCADOR, QUÈ ELS DIRIES A UNS PARES QUE S’HAN ENGRESCAT EN PORTAR UN FILL AL MÓN…?

Les pàgines que he escrit davant de la notícia d’un nounat a la vida -sigui a la Revista «Claver» o a través del correu intern de l’escola- testimonien abastament el gran goig que es percep quan, el fruit de l’amor i de les pròpies entranyes, arriba al nostre planeta blau. I és així perquè jo també sóc pare i la pròpia experiència de la naixença d’un fill (en Guifré Francesc) i d’una filla (la Mariazell Eugènia) em transportà en un núvol de felicitat indescriptible, només entenedor per qui ha pogut gaudir de l’experiència de ser pare o mare…

Tanmateix, els fills es desenvolupen i maduren a poc a poc, però les responsabilitats dels pares augmenten en proporció a la seva creixença. El temps passa i el dia a dia va evidenciant que, avui més que mai, se’ls ha de:

• • Reunir al voltant d’algun àpat de la jornada,

• • Donar-los conversa,

• • Gratificar-los quan calgui,

• • Escatir on van i saber amb qui es relacionen,

• • Mantenir-los dins d’una austeritat de vida,

• • Interessar-se i involucrar-se en les seves activitats d’estudiants,

• • Respectar i col·laborar en les decisions de la institució educativa de comú acord amb l’escola,,  

• • Controlar-los els programes informàtics i el temps dedicat a la televisió,

• • Equilibrar les seves responsabilitats amb les concessions oportunes,

• • Reconvenir-los tantes quantes vegades faci falta,

• • Realitzar amb ells activitats conjuntes (visites a museus, lectures, esports, cinema, excursions i/o altres temes lúdics…),

• • No tenir por d’assenyalar-los límits i de dir-los un no clar i rotund quan esdevingui necessari,

• • Sostenir-los en les seves pors i crisis,

• • Assignar-los tasques domèstiques,

• • Incorporar-los a grups i/o a comunitats on -segons les conviccions de cada família- puguin créixer en la fe religiosa o aprendre a ser humanament i voluntària solidaris,

• Presentar-nos com a referents i/o models en els diferents àmbits de la vida tan social i laboral com matrimonial i espiritual.

I tot això, des de l’estimació i el diàleg, sense perdre el nord i assenyalant, des d’un bon principi, el rol que dins del nucli familiar a cadascú/na li’n pertoca… Un programa gens fàcil, però de claredat meridiana perquè si “els fills quan són petits no et deixen dormir, de més grans et fan perdre la son”. O aquelles altres expressions que corren entre nosaltres com aquella que “resulta més fàcil educar una tribu que un fill” o la que explicava un psicòleg en afirmar que “abans de casar-se tenia sis teories oportunes sobre com educar un noi o una noia, però que havent tingut només un fill, s’havia quedat sense cap teoria”.

Ara bé, aquestes consideracions no han de ser cap obstacle per decidir l’arribada d’un/a fill/a al món tal i com ens diuen les sàvies sentències orientals:

“L’herència de Déu són els fills, els descendents són la millor recompensa. Són com fletxes en mans d’un guerrer i feliç l’home que se n’omple el carcaix”.

(Salm 126).

“Els teus fills seran com branques d’olivera al voltant de la teva taula. Tant de bo que puguis veure els fills dels teus fills”.

(Salm 127).

– EN EL TEU ÚLTIM CÀRREC PROFESSIONAL, COM A SECRETARI GENERAL DE L’ETPCLOT, HAS DESCOBERT TASQUES, ASPECTES O ÀMBITS ESCOLARS QUE FINS ARA EREN DESCONEGUTS PER TU…?

Sobre aquest punt he de manifestar que he estat designat, durant els meus vint-i-cinc anys de servei a l’escola, Professor d’ESO, Tutor d’un curs, Coordinador de cicle, Col·laborador en tasques pastorals, Coordinador de la Comissió de Normalització Lingüística, Cap del Departament de llengua d’ESO i Batxillerat i, finalment, Secretari general. Però sempre m’he considerat un treballador més de l’escola colze a colze amb tots els altres i, per tant, no he fet mai diferenciació de tracte entre el personal docent i el d’administració i serveis atès que tots som comunitat educativa i navegants, cadascú/na en el lloc de l’organigrama que li’n pertoca, en un mateix vaixell. I tractant-se de les peculiaritats de la nostra escola, mariners en un mateix transatlàntic.

En referència al tracte amb les persones, he procurat aplicar aquell concepte que tantes vegades he hagut de treballar amb els alumnes perquè el posessin en pràctica: “saber estar i conviure”. Efectivament, el saber estar i conviure -un art construït no sense esforç- enalteix a qui el practica i pretén ajudar a què, en el decurs de les nostres relacions i intervencions, ningú se senti mai ferit o negativament sorprès. Ans al contrari, tant de bo que tota relació amb l’altre/a pugui esdevenir sempre oxigenadora, curativa i gratificadora. Resulta ser molt complaent experimentar l’ajuda dels altres en els moments difícils i turmentats.

“Saber estar i conviure” en pau és un repte a l’inestable tarannà del nostre dia a dia… El tracte afectuós entre nosaltres, la comprensió davant de qualssevol deficiències i el suport recíproc ajuden a fer més planera i engrescadora la tasca que tots junts duem entre mans. I, a l’hora de contribuir a augmentar el goig de la convivència, ens cal tenir molt present, no només el valorar, comprendre i l’ultrapassar les fronteres de la genètica, l’entorn social i històric de cada persona i la seva consciència, sinó saber distingir l’error i les febleses (que caldrà prevenir i/o corregir) i la persona que la malencerta a qui sempre hem de respectar, comprendre i ajudar.

En definitiva, atesa la nostra condició humana resulta imprescindible suplir les limitacions i  les carències pròpies i les de l’altre/a amb molta comprensió i paciència i reemplaçar les dificultats estructurals, com es pugui, però amb creativitat, enginy i crítica constructiva. Tant de bo que el suport de les persones que ens envolten ens tanqui les portes del desassossec i ens obri el nostre cor a la bondat, a la pau, a la veritat, a la unitat i a la justícia, grans valors humans i cristians que he observat i he experimentat en la mirada i en el bon fer dels altres, principalment, el de l’estimació convertida en servei. Però si és també obligat de tenir un ull ben viu perquè la nostra tasca resulta prou arriscada i complexa, ens cal posar tota l’estimació en l’altre ull perquè, d’entre tots els valors, l’amor n’és el principal.

– EN LA NOSTRA FEINA COMPARTIDA DEL DIA A DIA, ENS HAS TRANSMÈS UNS PROFUNDS VALORS HUMANS I DE FE CRISTIANA. DES D’AQUESTA VIVÈNCIA INTERIOR ENS POTS RESPONDRE COM VEUS L’ESGLÉSIA CATÒLICA O CAP A ON CREUS QUE CAMINA…?

 Bé. Si la pregunta s’orienta a què la resposta jugui sobre dues esglésies contraposades –l’església dita oficial o jeràrquica i aquella altra de l’humil poble de Déu– no disposo d’autoritat moral per sentenciar ni sóc ningú per fer valoracions de cap mena. Senzillament, perquè l’Església de què parlem és la de Jesús de Natzaret -i això em basta-, una comunitat de cristians a la qual pertanyo i que entre tots plegats malmetem algunes vegades, encara que la força de l’Esperit l’ha de redreçar amb freqüència. Si més no, fixem-nos, d’una llambregada, en els més de dos mil anys de recorregut històric que aquesta comunitat de cristians -entre llums esclaridores i ombres pronunciades- ha perviscut fins al dia d’avui:

• • L’església naixent entre la convicció i les dificultats del seu inici amb les persecucions que duraren fins a l’any 311;

• • La integració i/o incorporació a la vida social amb Constantí el Gran;

• • L’expansió entre els pobles germànics vençut l’imperi romà; la continuïtat de l’església d’orient dins de l’imperi bizantí;

• • El segle de ferro i de tenebres viscut entre els anys 900 i 1000;

• • El seguit de croades i la ruptura malaurada, a l’any 1054, entre l’orient i l’occident;

• • Aquells segles -XII i XIII- caracteritzats per una efervescència religiosa i la contraposició de la terrible Inquisició;

• • I del 1300 al 1500 el prestigi de l’autoritat papal i el cisma d’Avinyó, el descobriment de noves terres i la confusió missionera entre el cristianisme i la cultura europea, la constitució de grans ordes religioses i el  retaule de nombrosos sants, però amb un important afebliment de la jerarquia;

• • La gran catàstrofe del segle XVI i la ruptura protestant, produïda pels excessos de Roma i els dissentiments de doctrina, duta a terme per Lutero i Calvino;

• • El Concili de Trento de 1545, les reformes, les contrareformes o  els intents de renovació i sorgiment de sants, com Ignasi de Loiola al costat del Papa i de Francesc d’Asís abraçant la natura, per significar-ne alguns d’aquests sants;

• • El problemàtic procés de Galileu cap al 1600;

• • L’edat moderna amb la difusió de la religió a través de tot el món i l’aparició lògica de diferents maneres de pensar i de creure, l’existència progressiva de l’agnosticisme i de l’ateisme;

• Els grans canvis en la societat contemporània, de la cultura i de la ciència, entre temps de guerres i períodes de pau, que impel·liren el Concili Vatica II, a la dècada dels anys 60 en el segle XX.

Jo voldria pensar que des del Concili Vaticà II, quan Joan XXIII, a l’any 1959, anuncià el propòsit de convocar-lo, tots nosaltres i  cadascun dels Papes de Roma que hem conegut -amb les seves intuïcions particulars, les encícliques doctrinals, les orientacions diverses i els viatges arreu del món-, seguim remant mar endins la  simbòlica barca de Pere i honestament pretenem difondre el missatge de Jesús acompanyant-nos mútuament en una travessia en què -malgrat totes les imperfeccions humanes- hi sobresurti i s’amari en la humanitat:

• El treball i la pau benedictina;
• La senzillesa i l’oració franciscana;
• La missió i la cultura jesuítica;
• La veritat dominicana;
• L’ascètica i la mística carmelitana;
• La compassió i l’amor teresià de Calcuta;
• La unitat ecumènica de Taizé…,

… així com també, la defensa intrèpida del més autèntics valors evangèlics i l’opció a favor dels més pobres, fins a donar la pròpia vida, com el màrtir de El Salvador, l’Arquebisbe Òscar Romero, assassinat durant la celebració eucarística un 24 de març de 1980.

Precisament, la darrera intervenció que vaig tenir en un temps de “Reflexionar i Pregar” amb nois i noies de 2n d’ESO, va ser un visionat de la pel·lícula d’aquest servidor de l’església de Jesús de Natzaret, “Romero”. He de dir que els/les alumnes quedaren tan impressionats que més d’una llàgrima s’hagueren d’eixugar.

Cap a on camina l’Església…? Doncs, entre espais de llums imperfectes i terrenys prou ombrívols, amb la força de l’Esperit i la feble condició humana, cap a una utopia d’esperança…!

– ESSENT QUE TAMBÉ HAS IMPARTIT CLASSES DE RELIGIÓ, QUÈ LI RESPONS A UN NEN QUAN PREGUNTA PERQUÈ DÉU PERMET QUE HI HAGI GUERRES, MALALTIES, GANA I MAL EN EL MÓN?

Aquesta pregunta la tinc pensada, però tot i fàcil de contestar, perquè pugui ser ben entesa, cal explicar-la molt bé. I, evidentment, em suposa un “rotllo” filosòfic sobre la diferència entre el mal físic degut al compliment de les lleis que dimanen de la pròpia natura i el mal moral provinent de la llibertat limitada de la persona humana, del pecat original i, etc. etc. Cal tenir una preparació filosòfica important, així com una visió hermenètica de la Bíblia per porder comprendre la pregunta que em feu…

 Penso que podem obviar la resposta!!!

 – CREUS QUE DESPRÉS DE LA MORT HI HA UNA ALTRA VIDA…?

El misteri / l’enigma més gran de la condició humana n’és la mort. La persona humana viu inquieta no només pel dolor i la dissolució progressiva del cos (quins patiments els d’avui dia d’algunes persones per redreçar l’estètica corporal..!), sinó també -i molt més- pel temor a la desaparició perpètua. En el fons -sempre que hi hagi un mínim de reflexió sobre aquesta qüestió- tothom acaba rebutjant la pròpia ruïna total i la desfeta certa i definitiva de sí mateix. Però com una llavor poderosa o un ferment inquiet de desitjos d’eternitat i irreductible a la sola matèria, hom es rebel·la contra la mort i cap creació o invent humà ha estat capaç -fins al dia d’avui- d’apaivagar aquesta set de perllongament cap a una vida ulterior o aturar aquest pas transcendental.

Fins i tot, certes experiències que publiquen i/o divulguen algunes revistes sobre contactes entre vius i difunts o persones que després d’una travessia entre la vida i la mort han retornat (es parla de túnels llarguíssims i lluminosos i d’experiències indescriptibles d’una gran felicitat assolida…), tenen una explicació natural i biològica que la ciència mèdica descriu abastament en llibres més profunds i científics.

Així doncs -deixant de banda, i perquè l’espai de la pregunta no ens ho permet, els fets miraculosos que es narren en les sagrades escriptures sobre el tema que ens ocupa i que als exegetes o especialistes en la matèria toca d’interpretar adequadament-, si la meva capacitat d’investigació intel·lectual fracassa davant del misteri de la mort, els batecs del meu cor em diuen que repassi els ensenyaments i vivències que vaig rebre d’infant, i que al llarg del temps he anat escatint entre clars i obscurs, per albirar la mort com la porta d’un nou naixement, tot fent professió de fe i d’esperança –crec en la resurrecció dels morts i espero la vida eterna-, tal i com al llarg d’aquests darrers anys he anat notificant –a través del correu electrònic i/o des de la darrera plana de la revista escolar- l’alegria de prou naixements i la tristor de moltes absències des de la convicció cristiana de la Bona Nova de Jesús.

Finalment, i si se’m permet en aquest tros d’espai que pugui quedar, hi deixo escrites dues estrofes clàssiques que, entrellaçant la naixença i la mort, així com el traspàs de la caducitat de les coses a la vida immarcescible, i que diuen així:

“Amics meus: quan arribi el meu nadal / el nadal de l’esperit que no s’esmica-, /      enrameu-me el taüt amb boixerica / i, damunt del Crist mort, en el capçal, /          poseu-m’hi una nadala ben bonica”.               

“I quan vingui aquella hora de temença, / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa. / Sia’m la mort una major naixença…!”

– CREUS QUE LA CIÈNCIA POT VÈNCER ALGUN DIA A LA RELIGIÓ, A LA FE…?

També aquesta qüestió caldrà obviar-la. La resposta s’orientaria cap a dos mètodes completament diferents d’investigació: el de les ciències i el de la teologia. Crec que amb tot el que he expressat en cadascuna de les preguntes que he contestat n’hi ha prou i abastament. No us sembla…?

A més a més, vull comprovar què ocupa (ell n’és el cap de redacció) aquesta entrevista ja que, si bé pot resultar interessant, tampoc es tracta de confegir un “tractat” de cada cosa…

– A GRANS TRETS, QUINA SOCIETAT CREUS EN QUÈ ES TROBA UN JOVE AVUI DIA? QUÈ NECESSITA PER PODER VIURE I MOURE’S? DE QUINS VALORS HA DE DISPOSAR…?

En el discurs de cloenda de 4t d’ESO que se m’oferí de pronunciar, després de reflexionar sobre algunes característiques del món actual, vaig proposar als alumnes un rearmament per poder acarar i superar amb èxit les xacres que ens envolten. De fet, és el que se’m demana en aquesta pregunta. Doncs bé, vet aquí algunes orientacions:

• • Cal que no perdeu la confiança en vosaltres mateixos i en les vostres capacitats. Mireu: la nostra societat se’ns ha tornat extremosament individualista, molt enfrontada i escandalosament consumista. Malauradament impera amb freqüència la llei del més fort amb noves formes d’esclavatge social, econòmic i psicològic. Per això, heu de saber defensar-vos de la mediocritat i de qui, amb enganys i amb mètodes inconfessables, no porta bé la seva vida ciutadana. Però no amb violència, sinó amb el raonament i amb el coneixement de les lleis, amb la voluntat decidida a no deixar-se atrapar per paranys difícils de sortir-ne i amb els recursos que facilita l’Estat democràtic de dret.

• • Cal que seguiu adquirint, en el decurs dels dies, una bona preparació intel·lectual i professional continuades amb una capacitat sempre oberta per aprendre i millorar constantment i a ser sanament crítics davant de les injustícies. Una gran part de la humanitat pateix fam i misèria i són innombrables les persones que encara no saben de llegir ni d’escriure. L’obrir-se cap a la consciència social eixampla el cor. Si davant dels problemes que sorgeixen –diferents segons les èpoques- copsem avui que les actituds imperants són d’exclusió, de racisme, de predomini, de xenofòbia o de defensa, penso que el millor és equipar-se d’una bona dosi de tolerància, de respecte, de solidaritat, de comprensió i d’estimació sincera i, sobre tot, estar disposat a dedicar esforços, temps, energies, cor i intel·ligència per ajudar –des de les possibilitats grans o més minses de cadascú/na- a aquells que més ho necessiten.

• • Però també és molt important no deixar de conrear la intel·ligència emocional. És a dir, l’aprendre a relacionar-se, a saber estar i conviure amb les persones iguals o diferents a nosaltres, sigui amb els companys de cada dia o els no tan amics, amb els pares i el professorat, amb la gent coneguda i la que tenim més a prop, amb la parella que formeu, amb la gent de l’estudi o del treball, amb tots aquells que són amb nosaltres i constitueixen el proïsme. Aquesta és una gran tasca objecte d’atenció diària i que s’aprèn escoltant, coneixent, comprenent, empatitzant (posant-se en el lloc de l’altre/a) i estimant tot fent servir l’estratègia cabdal del diàleg. Tot i que l’egoisme i la falsedat predominen en la nostra societat, el lluitar per aconseguir personalment una bona base de sinceritat, d’honestedat, d’altruisme, de justícia, de bondat i de formes elegants, tot plegat, pot ajudar molt a viure en pau amb un mateix i amb els altres.

• I si algú de vosaltres té la sort de tenir fe en el Déu dels nostres pares, manifestat en Jesús de Natzaret, aquest do de la fe, traduïda en obres eficaces i compromeses, pot ajudar a viure amb sentit la vida i “passar”, sense cremar-se, de les absurditats escampades i que serpentegen arreu, com en són el món devorador de la droga, de les malalties inexplicablement buscades, de les frivolitats morboses, inútils i sense sentit, de les infidelitats doloroses, del mal punyent o del pecat.

Tant de bo que cadascú/na escolti en la fondària de la seva consciència la veu que ressona en l’interior del seu cor que el convida a estimar i a discernir el propi projecte personal.

Barcelona, juliol de 2007 / Entrevista impresa a la Revista «Claver» n. 47