por 
L’ACADEMIA DE PLATÓ: L’ESCRIPTURA VERSUS EL DIÀLEG. A FAVOR DEL DIÀLEG, EN CONTRA D’ENVIAR I ESTRIPAR PAPERS…
UNA ULLADA ALS CLÀSSICS.
EN TOT CAS, SENSE IRONIA I QUE HOM HO INTERPRETI COM LI PLAGUI:
“Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”
Recordo que va ser a l’any 2008, un any després de la meva jubilació, que vaig tenir l’oportunitat de rellegir-me algunes obres de Plató. En concret “Fedre”. I en el dia d’avui, en observar la nostra realitat enquistada en una problemàtica que necessita la clau d’un desllorigador de la situació, acudeixo a l’esmentada obra perquè, en la segona part del llibre esmentat, ens clarifica el mètode a seguir per aconseguir-ho.
No obvio, certament, res del que ha passat i està passant, fins i tot el que passarà, sigui des d’una part en litigi o des de l’altra en la mateixa tornada. Tinc present tots els greuges històrics profunds, totes les equivocacions malastrugues, tot el que roman dins la llei segons uns i el que se n’aparta segons els altres, totes les expectatives mortes o reviscolades, les fortes discussions d’obediència o de desobediència, mantes desproporcions hiperbòliques o els suaus equilibris buscats, totes les astúcies o sagacitats, propòsits o despropòsits, totes les amenaces proferides, tots els efímers punts de trobada o de més categoria en desacord, les febleses i fortituds, totes les voluntats més o menys sinceres, simulades o en clara hipocresia, totes les estratègies plantejades, totes les invectives enginyoses, totes les cartes formulades, tot el que amara la raó i tot el que rebutja la rampellada, tot el mal executat i el que l’esdevenidor portarà, tot…, menys el diàleg per estrenar…!!!
LA CRÍTICA PLATÒNICA DE L’ESCRIPTURA
(LES CARTES)
M’estalvio d’analitzar “El Mite de Thot i Thamus”, però per a Plató i en boca de Sòcrates ens diu que “L’escriptura, oh Fedre, implica un greu inconvenient, tal com s’esdevé de la mateixa manera amb la pintura: els éssers que infanta semblen tenir vida; tanmateix, si se’ls pregunta alguna cosa, guarden el silenci més solemne”. Per això cal que en situar-se Plató a la segona generació que ha vist la difusió del text escrit com a mitjà per a la comunicació cultural i és veritat també que durant la seva època es multiplicaren els tallers de còpia i van començar a aparèixer els venedors de llibres (rotllos), Plató, tot i que va recórrer a l’escriptura per difondre el seu pensament, creu que el text escrit no és la manera més adequada per transmetre al deixeble el pensament del mestre perquè, efectivament, l’escrit (en el nostre cas, la carta) no pot dialogar, tan sols ofereix opinió i interpretació i no una veritat àmplia per la falta d’ensenyament instructiu. A qualssevol escrits els manca sempre vida, gestualització de rostre i de mans, mirades penetrants, benvolents o de complicitat, tonalitats verbals i tota la corrua de l’expressivitat. I des d’aquest punt de vista, Sòcrates a instància de “Fedre”, lloa magníficament la retòrica (el diàleg) i recorda les seves característiques que m’he entretingut en buscar i que exposo tot seguit…
LA PROPOSTA DE L’ACADÈMIA PLATÒNICA: LA RETÒRICA
(EL DIÀLEG)
Sòcrates, abans d’elogiar el poder enorme dels discursos i d’examinar els llibres de contingut retòric de l’època, admet que ofereixen normes i eines útils i aporten, certament, “coneixements previs i necessaris”, però no entren en profunditat en l’art de la paraula. Aleshores Plató utilitza un diàleg encantador entre Sòcrates i Fedre per fer-li veure correctament i assabentar-lo sobre quines són veritablement les característiques que guarneixen un discurs retòricament ben fet, un diàleg realment profitós i aporten solucions als problemes. I, per això, li’n descriu molt pedagògicament un mètode dialèctic propi de tot aquell discurs que es preï de tenir cap i peus:
- (a) Posar-se d’acord sobre la definició dels conceptes, la qual cosa va aprendre del seu mestre.
- (b) Evitar el desordre del seu contingut, contra els sofistes i els manipuladors.
- (c) Tenir clara la manera amb què s’ha de pronunciar, bones paraules i mai insultar.
- (d) Utilitzar la síntesi i l’anàlisi, perquè els conceptes quedin clars i no fora de context
- (e) Emprar una exposició ben ordenada, utilitzar la claredat i no barrejar els conceptes.
- (f) Recórrer a la refutació, a la insinuació, als elogis, a la censura, a les versemblances
- (g) Expressar-se amb una dicció ben pausada i clara, sense cap vacil·lacions.
- (h) Fer ús d’alguns gèneres literaris, per a una bona comprensió i amb recursos per fer-se entendre; (i) clarificar el resum final.
ELS GRILLS I LES CIGALES SE’N RIUEN DELS QUI NO DIALOGUEN. VET AQUÍ LA MEVA PREOCUPACIÓ D’EDUCADOR QUE EN VAIG SER…
Des del meu angle de visió, com a professor que en vaig ser i educador dels meus fills i centenars d’alumnes, el tema de la Retòrica-Diàleg -exposat a l’obra de “Fedre”, se m’escau molt avinent, en aquesta hora de confusió i preocupació per a tots nosaltres-, perquè orienta l’exposició dels discursos i diàlegs construïts literàriament de forma bellíssima, però conceptualment molt profunds. I això, per tal que serveixin -des de l’Acadèmia grega, des de qualsevol indret de la Grècia antiga o del nostre món més proper- per persuadir els joves o els ciutadans de la polis cap a una bona educació, tant per al capteniment personal que inspira l’ètica individual, com per a la vida social i ciutadana de la polis a través de la política.
Crec que, avui més que mai, i després de “tantes idas (cartes) y venidas (respostes), són de alguna utilidad?”, en conèixer la problemàtica entortolligada actual, cal donar una oportunitat al diàleg per acabar de dilucidar la greu qüestió territorial que ens ocupa per dirimir-la finalment. I tot el que no sigui això, romandrà en el que Plató ens deixa irònicament en consideració:
“Em fa l’efecte com si, amb aquesta calor sufocant, les cigales i els grills que canten sobre els nostres caps dialoguessin entre elles i ens estiguessin contemplant […], però si ens veiessin tots dos sense dialogar, com ho fa la majoria de gent, es riurien justament de nosaltres […]. Ara, si ens veuen dialogar ens atorgaran contentes el do que han rebut dels déus […] com la necessitat de no alimentar-se des que neixen, sinó que sense menjar ni beure no deixen de cantar fins que moren […]”.
ANEM-NOS-EN, QUE JA COMENÇA A REFRESCAR: “Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”
Sense ironia, però hom que ho interpreti com li plagui perquè això que llegeixes només és un escrit i no un diàleg. En parlar de Plató -deixeble de Sòcrates durant divuit anys, mestre d’Aristòtil i fundador de la famosa Acadèmia retòrica datada el 387 abans de Crist-, el recull del seu pensament filosòfic per trobar una sortida a la vida política actual -deixant a banda el mètode que proposà en “La República”, ben construïda, però dotada també d’un gran idealisme-, he intenta escatir els valuosos pensaments sobre el tema de la Retòrica (el diàleg) que he trobat en “Fedre”.
Entre el començament i el final de “Fedre” crida poderosament l’atenció la conversa dialogada -plena de contingut filosòfic- que inicien el jove Fedre i l’entenimentat Sòcrates, en un ambient agradosament bucòlic, i que acaba amb una oració mirant el cel. Efectivament:
La conversa entre Sòcrates i Fedre es decideix de realitzar-se fora de les muralles de la ciutat, s’inicia i es perllonga durant una tarda calorosa d’estiu, però sota un frondós arbre plataner, mentre els dos interlocutors reposen estirats a l’herba d’un prat amb els peus tocant les aigües d’un rierol fresquívol i el ventijol pur de l’Àtica que els venta suaument i els refresca del sol que irradia potent, mentrestant els grills xerriquen i les nimfes embadalides escolten també les paraules dels dos parlamentaris que ordeixen la seva dialèctica per trobar solucions al tema -en aquell aleshores era sobre la bellesa de l’amor- i desprenen els seus arguments amb una densitat de contingut veritablement profunda. El diàleg entre Sòcrates i Fedre resulta certament difícil, com pot ser-ho també avui entre els dos mandataris en litigi. Tant és així que l’obra acaba atansant-se als déus -en concret al déu Pan, el déu de la fertilitat que, representat en forma de sàtir, es dedica a conduir ramats i a trobar llocs fresquívols, a la vora de les fonts- amb una pregària de súplica pel capteniment dels dos interlocutors. I l’obra acaba amb un lacònic:
“ANEM-NOS-EN, QUE JA COMENÇA A REFRESCAR”.
I així tornen a la ciutat tot contemplant el bullici del homes, però amb una altra visió més clara -després d’haver descansat al camp- entre una discussió sobre temes de cabdal importància.
Tot un món al revés, analògicament semblant al que actualment hi estem compromesos, sense saber avui si guanyarà la retòrica (el diàleg enriquidor) o l’escriptura (les cartes estripades)…
… I TANT DE BO QUE LA SUPERACIÓ DEL “MÓN DE LES OMBRES” ESCLATI EN LA REALITAT DEL “MÓN DE LA LLUM”.
