por 
BENVINGUDA SIGUIS REPÚBLICA CATALANA EN EL DESPERTAR D’UN SOMNI ESCENIFICAT DINS D’UN VAGÓ DE TREN…
En despertar-me dels somnis de la nit -que no somieig interpretat com un deliri malaltís-, aquest matí del 28 d’octubre de 2017, un dia després que el Parlament de Catalunya declarés la República catalana com a “Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”, no se m’acudeix altra cosa que consignar per escrit un recurs d’estil en forma de metàfora juganera entre el “nou Estat establert i un viatge en tren pel territori”. I deixeu-m’ho fer abans que les boires i el temps incert de ventades dels dies venidors del calendari desdibuixin l’alegria del dia d’ahir -o potser l’augmentin- per a tots aquells que han fet un recorregut que ve de lluny, per als qui hem arribat a una estació encara d’espera, però que molts continuaran fent camí cap a l’esdevenidor. I, en parlar del ferrocarril, també cal considerar que per aquests dies en farà cent anys de la seva arribada a Sant Cugat, des de Barcelona, obrint el Vallès occidental a la riquesa i al progrés.
I 
Així com en un article anterior consignava cançons de protesta, esdevé just que en aquest moment en què s’ha passat plana i s’ha obert un nou capítol de la història de la nostra terra, espigoli cançons de joia i esperança, no només per encoratjar als qui som dempeus en la celebració i defensa de la República catalana, sinó també recordant tots aquells que han lluitat per les nostres llibertats d’antuvi i que no apareixen als llibres d’història:
«Qualsevol nit pot sortir el sol”, “Camins”, “Alegria, avui és festa major”, “El meu país és tan petit”, «La Santa espina», “El tren de mitjanit”, “L’Empordà”, “Dolça Catalunya”, «Les fulles seques», “Cançó de matinada”, «Les monges», “El meu poble”, «L’Emigrant”, “Bon dia”, “La flama”, “He mirat aquesta terra”, “Viatge a Ítaca”, “Som”, “Els Segadors”, “El Cant de la senyera” … / …
DE BARCELONA A MATARÓ EN TREN, PASSANT PEL MASNOU…
El matí del 28 d’octubre de 1848 sortia de l’estació de França de la ciutat comtal -Barcelona-, el primer tren de tot l’Estat (a l’illa de Cuba, aleshores encara colònia espanyola, ja s’havia inaugurat una línia entre l’Havana i la ciutat de Güines el 1838), gràcies a l’impuls del mataroní Miquel Biada. Uns nou-cents passatgers acompanyaven autoritats polítiques, militars i religioses que pujaren al tren de màquina de fum, comprat a Anglaterra i que va recórrer uns vint-i-nou quilòmetres que separen les dues ciutats. Les cròniques diuen que la celebració va tenir caràcter de festa nacional. El tren va arribar a destí després de cinquanta-vuit minuts tot aturant-se a l’estació de El Masnou per respirar i fer un descans en el trajecte, precisament des d’on escric jo aquestes ratlles també en un 28 d’octubre.
… I EL RECURS ESTILÍSTIC DE LA METÀFORA DE LA REPÚBLICA CATALANA
Entre la inauguració llunyana de la línia de ferro de “El Maresme”, ara fa més d’un segle i mig i la celebració festiva de la recent proclamada República catalana, se m’hi apareixen semblances que es barregen metafòricament i que tinc a bé consignar aquí:
El grandiós pas endavant d’uns vagons arrossegats per una màquina de fum devorant territori trepitjat per primera vegada pel progrés que, fins i tot, per arribar a bon terme s’hagué de dissenyar la perforació d’un túnel en el Mongat i superar així els accidents geogràfics del mar i de la muntanya. El projecte va constituir una obra d’enginyeria d’una gran envergadura.
A l’igual que, fins arribar a la proclamació de la República catalana, no han estat pas pocs els obstacles immensos per superar les dificultats sorgides arreu, la planificació mil·limetrada per dur a bon termini l’aventura, els molts diagrames de decisió o d’arbres de flux per seqüenciar els pros i les contres del procés.
L’atreviment de posar en marxa la maquinària fantasmagòrica d’un tren a vapor, si bé per a uns va constituir la marca daurada del progrés imparable del segle XIX, per altres l’invent va ser considerat com el mal de tots els mals, refusant el fum que sortia de les entranyes de la bèstia, el soroll eixordador que proferia, el perill de descarrilament a la seva marxa imparable i la possibilitat malastruga d’emportar-se algun distret per endavant.
Així també, el recorregut cap a la independència no ha estat pas exempt de maledicències i alertes de perill, d’entrebancs i de desànims; però tampoc hi ha faltat l’enginy de la creativitat, l’empenta de la il·lusió més, l’esforç tenaç, la companyonia de molta gent i la superació en grau geomètric.
El primer tren des de l’estació de França de Barcelona a la ciutat costera de Mataró no va superar els trenta quilòmetres de recorregut que la via de ferro oferia en aquell moment, tardant quasi una hora en fer un trajecte de somni entre el mar, la muntanya i els poblets, mentre la gent s’empentava per veure aquell prodigi de la ciència en moviment i els caps d’estació el saludaven amb la bandera vermella baixada com a senyal de pas.
La República catalana va ser proclamada i ja porta unes poques hores entre nosaltres i uns quants quilòmetres de recorregut. La gent també s’hi acosta i, uns perplexos, altres en contrària opinió i molts esperançats, contemplen el seu pas no sense que els guarda agulles de l’Estat espanyol no només hagi indicat el perill de la travessia, sinó que ha pretès aturar el comboi en una estació d’espera.
L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA POT IMMISCOIR-SE EN UN PAÍS ESTRANGER…?
Sense perspectiva serena per la falta de disposicions o decrets desenvolupats, elements de judici objectius i esdeveniments concrets a l’hora d’escriure aquestes lletres, no m’atreveixo emetre cap pronòstic encara. Tot i això, algunes notacions que conformen l’estructura arquitectònica de l’esquelet de la nova problemàtica:
La proclamació de la República catalana com a “Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”, a la tarda del 27 d’octubre de 2017 en sessió parlamentària, així com els parlaments del President i Vice-President davant dels Alcaldes a l’escalinata del Parlament de Catalunya, la celebració festiva, curulla de gom a gom, a la Plaça de Sant Jaume i uns primers incidents duts a terme per un grup extremista minoritari contra Catalunya Ràdio, en un clar símbol de fer callar la comunicació.
L’aprovació menyspreable de l’article 155 de la Constitució espanyola pel Senat -per cert i deixem-ho a la interpretació més o menys benigna, maligna o irònica de cadascú/na: “Señorias, por qué aplauden tanto i qué aplauden…?”, una primera fase del seu desenvolupament amb la destitució de tot el Govern de la Generalitat, la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al dia 21 de desembre de 2017 anunciada pel President del Govern espanyol i la confiança vers Soraia de Santamaría com a presidenta de la Generalitat intervinguda, una persona que disposa només del 8% de votants i que des de la mal concebuda “operació diàleg”, ara s’ha convertit en una “operació d’usurpació”.
Les primeres reaccions de la comunitat internacional a favor del Govern estatal i adverses a donar suport a la República catalana recent nascuda, tot i que amb matisos diversos, perquè el denominador comú dels quals, rauen entre l’arc que descriu el retorn a la legalitat de la Constitució espanyola d’acord amb les sentències del Tribunal Constitucional, la mediació del diàleg per retrobar un equilibri legal i la no utilització de la força coercitiva per les forces de seguretat. De tal manera que com afirmava el President de la UE “fer prevaldre la força dels arguments i no els arguments de la força”.
El silenci dels membres del Govern de la Generalitat, suposadament destituïts, exceptuant l’aparició a TV3 del President Carles Puigdemont amb un breu discurs des de Girona en què, sense acceptar la seva destitució, fa una crida a la oposició democràtica contra l’article 155 amb la resistència cívica contra la intromissió d’un Estat estranger a un altre de proclamat amb “paciència, perseverança i perspectiva”.
L’organització d’una manifestació de la Societat civil catalana -de caire unionista-, prevista per al diumenge 29 d’octubre de 2017, celebrant el rebuig a la República catalana i al desig del suposat retorn a l’ordre establert gràcies a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Es parlarà, de ben segur, de concòrdia i de pau, però tant de bo sigui així i no s’escoltin crits de petició de presó i d’altres ofensius. El temps dirà…
La destitució, a altes hores de la matinada del Major Josep Lluís Trapero dels Mossos d’Esquadra, arribada des del Ministeri de l’interior espanyol que comanda Juan Ignacio Zoido.
Tanmateix, avui que endarrerim una hora, com qui dóna un pas enrere per saltar-ne tres cap endavant, penso que el temps posarà les coses al seu lloc. Aleshores les dues legitimitats existents, prou o molt esquitxades d’il·legitimitats, tant per una banda com per l’altra, segons les lectures interessades de cada part contrària, veurà la llum amb el pas del temps.
I de la mateixa manera que el primer tren de l’Estat a mitjans del segle XIX va atrevir-se a recórrer uns pocs quilòmetres de Barcelona a Mataró, hem de pensar que arribats al segle XXI els trens van molt més enllà. Tant, que pràcticament ja no hi ha fronteres i les vies dibuixen una xarxa que arriba a tots els llocs. I no només això, sinó que el sotragueig dels antics trens de màquines de vapor, avui han entrat en clara metamorfosi i es veuen substituïts per altres d’alta impensable velocitat. Ara bé, si tot va tant de pressa, també podem caure en el perill que la velocitat elevada impedeixi, des de la finestra del vagó, veure el paisatge (el país) i el paisanatge (les persones) amb aquella calma amb què s’ha de contemplar tot.
LECTURA D’ENTRE LÍNIES ENCADENADES EN PROSA POÈTICA AMB UN BRI D’IRONIA…
En textos inserits sobre el sobiranisme-independentisme, tant en aquest mur del Facebook, com a les planes de la meva Web www.miquelangelbosch.com he intentat informar sobre el tema, deixar entreveure a esquitllentes el meu pensament, exposar cites i comentaris de persones qualificades sobre la matèria i, en definitiva, suscitar la reflexió. Avui faig un tomb i, pujat al tren que em porti al destí, espero arribar-hi sa i estalvi tot amagant dins de certa prosa poètica -també honorant i celebrant el que s’ha assolit fins el moment- els desitjos que s’entrellacen en els meus pensaments i sentiments.
Perquè no pujar a un tren de fantasia i deixar-me transportar des d’una estrella de cristall a un núvol envoltat per l’Arc de Sant Martí…? Perquè no puc saltar des del núvol a un cim nevat…? Perquè des del cim nevat no m’endinso en una vall multicolor…? Perquè des de la vall multicolor no puc passar a l’altra part del riu cabalós mitjançant un pont…? Perquè des del pont no puc assaborir des de la finestreta la contemplació del paisatge de la vida i de la mort, de l’amor i del dolor, de l’alegria i de la tristesa, del pas del temps i el de la immortalitat…? Perquè des de la contemplació de la finestreta no puc també entrar en el túnel del silenci i de la solitud, de la por i del desencís, del patiment i de la incertesa…? Perquè en sortir del túnel no puc gaudir de l’estació d’arribada amb tota la gent que m’espera i junts comentar les coses d’aquest viatge en aquest tren carregat d’il·lusions…?
Continuarà perquè,
1. Com deia Heràclit versus Parmènides, «tot és mou», la qual cosa també ho certifica la física quàntica que explica el principi d’incertesa o d’indeterminació de molt diferent manera de com ho fa el clàssic principi determinista de la causalitat.
2. Encara no tenim sobre la taula tots els elements per emetre un judici objectiu de tot el que ha passat en aquests darrers dies. De fet, la il·lusió de la declaració de la República catalana -emprant el terme sigui com l’engrescament que s’experimenta amb la realització de quelcom o bé com l’error que fa prendre per realitat allò que només resulta ser una aparença- es queda en el cor dels qui l’hem esperada. Caldrà clarificar si aquesta declaració, formulada i votada pel Parlament de Catalunya, es tracta d’una autèntica «proclamació» o només s’insta o es confia al Govern de la Generalitat perquè iniciï «el procés constituent per constituir-la».
3. De ben segur, en els despatxos i en les tertúlies -a més a més dels silencis clamorosos, durant aquests darrers dies, dels qui han portat la gestió del procés- ens acosten a veure molts més advocats penalistes que politòlegs a les taules de discusió o de mediació. Però, les eleccions del dia 21 de desembre -tot i essent espúries-, no podríen constituir el desllorigador definitiu perquè la comunitat internacional avalés o garantitzés la República catalana si el bloc independentista supera el grup unionista…? ESPEREM…!!!
