EN EL 83è ANIVERSARI DE LA MEVA NAIXENÇA

EN EL 83è

ANIVERSARI DE LA MEVA NAIXENÇA

LA MEVA NAIXENÇA

Vuitanta-tres vegades el món ha girat sobre el seu eix des d’aquell 28 de gener de 1943, on el fred ensinistrava l’aire, però el foc de la vida bategava sota la neu: la meva naixença…!

I mentrestant avui, en mirar enrere amb la palpitació del meu cor i amb els ulls  dels meus pensaments, se m’esbatanen  cadascuna de les escenes per on he deixat les meves passes, allí on he conviscut prou arrelat, durant més o menys temps.

Tot va començar a Ripoll, sota l’ombra protectora del Monestir romànic -benedictí que en fou abans del de Montserrat-, el soroll martellejant i eixordador de les fargues catalanes i el batec fabril, brunzidor i monòton, de las màquines de filatura, -a Can Codina, una torre airosa del modernisme català, al costat mateix de l’Escola de les Monges Vedrunes on vaig aprendre els primers nombres aritmètics i les primeres lletres-, i entre els rius del Ter i el seu afluent, el Freser, aigua revitalitzant cap avall.

AGRAÏMENTS A TOTHOM QUI ESTIMO

Es ara i aquí el moment en què cal que la meva veu s’anarbori i pregoni, un any més, per donar les gràcies als meus pares -la Rosie i en Josep-, que van lliurar el miracle de la meva vida, el primer alè de l’escalf que va esperonar-me a créixer, -tot i que el meu pare va morir quan jo encara no havia complert quatre anys-,…

…i sense mai oblidar, evidentment, la lliçó de la continuïtat vital que avui comparteixo amb les persones amb qui convisc i a tothom a qui estimo i porto en el cor, tot teixint en el teler de la meva existència, un abrigall ben arrelat de paraules, gestos i relacions, que ens manté, a tots plegats, ben units mentrestant se’n va atorgant la continuïtat de la vida.

LA MEVA VIDA EN EL CICLE DE LA NATURA

Vuitanta-tres anys han donat de sí un variat feix de vivències importants  en què pretenc emmirallar-me-les de la mateixa manera que ens ofereix el propi moviment del cicle de la natura amb el seu tarannà igualment divers i calidoscòpic.

Puc dir, doncs, que he travessat mantes estacions de l’any, tot fent camí, percevent i valorant el pas del temps que alhora ha esculpit en el museu històric de la meva vida els episodis i moments més senzills o aquells prou importants viscuts dia a dia:

• L’HIVERN DE LA MEVA NAIXENÇA: Es tracta del meu origen, on la nuesa i el rigor del paisatge de Ripoll va ensenyar-me la fortalesa i el recer benèvol i acollidor de la llar. L’hivern no va ser carència, sinó fonament vigorós. Aquell hivern de 1943 em va començar a ensenyar-me que la vida necessita arrels profundes essent la meva gènesi, des d’on tot havia de brotar amb fertilitat…
• LA PRIMAVERA AMB EL RAIG DE LA VIDA: Aquell esclat de l’afany de saber i la llum que ho inundava tot amb la promesa d’un horitzó infinit. Fou l’adolescència i la joventut, quan el món se’m presentava com un jardí per anar descobrint. Tot era nou: el primer llibre, el primer anhel, el temps de la curiositat insaciable, els primers objectius per aconseguir i on la saba pujava amb força i el futur era una promesa infinita…
• L’ESTIU DE LA MADURESA ESCLATANT: El sol alt, el temps de les collites i del treball, la força del compromís. L’estació d’un migdia llarg i càlid on el sol no coneixia l’ocàs. Temps de construcció i de lliurament total. Van ser anys de braços plens, de responsabilitats compartides i de la joia de veure créixer el que havíem plantat: el nostre fill i la nostra filla. Plenitud de tot per celebrar la vitalitat en tota la seva esplendor… 
• LA TARDOR DE LES OMBRES DAURADES: I arribem a aquest present on les llums es tornen daurades i llargues, convidant a la reflexió suau i a l’acceptació serena d’un camí que s’acosta cap el seu final, però que encara conserva tota la bellesa dels colors calidoscòpics i desiguals.

Arribo, doncs, a la tardor de la meva vida on la llum s’ha tornat mansa i les ombres s’han perllongat amb una elegància pausada. És el temps de la pervivència, on les fulles cauen però per alimentar la terra i les ombres em menen o condueixen cap a un final ben garantit, però que no dibuixen foscor, sinó que aporten repòs i saviesa…

Vuitanta-tres anys després, miro aquest paisatge complert i sento que cada estació ha estat necessària per arribar a aquesta pau d’ombres allargassades amb núvols al cel sempre en un moviment espectacular i sorpresiu -variats i bonics-, tant si presagien la mala maror d’una tempesta (les malalties i la mort) com si es descabdellen i regalen una nova possibilitat perquè segueixi sortint el sol (la vida i l’alegria de viure-la).

LA CONTINUÏDAD DE LA VIDA  

Però el temps no s’atura en mi. Els meus fills, amb la meva muller, són la continuació del meu batec existencial, la prova que l’amor sap multiplicar-se. I en el meu nét -en Martí-, tota la família reconeix les llavors del futur: una criatura que torna a néixer, una mirada nova que recull el que hem estat i ho projecta ja des d’ara més enllà del meu pas per la terra.

Així celebro aquests vuitanta-tres anys: com un cercle que no es clou, com un camí que continua en uns altres peus d’excursionista, com un agraïment profund al temps, a la vida i a tots els qui han fet possible que cada dia hagi estat quelcom avantatjós i plaent.

Avui, en fer el recompte dels meus vuitanta-tres anys, m’aturo en els racons personals més reservats de mi mateix, on la memòria aflora amb més dolçor, allà on el transcurs de la vida es va transformar en passat, però que continua en el present i s’orienta cap al futur.

El meu missatge per a tu -petit Martí, nét meu-, és senzill però profund: no tinguis por de viure amb plenitud cada estació:

• Que la força que corre per la teva sang et doni fermesa en els teus hiverns…
• Que la curiositat dels teus ulls mai no s’apagui en la teva primavera…
• Que l’estiu puguis complir socialment tot allò que comporta el treball esforçat de la feina ben feta…

Aquí et deixo el testimoni de vuitanta-tres anys d’història amb l’esperança que sàpigues trobar sempre la teva pròpia llum que, amb qui convisquis, il·lumini el teu camí…

Tu ets la meva continuïtat, des de la tardor de la meva vida, la prova vivent que res no es perd, que l’amor dels teus avis i dels teus pares ha estat la terra fèrtil on tu ara comences a créixer, sigui la teva excursió per la vida planera o costeruda, però sempre amb la mirada alçada cap els objectius per aportar un món millor dins de casa teva i arreu on trepitgis amb les teves passes…

Sigues lliure amb responsabilitat, sigues bo amb una ètica ben provada (o moral si ets bon cristià com a batejat), sigues intel·ligent i no malmetis mai el teu psiquic i físic, sigues persona sociable i empàtica, sigues home que estima els altres, els animals i la flora i tot el que guarneix el món i també totes les creacions artístiques i esportives, així com el progrés que va venint i essent igualment conscient de la teva terra catalana, on has nascut, amb tots els seus valors idiomàtics i traicionals. I recorda sempre que ets el fruit d’un llarg camí ja recorregut, però que en queda sempre per fer i que tu l’aniràs omplint d’esperança, de bondat i d’amor…!

…I jo, des d’aquest cim dels vuitanta-tres anys -Martí estimat-, t’observo i somric, sabent que el futur està en bones mans:

• Tú ets el brot verd que sorgeix entre les fulles seques de la tardor…
• Tú ets la llavor del futur…
• Tú ets la certesa que la meva historia de vuitanta-tres anys continuarà…

Tú -Martí- no acabes la meva història sinó que la reescriuràs personalment, a través de la teva vida, lliure i conscient, ara ja en aquest mateix present juganer, mitjançant el teu somriure murri i bondadós de petitot gran, i el  futur, per construir cada dia, que de ben segur el recorreràs excel·lentment prometedor…!!!