( II ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLIÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I «EL DESENVOLUPAMENT» DEL QUAL EN  LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ

7. EL JUDICI ES VA DESENVOLUPANT I ARRIBA AL SEU FINAL. ENDARRERA QUEDEN LES PROVES DELS PERITS O ESPECIALISTES, L’EXHIBICIÓ DE LA FASE DOCUMENTAL I DE VISIONATS, AIXÍ COM TAMBÉ ELS INFORMES DE L’ACUSASIÓ I DE LA DEFENSA I LA DARRERA PARAULA DELS ACUSATS, ABANS QU EL PRESIDENT DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM PRONUNCIÏ LA DITA FRASE

«VISTO PARA SENTENCIA»

7.1. Els especialistes o pèrits en alguna matèria en la fase pericial del judici al procés català

El pèrits en el judici contra el Procés català. Totes les sesions de peritatge.

Podríem dir que les pericials acusatòries han estat desactivades…? I recordant a La Trinca podem parlar de “coses de l’idioma”…?

Faig un breu repàs a la fase pericial viscuda en el Judici al Procés català de la Causa especial 20907/2017 per assenyalar-ne els diferents moments i personatges especialitzats en alguna matèria. Vam poder comprovar la perícia de:

• Pèrits de funcionàries d’Hisenda de l’Estat. Les funcionàries interventores i advoxatesses de l’Estat, amb l’objectiu d’acfreditar comptablement la malversació. 
• Pèrits immobiliaris. Els pèrits immobiliaris per justificar els diners que s’han deixat d’ingressar si s’haguessin llogat els centres de votació del referèndum: l’anomenat “lucre cessant”.
• Pèrits de dos agents de la Guàrdia Civil. La interrompuda declaració de dos agents de la Guàrdia Civil sobre el que es va trobar en els “despatxos” d’en Josep Maria Jové i Josep Lluís Salvadó. 
• Pèrits mpedics. La dels metges especialistes que certificaren els informes mèdics dels ferits durant la jornada de l’1-O de 2017.
• Pèrits sociòlegs. La de dos sociòlegs que defensaren l’1-O de 2017 com un exemple de desobediència civil no violenta per part dels votants, exceptuant casos “aïllats”, fruit d’una falta de disciplina no-violenta.
• Pèrit lingüístic. La filòloga Gemma Rigau refent magníficament la mala traducció d’una frase introductòria del Departament d’Interior que, segons el tipus de perífrasi (imperativa o enunciativa) que s’entengui, podia implicar els Mossos d’Esquadra en el referèndum.

En la llei espanyola es regula només la figura del testimoni -que ha presenciat els fets i els explica- i la figura del pèrit -que no ha presenciat els fets-, però que pels seus coneixements, ajuda el jutge a aclarir fets o circumstàncies dels sumari. Tanmateix, la praxi judicial fa que es puguin parlar de moltes altres modalitats de testimonis o pèrits. Per dir-ne alguns aiguabarrejats:

• El testimoni privilegiat, que hi era en l’actuació dels fets…
• El testimoni de referència, que hi va arribar-hi tard…
• El testimoni expert, que ho va presenciar i va actuar… (un metge, un bomber, un advocat)
• El testimoni víctima, que va veure els fets i els va patir…
• El testimoni encausat, que té un status especial que li permet no respondre si això el pot perjudicar…
• El testimoni multat, que es nega a respondre per motius ideològics, se’l multa i se l’envia al jutjat…
• I noves categories de testimonis, creats per Manuel Marchena, com: el testimoni intranquil, el testimoni indignat, el testimoni censurat…

Pel que fa als peritatges, a banda de les especialitzacions (econòmiques, immobiliàries, mediques, i dels informes específics (balística o drogues), hi ha el que s’anomena la pericial d’inteligència. Aquesta pericial consisteix en un informe policial en què els agents són experts en algun àmbit de la vida (terrorisme o bandes criminals) i fan de col·laboradors del tribunal per ajudar-lo a entendre els antecedents i el context de les situacions. Es dóna el cas que la Fiscalia pretenia la declaració de dos agents de la Guàrdia Civil que va citar com a pèrits. Tanmateix, el Tribunal a instàncies de la defensa dels processats, va dictaminar que aquests agents no podien considerar-se pèrits d’intel·ligència perquè per no els necessitava per interpretar-los “fons obertes” com:

• La lectura de diaris i de comunicacions digitals, correus, tuits…
• El contingut d’una agenda Moleskine…
• El visionat d’un PowerPoint amb el títol d’EnfoCats de l’operació Anubis…

Com a molt, aquests agents podien ser  “testimonis experts”. I és aquí quan les defenses van jugar-se totes les cartes fent avinent que un d’ells ja havia declarat abans i advertint que si el segon no era un pèrit, sinó un testimoni expert, no podia fer valoracions ni treure conclusions sobre res:

• Un “touché” important va arribar quan un d’aquests agents va començar a declarar tot indicant que en la “cadena de custodia” de la famosa agenda Moleskine i el document d’EnfoCats, la van trobar en el despatx de Josep Maria Jové. Però, en realitat aquestes suposades proves es van requisar en el seu domicili particular. Des d’aquest moment, aquesta pericial va quedar desactivada.
• Tampoc va ser normal la presentació de pericials (parlem de les funcionàries d’Hisenda de l’Estat i dels agents immobiliaris) que es presentessin amb un informe realitzat per al Jutjat n.13 de BCN i el vinguessin a exposar al Tribunal Suprem, ja que Manuel Marchena ja va acordar que no es tindria res en compte que vingués d’una altre jutjat.

Una mala traducció -com diria La Trinca, “coses de l’idioma”– explicada magistralment per la filòloga Gemma Rigau en nom de l’IEC, va convertir un informe de la policia catalana previ a l’1-O de 2017 en una prova acusatòria contra l’exconseller Quim Forn i contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra -davant de l’Audiència Nacional– per ni més ni menys, fomentar el delicte de rebel·lió. La mala traducció rau en la frase introductòria que escriuen uns agents policials als seus superiors dient que l’1-O:

“S’ha de celebrar el referèndum de’autodeterminació de Catalunya”.

A partir d’aquest fet notori, que tothom sabia, s’elabora tota una sèrie d’escenaris policials possibles. Però quan això cau a les mans de la policia judicial, per dir-ho en termes criminals, Baena tradueix la frase per:

“El referèndum debe celebrarse”.

I això dóna a entendre que, des d’Interior s’havia donat l’ordre imperativa de fer-lo, la qual cosa entesa així fa que la Guàrdia Civil elabori una teoria delictiva sobre la implicació dels Mossos en el referèndum, que servirà de base per als empresonaments i processaments.

7.2. La prova documental i visionada del Judici de la Causa 20907/2017 del Procés català

En la llei espanyola es regula només la figura del testimoni -que ha presenciat els fets i els explica- i la figura del pèrit -que no ha presenciat els fets-, però que pels seus coneixements, ajuda el jutge a aclarir fets o circumstàncies dels sumari. Tanmateix, la praxi judicial fa que es puguin parlar de moltes altres modalitats de testimonis o pèrits. Per dir-ne alguns aiguabarrejats:

• El testimoni privilegiat, que hi era en l’actuació dels fets…
• El testimoni de referència, que hi va arribar-hi tard…
• El testimoni expert, que ho va presenciar i va actuar… (un metge, un bomber, un advocat)
• El testimoni víctima, que va veure els fets i els va patir…
• El testimoni encausat, que té un status especial que li permet no respondre si això el pot perjudicar…
• El testimoni multat, que es nega a respondre per motius ideològics, se’l multa i se l’envia al jutjat…
• I noves categories de testimonis, creats per Manuel Marchena, com: el testimoni intranquil, el testimoni indignat, el testimoni censurat…

Em sembla molt interessant portar aquí el següent

• 805 Videos of the Repression lived in Catalonia caused by the Spanish Police, 1-October 2017.
• La plana escrita sobre el conjunt d’articles intitulats «Diari d’un judici polític» de Josep Casulleras i Nualart, extret del diari digital Vilaweb -en referència a les eventualitats i punts d’inflexió del judici al procés català de la Causa 20907 de 2017- que il·lustren fefaentment el tarannà viscut a la Sala segona del Tribunal Suprem. No obstant, vet aquí reproduït l’article corresponent del dia 29 de maig de 2019 pel que fa a l’article de l’autor-periodista de referència en què es parla de:

La fase de la prova documental i visionada o l’impacte pels vídeos de la violència de les forces de l’ordre públic.

El dia que l’ONU diu a l’Estat espanyol que l’empresonament dels polítics independentistes és il·legal.

Tota la fase documental. Set hores d’exposicions i de videos.

 

7.3. «Un silenci estremidor a la Sala i uns ulls com taronges dels Magistrats de la Sala Segona del Tribunal Suprem d’Espanya»

• Manuel Marchena Gómez – video
• Luciano Varela Castro – video
• José Antonio Del Moral Santín – video
• Ana Maria Ferrer García – video
• Juan Ramón Berdugo Gómez de la Torre – video
• Andrés Palomo del Arco – video
• Andrés Martínez Arrieta – video

«A un quart d’una del migdia, en un bar estret del carrer Bárbara de Braganza de Madrid, a tocar del Tribunal Suprem, els dos advocats de Vox al judici contra el procés prenen un suc de taronja i un cafè. En una pantalla de televisió sense veu, la tertúlia del programa de Susanna Griso a Antena 3 discuteix sobre els vídeos de l’1-O que s’han projectat aquests dos darrers dies. Vídeos de la fiscalia, un rere l’altre, en un bucle, fins que de sobte apareix la imatge d’un home amb el cap obert i la samarreta estripada, víctima de les porres dels antiavalots de la policia espanyola a l’Escola Mediterrània de Barcelona. I es veuen més imatges, garrotades a la cara contra la gent de Sant Carles de la Ràpita, l’envestida de guàrdies civils contra els votants de Sant Iscle de Vallalta… Avui, el quaranta-novè dia de judici, s’han pogut veure amb detall dins la sala del Suprem els vídeos dels fets del Primer d’Octubre que els dos-cents policies que van venir a testificar van provar de negar i d’amagar; les imatges que van portar la CNN a titular ‘La vergonya d’Europa’ aquella nit; les ‘fake news’ d’Alfonso Dastis, de Josep Borrell, d’Isabel Celaá han esclatat avui dins la sala i han tingut una rèplica gairebé immediata fora. Perquè no feia ni mitja hora que les havien vist Marchena i companyia que Susanna Griso ja les difonia. Aquest ha estat el primer efecte d’un dia en què el judici ha rebut unes quantes sotragades, des de dins i des de fora, en un moviment d’implosió i d’explosió les conseqüències del qual són imprevisibles, ara com ara.

En aquest judici “no hi són tots els que són, però sí que són tots els que hi ha”, adverteix el fiscal Javier Zaragoza només començar el seu informe i dir ben alt que el que s’està jutjant al Tribunal Suprem és “un cop d’estat”. Un al·legat polític per acotar el terreny de joc en la teoria colpista. Dimarts, dia 4 de juny de 2017, a la sala dels velluts vermells del Tribunal Suprem, símbol del poder judicial, lluny de començar amb una acusació contra els processats arrencava amb una defensa de l’actuació d’aquest poder judicial i el seu paper per salvaguardar la unitat d’Espanya:

”L’objecte del judici no té res a veure amb la recriminació de la dissidència política. No es persegueixen idees polítiques”

La fiscalia, en un discurs marcadament polític i forçant la interpretació de la llei, es reivindica com el poder que ha aconseguit defensar la unitat d’Espanya i aturar l’independentisme.

Els fiscals qüestionen:

• L’informe de l’ONU aparegut el proppassat 30 de maig de 2019 instant l’alliberament dels presos Oriol Junqueras, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i de gran ressò internacional.
• La sentència del Tribunal alemany Schleswig-Holstein que va deixar lliure el President Puigdemont.

I, en la impossibilitat de copiar fil per randa tots els informes, tant de la Fiscalia com de l’Advocacia de l’Estat i de l’acusació particular de VOX, en referència a les acusacions als processats, incloc en quinze frases l’acusació de rebel·lió:

7.4.1.1. Les acusacions sobre la rebel·lió del Fiscal Javier Zaragoza:

• “No cal una violència greu, ni armada, ni fan falta militars, ni l’estat de setge per a una rebel·lió”.
• “Tot el procés ha estat la crònica d’un alçament anunciat, una rebel·lió que hem vist per televisió”.
• “El Parlament, el govern i les entitats civils són els tres pilars del concert per delinquir”.
• “El disseny de l’actuació del Mossos va ser un muntatge”.
• “El més increïble és que Sánchez i Cuixart, el 20-S, es convertissin en els amos de l’ordre públic de Barcelona. El 20-S hi havia un estat d’excepció “De facto” “.

7.4.1.2. Les acusacions sobre la rebel·lió del Fiscal Jaime Moreno:

• “No es poden disfressar de protesta els fets del 20-S. Es va intentar impedir que un jutge continués la investigació que havia tocat el procés”.
• “A diferència del 9-N ) la tardor del 2017) l’Estat va intervenir a través del poder judicial”.
• “Encoratjar la gent a anar a defensar les urnes i assumir que hi hauria enfrontaments els fa culpables”.

7.4.1.3. Les acusacions de rebel·lió del Fiscal Fidel Cadena:

• “No és indispensable la violència física. El 23-F, la violència física va quedar reduïda a la traveta a Gutiérrez Mellado, que en pau descansi”.
• “És una rebel·lió diferent, perquè el poder ja el tenien i només calia la violència de l’acte final”.
• “Entre el setembre i l’octubre hi va haver violència insurreccional, i durant dos anys al Parlament, violència normativa”.
• “La tardor del 2017, a Catalunya no quedava ningú per garantir la unitat d’Espanya. Va fer falta portar gent de forta”.

7.4.1.4. Les acusacions sobre l’organització criminal i la malversació de la Fiscal Consuelo Madrigal:

També va ser la fiscal Madrigal qui va sorprendre amb la seva qualificació del Govern de la Generalitat com una organització criminal. Una afirmació que no va utilitzar, se suposa, en sentit jurídic, perquè el ministeri fiscal no acusa cap dels processats d’aquest delicte, que sí inclou VOX a la seva llista. Una relliscada…? Una manera de remarcar menyspreu per per les conductes dels acusats…? O potser un suggeriment al Tribunal perquè reculli la proposta de VOX…?. En tot cas, no deixa de ser curiós i inquietant, tenint en compte que la fiscalia ha demanat que s’imputi els pocessats del Jutjat número 13 de Barcelona per organització criminal. Però, ho serien ells i no els seus caps, asseguts als bancs del Tribunal Suprem…? L’èmfasi, no obstant, aquesta fiscal el va posar en la malversació.

7.4.1.5. Les acusacions sobre la rebel·lió de Pedro Fernández (VOX):

• “Ha estat un cop d’estat innovador, qualsevol comparació amb fets passats seria indeguda”.

7.4.1.6. Les acusacions sobre la rebel·lió de Javier Ortega (VOX):

• “No es farà justícia si no hi ha penes greus. Cal un càstig, però també s’ha d’evitar que mai més ningú atempti contra l’ordre constitucional”.
• “Hem de reconèixer la feina i la valentia del jutge Ramírez Suñer, i dels fiscals Romero de Tejada i Maza. Tots ells van evitar que es subvertís l’ordre constitucional”.

7.4.1.7. Les acusacions de la l’Advocacia de l’Estat

Cal expressar que l’Advocacia de l’Estat -en paraules de Rosa Seoane- no demana el delicte de rebel·lió -en els termes expressats en el Codi Penal i el seu article 472 i següents, sinó el amb la comissió d’un delicte de sedició, recollit a l’article 544 del Codi Penal i següents. Segons l’advocada de l’Estat: 

«Els acusats van participar de manera absolutament organitzada en un alçament públic i tumultuari que va tenir lloc l’1-O».

Segons tot això, -ironies de la vida- els primers a reconèixer la República catalana han estat els fiscals del Tribunal Suprem…! I és que la fiscalia vol una sentència dura per rebel·lió, i remarca que no hi ha dreceres per la vida de la temptativa ni de la conspiració, defensant  alhora taxativament que en aquest procés no existeix la sedició que pretén l’advocacia de l’Estat ni hi concorren vies alternatives per rebaixar la pena, sinó que, fins i tot, cal aplicar en la sentència la clàusula de seguretat de l’article 36.2 (res de tercer grau fins a la meitat de la pena) perquè una decisió administrativa no pugui substituir la decisió d’un tribunal. Una decisió, van defensar, que no pot tenir en compte res més que la rebel·lió…

…i per això a la fiscalia hi havia interès a fer ressonar a la Sala del Suprem el concepte de “cop d’estat” per definir el procés català.

El fiscal Javier Zaragoza va introduir el “cop d’estat” de la mà de Jürgen Habermas i del jurista i filòsof austríac Hans Kelsen (1881-1973), un dels referents del constitucionalisme europeu. El que va passar a Catalunya entre el març de 2015 i l’octubre de 2017 […] és el que l’il·lustre jurista austríac, que va haver de fugir als anys trenta del segle passat d’EEUU, davant l’auge del nazisme, anomena «cop d’estat”. I què és un “cop d’estat” segons Kelsen o en la versió del fiscal Zaragoza…?:

• “Ni més ni menys que la substitució d’un ordre jurídic per mitjans il·legals”.

Segons Javier Zaragoza no hi cal res més, i el procés hi encaixa com un guant. Si el Codi Penal exigeix un alçament o violència sembla que té poca importància. El fiscal va ser agosarat en reduir les aportacions de Kelsen a aquesta frase, com s’han encarregat de fer notar prestigiosos acadèmics.

El Rei Felip VI i el seu discurs del 3-O també van ser presents al Tribunal Suprem en aquesta fase. Els fiscals van manllevar les seves paraules i van reivindicar el seu paper en aquells dies d’insurrecció -en terminologia de les acusacions- a Catalunya:

• El REI. I si uns reivindiquen el Rei i el discurs de part i contra l’actitud d’una part dels catalans dia 3-O de 2017,
• VOX feia honor als herois morts no sense abans atorgar-se a la medalla de la seva contribució decisiva en aquesta causa i el record de tothom que ha treballat perquè el procés pogués celebrar-se.

7.4.2. De moment, i a l’espera dels al·legats de les defenses i la darrera paraula dels processats en aquesta setmana del 10 al 15 de  juny del 2019, hi ha veus autoritzades que ens expliquen:

 

 

7.4.2.1. Gonzalo Boye

“Fa mesos que veiem com es discuteix sobre fets, sobre la seva intensitat i la seva intencionalitat i, com he dit en moltes ocasions, aquest no és un judici de fets, sinó de drets, de normes i de la seva correcta aplicació respecte a uns fets que simple han estat clars. I per saber de què estic parlant només cal fer unes preguntes:

• Algú dubta del que va passar el 20-S i el’1-O de 2017…?
• Algú dubta de quina banda va arribar la violència en les dues dates…?
• Algú dubta de la intenció que hi havia rera els esdeveniments del 20-S i l’1-O…?
• Algú dubta de la inexistència de despeses de diners públics a partir de la suspensió cautelar decretada pel Tribunal constitucional…?

Doncs bé, si no tenim dubtes respecte a aquestes i altres preguntes molt similars, aleshores podem acordar que els fets són clars i que la discussió no era, ni és, ni serà sobre fets, sinó sobre drets.

Tant a les acusacions com al Tribunal, el que els molesta és el dret, així de clar i així de simple, tant, que fins i tot el mateix fiscal Zaragoza ho ha reconegut: “Celebrar un referèndum és delicte encara que s’hagi despenalitzat” Una frase lapidària que, a més, reflecteix el conscient i el subconscient del procés del judici…No importa si ho recull o no el Codi Penal, per a ells és un delicte, i tot plegat perquè posa en entredit la Transició del 78 i, sobretot, la “indissoluble unitat de la nació espanyola”.

Si tan poc importa si una cosa està recollida o no al Codi Penal, perquè sigui considerada delicte quins són els límits que es poden posar a un plantejament tan abjecte…? Òbviament, la resposta no està en el dret espanyol, sinó en el dret de la Unió Europea, que és l’únic que ni poden manipular ni poden afinar i, sobre la validesa,, la interpretació i l’aplicació del qual s’hauran de pronunciar àrbitres estrangers sobre el quals el mètodes Marchena tindran poca o nul·la influència.

Els camins que caldrà recórrer a partir d’ara són els de les instàncies supranacionals, i cada una compleix una funció i ha de ser abordada d’una manera determinada i en un moment concret:

• Primer, és el torn del Tribunal de Justícia de la Unió europea (a Luxenburg) que no parla el llenguatge dels fets, sinó el del dret de la Unió, i es pronuncia sobre la validesa de les normes de la Unió i, sobretot, sobre la manera com s’han d’interpretar aquestes regulacions en cada cas.
• Després, -un cop s’hagi passat pel Tribunal Constitucional, que serà més del mateix- caldrà acudir al Tribunal europeu de Drets Humans (Estrasburg) i/o a les Nacions Unides, que tampoc entenen de fets, sinó de drets i, més concretament, de drets fonamentals, de drets humans i de si s’han respectat o no al llarg d’un determinat cas. És a dir, parla de si s’han respectat altres drets fonamentals, com el dret a la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació o, també, de si el procediment s’ha sustentat en una actuació arbitrària per part dels poders públics.

En totes aquestes instàncies, però especialment a Estrasburg i a les Nacions Unides, l’informe emès pel Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU compleix un paper essencial. Segurament per això, perquè finalment ho han entès, és pel que estan tan molestos i desesperats, perquè anar a Estrasburg o a les Nacions Unides amb un informe això és més que un bon començament. En definitiva, s’acaba el judici, però comença el partit que realment ens ha d’importar».

7.4.2.2. Agustí Carles

La interpretació sobre si declarar la independència és delicte, agustí Carles, membre del col·lectius de “Drets i Constituïm” ens ho aclareix:

«Després de quasi quatre mesos de judici, el ministeri fiscal i l’advocacia de l’Estat no es posen d’acord amb el que va passar a Catalunya la tardor de 2017:

• En els antecedents previs -que VOX inicia el desembre de 2012 amb l’acord per la Transició Nacional, i el fiscal Zaragoza, el març de 2015, quan ell pel seu compte comença des de l’Audiència Nacional una “investigació prospectiva” sobre el procés, prohibida pel TC, penso que tothom hi pot estar d’acord -sense valoracions insurreccionals- ja que només cal llegir les “fonts obertes” -premsa, ràdio, digitals i TV- d’aquells anys.
• Aquesta premissa ens fa concloure quem si fem cas a les acusacions, estem davant de la “primera rebel·lió retardada” -en terminologia Cospedal “en diferido”- de la història.
• Sis anys cometen una rebel·lió o sedició, mentre el TSJC ho negava no admetent les querelles de Manos Limpias, UPyD i del mateix VOX, i resulta que ara, gràcies als informes d’intel·ligència de l’astuta Guàrdia civil -que Marchena no vol veure ni en pintura- tot és una gran rebel·lió o una gran sedició que no ho saben ni ells.

El dret penal espanyol es basa, entre d’altres en els principis de legalitat (no es pot acusar ningú d’un delicte o imposar una pena si no està previst al Codi Penal), en la seguretat jurídica (llegint la llei, ha de quedar clar el que està prohibit, ordenat o permès) i el principi de previsibilitat o confiança (els tribunals aplicaran la llei penal d’acord amb els dos principis anteriors i evitaran fer interpretacions jurídiques forçades com, per exemple, voler reescriure el significat d’”aixecar-se públicament i violentament” o “aixecar-se públicament i tumultuàriament per impedir…”). D’això, últim se’n diu una interpretació “ad hoc”, és a dir, feta a mida per poder condemnar qui tenia la confiança que no estava cometent cap delicte.

Si això és així, la primera pregunta que ens hem de fer és la següent: declarar la independència és delicte…? Això és el que s’està jutjant aquí. La resposta és: no.

Com diu el codi Penal de 1995 -conegut com el “…de la democràcia”, ja que es va adaptar als tractats internacionals, entre els quals la Declaració Universal de Drets Humans que recull el dret de lliure determinació dels pobles- la rebel·lió només serà delicte si es fa un “aixecament violent i públic” amb la finalitat de declarar la independència d’una part del territori nacional. Per tant, com recordaran les defenses, hi ha la possibilitat real i efectiva de declarar la independència sense cap aixecament violent i públic, és a dir, de manera pacífica i democràtica, i llavors, en cap cas, podem analitzar els fets des del vessant penal, com es pretén en aquest judici.

• Podem parlar d’actes inconstitucionals, perquè ho ha dit el TC…? Sí
• Podem parlar que no es fa cas al TC perquè estem donant compliment a una decisió presa per un Parlament democràtic o s’exerceixen drets fonamentals…? També.
• Tot plegat és delicte…? No.

Aquest plantejament, curiosament, és el que ens acaba de recordar l’opinió 6/19 del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU respecte als empresonats Junqueras, Sánchez i Cuixart, en què es diu expressament que les seves actuacions estan emparades en la “llibertat d’opinió, expressió, associació, reunió i participació en afers públics” i que, a més, aquests drets i llibertats poden ser el camí per exercir la lliure determinació. Exactament els que diu el Codi Penal: sense aixecament violent i públic o tumultuari i públic, es pot declarar la independència.

Malauradament, les acusacions -que no poden ignorar aquest dictamen jurídic d’uns experts internacionals que cal suposar “justos, independents i imparcials”, com es pressuposa del Tribunals Suprem- s’han embrancat en grans proclames i discussions sobre si els acusats han vulnerat l’ordre constitucional preestablert (rebel·lió) o han atemptat contra l’ordre públic (sedició), torçant i adulterant les paraules clau d’aquest judici -aixecament violent, tumultuari i públic- per fer-les quadrar, tan sí com no, en un joc d’encaixos que no tracta de delictes, sinó de drets humans, com acaba de posar sobre la taula Nacions Unides».

7.5. L’informe final de les defenses dels processats en el procés català

El judici del procés s’ha reprès dimecres, 12 de juny de 2019, al Tribunal Suprem, amb la continuació de la intervenció dels advocats de la defensa, que defensen l’absolució dels acusats.

ANDREU VAN DEN EYNDE, ADVOCAT- EN LA DEFENSA DE L’ORIOL JUNQUERAS I EN RAÜL ROMEVA

El primer a intervenir ha estat Andreu Van den Eynde, l’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva. En la seva argumentació, Van den Eynde:

• Ha assegurat que amb el judici del procés “el que es persegueix és una ideologia”
• Ha considerat que en el discurs de la fiscalia “tot és exageració, tot és soroll”.

El lletrat s’ha mostrat molt crític amb el vocabulari que utilitzat per la fiscalia, i també per l’Advocacia de l’Estat i Vox i n’ha posat alguns exemples: “Atrinxerats, barricades, escuts humans, arsenal, devastació”. També ha advertit els membres del tribunal que la sentència resultant del judici “crearà els precedents penals que s’aplicaran en el futur a la dissidència política”, i per això creu que el tribunal té “una gran responsabilitat”.

EL LLETRAT DE DOLORS BASSA -MARIANO BERGÉS-, NEGA QUE HI HAGUÉS UNA REBEL·LIÓ A CATALUNYA

L’advocat de l’exconsellera de Treball, Dolors Bassa, Mariano Bergés, ha desmentit la rebel·lió i ha dit que només va ser necessària l’aplicació del 155 per sufocar el suposat alçament. També ha remarcat amb insistència l’absència de violència i ha retret a la fiscalia d’utilitzar un argument artificiós. Ha argumentat que si la violència hagués estat la que afirma la fiscalia:

• S’hauria d’haver decretat l’estat de setge  i
• S’hauria d’haver desplegat l’exèrcit a Catalunya.

Mariano Bergés s’ha centrat a negar les acusacions per rebel·lió i sedició i desmuntar els arguments de les acusacions.  El lletrat considera que l’únic fet imputable al Govern és la convocatòria del referèndum, però que això no es pot interpretar com una “crida a impedir l’actuació policial perquè, a més a més, la crida a votar va ser una crida per fer-ho de manera pacífica i ordenada”. I, per tant, ha conclósper tant, ha conclòs que “convocar la gent a un referèndum no és el mateix que llançar la gent contra la policia”, ha insistit.

Finalment ha demanat l’absolució de la seva clienta.

JUDIT GENÉ -ADVOCATESSA DE MERITXELL BORRÀS-, PARLA DE “REBEL·LIÓ POSTMODERNA I MALVERSACIÓ POSTMODERNA”

L’advocada de Meritxell Borràs, Judit Gené, considera que la visió i el relat que han construït la fiscalia i el conjunt de les acusacions és “esbiaixat”. Segons el seu informe final, la fiscalia busca una condemna:

• De rebel·lió sense ni alçament públic ni violent 
• De malversació sense perjudici econòmic 

L’advocatessa ho ha definit amb dos conceptes nous:

• «Malversació postmoderna»: 
• «Rebel·lió postmoderna»:

La defensa de Meritxell Borràs ha insistit que no hi ha cap prova documental que vinculi el Departament de Governació, que encapçalava la seva clienta, amb les despeses del referèndum. I ha advertit que “jutjar per malversació una conferència perquè no ens agrada el que es diu en aquesta conferència”, o bé “jutjar per malversació el pagament de visitants internacionals perquè les conclusions que fan tampoc no ens agraden pot suposar una ingerència en la separació de poders“.

Per a la lletrada, la visió esbiaixada de la fiscalia és “òbvia”per sustentar aquests delictes de rebel·lió i sedició. Judit Gené considera que només es fixen en els documents, arguments, testimonis i proves que perjudiquen els acusats. De fet, ha dit que “no ho han analitzat tot”, només es fixen en allò dolent. També ha insistit que no hi ha cap prova documental que sustenti i vinculi el Departament de Governació amb despeses del referèndum. En aquest sentit, ha afirmat que no es pot considerar malversació unes conferències només “perquè no t’agrada el contingut”.

A banda, la lletrada també ha dit que la seva clienta va actuar sempre convençuda que actuava legalment, i ha recordat que va tornar de Bèlgica per declarar a l’Audiència Nacional i sempre ha respost a totes les preguntes.

Per tot plegat, ha finalitzat el seu informe demanat l’absolució de l’exconsellera de Governació.

OLGA ARDERIU -COM ADVOCATESSA- DIU QUE ES JUTJA CARME FORCADELL “PER QUI ÉS”

L’advocatessa de Carme Forcadell, Olga Arderiu, considera que s’està jutjant l’expresidenta del Parlament per “ser qui és” i no pels seus actes, i ha tornat a repetir que no entén perquè la resta de la mesa no s’està jutjant al Suprem i, en canvi, a la seva clienta, sí.  Per això, ha afirmat que «el que s’està jutjant és la seva ideologia». A banda, ha insistit que Forcadell no va intervenir en cap moment en l’acció de govern i que es va limitar a exercir les funcions de presidenta de la cambra.

La lletrada considera que la Mesa del Parlament va actuar correctament, defensant els drets fonamentals dels diputats, i que en tot moment es van acatar les ordres del Tribunal Constitucional. Per això, ha demanat l’absolució de Carme Forcadell i que sigui posada en llibertat mentre s’espera la sentència.

LA DEFENSA DE JORDI CUIXART -L’ADVOCATESSA MARINA ROIG- REIVINDICA EL DRET DE REUNIÓ

L’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, ha estat la primera a presentar l’informe final aquest dimecres, i ha articulat el discurs de la defensa al voltant dels drets fonamentals que recull:

• La Constitució espanyola com el dret de reunió i de manifestació,
• La Jurisprudència internacional. 

La lletrada ha assegurat que s’està criminalitzant aquests drets i que s’està perseguint el president d’Òmnium Cultural per haver impulsat una mobilització social que va ser pacífica i no violenta.

L’advocatessa:

• Ha advertit al Tribunal que no pot existir democràcia sense participació ciutadana.
• Ha insistit que la defensa de la unitat d’Espanya no pot anar en contra dels drets fonamentals.
• Ha criticat al Suprem que els poders de l’Estat vegin com una “amenaça” i no com «un dret» les protestes i manifestacions ciutadanes.

Per tot plegat, també ha demanat l’absolució de Jordi Cuixart i que es posi fi a la presó preventiva.

L’ADVOCAT DE CARLES MUNDÓ -JOSEP RIBA-, NEGA LA MALVERSACIÓ

Josep Riba ha tancat la primera sessió d’intervenció de les defenses assegurant que el seu client, Carles Mundó, va demanar al seu departament que no es gastés ni un euro en el referèndum. L’advocat de l’exconseller de Justícia ha negat qualsevol relació del seu client amb la malversació i ha afegit que les factures proforma d’Unipost, no poden ser considerades com a prova perquè el servei no es va prestar.

Josep Riba també ha assegurat que tots els consellers sabien que els decrets i acords del 6 de setembre del 2017 per tirar endavant el referèndum de l’1-O “no s’executarien” perquè no eren constitucionals.

 

L’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, ha acusat:

• l’Estat de dissenyar un dispositiu policial per a l’1 d’octubre responent a un “propòsit polític”
• Els comandaments policials d’haver actuat només amb una “aparença de coordinació” amb la policia catalana. 

També creu que ha quedat demostrat que la policia catalana no va rebre ordres polítiques del govern català.

Per Melero, el delicte de rebel·lió, tal com està redactat al Codi penal, no es pot imputar als acusats. Per això, ha dit que la fiscalia s’ha vist obligada a “innovar”en la interpretació que n’ha fet per tal d’imputar-lo als acusats. El lletrat ha reconegut que Joaquim Forn va desobeir un requeriment del Tribunal Constitucional, però que va fer gestos evidents perquè els Mossos poguessin complir el mandat judicial.

7.6. Les darreres paraules dels acusats en aquest «Procés contra Catalunya» abans del «Visto para sentencia»

Després dels al·legats de la defensa, les intervencions dels acusats posen aquesta setmana el punt final al: 

• Judici del Procés català de la Causa 20907/2017 contra el Procés català que, en polsar aquest mateix espai, es desplegaran uns videos amb els moments més  «significatius» viscuts en el Tribunal Suprem d’Espanya
• En aquests videos -facilitats per BETEVÉ- s’hi pot escoltar un resum, o extracte de les darreres paraules del acusats en el seu darrer torn d’al·legació final.
• També VILAWEB ens ofereix -quasi fil per randa- les darreres hores d’aquest judici i els moments més importants del qual a través d’un video que es pot obrir clicant aquestes mateixes ratlles escrites, així com resums escrits minut a minut.

Tanmateix, després de l’exposició completa de videos, si resumir se’ns demana, vet aquí l’extracte de les paraules dels darrer torn dels acusats -sibratllat de color taronja-, en clicar el nom de cadascun/a dels acusats que pren la paraula per última vegada en el judici al Procés català -significat de color blau-, es pot llegir i escoltar el contingut de tots els seus pensaments i sentiments de cara a la seva defensa:

– Oriol Junqueras:«Caldria tornar la qüestió al terreny de la política».

– Joaquim Forn: «Si avui som aquí és pel fracàs de la política».

– Carme Forcadell:«Estic sent jutjada per la meva trajectòria política».

– Raül Romeva: «S’ha buscat escarmentar i castigar una ideologia política».

– Jordi Turull:«Decapitant-nos, no es decapitarà l’independentisme».

– Josep Rull:«No hi ha prou presons per tancar l’anhel de llibertat d’un poble».

– Dolors Bassa:«La desobediència hauria estat l’incompliment d’un programa»

– Jordi Sánchez:«Unas urna no pot ser mai l’amenaça a la democràcia».

– Jordi Cuixart:«Del resultat del judici en depèn la qualitat democràtica no només de Catalunya, sinó de l’Estat espanyol»

– Meritxell Borràs:«Tot teníem clar que no hi hauria despesa pública».

– Carles Mundó:«Traslladar la política als tribunals és un flac favor a la democràcia».

– Santi Vila:«No estava escrit que les coses acabarían com van acabar l’1-O».

El judici del procés ha quedat vist per sentència després de cinc mesos de sessions. Els al·legats finals dels acusats s’han centrat, en definitiva, a demanar:

• L’absolució per la manca de fonament de les acusacions.
• El final de la judicialització de la política.
• L’acceptació perquè el govern espanyol accepti negociar un referèndum.

Igualment, la majoria dels acusats han recordat al Tribunal que la sentència:

• No tan sols ha de valorar els delictes de rebel·lió, sedició i malversació,
• També ha d’interpretar quins són els límits dels drets fonamentals com la llibertat d’expressió, maqnifestació o de protesta.

Han disposat de 15 minuts cadascun per adreçar-se al Tribunal i expressar l’última paraula. En finalitzar la sessió, els advocats de les defenses tenen previst de demanar la llibertat provisional o bé el trasllat cap a Catalunya dels acusats.

Aquest és el punt final al judici del procés al Tribunal Suprem, que va començar el 12 de febrer de 2018 i que està previst que aquest dimecres, 12 de juny de 2019, quedi vist per a sentència. La resolució no es coneixerà, previsiblement, fins a la tardor.

7.7.1. Sobre el trasllat dels presos polítics de Castella a Catalunya

El Ministeri de l’Interior inicià, amb el permís reglamentari del Tribunal Suprem, el trasllat dels presos i les preses polítics/es independentistes a centres penitenciaris catalans. Al voltant de dos quarts de set de la tarda d’aquest dilluns, 24 de juny de 2019, un autocar logotipat de la Guàrdia Civil abandonaà la presó de Soto del Real, on hi havia els empresonats homes. No arriben a Catalunya fins dimecres, pernoctant en d’altres presons i fent un recorregut totalment innecessari i com d’escarni pel territori nacional. El trasllat es posa en marxa un cop el Tribunal Suprem dona llum verda el proppassat dia 21, divendres, en constatar que «no existeix cap obstacle» per fer efectiu el moviment del traslllat.

Les fases del trasllat han diferit per als homes i les dones. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Cuixart han estat traslladats per la Guàrdia Civil des de Soto del Real a la presó, també madrilenya, de Valdemoro, però passant també per la de Zuera, a l’Aragó, fins arribar al Centre penitenciari de Brians 2 sota custòdia ja dels Mossos d’Esquadra. D’aquí són traslladats a la presó de Lledoners, on ja van estar empresonats des del seu primer trasllat a Catalunya, el juliol del 2018, i fins que va començar el judici oral al Tribunal Suprem, el proppassat mes de febrer.

Pel que fa a les dones, Carme Forcadell i Dolors Bassa, foren traslladades directament des d’Alcalà Meco fins a Can Brians, passant per Zuera, i d’allí a  Mas d’Enric del Catllar (Tarragona) i a la presó de Puig de les Basses (Figueres), respectivament.

 

7.7.2. Sobre la llibertat provisional dels presos polítics abans de la sentència del judici de la Causa 20907/2007 contra el Procés català

Tot seguit s’exposen les raons fonamentals dels diferents estaments judicials de l’Estat per tal de no concedir la llibertat provisional tota vegada finalitzat el Judici de la Causa 20907/2017. Vegem-ho per parts:

 

7.7.2.1. El Ministeri Fiscal

Per al ministeri fiscal, el manteniment de la presó preventiva és «fins i tot més necessari una vegada acabat el judici» davant la imminència de la sentència (octubre de 2019) que adquireix «immediatament fermesa», una dada que ho destaca dient que «no es pot obviar». És a dir, per a la fiscalia, amb aquestes raons «s’augmenta l’obligació d’assegurar el compliment i execució» de la sentència.

Els fiscals tenen en compte l’expressat pels acusats en el torn d’última paraula, en el qual:

• «Lluny de qualsevol sentiment de penediment, han insistit fins al final en el rebuig frontal a la restauració de l’ordre jurídic per part de l’Estat i en l’absoluta convicció que tornarien a cometre els fets delictius que són objecte del procediment».

Segons, doncs, el parer de la Fiscalia, els elements que concorren i que s’ha de tenir en compte per mantenir els nostres presos polítics empresonats preventivament són:

• La reiteració delictiva.
• La gravetat del delicte
• El risc de fugida.

La gravetat del delicte es plasma en les conclusions definitives del ministeri públic –«que demana entre 16 i 17 anys de presó per a ells»– i el risc de fugida en la «impossibilitat d’execució d’una eventual sentència condemnatòria» i la «possibilitat evident» de frustrar-la quan és «en les albors de la seva gestació o redacció».

Sense oblidar tot constatant: 

• «La connexió amb altres processats -set, entre els quals Carles Puigdemont– que s’han sostret als tribunals espanyols i els passos dels quals aquests podrien seguir», i
• «La possibilitat de comptar amb una estructura organitzada amb reconeguda capacitat econòmica per suportar el cost […] de l’aventura fugitiva».

7.7.2.2. L’Advocacia de l’Estat

L’advocacia de l’Estat també s’oposa a que el Tribunal Suprem deixi en llibertat provisional els acusats del procés que han sol·licitat sortir de presó després d’acabar la vista oral del judici, aquesta vegada en línia amb el rebuig que també ha mostrat la Fiscalia. L’Advocacia a explicat que, com el ministeri públic, aquest organisme ha demanat a la Sala que desestimi les peticions que havien presentat els acusats al·legant que ja no calia assegurar la seva presència a la vista i que no existeix risc de fugida pel seu arrelament familiar.

 

7.7.2.3. La Sala segona del Tribunal Suprem

La Sala segona del Tribunal Suprem ha rebutjat deixar en llibertat els presos abans que es dicti sentència. En acabar el judici, tots ells -a excepció d’Oriol Junqueras i Raül Romeva- van sol·licitar que els deixessin lliures fins conèixer la decisió del Tribunal. El Suprem, però: 

• Creu que no hi ha «raons sobrevingudes» per aixecar la mesura cautelar i
• Argumenta, a més, «la necessitat de salvaguardar» que tot el procés culmini un cop el judici ha quedat vist per a sentència.

I a banda de tot això expressat la Sala del Tribunal Suprem busca el suport per mantenir empresonats els presos polítics en:

• Els arguments exposats per la fiscalia de l’Estat i
• L’advocacia de l’Estat 

Sobre el dictamen del grup de treball de l’ONU sobre detencions arbitràries que demanava l’allibertament d’en Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i l’Oriol Junqueras, diu que:

• «No és vinculant» tot i reconèixer «la influència» d’aquests organismes, encara que:
• «No falten al dictamen afirmacions extravagants, faltes de tota lògica i d’impossible encaix en el nostre sistema processal«, escriuen sobre el grup de treball de l’ONU

Després d’aquesta resolució, els presos estan ara a l’espera que el Suprem doni llum verda per al retorn a presons catalanes on hauran d’esperar fins que es dicti sentència, previsiblement a la tardor.

7.7.3. Sobre el resultat de les Votacions Generals de l’Estat al Congrés de Diputats i al Senat de Senadors

Les eleccions generals espanyoles de 2019 -clicant l’enunciat en blau pot aconseguir-se una visió general de la contesa sobre el sistema electoral, les candidatures i llurs programes, els resultats i alguns incidents- es van celebrar el 28 d’abril de 2019 després que el president del Govern, Pedro Sánchez, decidís dissoldre les Corts Generals en no poder aconseguir una majoria per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat. Es van elegir els 350 escons del Congrés dels Diputats i 208 dels 266 escons del Senat. Les Corts Generals es van dissoldre el 5 de març i la campanya electoral va començar el 12 d’abril.

7.7.3.1. Els Diputats catalans en presó preventiva elegits per al Congrés i el Senat

Amb una alta participació, del 75,8%, el PSOE de Pedro Sánchez va guanyar les elccions -la primera victòria dels socialistes en unes generals en onze anys- amb el 28,7% dels vots i 123 escons, 38 més que en la contesa anterior. 

El Tribunal Suprem va establir en una providència les condicions perquè els quatre diputats electes –Oriol Junqueras, Jordi Turull,Josep Rull i Jordi Sánchez– i el senador electe –Raül Romeva– poguessin realitzar les gestions per recollir les actes corresponents. No obstant, la Sala Penal segona de l’Alt Tribunal, presidida pel magistrat Manuel Marchena, va establir que els presos polítics:

• No podrien mantenir reunions de treball, ni tampoc respondre a les preguntes de la premsa. També
• No se’ls revocava la seva petició de la presó provisional.

Quan ha arribat al Senat, a Raül Romeva l’esperaven companys d’ERC. El senador ha passat per la sala Clara Campoamor per fer els tràmits, d’entre uns 10 i 15 minuts, i en finalitzar, ha marxat custodiat pels policies vestits de paisà.

Poc després, arribaven els altres quatre presos, Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez, al Congrés dels Diputats. Tots ells han signat l’acta de diputats escortats pels companys de partit.

Un cop recollida l’acta, els presos han tornat a la presó de Soto del Real. A més, tots ells estan pendents d’una possible suspensió de funcions.

7.7.3.2. Carta dels presos polítics -Oriol Junqueras i Raül Romeva- amb motiu de la recollida de credencials. De presos polítics jutjats en el Tribunal Siuprem a elegits com a representats del poble al Congrés de Diputats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sánchez- i al Senat -Raül Romeva-.

• Oriol Junqueras, el primer a fer-ho, ho ha fet, en català, “des del compromís republicà, com a pres polític i per imperatiu legal”
• Per la seva banda, Jordi Sànchez ha promès amb la fórmula: «Des del compromís amb el diàleg i la lleialtat al mandat de l’1-O, com a pres polític, ho prometo».
• També Josep Rull i Jordi Turull ha acatat la Constitució espanyola «Com a pres polític i amb lleialtat al mandat democràtic i al poble de Catalunya, per imperatiu legal, ho prometo».

Tot plegat enmig d’un esbronc del Congrés que ha fet gairebé inoïble la promesa. Els diputats de VOX han colpejat els bancs amb molt de soroll cada vegada que un dels electes d’ERC o JxCat prometia el càrrec. També ho han fet diputats de Ciutadans.  

• Igual que els diputats al Congrés en presó preventiva, una fórmula similar ha utilitzat en l’acatament com a senador el republicà Raül Romeva: «Fins a la proclamació de la República catalana, sempre compromès amb la fraternitat, com a pres polític, per imperatiu legal, prometo».

7.7.3.4. Una operació calculada…? En tot cas, «todo atado y bien atado». El Tribunal Suprem impedeix -a través de les Cambres representatives- que cap dels presos polítics pugui exercir la seva activitat com a representant del poble que els ha votat. 

Malauradament, el tribunal presidit per Manuel Marchena, ha exercit la possibilitat de repetir l’estratègia que ja va aplicar al Parlament de Catalunya per suspendre els diputats processats. En aquella ocasió ho va fer en base a l’article 384bis de la Llei d’enjudiciament criminal (Lecrim), que determina la suspensió de l’exercici de càrrec públic per a processats amb presó preventiva decretada per delicte de rebel·lió. 

En aquella ocasió, la suspensió va arribar quan ja eren diputats al Parlament de Catalunya i se’ls va aplicar un cop el magistrat que instruïa la causa, Pablo Llarena, els va processar i deixar a les portes del judici. Es va produir el juliol de 2018 i, llavors, la suspensió també afectava Carles Puigdemont i Toni Comín. 

La Sala segona del Tribunal Suprem, finalment, comunica tant al Congrés com al Senat que rau en vigor i ha d’aplicar l’article 384bis de la «Ley de Enjuiciamiento criminal»:

Artículo 384 bis.

«Firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión».

Per tant, les dues cambres han de fer com el Parlament de Catalunya i suspendre de funcions Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull  i Raül Romeva. Des d’aquest vessant,  La Sala segona del Tribunal Suprem impedeix -a través de les Cambres representatives– que cap dels presos polítics pugui exercir la seva activitat com a representants del poble que els ha votat. 

7.7.4. Sobre el resultat de les eleccions Municipals

Ramón Alcoberro, company de treball en la docent i amic, tot i que ell enormement molt més avantatjat en saviesa i discerniment de les coses que jo, se l’ha d’escoltar sempre. Perquè no només et sol sorprendre gratament, sinó que amb ell aprens lliçons de teoria pràctica de gran utilitat per a la vida.  Personalment, decebut no només pel resultat de les eleccions municipals i les estratègies per accedir a l’Ajuntament de Barcelona, no trobava la manera d’expressar-ho adientment, quan de sobte apareix un text al Facebook del meu amic -noti’s que a la seva plana www.alcoberro.info hi ha bolcat tot un cabal de saviesa filosòfica i de practicitat per a la vida- que em resumeix l’humus i el tarannà dels meus pensaments i sentiments i que ara m’escau d’expressar. Així que esgarbello el text citat i l’escampo per aquí mateix:

“Les eleccions municipals a Barcelona 2019 no estaven pensades precisament per provocar entusiasme. Hi havia tres candidats votables i cap de creïble.:

• Ernest Maragall no deixava de ser el sistema en la seva versió més crua. Un funcionari municipal des dels temps franquistes, socialista dels que més van manegar per carregar-se Carod Rovira al primer Tripartit, pèssim conseller d’Educació, partidari d’Eurovegas i de les grans empreses que es volen carregar el taxi. Una arracada.
• Ada Colau era el fracàs d’una esquerra purament verbalista, que s’havia presentat com a candidata contra els desnonaments i els havia duplicat en quatre anys, que no havia fet res per disminuir la pobresa, ni la gentrificació i havia destruït qualsevol iniciativa en l’àmbit de la cultura. L’expressió d’un naufragi polític.
• Elsa Artadi, finalment, era una candidata improvisada i Quim Fornrepresentava un món que ja ha caducat (el de la vella Convergència). Tot plegat no gaire engescador busquis on busquis.

 

7.7.5. Sobre el resultat de les eleccions al Parlament Europeu

Arribats al dia 2 de juliol de 2019, a les portes de l’obertura del Parlament Europeu a Estrasburg, si hem de dir alguna cosa en aquest moment -escombrant per a casa nostra- ho resumeixo així:

“Si tres quartes parts de catalans que van votar els seus candidats per al Parlament Europeu, el dia 26 de maig de 2019, no poden veure’ls entrar i prendre possessió del seu escó, Europa tens un gran problema”. 

Efectivament:

• Josep Borrell, presentat pel PSOE com el millor candidat estrella, fa uns dies decidí renunciar al seu escó per motius, certament desconegut i encara no suficientment del tot explicats. Finalment, elegit Cap de la Diplomàcia europea i de Defensa -Mr. PESC- pel Parlament europeu el 2 de juliol de 2019. 
• Oriol Junqueras, en presó provisional, el Tribunal Suprem -incomprensiblement- se li ha negat de presentar-se a Europa, tot i que va concedir-li’n d’accedir a recollir l’acta de Diputat al Congrés espanyol. Tanmateix, i a darrera hora, el Tribunal Suprem, ha preguntat formalment al Tribunal Europeu de Luxembrurg sobre la situació del propi demandant.
• Carles Puigdemont i Antoni Comin, exiliats a Brusel·les i a les portes d’Estrasburg, el Tribunal Europeu de Luxemburg no ha admès -malgrat el seu jurament a la Constitució espanyola per poders i davant de Notari- el recurs perquè s’acceptin les mesures cautelars adients perquè, provisionalment, puguin entrar al Parlament fins que es dicti una sentència ferma a l’efecte en procediment d’urgència.

Tot i això, no puc deixar de consignar que Josep Borrell -un polític nascut a La Pobla de Segur- ha estat un ariet implacable per a l’independentisme. Un  dia abans de la seva elecció, des del Ministeri estatal d’Afers Exterior que dirigia, ha interposat una querella contra algunes delegacions europees de la Generalitat de Catalunya amb la finalitat de poder tancar-les. 

Per altra banda, cal tenir en compte que aquest personatge, arran de diverses actuacions públiques, ha banalitzat el genocidi dels indígenes americans, ha perdut els papers durant una entrevista en la TV alemanya volent-la finiquitar davant de preguntes compromeses o de resposte agres als periodistes, ha manifestat que Rússia eras «una amenaça» provocant que l’ambaixador espanyol a Rússia fos citat al minisyteri rus en protesta per les declaracions, ha tildat l’independentisme d’infecciós, ha anomenat sarcàsticament l’Oriol Junueras «comn el mossèn del seu poble tant pel per la semblança física com la ideologia…i, en una sessió parlamentària, va inventar-se i calumniar que un diputat l’havia escopit. És un personatge agressiu, superb, poc dialogant, paternalista i extravagant. Veurem què dóna de sí la seva elecció i recorregut, com a màximrepresentant europeu, durant les seves aventures pel món. De fet, davant d’aquest dubtós currículum diplomàtic -intel·ligent sí que ho és- la premsa li ha dispensat  una felicitació  pel càrrec elegit que podem classificar de «glacial».

A punt per a l’obertura de la nova legislatura del quatrienni UE  2019-2024 del Parlament Europeu, la incertesa sobre la validació dels escons obtinguts per Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín s’ha resolt negativament de forma provisional. El Tribunal de Luxemburg, que és el que hauria d’acceptar les mesures cautelaríssimes demanades pels lletrats de Puigdemont i Comín, s’ha pronunciat negativament, però a l’espera urgent -d’uns sis o deu mesos- perquè la qüestió es resolgui des d’un estudi i pronunciament definitiu sobre el contingut de la qüestió.

Mentre passa tot això, l’independentisme -a través de l’ANC- ha desplaçat fins a la ciutat francesa d’Estrasburg uns 80 autocars i un parell de vols xàrter. A més d’un nombre indeterminat de vehicles, alguns dels quals ja van emprendre el viatge aquest mateix diumenge i van denunciar problemes amb la policia espanyola de la frontera de la Jonquera. L’Estat espanyol:

• Ha mobilitzat la seva diplomàcia del Ministeri d’Exteriors amb el seu titular Josep Borrell i fins i tot el president del Govern en funcions Pedro Sánchez que hi participa des del G20.
• Ha activat el Ministeri de Justícia, amb la Fiscalia i el Tribunal Suprem.

L’últim a apuntar-s’hi ha estat el president del Partit Popular, Pablo Casado, que ha demanat a Pedro Sánchez que prengui totes les mesures perquè Carles Puigdemont sigui detingut a França i extradit si va al Parlament d’Estrasburg.

Curiosa manera d’entendre la separació de poders entre el poder executiu i el judicial, ja que, en tot cas:

• Ha de ser el Tribunal Suprem qui reactivi les euroordres.
• L’advocat Gonzalo Boye fa un temps ja va desafiar el Tribunal Suprem que reactivés les euroordres, convençut que els seus clients no tindrien problemes si viatgessin a Estrasburg.

En tot cas, totes les mirades estan posades en Luxemburg, en una partida en què està en joc molt més que tres escons: els valors de democràcia que van inspirar la creació de la Unió Europea.

De forma provisional, i a l’espera de ser confirmats en els seus càrrecs, les persones que dirigiran la Comunitat europea -a banda de Josep Borrell, com a embaixador d’Exteriors i de Defensa-, són:

• Ursula von der Leyen com a Presidenta de la Comissió europea.
• Charles Michel com a President del Consell europeu.
• Christine Lagarde com a Presidenta del Banc Central europeu.
• David Sassoli com a President del Parlament europeu.

7.7.5.1. L’independentisme es fa notar a Estrasburg en aquest dia del 2 de juliol de 2019, en què els Parlamentaris europeus, sorgits de les urnes del 26 de maig proppassat, ocupen formalment i de ple dret el seu escó

Les carreteres franceses i els aeroports de París, Brussel·les, Basilea i Frankfurt han començat a registrar des de primera hora d’aquest dilluns el flux de manifestants que seran demà dilluns a les portes del Parlament Europeu per protestar contra el veto als tres dirigents independentistes. Un grup de manifestants ja va marxar diumenge al matí i va denunciar que a la Jonquera els van escorcollar i «posar contra la paret» en veure que portaven estelades. Qui no farà el camí cap a la ciutat francesa és el president de la Generalitat, Quim Torra, que la setmana passada havia confirmat la presència però avui se n’ha desdit per l’alt risc d’incendis a Catalunya. Les Terres de l’Ebre tot just es recuperen d’una de les pitjors catàstrofes forestals de l’última dècada.

Sí que hi haurà altres membres del Govern, com és el cas d’Alfred Bosch -Exteriors- i Mariàngela Vilallonga -Cultura-. No hi serà la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, que és també membre del Consell per la República, la institució que precisament convoca la manifestació a les portes de l’Eurocambra. Des de els nou del matí hi desfilaran dirigents de JxCat i també d’ERC, que faran costat als electes que no poden exercir -per ara- el seu càrrec. Les previsions més optimistes dels impulsors de la marxa apunten que hi poden haver més de 5.000 persones, mobilitzades amb transport per carretera i dos xàrters de l’ANC, a banda del transport privat.

Es tracta de la segona mobilització europea de l’independentisme després de la de Brussel·les del 2017, just després de l’aplicació del 155 i en plena campanya del 21-D, que va ser un èxit de convocatòria. Aquesta primavera va ser el torn de Madrid, on la manifestació es va centrar en protestar contra el judici, i ara les estelades i els llaços grocs viatgen a Estrasburg, el cor de l’Europa institucional, per protestar contra el veto a tres dirigents escollits a les urnes. La catedral de la ciutat ja ha acollit concentracions espontànies que tenen el seu punt àlgid a les portes de l’Eurocambra

I aquest és un petit recull del dia:

• L’ambient independentista a Estrasburg en el dia d’avui, 2 de juliol de 2019.
• La solemne apertura del Parlament Europeu a Estrasburg
• Reclam d’un parlamentari europeu davant de les tres significatives absènciesa que no han pogut ocupar el seu escó: Oriol junqueras, Carles Puigdemont i Antoni Comín

7.7.5.2. Europa, entre el problema i la solució. Haver-se d’acomiadar d’Europa seria molt trist…!

Un article d’opinió del periodista David González ens il·lustrarà sobre de quina manera Europa pot mediar una solució al problema

«Des de Reykjavík a Istanbul i de Moscou a Lisboa, és evident que Europa, en sentit ampli, és un espai geogràfic i històric-polític, configurat per identitats múltiples i segles d’interessos contraposats. És difícil trobar-hi el denominador comú. Ara bé: en general, sabem quan som “a” Europa i quan en som fora. Europa ha volgut ser un espai de drets, i llibertats, de «civilització». Per això Europa es pregunta des de Plató o Polibi quin és el millor sistema de govern. I és amb aquest aire de construcció inacabada que va néixer, en el cor occidental del continent el que avui coneixem amb el nom de la Unió Europea:

• Com a possibilitat de conciliació, primer, entre dos grans estats-nació enemics, França i Alemanya, que van portar Europa al caire de l’autodestrucció. Des de la perspectiva de 75 anys de pau interior, benestar econòmic generalitzat -que no vol dir universal, ni molt menys-, i extensió dels drets i llibertats, “Europa” ha estat un èxit clamorós.
• Com es diu ara, una gran finestra d’oportunitat: per això continuen arribant persones a les fronteres europees encara que hi perdin la vida i per això algunes velles i petites nacions, com Escòcia o Catalunya, hi han vist i hi continuen veient, a Europa, el seu camí natural de sortida cap a la plenitud. Però Europa ja no és la que era.

Però també es multipliquen els indicis de mala salut, de claríssima regressió, de la democràcia europea:

• Avui es pot pertànyer al club europeu i dur a terme polítiques absolutament lliberticides com les d’Orbán a Hongria, o les de Salvini a Itàlia, que recuperen la pitjor tradició excloent del vell Estat-nació, aquest artefacte que havia de quedar superat per la Unió Europea, i malden per fer de l’Europa oberta, com míticament ho va ser la Roma de Ròmul, un mur infranquejable per als que hi cerquen una oportunitat de vida.
• Avui es pot pertànyer al club europeu, com és el cas de l’Estat espanyol, i impedir a ciutadans que acaben de ser elegits diputats al Parlament Europeu, Carles Puigdemont, Toni Comín, Oriol Junqueras, d’exercir plenament la seva condició com a tals.

A Junqueras, en presó preventiva i en espera de sentència per l’1-O, la justícia espanyola li ha impedit de completar el procediment -jura o promesa de la Constitució- per recollir l’acta d’eurodiputat.

A Puigdemont i Comín -exiliats després de la declaració d’independència- se’ls ha indicat que han de presentar-se en persona a Madrid, però no s’ha retirat ni suspès l’ordre de detenció que encara pesa contra ells a Espanya, l’aplicació immediata de la qual els impediria formalitzar el requisit que se’ls exigeix.

La justícia espanyola ha elevat a l’enèsima potència el tracte cínic i l’abús manifest de poder, si no de pur i dur exercici prevaricador, que ve administrant a l’independentisme català.

Amb el vet als tres eurodiputats catalans electes, Espanya es retroba amb la seva vella tradició demofòbica:

• A la pràctica, si pretens fer la independència, deixes de ser ciutadà de ple dret. Va passar amb l’Estatut del 2006 (fulminat pel Tribunal Constitucional després de ser referendat pel poble català) i ha passat amb els presos i exiliats.
• Bo i haver estat elegits diputats al Parlament Europeu i/o al Congrés i el Senat, se’ls ha bloquejat l’exercici efectiu dels seus drets polítics, inclosa la investidura a la presidència de la Generalitat, la qual cosa deixa en paper mullat el vot de milions d’electors i ciutadans catalans i espanyols i, per tant, europeus. 
• Si a això se suma el fet que algunes de les màximes instàncies de la UE, com ara el president de l’Eurocambra, Antonio Tajani, s’han estimat més posar-se a disposició de la cínica justícia demofòbica espanyola que dels drets dels eurodiputats i dels ciutadans, és evident que Europa ja no és la que era.

Si algun jutge del Tribunal de Justícia de la Unió Europea no hi posa remei [en aquest moment s’ha resolt negativament el poder gaudir de mesures cautelars provisionals per accedir al Parlament Europeu d’Estrasburg], Puigdemont i Comín -com també Junqueras- es queden aquest dimarts del 2 de juliol de 2019 a les portes de prendre possessió efectiva de l’escó que legítimament els han atorgat els ciutadans.:

• És obvi que l’independentisme català -jo diria el catalanisme en el seu conjunt- haurà de revisar la seva visió tradicional d’Europa com a finestra d’oportunitat nacional.
• És obvi que amb una Europa que mira cap a una altra banda, o que directament s’alinea amb els interessos dels membres del club, els Estats, per sobre de qualsevol altra cosa, l’independentisme democràtic, a diferència dels populismes protofeixistes als quals se l’equipara de manera indecent, ho tindrà molt més difícil. 

No pot ser que Europa pagui amb la moneda dels traïdors els patriotes i demòcrates europeus, catalans, o d’on sigui, que més l’han defensada. Ves que el ranquejant artefacte europeu no esdevingui aquella “presó de pobles” en què s’havia convertit l’Imperi Austrohongarès, i en el si de la qual es va congriar la tragèdia de la Gran Guerra.

El camí d’Europa serà molt més costerut que ho ha estat fins ara per a l’independentisme català, hereu directe de l’europeisme catalanista. Però és Europa, en últim terme, qui, davant demandes d’ampliació interior del marc democràtic que la sustenta, haurà de decidir si es (re)concilia amb ella mateixa, o bé s’acomiada de tot allò que l’ha anat convertint històricament en una finestra d’oportunitats de vida i llibertat. Em temo que aquesta Europa que ja no és la que era, s’està dient adeu. Adeu, doncs, Europa?»

El cas del president d’ERC és diferent perquè està empresonat i el Tribunal Suprem li va denegar el permís per sortir de Soto del Real per prometre el càrrec en una cerimònia al Congrés dels Diputats. El tribunal espanyol ha preguntat a la justícia europea si havia d’alliberar Junqueras per permetre-li anar a l’Eurocambra, i de moment la resposta queda pendent.

El Tribunal Suprem:

• Es mostra marcadament preocupat pel fet que Junqueras pugui quedar en llibertat per recollir l’acta d’eurodiputat i apel·la al risc de fugida abans que es pugui conèixer la sentència.
• Afirma que no ha trobat cap altra alternativa viable a la presó provisional com a mitjà per assegurar els fins del procés.
• Veu el risc de fuga, com un dels requisits que preveu la llei d’enjudiciament criminal per acordar la mesura de presó que «ha portat a concloure a la Sala la incompatibilitat de la situació que afecta l’acusat amb la concessió d’un permís penitenciari que excepcioni la limitació a la llibertat deambulatòria acordada».

En el seu escrit, els magistrats afegeixen que la limitació de l’exercici del dret de participació en càrrec públic d’Oriol Junqueras és transitòria i proporcionada: «Es tracta, al capdavall, d’una restricció de la llibertat deambulatòria que és inherent a la situació de presó i, de fet, li impedeix l’exercici d’altres drets fonamentals com, per exemple, acudir a qualsevol manifestació o reunió». I per això el Tribunal suprem planteja al Tribunal de Justicia de la Unión Europea, les següents i subsidiàriament concatenades, aqueste  qüestions «prejudicials»:

• Incloïa proclamacions unilaterals de ruptura amb el sistema constitucional vigent i es presentava com la norma suprema de l’ordenament jurídic català, fins que fos aprovada la Constitució de la nova República en proclamar que Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social, en la qual la sobirania resideix en el poble de Catalunya, i a l’Aran al poble aranès, dels quals emanen tots els poders de l’Estat.
• Declarava l’abolició de la monarquia constitucional, convertint el president o presidenta de la República en el cap de l’Estat català, que assumia la representació més alta.
• Transformava el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el Tribunal Suprem de Catalunya, òrgan judicial superior en tots els ordres, en el qual culminaria l’organització judicial de Catalunya.
• Instaurava un model d’autogovern del poder judicial inspirat en l’actuació coordinada amb el poder executiu i permetia la continuïtat d’aquells jutges i magistrats que exercien les seves funcions en els tres anys anteriors a l’entrada en vigor de la llei.
• S’atribuïa al Parlament, a proposta del Govern de la Generalitat, un cop escoltada la Sala de Govern del Tribunal Suprem, el nomenament del fiscal general de Catalunya.
• Modificava el règim jurídic de la nacionalitat dels residents a Catalunya, redefinia els límits territorials que haurien de ser abastats pel nou Estat i regulava la successió de l’Estat català en la titularitat de tots els béns i drets de l’estat espanyol a Catalunya.
• Preveia un règim d’integració del personal de les administracions públiques que fins llavors prestessin els seus serveis en les administracions central i autonòmica, sempre condicionat a les adaptacions que s’estimaren indispensables per a la realitat del nou Estat.
• Convertia la Generalitat en l’autoritat fiscal per a la fixació, la recaptació i gestió de tots els tributs i ingressos de dret públic i feia d’aquell òrgan de govern l’autoritat duanera i aranzelària del territori de Catalunya.

7.7.6. En l’espera esperançada -o no- abans de la Sentència de la Causa 20907/2017 contra el Procés català

M’és plaent consignar en aquest punt un article d’opinió, escrit per en Gonzalo Boye, aparegut a “El Nacional”, sota la intitulació «Girar el timó» del dia 28 de juny de 2017, i que amb clarividència el seu autor exposa com ha vist la conclusió del judici i preveu el dictamen de la sentència: Ho frecullo tot seguit: 

“Com sempre passa després d’un judici, l’espera fins a la sentència es transforma en un terreny abonat per als rumors i les especulacions, i es confonen els desitjos amb la realitat. El judici del procés no és diferent a d’altres judicis i, des d’aquesta perspectiva i, com hem estat sentint, és clar que tothom creu tenir:

• Alguna cosa per dir
• Alguna teoria per exposar
• Algun rumor per escampar

La veritat és molt diferent i els únics que saben què succeirà i quan són els set membres del Tribunal Suprem que estan deliberant sobre la sentència que han de dictar; tota la resta és irrellevant i resulta insà tan sols sentir-ho.

Malgrat el que acabem d’esmentar, hi ha coses que sí que sabem i que bé es poden anar ordenant perquè els esdeveniments no ens agafin de sorpresa, però, sobretot, perquè no creguem en falsos oracles que saben el mateix del que succeirà que jo de grec antic: res. El que sabem és poc, però és bastant per orientar-nos i, sempre a risc d’equivocar-me, podem establir dues línies de coneixement:

• El que sabem quant a temps i
• El que sabem quant al contingut de la sentència.

I en relació al temps per a la deliberació i el dictat de la sentència

El rellotge processal és propietat de la sala d’enjudiciament que és la que ja està en el que es denomina deliberació, procés a porta tancada en el qual els jutges van discutint els diferents aspectes que hauran d’abocar en aquesta resolució; en aquesta fase, com en les posteriors, el paper del ponent no és menor i, en aquest cas, aquest rol li correspon a l’omnipresent Manuel Marchena… (Sí, el que era a la Sala d’Admissions, el que va presidir el judici, el que actua de ponent i el que acabarà, tret que hi hagi una desfeta, presidint el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem en el seu conjunt).

Les deliberacions seran més o menys extenses i intenses en funció dels temes sobre els quals hagin de debatre i, en alguns cas, sembla que ja ho han fet amb bastanta rapidesa; en tot cas no només han de debatre els temes sobre els quals versa el debat jurídic generat en aquest judici sinó, fins i tot, sobre la mateixa redacció de la sentència que, com no podia ser de cap altra forma, serà minuciosament i microscòpicament escrutada així com traduïda a diversos idiomes de la Unió Europea. (És a dir, no es tracta d’una cosa ràpida que pugui estar resolta per al juliol, com alegrement va difondre Miquel Iceta i algun altre aprenent de guru).

Segurament els magistrats se n’aniran de vacances a l’agost amb una part essencial de la sentència deliberada i serà durant aquell mes quan el ponent -Manuel Marchena- acabarà de donar-li format a una versió més acabada del document final per a, d’aquesta forma i a partir de setembre, reprendre les deliberacions finals amb els seus companys.

Una vegada que la sentència estigui llesta, i només llavors, el control dels temps passa a ser patrimoni exclusiu de, una vegada més, Manuel Marchena, qui podrà, jugant amb els temps, fer pública la sentència en el moment que consideri oportú i que millor convingui als seus interessos, suposant que són els de la justícia, o això vull creure.

Tanmateix, el maneig dels temps comporta altres variables que no són menors per comprendre on som i cap a on anem:

• Pel que sabem, la intenció del Tribunal és que per a la notificació de la sentència els presos siguin traslladats a Madrid i, així, notificar-la en audiència pública que, en principi, és el que envia la llei. Però la cosa no va de complir la llei sinó de generar escenaris que puguin servir a interessos, que poc, gens o absolutament res tenen a veure ni amb la llei ni amb la justícia.
• Probablement el que es pretengui sigui, jugant amb les normes, tenir els presos a Madrid per a la notificació de la sentència, que a partir d’aquell moment serà ferma per, així, poder iniciar el procés de classificació penitenciària dins de l’àmbit competencial de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries —llegeixi’s Ministeri de l’Interior— i, amb això, tenir els presos a Madrid un mínim de dos mesos.

El procés de classificació preveu un temps mínim de dos mesos d’observació de conducta per decidir grau penitenciari i centre de compliment. No tinc cap dubte que tots seran classificats en segon grau (règim de «vida normal»), cosa diferent serà el centre de compliment.

Això succeirà, aproximadament, entre octubre i desembre que, vull equivocar-me, seran els mesos en què s’estaran negociant els pròxims pressupostos generals de l’estat, que és una cosa que preocupa, i molt, al govern i, mirin per on, també coincidirà amb el període en què s’estarà negociant la nova composició del Consell General del Poder Judicial, la seva presidència i la del Suprem que és una cosa que preocupa, i molt, al mateix Marchena.

Pel que fa al contingut de la sentència

Tenint clars els temps, podem endinsar-nos en l’anàlisi del que podem saber ja de la sentència i que, tinc la sensació, no ens agradarà. Les claus de tot les trobarem en tres diferents resolucions, potser en quatre, com són:

• La interlocutòria per la qual s’acorda conduir als electes al Congrés i al Senat per prometre els escons.
• La interlocutòria per la qual es denega la sortida al mateix tràmit d’Oriol Junqueras com a eurodiputat electe i proclamat que n’és.
• La interlocutòria per la qual es denega la llibertat de tots els presos.
• La interlocutòria de la Sala d’Apel·lacions per la qual se’ns desestima l’apel·lació contra el processament de Meritxell Serret i Toni Comín.

D’aquestes quatre resolucions sabem:

• 1) Que al Tribunal Suprem li importa molt poc, ara per ara, el que hagin de dir fora del regne i, especialment, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU o els Tribunals d’altres països
• 2) Que per a almenys una part del Suprem estem davant d’una rebel·lió «atípica», havent d’entendre’s que aquest «atípic» no és un concepte jurídic sinó col·loquial (si fos jurídic implicaria que no és delicte).
• 3) Que no estan disposats a reconèixer la immunitat de cap dels electes perquè això malmetria amb la decisió que ja tenen presa, no sabem des de quan.
• 4) Que el delicte de desobediència ja l’han deliberat perquè així ho reconeixen en una de les resolucions.
• 5) Que venen condemnes importants perquè, en cas contrari, no estarien actuant com ho estan fent.

Tots els penalistes sabem què significa que dies després, no dic ja setmanes, des de l’acabament d’un judici els defensats no hagin estat posats en llibertat i, en aquest cas, les coses no seran diferents pel que fa a això. La rotunditat d’aquestes quatre resolucions no deixa marge per al dubte, no veure-ho és no voler veure la realitat.

Hem d’assumir que el resultat no ens agradarà i que, a partir de la notificació de la sentència, si no des d’ara mateix, és necessari fer una profunda anàlisi del fet, de com s’ha fet i del que cal fer perquè la sentència que dictarà el Tribunal Suprem tingui la més curta vida possible.

I, per tot això dit, ens cal tenir un gran capteniment, perquè:

• No és temps de retrets ni de recriminacions, s’ha fet el que s’ha pogut…
• És temps d’agafar amb fermesa el timó, girant-lo des de l’experiència i coneixement mariner, per navegar, amb vents més favorables, cap a aigües més tranquil·les que permetin portar aquest vaixell a un port segur on poder reparar els danys generats per tan brutal tempesta, però si no es fa així les vies d’aigua acabaran enfonsant-lo”.

L’article d’opinió d’en Gonzalo Boye amaga prou pessimisme. Un pessismisme que enllaça amb aquell punt d’aquest tema general en què, parodiant a Miquel Martí i Pol, ens feiem ressò d’aquella «remor que se sent»…!

7.7.6. La sentència del Tribunal Constitucional respecte de l’article 155 de la Constitució espanyola emesa al juliol de 2019, mentrestant la Sala segona del Tribunal Suprem estudia la sentència i, per tant, a les portes del veredicte del judici contra el Procés català, titllat de “farsa”, “injust” i “revenja”

A poc més d’una any que s’aixequés la intervenció autonòmica de  Catalunya arran dels fets ocorreguts a la tardor de l’any 2017 –Referèndum de l’1-O i proclamació virtual de la República catalana– el Tribunal Constitucional fixa jurisprudència sobre els límits de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola a 5 de juliol de 2019. D’aquesta manera deesestima per unanimitat la pràctica totalitat dels recursos de insconstitucionalitat presentats per més de 50 diputats del Grup parlamentari Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea i pel Parlament de Catalunya, tots els quals contra l’acord del Ple del Senat del dia 27 d’octubre de 2017 en l’aplicació de l’article 155.

El Tribunal Constitucional s’expresa dient que l’esmentat article 155 de la Constitució espanyola és:

• Una via d’últim recurs que no es pot emprendre de manera preventiva per a futur incompliments…
• Un instrument excepcional, subsidiari i puntual que no implica que hagi d’anar precedit d’altres procediments administratius o jurisdiccionals…

…per actuar en una comunitat autònoma que incompleixi la Constitució, l’Estatut i altres Lleis o atempti greument contra l’interès general d’Espanya.

El TC avala el procediment i les mesures que l’Estat va aplicar després de la DUI i n’estableix el seu abast. I així el TC:

• Tanca la porta a la possibilitat d’aplicar aquest article sense un límit temporal, tal i com reclamaven el PP i C’s.
• No avala que s’utilitzi per suprimir directament l’autonomia, com plantejava VOX perquè es contravindria el dret a l’autonomia que la Constitució garanteix.
• Precisa que només es pot iniciar quan les vies generals o comunes de control hagin resultat insuficients o es prevegi fonamentadament que la resta de vies no serien suficients, donant un marge de discrecionalitat a l’Estat en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.

Tot i això, correspon al Senat, a proposta de la Moncloa, en l’acord d’aplicació de l’article que es vota a la Cambra, sense perjudici que les mesures que s’aprovin puguin ser objecte de “pròrroga” o “renovació” a sol·licitud de l’Executiu central.

La sentència avala el cessament del Govern autonòmic i la dissolució del Parlament català tal i com va realitzar el President del govern central Mariano Rajoy i retreu a Carles Puigdemont, President del govern català, no haver respost clarament als requeriments demanats, amb la voluntat d’obrir un diàleg polític amb l’Estat.

El pronunciament del TC sobre aquesta qüestió, en avalar la intervenció realitzada, la podem resumir de la manera següent:

• El TC considera proporcionada l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola en tant que mesura “excepcional” i “puntual” que ha d’aplicar-se durant un “termini delimitat” i amb l’objectiu de “recuperar l’ordre constitucional”.
• El TC avala la destitució del govern, en considerar que l’executiu autonòmic que havia provocat la “crisi institucional” no podia ser el mateix govern encarregat de tornar a la legalitat.
• El TC destaca el paper de la cambra legislativa en el Procés el Parlament català- i considera, per tant, proporcionada la convocatòria electoral del govern espanyol, orientada a “constituir una nova assemblea”.
• Els magistrats del TC consideren que no era necessari esgotar totes les vies abans d’aplicar l’article 155 si es preveia “fonamentadament” que els mecanismes generals serien insuficients.

“Davant de l’evidència d’un Govern autonòmic que ha provocat una greu crisi constitucional, amb la proclamació d’una República catalana (fictícia en dret, però afirmada i propugnada de facto), mitjançant la qual es volia trencar la unitat de la Nació (…), no es pot titllar d’excessives les mesures autoritzades pel Senat per al cessament i substitució dels qui, si bé ostentaven encara els títols respectius de President i Vicepresident de la Generalitat de Catalunya i dels membres del seu Consell de Govern, actuaven com un mer poder de fet”.

Aquesta n’és la jurisprudència del Tribunal constitucional sobre un dels fets de la tardor de 2019, en concret, l’aplicació del l’article 155 de la Constitució espanyola. Una peça jurídica que, sense cap dubte, ha d’influir en la reflexió i estudi del veredicte o sentència que els Magistrats de la Sala segona del Tribunal Suprem han d’evacuar.

Aquesta resolució del Tribunal Constitucional, per una altra banda, convida a dialogar abans que reprimir, a buscar una sortida negociada abans que prémer el botó vermell. De fet, no s’hi val amagar-se darrera de la lletra de la Carta Magnaper solucionar qüestions polítiques. La decisió, doncs, del Tribunal Constitucional sobre l’article 155 de la Constitució espanyolal:

• Fa una crida a fer política i a rebutjar o utilitzar la legislació com una arma llencívola.
• Recorda que la llei s’ha de complir i que la Constitució és un marc de convivència, però no es pot convertir en una trinxera.

Michel Foucault ja va dir que: 

«És lleig el ser digne de càstig, però que encara és menys gloriós castigar».

I això, quan el càstig resulta ser la resposta més fàcil i a l’abast i la molt menys intel·ligent:

No cal ni que ens preguntem res. Però si ho fem, què en podem esperar del resultat del Judici contra el Procés català resumit en una sentència…?

7.8. «N’hi ha per llogar-hi cadires» és una expressió que pondera com n’és de curiosa, increïble o inaudita una cosa o un esdeveniment

Entre les eleccions generals, les municipals, les europees i les autonòmiques (només en algunes comunitats) de l’any en curs 2019, i a l’espera de la Sentència del Judici contra el Procés català -malgrat no sigui una expressió de finor portar-la aquí i dir que «n’hi ha per llogar-hi cadires»-, el panorama del drama de  «El Gran Teatro del Mundo» s’evidencia en la poca decència dels partits polítics que, per raons espúries i egoistes, maneguen i juguen amb el resultat del sufragi electoral al compàs cadenciós dels seus impresentables interessos a través d’aliances post-electorals totalment impensables, plenament incoherents i, fins i tot, repugnament contra natura.

Tot això ve a tom perquè la premsa -tan l’espanyola com la catalana- recull a desgrat aquest tarannà del partits que, sota la idea de la «voluntat popular», acorden i rebutgen  pactes segons la «seva conveniència», utilitat o benefici de poder i de diners. Una vegada més Vicenç Villatoro clava en la diana la segeta i sacseja aquest estat de coses amb un article irònic del que n’extrec alguns pensaments:

“Fa uns mesos, en començar l’últim cicle electoral -que potser no s’ha acabat i es reprèn qualsevol dia-, els ciutadans vam ser convocats a les urnes com si s’hagué de representar a l’escenari un gran drama calderonià, ple de paraules solemnes:

• «Independència»
• «Constitució»
• «Democràcia»
• «Unitat»,,,

A Catalunya i a Espanya, independentistes i unionistes. Però resulta que els actors que havien de participar en aquesta magna representació duien a la butxaca el guió d’un vodevil. Amb escasses i excèntriques excepcions. I, com que el duien a la butxaca, és la representació a la qual estem assistin des de llavors:

• Portes que s’obren i es tranquen…
• Vots que van i venen…
• Parelles imprevistes…
• Sorpreses en plena abraçada…
• Disputas conjugals…

Un vodevil clàssic. Res a dir. És un gènere i afortunats els països on la política pot ser un vodevil i no ha de ser sempre una tremenda tragèdia grega. Només i ha dues pegues:

• Una, que quan t’han convocat a un Shakespeare o un Calderón, si et representen un Arniches pots tenir una certa decepció.
• L’altra, i principal: la gràcia del vodevil perd molt quan algun dels actors que haurien de ser a l’escenari són a les presons, a l’exili o veient com no s’atura, sinó que s’accelera, la màquina de trinxar persones”.

En aquests dies d’incertesa i de malestar pel comportament incomprensible dels partits i les seves aliances indesxifrables,tenia ganes de fer un escrit, però navegant he trobat aquest de l’Agustí Vilella i Guasch que m’hi adhereixo i el rubrico, amb l’excepció de seguir votant indefectiblement. Llegiu siusplau:

• Hem fet manifestacions rècord en tots sentits
• Ens hem vestit de tots els colors
• Hem anat amunt i avall
• Hem fet la consulta del 9-N
• Hem fet l’1-O
• Hem muntat paradetes
• Hem trucat a les portes
• Hem guarnit balcons, arbres, fanals i ponts
• Hem perdut hores i dies
• Hem fet milers de quiilòmetres amb els nostres vehicles
• Ens l’hem jugat moltes vegades…

Tot això amb un plus que ens diferencia, i molt, dels polítics: ho hem fet, ho fem i ho farem “gratia et amore” que dirien els amics de les llatinades:

• Tothom empra els seus recursos…
• Ningú no cobra un cèntim…
• Ningú no passa notes de despeses…
• Tot es fa amb el país al cor i amb la vista en la independència…
• Ningú no pregunta al del costat…

Doncs tot això els polítics professionals s’ho passen per l’arc del triomf pensant només en els mesquins interessos dels partits i en els, no menys mesquins, seus personals:

• No han volgut anar units a les eleccions…
• Han fet i fan pactes post-electorals de vergonya aliena dels que el súmmum ha estat el de la Diputació de Barcelona…
• No tenen vergonya, no tenen decència, no tenen el més mínim respecte pels milions de ciutadans que els han votat…
• Se’ls en refot el país i la seva gent…
• No sé si hi pensen, però ho pagaran car…
• La gent està cansada, desencantada, desencisada d’ells…
• No sé com, ni qui ho ha de fer, però ho farem: els treurem i en posarem uns altres…

No volem polítics professionals ni partits-empresa; volem gent del país, que estimi el país i que treballi pel país, ni més ni menys que com fem tots els demés. Quan ho hem tingut tot a tocar ha estat quan hi havia una gran part de polítics “amateurs”: en volem d’aquests, no en volem dels altres».

8. LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907 / 2007 EN RELACIÓ AL JUDICI CONTRA EL PROCÉS CATALÀ

Aquest darrer punt -específic sobre la sentència del judici- respecte del tema:

UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I LA FINALITZACIÓ DEL QUAL EN  LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ,

…es troba a continuació dels temes WEB enunciat en l’apartat ( III ):

LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907 / 2007 EN RELACIÓ AL JUDICI CONTRA EL PROCÉS CATALÀ