XAVIER RUBERT DE VENTÓS: FILÒSOF, POLÍTIC I INDEPENDENTISTA CATALÀ

Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1 de setembre de 1939 – Barcelona, 28 de gener de 2023) fou un filòsof i professor universitari, catedràtic emèrit d’Estètica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), escriptor i polític català.

Participà en la resistència antifranquista com a membre del Front Obrer Català (FOC) i fou expulsat de la seva càtedra de la Universitat de Barcelona mitjançant un expedient administratiu per abandono de cátedra quan l’any 1975 hagué d’exiliar-se a París per amenaces dels falangistes. Molt actiu en la vida pública catalana, va col·laborar habitualment en diversos mitjans de televisió, ràdio i premsa escrita.

El 1976, fundà amb Eugeni Trias el Col·legi de Filosofia, grup que renovà la filosofia catalana en la Transició democràtica espanyola i que alhora enllaçava amb la tradició republicana de Joaquim Xirau. Les seves obres, especialment centrades en l’àmbit de l’estètica en un primer període, i en la filosofia política a partir de 1982, gaudeixen de reconeixement internacional, com ho demostra el fet d’haver estat traduït al castellà, l’anglès, l‘italià i l’alemany. Fou amic de la infància de Pasqual Maragall, amb qui milità a la clandestinitat al  Front Obrer Català (FOC).

Fou membre del Partit dels Socialistes de Catalunya i diputat al Congrés (1982-1986) i al Parlament Europeu (1987-1994). El novembre de 2012 va signar un manifest públic en el qual donava suport a la candidatura de Convergència i Unió a les eleccions al Parlament de Catalunya. Fou un dels impulsors del Setè Congrés de l’International Council of Societies of Industrial Design. De 2004 a 2018 fou president delegat del jurat del Premi Internacional Catalunya.

Va morir a Barcelona, als 83 anys, el 28 de gener de 2023.

1. BIOGRAFIA D’EN XAVIER RUBERT DE VENTÓS

En Xavier Rubert de Ventós era fill de Joan Rubert López de Tejeiro i Conxita Ventós, pertanyia a una família d’indians que van fer fortuna a Puerto Rico durant el segle XIX. El seu avi patern retornà a Barcelona.

La vida de Rubert de Ventós es pot dividir en tres etapes:

• La primera etapa, fins al 1982, abraça el període de formació filosòfica i la carrera acadèmica.

La primera etapa inclou els anys de formació, la lluita clandestina, l’activitat docent a Barcelona i als Estats Units d’Amèrica (EUA), juntament amb la publicació de les seves obres sobre estètica, cultura i moral.

El 1961 es va llicenciar en Dret a Barcelona, segons la tradició familiar, i el 1962 va cursar el darrer any de Filosofia a Madrid, per vocació, on va ser deixeble de José Luis López Aranguren, en qui reconeix el seu metratge.

El seu primer assaig, El arte ensimismado (1963), es va publicar a l’editorial Ariel amb un pròleg de José María Valverde i en una col·lecció que dirigia el també filòsof Manuel Sacristán. Durant aquells anys, va participar en la lluita clandestina al costat de Pasqual Maragall al Front Obrer Català (FOC). Va ser detingut tres cops i, arran de les seves activitats, va haver d’exiliar-se uns mesos, ja cap al final de la dictadura, per evitar ser novament detingut i maltractat.

Va créixer en un ambient on la cultura catalana amb prou feines sobrevivia en cercles reduïts. En aquests, però, va rebre la influència del grup d’intel·lectuals de qui es considera hereu, el seu pare Joan Rubert, Josep Maria Calsamiglia i Jordi Maragall, deixebles al seu torn de Joaquim Xirau, i més enrere encara de Max Scheler.

Acabats els estudis, inicialment va exercir de professor a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma, i des del 1973 ocupà la plaça de catedràtic d’estètica a l’ETSAB. Ocasionalment va fer estades a les universitats de Cincinnati, Harvard o Berkeley, i també a Mèxic i Caracas. També dins d’aquesta etapa fundà amb Eugeni Trias, Antoni Vicens i Jordi Llovet el Col·legi de Filosofia, l’any 1976. Una iniciativa que, el 1982, es va ampliar amb altres filòsofs com Pere Lluís Font, Jaume Casals, Miquel Morey, Josep Ramoneda i altres.

Al Col·legi de Filosofia, va exercir el que possiblement va ser el seu únic magisteri filosòfic a Barcelona i és d’aquí d’on van sortir els seus deixebles: 

Norbert Bilbeny, Mercè Rius o Ramon Alcoberro.

Al Col·legi s’oferien cursos oberts de filosofia sobre un tema prèviament triat, ja fos l’amor, la frontera o el coneixement, i els textos que es produïen es van publicar en diversos llibres col·lectius entre el 1978 i el 1987.

• La segona etapa, fins al 1994, comprèn l’experiència parlamentària.

A la segona etapa, des del 1982 fins al 1994, entrà en la política activa com a parlamentari, primer al Congrés dels Diputats i després al Parlament Europeu. Fruit de l’experiència, publicà un seguit d’obres sobre els vells problemes d’identitat d’Espanya, sobre els nous reptes de la identitat d’Europa i també sobre les misèries de la vida parlamentària. Entre aquests darrers, trobem El cortesà i el seu fantasma, el seu llibre «més cruel, àcid i ferotge». Va ser també des del Parlament Europeu que va proposar la creació del Premi d’Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe.

• La tercera etapa, a partir de 1994, ve marcada pel retorn a la vida universitària i el compromís social i polític.

En la tercera etapa, des de 1994 fins a la seva mort, va reprendre l’activitat docent i inicià la incursió en altres àmbits socials o filosòfics (Déu, l’independentisme, migracions…). En particular destacava la seva concepció d’un independentisme no nacionalista, entès com una manera no visceral de resoldre la relació Espanya-Catalunya. En aquest sentit, es va posicionar del costat del sobiranisme i se’l va poder veure en molts actes a favor de l’Estat propi.

2. EL PENSAMENT D’EN XAVIER RUBERT DE VENTÓS

Malgrat la diversitat d’interessos de Rubert de Ventós (acadèmic, polític, literat, crític, filosòfic), hi ha un tret comú en la seva obra, un leitmotiv que adopta fórmules diferents d’acord amb les preguntes que aborda i els estímuls que les susciten. Aquest factor comú és la desconfiança pel «pensament abstracte» i per tot allò que bloqueja la percepció real de les coses. Rubert de Ventós el denominava «principi de dissonància», entès com una dissonància existent entre les abstraccions, que es nodreixen de la captura d’experiències, i les vivències, que es resisteixen a ser-ne captives.

Si hi ha una activitat que Xavier Rubert de Ventós va mantenir constantment, aquesta va ser la d’escriptor. Al llarg de tota la seva trajectòria va publicar més de trenta títols, en castellà i en català, i alguns traduïts a l’anglès, l’italià i l’alemany.

Va ser, com a escriptor, un dels grans prosistes en llengua catalana. Una qualificació merescuda pel seu estil «circular» i aforístic, i per la seva tasca com a creador de llenguatge, de noves expressions que ja van unides al seu nom: l‘«ara-sí-queisme», la «modernositat» o el «jo com a joguina». En les seves obres, el llenguatge simplement no neix de les idees sinó que es fa notar frase rere frase, està sempre en primer pla i, en tot cas, són les idees les que neixen del llenguatge. De vegades, peca de preciosista i potser per excés, però això no afecta l’autenticitat del discurs.

Totes les seves obres sorgeixen del que li «passa», no del que «creu» o «pensa». Començant per la seva posició filosòfica, pot considerar-se, ras i curt, com a «pensament feble», essent entre els primers dins del postmodernisme.

Per deixar, doncs, que les coses se’ns apropin, afirma: «cal tenir una actitud més aviat feble que no pas forta». La seva experiència iniciàtica va ser la dissonància entre abstraccions i vivències. A Per què filosofia? posa com a màxima el nescire aude! («atreveix-te a ignorar»), la pregunta infantil «per què?» o la «importància de veure-hi fosc». Aquest punt de vista, però, no té res de natural en un adult i requereix vigilància i coratge davant les rutines mentals. Tanmateix, és l’única manera d’accedir a allò que és real. Només «aprenem» quan som capaços d’«ignorar el que sabem». Únicament sentim els objectes quan afluixem el volum de les normes. Solament som «vulnerables a la demanda» si podem «veure sense voler entendre«. Els rituals del sentit comú pels quals percebem, sentim i pensem, viuen «entotsolats» dins l’eterna repetició d’ells mateixos i fan impossible copsar «l’altra cara» de la realitat, sempre singular. L’experiència real és estètica, superficial, única i original. La seva categorització és conceptual, essencial, universal i gastada. Paradoxalment, una «experiència real» és inexperta per definició, inesperada: és real allò que «sempre apareix disposat a refutar les nostres hipòtesis».

Per accedir a l’altra cara de les coses no n’hi ha prou de desactivar el que «sabem», a més, ens hem de trobar en un estat d’«alteració propens a l’altre, per poder donar a l’objecte l’espai necessari per existir». Aquest estat no és un punt de vista «teòric», distant, sinó que té color emocional, una intimitat amb l’objecte que ve facilitada per l’amor o la nostàlgia: perquè l’amor ajuda a construir aquest coneixement individual i, encara més, és el motor del coneixement del que és individual. També el plaer sexual té aquest efecte d’esmicolar l’ego». L’amor i el plaer sensual esborren la línia divisòria entre observador i objecte, dissolen els límits del jo i confonen percepció i sentiment. I el més important, són necessaris per veure’ns lliures del dolor de viure com a individualitats.

Tot el que s’ha dit de l’esquematisme del sentit comú, Rubert de Ventós ho va aplicar a l’art en la seva trilogia sobre estètica. Començant per la crítica de l’art d’avantguarda, del 1963, amb el seu «entotsolament» o aïllament respecte al món al seu voltant, hi denuncia el «feixisme de la novetat». Però la crítica s’estén, més enllà de l’abstracció i el pur formalisme, a l’art realista del Renaixement. D’aquí, desemboca en un art «implicat» en la societat i el món artificial creat per la tècnica (1968), per abordar finalment l’art en un marc més general encara i que inclou totes les seves formes: el puritanisme. L’art purità sotmet l’art a un deure ètic i integra totes les formes, gèneres i estils, inclòs l’avantguardista (1974).

Pel que fa a la moral, sorprenentment, va sostenir que fou la seva autèntica passió filosòfica. Si va escriure sobre les coses de l’art, és perquè eren coses «interessants», però que no l’afectaven.

En canvi, les coses de la moral li tocaven en el viu, i no pas com a moralista, sinó com a persona consternada pel mal, per la violència causada en nom d’ideals: «el meu judici sobre això no és una cosa que hagi pensat, és una cosa que em passa».

El lema d’aquesta actitud moral és el «minimalisme» quant als principis. La possessió de principis morals forts causa en el subjecte moral el mateix efecte que els conceptes sobre les vivències: impossibiliten copsar el que tenen d’original, actuen sobre l’empatia com els anestèsics sobre el dolor. Així, de la mateixa manera que defensava un pensament feble, postulava també una moral feble, no del jugador sinó de la «joguina», una «ètica sense atributs» ni principis, que pot aplanar la dificultat de deixar-nos guiar pel que cada persona necessita. El corol·lari n’és aquest jo entès com a «joguina» o «girell». Això comporta el risc de ser instrumentat, però fa viable el canvi en tant que mantenir els principis és una hipocresia.

Com a conclusió, cal dir que la filosofia de Rubert de Ventós no és sistemàtica.

No hi ha cap tractat d’estètica o moral. Hi ha reflexions inspirades en la gran perspicàcia amb què observa el present, i hi veu el que hi ha de nou, que és el més difícil d’apreciar.

Tampoc no hi ha una teoria del coneixement ni una ontologia, tanmateix, totes les seves obres tenen un «aire de família», una font comuna que és el «principi de dissonància» apuntat al començament del text.

3. L’OBRA DE XAVIER RUBERT DE VENTÓS

En català

• 1968 Teoria de la sensibilitat
• 1978 Ofici de Setmana Santa
• 1983 Per què filosofia
• 1987 Pensadors catalans
• 1991 El cortesà i el seu fantasma
• 1992 De filosofia (amb Mercè Rius)
• 1993 Manies i afrodismes
• 1999 Catalunya: de la identitat a la independència (amb pròleg de Pasqual Maragall)
• 2004 Filosofia d’estar per casa
• 2006 Teoria de la sensibilitat nacionalista
• 2012 Dimonis íntims
• 2017 Si no corro, caic

En castellà

• 1963 El arte ensimismado
• 1969 Teoría de la sensibilidad (traducció del català)
• 1971 Moral y nueva cultura
• 1973 Utopías de la sensualidad y métodos del sentido
• 1974 La estética y sus herejías
• 1975 Ensayos sobre el desorden
• 1979 Oficio de Semana Santa (traducció del català per Jordi Llovet)
• 1980 De la Modernidad. Ensayos de filosofía crítica
• 1984 Filosofía y/o Política
• 1984 Las metopías: metodologías y métodos de nuestro tiempo
• 1986 Europa y otros ensayos
• 1986 Moral (reedició de Moral y nueva cultura, 1971)
• 1987 El Laberinto de la Hispanidad
• 1990 ¿Por qué filosofía? (traducció del català)
• 1991 El cortesano y su fantasma (traducció del català)
• 1993 Manías, amores y otros oficios
• 1994 Nacionalismos. El laberinto de la identidad
• 1996 Ética sin atributos (reedició de Moral, 1986)
• 1998 Crítica de la modernidad (reedició de De la modernidad, 1986)
• 1999 De la identidad a la independencia (traducció del català)
• 2000 Dios, entre otros inconvenientes
• 2014 La batalla del amor contra el deseo (amb Luci Apuleu i Xita Rubert).

 

4. ARTICLES SOBRE XAVIER RUBERT DE VENTÓS

 

Em plau significar aquí una rastallera d’articles sobre Xavier Rubert de Ventós d’importante homes de la cultura filosófica i periodística que, inmediatament a la seva mort al gener de 2023, han lloat la seva figura. I així n’escullo els següents:

• Editorial de la revista El Temps
• Josep Maria Terricabras i Nogueras
• Josep Ramoneda i Molins
• Ignasi Aragay i Sastre
• Ramon Alcoberro i Pericay
• Antoni Bassas i Onieva
• Àlex Milian
• Núria Cadenes

4.1. XAVIER RUBERT DE VENTÓS

Per l’Editorial de la Revista EL TEMPS

Fa uns dies (28 de gener de l’any 2023) ens va deixar el filòsof Xavier Rubert de Ventós als 83 anys. La seua trajectòria il·lustra perfectament l’itinerari que ha seguit Catalunya aquests anys, tot i que ell sempre va anar un pas per davant. No debades, ell va ser el primer polític que, procedint d’un partit com el PSC, va començar a defensar públicament l’independentisme quan aquest projecte encara quedava ben lluny de la major part de la societat catalana.

Tal com expliquem en les pàgines d’aquesta edició d’EL TEMPS, el 1999, Xavier Rubert de Ventós va publicar el llibre De la identitat a la independència, en què es feia una proposta totalment novedosa que anys més tard s’ha anat aprofundint, discutint i ampliant. Es tractava d’un plantejament independentista allunyat de l’essencialisme i que girava al voltant dels eixos de l’enfortiment econòmic i de la millora social. El mateix Xavier Rubert de Ventós explicava que ell, com a membre del PSC, havia hagut de sentir a les reunions amb dirigents del PSOE com aquests menyspreaven Catalunya i ideaven estratègies per a desgastar el país.

El llibre citat comptava amb el pròleg de Pasqual Maragall –tots dos van coincidir als jesuïtes de Sarrià–, a qui encara li faltaven quatre anys per a esdevenir president de la Generalitat.

La proposta de Xavier Rubert de Ventós no resultava incòmoda, en tant que l’independentisme quedava lluny de la majoria social, però va servir per a normalitzar aquesta proposta política, que amb el temps s’ha situat al centre del tauler. Poc més tard d’aquella publicació, les tensions entre el maragallisme i l’aparell orgànic del PSOE esclatarien de tal manera que molts socialistes catalans –i procedents també d’altres cultures polítiques– es van sumar a les tesis del filòsof.

Abans, també com a polític, Xavier Rubert de Ventós va tenir temps de liderar el reconeixement del català com a idioma des del Parlament Europeu, i més enllà d’aquest àmbit, tal com també s’explica en aquesta edició de la revista, es va convertir, possiblement, en el filòsof català més important de la segona meitat del segle XX.

Són molts els detalls de la seva biografia que el fan mereixedor de ser recordat al seu país com una d’aquelles persones capaç d’anticipar-se als esdeveniments i de marcar un camí que bona part de la societat ha acabat –i continuarà– seguint.

.

4.2. EN LA MORT DE XAVIER RUBERT DE VENTÓS

Per Josep Maria Terricabras i Nogueras

En Xavier Rubert ha estat un amic i un mestre. No ens portem gaire diferència d’edat, però ell ja em va fer classes als anys seixanta en substitució del també amic José María Valverde. Les seves classes eren –com sempre ha estat ell– intel·ligents, estimulants, inspiradores.

Una mica irregulars i desorganitzades, si es vol, però sempre d’una lucidesa intel·ligent i amb un gran sentit de l’humor. Ell ha sabut que les idees neixen del llenguatge, per això usa imatges suggerents, brillants, i li agraden els aforismes.

Poques vegades m’ho he passat tan bé jo mateix com quan vaig compartir aula amb ell perquè Esade ens va convidar a tots dos. Vam ser parella de fet em sembla que tres vegades consecutives. Plaer pur. Hi va haver una llarga temporada que vaig pensar que ell no sabia ben bé on era, fins que vaig descobrir que, gairebé simultàniament, havia de fer alguna cosa a Barcelona, Brussel·les i Nova York. Va ser quan li vaig preguntar si tenia temps per lligar i em va reconèixer que no. Gens estrany.

També va tenir una etapa en què Televisió Espanyola el convidava molt sovint. Això, però, es va acabar de cop, del tot, quan ja a finals del segle passat va dir que no era nacionalista però que estava a favor de la independència de Catalunya. Els que el portaven a la tele per presumir –ensenyar-lo feia goig– encara no s’havien adonat que ell era un home lliure. Ho ha estat sempre. I n’és, i ens en fa.

A ell li agrada més el dubte que el coneixement, la pregunta que la resposta. Ho té guardat en dotzenes de quaderns amb pensaments i anècdotes de la vida quotidiana.

A en Xavier Rubert de Ventós no li agrada fer veure que les coses són clares, perquè no ho són. Per això no és un home d’equilibris, i per això l’estimo; és un home de pensament, per això l’envejo. Ja fa molt que el trobo a faltar. La seva absència se’m fa ara present per sempre. Ell ja ha fet la seva part. A mi, només em cal rellegir-lo i recordar-lo.

4.3. EL FILIBERQUÍ DE RUBERT DE VENTÓS

Per Josep Ramoneda i Molins

Des del dia que el vaig conèixer, a Olot a finals dels 60, sempre m’ha impressionat la verticalitat de la manera de pensar d’en Xavier.

Tenia una intel·ligència que li permetia arribar més a fons que els altres, tombar obstacles que semblaven insalvables, generant la sensació que sempre anava un pas endavant.

Posaves qualsevol qüestió sobre la taula i amb el seu raonament era capaç d’aixecar les capes més profundes i treure a la llum dimensions que semblaven perfectament amagades.

Tant és així, que a vegades anava tan lluny que acabava sortint per algun cantó tan inesperat com imprevisible en les seves conseqüències.

Per això sempre he dit que la seva intel·ligència era com un filaberquí amb màxima potència de broca, capaç de penetrar fins al fons.

I que sovint incomodava els professionals de les primeres capes en tots els territoris que trepitjava:

• La filosofia,
• L’acadèmia,
• La política,
• La vida.

I especialment aquells que en cada lloc, cada universitat i cada territori on es ficava, estaven acostumats a tenir l’espai apamat i les consciències adaptades. Per on surt aquest ara? El clàssic deia que la naturalesa juga a amagar-se. En Xavier sempre anava directe als amagatalls –teòrics, polítics, ideològics, artístics, ètics– i sovint descol·locava el personal des de la primera mirada.

Evidentment, era una manera de ser en el món molt diferencial, que feia que se li atribuís un deix aristocràtic i que a vegades quedés atrapat en algun atzucac.

Però li va permetre trencar la monotonia acadèmica quan, encara a les ombres del tardofranquisme, les aules de la universitat es desbordaven amb les seves classes, davant la perplexitat de les ortodòxies; obrir finestres cap a la contracultura de Berkeley, quan aquí dominaven les escolàstiques, fossin tomistes o marxistes, i mantenir el neguit que el portava d’un lloc a l’altre, mai en va, que li va costar haver de fugir d’Espanya durant un temps, que el va dur a la política amb els socialistes i que li va permetre anticipar l’onada independentista quan era marginal.

I tot això sembrant el camí amb llibres amb què el filaberquí continuava fent forat. Ens deixa un personatge singular tan atractiu com desbordant. I avui, en saber la seva mort, el primer llibre seu en què he pensat ha estat Ofici de Setmana Santa, probablement allà on ha anat més lluny explicant-se a si mateix.

4.4. MOR XAVIER DE VENTÓS, «EL FILÒSOF DE LA PARAULA SEDUCTORA»

Per Ignasi Aragay i Sastre

El món de les idees perd un referent i un exemple de pensador compromès.

Amb la mort de Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939), desapareix el filòsof que més ha marcat l’escena pública catalana de la Transició ençà, tant per la seva obra com per l’activisme acadèmic i la implicació política.

La seva intel·ligència i delicadesa personal i el seu posat fràgil i murri el van convertir en un gran seductor que, sense renunciar mai a les idees pròpies –que ell volia dèbils però que ben bé no ho eren– posava sempre per davant el tracte personal, l’empatia amb l’altre, és a dir, una estètica que era la seva ètica. Com en el seu pensament, ho feia arrencar tot de l’experiència més a flor de pell.

Mag de la paraula, desconfiava de l’abstracció i creia apassionadament en el tacte, en les coses concretes i palpables.

• De jove va voler ser futbolista –en tenia aptituds i hauria pogut entrar al Barça–, però el seu oncle Joan Teixidor, el poeta, l’hi va treure del cap: ja el veia com a filòsof.
• Inicialment, va voler estudiar medicina –els seus habituals desmais van frustrar el somni–, fins que va optar per fer dret –el pare era advocat– i va llicenciar-se el 1961.
• Però va combinar les lleis amb el que de debò l’atreia, la filosofia. En el seu entorn familiar, marcat per un fort pòsit cultural i catalanista, de ben jove ja havia rebut la influència dels filòsofs Josep Maria Calsamiglia i Jordi Maragall, deixebles de l’exiliat Joaquim Xirau.

Els seus anys d’estudiant van ser també d’activisme polític antifranquista.

Tres cops va passar per la comissaria. Militant del Front Obrer de Catalunya (FOC), on va coincidir amb Pasqual Maragall, Alfons Carles Comín i Miquel Roca i Junyent, entre d’altres, a les aules el van marcar José María Valverde i Manuel Sacristán, a més de José Luis López Aranguren, per rebre les classes del qual va fer l’últim curs de carrera a Madrid.

Escèptic de totes les causes, començant per les seves, era alhora un home de compromís.

Des de la seva consubstancial llibertat individual, havia fet molta feina d’equip, començant pel Col·legi de Filosofia de Barcelona, que va crear amb Antoni Vicens, Jordi Llovet i Eugenio Trías el 1976, un any després d’haver-se autoexiliat uns mesos a París arran de les amenaces que va rebre del món falangista.

• El 1982 aquell grup s’ampliaria amb Pere Lluís Font, Jaume Casals i Josep Ramoneda, entre d’altres.
• A mitjans dels anys 70, Rubert de Ventós ja duia un sòlid bagatge acadèmic: el 1963 havia publicat El arte ensimismado, al qual van seguir Teoria de la sensibilitat (1968) i, entre d’altres, La estética y sus heregías (1974, premi Anagrama), i des del 1973 ocupava la càtedra d’estètica de l’Escola d’Arquitectura de la UPC.
• Entre finals dels 60 i principis dels 70 havia impartit classes als Estats Units: Cincinnati (1964), Harvard (1972) i Berkeley (1973), a més de donar cursos a Mèxic i Caracas.
• L’exemple d’una actitud La seva obra filosòfica es completaria amb títols com Ofici de Setmana Santa (1978), de caràcter més literari…, 
• O els més canònics de la modernidad (1980), Filosofía y/o política (1984) i Las metopías: metodologías y métodos de nuestro tiempo (1984).

Pel seu mateix tarannà, no ha fet pròpiament una escola filosòfica, però sí que deixa l’exemple d’una actitud, una manera de ser al món i de pensar reivindicada per pensadors de trajectòria tan diversa com Josep M. Terricabras, Victòria Camps, Norbert Bilbeny, Mercè Rius o Ramon Alcoberro, per citar alguns noms, a més dels esmentats Antoni Vicens, Jordi Llovet i Eugenio Trías.

Vinculat durant anys al món socialista, va ser diputat al Congrés (1982-1986) i eurodiputat a Brussel·les (1987-1994), sempre de la mà del PSC, dins del qual formava part de la família maragallista. De fet, Rubert de Ventós va ser sempre una crossa cultural i ideològica decisiva per al qui va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, Pasqual Maragall, amb qui l’unia una estreta amistat. La pàtina mediterranista dels Jocs del 92 va tenir en Rubert de Ventós el seu principal inspirador.

• Igual com anys més tard, decebut amb la seva experiència cia política espanyola i europea, seria el qui marcaria el pas cap a l’independentisme dels sectors més catalanistes del PSC, amb el seu assaig De la identitat a la independència (1999), un llibre que ja va ser prologat pel mateix Pasqual Maragall i on l’autor es declarava independentista no nacionalista. De fet, ja portava al darrere una llarga reflexió sobre el fet nacional amb títols com El laberinto de la hispanidad (1987) o Nacionalismos. El laberinto de la identidad (1994), que completaria més endavant amb Teoria de la sensibilitat nacionalista (2006).
• En el terreny de la política institucional, del 2004 al 2008 va encapçalar el jurat del Premi Internacional Catalunya.
• Aforístic, per a ell viure i escriure (i llegir) anaven de bracet: la paraula formava part de la seva essència, gairebé com un fet corpori. Va escriure molt –en català i castellà– i va ser traduït a l’anglès, l’italià i l’alemany. Donava tanta importància a la manera d’escriure com al pensament mateix; forma i fons com un tot, com un joc de miralls. Deia que era el llenguatge el que feia néixer les idees, i no a l’inrevés. A Per què filosofia?, llibre del 1983 molts cops reeditat, ja exposava aquest seu pensament d’arrel lingüística a través del qual s’obria al diàleg amb els altres, com una manera d’aprendre a desaprendre’s, a desfer-se dels prejudicis per ser realment lliure a l’hora d’entendre i concebre el món. El gust pel llenguatge i per la introspecció literària el van portar també a escriure obres com El cortesà i el seu fantasma (1991, premi Pla), Manies i afrodismes (1993), Filosofia d’estar per casa (2004), Dimonis íntims (2012) i Si no corro, caic (2017).

Amb Rubert de Ventós se’n va un referent cívic i filosòfic, un pensador de la bellesa i la política. Un home que, amb el seu posat insegur i la calidesa dels seus gestos, va saber lluir amb extrema elegància la seva contradictòria fragilitat. Res millor per acomiadar-lo que els seus interrogants:

«¿Seré prou bo els darrers moments per pensar en els altres? ¿En aquells a qui deixo, més que en el puto més enllà on em precipito?”

Trobarem a faltar les seves tendres i lluminoses provocacions.

.

4.5. XAVIER RUBERT DE VENTÓS O LA FILOSOFIA COM A FORMA DE MIRAR

Per Ramon Alcoberro

Manolo Vázquez Montalbán els anomenà:

• El Príncep (Pasqual Maragall),
• L’Arquitecte (Oriol Bohigas) i
• El Filòsof (Xavier Rubert de Ventós)…

…i en les biografies de tots tres es resumeixen esperances, èxits i fracassos d’una generació que als darrers anys del franquisme i en els primers anys de la Transició van intentar un programa modernitzador de Catalunya que no trenqués amb l’Estat. Van fracassar, òbviament, i amb ells (amb el naufragi de l’Estatut del 2006) es van acabar per sempre el federalisme i el pactisme català.

4.5.1. FILLS D’UNA HISTÒRIA INDIGENT

Catalunya, i en general els Països Catalans, no ha estat tradicionalment un país de filòsofs. Hi ha moltes raons que expliquen aquest fet, ben diagnosticat per gent com Norbert Bilbeny, Xavier Serra o Joan Cuscó, potser els nostres historiadors de les idees més solvents.

La misèria del panorama de les idees ve de lluny. Una tradició antimoderna molt profunda, un fons carlí, una universitat anquilosada i un paisatge de guerres civils expliquen bona part d’aquest dèficit secular. Ja l’any 1920, deia Josep Pla, segons Baltasar Porcel que: “esas falsedades de la filosofía solo sirven de engañabobos y para hacer de catedrático, que es el oficio que más se parece al de  cura.” (La Vanguardia 1 de maig de 1981).

Que els catalans són éssers pragmàtics i no especulatius ens ho havien explicat Vicens Vives i Josep Ferrater Mora. Des de finals del segle XIX, i segurament molt abans, la filosofia es va haver de refugiar a la premsa i en els Ateneus, amb totes les mancances i els límits que això implica.

Filòsofs universitaris significatius com Ramon Xirau o Jaume Serra Hunter només van obtenir càtedra a Barcelona molt tardanament i al llarg de tot el segle passat la modernització de les idees es construí més des del món editorial que des d’una acadèmia perfectament renyoca.

Mai no hem tingut una càtedra universitària que estudiï la història del pensament a Catalunya o (encara menys!) als Països Catalans. La conseqüència inevitable de tot plegat ha estat un reduccionisme lamentable que limitava la filosofia nostrada a personatges que fan angúnia, tan prims com Jaime Balmes (que a part de ser un carrer també fou un pensador significatiu) o Josep Torras i Bages, el bisbe que  dona nom d’una estació de metro dels afores a Barcelona.

Gairebé ningú no sap qui era Francesc Sunyer i Capdevila, l’autor del primer text ateu català (Dios, 1869) o què significà realment la teoria del “sentit comú”. Ferrater Mora feu la seva feina a l’exili i personatges com Francesc Pujols o  el mateix Joan Fuster treballaren a la premsa o directament fora del sistema acadèmic.

Ens ha costat Déu i ajuda (o Marx i  ajuda) recuperar Rodolf Llorens i Jordana (gràcies siguin donades a Joan Cuscó!) i ara Max Pérez i Alba Padrós ens estan redescobrint Francesc Pujols a partir dels seus inèdits o pensadors anarquistes com el nietzscheà  Josep Torres Tribó.

En aquest panorama tan prim i fet d’absències, Xavier Rubert de Ventós (XRV) fou possiblement el filòsof català més important de la segona meitat del segle XX i fins que als darrers anys, quan l’Alzheimer cruel va anar apagant la seva veu, ha estat gairebé en totes les batalles conceptuals però també polítiques de Catalunya. Al cap i a la fi sempre va restar fidel a una màxima que repetia sovint: “faig més cas del que em passa que del que penso” i la seva filosofia ha volgut ser tan simptomàtica i antiessencialista com inquisitiva.

4.5.2. UN TARANNÀ, PER NO DIR UN CARÀCTER

XRV havia nascut a finals del 1939 i en privat li agradava dir irònicament que ell i el seu amic l’arquitecte Ricard Bofill van venir al món perquè els seus pares s’havien posat molt contents quan Franco va entrar a Barcelona. Però tot i ser els fills dels vencedors, gent sovint decebuda i fastiguejada amb el “Règim” –el pare de XRV, Juanín Rubert, havia estat secretari de Franco a Burgos–, sabien que provenien d’una tradició familiar i política il·lustrada i catalanista sentimental que mai no van rebutjar.

El culturalisme per a XRV era un imperatiu moral perquè és la condició que ens permet pensar, en la mesura que només des d’una cultura podem dir què són les coses, amb què contrasten o què anticipen. Només des d’una tradició es pot ser modern i posar les coses cap per avall.

Els membres del que Salvador Giner va anomenar la “generació del paranimf”, que van ser joves universitaris a finals dels cinquanta i dels primers anys seixanta, havien viscut a casa la misèria cultural, estètica i moral del franquisme i, al mateix temps que la detestaven es malfiaven, per tradició familiar, d’un anarquisme primari i d’una rauxa molt catalana. Per dir-ho amb un joc de paraules, es van situar “del tot en contra” però mai “en contra de tot”. Molts anys més tard, Eugenio Trias va designar el seu món com el de la “Catalunya ciutat”. El mite civil barceloní, segurament fictici, forma part de la seva educació sentimental fins al moll de l’os.

És difícil entendre XRV sense tenir present el rerefons del republicanisme liberal, un  caliu que en el context de la guerra freda  era difícil de mantenir. Els seus primers amics són tots fills d’una burgesia molt de Barcelona, i molt de Sarrià, que havia guanyat la guerra però havia perdut la llengua i maldava per mantenir una dignitat en un context innoble i poc heroic entre el desori moral i la calefacció de gasogen.

Company de Pasqual Maragall als jesuïtes de Sarrià, a XRV li agradava explicar que amb dotze o tretze anys el van castigar perquè a classe es va negar a escriure una redacció sobre el tema “mi mejor amigo”.

Les amistats particulars de XRV, Ignasi Urenda, Raimon Obiols, Narcís Serra, Ricard Bofill o Jaume Lorés, el van marcar d’una manera decisiva. Com havia cantat Georges Brassens, també per a ell, els amics anaven d’abord.

XRV sempre fou molt conscient de formar part d’una comunitat filosòfica precària i amb referents fràgils però resistents, realista, emotivista i amb un moralisme que és sobre tot una estètica. Se sabia hereu de l’estètica de Joan Crexells o Francesc Mirabent (un personatge a rellegir) però sobre tot de l’estètica del “club Xirau” republicà –és a dir, del grup de deixebles del fundador de la Unió Socialista que als anys trenta es reunien per prendre el te a l’anglesa a casa del mestre–   i el seu llibre Pensadors catalans que s’originà en un programa d’entrevistes emès pel circuit català de televisió espanyola fou durant anys un “Qui és qui” molt significatiu del pensament nostrat.

En els anys de formació de XRV, el marquen decisivament gent com Josep Maria Calsamiglia, depurat de la universitat i dedicat durant els anys més durs al comerç de plàtans de Canàries, que continuava donant classes particulars a casa seva i el seu oncle, el poeta Joan Teixidor, de la revista Destino que intentà la tasca impossible de fer simultàniament catalanisme en castellà i poesia rilkeana. Són els temps que els germans Maragall sobrevivien amb un petit negoci farmacèutic, Maria Aurèlia Capmany es refugiava al batxillerat i altres com Francesc Gomà o la seva esposa Eulàlia Preses, traductora del Convit platònic, miraven de sobreviure en silenci.

Les entrevistes de Pensadors catalans (1987) que avui es poden trobar íntegres a YouTube, i en general la presència de XRV a les televisions (fins que hi fou vetat per indepe) donen –tot cal dir-ho– una imatge del seu tarannà, i especialment de la seva manera peculiar de moure’s, sempre nerviosa i enjogassada.

El Xavier Rubert que circulava perillosament en moto per Barcelona amb un anorac groc, que conduïa a batzegades i el que baixà esquiant pel carrer Muntaner en la famosa nevada de 1962, formen part fins i tot d’una certa mitologia molt barcelonina.

Que li agradés explicar les seves idees en forma d’acudits era un homenatge al seny i a la ironia que podia arribar a posar nerviosos els seus interlocutors, però tot lector de Soren Kierkegaard –una lectura que ell i José María Valverde, consideraven imprescindible i que els marcà a tots dos– sap que la ironia és condició prèvia de tota teoria.

Fins a finals de la dècada de 1950, quan Francesc Vicens aconseguí formar la primera cèl·lula universitària del PSUC (amb gent com Salvador Clotas o els germans Goytisolo), la universitat catalana era intel·lectualment un desert, on fins i tot un escolàstic com Jaume Bofill semblava sospitós d’heretgia al bisbe Gregorio Modrego, que havia estat capellà castrense, perquè llegia filòsofs francesos.

El panorama canvià significativament als primers anys seixantes a través del Concili Vaticà II, via l’agiornamento catòlic, i amb el FOC (Front Obrer Català) i tot un seguit de partits i partidets formats per fills de franquistes revoltats contra els seus orígens.

.

4.5.3. COMENÇANT PER L’ESTÈTICA

Ara pot sorprendre la importància que entre els universitaris catalans tingué en la dècada dels cinquanta i primers seixanta l’obra d’un filòsof avui tan oblidat com el personalista Emmanuel Mounier.

Però sense la petja de Emmanuel Mounier i del catolicisme social (òbvia, per exemple, en Jordi Pujol) i sense l’existencialisme catòlic no s’entenen els anys de formació de gent com XRV o d’Eugenio Trías, que era fill d’un fundador de la Falange a Barcelona i fou educat a la universitat de Navarra amb l’Opus Dei.

Les primeres obres filosòfiques de XRV (El arte ensimismado, 1963, Teoría de la sensibilidad, 1968) parlen d’estètica per una raó òbvia. El franquisme provocava una reacció gairebé epidèrmica per la seva lletjor en gent que provenia d’una tradició noucentista i civil. A més, als anys 50 es produeixen diversos intents de renovació de l’estètica religiosa, particularment a França (pensi’s en Henri Matisse a Vance, en Marc Chagall i el seu “missatge bíblic” a Niça o en la capella per la pau de Pablo Picasso a Vallauris) i a Barcelona treballava en silenci Miró.

L’estètica es vincula a l’heretgia i a la resistència tant contra la ortodoxia pompier del realisme social com contra la pintura religiosa banal d’un Pere Pruna o l’escapisme del germà del músic Mompou.

Que Antoni Tàpies se sentís al·ludit i molest pels plantejaments de XRV, cosa que provocà una important polèmica a l’època, era previsible.

Contra les ortodòxies, als anys 60 tocava defensar les heretgies perquè eren el territori del no colonitzat i de la transgressió. Encara a Ensayos sobre el desorden (1976), XRV escriu: “s’anomena ideològic aquell sector sobre el que s’ha perdut l’hegemonia. Ideològic significa llavors, molt precisament, no controlat”. Reivindicar l’ideològic contra el científic i el sentit contra el “massa sabut” (l’experiment contra la teoria) volia dir obrir el camp del pensament contra l’escolàstica i el camp de la política i això, que avui sembla obvi era molt trencador fa cinquanta o seixanta anys.

No s’ha d’oblidar que XRV publica el seu primer llibre, La estética y sus herejías  amb només 23 anys. Són els temps de la reflexió sobre el disseny industrial (i el cinema) “percibido sin conciencia de ficción” com un espai possible d’humanització. Com ell mateix escriu, un cop alliberat de caos ornamental, “l’art no era un punt de partida, sinó un resultat”.

El nou terreny de l’art per a Xavier Rubert, però també per a pintors com Ràfols Casamada, és el disseny, tal com havien teoritzat autors aleshores en alça com Gilo Dorfles o Umberto Eco.

Humberto Eco i Pedro Pablo Pasolini, per cert, feren mítiques estades a Barcelona que produïren en una gran commoció a la Barcelona dels anys de la gauche divine.

4.5.4. PER UNA ÈTICA DE MÍNIMS

Disseny, urbanisme i experimentació són els eixos de la recerca no només de XRV sinó també de tota la generació jove que ja no mirava a París com els seus pares (o com l’exili republicà de Mêxic) sinó a Roma i a la versió italiana del comunisme, però que sobre tot s’emmiralla en l’estètica pop britànica.

Al que Joan de Sagarra batejà com “el partit comunista de Cadaqués”, la gauche divine (que Vázquez Montalbán anomenà la gauche qui rit) el que li interessa és el que està passant a Londres i a Nova York.

Són els “anys Barbarella” del pensament europeu al voltant de l’any 1968. El còmic (inoblidable Enric Sió dibuixant Guillermina Motta) i la reflexió de  Guy Debord sobre la societat de l’espectacle estan al rerefons estètic d’aquells temps arreu d’Europa.

A l’últim paràgraf de Teoría de la sensibilidad, (del 1968 i publicat l’any següent) XRV defensa, una estètica molt en consonància amb l’aire de canvi cultural del moment, com “un medi en que importi més el mitjà en què hom viu es fa l’home que la lliure iniciativa o que la retòrica revolucionària.”

El nucli estètic del pensament de XRV determina també la seva ètica, especialment quan com a conseqüència de la persecució política es veu obligat a fugir en un semiexili (Mèxic i Berkeley) que és també fonamental en la seva formació intel·lectual.

Són els anys de teòlegs com Harvey Cox i de la teoria de sistemes, que importà Salvador Pániker a partir d’Edgard Morin (que per aquells anys estava vivint a Califòrnia).

És una reflexió que es veu obligat a fer des de la càtedra d’Arquitectura, fora de la facultat de filosofia perquè, en el moment de la mort de Franco, va haver de fugir de Barcelona, fet que aprofità el neotomista Francisco Canals per instar un expedient de pèrdua de la càtedra. No haver pogut recuperar-la en temps democràtics, per oposició del hegelià Ramon Valls Plana, és una taca que pesarà en la història de la universitat de Barcelona i a XRV sempre li va saber un greu molt íntim.

Un petit llibre d’homenatge, Quan a classe érem tres-cents (2020), publicat per la facultat d’arquitectura a cura de Pedro Azara i a instàncies de la seva germana Maria Rubert i del seu deixeble Norbert Bilbeny, deixa testimoni del que eren les classes de XRV, un autèntic festival de les idees, massivament seguit per joves que s’asseien apilotats a l’aula com bonament podien i on la maniera de dir les coses, la ironia, el joc subtil del llenguatge, era tan important com el concepte.

La seva ètica demana estar sobre tot atent a la dissonància, ser vulnerable a cada sístole i diàstole del que ens envolta. Ens convida a “trobar la força, la seguretat, la maduresa, de no tenir un criteri fet sobre cada cosa” i a mirar “l’altra cara de les coses”, “fent-se conscient del que es perd quan es guanya”, als antípodes del marxisme que a l’època proposaven Manuel Sacristán i els seus deixebles, que són l’altra grup significatiu del pensament català entre els anys posteriors al 68 i la mort de Francisco Franco.

Per a XRV “Ser culte vol dir saber tractar amb naturalitat l’artificial, i viure artificiosament el natural” i això vol dir no creure’s massa les pròpies teories, no donar res per obvi i practicar una autoironia que a alguna gent de l’època els molestava profundament.

José Maria Valverde, que va anar al comunisme quan tothom n’estava de tornada, no s’estava de dir a classe que “Xavier no ha crecido” (ho sento, això s’ha d’escriure en castellà!) mentre XRV defensava que en les coses i en les idees s’ha “d’estar sense ser”, cosa que avui pot semblar una frivolitat però a l’època servia per desengreixar el dogmatisme del marxisme i de l’escolasticisme que, per increïble que pugui semblar, dominaven el panorama acadèmic fins 1980.

4.5.5. CONTRA ELS PURITANS

A La estética y sus herejías (1973), XRV va escriure que el que caracteritza el puritanisme que ell detestava absolutament era “el rebuig de l’art com a agradable joc de significats” i la necessitat de justificació constant (“anomeno purità en aquest context qualsevol estil que manifesta una íntima obligació de justificar les formes des de fora d’elles mateixes”).

Sense entendre la preponderància que als anys finals del franquisme tenia el que irònicament XRV anomenava en privat el “marxisme d’escaleta” (expressió manllevada al conte infantil de “la rateta que escombrava l’escaleta i va trobar un dineret”), no es pot entendre fins a quin punt la moral que proposava era profundament innovadora, per desengreixant i volgudament antiheròica. Que tingués en contra al mateix temps al primer Fernando Savater i a Raimon Galí, mestres de Jordi Pujol en funcions de guardià de les essències, no pot sorprendre ningú que sàpiga que els extrems es toquen.

Una teoria de les conviccions febles com la que proposà a Per què filosofia?, on es reivindicava que “El fort de la filosofia  és –i no pot ser altre– la vulnerabilitat del seu coneixement i la debilitat del seu convenciment. (…) la força i la potencia del nostre pensament és l’altra cara de la nostra ceguesa envers el que tenim a la punta del nas”, només resultava pensable sobre la ruïna dels grans relats (marxistes, cristians o estructuralistes) que anticipà el Maig francès del 68.

L’any 1979, però, Michel Foucault publica a Le Nouvel Observateur una sèrie d’articles defensant ni més ni menys que l’aiatol·là Khomeini i en 1980 Louis Althusser assassinà la seva esposa i s’exilià a una neurona del seu cervell. Més o menys al mateix temps Nikos Pulantzas (qui el recorda?) se suïcidà llençant-se des de la torre Montparnase.

Per a tota una sèrie de joves filòsofs catalans i específicament molt de Barcelona, que Norbert Bilbeny designà com a “generació de la Transició”, la sortida de l’atzucac marxista i estructuralista va passar per adherir-se la proposta ètica i estètica de XRV, ja presentada al seu llibre de 1971 Moral y nueva cultura, que proposava “relativitzar intel·lectualment les nostres opcions, oposades a la recerca d’una coherència i plenitud de les opcions.”

Era la consciència de la feblesa i de la provisionalitat, l’únic que podia donar consistència –també políticament– a una recerca filosòfica.

La moral d’ Ética sin atributos “que no em fa responsable sinó dels talents que he guardat, de l’enganxat que he quedat a les meves conviccions, del semblant que he acabat essent a mi mateix” i que ha passat als llibres com a “postmoderna” fou el marc possible d’una societat liberal i democràtica que, potser perquè la vida és complexa, es va posar en crisi a partir de l’arribada al govern (que no al poder) del duo Felipe González / Alfonso Guerra.

 

.

4.5.6. DEL COL·LEGI DE FILOSOFIA AL DESENGANY DE LA POLÍTICA

El Col·legi de Filosofia que va dominar la vida intel·lectual catalana als anys de la dècada de 1980 venia a ser el camp d’experimentació i de divulgació d’aquesta actitud alhora estèrica i política. Reunits a proposta d’Antoni Vicens, que després derivà a la psicoanàlisi, pensadors diversos com ara Eugenio Trias, Jordi Llovet, Jaume Casals, Miguel Morey o Pep Ramoneda van intentar una revisió cívica del noucentisme que dissortadament no va poder fer el necessari paper de renovació universitària institucional, però va ser l’espai de pensament col·lectiu més ampli que ha existit a Catalunya fins ara.

És obvi que s’hi oposaren les figures més ràncies del marxisme. José Batlló, l’editor i íntim amic d’Alfonso Guerra (de fet el seu espieta en la vida intel·lectual catalana), va escriure coses com ara: “los Nuevos filósofos de mi ciudad, más listos, (que Goebbels) saben a la perfección que la palabra filosofía no es más que el barniz que cubre la madera de la pràctica política (…) Claro que últimamente se están pasando de castaño oscuro” (El Periódico, 18 de febrer de 1986). Dispensin l’extensió i el castellà.

A l’altre banda, quan XRV va convidar Jordi Pujol a la inauguració del curs del Col·legi els marrameus per la pèrdua de les (inexistents) essències se sentiren molt i molt lluny.

L’arribada del PSOE a la Moncloa i, sobre tot, la seva estada al Parlament Europeu el convertiren en personatge públic, però inevitablement desvirtuaren la seva vessant més estrictament filosòfica. Diputat al Congrés entre 1982 i 1986 al Parlament europeu a partir del 1987, veié entre estorat i emprenyat com es manipulaven les seves idees amb un cinisme polític inaudit. Li va fer mal adonar-se que el tractaven com un foraster a Madrid i que el plet Catalunya-Espanya no tenia remei perquè el federalisme era políticament inviable.

De l’experiència política n’ha quedat un llibre, El cortesà i el seu fantasma (1991), que és imprescindible per comprendre els límits de la transició. XRV en política és la crònica d’una frustració.

Que tot i haver estat els cervells  més creatius del món socialista, ni ell ni Oriol Bohigas haguessin tingut càrrecs significatius en el període maragallista segurament fou un fracàs col·lectiu, tot i que en perspectiva ara resulta obvi que Pasqual Maragall arribà massa tard al poder català, quan l’edifici ja presentava esquerdes ruïnoses. Llibres com El laberinto de la Hispanidad (1987) i  Nacionalismos: el laberinto de la identidad (1994) a Madrid se’ls van passar directament pel forro.

Fou aleshores quan XRV elaborà la seva teoria de l’independentisme no nacionalista que ha estat potser una de les seves idees més brillants i més controvertides, juntament amb la proposta d’una independència feta d’interdependències.

El XRV pensador del republicanisme cívic, el dels darrers vint anys, és perfectament consistent amb les seves idees sobre estètica i sobre ètica. Però les idees que ell i Pasqual Maragall  aplicaren amb èxit a la ciutat (la urbs, l’urbanisme i la urbanitat) no tenien traducció fàcil ni a en la nació, ni en l’estat que posseeixen i pateixen una càrrega simbòlica molt més potent. La ciutat és grega i l’estat és romà, com ell sabia prou bé. D’això, en tot cas, no és correcte que sigui jo qui en parli.

4.6. RUBERT DE VENTÓS: “SI HO VOLS TOT, AGUANTA”

Per Antoni Bassas i Onieva

Vam convidar Xavier Rubert de Ventós a l’estudi de l’ARA una tarda calorosa de l’estiu del 2014. Va arribar a bord de la seva moto, amb tot l’aire juvenil dels seus 75 anys i aquell decalatge entre els ritmes informatius i el seu sistema de pensament. Era a començaments del Procés independentista català i aleshores quan algun amic espanyol li deia que si Catalunya s’independitzava seria com si li amputessin un braç, Rubert de Ventós li replicava dient que “per abraçar s’ha de ser dos”. Als del braç tallat, Rubert de Ventós se’ls sabia de memòria: “L’estat pot ser una peça d’arqueologia política, però encara és el gestor de la redistribució interior i les relacions amb el món. Fan veure que ignoren que no hi ha res més nacionalista que un estat nació ¿Saps quina és la ideologia favorita dels estats? L’universalisme. Ells no defensen mai els seus interessos. Ells defensen ideals universals com la pau, la veritat, la llibertat…”

Però a qui coneixia millor, esclar, era a un tipus de nacionalista català, acabat de convertir a l’independentisme, del qual deia que el rebentaven per igual els “ploramiques que els milhomes”. Pocs mesos després de l’entrevista, aquest país va trencar el precinte del possible amb la consulta participativa del 9-N.

A quina velocitat havia d’anar? La reflexió de Rubert de Ventós no ha caducat: “Jo tinc tota la pressa, i, per això mateix, no puc córrer. No pots dir: «Jo no aguanto». Oh!, esclar que aguantes, maco. Si ho vols tot, aguantes. Jo mai vaig ser del 68, quan deien: «Demaneu l’impossible». No, no, tenir collons és demanar el possible, carai. És possible, normalment amb costos i danys col·laterals. Som Peter Pans que volem ser protegits”.

Per respostes com aquesta vaig anotar que Rubert de Ventós “mirava l’interlocutor amb l’aire desvalgut de qui ho ha pensat tot i veu que la cosa no té gaire solució”.

4.7. XAVIER RUBERT DE VENTÓS, EL CATALANISTA CANSAT

Per Àlex Milian

«És molt pesat ser catalanista». Xavier Rubert de Ventós (1939-2023) es va fer independentista per motius no identitaris, després de fer política a Madrid i veure com fracassaven dos intents catalans de reformar l’Estat:

• El de Miquel Roca i
• El de Pasqual Maragall.

Ho va explicar en llibres, entrevistes a EL TEMPS i mil declaracions.

Sempre que podia, Xavier Rubert de Ventós explicava que ell s’havia fet independentista a Madrid i, com aquell que diu, obligat i de mala gana:

• Primer, perquè, a l’època del “peix al cove”, ell no volia sentir-se ni de la banda catalana ni de la banda espanyola;
• Després, perquè, en reunions del PSOE (partit al qual pertanyia), parlaven dels catalans com dels “altres”, com si ell no ho fora.

“Soc independentista —acabava clamant al cel amb les mans— per a poder estar a Espanya còmodament!”. Ho explicava d’aquesta manera quan el vàrem entrevistar el 2007, quan va presentar De la identitat a la independència (Empúries), revisada, el 2014  i a la manifestació de l’11 de setembre de 2017.

En el primer cas, després d’una gran manifestació a favor de la inversió en infraestructures a la qual havia acudit l’endemà de sortir de l’hospital, amb tres costelles trencades descrivia què havia generat el seu acostament a l’independentisme: “Jo soc més aviat espanyolista. Soc l’únic, amb Ramiro de Maeztu, que ha escrit un llibre a favor de la ‘hispanitat’. Però és que aquesta relació del ‘peix al cove’ genera el pitjor d’ells i de nosaltres”.

Xavier Rubert havia estat diputat pel PSC en la segona legislatura, del 1982 al 1986. La seua incomoditat va anar in crescendo, segons explicava, cada cop que es parlava de les reclamacions de la Generalitat o del grup de Minoria Catalana on hi havia Convergència.

“He assistit a reunions del Congrés —explicava a EL TEMPS— en les quals es parlava dels catalans com ‘ellos’” i les maneres per ‘fer-los callar’ o ‘enganyar-los’: “Això davant meu, com si jo no fos català pel fet que era socialista com ells!”, s’indignava Rubert. “Jo era com un nen que escolta les coses. Veia com parlaven de Miquel Roca quan demanava els trens, precisament. ‘Li donarem —deien davant meu— les vies i ens quedarem les estacions i ell, content’”.

És molt simptomàtic que Rubert de Ventós posés un exemple de trens, perquè llavors, fa quinze anys, acabava de mobilitzar-se per anar a una manifestació reclamant infraestructures —que bàsicament eren ferroviàries— i avui dia el problema —amb tres pegats improvisats— encara continua existint (rodalies, estació de la Sagrera, fals corredor mediterrani, etc.).

Però el detall més antiestètic d’aquella escena en els despatxos del Congrés era un altre, que l’incomodava encara més: “Parlaven de mi, de com donar-me pel sac a mi. Allà som ‘ellos’”.

Això era la prova del nou nacionalisme excloent: que el marginaren a pesar de ser allà sense ni adonar-se que era allà.
A De la identitat a la independència, una obra del 1999 que l’autor va revisar el 2014 per a l’Editorial Empúries, Rubert de Ventós explicava el seu catalanisme gens essencialista: “De Catalunya, que quedi clar, jo no en busco ni demano cap essència: tot just la independència. ‘Independència’, que va ser una cosa qua   Jaume I va arrabassar-la al rei Lluís de França el 1258, que ha estat reprimida i somorta durant molt de temps i que haurà de ser una altra cosa quan la bastim a partir d’unes institucions democràtiques”.

A les entrevistes explicava amb claredat que aquesta opció era l’única possible després de veure fracassar dos intents molt diferents d’encaixar Catalunya i Espanya. Els impulsors d’aquests intents —deia— eren dos amics seus, Miquel Roca i Pasqual Maragall, que havien intentat “establir unes relacions amb Madrid d’una manera transparent, per una banda, i cordial, per l’altra”.

Miquel Roca, deia Rubert de Ventós, va muntar el Partit Reformista, “que, en compte de reivindicar el peix al cove, deia com havia de ser Espanya” per evitar desequilibris i enveges, i no va obtenir cap suport.

I Pasqual Maragall “va dir com ha de ser Espanya perquè jo m’hi senti còmode” i Espanya, començant pel seu mateix partit, va rebutjar la proposta (recordem Alfonso Guerra advertint que el Tribunal Constitucional passaria el ribot al text de l’Estatut del 2006).

Pasqual Maragall va fer el pròleg a De la identitat a la independència i explicava així el que volia expressar Rubert de Ventós: “Per morir de gana n’hi ha prou amb el fet que siguis africà, però perquè et neguin l’existència com a poble cal que siguis nacional d’una nació-sense-estat. Aleshores et poden exterminar amb totes les de la llei. Així conclou la diatriba de Rubert contra el dogmatisme dels drets individuals invocats, per exemple, per Savater o Vargas Llosa”.

Rubert de Ventós recordaria després que “l’origen de la democràcia és precisament defensar els drets col·lectius”.

Les metàfores de Xavier de Rubert de Ventós no sempre eren fàcils i instantànies, perquè tenia el coneixement d’un savi i la ment d’un filòsof, però sempre eren reveladores.

Després de la manifestació de la Diada de l’11 de setembre de 2017, la que escalfava motors per a al Referèndum de l’1 d’octubre de 2017, Rubert de Ventós ho alertava: “Ja vaig dir en un discurs la Diada de la Via Catalana que el foc al cor no ens creï fum al cap. Vol dir que, de tot això, ens guardem l’energia, però no la ‘tonteria’. Jo no vull desitjar la independència; jo vull la independència”.

4.8. XAVIER RUBERT DE VENTÓS: – “EM VAIG FER INDEPENDENTISTA A MADRID”

Una entrevista a Xavier Rubert de Ventós per Núria Cadenes

Diu que les paraules no es poden sobreposar impunement damunt els objectes. Quan parla, Xavier Rubert de Ventós gesticula i s’exclama. Però manté el respecte necessari per les coses. No vol que acabin essent el que se’n diu.

—Si les persones som el producte d’un còctel, amb quins ingredients s’ha fet Xavier Rubert de Ventós…?

—Els pares, dos amors, quatre fills, sis amics, l’exili, els llocs, l’estada amb els zapatistes abans que ho fossin… Sí, jo crec que sóc el producte lògic, el residu d’això. Després, queda la capacitat d’interpretar-ho, però no en el sentit hermenèutic sinó musical. Ara bé, les tecles són les que són, no em faig l’esperança de tenir cap més llibertat que la capacitat de manipular aquests fets que em confegeixen.

—I les escoles també? Perquè va passar pels jesuïtes de Sarrià, l’escola Virtèlia, «Can Pitet»…

—El cas és que jo era molt miop i no ho sabia. Aleshores em pensava que el món era així i, fins als 17 anys, no vaig saber que les pissarres es veuen. Comptava que la gent veia aquella espècie de cosa bromosa, també. Jo anava sempre així [‘i fa el gest d’aclucar els ulls’], amb aquesta cosa que fa tan boniques les noies miops. I entre això i que mai no vaig voler –i em va semblar fins i tot insultant– estudiar coses que no m’interessaven, era rebel essent bon nano i em treien de les escoles, no volien saber res de mi. No vaig treballar fins que em vaig posar ulleres, d’una banda, i vaig descobrir la filosofia, de l’altra. Aleshores vaig posar calent amb aquest tema i sí, vaig embogir. Una mica en l’època que t’embogeixen les noies. Junt.

—La relació amb els jesuïtes s’ha perllongat, posteriorment, en la seva obra.

—Sí. D’una banda em produeix indignació ferotge tota la seva habilitat psicològica posada sobre uns nanos i creant males consciències innecessàries. Perquè, si fins a començament del segle XIX el capellà havia de preguntar al confessionari quants cops, amb qui i per quin forat, a partir del XIX els jesuïtes comencen a preguntar el «querías, hijo mío? Sentías, mío? Consentías, hijo mío?». És una forma de control, no físic sinó psíquic una dependència respecte d’una persona que et dirà què et perdona i què no. Em sembla horrible. D’altra banda, ja després, quan vaig escriu ‘El laberinto de la Hispanidad’ em vaig trobar que els jesuïtes eren els tios més multiculturalistes que et puguis imaginar. L’únic estat on es parla guaraní és el Paraguai perquè ells es posaren allí i van lluitar contra els imperis espanyol i portuguès junts. A trets, els tios. I avui, que hi ha l’Opus Dei, ja són adorables. L’Opus els fa bons.

—Podem dir que, pel que fa a la família, és una barreja de Catalunya carlina amb gotes d’insularitat?

—Sí. I també de fugida d’això. Jo sóc de família carlina de Ventós de Finestres, al Pirineu. I de l’altra banda som mallorquins, però del centre centre de Mallorca, d’una vila petiteta que es diu Rubert. O sigui, terra; no mar. A mi no m’atrau la transcendència de la muntanya, la seva gravetat… Tota la vida he anat fugint cap al mar, sempre el mar. El mar almenys fabrica valencians, fabrica gent d’un altre tarannà. I jo tinc por de la muntanya, com es té por de la tardor. És clar que la primavera és cursi i en canvi la tardor és preciosa, però, noi, se la pot permetre gent molt optimista. Jo no soc prou fort o prou segur per permetre’m la muntanya ni la tardor.

—És cert que van estar a punt de fitxar-lo el Barça i l’Espanyol?

—Sí, i el Condal, que estava en primera divisió. Va ser una alternativa en la meva vida, dedicar-me al futbol. Però, com que molts nois treballaven, portaven a entrenar de 6 a 9 del matí. I suposo que jo era massa pijo i, si als altres nois els anava la vida, potser a mi no m’hi anava tant. Un cop, en Joan Teixidor, el poeta, em va dir “tu, als trenta anys, seràs un futbolista vell o un filòsof jove».

—I va triar la segona opció.

—En realitat ho vaig fer per mandra; jo, a les 6 del matí, no existeixo.

—Finalment, es posa ulleres i arriba a la universitat.

—Però abans hi ha, sobretot, la influència del grup del meu pare, que eren gent de la universitat de la república, deixebles de Xirau i de Bosch Gimpera, i que eren fonamentalment en Jordi Maragall, pare del Pasqual, el meu pare, l’Eduard Nicol… I jo vaig créixer sota aquesta aura.

—Aranguren arribà després, doncs.

—Sí, però abans, encara, vaig estudiar dret. I és que, quan li vaig dir que volia fer filosofia, el meu pare, molt prudentment, em va respondre: «ah, ja ho entenc! Tu no vols aprendre a fer ponts ni a curar gent, no; tu vols connexió directa amb el saber!». I vaig pensar que era veritat. Quina carrincloneria, quina pretensió, fer filosofia! De tota manera, l’any següent, i d’amagat del pare, també m’hi vaig matricular. L’últim any, després de fer dos cursos junts de dret, me’n vaig anar a Madrid, i allà em vaig «arangurenitzar». De fet, l’Aranguren i el Valverde –amb qui també havia estat, a Barcelona– van ser dues persones que em van alletar una mica. Fixa’t, per exemple, la dutxa d’aigua freda que em va donar l’Aranguren: jo estava escrivint una cosa terriblement existencialista i ell em va dir «ah, molt interessant, el que dius. Mira, llegeix-te això i això…». Ho vaig fer i tots els llibres minaven el que havia escrit. No li va caldre dir-me res, però que bé, que algú et pugui fer de clínic de l’ànima amb bona fe. Ho agraeixes tota la vida.

—Hi ha qui l’ha anomenat «filòsof-futbolista» perquè toca el món real. Fins i tot ha arribat a la pràctica política.

—I he estat molt amb criatures, sobretot. Es al que més temps he dedicat, m’ha obsessionat. També he escrit sobre això, sense publicar-ho.

—Ho farà?

—Jo m’he acostumat a escriure només del que em mobilitza, però mai en primera persona. Bé, sí que ho he fet, però ho he guardat. Tinc moltes i moltes llibretes i no sé si tindré el temps d’estructurar-ho, la falta de pudor d’escriure-ho, la capacitat de fer que tingui un valor formal i no només catàrtic. A més, jo crec que, pel que fa a l’art, has de tenir una relació de memòria amb la passió i jo, en aquest cas, no ho he fet, he anat prenent apunts en calent.

—Però, i la política institucional, què és, per a vostè?

—Es la manera, prou imperfecta, com es negocien els interessos d’un país. Un parlament és un concentrat accelerat d’interessos, passions i identitats. Hi sobra rebombori, però un parlament és una maqueta del país. Hi veus, sobretot, que només hi ha una veritat política, que és la pluralitat de les veritats polítiques. No hi ha transcendència respecte d’això. Es tracta, per tant, d’aconseguir que els altres creguin que el que tu proposes també els interessa a fi i efecte que la gent que viu en un barri trist pugui estar una mica millor. Aquesta passió «des-il·lusionada» en el sentit de no il·lusa la vaig viure amb el Pasqual Maragall. Jo me’n vaig haver de sortir, però ell ha tingut la capacitat de saber que fer política també és fer xantatge a determinats personatges. És molt difícil tractar amb cert tipus de gent i recordar-te del que vols, encara, sense perdre el necessari punt de candidesa.

—Al Parlament Europeu, va ser l’abanderat de l’ús del català. Com valora el resultat final de tot aquell procés?

—Desastrós. Va sortir per sort i va morir per mala sort. Ho vaig aconseguir gràcies al fet que el PSOE, per anar contra CiU, s’hi va posar a favor –i, efectivament, després d’això van perdre un diputat. Llavors se’ls va ocórrer, al Miquel Roca i al Xicoi, fer una cosa que políticament costa d’entendre. Jo defensava l’oficialitat del català i ells van fer un joc de mans i van dir: no serà el reconeixement de l’oficialitat del català sinó el reconeixement oficial del català. Amb l’oficialitat jo tenia dret a un sistema de traduccions, dret a parlar en català. Però el reconeixement oficial de la llengua catalana no vol dir això, sinó que Europa faci: «Sí, el català existeix». I punt. La diferència era abismal. Però vaja, al mateix temps em vaig dedicar a temes de Centreamèrica i vaig participar activament en l’entrada a l’OTAN.

—En l’entrada?

—Sí, sí, i ho dic perquè és una vergonya de la qual estic molt orgullós. De vegades em pregunten, però per què, com? A més, contra el Morán, pobre, que era molt amic meu. Va ser l’operació més divertida que he fet, d’amagat, jugant com m’agrada, d’extrem dret –o esquerre, és igual. Els plenaris són absolutament avorrits, amb discursos inaguantables i tot això, però tens de tant en tant la possibilitat de fer alguna cosa. I per a un profe que no ha fet ponts, com deia el meu pare, quan pots remeiar el dèficit crònic de fer ets sents, com diuen a Mèxic, la mamà de Tarzan.

—I, a banda d’això de l’OTAN, hi ha algun altre exemple?

—Els diners que ha rebut la República Dominicana. En una reunió en el Parlament Europeu jo vaig dir: «Molt bé, el protocol haitià s’accepta, però per a tota l’illa!» Hi van estar d’acord sense saber que la República Dominicana i Haití són a la mateixa illa!

—De la seua relació amb la política n’han sortit un parell de llibres. Hi ha coses, però, que no explicarà mai?

—Tu també hi ha coses que no expliques. Per pudor, per lleialtat… Jo en tinc molt, de pudor. Passa com amb els arbres, que han de tenir un tros sota terra, cobert, un tros protegit –el tronc– i un altre d’aeri, clorofíl·lic. Res d’explicar-m’ho tot o ensenya-m’ho tot. Jo miraré de tocar-ho quan pugui i tu voldràs o no voldràs. Per tant, des de la lleialtat fins a la sexualitat, la meva vida és l’equilibri que hi ha entre arrels, tronc i fulles.

—»Si no puc dir el que penso, de què em serveix ser boig?» és, però, una frase de Calderón que vostè cita sovint.

—Es veritat, però com que no acabo de ser boig… De tota manera, a EI cortesà i el seu fantasma sí que era una mica sarcàstic.

—I va tenir algunes conseqüències.

—Sí, es va acabar el bròquil. En la lògica dels partits, si ets una persona una mica coneguda no faran mai un gest fort que tingui un cost polític, però et neutralitzen.

—Ha afirmat també que escriu quan està trist i confús.

—De fet, escriu una proporció molt petita de la població, amb una patologia especial, persones que s’aïllen i tenen la mania d’explicar per curar-se del que han vist o han fet. Hi ha una mena d’amargor, de melangia o de tristesa, en l’intel·lectual crític.

—Podem dir que fa llibres a contrapèl de la veu dominant?

—Jo no penso, mai. Jo contrapenso. Per una qüestió moral. Les unanimitats són sospitoses.

—Quant de temps creu que li queda, a l’estat-nació?

—A mi m’agrada el que deia un jueu modern: «no s’han de fer profecies, sobretot sobre el futur». Però bé, hi ha una autonomia de les superestructures que fa que durin més que les causes que les van provocar. Això pot durar temps, encara, i pot tenir capacitat de reconversió. Avui, l’instrument operatiu ja no és l’estat, però li queden tots els elements simbòlics i la capacitat de fabricar nacionals. Ara, el cost de ser espanyol és enorme. Sobretot per a una regió com la nostra, és insensat tenir aquesta espècie de pes a la cama que es dedica a fer la política que convé –suposant que el PP fes la política que convé al seu país– a la suma d’Almeria, Càceres. I això no crec que ho pugui aguantar la lleialtat.

—És una qüestió de lleialtat?

—Sí, el monopoli de la violència legítima genera amor. Es la síndrome d’Estocolm, és esgarrifós. Acabes estimant la persona que ha pogut decidir sobre la teva vida i la teva mort i no ha exercit aquest dret. Per això jo estic contra el catolicisme. A Dios, entre otros inconvenientes hi explico com  n’és, de paorós, que primer ens declarin culpables de la nostra desgràcia («vau pecar i, per tant, ho sento: a partir, a parir, a treballar!») i, acte seguit, au, «us redimeixo!». O sigui: t’acuso i et salvo. I et tinc, és clar. Tant si fa déu o un polític, és repugnant.

—I com ens en sortim, d’això?

—Pel que fa a l’estat, s’anirà veient que només ens dóna efectes especials i cada vegada són més cars. Quant de temps pot durar un mal negoci? És difícil de dir. De tota manera, la disfuncionalitat actual de la superestructura  dels estats –que proven de compensar amb publicitat– respecte de la infraestructura no pot durar molt de temps. Jo espero que els meus fills, almenys el de tres anys, puguin viure en Catalunya independent, és a dir, tan dependent i interdependent com tothom, però amb un seient a l’ONU que et protegeix. Aleshores podríem ser una Catalunya independent i espanyolista.

—No són contradictòries, hispanitat i independència?

—Nooo. Jo sóc hispà igual que un colombià. Dir-los-ho així, reconèixer les complicitats que hi tenim una manera de convèncer, de seduir. Si no els agradés ni això, jo faria la guerra. Però que fotut que per poder ser dos estats normals i parlat haguem de fer la guerra…! Tanmateix: no pot ser que jo vagi a Madrid i  em senti que per a ells sóc «lo otro”. Això, més que el que pensen, en diu des d’on pensen,. I jo no puc estar manat per aquesta gent, no puc. De  fet, jo em vaig fer independentista a Madrid.

El filòsof Xavier Rubert de Ventós s’ha mort als 83 anys. Catedràtic d’Estètica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, també es va implicar en política des de ben jove com a militant antifranquista del Front Obrer Català. La seua participació va ser tal que es va haver d’exiliar a París.

Amic del president Pasqual Maragall, va ser diputat pel PSC al Congrés i al Parlament Europeu, tot i que va passar a militar en l’independentisme de manera ben precoç. Així ho explicava en la revista EL TEMPS en aquesta entrevista que li va fer Núria Cadenes a l’any 2000, publicada al número 861 d’aquest setmanari, venda als quioscos durant la tercera setmana de desembre d’aquell any i actualmente digilitalitzada. Es mereix un extens obituari.

Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939), filòsof. Una concisa carta de presentació que, a hores d’ara, potser ja el defineix perfectament. Hi ha més coses, però.

Algunes les trobarem en el seu darrer llibre, acabat de publicar (‘Dios, entre otros inconvenientes’) o en els anteriors. D’altres, potser, en aquesta entrevista. Però moltes, segur, se les guarda a la màniga per treure-les – o no- segons cregui necessari o oportú.