(08) TRES QÜESTIONS DE 2017 EN UN SOL TEMA DESPRÉS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA VIRTUAL 2017 – [ I ] DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: TINC UN CALFRED QUE EM RESSEGUEIX EL COS. [ II ] LES ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017 SOTA L’OMBRA DE LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS. [ III ] CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

(1) DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: TINC UN CALFRED QUE EM RESSEGUEIX EL COS…

(2) LES ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017 SOTA L’OMBRA DE LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS…

(3) CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT  SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

1. DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: UN CALFRED EM RESSEGUEIX EL COS…

Una sensació de fred i de calor alhora, amb estremiment i tremolor, em ressegueix el cos, cada vegada que, des de la vesprada del dia 16 d’octubre de 2017 proppassat, m’arriba alguna dissortada notícia d’un empresonament. En Jordi Sánchez -President de l’ANC- i en Jordi Cuixart -President de l’Òmnium cultural- han estat empresonats per decisió de l’Audiència Nacional. Tot plegat, incomprensible i aterridor amb l’agreujament, el dia 2 de novembre d’enguany, en relació l’empresonament d’una bona part del Govern de la Generalitat de Catalunya -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó, Santi Vila-, i de l’ordre de recerca i captura, un dia després, del seu President electe, Carles Puigdemont, i d’altres Consellers -Meritxell Serret, Lluís Puig, Clara Ponsetí, Antoni Comín-, decretant-se, posteriorment des de la Justícia belga, la seva llibertat de moviment amb alguna minsa mesura cautelar i a l’espera de saber si s’autoritza o no l’extradició.

1.1. La Fiscalia de la Estat espanyol, l’Audiència nacional i el rigor de la presó

A l’endinsar-me a valorar l’argumentari del Fiscal José Manuel Maza (+18/11/17) sobre la querella construïda i presentada a l’Audiència Nacional contra el Vice-President Oriol Junqueras i els esmentats Consellers de la Generalitat de Catalunya, recullo una entrevista que li n’efectuà la Cadena SER-Hora25. Escoltada l’entrevista, es pot convenir que la querella queda despullada de tot rigor jurídic tal i com n’opinen especialistes en Dret en ser objecte de debat, de discerniment i de criteri. Dóna la sensació que es tracta d’una resposta política al desafiament independentista amb exacerbació addicionada de la Magistrada Carmen Lamela en subscriure, fil per randa, les tesis del Fiscal, tot engarjolant els investigats:

• JManuel Maza afirma que la situació jurídica dels investigats podria haver estat diferent si davant de les preguntes de la jutgessa hagueren acatat la Constitució. Però, no retruny aquí una confessió prèvia de caire inquisitorial…?
• JManuel Maza també va recordar que l’Estat de dret havia suportat més del raonable el procés independentista dient: “Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho”. Però, no creieu que, segons es desprèn, la querella està estructurada amb una flaire de venjança…?
• JManuel Maza, jutge des de 1975 i magistrat del Tribunal Suprem des del 2002, preguntat per la OEDE (que correspon a l’ordre europea de detenció i lliurament) va afirmar que no coneixia les característiques d’aquest concepte jurídic a Bèlgica. Però, l’ordre redactada per la fiscalia contra el President de la Generalitat i altres Consellers, i cursada per la Magistrada Lamela a la policia belga, com és possible que el fiscal general en tingui un desconeixement sobre aquesta figura legal tan important…?
• JManuel Maza, davant de la possibilitat que els delictes de rebel·lió i sedició no figuressin en equivalència en el corpus jurídic belga, creu que només amb el de malversació ja podria obtenir ressò en el tribunal belga. Però, com és possible que la citada OEDE cursada a Bèlgica la Magistrada marqués una creueta de “corrupció” en el qüestionari de delictes objecte d’extradició…?
• JManuel Maza, en referència al delicte de rebel·lió, afirma: “Los que han criticado que planteemos la rebelión deben recordar que una querella no es un escrito de acusación. No se hila tan fino. Incluye todos los possibles delitós. No afirmamos que hay rebelión, sinó que es possible”. Però com s’entén que es pugui decretar presó sense tenir clar quines han estat les accions concretes que conformin un delicte…?

El recull de referències que han mostrat els diaris i els cercles de tertúlia, així com el relat dels advocats dels querellats en relació a la declaració davant de la Magistrada d’instrucció de l’Audiència Nacional, la conducció a la presó i l’empresonament dels Consellers i Conselleres, modelen un escenari en què els requisits de defensió i de tracte normal, no van ser els més adequats i correctes davant d’una decisió tan greu i seriosa com n’és la pèrdua de la llibertat per un decret de presó provisional i sense fiança.

A banda del coneixement previ de què disposo sobre el que suposa el rigor d’una comdemna severa d’un “empresonament”, també en tinc notícia de primera mà sobre la seva duresa i severitat perquè, en iniciar el darrer tram de la meva vida -la jubilació-, vaig demanar d’exercir un voluntariat precisament amb reclusos. L’experiència no va anar més enllà de vàries sessions informatives i d’actuacions de pràctiques preparatòries que, en tot cas, van ajudar-me, ben astorat, a percebre el deshonor i la humiliació que suposa, per a qualsevol persona, la pèrdua de la seva llibertat física. No em van seleccionar i, durant un temps, abans de dedicar-me a la meva família, vaig oferir-me per acompanyar un altre col·lectiu, no menys fràgil i necessitat, com n’és la comunitat dels “sense sostre” que, tot i que sigui un contrasentit, la suposada emancipació de viure a l’aire lliure sense reixes ni teulada, no és altra cosa que un empresonament personal esgarrifós.

1.2. D’una falsificació de l’auto del Tribunal Suprem, al mandat judicial en contra o a favor dels Parlamentaris, cridats en fase d’instrucció sobre el recurs presentat per la fiscalia de l’Estat: 20907/2017

En disposar-me a comentar l’esperada resolució del Tribunal Suprem del dia 9 de novembre de 2017, després que la Presidenta del Parlament de Catalunya -Carme Forcadell- i els membres que van constituir la Mesa, declaressin, a instàncies de l’esmentat  Tribunal, quedo perplex perquè trobo una malintencionada i reprensible manipulació del mandat judicial, en capbussar-me per entre l’aplicació informàtica del Facebook. Per tant, n’hi ha prou en comparar els dos textos -el tergiversat de procedència anònima amb l’autèntic signat pel Magistrat Pablo Llarena– per adonar-nos de la falsificació evident:

• El número de recurs 20907/2017 s’inicia amb un escut a la capçalera de l’Administració de Justícia suposadament sobreposat al foli de la plana 3 i de tal manera que, en amplificar-lo, sembla talment un retall fotocopiat, mostrant igualment diferents tipografies i marges, així com també el presumpte text tergiversat atès que no només n’apareix la “ny” de Catalunya (quan en el text original sempre s’escriu amb la “ñ” castellana), sinó que la literalitat de l’escrit prostituït no té res a veure amb el seu original. D’acord amb les clàusules, presentades pel text espuri es manifesta el següent:

. Doña Carmen Forcadell (…) reitera y como major en derecho proceda tiene a bien concluir que según su declaración ante el Ilmo. Tribunal Supremo con fecha 9 de novembre de 2017, DICE:

.  Que reniega de la Declaración Unilateral de Independencia de Catalunya…

. Que acepta la formulación de cargo en base a la legalidad constitucional vigente en España…

. Que afirma que dada su condición de aforada no pretenderá en lo sucesivo volver a incurrir en acciones que exalten, promocionen, estimulen o enaltezcan los deseos de independència de una minoría supeditando la opinión de una gran mayoría y es consciente de la nacionalidad espanyola de todos los ciudadanos, dentro de su pluralidad cultural…

. Que se siente completamente arrepentida de lo sucedido y que en el fondo de su intención era solo la de llamar la atención sobre la situación de Catalunña para lograr un major ajuste dentro del Estado espanyol. De nuevo la Sra. Carme Forcadell reniega completamente de desear la soberanía de la región autònoma de Catalunya…

• La resolució o auto del Tribunal Suprem n. 20907/2017 de 9 de novembre de 2017, essent l’Instructor el Magistrat Pablo Llarena, després de desenvolupar els (I) quatre “Antecedents dels fets” contra Carme Forcadell, Lluís Corominas, Lluís Ginó, Anna Isabel Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, i (II) els disset “Raonaments jurídics” que, en cap moment de l’auto d’instrucció apareix la suposada renúncia independentista, i finalment, (III) en la “Part dispositiva”, el Magistrat redacta textualment:

. En el capítol (I) “Antecedents de fets” el Magistrat, a l’apartat 4t i en el foli corresponent a la plana 3 de l’auto del TS de la Sala penal, diu textualment en referència a les peticions del Ministeri fiscal: “…las defensas de los investigados solicitan que no se adopte ninguna medida respecto de los mismos y aportan documentación acreditativa de su situación de arraigo y de capacidad econòmica de todos ellos. Los investigados Sra. Forcadell, Sr. Guinó, Sr. Coromines y Sra. Simó, manifiestan que están a disposición del Tribunal tal y como queda constància en el acta levantada al efecto”.

. DISPONGO: acordar la PRISIÓN PRIOVISIONAL, ELUDIBLE MEDIANTE PRESTACIÓN DE FIANZA DE 150.000 euros de Dª MARIA CARME FORCADELL LLUIS, con DNI … nacida … hija de … acordar libertad provisional con fianza de 25.000 euros de D. Lluis Corominas, D. Lluís Ginó, Dª Anna Isabel Simó, Dª Ramona Maria Barrufet… Acordar la LIBERTAT PROVISIONAL de D. Joan Josep Nuet...

L’advocat de Carme Forcadell va emetre el dia 10 de novembre proppassat un twitter en què expressava la falsedat de la suposada declaració de la Presidenta del Parlament tot dient: “La declaració de Carme Forcadell que corre per twitter és falsa. Els documents electrònics (26CP) falsificats (392 CP) són delicte”. En tot cas el que va manifestar s’orientà vers un acatament de l’article 155 de la Constitució espanyola i a la renúncia a les vies unilaterals per a la consecució de la independència, tot reivindicant, en les accions passades, mitjans única i exclusivament pacífics.

1.3. Sobre la llibertat escapçada, l’esclavitud, la inquisició i les presons

Podria aquí dissertar sobre l’ampli concepte de llibertat des del punt de vista de diversos pensadors que, amb les seves aportacions, han contribuït a compendiar l’evolució del terme en els llibres de història de la filosofia. Només un apunt personal per manifestar que lliures del tot no ho és ningú. I això perquè estem constrets per la nostra circumstància humana i personal que ens embolcalla plenament. És a dir, encapsulats des de la nostra concepció fins a la mort per l’activitat interna dels misteris de la física i de la química, així com també per les dimensions de l’espai i del temps que ens tenallen, la companyia de tots els qui amb la seva pròpia identitat ens circumden i les estructures socials i polítiques que conformen les possibilitats més o menys folgades de moviment i d’actuació, amb més o menys convicció acceptades. Des d’aquesta perspectiva, nogensmenys podem afirmar que som plenament autònoms en el nostre ser vivent i en el nostre fer emancipat. Lliures del tot no som.

Des d’antuvi vinc amanyagant la idea que, amb el pas del temps, les presons cauran en desús, però sense que actualment sigui capaç d’albirar quin en podria ser el seu reemplaçament, si és que n’hi ha d’haver. La xacra de l’esclavitud, que recorre tota l’edat antiga fins al segle XVIII enllà i, fins i tot, la maquinària terrorífica de la Inquisició que neix a l’edat mitjana, eren considerades institucions normals en el tarannà de la vida social dels nostres avantpassats. Avui ens semblen entitats esfereïdores de la mateixa manera que, d’aquí uns segles endavant, les presons actuals, tot i el seu precari o discutible confort modern, representaran una regressió des de l’angle dels drets humans.

Tanmateix, puc convenir i descriure la llibertat, com una facultat humana semblant a una balança de peses, on en un plateret s’hi col·loca el ”decidir” allò que millor s’escau i que, per altra banda, no tindria raó de ser sense el contrapès  de la “responsabilitat” personal posada en l’altre plateret, en un joc d’equilibri entre els dos que configuren la balança. Per tant, la «decisió» i la «responsabilitat» humanes esdevenen com dos cares d’una mateixa moneda.

1.4. Les decisions i les responsabilitats. Des de la deportació a Babilònia al retorn a Jerusalem

I, parlant actualment  de decisions i de responsabilitats, en fer una mirada retrospectiva se’ns ha obert darrerament una esquerda perversa i de greus conseqüències entre Espanya i Catalunya, en un moment contemporani crucial que, en els darrers articles confegits, ja hi he deixat suficient argumentació per interpretar, no només l’origen i l’estat de la conflictivitat actuals, sinó també suficients elements d’anàlisi per escatir el diagnòstic real del problema, entre l’Estat espanyol i el Govern de la Generalitat de Catalunya, i situar-lo en els platerets de les balances de contrapesos en equilibri inestable.

Tot i això, sense obviar les “decisions” d’una part i de l’altra i llurs “responsabilitats” ben paleses, amb l’absència del “diàleg polític” necessari, que ha expandit un conflicte de conseqüències humanes calamitoses i territorials insospitades en què la imatge bíblica de la deportació babilònica dels hebreus del s.VI a C i la destrucció del Temple, (Art. 155 de la Constitució espanyola) tant de bo, en sentit figurat i metafòrica, sempre preservant qualsevol connotació de violència, acabi com la història del petit David enfront del desmesurat Goliat, amb la conquesta de la terra perduda. Per a nosaltres, la proclamació i estructuració de la República catalana.

1.5. Una vergonya, una venjança, una injustícia…

Aquest n’és l’encapçalament d’una editorial conjunta de diaris catalans de divendres 3 de novembre de 2017. Celebro els articles moderats que llegeixo en la majoria de diaris d’arreu de la nostra terra i rebutjo molts d’altres de la premsa nacional espanyola que es distingeixen per la seva incontinència de falsedats i d’una grolleria ben ostensible.

Ha estat cruelment llastimós haver hagut de viure tots aquests anys sobre l’onada d’una proposició independentista sense que sorgís del fons d’aquest mar tempestuós cap mena de diàleg per navegar vers un pacte de vents a favor que calmessin la problemàtica existent i poder arribar a Ítaca sans i estalvis.

Al contrari, tot allò que havia de protegir el clam de la proposta catalana, des del poder executiu (amb el braç de les forces repressives), del poder legislatiu (amb l’aprovació de l’article 155 de la Constitució facilitant llum verda a l’executiu per usurpar els despatxos de la Generalitat i cessar al seu President i Consellers, amb la convocatòria d’unes eleccions extemporànies) i del poder judicial (amb unes querelles amanyagades i decrets de presó inhumanes), s’ha convertit en tota una maquinària d’agressió i atac.

De res sembla que han servit les manifestacions populars pacífiques i multitudinàries durant els anys [2010] – [2011] – [2012] – [2013] – [2014] – [2015] – [2016] – [2017], conjuntament amb associacions civils -Assemblea Nacional Catalana i Òmnium cultural- i la gestió militant de la Generalitat de Catalunya -Junts pel sí- que, recollint el clamor d’una part molt important del poble català, amb altres partits unitaris -la CUP- que en abrigar el concepte independentista en la seva oferta, van gestionar l’arribada d’una legislació catalana -la «Llei del Referèndum» i la «Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana», aprovades pel Parlament de Catalunya entre els dies 5 i 6 de setembre de 2017- i així encendre la llum verda per a la «Declaració de la República catalana», el dia 27 d’octubre de 2017.

Evidentment que l’elaboració de les esmentades lleis va haver de modelar-se amb serioses dificultats, forçant la Constitució espanyola i, fins i tot, desobeint-la en aquells aspectes del seu articulat -diguem-ne inconstitucionals- de què pateix l’esmentada “Carta magna”, però ultrapassats amb el suport de la legislació de convencions internacionals que, en un futur, totes les presumptes irregularitats -la desobediència, per exemple, davant de lleis injustes- d’una part i de l’altra, s’hauran de dirimir i resoldre’s també internacionalment.

Tot i que no sóc gens partidari d’expressions desendreçades, ans de respecte i consideració, consigno aquí aquelles paraules que Miguel de Unamuno escrivia al seu amic José Martínez Ruiz “Azorín” a l’any 1907:

«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Tota una rastellera d’incorreccions o despropòsits, sobre el tema independentista que ens ocupa, han emergit de la profunditat adulterada de les freixures de gent sense pietat, durant tot aquest temps. Només l’exposició d’un imaginari de dades que, per la seva perversió, constitueixen l’exponent de la malvestat:

• Com pot ser que el PODER EXECUTIU del Govern estatal, davant d’un problema territorial immensurable, giri el cap, s’embeni els ulls i confiï la solució en una repressió utilitzant el Tribunal Constitucional, el poder legislatiu, el poder judicial i la caterva policial coercitiva, sense cap oferiment al diàleg…?

• Com pot ser que el PODER JUDICIAL instrueixi una causa criminal, en què la Fiscalia ha tingut un paper venjatiu i preponderant en construir una querella allunyada de l’objectivitat dels fets, ordida sobre presumptes delictes inexistents i embastada perquè sigui considerada com la concentració d’un grup de malfactors que, per a la consecució d’una finalitat, han cridat a la rebel·lió violenta i tumultuària, a la secessió incontestable, a la malversació de capital públic sense proves i perquè una Mesa parlamentària va possibilitar donar veu als parlamentaris…?

• Com pot ser que la majoria de partits del PODER LEGISLATIU del Senat hagin concedit al poder executiu la prerrogativa i llum verda de pas lliure per desenvolupar l’article 155 de la Constitució espanyola que, en unes de les seves primeres actuacions, hagi estat la suspensió del President de la Generalitat i els seus Consellers, la intervenció de totes les Conselleries i la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques…?

• Com pot ser que la FORÇA POLICIAL hagi actuat amb violència i indiscriminadament contra una població de gent indefensa (gran, adulta, jove i infantil), a l’empara d’ordres superiors i a l’alarit del sant i senyal, subliminal en l’inconscient, “a por ellos, oe…”, el dia 1-O del Referèndum…? I més: com pot ser que durant el trasllat d’alguns Consellers a la presó, a banda del tractament ofensiu i inhumà, s’hagin vist i escoltat paraules vexatòries en boca dels agents policials…?

• Com pot ser que s’hagin escoltat només VEUS FORAGITADES I INCIVILITZADES en les tertúlies i en els espais d’opinió del territori nacional, sense que el sentit comú de les situació obligués a dissenyar argumentacions objectives i fermes per part de la societat civil en general i des de la veu i la consciència de polítics compromesos, d’intel·lectuals ben pensants, de periodistes de tota tendència, d’artistes passius…?

• Com pot ser que l’aranya de la XARXA D’INTERNET -un teixit valuós de comunicació- serveixi malauradament i tan sovint per vomitar les més bilioses secrecions i esputs rogallosos de totes les roïndats indignes de la persona humana…? Llegeixi’s, ni que sigui a desgrat, la confirmació d’aquesta pregunta amb un exemple que pretén la condensació de mantes conductes arruixades, actituds deshonestes i expressions corrompudes que escandalitzen amb enrogiment. Un pretès amic meu va penjar al facebook un pamflet, “tutti colori”, expressat en aquest termes:

No cal estendre-s’hi massa perquè la força del sil·logisme cau per la seva càustica perversitat emocional, la seva mala educació pirònoma, la seva comparació indecent i, evidentment, per la seva formulació estructural en què la “maior”, la “minor” i la “conclusio” poden quedar consignades en el grup de les fal·làcies pròpies dels sofistes que, sortosament, Sòcrates ja se’n preocupà de rebatre. Conceptualment les proposicions “presos polítics” i “polítics presos” poden, evidentment, considerar-se  com un objecte de debat civilitzat i profund. Però l’esmentat pamflet no resisteix cap prova d’una mínima bonhomia perquè per aprofundir intel·ligentment i pacífica qualsevol proposta antagònica, cal “saber” i “estar”. Tanmateix, el desvergonyiment amb què el pamflet descriu el problema, sota l’aparença d’un recurs filosòfic, podem convenir amb justesa que  ni  el “coneix”, ni contribueix a la “convivència”.

Vergonya, venjança i injustícia. Una trilogia que resumeix el quadre pictòric de batalla en aquest estat de les coses fins al dia d’avui, amb el marc enfosquit de la humiliació que el contorneja.

2. ELECCIONS, LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS

2.1. Eleccions autonòmiques, previstes per al 21 de desembre de 2017

Davant de la humiliació infringida pels pilars de l’Estat espanyol a Catalunya, desitjo que algun dia pugui plantejar-se el problema amb imparcialitat i dades objectives perquè  se solucioni amb l’eficàcia, com correspondria, d’un pacte polític i no des de la força coercitiva impulsada pel “poder executiu” aliè al diàleg, la conformació autoritzada i el desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola pel “poder legislatiu” i les actuacions desproporcionades i maldestres del “poder judicial” que han portat a la presó -fins al moment actual- mig Govern de la Generalitat de Catalunya i altre mig en recerca i captura, pràcticament a l’exili.

S’atalaien unes eleccions per al 21 de desembre de 2017, però dubto que puguin solucionar gran cosa -o potser sí- perquè aquell “¡A por ellos, oe…!” pronostica que el setge de l’Estat espanyol continuarà essent ferotge i sense misericòrdia. De tal manera que ves a saber, si haurem de tornar a protegir les urnes…! I allò que van dir que es farien «com sempre», tornem a veure que «no són com sempre» perquè han estat convocades furtivament per qui ostenta la Presidència del Govern estatal sota l’ombra pertorbadora del desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola.

2.2. La Unió Europea i la soledat internacional

Per altra banda, davant de l’absoluta soledat internacional, i especialment de la Unió Europea, en referència a aquest problema territorial català, s’escolten veus mandatàries estrangeres que cal solucionar-lo mitjançant un equilibri entre el diàleg acordat amb la il·luminació constitucional i sense que el recurs a la força coercitiva violenti la situació amb la seva presència. De tal manera que sigui “els arguments de la raó” els qui prevalguin per sobre “la raó de la força”. No sabem si Europa ha intervingut explícitament en l’encaminament del problema independentista entre l’Estat espanyol i el govern de la Generalitat i en quin grau, respecte de les decisions que s’han pres darrerament. El cert és que han suscitat moltes preguntes sobre els esdeveniments succeïts en els darrers dies, la resposta de les quals ha quedat silenciada:

 No sabem si la usurpació o apoderament de les institucions catalanes per part del Govern estatal, pensades per sis mesos de vigència o més, hi ha intervingut la UE amb tutela i a distància, tot suggerint unes eleccions autonòmiques en un termini sorprenentment curt.

2.3. Tres preguntes inquietants perquè la història tingui a bé respondre-les amb el pas del temps

Per tot plegat, em formulo tres preguntes inquietants i tant de bo que la perspectiva històrica, ajusti les respostes amb la màxima objectivitat possible. Tot i això, vet aquí unes formulacions, i un intent de resposta que, de fet, suggereix altres preguntes:

2.3.1. Primera pregunta: Què passa històricament a Catalunya quan, a partir de la II República espanyola, la majoria dels seus Presidents s’han vist forçats a exiliar-se o bé han patit detenció i empresonament, inhabilitació i, fins i tot, en el cas d’un d’ells, amb un judici militar, va sofrir la pena capital…?

La Generalitat (o Diputació del General) és una institució creada per les Corts de Monzó al 1289. La seva funció històrica consistia en recaptar impostos, fins que va assumir les tasques pròpies d’un Parlament medieval. Els Decrets de Nova Planta de Felip V va ser abolida, fins la seva restauració a la II República espanyola a l’any 1931.

• Francesc Macià: detingut, jutjat i empresonat pels successos de Prats de Molló el 1926 que, per la seva popularitat, fou proclamat President de la Generalitat restaurada.
• Lluís Companys: empresonat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 en proclamar unilateralment l’Estat català. Alliberat pel Front Popular, marxa a l’exili en finalitzar la Guerra civil espanyola, però detingut per la Gestapo a França el 1940, es deportat a Espanya, jutjat per un tribunal militar i afusellat en el Castell de Monjuïc.
• Josep Irla: fou designat President de la Generalitat a l’exili entre els anys 1940-1954. Va morir sense haver pogut tornar a Catalunya.
• Josep Tarradellas: ocupà el càrrec de President de la Generalitat a l’exili entre 1954-1979. A la mort del dictador Francisco Franco es restablí la institució catalana i va tornar de l’exili el 1979.
• Jordi Pujol: va ser President de la Generalitat entre els anys 1980-2003. Però els successos del Palau de la Música el 1960 el van degtenir, va ser torturat i empresonat.. Actualment resta investigat per haver confessat que disposava d’un capital monetari amagat en paraísos fiscals.
• Pasqual Maragall: elegit President de la Generalitat el 2003. Impulsà la reforma de l’Estatut d’Autonomia el 2006, aprovat en Referèndum popular i escapçat pel Tribunal Constitucional l’any 2010, a instància del PP que va recollir signatures per a aquesta causa innoble. El resultat d’aquest afer malastruc ens ha portat, fins avui, a mobilitzacions per al dret a decidir i a la independència republicana.
• José Montilla: encapçala la Presidència de la Generalitat entre el 2006-2010 amb un segon tripartit.
• Artur Mas: elegit President el 2010. Va iniciar el “procés de transició nacional” que culminà en un simulacre de referèndum secessionista el 9-N del 2014. A causa d’aquesta consulta popular  el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el va imputar i condemnar per desobediència al TC, amb una pena de inhabilitació conjuntament amb dues Conselleres, Joana Ortega i Irene Rigau.
• Carles Puigdemont: substituí a Artur Mas l’any 2016 i, després d’esforços per obtenir del Govern central l’aprovació per a un Referèndum pactat, el convocà unilateralment el 10-O de 2017. Actualment roman a Brusel·les a l’espera de ser extradit, o no, a Espanya per una querella de rebel·lió, secessió i malversació de fons públics.

En no disposar d’una resposta, creix una altra pregunta: quan serà possible que algun dia Espanya i Catalunya trobin la manera d’entendre’s mitjançant el diàleg i la negociació política, sense la necessitat de recórrer a la repressió, i resoldre el problema territorial de caire independentista en què romanen immergits…?

2.3.2. Segona pregunta: Què sento a dir…? Que el Govern de la Generalitat no estava preparat, a l’hora de declarar la República catalana tal i com preveia la «Llei del Referèndum», per assumir i bastir les estructures del nou Estat segons el càlcul pronosticat en la «Llei de la Transició»…? Constitueix això un engany a la ciutadania, com se’n dedueix de les hores i els dies posteriors a la declaració d’independència, en comprovar el silenci i la passivitat dels membres del Govern en contrast amb l’alegria de la gent i els actes festius organitzats a peu de carrer…?

Les explicacions de la resposta han transitat a poc a poc, fins a conèixer-les, amb desencant i tristor, perquè la decisió estratègica i calculada de la Generalitat de Catalunya va orientar-se cap a unes opcions consistents en:

• Acceptar la certesa de l’empresonament, per part d’un sector de Consellers del Govern de la Generalitat de Catalunya.
• Suportar l’exili a Brusel·les, per l’altre grup, com el seu President i altres Consellers de la Generalitat de Catalunya.
• Apercebre’s de l’inexistent oferta de diàleg, per part de l’Estat espanyol, sobre la temàtica independentista.
• Discernir aplicació i els efectes de l’ulterior desplegament de l’article 155 de la Constitució. 
• Disposar d’informació sobre una possible acció repressiva de violència per part de les forces coercitives que… 

…amb la seva monstruosa maquinària, preparada per defensar la unitat de la pàtria, podria haver estat disparada, cruenta o incruenta, però sempre coercitiva, contra una ciutadania indefensa que hagués volgut resistir i salvaguardar les autoritats i les institucions catalanes, atrinxerant-se en els espais capitals del territori geogràfic de terra, mar i aire.

Arribats a aquest punt i, sobre si l’Estat espanyol tenia previst detencions contra el Govern de la Generalitat i l’exercici d’una violència extrema davant de la implementació i defensa de la República, que s’hagués pogut desfermar, en el cas que la ciutadania hagués defensat les institucions catalanes i els seus dirigents, se n’ha parlat, amb més o menys rigor, en algunes tertúlies i en la premsa escrita i, fins i tot, dirigents polítics ho afirmen categòricament i n’han fet ressò d’aquest extrem. De tal manera que si les seves paraules no corresponen a la realitat, el Govern espanyol té l’obligació de denunciar-les i si no ho fa és que hi ha proves fefaents de la veritat del fet. 

Tanmateix, aquesta amenaça de violència per part de les forces coercitives explicaria, d’una banda, la sortida ràpida del Parlament de tot el Govern català i la no publicació en el DOGC de la proclamació de la república ni l’aplicació dels decrets, ni que s’arriés la bandera espanyola de la cúpula de la Generalitat. El Govern català va voler evitar la violència deixant en “stand by” la posada en marxa dels acords del ple Parlament. L’empresonament i la partença cap a Brusel·les són la manifestació que es va preferir aquests sacrificis estratègics abans que la ciutadania, en defensa de les institucions de la Generalitat de Catalunya i els seus legítims Governants, hagués de suportar un vessament de violència.

Un altre punt de consideració apareix dibuixat en el fet de l’entregirat de la UE i la soledat pràcticament internacional en contra de la República catalana, tot plegat aconseguit gràcies als favors humiliants de l’Estat espanyol a diverses ambaixades o a les distorsions conceptuals sobre la nostra terra i els seus governants.

La història, com en molts altres casos, passat el temps, il·luminarà la foscúria dels dubtes, de les mitges veritats, de les manipulacions, de les mentides i de les calumnies. De fet, no massa dies més enllà dels fets, entre l’1 i el 27 d’octubre de 2017, ens trobem amb una declaració de la Ministra de Defensa a redós de la Pasqua Militar de 2018, així com el discurs d’aquesta celebració en què s’hi destaca aquesta voluntat de violència. 

Podem donar veracitat a les amenaces d’una violència militar, en el cas de necessitar la defensa de la unitat d’Espanya, en contra de la República catalana, a través de la intervenció de les Forces armades espanyoles, és a dir, de l’Exèrcit espanyol…?

La ministra espanyola de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha assegurat que l’Exèrcit espanyol estava “preparat per actuar” a Catalunya, la qual cosa  és un reconeixement implícit a les amenaces de violència militar que, al seu dia, va denunciar la secretària general d’ERC, Marta Rovira.

A més, en una entrevista al diari «ABC», Dolores de Cospedal ha expressat la seva satisfacció perquè des de les files militars no hi hagi hagut “cap comentari, ni cap sortida de to, ni cap actuació malinterpretada”, respecte a Catalunya. És a dir, la ministra ha considerat “digne d’elogi” que els militars no hagin actuat per compte propi.

Així mateix, i ja en l’acte de celebració de la Pasqua Militar, Dolores de Cospedal ha subratllat el compromís de les Forces Armades amb la unitat d’Espanya i ha assegurat que “no hi ha particularisme” capaç d’assegurar el seu futur com una nació “cohesionada, oberta, vertebrada i plural”.

En el seu discurs a la Pasqua militar, el segon com a ministra de Defensa, Cospedal ha abordat el procés sobiranista català, encara que sense citar-lo expressament, i ha traslladat al Rei Felip VI el compromís “sense reserves” dels Exèrcits i l’Armada amb la unitat i el futur d’Espanya.

Així doncs, seguint el fil del discurs de la Pasqua Militar del 2018, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha recordat que:

“Per terra, mar i aire, les Forces Armades i la Guàrdia Civil es troben on calgui per protegir els valors de la democràcia i de la Constitució, però també la integritat i sobirania d’Espanya”.

Cospedal, admet que l’exèrcit estava preparat per a qualsevol escenari i intervenir a Catalunya demostrant que és capaç de defensar-se quan se sent amenaçat, i afegeix que l’exèrcit ha estat on li corresponia:

“Les forces armades espanyoles estaven preparades -han d’estar preparades sempre per a qualsevol eventualitat-, i preparades estaven, com és la seva obligació.”

Igualment, la ministra celebra que en tot aquest temps no hi hagi hagut cap sortida de to dels militars:

“Crec que l’exèrcit espanyol ha donat mostra de la seva altíssima qualitat democràtica i respecte a l’ordre civil: que no hi hagi hagut cap comentari, ni cap sortida de to, ni cap aparició que pogués ser malinterpretada és digne d’elogi. No crec que sigui tan fàcil aconseguir-ho en cap país del nostre entorn.”

També, la responsable de Defensa creu que una modificació de la Constitució s’ha de fer per enfortir Espanya i no pas per debilitar-la.

Tanmateix, per altra banda, la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha replicat les paraules de la ministra de Defensa a través de Twitter. Forcadell diu que espera que això no vulgui dir:

“Més violència contra gent pacífica, demòcrata i indefensa”.

 

2.3.3. Tercera pregunta: Escolto veus llunyanes que s’apropen tamborinejant. Seria capaç l’Estat espanyol, en lloc d’escoltar propostes de la Unió Europea, fins i tot abandonar-la, abans de facilitar un referèndum acordat o ja no diguem l’obligació d’emprendre una negociació amb la República catalana, en el cas que guanyessin els partits independentistes…?

L’afany per construir o implementar estructures d’Estat unilateralment ha anat en declivi, havent-se de dissenyar altres opcions en no obtenir una resposta dialogada i cap possibilitat per part de l’Estat espanyol. Certament que, des d’un vessant de contactes bilaterals més fructífers, el problema territorial enquistat podria  eixir. Però tinc també una resposta quasi bé assegurada que res d’això no passarà perquè, en el cas d’una intransigència i  abans d’un vessament de violència, Catalunya sempre preferirà seguir sotmesa -diguem-ho metafòricament i hiperbòlica- sota les urpes de l’àliga imperial, tot esperant temps millors…

3. CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

3.1. Des de la talaia del futur, veurem resoltes mantes qüestions pendents…?

Ha estat i és tanta la força i el degoteig incessant dels esdeveniments que ens ocupen respecte d’aquest problema territorial entre Espanya i Catalunya que és impossible consignar-los abastament, posar-los al dia i fer-ne una reflexió en què la visió del context no distorsioni la realitat per avaluar-ne el seu curs imparable.

La preocupació de cada dia se superposa a l’afany del següent i un sol esdeveniment s’expandeix en molts d’altres més. Queda per resoldre mantes situacions personals incertes i terribles, sigui a través de dictàmens judicials sortosos o desafortunats, incògnites sobre el resultats de les eleccions convocades i el capteniment o la incontinència que produeixin, l’enfuriment o la serenitat de la societat davant de les extorsions desproporcionades, així com també quin en serà el judici, certament allunyat en el temps futur, que els tribunals internacionals hauran de decidir davant d’aquest escenari entre opressiu i esperançador, ignominiós i utòpic.

3.2. El perquè de la unilateralitat del procés independentista. La «il·legalitat» i la «legalitat»

El que una bona part de la societat catalana, decidida i compromesa i amb unes anyals manifestacions multitudinàries va confiar als representants polítics, mitjançant el dret a decidir amb un referèndum, perquè es dugués a terme una separació territorial entre Espanya i Catalunya, la Generalitat catalana -després de buscar acostament i punts d’acord bilaterals entre les parts per resoldre el problema- no tingué altre solució que escatir una via unilateral per a la consecució dels objectius proposats. I així, sense deixar de tenir consciència de la inseguretat i de la incertesa de la solucions va treballar per un camí que, emmirallant-se  en altres situacions succeïdes al llarg de la història, han mostrat que, al final d’un procés il·legal, es podia arribar a canvis legislatius favorables:

Recordem, en referència a «la il·legalitat» de diverses situacions, com la conducta de la Rosa Parks en seure a la part davantera del bus o quan Mahatma Gandhi va recollir aigua marina per obtenir sal, fins i tot, quan els abolicionistes ajudaven els esclaus que fugien i quan les primeres dones anaven a la universitats vestides com un home, ho van fer perquè el fet que una dona estudiés una carrera, era idènticament il·legal. I tot això i molts altres exemples com la reducció de  les hores laborals o l’obligació del servei militar ja abolit o circumstàncies que freguen qüestions ètiques com la perllongació de la vida, l’avortament, el control de la natalitat o l’experimentació científica, fets concrets específics que ocorren dins de les nostres democràcies formals que de «la il·legalitat» han transitat a «la legalitat».

Però, per altra part, també i des de la perspectiva de «la legalitat» cal esmentar situacions en què l’apartheid era considerat legal, l’esclavitud també entrava dins de la normalitat legítima, com ho era el colonialisme i altres moltes. Així, doncs, potser que, en un gran nombre de situacions i qüestions afirmem que la legalitat és un tema que cal mirar-nos-lo també com una exigència del “poder” i no tant -malauradament- des de l’angle de la “justícia”.

3.3. En rebutjar la «rauxa», cal una bona mesura de «seny» per part de tothom

Si l’Estat espanyol hagués volgut introduir-hi en aquest contenciós també el “seny” que va demanar al Govern de la Generalitat, i no amb la “rauxa” que rodolant igualment l’ha portat a l’estimball, i hagués conciliat ambdues parts mitjançant el diàleg pactat per resoldre políticament el problema territorial sense la utilització de la força irracional de la coerció i l’aplicació cega i legalista de la judicatura, avui gaudiríem d’una democràcia avançada, pròpia dels països on es respecten els drets humans i són paradigma de convivència i prosperitat.

Tanmateix, cal posar molta atenció a la munió de notícies falsejades o, senzillament, a la fabricació de mentides per intoxicar o per desplaçar la problemàtica de la seva veritable objectivitat i també serà molt complicat refer les ferides ocasionades i, fins i tot, obtenir de l’Estat espanyol una sensibilitat empàtica vers Catalunya després dels efectes demolidors de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Tanmateix, també hem de considerar que, a banda d’aquest article constitucional ignominiós i humiliant, també s’aixeca una atmosfera boirosa latent, per part d’un considerable nombre de partits i persones que fan de l’escarni i de la violència emocional la seva a animadversió contra la ciutadania catalana. Una cascada de menyspreus creix per entre les xarxes socials convertint-se en una torrentera d’oprobis. I tot aquest devessall d’actituds negatives i de menyspreu, en no conciliar absolutament res, ans al contrari, en excavar un esvoranc empenyen cap a la separació i l’allunyament.

3.4. Amb la lluminària de Nadal, no es pot perdre la confiança dins de la foscor

Ara que s’acosta Nadal, veure el tentinejar de les guspires de llum cap al cel en la nit de la manifestació de l’11 de novembre de 2017 per defensar la llibertat dels presos, escoltar les paraules d’en Pau Casals i la música del “Cant dels Ocells”, sobreposant-se al soroll tètric i amenaçador de l’helicòpter de la repressió, esdevé el sumari de l’espant que viu la democràcia en aquest territori, amb la República catalana declarada tot i que no bastida. I tanmateix, seguim, esperem i desitgem temps millors tal i com el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, ens encoratjava tot recordant-nos que:

“La vostra llum ens arriba fins a Brusel·les i il·lumina el camí que hem de continuar recorrent. El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor. Som riu de llibertat, d’esperança i de dignitat. Amb vosaltres de tot cor, fins a la victòria”…!