30 abril, 2024
Sin categoría

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019: Setmana Santa / Pasqua / Sant Jordi / Mare de Déu de Montserrat

administradorpor administrador

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019

SETMANA SANTA / PASQUA,

SANT JORDI

I

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

.

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019

SETMANA SANTA I PASQUA

SANT JORDI

I

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

En aquest any de 2019 el recorregut de dues setmanes a les acaballes del mes d’abril, ha realçat un enfilall de solemnes festivitats que, a la nostra terra catalana, se celebren amb  l’ostentació i dignitat i que, per la seva ideosincràsia mereixen, dins de l’imaginari del calendari anyal, un comentari  i estudi personal ben pertinent:

 

1. UNA APORTACIÓ A VOL D’OCELL SOBRE LA SETMANA SANTA.

UNA VISIÓ DE LES TRADICIONS MÉS ARRELADES A LA CULTURA POPULAR, ENTRE LA INTERPRETACIÓ LITERAL DELS EVANGELIS I LA MODERNA EXÈGESI O HERMENÈUTICA DELS TEXTOS SAGRATS

 

La Quaresma cristiana arriba amb la culminació de la Setmana Santa -des del Diumenge de Rams a la Vigilia del Diumenge de Pasqua– celebrada, tot i amb diferències notables, entre: 

 

Per altra banda, cal considerar que una important regressió en l’àmbit de la religiositat -principalment en els països europeus- i  d’una laïcitat incrementada i en augment, aquesta setmana es converteix més aviat en un temps de relaxació i de vacances.

No obstant, cal observar que tota una tirallonga de tradicions, entre les viscudes amb profunditat religiosa i aquelles que podem titllar dissortadament de fantasmagòriques, unes i altres arriben fins als nostres dies sustentades per una visió bíblica literal que, en no haver passat pel cedàs dels estudis bíblics que la metodologia de la ciència exegètica o hermenètica actual exigeix, se segueixin nodrint d’un artificial i preocupant sentimentalisme estèril, aliè a la racionalitat exigida i que es podria aplicar amb el resultat d’un estudi tècnic i reflexiu en profunditat respecte de totes aquelles manifestacions religioses i laiques que actualment encara suren com elements distorsionats que el túnel del temps ha entorbolit, desdibuixat i, malauradament, cronificat.

Ens cal, doncs, aprofundir en la necessitat d’una metodologia científica que doni suport a una interpetació bíblica coherent i fidedigne.

I si en aquest escrit ens referim al Nou Testament, comprovarem que furga les seves arrels en el segle I d.C. El que en denominem era cristiana i que constitueix un segle de prou canvis i de transformacions profundes. I és que la predicació cristiana primitiva no només cal contemplar-la dins del marc o de les fronteres jueves, sinó que cal adonar-se que molt aviat arriba també al món pagà. Fins al punt que podem entretenir-nos llegint els Fets dels Apòstols com…

 «…un viatge programàtic de Jerusalem a Roma en què hi trobem filòsofs, mags, endevins i els déus del panteó greco-romà…».

Així doncs, amb la finalitat d’ordenar els aspectes més significatius d’aquell “humus” que de ben segur ha alimentat, directe o indirectament, l’escriptura que es troba en el Nou Testament, cal esmentar i mantenir en consideració el contingut estructurat dels vessants més importants i adients que, resumits a través d’una lectura comprensiva i d’un estudi bibliogràfic d’autors que excel·leixen en la materia sobre Jesús de Natzaret, es pugui arribar a desxifrar  -en la seva justa mesura- l’espectacularitat de la Bona Nova amb la màxima autenticitat amb què fou escrita.

Per això, ens cal establir tots aquells components, objecte d’estudi i d’aprofundiment, necessaris per arribar a copsar vertaderament tot allò que els hagiògrafs van voler expressar en els seus escrits. Vegem-ho:

 

1.1. El context o l’entorn jueu en el temps històric de Jesús de Natzaret i les influències hagudes des de temps pretèrits ancestrals

 

 

1.1.1 El judaisme palestí abans de la destrucció del Temple de Jerusalem d’acord amb el contingut de:

1.1.2 El judaisme palestí després de la destrucció del Temple de Jerusalem:

 

 

1.1.3 El judaisme de la diáspora:

 

1.1.4. Els Samaritans

Els samaritans (entònim: Xomronim, que significa «l’observador» o «el que vigila») són els membres d’una comunitat ètnico-religiosa originada de la barreja entre la població autòctona israelita de Samaria i els colons introduïts pels assiris després de la destrucció de la ciutat (722 aC.) provinents de Babilònia, Cut, Avà, Hemat i Sefarvaim. La seva religió s’anomena samaritanisme. El nom, utilitzat també com a gentilici, es dóna als habitants de Samaria.

Després de la invasió i ocupació assíria de Samaria al segle VIII aC. els habitants de la zona foren deportats i a la regió es van establir nous habitants, àrabs, sirians i de Mesopotàmia, que barrejats amb els que van quedar al lloc van originar la nació dels samaritans.

1.1.5 El  context o entorn pagà:

Les arrels cristianes penetren la terra del judaisme, però tot el seu desenvolupament es materialitza en un context pagà i, per tant, el missatge cristià s’expressa amb un llenguatge i uns símbols en què els elements provinents de les religions paganes alternen i es barregen amb el llenguatge i els símbols jueus.

Així doncs, és important conèixer algunes vessants de la religió greco-romana, tan popular com sincretista, tota mena d’associacions religioses actuals i de fora de les fronteres i,sobretot el culte a l’emperador. Tractem-ho sintèticament:

1.1.6 Sobre les arrels de la religiositat hel·lenística tardana:

La religió hel·lenística es caracteritza per:

1.1.7 La religiositat popular / Les creençes populars:

  • La religiositat i les seves creences s’alimenta de la fascinació per les forces obscures que regeixen el destí de l’univers davant de les forces de la natura i les del món subterrani que s’imposen a l’home davant les forces de la destrucció i de la mort.
  • La religiositat popular els queda atenallada per creences i pràctiques que lluiten per controlar les forces ocultes de la vida de l’home:

             – La presència de déus salvadors i taumaturgs.

             – El temple d’Epidaure, dedicat a Esculapi, famós per les curacions.

             – La importància de l’aigua miraculosa i les serps sagrades.

             – També s’anomenen els déus salvadors: Isis, Osiris i Serapis.

             – La màgia: la introducció en el s. II dC. de la màgia asiro-babilònica. Hi                     ha literatura de les propietats de coses / animals que utilitza el mag.

             – L’astrologia: la «científica» que suposa el coneixement de les                                    matemàtiques i l’astronomia i la «popular» que influeix en l’esfera                            religiosa.

             – L’endevinació: la que fa referència i es fonamenta en l’observació                           natural i aquella altra que prové de l’èxtasis i d’una revelació divina.

1.1.8 El culte imperial:

 

1.1.9 Les religions mistèriques i les seves característiques:

  • Totes les religions mistèriques tenen la mateixa finalitat: obtenir una unió entre l’home i la divinitat.
  • L’esmentada unió aporta a l’home la salvació (soteria) davant de les forces del caos i de la mort en el context del cicle anual de la renovació dels cultes agraris.
  • La salvació s’adquireix mitjançant un ritus d’iniciació que permet a l’iniciat la comunió amb la deïtat i la participació en els secrets del misteri.
  • El culte consisteix en la representació del mite del triomf del déu sobre els enemics o la mort.
  • Malgrat els elements comuns de les religions mistèriques, amb orígens molt diversos i desenvolupades en diferents èpoques, cadascuna de les quals conserva la seva individualitat i característiques pròpies.
  • Podem comprovar seguidament la pecularietat de cadascuna de les religions mistèriques:

 

1.1.10 Descripció de les religions mistèriques més importants:

 

 

 

1.1.10.1 Els Misteris Eleusins

Pel que fa als misteris Eleusins:

  • Es tracta de la religió mistèrica més antiga, d’origen pre-grec i que es practica fins a la destrucció del santuari d’Eulesis efectuada per Alaric al final del s. IV dC.
  • El seu mite central resta constituït per la història de Demèter: la filla de la deessa de la terra, Persèfona o Kore, fou segrestada per Hades, déu de l’altra vida.
  • La deessa de la terra busca la seva filla amb desesperació i atura el creixement de tota la vegetació fins que Zeus permet retrobar-la. Com a signe de reconciliació amb els déus i els homes Demèter fa que la vegetació de la naturalesa morta creixi i reviscoli novament.
  • Mitjançant uns rituals propis, l’iniciat en aquesta religió mistèrica adquireix la certesa que, malgrat la mort, li està reservat un nou naixement gràcies a l’adopció de la deessa mare.

1.1.10.2 Misteris Dionisíacs

Sobre els misteris Dionisíacs:

  • El culte a Dionís, d’origen traci, tingué un accentuat caràcter missioner i, a partir del segle V aC. S’organitzà com a religió mistérica: el seu mite principal fou presentat de diverses formes: Dionís era fruit de la unió de Zeus amb Selene que el déu suprem el salva del ventre de la seva mare, quan un llampec de la còlera divina la destrueix, i l’implanta en la seva pròpia cuixa.
  • D’aquesta manera, Dionís va ser tingut com “el nascut per segona vegada”. Hermes transporta a Dionís a la balma de les Ninfes, entre les quals anirà creixent. El mite descriu la seva persecució i mort, deguda als Titans, oferint diverses versions sobre la seva resurrecció. Precisament, el déu que mor i ressuscita és considerat com el déu que reneix a la vida.
  • Els símbols de Dionís són la branca de cep, el boc o cabró, una panera de figues i un penis humà. El ritus de la iniciació dionisíaca ens arriba només a través de la pintura i comprèn: el desdejuni i l’abstinència sexual, la instrucció, el lavatori ritual, l’entrada al santuari i el jurament secret. Els iniciat celebraven el culte dionisíac vàries vegades a l’any.
  • Els homes disfressats de sàtirs o silens i les dones de mènades es dirigien en processó nocturna, amb la llum de torxes, fins un lloc apartat, on dansaven fins aconseguir l’èxtasi, tot especejant un animal que menjaven cru, amb la creença d’unir-se al déu i de renovellar, d’aquesta manera, la mort de Dionís.

1.1.10.3 Els misteris Òrfics

Resumint els misteris Òrfics:

  • Els misteris òrfics constitueixen una modificació o variant dels misteris dionisíacs, encara que sense el seu caràcter orgiàstic, resten transformats en una doctrina de purificació.
  • Aquesta doctrina es remunta al mític Orfeu que amb la seva música encantà la pròpia natura i, fins i tot, al déu dels morts, tot i que fou devorat per les ménades.
  • Una doctrina, que a més d’aparèixer Dionís com la de un déu que salva, es presenta com l’encarnació de la lluita entre el bé i el mal, tendent a lliurar a Orfeu del poder dels Titans, tot fomentant-se els elements dionisíacs.

1.1.10.4 Els misteris de Cibeles

Orientació sobre els misteris de Cibele:

  • Un dels misteris d’origen frigi més important és el de Cibels i Atis. La centralitat del mite el constitueix l’amor de la deessa Cibels cap al pastor frigi, Atis.
  • Davant de la infidelitat d’Atis, Cibele l’embogeix, i a causa de la seva bogeria aquest es castra morint en conseqüència. Llavors, Cibele, desolada, per recuperar Atis de la mort el transforma en un pi -segons unes versions i, segons altres- el ressuscita. No es coneixen els detalls dels ritu d’iniciació, però sí la forma en què el seu festival era celebrat a la Roma del s. I dC.
  • Diferent del ritu d’iniciació, però característics dels misteris de Cibels era el denominat “taurobolium”, una espècie de baptisme de sang. L’iniciat baixava a un fossat cobert per uns taulons, on se sacrificava un toro, la sang del qual queia sobre la cara i la roba d’aquell… El toro representava Atis i de la seva mort l’iniciat en rebia la vida.

1.1.10.5 Els misteris d’Isis i de Serapis:

Unes paraules sobre els misteris d’Isis i de Serapis:

  • Aquest culte fou introduït per Ptolomeu. I en un intent de fusionar la religió egipcia amb la grega el nom de Serapis reflecteix el dels antics déus egipcis Osiris–Apis.
  • El mite central el constitueix la mort d’Osiris, el germà-espòs d’Isis que va ser mort pel seu germà-espòs Seth o Tifó en llençar-lo al Nil. Isis busca el cos d’Osiris el troba a Biblos i el porta a Egipte. Però Tifó esmicola el cadàver en cartorze trossos, tot escampant-los.
  • Ara bé, Isis busca els trossos i refà el cos d’Osiris perquè així pugui viure novament com a jutge dels morts. El culte públic consistia en dos festes anuals: tardor i primavera.
  • A la tardor es commemorava la recerca del cos d’Osiris i el goig del descobriment dels seu cadàver mitjançant Isis. A la primavera se celebrava la continuació de la navegació, protegida per Isis. Mitjançant aquest culte l’iniciat assoleix la salvació i reneix, transformat, “com el mateix sol”.

1.1.10.6 Els misteris de Mitra

En relació als misteris de Mitra:

  • Originalment Mitra era un déu iraní, germà d’Ahura Mazda, el culte del qual es distingia per la presència d’elements astrològics i escatològics a Babilònia. Aquesta religió fou implantada com a religió mistèrica a l’Àsia Menor. Des d’allí, pel soldats romans, fou importada i difosa per tot l’Imperi Romà. Dioclecià eleva Mitra a la categoria de déu i l’identifica amb el “Sol invictus”.
  • El mite central només ens és conegut mitjançant la iconografia i el constitueix la descripció de Mitra, nascut d’una roca -símbol de l’univers- amb un ganivet, una torxa i un casquet frigi. El seu primer combat fou amb un toro que va matar, la mort del qual va esdevenir creadora perquè en vàren procedir tots els altres animals. Mitra es converteix en el protector de l’univers i de les persones, destrueix les forces del mal i porta les ànimes dels morts a les esferes celestes.
  • Després de compartir el menjar amb el déu sol, marxa amb ell amb un carro. La iniciació, exclusiva només per als homes, comença amb un ritu de bateig que inclou un menjar sagrat de pa i aigua, barrejada amb mel i vi, que recorda la menja que Mitra havia compartit amb el déu sol. També es practicava el “taurobolium”.
  • Hi havia set graus d’iniciació, un camí progressiu, a través dels quals s’anticipava en vida el viatge de l’ànima per les set esferes celestes fins a la consecució de la felicitat definitiva.

1.1.11 El Gnosticisme:

Sobre el corrent Gnòstic:

  • Les religions mistèriques prometien la salvació mitjançant un ritu d’iniciació. La gnosi pretén també la salvació, però a través de la via del coneixement.
  • L’origen del corrent gnòstic és precristià, essent molt difícil establir-ne els elements provinents de cada font.
  • Es poden assenyalar els elements constitutius o idees centrals de la gnosis:

            – Una concepció de la divinitat trascendent amb  característiques                               sempre positives i mai res de negatiu.

            – Aquesta divinitat està feta d’una polaritat dualista: masculina-femenina,                unificada en un matrimoni diví que dóna lloc a un déu desconegut, però                  constantment engendrador.

            – Esdevé fonamental en el pensament gnòstic una constant dualista:                       

                      – Tant en la contraposició llum-tenebres, com en la oposició ànima-                           cos o esperit-matèria.

                      – El déu desconegut –Agnostos Theos-, així com l’home interior,                                    pertany al regne de la llum / En canvi  el demiürg, els arcans                                      esotèrics i el món pertanyen al regne de les tenebres.

  • Resulta molt important en el pensament gnóstic la idea central que l’home forma part de la divinitat, tot i que perd aquesta condició, encara que la idea de la salvació hi és present mitjançant un salvador que possibilita el retorn a la pàtria celestial.

1.2 Ens atrevim a proporcionar una exègesi de  la història, en concret, de “La Passió de Nostre Senyor Jersucrist”…?

Les investigacions exegètiques, més enllà de la literalitat dels llibres sagrats, aprofundeixen críticament els seus textos des d’una visió d’hermenèutica científica o interpretativa com en pot ser:

  • La Historia sobre la Redacció dels textos [Redaktiongeschichte].
  • La Investigació de la Història dels Gèneres i de les Formes literàries emprades en els textos [Formgeschichte].
  • Els elements aportats per la Història de la Tradició bolcada en els textos [Traditiongeschichte].
  • La finalitat o objectiu que es pretén a l’hora d’elabora els escrits.
  • L’aplicació de la «Sitz im Leben», és a dir, copsar la necessitat d’una coneixença o d’un desig manifestats per oients o lectors d’una comunitat determinada d’un entorn concret sobre els aspectes, els contextos, les situacions i/o altres d’una determinada persona, circumstància, situació, estat, condició.   
  • La personalitat de cada hagiògraf: origen, edat, estudis, religió, tendències, càrrecs, professió.
  • La visió general del moment històric, l’entorn social, ètnic i cultural del grup que habita un espai geogràfic concret i perimetrat, en conseqüència, dins  d’una època determinada, així com la mentalitat del temps i els corrents de pensament.
  • El tipus d’escrits segons les diferents formes dels «midrâsh», classificats segons la configuració següent:

             – L’halakha: escrit que busca regles de vida o de ordre jurídic…

             – L’haggada:  escrits amb comentaris per a la formació espiritual,                                doctrinal o moral…

             – El pésher: escrits que pretenen actualitzar les profecies i adaptar el seu                   compliment en els escrits del present actual.

I si ens fixem en l’anomenada Passió de Nostre Senyor Jesucrist, narrada a través dels 4 Evangelis -escrits pels evangelistes Marc, Mateu, Lluc i Joan-, i descrita a través de detalls molt concrets, podem preguntar-nos:

  • Tots els fets escrits i detallats responen a una realitat captada tal i com avui dia se’ns presentaria a la manera d’una filmació íntegra o d’un visionat clarificador…?
  • O bé, senzillament, es tracta d’un simple fet succeït realment -en aquest cas l’execució d’un home destacat d’entre d’altres- al qui, per la necessitat o exigències peticionàries de la comunitat cristiana, es demanda saber-ne més circumstàcies i particularitats concretes…

L’aportació d’unes preguntes, pel que fa a la Passió de Jesús, extret de la “Última notícia de Jesús el Natzareno” de Lluís Busquets, pot ajudar-nos a la reflexió que ens hem imposat sobre si els detalls del «via crucis» o procés de Jesús cap a la creu es tracta d’elements que tenen un fonament real o bé són fruit d’una narració detallista que ha espigolat situacions descriptives properes a formes literàries. 

El capítol en relació a la Passió de Jesús del llibre en qüestió -després en vindrán d’altres- obre algunes preguntes orientades a una interpretació que s’aparta de la consideració literal dels textos evangèlics sobre tot el que envolta a la mort i resurrecció de Jesús:

  • Per què Jesús va patir una crucifixió si només s’imposava aquesta pena als esclaus, als bandids i als rebels..?
  • Què revelen els manuscrits de la Mar Morta sobre la vida de Jesús i la seva predicació…?
  • I si el cos de Jesús, en en lloc d’haver estat dipositat en un sepulcre hagués estat llançat a un fossar comú o a un pou de cal, como se solia fer amb els condemnats…?
  • Afectaria tot plegat la fe en la resurrecció, o potser la transformaria en molt més transparent…?

Sobre aquestes i altres molte preguntes respon el llibre, com una «última notícia» de tot el que s’ha escrit i dit sobre la figura més controvertida de la civilització occidental. I seguint amb la nostra dèria d’investigació, cal que parem esment en las consideracions que s’exposen en el enunciat que es proposen tot seguit:

1.2.1 El naixement del cristianisme se situa als inicis de l’Imperi Romà i coincideix amb:

En el món greco-romà estava molt difós l’interès pels fets prodigiosos vinculats a figures de curadors (el més conegut dels quals era Asclepi o Esculapi, amb la serp enroscada en un bastó com a distintiu i símbol de regeneració). Existeixen composicions que exalten la força benefactora o virtut d’un déu.

1.2.2. Grècia i Roma, pel que fa a la religió, relacionaven els ciutadans amb els déus:

Els filòsofs critiquen els excessos de certes pràctiques religioses externes i es comença a difondre un culte més interior.

I Jesús impacta en la història quan es donen tots aquests pressupostos indicats, però també enmig de creences en els misteris pagans. I és per això mateix que han sorgit escoles de pensament i interpretació que defensen la història de Jesús de Natzaret, tal com es relata en les fonts cristianes, com un mite. Resulta que les semblances dogmàtiques i literàries amb altres religions mistèriques demostraria que el cristianisme és el producte d’un sincretisme religiós i no d’una realitat històrica. La majoria dels estudiosos que sostenen aquesta teoria, no tots, mantenen posicions escèptiques o neguen l’existència històrica de Jesús de Natzaret.

1.2.3 Els déus mítics venerats en l’antiguitat pagana -en resseguir la vida de Jesús-, hi trobem semblances que provenen de les religions mistèriques més importants de l’antiguitat

Així les coses, vegem les semblances entre les religions mistèriques antigues amb Jesús de Natzaret:

 

 

1.2.3.1 Semblances de Jesús amb Mitra, Krixna i Buda

Mitra, déu solar entre els perses, que va passar al culte de l’imperi romà i durant el segle I va competir amb el cristianisme.

  • Mitra nasqué el 25 de desembre, en una cova fosca, en el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any i canvi de signe perquè retorni el sol vivificador, amb el testimoni de tres pastors.
  • Els pastors foren els primers que el trobaren i l’adoraren.
  • Li van portar regals, or i essències.
  • La seva mare era una verge, anomenada Mare de Déu.
  • Mitra era un llaç d’unió entre Déu i la gent. Era un representant de Déu a la Terra.
  • Fou enviat pel Pare perquè es fessin els seus desitjos a la Terra.
  • El seu sacrifici tenia com a finalitat redimir el gènere humà.
  • Els seus seguidors creien en la comunió amb el pa i el vi, en el cel i en l’infern.
  • Rebia l’apel·latiu de La Llum, el Bon Pastor, La Veritat.
  • El dia sagrat del mitraisme era el diumenge.
  • El mitraisme es representa amb una creu en un cercle, que simbolitza el sol.
  • Després d’ensenyar a la Terra, Mitra ascendí al cel.

Actualment està en discussió si el mitraisme va influir sobre el cristianisme o a l’inrevés. Sembla que no hi han documents escrits anteriors al segle II, que és quan el cristianisme va començar a arrelar dins l’imperi romà. L’adoració a Mitra va tenir molt d’èxit entre els soldats romans, però era una religió secreta exclusiva per a homes i tancada als profans. Tot el que es disposa avuit són restes arqueològiques i estàtues. Malgrat això, cal recordar que era una religió molt antiga provinent de Pèrsia. Els seus dogmes i creences van ser importats de l’Orient.

Krixna

Krixna és la divinitat de l’hinduisme.

  • Es transfigurà davant dels seus deixebles.
  • Morí crucificat entre dos lladres (segons algunes tradicions).
  • Fou travessat per una llança.
  • Fou vist durant 40 dies abans d’ascendir al cel.
  • A Krishna se l’anomena el «Bon Pastor» i «Senyor de senyors».
  • Considerat el Redemptor, el Primogènit, el Llibertador.
  • És la segona persona de la Trinitat.
  • Se’l proclamà la «Resurrecció« i «el Camí al Pare».
  • Fou considerat el «Principi, el Mitjà i la Fi» (L’Alfa i l’Omega), així com a ésser omniscient, omnipresent i omnipotent.
  • Els seus deixebles, li donaren el títol de «Jezeus», que significa «ser el pur».
  • Ressuscità al tercer dia.

Siddharta Gautama,

Siddarta Guatama -Buda- a l’origen del budisme, 566 aC–486 aC.

  • Nascut de la Verge Maia un 25 de desembre.
  • Anunciat per una estrella i visitat per uns homes savis amb costosos regals: (els Reis d’Orient.
  • Sanà a persones malaltes.
  • Caminà sobre les aigües.
  • Alimentà a 500 persones amb un petit cistell de pans.
  • Obligà els seus seguidors a la pobresa i a renunciar al món terrenal.
  • Mort, fou sepultat i ressuscità entre els morts.
  • Ascendí als cels (Nirvana).
  • Anomenat El Bon Pastor, Fuster, Alfa i Omega, Mestre, La Llum del Món, Redemptor.

1.2.3.2 Altres referències de l’antiguitat respecte de les coincidències entre Jesús i religions mistèriques

  • Dionís, a “Les Bacants”, és “Senyor Déu, nascut de Déu” i diu als seus deixebles que ha canviat “la forma immortal per prendre similitud humana”.
  • En el mite d’Osiris, Dionís es presenta com a “Salvador i Fill de Déu».
  • En referència al naixement i la infantesa de Jesús trobem que en els misteris de Dionís també se celebra un matrimoni sagrat del qual neix un infant diví en un estable.
  • A Eleusis se celebrava el prodigiós naixement de l’home-déu d’una donzella.
  • Un poema egipci comença així: “Ens ha nascut el nen…! Veniu i adoreu-lo”.
  • Els misteris d’Adonis se celebraven cridant: “L’Estrella de la salvació ha nascut a Orient”.
  • Empèdocles creu que s’ha d’adorar Déu amb encens, mirra i mel, gairebé els, mateixos presents dels nostres Reis mags. També endevinava el futur.
  • Pel que fa a la verge Maria, sembla que assumeix el paper pagà de “la gran mare”, semblant a l’Isis egípcia o a Sèmele, mare mortal de Dionís, ascendida als cels i venerada al seu costat.
  • El Jesús adult comença amb la trobada al Jordà amb el Baptista (no ha d’estranyar que els dos tingueren naixements prodigiosos: un de dona vella i l’altre d’una donzella) i amb el prodigi de la conversió de l’aigua en vi a Canà.

1.2.3.3 Detalls curiosos sobre sincronismes respecte la vida de Jesús i ritus, accions curatives, pràctiques i símbols

  • De ritus de purificació amb aigua, n’hi ha des dels himnes homèrics, passant per Egipte, fins als misteris de Mitra, en els quals es batejava els qui s’iniciaven per esborrar els pecats. Apuleu parla de bateigs amb aigua, foc i aire…
  • Quant al prodigi de la transformació de l’aigua en vi també té lloc míticament en les noces de Dionís i Ariadna.
  • Asclepi i molts antics refereixen haver fet curacions, expulsió de dimonis i ressuscitat morts.
  • Pitàgores calmava les tempestes i apaivagava onades fins al punt de poder passar per damunt de les aigües i també se li atribueixen pesques miraculoses.
  • Per als practicants de les religions mistèriques el número 153. És el  número de la pesca miraculosa que es llegeix a Joan 21,11. És tracta d’un número sagrati perquè deriva d’una proporció matemàtica que domina el triangle equilàter: la longitud dividida per l’altura. Arquímedes la denominà “mesura del peix”(exactament 265:153=1,732050808) que és l’arrel quadrada de 3. Els dos cercles simbolitzen l’esperit i la matèria, i quan una circumferència coincideix amb el centre de l’altre es produeix el signe místic “vesica piscis” (un espai de intersecció entre dos cercles). Es tracta d’un potent instrument matemàtic, que va ser en els primers segles el símbol de pertànyer al cristianisme, perquè el “peix”, en grec, és ICHTHYS i es llegia així: «Jesús Crist Fill de Déu Salvador».
  • En la cerimònia d’iniciació als misteris de Mitra -una creença estesa per les legions romanes arreu de l’Imperi- dotze deixebles rodejaven el seu déu-home disfressats amb els signes zodiacals.
  • Els pitagòrics havien descobert que el nombre d’esferes possibles per a voltar-ne una al bell mig de totes era de dotze.
  • En referència als exorcismes de Jesús, quan expulsa dimonis d’una piara de porcs que es precipiten al mar, es troba que hi ha indubtables reminiscències dels misteris d’Eleusis en què els iniciats es banyaven al mar amb porcells (i aquest va ser el signe escollit per a encunyar monedes com símbol dels seus misteris), de manera que el mal entrava en els garrins, que eren perseguits fins que s’estimbessin en un penya-segat …/…

Segons els autors que, davant de tantes coincidències entre els mites de l’antiguitat i les narracions dels textos evamgèlics, creuen que la narració de la vida de Jesús és producte d’un sincretisme religiós. I per això afirmen que Jesús no va existir i que és un mite fabricat pels primers autors cristians que s’emmirallen en antigues tradicions paganes.

 

1.2.3.4 L’existència de Jesús segons les fonts no bíbliques

  • Encara que Flavi Josep, Tàcit, Suetoni i altres autors antics sovint són citats com a prova d’un Jesús històric, llurs relats són derivats, no originals. Flavi Josep, el més antic d’aquests, va néixer almenys cinc anys després de la suposada mort de Jesús. No hi ha cap testimoni directe dels fets. A més, els antics relats no-cristians de Jesús foren escrits quan el cristianisme ja estava estès.
  • Suetoni i Tàcit esmenten un personatge de nom Crist. Realment, Crist no és un nom sinó un títol que significa l’elegit. Diversos reis i personatges de l’antiguitat van portar el títol de Crist, com ara Alexandre el Gran, per exemple.

1.2.3.5 L’existència de Jesús d’acord amb les influències hagudes de l’Antic Testament

Els defensors del Mite de Jesús creuen que els Evangelis no són històrics, sinó un tipus de midrâs: narrativa creativa sobre la base de les històries, profecies i cites de la Bíblia hebrea. La majoria dels estudiosos expliquen les semblances entre els evangelis de Mateu, Marc i Lluc utilitzant la Font Q, segons la qual Mateu i Lluc deriven la major part del seu contingut de Marc i d’una recopilació de dites de Jesús conegudes d’aquesta font. Mateu presenta un Jesús amb forts paral·lelismes amb figures de l’Antic Testament, com Moisès, Elies… Argumenten que no hi ha cap raó per suposar que les paraules atribuïdes a Jesús a la Font Q fossin originals seves.

En clicar aquí s’obrirà la font bibliogràfica…

  • …de l’enunciat sobre «Els déus mítics venerats en l’antiguitat pagana -en resseguir la vida de Jesús-, hi trobem semblances que provenen de les religions mistèriques més importants de l’antiguitat» corresponent a l’apartat 1.2.3 i
  • …de tot un seguit d’autors, les obres escrites dels quals consideren que -a la llum dels seus estudis-, consideren que els evangelis sobre Jesús responen a la creació d’un mite.

1.2.4 En referència, concretament, a la Passió i mort de Jesús, cal observar el resultat d’estudis exegètics que -prescindint del contingut de la Constitució dogmàticaque «Dei Verbum» del Concili Vaticà II- es mouen en la discordància entre:

 

Els qui, en defensar els Evangelis, pensen que el procés sobre la passió de Jesús va succeir tal i com ho presenta la literalitat dels seus textos.

Aquells que opinen que els relats evàngelics i, en concret, la seva figura essencial -Jesús de Natzaret- és el resultat de la creació d’un mite.

Els qui, admetent l’existència real del personatge i de la crucifixió, concebeixen els detalls del seu «via-crucis» com el fruit d’una elaboració literària.

La posició d’aquest treball s’orienta cap al tercer punt de l’enunciat en referència. És a dir, els que admeten l’existència real del personatge i d’una crucifixió terrorífica, abocada a la mort, però concebint els detalls de tot el procés de la passió com el fruit d’una elaboració literària.

1.2.4.1 Els qui anul·len la historicitat de Jesús suprimint-ne la seva existència real, en consideració d’una ideació mítica per transmetre’n només uns ensenyaments espirituals provinents d’un grup de jueus gnòstics

D’acord amb aquesta posició -el rebuig del Jesús històric i la ideació mítica amb finalitats doctrinals o d’altres- podem escatir elements que donen suport a aquesta creença:

  • L’arribada de Jesús a Jerusalem, abans de la seva passió i mort, es fa amb una somera i es aclamat per la multitud. Apuleu parla de les palmes com a senyal de triomf i en la festa d’Atis es brandaven joncs. A Eleusis, una somera carregava els efectes dels pelegrins que es volien iniciar mentre eren victorejats per la gent que agitava branques del arbres. En el llibre “L’ase d’or” d’Apuleu (una al·legoria de la iniciació) l’ase era símbol d’haver dominat les passions, la crueltat i la perversitat, és a dir, la natura humana inferior.
  • En el sopar de comiat, a banda dels discursos que l’autor de l’Evangeli de Joan, posa en boca de Jesús, s’institueix l’Eucaristia. Aquesta idea de combregar amb la divinitat tot menjant-la és un ritus antiquíssim que es troba en el “Llibre dels morts” egipci, lligat al canibalisme i a la convicció d’arribar a tenir les forces de l’enemic menjant-se’l, i que es practicava en les religions mistèriques. Els iniciats, abans de ser admesos a la comunió i en el moment de ser-ho combregaven amb «vi barrejat amb aigua i pa àzim».
  • Vet aquí uns mots pronunciats pel déu-home mistèric de Mitra: “Qui no mengi del meu cos i no begui de la meva sang, per fer-se u amb mi i jo amb ell, no coneixerà la salvació”.
  • Els iniciats en Dionís rebien una mena de pastís i el fet de menjar o de participar en l’àpat home-déu es repeteix en els misteris d’Atis i en molts d’altres fins el punt que Ciceró, considerant-ho una niciesa escriu: ”Hi pot haver algú tan forassenyat que pensi que l’aliment que menja és realment un déu..?”.
  • Diversos autors han trobat que en el culte de Mitra hi havia set sagraments que corresponen als que nosaltres coneixem.

1.2.4.2  Resseguim la passió de Jesús d’acord amb els evangelis canònics, però descobrin-t’hi la intervenció d’un treball exegètic

Vegem què ens ofereix el treball exegètic:

  • Les trenta monedes de Judes recorden les trenta peces de plata que els seguidors de Sòcrates volien pagar en nom seu.
  • Tot el procés de Jesús segueix la mateixa estructura literària de diversos personatges de la història (reals o creats): el just perseguit i aparentment vençut, però que triomfa finalment.
  • A “Les Bacans”, després que Dionís hagués pres una actitud passiva (deixar-se agafar, jutjar i escarnir), respon a Penteu: “No pots fer-me res que no hagi estat pas ordenat”, resposta no pas llunyana de la resposta de Jesús a Pilat: “No tindries cap poder si no t’hagués estat donat des de dalt”.
  • L’estoic Epictec va deixar dit: “Prendreu el meu cos o les meves propietats, però no governareu els meus principis morals”.
  • La corona d’espines, el mantell vermell del ”Ecce homo” o el fel donat a Jesús a la creu com a beguda tampoc semblen originals de la passió cristiana. A més d’un Hierofant li feien veure fel per resistir l’excitació del seu estat en les coronacions i revestiments de les festes mistèriques. Dionís va ser coronat amb heura i vestit amb un mantell escarlata.
  • Quant a la creu, era el símbol sagrat des de molt antic: Dionís ens ha arribat representat plàsticament en gerres penjat d’una creu. Els dos lladres, l’un emportat al paradís i l’altre condemnat, també són presents en els misteris d’Eleusis i Mitra (dues dones, per cert).
  • L’excelsitud del sacrifici de Jesús a la creu: “Sense efusió de sang ho hi ha remissió” dels Fets dels Apòstols 9,22 no s’allunya dels sacrificis rituals d’animals expiatoris – braus, bocs, moltons i anyells-, tant en els misteris d’Atis com en els de Mitra, que també coneixia el judaisme.
  • Més desconeguda pel judaisme és la tradició d’una persona presa en l’antiga Grècia com a boc expiatori que carregava simbòlicament els pecats de tots i era expulsat de la polis o executat.

1.2.4.2 Reminiscències antigues sobre la Pasqua de Resurrecció, festa cimera dels cristians

La resurrecció (del llatí resurgere) és el fet de tornar a la vida després d’haver mort. La resurrecció dels morts és una doctrina central de les religions de l’Antic Egipte, el zoroastrisme, jueva, cristiana i islàmica. Pot referir-se tant a la resurrecció de determinades persones, com a una resurrecció de la humanitat. Segons aquestes creences pot tractar-se d’una resurrecció de la carn o d’una resurrecció de l’esperit o de l’ànima de la persona o d’un record.

Pel que fa a la resurrecció de Jesús que es commemora el dia de la Pasqua cristiana, tenint en compte la seva relació amb altres religions anteriorment esmentasdes, trobem uns elements de coincidència que ens porten a la pàtina de la investigació exegètica per trobar-ne exactament l’autèntic sentit després de pouar en els elements ancentrals que la història de la humanitat ha acomulat a través dels segles:

  • «Les Megalenses» consistien en tres dies primaverals dedicats al culte d’Isis (i a Síria Adonis), en què es penjava un déu a un pi sagrat en efígie, s’enterrava i ressuscitava al tercer dia.
  • «Les Antestèries», festes dels misteris de Dionís, també duraven tres dies i una imatge era enterrada, per bé que els fidels contaven que dos dies després, tornava a la vida.
  • Plutarc, a «Isis i Osiris», parla d’un llençol net i d’ungüents de mirra per sepultar una representació d’Osiris, explicant que aquest baixà als inferns i al tercer dia va ressuscitar.
  • La seqüència mort, devallada als inferns i regeneració constituïa una important analogia dels misteris pitagòrics des de temps antics. Hi ha representacions de crucifixions d’Osiris com la del segell-amulet que s’havia conservat en el museu de Berlín.
  • Mitra també ressuscita i es disposa de llegendes mitològiques similars. No es d’estranyar, doncs, que Cels s’indigni amb els cristians quan li presenten Jesús com un cas excepcional.

 

Aquests testimonis de misteris pagans, personatges mitificats i considerats Fills de Déu, objecte de creences i celebracions diverses, han enlluernat alguns investigadors i d’aquí tres tendències interlligades:

 

 

  • Els que anul·len la historicidad de Jesús i el consideren com una ideació mítica amb la finalitat de provocar una doctrina, posició mantingudapels jueus gnòstics.

 

  • Els que defensen la historicitat de Jesús com un personatge real, però a qui se li han afegit paraules i fets que no li’n corresponen històricament. 

 

  • La interpretació pròpia dels criastianisme literalista basada en els textos / documents antics i possiblement, fins i tot, originàris en part o en la seva totalitat del corrent gnòstic.

1.2.4.2.1 Els qui anul·len la historicitat de Jesús suprimint-ne la seva existència i biografia real, en consideració d’una ideació mítica per transmetre uns ensenyaments espirituals provinents d’un grup de jueus gnòstics:

El cristianisme vindria a ser una desviació del gnosticisme, atès que tots els pobles de la riba mediterrània havien fet seus els misteris pagans i els havien adequat al seu propi gust nacional. En algun moment dels primers segles de la nostra era, un grup de jueus va fer el mateix d’aquests països i va produir una versió jueva dels misteris pagans.

Els jueus gnòstics adaptaren els mites d’Osiris–Dionís per crear la història d’un déu home jueu, que moria i ressuscitava, Jesús el Messies. 

Durant molts de segles, ningú havia posat en dubte la «continuïtat» directa entre: 

  • L’obra escrita dels evangelistes
  • La predicació de la primitiva comunitat cristiana i
  • La vida de Jesús.

I aquesta «continuïtat» i «fidelitat» textual van ser portades a l’extrem en afirmar, fins i tot, que les frases, posades en boca de Jesús, reproduïen materialment les mateixes paraules de Jesús. Però apareixen -al llarg de diferents segles- opinions divergents al respecte, afirmant que el contigut de les quals pateix una seriosa «discontinuïtat» i «infidelitat» tal i com es copsa tot llegint i clicant el resseguit en color blau i en referència a la diferència existent entre el Jesús històric i el Crist de la fe d’autors que s’enumeren a continuació:

1.2.4.2.2 Els que defensen la historicitat de Jesús com un personatge real, però a qui se li han afegit paraules i fets que no li’n corresponen històricament. 

Dins de la crítica moderna o exègesi més acceptada i racional ens trobem amb autors que defensen la posició d’un Jesús històric, com a realitat personal, però a qui, per exigències de la comunitat cristiana, se li han afegit paraules i fets.

“El Evangelio de Mateo” de Shelby Spong i, en referència als capítols 40, 41 i 42, n’és un exponent important. S’exposen en tres capítols algunes reflexions, fruit d’una interpretación científica, sobre la Passió de Jesús. I així:

  • En el capítol 40 s’enumeren contradiccions, variacions, addiccions i supressions respecte dels escrits evangèlics dels quatre evangelistes.
  • En el capítol 41 s’afirma que els diàlegs dels relats de la Passió no poden ser històrics perquè era imposible testimonis que els pogueren recollir.
  • En el capítol 42 es fa referencia a un estudi sobre la Passió en què la narració dels evangelistes es basa en el Llibre dels Salms, en concret, el Salm 22 (escrit entre el 450 i l’any 300 aC.) que dona forma literaria al relat de la crucifixió i en el Segon Isaies (verset 53) s’observa la força amb què “El Servent de Yahvé” és aclaparadora.

Certament que la crucifixió fou real i es pot mantener com històrica, però la seva narració tal i com apareix en els evangelis de Marc i de Mateu es pot dir que segueix un procés d’interpretació basat en la «Historia del cant del Servent de Yavhé» del capítol 53 del segon Isaïes i la totalitat del Salm 22.

Tot seguit un enfilall de diferents autors de renom pel que fa a treballs bíblics respecte del tema sobre Jesús de Natzaret, investigat exegèticament. Una munió d’autors exposen en les seves obres el treball de les seves investigacions, fonamentades igualment en l’exègesi bíblica científica com, per exemple:

Per altra banda, adjunto aquí una contribució bibliogràfica, estudiada amb profusió i detenidament, que es pot colsultar en el capítol corresponent a la RELIGIÓ del WEB propietat de Lluis Álvarez Valcárcel i Miquel Àngel Bosch Fridrin:

www.cienciarazonyfe.com

I, en particular, suggereixo obrir la temàtica dels llibres o articles que corresponen als apartats  que tot seguit indico:

1.2.4.2.3 El naixement d’una nova religió, a partir de la ideació mítica sobre Jesús mantinguda per jueus gnòstics, però interpretant posteriorment aquesta ficció com una documentació real que dóna lloc al cristianisme literalista.

Amb el temps, la ideació mítica dels jueus gnòstics s’interpretà com un fet històric i el resultat va ser l’aparició del cristianisme literalista. Després de la destrucció de Jerusalem pels romans, uns jueus iniciats crearen una religió, la doctrina fonamental de la qual consistia en què Jesús era, literalment, el «Fill de Déu que moria i ressuscitava»:

  • En aquesta religió qui creia que la història de Jesús, mort i ressuscitat, era certa en el seu sentit literal, tenia garantida la salvació eterna.
  • Els literalistes haurien fet passar per documents històrics il·luminacions gnòstiques dels iniciats: entre els gnòstics s’hi pot comptar Pau de Tars.
  • Pau hauria entès Jesús com un déu-home que mor i ressuscita, cosa que ho escriu vers els anys 50 del segle I dC., data de les seves Epístoles.
  • L’evangelista Marc, cap als anys 70 del segle I dC., enquadraria el mite de Jesús en un marc històric i geogràfic.
  • Cap als anys 90 del segle I dC. Mateu i Lluc completarien una història amb detalls sobre el naixement i la resurrecció de Jesús.
  • L’autor de l’evangeli de Joan, a començament del segle II d.C., formularia tota una teologia cristiana.
  • I molt més tard s’escriurien els Fets dels Apòstols per relatar la vida dels deixebles de Jesús.

En aquest apartat cal esmentar la Constitució Dogmàtica «Dei Verbum» del Concili Vatica II que en el sumari del seu contingut en destaquem els capítols de què tracta, tot i fent referència explícita al Nou Testament quan indica expressament:

 

 

 

La interpretació de la Sagrada Escriptura:

…El intérprete de la Sagrada Escritura debe investigar con atención qué pretendieron expresar realmente los hagiógrafos y plugo a Dios manifestar por sus palabras, para comprender lo que El quiso comunicarnos. Para descubrir la intención de los hagiógrafos, entre otras cosas hay que atender a «los géneros literarios», porque la verdad se propone y se expresa de una manera o de otra en los textos de diverso modo históricos, proféticos, poéticos o en otras formas de hablar. Conviene, además, que el intérprete investigue el sentido que intentó expresar y expresó el hagiógrafo en cada circunstancia, según la condición de su tiempo y de su cultura, por medio de los géneros literarios usados en su época. Pues para entender rectamente lo que el autor sagrado quiso afirmar en sus escritos, hay que atender cuidadosamente tanto a las acostumbradas formas nativas de pensar, de hablar o de narrar vigentes en los tiempos del hagiógrafo, como a las que en aquella época solían usarse en el trato mutuo de los hombres. Y como hay que leer e interpretar la Sagrada Escritura con el mismo Espíritu con que se escribió para descubrir el sentido exacto de los textos sagrados, hay que atender con no menor diligencia al contenido y a la unidad de toda la Sagrada Escritura, teniendo en cuenta la Tradición viva de toda la Iglesia y la analogía de la fe. Toca a los exegetas esforzarse según estas reglas por entender y exponer más a fondo el sentido de la Sagrada Escritura, para que, como con un estudio previo, vaya madurando el juicio de la Iglesia. Porque todo lo que se refiere a la interpretación de la Sagrada Escritura está sometido en última instancia a la Iglesia, que tiene el mandato y el ministerio divino de conservar y de interpretar la palabra de Dios.

 

La historicidad dels Evangelis

La Iglesia firme y constantemente ha mantenido y mantiene que los cuatro referidos Evangelios, cuya historicidad afirma sin vacilar, transmiten fielmente lo que Jesús Hijo de Dios, viviendo entre los hombres, hizo y enseñó realmente para la salvación de ellos, hasta el día en que fue levantado al cielo (cf. Hch., 1, 1-2). Los Apóstoles ciertamente después de la ascensión del Señor predicaron a sus oyentes lo que El había dicho y hecho, con aquel mayor conocimiento de que ellos gozaban, ilustrados por los acontecimientos gloriosos de Cristo y por la luz del Espíritu de verdad. Los autores sagrados escribieron los cuatro Evangelios escogiendo algunas cosas de las muchas que ya se transmitían de palabra o por escrito, sintetizando otras, o desarrollándolas atendiendo a la condición de las Iglesias, reteniendo, en fin, la forma de anuncio, de manera que siempre nos comunicaban la verdad sincera acerca de Jesús. Escribieron, pues, sacándolo ya de su memoria o recuerdos, ya del testimonio de quienes «desde el principio fueron testigos oculares y ministros de la palabra» para que conozcamos «la verdad» de las palabras que nos enseñan (cf. Lc., 1, 2-4).

1.3. La Setmana Santa, reduïda a la literalitat evangèlica i a les boires ancestrals de temps pretèrits

La Setmana Santa fixa els ulls en el Crist, aquell home jueu dels natzarents “crucificat, mort i sepultat” que ha propiciat la centralitat d’una “teologia dogmática” -per al comú de cristians  batejats i no especialitzats, simplificada en una “doctrina cristiana catòlica” sense contrastos- i que, de rebot, ha anat omplint l’univers cristià de tradicions de tota mena i categoria -unes, que s’originaren en temps pretèrits i altres, de més modernes- com en són:

 

 2. LA GRAN SOLEMNITAT DE LA PASQUA. DE LA PASQUA HEBREA A LA PASQUA CRISTIANA. CONSIDERACIONS I VIVÈNCIES

I amb la Setmana Santa, arribem a la gran solemnitat de la Pasqua de Resurrecció o Pasqua Florida. De fet, la festivitat més important de l’any litúrgic cristià. Tant és aixì, que a partir d’aquesta jornada de celebració joiosa, en segueixen cinquanta dies de commemoració i festajament que tenen la seva eclosió en la dita Pasqua de Pentacosta o Granada.

Tanmateix, la procedència de la festivitat cristiana -la que les primeres comunitats cristianes celebraven en record de la mort i de la presència viva de Crist, altrament entesa com resurrecció- entronca amb la Pasqua jueva.

 La Pasqua jueva és:

Durant el Séder de Pessa’h es llegeix l’Hagadà, on es relaten la fi del captiveri del Poble d’Israel i les plagues que va patir el país d’Egipte. Durant els dies que dura el Péssah no es menja pa amb llevat ni cap producte fermentat (hamets).

Podem convenir que la paraula «Pasqua» (pascae, en llatí i pèsaj en hebreo) significa «Pas»:
  • En el cas dels jueus representa el creuament de la Mar Roja, és a dir el PAS de la esclavitud hacia la libertad.
  • Per als cristians es commemora la Resurrección de Crist, és a dir, el PAS de la mort cap  a la vida.
Així que aquesta celebració pasqual ens porta cap a una esforçada excursió en què cada pas hauria de ser un exerci valent i de superació. És a dir: el «pas» o la «passa» que deixi una bona petjada:
  • De la mort a la vida…
  • De l’egoisme a l’estimació…
  • De l’hostilitat a la pau…
  • De la manipulació a l’objectivitat…
  • De l’hivern a la primavera…
  • De la mentida a la veritat…
  • De la malesa a la bondat…
  • Del rebuig a la comprensió…
  • De la paüra a la seguretat…
  • De la insertesa a la convicció…
  • De la tristesa a la felicitat…
  • De l’ultratge a la lloança…
  • De la foscor a la llum…
  • Del conflicte a l’entesa…
  • Del greuge al perdó…
  • De la mesquinesa a la generositat…
  • De l’esclavatge a la llibertat…
  • De la resignación a l’acció…
  • De la Indiferència a la solidaritat…
  • De la queixa a la recerca de solucions…
  • De la desconfiança a l’abraçada sincera…
  • De la por al coratge…
  • De la gasivitat personal a fer-ho tot com a servei per als altres…
  • De recollir els trossets de somnis marcits i tornar a començar…
  • De la autosuficiència a compartir tant els èxits com els fracassos…
  • De fer les paus amb el nostre passat perquè no s’arruïni el present…
…i saber que de res serveix ser llum, si no som capaços d’il·luminar -durant tota l’excursió endegada- el camí dels que, tot fent pinya i cordada, avancen amb nosaltres.
Acabem, però reflexionant sobre el do de la vida perquè, en definitiva, aquesta festa de Pasqua és el que ens transmet:
  • Quan un ocell està viu, es menja les formigues, però quan mor, són les formigues les que es mengen l’ocell. El temps i les circumstàncies poden canviar en qualsevol moment i per això, no podem menystenir res en la vida que se’ns ha donada. Al contrari, cal viure-la amb intensitat, perquè avui ho tenim tot. Però recordem que el temps, que passa indefectiblement, és molt més poderós que qualsevol de nosaltres i ens pot deixar sense res. Carpe diem…!
  • D’un arbre es poden fer milions de llumins, però només cal un llumí per cremar milions d’arbres. El temps fuig i és com un riu. Mai podràs tocar la mateixa aigua dues vegades, perquè l’aigua que ja va riu avall, mai més passarà un altre cop. Aprofitem tot el que tenim i gaudim-ho ara. Carpe diem…!
  • I sempre conservem tres grans amors com en són la vida, la família i els amics: 

                  – La vida, perquè és curta.

                  – La família, perquè és única.

                  – Els amics, perquè són comptats.

I per a aquest any de la Pasqua de 2019, ja en plena, generosa i abundant primavera, que tot això exposat en sigui una bona manera de celebrar la Pasqua, com n’és:

  • El mantenir la constància cada dia en fer el bé, lluitar per ser lliure, buscar la veritat, ser referents de pau…
  • El seguir caminant «pas a pas» i «colze a colze» amb la vida personal, la nostra família i amb tots els amics per arribar sans i estalvis fins al final…

Bona Pasqua, bona festa primaveral…!

 

3. SANT JORDI PATRÓ I DEFENSOR DE CATALUNYA

 

 

3.1. ROSES

  • Nominatiu:ROSA-Genitiu:ROSAE-Datiu:ROSAE-Acusatiu:ROSAM-Vocatiu:ROSA-Ablatiu:ROSA 
  • Nominatiu:ROSAE-Genitiu:ROSARUM-Datiu:ROSIS-AcusatiuROSAS-VocatiuROSAE-AblatiuROSIS ]

 

 

3.3 LLIBRES

  • Nominatiu:LIBRUM-Genitiu:LIBRI-Datiu:LIBRO-Acustiu:LIBRUM-Vocatiu:LIBRUM-Ablatiu:LIBRO 
  • Nominatiu:LIBRA-Genitiu:LIBRORUM-Datiu:LIBRIS-Acusatiu:LIBRA-Vocatiu:LIBRA-Ablatiu:LIBRIS  ]

 

 

 

3.1 Roses, en la diada de Sant Jordi

Tota classe de roses enllaçades en singular = Nominatiu:rosa-Genitiu:rosae-Datiu:rosae-Acusatiu:rosam-Vocatiu:rosa-Ablatiu:rosa 

Tota classe de roses enllaçades en plural = Nominatiu:rosae-Genitiu:rosarum-Datiu:rosis-Acusatiu:rosas-Vocatiu:rosae-Ablatiu:rosis 

En un especial Sant Jordi 2019 -concretament l’ARAdiumenge– la seva directora, Esther Vera, ha pretès fer voleiar les roses del jardí i, a través de l’escriptura, enllaçar-les, de tota mena i manera, en uns articles que abasten un pom floral de roses a dojo, classificades des d’una temàtica que a continuació s’indica:

 

 

3.1.1 A mode d’introducció a les roses

 

 

 

 

 

3.1.2 Les roses en la cultura literària

 

 

 

 

3.1.3 Ciència i floricultura de les roses

 

 

 

 

 

 

 

3.1.4 Tendències sobre les roses

 

 

 

 

 

 

3.1.5 El simbolisme de les roses

 

 

 

 

L’origen del culte a Sant Jordi és força obscur. L’antropòleg J.G. Frazer el relacionava amb el déu semita Baal, conegut a l’Anatòlia com Jdor,  una divinitat que era derrotada en combat per la mort i després resssucitada per la deessa Astarté, en una metàfora del triomf de la primavera en contra de l’hivern. Als Balcans aquest déu era celebrat cada 23 d’abril.

 

  • La història del Jordi cristià va aparèixer al segle IV i el presentava com un soldat romà que, durant una persecució contra els cristians, es va negar a matar ningú i per això va ser martiritzat. El culte al sant va arribar aviat a Europa, i sant Jordi de Capadòcia ja va ser venerat per la monarquia merovíngia.
  • Posteriorment, els guerrers que tornaven de les Croades el van fer patró de la cavalleria europea. I al segle XIII es va difondre la seva llegenda, recollida a la «Llegenda àuria» de Jacopo da Varazze. Allí Jordi era un guerrer que salvava una princesa de morir devorada per un drac, i quan queia la sang del monstre a terra hi naixia un roser.

A Catalunya, les roses vermelles es van convertir en un emblema de sant Jordi. Reis com Pere el Catòlic, Jaume I o Pere el Cerimoniós van contribuir a popularitzar la festa del sant, en què es barrejava l’episodi de la sang del drac transformada en un roser amb la metàfora cristiana de la sang de Crist convertida en una rosa. D’aquí va començar el costum de regalar-ne a les noies que anaven al Palau de la Generalitat, a la Missa que es feia per sant Jordi a la capella del sant. Al vespre d’aquella diada, era tradicional que hi acudissin els nuvis i les parelles d’enamorats. Aviat es va començar a organitzar una fira de roses i clavells al Pati del Tarongers de la Generalitat, un mercat de flors que al segle XV es coneixia com la fira dels Enamorats. La diada de sant Jordi, declarat patró de Catalunya a partir del 1456, també era coneguda com el Dia dels Enamorats.

Las festa actual no apareix fins al 1931, amb el primer Ajuntament republicà, quan es fusiona la celebració de sant Jordi i la rosa amb els llibre que en el 1926 Vicent Clavel va promoure la Festa del Llibre, que inicialment commemorava el naixement de Miguel de Cervantes. El costum de regalar roses i llibre s’ha internacionalñitzat, i ha esdevingut un dels moments més significatius del calendari festiu català. 

 

Finalment, cal esmentar que el dia 23 d’abril també se celebra:

 

 

 

 

3.2  Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural des de la Presó de Soto del Real, a 22 d’abril del 2019 per a la diada de Sant Jordi

Estimadíssims,
Avui serà d’aquells dies especials on sortir al carrer es converteix en una acte de militància en la tendresa. Cultura i passió de viure l’amor en plenitud; síntesi del caràcter d’una societat forjada a base de molta autoestima col·lectiva.
A tots els escriptors del món: gràcies, mil gràcies per fer-nos l’existència una mica més feliç amb les vostres creacions, amb un record ben especial per tots aquells autors que pateixen més durament la repressió i en especial per les autores sempre triplement represaliades.
Als qui emparen la llengua catalana per compartir els seus llibres: un fort reconeixement, doncs com deia Federico Fellini “cada idioma és una manera diferent de veure la vida” ni millor ni pitjor, senzillament una més, que ens fa rics en la diversitat i per això volem poder viure també, en català, amb tota normalitat.
Avui passarem el dia envoltats de jutges i fiscals que amb la seva malaptesa evidencien com d’important és la cultura com a eina de tolerància, convivència i transformació social. Les seves excel·lentíssimes nimietats, entre paraigües i la criminalització del dret – i el deure! – a protestar, estan fonamentades en una manca històrica de cultura democràtica dels poders de l’Estat.
Però, sigui quin sigui el resultat del judici o del 28-A, hem d’assumir, com explica  Chomsky, que sempre hi ha un instint innat en la condició humana que ens mena cap a la llibertat i que sempre hi ha oportunitats per millorar el món.
Soc molt conscient que el meu lloc ara mateix és a la presó, denunciant la injustícia de la vulneració de drets fonamentals i que la coherència m’obliga a assumir plenament la meva responsabilitat en el convenciment que el dret de vot es conquereix votant. Però no renunciaré mai a seguir construint la meva família, sigui en les circumstàncies personals que sigui, com a missatge de vida i esperança.  
Quan no hi ha sessió al Tribunal Suprem, els presos polítics sovint aprofitem per, bo i prenent el sol al banc del pati del mòdul, intercanviar opinions dels llibres que llegim, comentaris que després compartirem amb la Carme i la Dolors. Moments de distensió que ens reafirmen en la certesa que llegir ens fa més lliures, també des de dins la presó.
Que la cultura ho inundi tot! Sempre endavant!
 Jordi Cuixart

 

3.3 Llibres

Llibres i més llibres en singular = Nominatiu:librum-Genitiu:libri-Datiu:libro-Acusatiu:librum-Vocatiu:librum-Ablatiu:libro 

Llibres i més llibres en plural = Nominatiu:libra-Geniotiu:librorum-Datiu:libris-Acusatiu:libra-Voctiu:libra-Ablatiu:libris 

Un llibre és una obra escrita o d’imatges impresa o manuscrita no periòdica. Segons la definició de la UNESCO, per a ser un llibre un document ha d’ésser una publicació impresa no periòdica que tingui cinquanta o més pàgines, sense comptar les cobertes. Un llibre pot tractar de qualsevol tema.

Sintèticament, es pot dir que el llibre neix com a còdex, fet amb pergamí o vitel·la, i després es comença a fer amb paper. És arran de la impremta que es desenvolupa el llibre de paper, constant d’una sèrie de fulls de paper, cosits o enquadernats. Posteriorment n’han aparegut altres suports físics, i avui dia el llibre de paper conviu amb el llibre digital i l’audiollibre.

La bibliologia és la disciplina que estudia el llibre en tots els seus aspectes, mentre que la biblioteconomia estudia, entre moltes altres matèries, els sistemes de tractament dels llibres i documents perquè siguin més accessibles al públic, especialment quan es troben en grans quantitats, com en les biblioteques.

Algunes obres especialment llargues, com per exemple les enciclopèdies, es divideixen en llibres coneguts amb el nom de «volums».

 

I per saber-ne més sobre el llibre tot seguit es pot consultar l’enciclopèdia digital de la viquipèdia on s’hi troba una taula suficientment àmplia per copsar els diferents aspectes:

 

Som llibres. Som personatges descobrint-nos capítol a capítol, escena a escena, sense saber on ens portala trama…Som frases, potser sense sentit, o verbs dels quals a vegades ens enorgullim…Som comes que ens fan somniar en el camí. Interrogants que ens fan reflexionar. Són punt i a part…Però sobretot som sempre l’esperança d’una pàgina en blanc. Perquè una pàgina on escriure és l’única forma de saber com seguirem endavant…

 

4. LA IMATGE DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT / EL MONESTIR I LA SEVA COMUNITAT / L’ESCOLANIA / LA MUNTANYA

4.1. La imatge de la Mare de Déu de Montserrat

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat, anomenada popularment La Moreneta pel color fosc de la seva pell, és una talla romànica policromada del segle XII d’una gran bellesa. L’any 1881, la Mare de Déu de Montserrat fou proclamada Patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII.
Des del 1947 està entronitzada en un retaule d’argent, sufragat per subscripció popular, a la part superior de l’absis de la basílica.

La figura segueix el model, molt divulgat, de la Mare de Déu en majestat, en actitud estrictament frontal, amb l’Infant Jesús assegut a la falda, al centre. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona.

La figura de la Mare de Déu estén la mà dreta, amb la qual sosté l’orbe esfèric, que significa tot el cosmos. Amb la mà esquerra, la Mare de Déu fa el gest de posar-la sobre l’espatlla de l’Infant per indicar que aquell rei omnipotent és fill seu. Aquest, amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra, sosté una pinya, un signe de fecunditat i de vida perenne.
4.2 El monestir de Montserrat i la Comunitat de monjos benedictins 
Entre les diverses construccions del monestir de monjos benedictins, la sala capitular, el claustre neoromànic i el refetor destaquen per la seva peculiaritat i el seu estil arquitectònic, renovat el 1925 per Josep Puig i Cadafalch.
La comunitat actual està formada per uns vuitanta monjos. Com a tots els monestirs benedictins, seguint el lema de Sant Benet, els monjos de Montserrat dediquen la seva vida a la pregària, l’acolliment i el treball:
  • La pregària marca el ritme de la jornada monàstica. Amb ella es comença el dia i amb ella s’acaba. Diàriament, a més de la celebració de l’Eucaristia, els monjos s’apleguen cinc vegades per pregar (litúrgia de les hores). També disposen de temps per a la pregària individual i la lectura de la Paraula de Déu o d’altres obres espirituals. D’aquesta manera es busca crear un ambient d’oració durant tot el dia.
  • L’acolliment. Un dels deures dels monjos benedictins que prescriu la regla de sant Benet és acollir els pelegrins que arriben al monestir. Un pelegrí és aquella persona que truca a la porta amb un esperit de recerca interior. Al monestir, els hostes reben un tracte especial i poden compartir la pregària i la taula amb els monjos.
  • El treball dels monjos és difícil de definir genèricament per la diversitat de tasques que duen a terme. N’hi ha que estudien teologia, història, filosofia; d’altres que col·laboren en diverses publicacions, fan classes a la universitat, es dediquen a la recerca o s’encarreguen de l’Escolania, la biblioteca, l’arxiu, entre d’altres.

La cultura també forma una part important de Montserrat, ja que el monestir inclou una biblioteca amb gairebé 300.000 volums, una escolania de nois cantors (considerada el conservatori infantil més antic d’Europa) i un museu amb obres d’artistes com el Greco, Picasso o Dalí. Fins i tot, conté tresors de l’antic Egipte, entre els quals destaca una mòmia.

El monestir de Montserrat és a l’origen d’iniciatives del món editorial com les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i la revista Serra d’Or.

4.3. L’Escolania del monestir de Montserrat

L’Escolania de Montserrat és un dels cors de nois cantaires més antic d’Europa. Hi ha documents del segle XIV que ja testimonien l’existència d’una escolania a Montserrat, una institució de caràcter religiós i musical.
Actualment participa en les celebracions litúrgiques i la pregària comunitària que es fa a la basílica. Tots els escolans reben una formació musical d’alt nivell, juntament amb l’educació humana i intel·lectual. Els seu prestigi és reconegut internacionalment, fa gires de concerts per tot el món i disposa d’una discografia abundant.
Al llarg de la seva història, han sortit un bon nombre de mestres de capella i instrumentistes, a més de coneguts compositors i professors.
Gràcies a l’Escolania, la tradició del monestir permet que alguns monjos treballin en la creació, la formació i la producció musicals.

Procés de selecció i preparació dels candidats:

– Els nois es poden incorporar a l’Escolania a 4t de Primària i, si hi ha places, a 5è.
– La selecció dels nois es fa a partir dels següents aspectes:

          – Veu i llenguatge musical
          – Rendiment escolar
          – Adaptació i sociabilitat

4. EL massís muntanyós de la santa muntanya de Montserrat

Montserrat, geogràficament, és un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.236,4 m del cim de Sant Jeroni.[1] Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc. Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.

Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles. A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.

El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat. En destaquen les alzines. Pel que fa a la fauna, actualment hi podem trobar aus com el roquerol, el ballester, el pela-roques o la fagina, entre d’altres. Pel que fa als mamífers, hi destaquen l’esquirol, el gat mesquer, el ratpenat o el porc senglar, així com les cabres salvatges.

 

administrador

Ver todas las entradas de administrador →

Puede que también te guste

FILOSOFIA DELS DRETS HUMANS. APUNTS D’UN MASTER DE LA UB I DE LA UdG

LAS BELLAS ARTES = EL ITINERARIO MODERNO DEL «TRIVIUM» Y DEL «QUADRIVIUM»

TOT CONVERSANT AMB EL ChatGPT A L’ENTRADA DE L’ESTIU 2023 A REDÒS DE LA FOGUERA DE SANT JOAN

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *