LA BÍBLIA: UN LLIBRE PER LLEGIR DURANT TOTS ELS DIES DE L’ANY…

LA BÍBLIA: UN LLIBRE PER LLEGIR DURANT TOTS ELS DIES DE L’ANY…

En aquest any de 2019 i, en acostar-se la celebració de les festes de Nadal i quan la propaganda consumista se’ns imposa per tot arreu-, aprofito l’avinentesa per tal d’informar i oferir la lectura d’un llibre universal escrit per a tothom:

• Un llibre capaç d’omplir tots els desitjos del cor…
• Un llibre capaç de satisfer totes les tendències intel·lectuals…

Es tracta del llibre de la Bíblia -en són setanta dos els llibres que la configuren-, un llibre per llegir durant tots els dies de l’any i que den aquest moment -en acostar-se el Nadal- el posem com a pessebre vivent de la nostra llar.

LA BÍBLIA: UN LLIBRE PER LLEGIR DURANT TOTS ELS DIES DE L’ANY

1. LA BÍBLIA, UN LLIBRE DE LITERATURA UNIVERSAL, DE LECTURA OBLIGADA I QUE HOM S’HI POT TROBAR REFLECTIT

 

1.1. QUÈ HI POT TROBAR HOM EN LES PLANES DE LA BÍBLIA…?

La Bíblia és un llibre en què qualsevol persona s’hi pot identificar o veure-s’hi reflectit, com en un mirall, perquè plana darrera full s’hi pot trobar la vida, l’heroisme, la virtut, la feblesa, la mort,  l’acolliment, l’engany, la salut, la malaltia, el perdó, la riquesa, el respecte, la tolerància, la indiferència, la fama, la independència, el matrimoni, la ira, l’aïllament, la convivència, la fe, la concòrdia, la prostitució, la misericòrdia, la vocació, el perill, la col·laboració, l’individualisme, l’alegria, l’acord, la cooperació, la felicitat, el domini, la disbauxa, el suborn, l’insult, la violència, el retret, el pacte, la influència, l’optimisme, l’interès, la humilitat, l’obediència, l’admiració, el vici, el record, l’esforç, l’elecció, la promesa, l’home, la lloança, la broma, l’abús, el carisme, la sospita, el terror, la sinceritat, la vida, la vanitat, l’exageració, el disbarat, el mal, l’alegria, la servitud, l’angúnia, la vergonya, la bellesa, la passió, la vellesa, el caprici, el menjar, la tristesa, la indignació, la condescendència, la fantasia, la ironia, l’autoritat,  la noblesa, l’alliberament, el reialme, la pobresa,el silenci, la deportació, el baptisme, la mala fe, l’orgull, l’ambició, la història, la gola, la peresa, la idolatria,, l’astúcia, la virginitat, el desig, la curiositat, l’habilitat, la carn, el cel, el ministeri, la desesperació, la confiança, l’enveja, l’egoisme, l’avarícia, el cinisme, la deixadesa, la immoralitat, el bé, l’agudesa, l’oració, la guerra, la festa,, l’abatiment,, la màgia, la vocació, l’adopció, la tortura, el triomf, l’almoina, l’anunci, el diàleg, la protesta, la consciència, l’educaicó, la sexualitat, l’apostasia, la tergiversació, el somni, la supèrbia, el patiment, la diversió, l’aflicció, l’apassionament, l’expiació, la covardia, l’esclavatge, la luxúria, l’arbitrarietat, el divorci,  la meravella, l’adoració, l’entremaliadura, la sinceritat, la inventiva, l’evocació, l’altruisme, la família, la creativitat, la desesperació, l’austeritat, l’esglai, l’heretat, la paciència, el pudor, la dona,  el rigor, la mesquinesa, l’obsessió, la confiança, la persevetança, el fals testimoni, el manament, la justícia, la llibertat, la mística, la conversió, el culte, la misericòrdia, l’ascètica, la traïció, l’enemistat, la profecia, el refugi, la saviesa, el mèrit, la fecunditat, el naixement, el repòs, la mort, la tragèdia, la reconciliació, la crítica, l’extermini, l’amor…

1.2. S’HI TROBA EN LA BÍBLIA POESIA O PROSA REALISTA…?

La poesia més inspirada i elevada -curulla de recursos estilístics- flueix del llibre del Càntic dels Càntics. Les elegies més esfereïdores es poden trobar en el llibre del Reis i les lamentacions més desesperançades brollen del llibre d’un profeta, Jeremies. Tragèdies fatídiques i ombrívoles, com la història de Saül. Invocacions migromàntiques, de rituals prohibits, es poden escoltar de la boca de la pitonissa d’Endor en el llibre de Samuel. I el llibre dels Salms certifica la història d’un poble que, obrint-se pas sobre la terra, porta l’anunci d’una salvació, esperada i desitjada en forma de clam, de lloança o d’acció de gràcies. Pràctiques de cirurgia ritual -la circumcisió- i d’altres- o aquella escena d’Abraham i el seu fill Isaac, extreta d’antics sacrificis primitius i cultuals, per posar de manifest -com exemple- fins a quin punt pot arribar el grau de fidelitat i confiança d’un home vers Déu.

i tants i tants altres que acompanyen cadascun dels llibres que composen la demografia de la Bíblia i que, en qualsevol edició -amb més o menys exuberència- s’hi pot constatar, capítol per capítol, verset a verset i exacta numeració-, tota la humanitat o inhumanitat de tanta gent consignada en un espai geogràfic determinat i ben delimitat:

• Sigui per la necessitat de relatar uns fets reals autènticament històrics, tot i que dins de les coordenades d’espai i de temps, així com dels protocols amb que eera descrita la història en la antiguitat, o bé…
• Sigui per la creativitat d’una construcció estilística de génere poètico-líric, o èpic d’exaltació, llegendari o fictici…
• Sigui, senzillament, per deixar constància d’un fet narratiu adornat de recursos o figures literàries de profunda bellesa, mtafòriques, hiperbòliques o de qualsevol altra imatge.

Tot un seguit de narracions, plenes de vida i de profunda observació psicològica com la trista història de Josep, venut primer pels seus germans, però retrobar més tard, en un escenari faraònic i majestuós. El llibre de Job i la seva paciència i enteresa d’home fort. Descripcions de molts animals i de prou paisatges sorprenents. L’Èxode, per exemple amb plagues i malalties, calamitats i infortunis, opressió i esclavatge, subterfugis i caudillatge, tot ell curull de fenòmens de ciència-ficció, que deixen en ridícul les fantasies més creatives dels còmics i historietes de la llibresca i dels cinema d’avui i que porten en la seva arrel interna la intenció de transmetre un tema religiós a través d’unes imatges extraordinàries, fabuloses i ensems èpiques. L’engany de Jacob i el canvi de curs que això va representar en aquesta en la història dels esdeveniments futurs. Els desitjos de venjança. Malediccions. Assassinats. Exilis. Deportacions en massa. Paràboles de infinita tendresa. Accions obertament escabroses, paraulotes gruixudes de gent malparlada i argots quasi bé indesxifrables.

1.3. PERSONATGES DE LLEGENDA  I DE REALS, CONEGUTS PER NOSALTRES EN UN CONCRET ESPAI GEOGRÀFIC 

Noms molt il·lustres, personatges coneguts des de la nostra infància i altres que hem anat aprenen al llarg del temps en un recorregut ben ple de molts i grans  esdeveniments extraordinaris. Adam i Eva -els grans símbols intel·ligents, però febles des d’un començament incert- que gaudeixen d’un efímera felicitat en una terra paradisíaca creada especialment, després d’una dansa de llum, de matèria i d’essers vivents, presoners universals de les limitacions de l’espai i el temps. Noé i el seu transatlàntic, amb els senyals esperançadors del colom i el branquilló d’olivera, símbols i portadors de pau. L’intent de la construcció d’un gratacel impossible i imaginari a causa d’una diversitat poliglota. Abraham, desterrat com persona non grata pels seus i venerat com el pare d’un nou poble errant i nòmada. Moisès, protagonista d’un gran lideratge i emmarcat sempre en el format d’una escenografia portentosa d’agents atmosfèrics i d’aigües miraculoses. Samsó, el gegant vençut per David, el noiet que arribà a ser coronat rei. Ruth, exquisida, bella, afectuosa i dolça. La Magdalena, de cor impetuós , ardent i enamoradís. El Baptista, sempre sincer i, per això mateix, degollat irresponsablement en la cort capriciosa dun rei Herodes corrupte. El profeta Eliseu, enigmàtic i prodigiós. Judith i l’Esther, heroïnes del poble. Judes Iscariot, el traïdor. Pere, la roca de l’església naixent. Joan l’amic íntim de Jesús -nascut de Maria i crucificat- per la crueltat i inconsciència del feble poder jueu davant de la indiferència freda dels romans dominadors.

Tot aquests noms i molt noms més, aquests extraordinaris esdeveniments, tota la lluita del poble d’Israel, la seva sort i la seva desgràcia, succeeix en un moment concret, en una època precisa. Un viatge turístic que tant ens passeja per la verda i fèrtil ribera del Nil, com ens transporta a les zones més desèrtiques d’Aràbia o en s fa gaudir dels turons de Galilea, de la lluminositat del Tabor, per deixar-nos corpresos en el com pedregós i espadat de la imaginària muntanya de la temptació des d’on podem contemplar el recorregut de les aigües del riu Jordà i el llac de Tiberíades, tot atalaiant les vinyes ubèrrimes d’En-Gaddí, els atapeïts boscos de cedres del Líban i els olorosos camps de narcisos de Saron. I continuant el nostre viatge no podem oblidar-nos de la imaginària ciutat d’Ur de Caldea, l’egípcia Tebes, Roma o Nazaret i arribar-nos fins a Betània, segona residència de Jesús, però amb la intenció clara de fer nit a la santa ciutat de Jerusalem, goig i aspiració de tot israelita, lloc de pelegrinatge i el cor de tota aquesta història, amb el Temple al centre -il·luminat pel batec dels estels de la nit i l’esplendor del sol poderós de dia-, custodiat com el més preuat tresor, per unes muralles gegantines.

1.4. ENTRE LA REALITAT I LA HISTÒRIA

En tots aquest llocs es desenvolupen moltes escenes verídiques i d’altres imaginades que es narren i descriuen mitjançant uns gèneres literaris molt diversos i amb recursos d’estil riquíssims d’unes imatges bellíssimes. Tota una història religiosa que abasta des de l’albada de la humanitat, passant per moltes cultures i civilitzacions, fins el temps de la romanització i que continua encara a Roma, arreu del món i en els nostres dies: Egipte, Babilònia, Síria, Àsia menor, les tribulacions hagudes en el mar Egeu, la Mediterrània i el mar Roig, així com els grans imperis d’Alexandre el Gran i de César August també en són testimonis del patiment i la lluita, del goig i l’esperança del poble d’Israel com, igualment, dels seus grans personatges, molts d’ells d’una espiritualitat intimista i delicada i d’una grandesa humana excepcional. Posem per cas els evangelistes o propagandistes del missatge de Jesús representats per Mateu, Lluc, Marc i Joan, així com els autors de cartes com l’incansable i fariseo convertit a la fe cristiana Pau de Tars, el seu company de viatge Timoteu, un dels bons col·laboradors com Titus o Bernabé i d’altres apòstols -prou coneguts-, com Jaume, Judes i Pere. Nogensmenys no podem obviar, per saber-ne més, copsar coneixement de les primitives comunitats cristianes, sigui la que mostra la narració dels Fets dels Apòstols o tantes d’altres i, en especial, la que se’n dedueix de la vida i el tarannà dels romans, hebreus, corintis, gàlates, efesis, filipencs, colossencs i telassalonicencs amb totes les seves cuites originàries, problemàtiques assembleàries, desorientacions, actuacions maldestres -de molt o de poc contingut essencial- o grans virtualitats vitals, però sempre amb la intencionalitat de:

• Organitzar estructures pastorals de rang i d’actuació cristiana compromesa,
• Advertir preventivament abusos,
• Corregir-ne de considerables,
• Exhortar o animar en la fe incipient…, i dotar de sentit profètic aquest món nou incipient amb el gran llibre de l’Apocalipsi que, d’alguna manera, tanca el contingut del Nou Testament…

1.5. JESÚS DE NATZARET, FIGURA CENTRAL DEL MISSATGE BÍBLIC

Però abans i principalment hem de referir-nos al protagonista central en la figura de Jesús -anomenat per les circumstàncies de l’època, el Fill de Déu i de Maria-, embolcallat mitjançant unes extraordinàries i fabuloses escenes de tot un imaginari que configura la cova de Betlem i la narració evangèlica de la seva infància –el nen creixia i s’enfortia, ple d’enteniment-, però realment:

• Jove profeta de paraules benaurades i fets compromesos,
• Acollidor humil dels més febles,
• Assassinat amb el turment d’una crucifixió cruel al Calvari i
• Vivent i present en la història dels nostre món d’avui amb un missatge diàfan de justícia, de bondat, de pau, de llibertat i d’amor servicial.   

 

2. LA BÍBLIA, EN GENERA I EN EL SEU CONJUNT DE LLIBRES

La Bíblia és el conjunt de molts textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, «(els) llibres», plural de βιβλιον, biblion, «llibre», originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa «papir», de l’antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material.

Un tema al llarg de la Bíblia és l’adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d’acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu. L’exegesi o interpretació d’aquest missatge central és una branca tradicional de la teologia.

El català esdevingué, l’any 1478, la quarta llengua del món a tenir una Bíblia impresa, amb la Bíblia Valenciana. La Santa Inquisició, però, n’encetà un procés de persecució i hom arribà a dubtar de la seva existència, fins al s. XIX.

Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 451 idiomes, traduccions d’un dels dos testaments en 1.185 idiomes més, i porcions del text traduïdes en prop de 848 altres. En total 2.479 llengües disposen de traduccions completes o parcials del llibre.

 

La Bíblia fou també el primer llibre imprès per Gutenberg.

 

 

• 1. Redacció
• 2.Contingut
  • 2.1. Antic Testament
  • 2.2. Nou Testament
• 3. Altres llibres
  • 3.1. Bíblia de família
• 4. Divisions en capítols i versicles
• 5. Gèneres literaris en la Bíblia
• 6. Traduccions
• 7. Criticisme textual
• 8. Dades curioses
• 9. Referències
• 10. Bibliografia
• 11. Vegeu també
• 12. Enllaços externs

2.1. L’ANTIC TESTAMENT

L’Antic Testament o les anomenades Escriptures Hebrees (també dites la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l’última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l’era cristiana. La designació ‘Antic Testament’ prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa «antic pacte», en referència a l’antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d’Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s’obté per contraposició amb el «nou pacte» (‘Nou Testament’) entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l’Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l’ordre ni en els noms.

L’Antic Testament és un text molt complex per estar compost per llibres escrits en múltiples gèneres i en diferents èpoques històriques de el poble hebreu.

Pel que fa a la majoria dels llibres, es poden reconèixer quatre tradicions literàries que els componen (d’acord amb la hipòtesi documentària):

• La tradició Jahvista, que fa ús de el terme Senyor per referir-se a Déu, a el que presenta antropomòrfic, manifestat de forma humana. Aquest gènere és probablement propi de el regne hebreu de sud o de Judá.
• La tradició Elohísta, que fa ús de el terme Elohim per referir-se a Déu, a el que presenta més intranscendent. Aquest gènere és probablement propi de el regne hebreu de nord o d’Israel.
• La tradició Sacerdotal, que se centra en qüestions de l’culte judaic, i que inclou el relat que es troba a el principi de tot l’Antic Testament: la primera versió de la Creació en el llibre de la Gènesi (la segona versió de la Creació ve immediatament després i és de tradició yavista).
• La tradició Deuteronómica, que se centra en el compliment de la Llei, per haver estat escrita en el que alguns han identificat com la troballa de la Llei en temps del rei Josies. Precisament el llibre de l’Deuteronomi pertany a aquest género.

 

 

Es poden reconèixer els següents gèneres literaris en l’Antic Testament:

 

• L’històric:: Abasta tots els textos en forma de relat. Inclou: històries reals, noveladas i fictícies; relats populars (mites, llegendes, sagues, contes); dades informatives, i biogràfics; relats que anuncien la vinguda de l’Messies.
• El llegislatiu: Col·leccions de normes i preceptes pels quals es regia el poble hebreu, tant en el civil com en el religiós.
• El profèticc: Dites i discursos pronunciats per un profeta (missatger que parla en nom de Déu). Inclou oracles, relats biogràfics, visions i accions simbòliques.
• El líric: Textos poètics, generalment en vers, que expressen sentiments i vivències profunds. Inclou cants d’amor, triaves de dolor, poemes d’oració.
• El sapiencial: Col·leccions de sentències, proverbis, al·legories i refranys que expressen de forma popular i raonada l’experiència de vida pròpia de l’sabio.

Tot seguit es detallen els llibres propis de l’Antic Testament, la qual cosa s’ha acolorit de blau cel per cercar-ne més informació, però amb el detall següent:

•  L’enunciat del llibre correspon a informació en llengua catalana.
• El número al final de cada llibre correspon a informació en llengua castellana.

 

 

2.1.1. EL PENTATEUC I LA TORÀ

 

 

• Gènesi: El llibre de la Gènesi relata la història de la creació de l’món, el relat de la caiguda d’Adam de la llar d’l’Edèn, la narració de l’Diluvi Universal, la història de la Torre de Babel, l’anomenat de l’patriarca Abraham i la aparició de les 12 tribus d’Israel que acabarien vivint a Egipte (1).
• Èxode: Els principals fets de el llibre giren al voltant de la partida dels esclaus hebreus d’Egipte, sota el lideratge de Moisès, i culmina fervorosament amb el lliurament de la Sagrada Torà a la muntanya Sinaí (2).
• Levític: Aquest llibre tracta els temes de les lleis referides als sacrificis, la consagració dels sacerdots i les lleis referides a la puresa i santedat; majorment manaments per als grups levites i sacerdotals (3).
• Nombres: Aquest llibre narra els manaments donats durant les estades al Sinaí, el desert de Qades-Barnea i els plans de Moab (4).
• Deuteronomi: Aquest llibre relata el que va succeir des del lliurament de les Taules de la Llei fins a l’arribada als plans de Moab. És considerat el discurs final de Moisès abans de morir (5).

 

 

2.1.2. ELS LLIBRES HISTÒRICS

 

 

• Llibre de Josué: Aquest llibre narra la conquesta de la Terra Promesa i el repartiment que Josué efectua entre les diverses tribus. Després tracta alguns temes de l’Assemblea de Siquem i de les disposicions de Josué. És considerat llibre profètic en el cànon jueu (6).
• Llibre dels Jutges: Narra el període que va des de la mort de Josuè fins al naixement de Samuel, un temps en què el poble d’Israel ha abandonat la seva vida nòmada i acaba d’instal·lar-se com semisedentarios primer i agricultors després, habitant en cases de material o barraques de tova. És considerat llibre profètic en el cànon jueu (7).
• Llibre de Ruth: El llibre narra la història d’Elimelec, 1 efratita de Betlem de Judà que va emigrar amb la seva família a país de Moab. La seva dona es deia Noemí i els seus fills, Mahlon i Quilión. A el morir Elimelec, els seus dos fills es van casar amb Orpa i Rut de Moab, respectivament (8).
• I Llibre de Samuel: Aquest llibre explica la història de Samuel i el regnat de rei Saül fins a la seva mort, incloent la guerra dels israelites contra els filisteus i la gran gesta del jove pastor David a l’derrotar el gegant Goliat. És considerat llibre profètic en el cànon jueu (9).
• II Segon Llibre de Samuel: sent la continuació d’I Samuel, explica la història d’Israel a partir de la mort del rei Saül i el subsegüent regnat de David, amb un suplement a la fin (10).
• I Primer Llibre dels Reis: Aquest llibre explica la història de l’regnat de Salomó, fill de David i dels regnes de Judá i Israel (11). 
• II Segon Llibre dels Reis: En aquest llibre continua la història dels regnes de Judá i Israel des de la mort de Salomó fins a la caiguda de Samaria i de Jerusalem, cal ressaltar que tots els reis d’Israel van fer el mal als ulls de Déu , entre ells, Jeroboam, Omrí, Ahab i Jezabel, Osees i Joahaz. També relata els miracles de l’profeta Eliseu i a la fi de el llibre es continua la història per culminar en l’Exili de Babilònia (12).
• I Llibre de Cròniques o I Paralipómenos: Aquest llibre en particular narra el període comprès des dels orígens fins a la mort de David. Explica la història des d’Adam fins a Saül en la seva primera meitat i després la de David (13).
• II Llibre  Cròniques o II Paralipómenos: Aquest llibre en particular narra el període comprès entre la mort de David i l’alliberament final. Explica la història de cada rei de manera molt esquemàtica i no exhaustiva, indicant en general: nom de el pare, nom de la mare, durada de l’regnat, successor, lloc de la sepultura, principals esdeveniments i sincronia de cadascun dels reis d’Israel (14).
• Llibre d’Esdres: Esdres tracta especialment de la reconstrucció del Temple i de l’organització legal de l’judaisme (15).
• Llibre de Nehemies o II Llibre d’Esdres: aquest llibre narra la reconstrucció de les muralles de Jerusalem, l’arranjament de el temple i les reformes dutes a terme per Nehemies (16).
• Llibre de Tobies: És part de l’cànon catòlic i ortodox mes no el de la majoria de les esglésies protestants i la religió jueva. Aquest llibre relata l’acompanyament que l’arcàngel Rafael fa a un jove ple de fe, que buscarà dona i finalment es casa després de superar enormes dificultats amb l’ajuda de l’àngel enviat per Déu. És una apologia dels valors familiars i humans (17).
• Llibre de Judith: El llibre explica la història de Judit filla de Merarí en plena guerra d’Israel contra l’exèrcit assir (18).
• Llibre d’Esther: És de gran valor entre el poble jueu, ja que narra la salvació dels jueus d’un extermini imminent preparat per Haman l’Amalequites. Aquesta salvació es commemora amb la festa de Purim (19).
• I Llibre de Macabeus: forma part de l’cànon catòlic i ortodox mes no de l’cànon protestant i jueu. Macabeus narra l’intent d’hel·lenitzar per la força als jueus per part d’Antíoco IV Epífanes (20).
• II Llibre de Macabeus: El llibre se centra en dues festes religioses: la Dedicació del Temple després de la seva reconstrucció (Jánuca), i el dia en què Nicanor assetja el temple. També explica la història d’Heliodoro, i el martiri de Eléazaro, i dels set germans i la seva mare. A l’igual que I Macabeus, és part de l’cànon catòlic i ortodox mes no del de la majoria dels protestants i els jueus (21).

 

 

2.1.3. ELS LLIBRES SAPIENCIALS

 

 

• Llibre de Job: Aquest llibre, explica la història de Job (Bíblia), un home just i temorós de Déu que és provat durament per veure si negava a Déu i s’apartava d’ell (22).
• Llibre dels Salms: Aquest llibre conté salms i oracions, majorment del rei David (23).
• Llibre del Proverbis: són els ensenyaments de la filosofia teològica que ensenyen a l’home a ser com els savis i a viure en conseqüència (24).
• Llibre de l’Eclesiastès o Cohèlet: És el compendi de les meditacions de Salomó. Després d’investigar la vida i veure que tot és vanitat, discorre que l’únic important en la vida és guardar la Paraula de Déu, per la qual serem jutjats (25).
• El Càntic dels Càntics: Tracta de dos amants, Salomó i Sulamit, que han estat obligats a separar-se (26).
• Llibre de la Saviesa: pertany a el cànon catòlic i ortodox. Aquest llibre es dirigeix ​​als germans del seu autor alertant-los sobre la ruïna als quals els conduiran la idolatria i l’ateisme si es deixessin portar per ells (27).
• Llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida: El llibre està dirigit als jueus piadosos que vulguin viure la vida segons la Llei, sense oblidar els pagans que vulguin saber el que els espera a l’convertir-se en bons jueus (28).

 

 

2.1.4. ELS LLIBRES LLIBRES PROFÈTICS

 

 

 

 

2.1.4.1 PROFETES MAJORS

Vet a continuació els llibres del Profetes majors:

 

 

 

• Llibre d’Isaïes: Aquest llibre conté profecies amb molt vius esclats de primerencs somnis i aspiracions d’una redempció universal per a tots els pobles de la terra. L’exegesi moderna el divideix en al menys tres grans col·leccions de poemes profètics (Capítols 1-35, 40-55 i 56-66), i un apèndix històric (Capítols 36-39), en part paral·lel o reprès de parts o passatges de II Reis (29).
• Llibre de Jeremies: Aquest llibre conté la història i profecies de Jeremies, un gentilhome jueu summament sensible, que des de molt jove es va sentir obligat a conscienciar el poble de la necessitat de ser fidels i obedients davant Déu. De manera insistent profetitzar l’exili i desterrament de la vila i dels reis de Judà per Nabucodonosor de Babilònia, pel que moltes vegades es va ficar en problemes amb les autoritats civils i religioses del Regne de Judà (30).
• Llibre de les Lamentacions: Aquest llibre conté quatre lamentacions acròstic-alefáticas, i una oració, escrites amb motiu de la devastació de Jerusalem després de caure a les mans de Nabucodonosor II. Evoquen vivament els horrors de el lloc, caiguda i destrucció de Jerusalem, i la insondable pena de veure els jueus humiliats, marxant cap a l’exili, portats com ovelles pels conqueridors babilonis (31).
• Llibre de Baruc: Baruc o Baruc És un text que pertany a el cànon catòlic i ortodox mes no a el de la majoria dels protestants i jueus. És una sèrie de documents adscrits a Baruc o Baruc, escriviu i secretari de l’profeta Jeremies, en on es alliçona als jueus sobre com afrontar i suportar l’exili i captivitat amb responsabilitat i dignitat, i lleialtat a el Senyor. Nombrosos autors, així com editors dels escrits bíblics, presenten com un cos de text independent de el cos d’aquest llibre de Baruc, el Capítol 6, que conté una Epístola adscrita a l’profeta Jeremies (32).
• Llibre d’Ezequiel: En la introducció, Déu lliura a l’profeta els lineamientos de la seva missió profètica, mentre que els capítols següents detallen una llarga sèrie d’amenaces i futurs càstigs per a Jerusalem i Judà, per als falsos profetes i, en general, per tots els jueus que han pecat abans de la invasió de Nabucodonosor (33).
• Llibre de Daniel: Aquest llibre és la suma de fins a dotze diferents documents que relaten històries i visions adscrites a Daniel, un savi i conseller jueu de l’exili que va prestar els seus serveis en les corts de reis babilonis. En el cànon jueu, el llibre de Daniel no és considerat part dels llibres dels Profetes, sinó com a part dels Ketuvim (Escrits inspirats pel Ruaj haKodesh). En el cànon catòlic s’agrega la història de Susanna i la de l’Drac (34).

 

 

2.1.4.2. PROFETES MENORS

Vet a continuació els llibres dels Profetes menors:

 

 

• Llibre d’Osees: Aquest llibre relata una profecia que es divideix en dues parts (35).
• Llibre de Joel: El llibre de Joel es troba dividit en dues parts clarament diferenciades. A la primera, una devastadora plaga de llagostes destrueix el país, produint una celebració penitencial entre les víctimes. La segona part tracta sobre els fruits de la penitència i de l’alliberament que anuncia una redempció futura (36).
• Llibre d’Amós: Aquest llibre dóna un missatge d’advertència cap a les nacions paganes i els pecadors de Judá i Israel ja que seran jutjats per Senyor (Déu) i castigats però eventualment podrien ser perdonats (37).
• Llibre d’Abdies o d’Obadià: El llibre d’Abdías profetitza la venjança del Senyor contra Edom, que arribarà al 312 amb la seva conquesta per part dels àrabs (38).
• Llibre de Jonàs: El llibre dóna compte de l’profeta Jonàs i una història ben coneguda a la qual Déu mana Jonàs profetitzar o predicar a el poble de Nínive per persuadir-los de penedir-se o rebre destrucció (39).
• Llibre de Miquees: Aquest llibre tracta sobre el càstig de Déu sobre el regne de nord per pecats com: idolatria, adoració de Baal, sacrificis, rituals de nens, màgia i encanteris (40).
• Llibre de Nahúm: Nahúm profetitza la destrucció de Nínive, que simbolitza l’alliberament de totes les esclavituds (41).
• Llibre de Habacuc: Aquest llibre narra els dies finals de l’Imperi Assiri i el principi de l’domini de Babilònia a escala mundial sota Nabopolasar i el seu fill Nabucodonosor (42).
• Llibre de Sofonies: El llibre d’Sofonies és una invitació a la penitència i una afirmació de l’amor de Déu cap al poble (43).
• Llibre d’Ageu: Aquest llibre tracta principalment de la reconstrucció del Temple i es divideix en quatre discursos o sermons que es troben en ordre cronològic (44).
• Llibre de Zacaries: Aquest llibre parla principalment sobre la restauració de l’Temple i de Jerusalem i de la coronació de l’Summe sacerdot Josué (45).
• Llibre de Malaquies: Aquest és l’últim llibre de l’Antic Testament que retreu les actituds de les famílies a l’separar-se i el comportament dels sacerdots pel no compliment a l’culte diví (46).

• 1. Cànon de l’Antic Testament
• 1.1. Pentateuc
• 1.2. Llibres històrics
• 1.3. Llibres sapiencials
• 1.4. Llibres profètics
  • 1.4.1. Llibres dels profetes majors
  • 1.4.2. Llibres dels profetes menors

• 2. Llibres deuterocanònics
• 3. Llibres perduts
• 4. Llengües i traduccions
• 5. Història
• 6 Vegeu també
• 7. Referències

2.2. EL NOU TESTAMENT

El Nou Testament, també anomenat o dit Testament Grec o Escriptures gregues, és el recull de llibres de la Bíblia cristiana escrits després del naixement de Jesucrist. El terme català prové de la traducció del llatí Novum Testamentum, i aquesta del grec Η Καινη Διαθηκη, I Keni Diathiki, que significa «El Nou Pacte» o Testament. Aquest terme va ser utilitzat pels primers cristians per descriure la seva relació amb Déu (d’acord amb 2Co 3:6-15 i He 19:15-20), fent referència al «pacte nou» entre Déu i la humanitat en oposició al «pacte antic» o «Antic Testament«, operat amb el poble d’Israel: Déu, que en temps antics havia establert la seva aliança amb aquest poble, va fer una nova i definitiva aliança amb la humanitat sencera, mitjançant el seu Fill, Jesucrist, el qual, després d’anunciar la bona nova de la salvació, va ser condemnat a morir en creu i va ressuscitar el tercer dia.

Al voltant d’aquesta afirmació fonamental de la fe dels primers cristians va néixer el Nou Testament o Nova Aliança, un recull de vint-i-set escrits, redactats gairebé tots durant la segona meitat del segle I dC.

El Nou Testament va ser escrit per diverses persones de les quals en sabem ben poc. Segons la tradició, els llibres van ser escrits pels apòstols o llurs seguidors (Marc i Lluc). Abans del segle XVIII tret de l’epístola als Hebreus, el cristianisme no va dubtar de l’autoria dels llibres.

Avui dia, els filòlegs accepten l’autenticitat de l’autoria de només 7 epístoles de sant Pau:

• Epístola als Romans, 
• Epístola I als Corintios,
• Epístola II als Corintios,
• Epístola als Gàlates,
• Epístola als Filipencs,
• Epístola I als Tessalonisencs,
• Epístola II als Tessalonisencs i
• Filemó

Hi ha divisió en l’acceptació de:

• Epístola II als Tessalonisencs,
• Epístola als Colossencs, i
• Epístola als Efesis

Els teòlegs evangèlics accepten:

• L’autoria de les cartes pastorals 1 i 2 Timoteu, i Titus.
• Pel que fa a la carta als cristians Hebreus, és unànime la postura dels exegetes, tan catòlics com protestants, que Pau no la va escriure sinó que va ser un autor que seguia la teologia de l’últim dels apòstols.

No s’ha arribat a cap consens sobre l’autoria de la resta dels llibres.

Dels evangelis, la situació és molt més controvertible:

• No hi ha cap referència dintre del text a l’autor (és a dir, són anònims). L’autoria dels evangelis és una qüestió de tradició.
• Un altre problema sobre l’autoria dels evangelis està relacionada amb el «Problema Sinòptic», que pot suggerir que els evangelis van ser escrits per un sol autor, o que es van basar exclusivament en un altre escrit que s’ha perdut.

Per llegir més sobre aquesta teoria, vegeu l’article Evangelis. Però diguem diguem unes paraules sobre els Evangelis Sinòptics i l’Evangeli de Sant Joan tal i com clàssicament han estat comentats:

• Evangeli de Sant Marc
• Evangeli de Sant Mateu
• Evangeli de Sant Lluc
• Evangeli de Sant Joan

No hi ha cap consens sobre l’autoria dels llibres apòcrifs del Nou Testament, ni dels llibres coptes. Com la majoria dels escrits antics, només n’hi ha còpies, però no ha sobreviscut cap original.

El Cànon de la Bíblia i, en concret, el del Nou Testament fou fruit d’un desenvolupament al llarg de molts segles. No serà fins a l’any 1563 amb el Concili de Trento que quedà definitivament tancat.

El Fragment Muratorià, que data per alguns de l’any 170 (sobre la base d’una referència interna al papa Pius I i arguments esgrimits per Bruce Metzger), i segons altres del segle iv (segons l’Anchor Bible Dictionary), fou el primer intent d’establir un cànon del Nou Testament en el cristianisme oficial. És similar, però no idèntic, al cànon modern del Nou Testament.

L’any 397 dC. el papa Sirici I convocà el tercer concili de Cartago amb la finalitat de formar el cànon del nou testament i havent de triar entre més d’un centenar d’evangelis, epístoles i gairebé mil cartes.

Finalment al segle xvi s’imposà la versió de la Vulgata, traducció de la Bíblia al llatí feta per Sant Jeroni i oficialitzada pel Concili de Trento.

 

 

2.2.1. ELS EVANGELIS

 

 

 

Els Evangelis descriuen la vida, mort i resurrecció de Jesucrist:

• Evangeli segons Mateu -escrit suposadament per Mateu-, apòstol de Jesucrist i excobrador d’impostos.
• Evangeli segons Marc  -escrit  suposadament per Marc-, apòstol de Pere i de Pau.
• Evangeli segons Lluc -escrit suposadament per Lluc-, doctor, apòstol de Pau a qui va acompanyar en alguns viatges.
• Evangeli segons Joan -escrit per l’apòstol de Jesucrist-, Joan.

2.2.2. LLIBRES HISTÒRICS

A més de les històries de la vida de Jesucrist, el llibre dels Fets dels Apòstols, descriu la història d’allò que s’ha anomenat «Església Primitiva», és a dir, del començament de l’església cristiana i la seva extensió a Europa i Àsia Menor. Va ser escrit per Lluc com a segona part del seu tractat sobre la història del cristianisme, la primera part del qual és l’evangeli que porta el seu nom.

2.2.3. LES CARTES O EPÍSTOLES

Les cartes o epístoles, són cartes o lletres escrites a persones i/o congregacions cristianes. Contenen temes teològics importants, i són una font teològica per l’estudi del desenvolupament de l’església cristiana.

2.2.1. LES EPISTOLES PAULINES.

Les Cartes o Epístoles Paulines (o Corpus Paulinum) són les cartes que van ser escrites per l’apòstol Pau. Els noms de les cartes són les congregacions/nacionalitats o les persones a qui van ser dirigides:

• Carta als Romans
• Primera carta als Corintis
• Segona carta als Corintis
• Carta als Gàlates
• Carta als Efesis
• Carta als Filipencs
• Carta als Colossencs
• Primera carta als Tessalonicencs
• Segona carta als Tessalonicencs
• Primera carta a Timoteu
• Segona carta a Timoteu
• Carta a Titus
• Carta a Filemó

L’única carta que no conté cap referència al seu autor és l’Epístola als Hebreus tradicionalment atribuïda a l’apòstol Pau. Alguns teòlegs creuen que va ser escrita per un seguidor de Pau de Tars, potser Apol·lo de Corint.

2.2.2.2. CARTES GENERALS O CATÒLIQUES

Les Cartes Generals o Catòliques tradicionalment identifiquen les epístoles que no van dirigides a persones específiques sinó als cristians en general. Però, dues cartes de Joan, semblen estar dirigides a Gaio, i per això, una altra definició de les epístoles generals inclou a totes aquelles que no van escrites per sant Pau. Aquestes cartes s’identifiquen amb el nom de l’autor.

 

 

• Carta de Jaume
• Primera carta de Pere
• Segona carta de Pere
• Primera carta de Joan
• Segona carta de Joan
• Tercera carta de Joan
• Carta de Judes

 

 

2.2.4. UN LLIBRE PROFÈTIC

El llibre d’Apocalipsi o Revelació de Sant Joan, és l’últim llibre del Nou Testament, i és prou diferent de la resta, ja que el seu contingut és profètic i/o simbòlic sobre la fi del món.

 

 

 

• 1. Context històric
  • 1.1. Palestina en temps del Nou Testament
    • 1.1.1. L’Imperi Romà
    • 1.1.2. El domini romà de Palestina
  • 1.2. La societat jueva en el segle I dC
    • 1.2.1. Situació social i econòmica
    • 1.2.2. Vida familiar i social
    • 1.2.3. Ambient religiós
  • 1.3. Els orígens del cristianisme
  • 1.4. La formació del Nou Testament
• 2. Llengües
• 3. Autoria
• 4. Llibres del Nou Testament
  • 4.1. Els Evangelis
  • 4.2. Els Històric
  • 4.3. Les Cartes o Epístoles
    • 4.3.1. Epístoles Paulines
    • 4.3.2. Cartes Generals o Catòliques
  • 4.4. Llibre Profètic
  • 4.5. Importància relativa dels diversos llibres
• 5. Còdex
• 6. Referències
• 7. Bibliografia per aprofundir
• 8. Enllaços externs

3. SOBRE PERSONATGES I LLOCS DE LA BÍBLIA

 

3.1. NOMS MOLT SIGNIFICATIUS I FAMILIARS  DE PERSONATGES REALS, HISTÒRICS I LLEGENDARIS, UNS BEN PROPERS I ALTRES PROU LLUNYANS

 

 

Aaron, el gran sacerdot; Abdies, el profeta; Abdon, un jutge; Abel, fill d’Adam i Eva; Abiron, company de Coré; Abraham, el gran patriarca; Absalon, fill de David; Acab, rei d’Israel; Acaz, rei de Judà; Adam, primer home; Adonies, fill de David; Agar, concubina d’Abraham; Ageu, un profeta; Ahitófel, conseller de David; Alexandre el Gran, rei de Macedònia; Aman, primer ministre de Xerxes; Amós, el profeta; Ananies o Xadrac, un dels tres joves companys de Daniel; Ananies, marit de Safira; Ananies, jueu cristià de Damasc; Andreu, un dels dotze, germà de Pere; Anna, mare de Samuel; Anna, la profetissa; Annàs, gran sacerdot, sogre de Caifàs; Antíoc IV Epífames, sobirà selèucida; Apol·ló, missioner crsitià; Àquila, col·laborador de Pau i marit de Prisca; Artaxerxes I, rei de Persia; Aser, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Atalia, reina de Judà; August Octavi, emperador de Roma; Azarià o Osies, rei de Judà; Azaries, anomenat també Abeb-Negó, un dels tres joves, companys de Daniel…

Balaam, profeta; Balac, rei de Moab; Barac, profeta; Barrabàs, bandoler preferit de Jesús; Bartomeu, un dels Dotze; Baruc, secretari de Jeremies; Benadad II, rei dels arameus; Benjamí, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Bernabé, missioner cristià; Betsabé, mare de Salomó; Booz, marit de Ruth…

Caifàs, gran sacerdot; Caín, fill d’Adam i Eva; Caleb, explorador de Canaan; Cam, fill de Noé; Cefas o Pere, apòstol i un dels Dotze; Cir, rei de Pèrsia; Claudi, emprerador de Roma; Coré, gran sacerdot…

Dan, fill de Jacob i tribu del mafeix nom; Daniel, anomenat també Belteixassar, profeta; Darius I, rei de Pèrsia; Datan, company de Corè; David, rei de Judà i d’Israel; Dèbora, profetessa i jutge; Dina, filla de Jacob;

Efraïm, fill de Josep i tribu del mateix non; Ehud, jutge; Eleazar, sacerdot, fill d’Aaron; Elí, sacerdot; Elies, profeta; Elisabet, mare de Joan Baptista; Eliseu, profeta; Elon, jutge; Esaú, fill d’Isaac; Esdres, sacerdot i mestre de la Llei; Esther, salvadora del poble jueu; Esteve, un del set, primer màrtir cristià; Eva, primera dona; Ezequiel, profeta; Ezequies, rei de Judà…

Felip, un dels Dotze, Felip, un del set; Fèlix Antoni, governador romà de Judea; Festus Porce, governador romà de Judea; Filip, tetrarca de Traconítida i Iturea, fill d’Herodes el Gran…

Gabriel, un àngel; Gad, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Gal·lió, procònsol d’Acaia; Gamaliel, mestre de la llei; Gedeó, jutge; Gog, enemic del poble de Déu; Goliat, gegant filisteu; Guedalià, governador de Judà…

Habacuc, profeta; Hazael, rei del arameus; Heliodor, ministre selèucida; Henoc, patriarca; Herodes Agripa I, rei de tot Palestina i nét d’Herodes el Gran; Herodes Agripa II, rei de Calcis i sobirà de Traconítida, Iturea i Abilene; Herodes Antipas, tetrarca de Galilea i Perea, fill d’Herodes el Gran; Herodes el Gran, rei de tot Palestina; Herodes Filip, tetrarca de Traconítida i Iturea, fill d’Herodes el Gran; Herodies, néta d’Herodes el Gran; Hiram, rei de Tir; Holofernes, general en cap de l’exèrcit de Nabucodonosor; Huldà, profetissa…

Ibsan, jutge; Isaac, patriarca, fill d’Abraham i Sara; Isaïes, profesta; Iscariot, també Judes, el traïdor; Ismael, fill d’Abraham i Agar; Israel, dit també Jacob; Issacar, fill de Jacob i tribu del mateix nom…

Jacob, anomenat també Israel, patriarca, fill d’Isaac; Jàfet, fill de Noé; Jaïr, jutge; Jaume, un del dotze, fill de Zebedeu i germà de Joan; Jaume, un dels dotze, fill d’Alfeu; Jaume, germà de Jesús; Jeconies, rei de Judà; Jeftè, jutge; Jehú, rei d’Israel; Jeixua, gran sacerdot; Jeremies, profeta; Jeroboam I, rei d’Israel; Jessè, pare de David; Jesús, fill de Sira, autor del llibre del Siràcida; Jetró, anomenat també Reuel, sacerdot de Madian, sogre de Moisès; Jezabel, muller d’Acab, rei d’Israel; Joab, general en cap de l’exèrcit de David; Joan, un dels Dotze, evangelista, fill de zebedeu i germà de Jaume; Joan, també anomenat Marc; Joan Baptista, fill de Zacaries; Joan Hircà, gran sacerdot i sobirà; Job, protagonista del llibre de Job; Joel, profeta; Joaquim, rei de Judà; Jonàs, profetà; Jonatan, fill de Saül; Jonatan, germà de Judes Macabeu; Josafat, rei de Judà; Josep, fill de Jacob; Josep, espòs de Maria; Josep d’Arimatea, deixeble de Jesús; Josies, rei de Judà; Josué, ajudant i successors de Moisès; Judà, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Judes, un dels Dotze, fill de Jaume, anomenat Tadeu; Judes Iscariot, un dels Dotze i traïdor; Judit, salvadora del poble jueu…

Laban, germà de Rebeca i sogre de Jacob; Leví, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Leví, un dels Dotze i anomenat també Mateu; Lia, muller de Jacob; Lisànies, tetrarca d’Abilene; Llàtzer, germà de Marta i de Maria; Lluc, col·lborador de Pau i evangelista; Lot, nebot d’Abraham…

Malaquies, profeta; Manassès, fill de josep i tribu del mateix nom; Manassès, rei de Judà; Marc, col·laborador de Pau i de Pere i evangelista; Mardoqueu, cosí d’Esther; Maria, germana de Moisès; Maria, mare de Jesús; Maria, germana de Marta i de Llàtzer; Maria Magdalena, seguidora de Jesús; Marta, germana de Maria i de Llàtzer; Mataties, sacerdot, pare dels Macabeus; Mateu, anomenat també Leví, cobrador d’impostos, un dels dotze i evangelista; Maties, un dels Dotze en substitució de Judes Iscariot; Matusalem, patriarca; Melquisedec, rei de Salem i sacerdot; Micàiehu, profeta; Mical, muller de David; Miquees, profeta; Miquel, un àngel; Misael, anomenat també Meixac, un dels reis joves, company de Daniel; Moisès, profeta i legislador…

Naaman, general en cap de l’exèrcit del rei dels arameus; Nabot, de Jizreel, propietari d’una vinya; Nabucodonosor, rei de Babilònia; Nahum, profeta; Natan, profeta; Natanael, un dels primers deixebles de Jesús, identificat per alguns amb Bartomeu; Necó o Necao, faraó; Neftalí, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Nehemies, governador de Judà; Nicànor, general selèudida; Nicodem, dirigent fariseu i amic de Jesús; Noé, patriarca; Noemí, sogra de Ruth…

Obed, avi de David; Og, rei de Basan; Omrí, rei d’Israel; Onies III, gran sacerdot; Osees, profeta; Otniel, jutge; Ozies, dit també Azarià…

Pau, anomenat també Saule, apòstol; Pere, anomenat també Simó i Cefes, el primer dels Dotze, fill de Joan o de Jonàs i germà d’Andreu; Pilat-Ponç, governador romà de Judea; Pinhàs, sacerdot, fill d’Eleazar; Prisca o Priscil·la, col·laboradora de Pau, muller d’Aquilla; Pul, també Tiglat-Pilèsser; Putifar, cap de la guàrdia reial del faraó…

Quirini, governador romà de Síria…

 

Rafael, un àngel; Ragüel, pare de Sara; Rahab, prostituta de Jericó; Raquel, muller de Jacob; Rebeca, muller d’Isaac; Ressín, rei dels arameus; Reuel, dit també Jetró, sacerdot; Roboam, rei de Judà; Rubèn, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Ruth, muller de Booz…

Sadoc, sacerdot; Safira, muller d’Ananies; Salmanassar V, rei d’Assíria; Salomé, filla d’Herodies; Salomé, seguidora de Jesús; Salomó, rei de Judà i d’Israel; Samsó, jutge; Samuel, profeta i jutge; Sara, anomenada també Sarai, muller d’Abraham; Sara, muller de Tobies; Sargon II, rei d’Assíria; Saül, primer rei d’Israel; Saule, dit també Pau; Sedecies, rei de Judà; Sehon, rei dels amorreus; Sem, fill de Noé; Sennaquerib, rei d’Assíria; Set, fill d’Adam i Eva; Siles, col·laborador de Pau; Simeó, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Simó, germà de Judes Macabeu; Simó, anomenat Pere o Cefas, un dels Dotze; Simó el Zelós, un dels Dotze; Sisserà, general en cap del rei cananeu Jabín; Sofonies, profeta; Susanna, muller de Joaquim…

Tadeu, anomenat també Judes, un dels dotze, fill de Jaume; Tamar, nora de Judà; Tamar, germana d’Absalon; Teglatfalassar, també dit Tiglat-Pilèsser; Tiberi, emperador de Roma; Tiglat-Pilèsser o Teglatfalassar o Pul, rei d’Assíria; Timoteu, deixeble i col·laborador de Pau; Titus, company i col·laborador de Pau; Tobies, fill de Tobit; Tobit, pare de Tobies; Tolà, jutge; Tomàs, anomenat el Bessó, un dels dotze…

Uries, oficial de l’exèrcit de David…

 

Xamgar, jutge; Xerxes I, rei de Pèrsia; Xixac o Xeixonc, faraó…

 

Zabuló, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Zacaries, profeta; Zacaries, pare de Joan Baptista; Zaqueu, cap de cobradors d’impostos; Zorobabel, governador de Judà després de l’exili…

 

 

3.2. LLOCS GEOGRÀFICS DE LA BÍBLIA SIGUIN D’UNA IMMENSA BELLESA UNS, AIXÍ COM D’UN INQUIETANT BASARDA D’ALTRES

 

 

 

 

Abisme (el país dels morts i de la gehenna o infern); Acaia, província romana; Amalec i amalequites, antic poble d’Aràbia; Ammon i ammonites, territori de la Transjordània; Amorreus, poble semita proceden dels deser aràbic; Anaquites, poble de l’època del Bronze, al voltant d’Hebron, explorat pels espies de Moisès; Arabà, una vall que va des del Mar Mort fins al golf d’Acaba; Aràbia, península limitada pel Golg pèrsic i l’occeà Indic, el Mar Roig i la península del Sinaí; Àrabs, terme genèric que designa habitants nòmades dels deserts de Síria, Jordània i Aràbia; Arameus, habitants d’Aram, territori entre Fenícia, tocant el Mediterrani i el riu Eufrates; Àsia, en temps del Macabeus és el territori dels Seleucídes (Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia i l’altiplà de l’Iran); Asmoneus, territori rejudaïtzat; Assíria, entre el riu Tigris i les muntanyes de Zagros, actual Kurdistan…

Babilònia, regió situada a la baixa Mesopotàmia, entre el Golg Pèrsic i els rius Eufrates i Tigris, prop de la moderna Bagdad; Basan, regió de l’orient del Jordà i del llac Genesaret, entre la muntanya de l’Hermon i el riu Jarmuc; Betel, ciutat propera al nord de Jerusalem; Biblos, ciutat de la costa fenícia, al nord de Sidó…

Caldea, regió al sud de Babilònia; Canaan, franja de terreny que limita amb Fenícia, el riu Jordà, el Mar Mort i el torrent d’Egipte; Carmel, serralada al nord de la plan de Saron entre la vall de Jizreel i el mar Mediterrani; Cisjordània, regió a l’oest del riu Jordà…

Decàpolis, deu ciutat hel·lenístiques confederades, situades a la regió oriental del Jordà; Desert, regió estepària i desolada com els deserts del Sinaí, de Sin i de Judà…

Edèn, sinònim de paradís; Edom i edomites, regió al sud-est del Mar Mort a les muntanues de Seïr; Egipte, país al nord-est d’Àfrica regat pel riu Nil; Esdrelon o Vall de Jizreel, entre el Mediterrani i el Jordà que separa la Galilea baixa al nord, de Samaria al sud; Essenis o Qumram, lloc situat a l’actual Jericó a prop del nor-est del Mar Mort; Etiòpia, regió al suf d’Egipte; Eufrates o Mesopotàmia, territori entre dos rius: Tigris i Eufrates…

Fenícia i fenicis, pais situat a la riba oriental del Mediterrani, des del golf d’Issos o Biblos, al nord, fins Acó o Ptolemaida, al sud; Filistea i filisteus, habitants de la costa sud de Canaan. Provenien de les illes mediterrànies…

Galaad, nom de la regió del nord de la Teansjordània; Galàcia, regió situada al centre de l’actual Turquia. Els seus habitants eren d’origen celta. la província romana d’aquest nom comprenia també les regions de Pisídia, la meitat de Frígia i Lacaònia; Galilea, Regió del nord de Plestina, situada entre la vall de Jizreel o d’Esdrelon i les fonts del Jordà. A l’est delimitava pel jordà i el llac de Genersaret i a l’oest per la costa fenícia i la serralada del Carmel; Getsemaní, hort situat al vessant oriental del torrent de Cedró, al peu de la muntanua de les Oliveres; Gomorra i Sodoma; Guilgal, Nom del campament de Josuè i els israelitas després després de travessar el Jordà i entrear a Canaan procedents d’Egipte…

Hermon, ho veurem en parlar del Líban; Hinnom, territori que separava les tribus de Benjamí i de Judà; Hitites, membres de l’imperi hitita situat a l’actual Turquia central i meridional; Horeb, ho veurem en parlar del Sinaí…

Idumea i idumeus, vist en parlar dels edomites i Edom; Ismaelites, tribus nòmades del nord d’Aràbia i de la península del Sinaí; Israelites, es refereix al poble i a la terra o país d’Israel, sobretot abans de la deportació a Babilònia (587 aC). durant l’època de la separació dels dos regnes (931-722 aC), el terme «Israel» designava tan sols el regne del Nord, amb capital primer a Siquem, després Tirsà i finalment Samaria…

Jebuseus, poble que ocupava la ciutat de Jesusalen i el seu territori abans de l’ocupació per part de David (Js 15,63; 2Sa 5,6-9); Jericó, ciutat de la plana del jordà prop del mar Mort. ciutat de pas per anar a Jesuralen; Jerusalen, ciutat de la regió central de Palestina. Cemntre polític, cultural i religiós del poble d’Israel; Jizreel (vall de), territori situat entre el Mediterrani i el Jordà; Jordà, riu de la regió oriental de la conca mediterània que corre paral·lel al mar, de nord a sud. Neix a l’Hermon i desemboca al Mar Mort; Judà, regió sud de Palestina que limita al nord amb les muntanyes d’Efraïm, el sud amb el Nègueb, a l’est amb el Jordà i al Mar Mort i a l’oest amb Filistea; Judea,  nom de l’actic Judà i de la província romana que comprenia, am és, Samria i Idumea, La capital era Cesarea, port tocant a la Mediterrània…

Leví i levites, de la tribu de Leví. No tenien territori propi, però sí poblacions amb pasturatges…

 

Macedònia, Regió al nord de la península hel·lènica. Alexandre el Gran va estendre el seu domini sobre l’Àsia Menor, síria, Palestina, Egipte, Mesopotàmia i Pèrsia; Mar Mort, depressió natural que reb l’aigua del Jordà. En la Bíblia reb diversos noms: Mar de l’Arabà, Mar de la Sal, Mar Oriental o simplement Mar; Mar Roig, mar dels Joncs que es troba a l’est d’Egipte, avui gols de Suez que separa Egipte del desert del Sinaí; Meribà i Massà, dos noms de llocs no identificats en les narracions de l’estada d’Israel en el desert; Mèdia, país de l’Orient Pròxim que limita al nord amb el Mar Caspi, a l’est amb Pèrsia i a l’oest amb Armènia i Assíria; Meguidó, ciutat situada a la vall de Jizreel o Esdrelon; Mesopotàmia, territori comprès entree els rius Tigris, a l’orient i l’Eufrates, a occident; Moab i moabites, regió a l’est del Mar Mort i al sud d’Ammon; Muntanyes de Judà i d’Efraïm, les de Judà limiten al sud amb el Nègueb; a ponent, pujnt des del mar, amb la costa i Xelelà; al nord amb les muntanyes d’Efraïm o Israel; i a llevant amb el desert de Judà i l’Arabà. en canvi, les d’Efraïm limiten, al nord, amb la serralada del Carmel i la vall de Jizreel, a Galilea; a ponen amb la plana de Saron i al sud, amb les muntanyes de JudàM; a llevant, amb la vall del Jordà; Muntanya de les Oliveres, turó a l’est de Jerusalem , a l’altra banda del torrent de Cedró…

Nebó, muntanya de la Transjordània, a l’est del Mar Mort dins del territori de Moab; Nègueb, regió sud de Palestina, entre les muntanyes de Judà i el desert del Sinaí; Nínive, ciutat situada a Assíria a l’Alta Mesopotàmia, a la riba esquerra del riu Tigris…

Ofir, regiófamosa per la quantitat d’or, però de localització desconeguda; potser es rtrobava ak sud d’Arabia o a la costa oriental d’Àfrica (Somàlia)…

Palestina, territori situat a banda ibanda del riu Jordà que limita al nord amb Fenícia i l’Hermon i al sud amb el Nègueb. Ha rebut diversos noms: Canaan, Israel, Judea. Està formada per diverses zones geogràfiques que s’estenen paral·lelament d’oest a est: Filistea i la plana de Saron, la cadena muntanyosa central de les muntanyes de Judà, les muntanyes d’Efraïm i la regió de Galilea, així com la depressió del jordà, les regions del moab, Ammon, Galaad i Basan i, finalment, el desert…

Qumran, Lloc situat a prop de Jericó a l’extrem del nord-oest del Mar Mort…

 

Samaria i samaritants, regió central de Canaan. Limitava al nord amb la vall de Jizreel, a l’est amb el Jordà, al sud amb el territori de Judea i a l’oest am la plan de Saron; Saron, plana que va des de la sarrelada del Carmel, al nord, fins al port de Jafa, al sud. era la regió costanera de Canaan; Selèucides, dinastia d’origen hel·lènic que va regnar Síria, amb capital Antioquia; Siló, població de les muntanyes d’Efraïm, a Samaria; Sinaí, muntanya de diveres tradicions i també la península triangular situada entre el Mar Mediterrani i els dos braços del Mar Roig; Sió, originàriament, nom de la fortalesa jebusea de Jesuralem. Fa referència ala ciutat de Jerusalem; Siquem, Ciutat d’Efraïm, prop de Samaria situada a les muntanyes d’Ebal i de Garizim; Síria, els seus varien segons els diferents èpoques històriques. En general, zona que va des del nord de Palestina, fins a les muntanyes d’Anatòlia, i des del Mediterrani fins al riu Eufrates i el desert.. També reb el npom d’Aram; Sodoma i Gomorra, antigues ciutats de l’època dels patriarques situades al sud del Mar Mort…

Tarsis, regió situada a la costa del Mediterrani occidental, però no identificada amb precisió; Tigris, s’ha explicat en parlar de Mesopotàmia; Tir, ciutat construÑida sobre dos illots de la costa de Fenícia; Transeufratina: cal veure Síria; Tranjordània, nom de la regió a l’est del riu Jordà…

Ur de Caldea, veure Caldea…

 

Xefelà, subregió de Judà que va des de la cadena muntanyosa central d’aquest territori fins a la plana costanera de Filisrea. Limita amb la plana de Saron al nord i amb le Nègueb el sud.

Tots aquests noms de personatges i d’espais geogràfics i els mapes que els situen, els podem trobar igualment i perfectíssimament explicats en moltes edicions de la Bíblia, així com d’altres en referència a un vocabulari concret i especialitzat, en correspondència a la descripció d’institucions, activitats determinades, rituals múltiples, festes instituïdes, objectes d’utilització, cronologia històrica i tota un enfilall de conceptes que emmarquen aquest conjunt de llibres que conformen la Bíblia.

 

3.3. HISTÒRIA DEL POBLE D’ISRAEL

La història de l’antic Israel abasta des del segle XX aC fins a l’expulsió i Diàspora al primer segle de nostra era, en una àrea compresa entre:

 

• El Mediterrani,
• El desert del Sinaí,
• Les muntanyes del Líban i
• El desert.

Es concentra especialment en l’estudi:

• Dels hebreus o israelites durant aquest període, i de forma secundària dels altres pobles que amb ell van conviure, com filisteus, fenicis, moabites, hittites, madianites, amorrites i ammonites. 
• De les fonts sobre aquest període que són principalment els escrits bíblics la Bíblia hebrea o Tanakh, coneguda pels cristians com a Antic Testament, el Talmud, el llibre etíop Kebra Nagast i escrits de Nicolau Damascè, Artaban d’Alexandria, Filó d’Alexandria i Flavi Josep. Així mateix, una altra font principal d’informació són els descobriments arqueològics a Egipte, Moab, Assíria o Babilònia, així com els vestigis i inscripcions al propi territori d’estudi de les regions.

Per saber-ne més:

• 1. Introducció
• 2. Civilitzacions a Israel
• 3. Prehistòria
• 4. Període cananeu: del III mil·lenni al segle XVI aC
• 5. Domini egipci
• 6. Dificultats amb la cronologia bíblica
• 7. La conquesta de Canaan
  • 7.1. Període dels Jutges
• 8. Orígens de la monarquia
• 9. Regne unit d’Israel
  • 9.1. 1020 aC: Israel durant el regnat de Saül
  • 9.2. 1007 aC: David regna a Judà
  • 9.3. 1000 aC: David regna a Jerusalem
  • 9.4. 965 aC: regnat de Salomó
• 10. Divisió en dos regnes
  • 10.1. Regne d’Israel, 928-720 aC
    • 10.1.1. Profetes del Regne d’Israel
  • 10.2. Regne de Judà, 928-587 aC
    • 10.2.1. Profetes del Regne de Judà
• 11. Captivitat i tornada
  • 11.1. Captivitat assíria dels israelitas del nord
  • 11.2. Captivitat babilònica dels jueus
  • 11.3. Domini persa
• 12. Segon Temple
  • 12.1. Reconstrucció del Temple
  • 12.2. L’herència d’Alexandre Magne
  • 12.3. Regne asmoneu
  • 12.4. Ocupació romana
• 13. Guerres judeoromanes
  • 13.1. Primera Guerra Judeoromana
  • 13.2. Destrucció de Jerusalem
  • 13.3. Segona Guerra Judeoromana
  • 13.4. Tercera Guerra Judeoromana
• 14. Vegeu també
• 15. Fonts
  • 15.1. Notes
  • 15.2. Cites
  • 15.3. Bibliografia

4. LA BÍBLIA EN LA PORTALADA DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL

«QUI PASSSARÀ PER SOTA AQUEIXA ARCADA / BÉ PODRÀ DIR QU, EN SÍNTESI SAGRADA, / LO MÓN, LO TEMPS I ETERNITAT HA VIST»

4.1. EL PÒRTIC DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL

El Pòrtic de Santa Maria de Ripoll és la façana que es va adossar sobre l’anterior del monestir de Santa Maria de Ripoll, cap a mitjans del segle XII, per decorar l’entrada principal de l’església, estant un dels exemples més monumentals, pel que fa a la decoració escultòrica, en l’àmbit romànic català vinculat a l’escola de Tolosa de Llenguadoc. Realitzada com un arc de triomf romà, té una gran profusió decorativa amb escenes de l’Antic Testament, treballades per escultors anònims, seguint els relats d’una Bíblia que es conserva al mateix monestir.

 

• 1. Història
• 2. Descripció
  • 2.1. Mides
  • 2.2. Arquivoltes
  • 2.3. Fris superior i costat dret
  • 2.4. Costat esquerre
• 3. Degradació del pòrtic
• 4. Referències
• 5. Bibliografia
• 6. Vegeu també
• 7. Enllaços externs

 

 

 

4.2. MOSSÈN CINTO VERDAGUER I EL MONESTIR DE RIPOLL

4.2.1. RIPOLL EN LA LITERATURA DE JACINT VERDAGUER. Escrits de Carles Riera sobre Ripoll en la literatuea de Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845-Vallvidrera 1902) hi ha alguns poemes que fan referència a Ripoll i al Ripollès.

Fragment del cant onzè (XI); Oliba, del poema de Jacint Verdaguer  Canigó: llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.

En una nota a peu de pàgina s’indica: «Per la descripció de la fatxada del monestir de Ripoll nos ha servit de molt la notable ressenya històrica de Pellicer, Santa María de Ripoll. [1872]». Extret de l’edició de Narcís Garolera i pròleg de Modest Prats. Barcelona: Quaderns Crema, 1997. Ressegueix entretant cenobi i temple:

Oliba, no hi ha res que no contemple; / funda en Ripoll un altre monestir, / i estudia per ell eixos brancatges de pedra, / eixes motllures i fullatges / que mourien los besos del zefir.

Allí amb lo pensament tot ho transporta, / des del pom del penell als bancs de l’horta, / i trasmuda, combina i afegeix, / i una obra concebeix sa fantasia / que, abans de veure la claror del dia, /naix, posa tronc i branques, i floreix.

Ja tot ho veu: sa creació de marbre / és com dins la llavor altívol arbre, / meravellosa flor dins grana humil; / tot ho veu fet, sinó lo frontispici / que corona ha de ser de l’edifici, / d’aquella imatge d’or cara gentil.

Enamorat artista, lo somia / de nit, ne fa dibuixos cada dia, / que al veure l’endemà rebat al foc, / i, no podent-ne el pensament distraure, /embasta nous projectes que han de caure / també en oblit, com dins la mar un roc.

En l’hora de solaç un dia crida / los monjos sota els arbres de l’eixida: / fa tres dies que, allí, de sol a sol, / amb son bàcul dibuixa, escriu i esborra, com les ones del mar damunt la sorra, /quan suaument les bressa el ventijol.

—Mirau-la aquí—los diu; i la portada / contemplen per son geni dibuixada, / la història de la santa religió / en pedra escrita per la mà de Roma; / una crossa de bisbe n’és la ploma, / n’és lo paper un flanc de Canigó.

Set cants misteriosos té el poema, / set florons que durà en sa diadema / Santa Maria de Ripoll al front; / set cels de pura i divinal bellesa, / la Bíblia al cor de Catalunya impresa, / present, passat i esdevenir del món.

D’aquesta creació dedicatòria, / és sa primera pàgina la glòria: / en son trono estrellat l’Anyell diví / ensenya obert lo llibre de la vida, / dient a la nissaga redimida: / «Homes ingrats, mirau si us estimí!»

I el llibre els quatre evangelistes miren, / misteriosos animals que es giren / tot estenent ses ales com aucells, / i vint-i-quatre ancians de cap blanquíssim / vora seu van cantant: «Digne és l’Altíssim / d’obrir lo llibre d’or deIs set segells.»

Segueix de tota gent, tribu i llenguatge / la immensa processó fent-li homenatge, / patriarques, apòstols, confessors; / la verge mostra de puresa el lliri, / lo martri la palmissa del martiri / i sota el braç son llibre los doctors.

En son carro de foc se veu Elies, / i en històries, aprés, i profecies, / Moisès, Jonàs, David i Salomó; / atravessa el mar Roig l’israelita / lluita amb ell lo cruel amalecita / i l’arca volta el mur de Jericó.

De Jesucrist celebren la victòria / la cítara i salteri de la glòria, / la flauta dolça, el tendre violí; / i el rei profeta, entre vassalls i nobles, / sembla dir-li: «Alabau-lo tots los pobles, / cel, mars i terres, alabau-lo amb mi.»

Oliba los esbrina, fil per randa, / de la fe aqueixa mística garlanda, / los mostra aquí sant Pere, allí sant Pau, / com de l’Església sòlides pilastres, / sostenint aqueix cel amb tots sos astres; / l’espasa empunya l’un, l’altre la clau.

En la faixa de l’arc que els dos sostenen / en dotze retaulons ses vides tenen / unint-se dalt, als peus del sant Anyell; / quan vius encara anaven per la terra / als vicis i a l’error fent crua guerra, / ja s’unien ses ànimes en Ell.

Jau a sos peus, rebuig del negre abisme, / ferotge drac, lo drac del gentilisme; / a ofegar de ses ires los rebulls / dues àligues baixen a la terra, / i, mentres una amb sos unglots l’aferra, / a colps de bec l’altra li lleva els ulls.

Ací els ensenya dos lleons que es baten, / i fers l’un sobre l’altre se rebaten; / un centaure, fugint, los tira un dard, / mes l’home, a qui de monstre la figura / donaren les passions, de tan impura / cadena sempre se deslliga tard.

Domant ja son cavall lo genet destre, / més enllà es veu de ses passions ja mestre; / vestit de cavaller amb los arreus, / a les feres indòmites s’atansa, / i, a l’apuntar-los la punyenta llança, / amansides se postren a sos peus.

Davall de tot a Llucifer veu caure / del cel, a Adam del paradís, i ajaure / lo condemnat en llit de foc etern, / nou Lacoont a qui genolls i braços / entortelliga amb sos feréstecs llaços / l’apocalíptic monstre de l’infern.

La paraula de foc de l’arquitecte / fa alçar de terra el colossal projecte, / monstres i sants, cantors i combatents; / los ulls de pedra i llavis se desclouen, / aquells arquets de violí se mouen, / i s’adolla la música a torrents.

Té son arc de triomf lo cristianisme; / al rompre el jou feixuc del mahometisme, / Catalunya l’aixeca a Jesucrist. / Qui passarà per sota aqueixa arcada / bé podrà dir que, en síntesis sagrada, / lo món, lo temps i eternitat ha vist.

4.3. «LA BÍBLIA DE PEDRA»

4.3.1. UNA NOVEL·LA SOBRE «LA BÍBLIA DE PEDRA» D’EN MARC CAPDEVILA

Marc Capdevila ha triat un important passatge de la història artística de Catalunya com a fil conductor de la seva novel·la, la construcció de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. Així és com ens situa al segle XII, en ple període romànic, durant el comtat de Ramon Berenguer IV i en ple apogeu de les abadies de Ripoll i Sant Pere de Rodes, clars exponents, juntament amb el conjunt de Boí, del romànic català, però sobretot, de l’escultura religiosa, concentrada a les portalades de les esglésies.

La bíblia de pedra no és només una narració sobre la construcció de la portalada de Ripoll, és també una història de misteri en la qual els personatges principals, la Violant (guaridora), n’Ermengol (pintor) i l’abat Gausfred, es veuen embolicats en mirar de descobrir el perquè de les estranyes morts de tres bagasses.

Però Capdevila no es queda aquí, perquè a través de la lectura podrem veure que darrera de la narració hi ha un gran treball de documentació. Podrem conèixer:

• L’estil de vida dels diferents estrats socials que convivien el segle XII, els costums, les lleis no escrites i aquelles que els més benestants anaven escrivint sobre la marxa, els drets dels més rics i els deures dels més pobres i, com no podia ser d’una altra manera,
• Les injustícies socials que s’imposaven pel fet d’haver nascut en un lloc o en un altre sense tenir en compte el valor real de les persones.

Una novel·la sobre la construcció de la magnífica portalada esculpida de Santa Maria de Ripoll: la Bíblia esculpida al cor de Catalunya en un flanc del Canigó.

 

5.1. LES TRADUCCIONS DE LA BÍBLIA, EN GENERAL

Els llibres bíblics foren escrits inicialment en distintes llengües que van ser anomenades llengües bíbliques (hebreu, arameu i grec hele·lnístic). En diferents èpoques històriques van ser traduïdes unes de les altres i ,posteriorment, totes les altres. I així podem disposar de:

• La Bíblia hebrea
• La Bíblia grega
• La Bíblia llatina

 

 

 

 

• LA BÍBLIA. BCI-Bíblia catalana, traducció interconfessional. Associació Bíblica de Catalunya. Editorial Claret. Societats Bíbliques Unides, Barcelona 1994.
• LA BÍBLIA. Versió dels textos originals i notes pels Monjos de Montserrat. PM. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, entre les edicions de 1970.-2009.
• BÍBLIA DE JERUSALEM. Es tracta de la cinquena edició, revisada a l’any 2018. Aques Bíblia és una versió catòlica de la Bíblia elaborada en francès sota la direcció de l’Escola bíblica i arqueològica francesa de Jerusalem que ha estat traduïda a l’espanyol i altres llengües vernacles. És valorada pels seus introduccions, notes a peu de pàgina, i riquesa de les seves paral·lels al marge . És considerada una Bíblia d’excel·lència per l’exegesi bíblics. 
• LA BÍBLIA DE INTERNET. Planes de consulta de la Bíblia, molt pràctiques i ràpides, a través d’Internet.

Tanmateix, insereixo algunes obres d’interès que han pogut servir per comentar algunes aspectes  sobre la Bíblia, tot i que cal llegir-les -en el cas d’una colsulta posterior- amb la prevenció de posar al dia, d’acord amb els paràmetres usuals de la moderna interpretació bíblica.

• BIBLIOTECA DE AUTORES CRISTIANOS (BAC). Comentari de tots els llibres de la Bíblia. L’exègesi de cadascun dels llibres és a càrrec d’un autor o autors determinats, essent vàlids alguns dels aspectes comentats, encara que molt d’altres estan superats per la moderna hermenàutica bíblica actual. Com a detall, el primer llibre de la col·lecció en fou la Biblia Nácar-Colunga, impresa el 18 de marzo de 1944.
• INTRODUCCIÓN AL ESTUDIO DE LA BIBLIA. Editorial Verbo Divino, 1992 i d’acord amb el pla general de l’obra que recull la publicació real dels llibres següents: (1) La Biblia en su, entorno, (2) Biblia i Palabra de Dios, (3) El Pentateuco y la historiografía bíblica, (4) Los libros profèticos, (5) Libros sapienciales y otros escritos, (6) Evangelios sinópticos y Hechos de los apóstoles, (7) Escritos paulinos, (8) Escritos joánicos y cartas apostólicas, (9) Literatura judía intertestamentaria, (10) Literatura i exégesis cristiana primitiva. 
• HISTORIA DE ISRAEL Y DE JUDÁ. François Castel. Ed. Verbo Divino, 1984.
• INTRODUCCION AL ANTIGUO TESTAMENTO, José Luis Sivre. Ed. Verbo Divino.
• EL NUEVO TESTAMENTO(I). Felipe F. Ramos. Colección Síntesis. Ed. Atenas, 1988.
• EL NUEVO TESTAMENTO(II). Felipe F. Ramos. colección Síntesis. Ed. Atenas,  1989

5.2. OBRES CABDALS DE CONSULTA BÍBLICA

Tanmateix,  per copsar tot el devessall conceptual que la Bíblia dóna de si -amb la incorporació de cites «ad hoc»-, res millor que consultar obres clàsiques d’una elaboració exhaustiva, si bé i pel que faa la interpretació o exègesi moderna, no s’han posat al dia. Malgrat això, cal consultar els conceptes generals que es poden trobar en els enunciats inclosos  tot seguit:

• Introducción a la Bíblia I (AT) de A. Robert i A. Feulliet
• Introducción a la Bíblia II (NT) de A. Robert i A. Feulliet
• Libros del Antiguo Testamento / Llibres de l’Antic Testament
• Libros del Nuevo Testamento / Llibres del Nou Testament
• Vocabulari de Teologia Bíblica, per X. L. Dufour 
• Vocabulario de Teologia Bíblica
• Biblioteca de Autores Cristianos (BAC): exègesi bíblica de cada llibre
• Vocabulario Bíblico de Xavier León Dufour presentado en powerpoint
• Geografia Bíblica / Geografia històrica de la Bíblia

I, per saber-ne més de tot plegat, l’oferta d’una bibliografia a través de les possibilitats que ofereix Internet sobre el tema, la qual cosa en serà d’una gran utilitat per a la comprensió adequada de la Bíblia. I a l’efecte de tot plegat, m’és ben plaent de presentar iuna bibliografia interessant que, d’alguna manera, ha de guiar el contingut de l’estructura del tema sense que obstin:

• Ulteriors i posteriors interpretacions,
• Criteris dogmàtics i visions que la fe personal o eclesial pugui contemplar des d’òptiques diverses i, en conseqüència, tan valuoses com qualsevol d’altres.

Així doncs, vet açí alguns temes que poden ajudar a clarificar dubtes o a eliminar falses concepcions sobre la Bíblia apreses, més per uns hàbits de visió que han esdevingut ser tradicionals sense cap mena de crítica, que per una investigació científica pròpia de persones encuriosides intel·lectualment i cultural i, per aixó mateix, dotades de saviesa:

• SOBRE LA INTERPRETACIÓ BÍBLICA. MÉTODE HISTÓRICO-CRÍTIC
• LA BIBLIA Y ELS SEUS SECRETS. 
• 101 MITES DE LA BIBLIA
• LA HISTORICIDAD DELS RELATS DE L’ANTIC TESTAMENT
• MITE I HISTÒRIA. 
• LA BIBLIA DESENTERRADA 1
• LA BIBLIA DESENTERRADA 2
• QUI ESCRIGUÉ LA BIBLIA…? 
• LA MITOLOGIA HEBREA I ALTRES POBLES DE L’ORIENT ANTIC
• MITOLOGIA COMPARADA. LA BIBLIA
• L’ABANDONAMENT DELS MITES ECLESIÀSTICS
• EL NOU PARADIGMA ARQUEOLÒGIC
• EGIPTE I LA BIBLIA
• PERSIA I LA BIBLIA
• ZOROASTRISME I JUDAISME
• PERSIA I EL MONOTEISME ISRAELITA
• TRES GRANDES CREACIONS RELIGIOSES DE L’IRAN
• EGIPTE I CRISTIANISMO PRIMITIU

I la presentació de molta més i acurada bibliografía especialitzada sobre la religió en general, i en concret, sobre Jesús de Nazaret, que es pot consultar obrint el link o enllaç -subratllat amb color blau- procedent del WEB:

[ www.cienciarazonyfe.com ]

Tanmateix, en el ben entès que els titulars del qual som en Lluís Álvarez Valcarcel i jo mateix, Miquel Àngel Bosch Fridrin, sobre:

• QUI VA SER JESÚS DE NATZARET…?
• EL JESÚS DE LA HISTÒRIA I EL JESÚS DE LA FE
• ORÍGENS DEL CRISTIANISME
• CREENCES CRISTIANES
• SOBRE DEUS I CREENCES
• RELIGIÓ SENSE RELIGIÓ
• LA CIÈNCIA VERSUS LA FE

 

5.3. ELS PARÀMETRES METODOLÒGICS I USUALS PER A L’OBTENCIÓ D’UNA CORRECTA EXÈGESI O INTEERPRETACIÓ BÍBLICA QUE AFAVOREIXI I CENTRI LA LECTURA DE LA BÍBLIA

Heus aquí tota la feina hermenèutica que ha de imposar-se a l’exegeta que pretengui recórrer el fruit d’una investigació seriosa dels textos bíblics en qüestió: 

• La Historia sobre la Redacció dels textos [Redaktiongeschichte].
• La Investigació de la Història dels Gèneres i de les Formes literàries emprades en els textos [Formgeschichte].
• Els elements aportats per la Història de la Tradició bolcada en els textos [Traditiongeschichte].
• La finalitat o objectiu que es pretén a l’hora d’elabora els escrits.
• L’aplicació de la «Sitz im Leben», és a dir, copsar la necessitat d’una coneixença o d’un desig manifestats per oients o lectors d’una comunitat determinada d’un entorn concret sobre els aspectes, els contextos, les situacions i/o altres d’una determinada persona, circumstància, situació, estat, condició.   
• La personalitat de cada hagiògraf: origen, edat, estudis, religió, tendències, càrrecs, professió.
• La visió general del moment històric, l’entorn social, ètnic i cultural del grup que habita un espai geogràfic concret i perimetrat, en conseqüència, dins  d’una època determinada, així com la mentalitat del temps i els corrents de pensament.
• El tipus d’escrits segons les diferents formes dels «midrâsh», classificats segons la configuració següent:

             – L’halakha: escrit que busca regles de vida o de ordre jurídic…

             – L’haggada:  escrits amb comentaris per a la formació espiritual,                                doctrinal o moral…

             – El pesher: escrits que pretenen actualitzar les profecies i adaptar el seu                   compliment en els escrits del present actual.

• El coneixement de la literatura intertestamentaria i, en particular:

              – Les traduccions:

                    . La que se’n diu «Bíblia Septuaginta o dels Setanta»: una traducció                          grega de la Bíblia (s.III-I aC.)
                    . El «Targum Palestí». Traducció aramea (s.I-II dC.)

              – Els autors jueus hel·lenístics:

                    . Eupolemo i Artapán (s.II aC.)
                    . Filó d’Alejandria (meitat del s.I aC.)
                    . Flavi Josep, autor de «Antiguitats jueves» (93-94 dC.)

              – Les obres dites apòcrifes o pseudoepigráficas:

                    . «Llibre dels Jubileus» (Apocalipsi), del s.III-II aC.
                    . «Henoc» (Etiòpic), del s.III-II aC.
                    . «Llibre dels secrets d’Henoc» (Eslau), de l’s.I dC.
                    . «Apòcrif del gènesi» descobert en Qumrán, s.I dC.
                    . «Document de Damasc» (eseni), de l’s.I dC.
                    . «Pesher d’Habacuc», descobert en Qumrán
                    . «Llibre de les Antiguitats bíbliques» de l’Pseudo-Filó, s.I dC.                                      D’abans del 70 l
                    . «Apocalipsi siríac de Baruc», al final del s.I dC.
                    . «Testament dels Patriarques« (Leví i Judà) de diferents èpoques.

                – La literatura rabínica:

                    . Midrash Mekhilta, sobre l’Èxode (s.II dC.)
                    . Midrash Rabba, sobre el Gènesi i l’Èxode. Èpoques diferents.
                    . Midrash Sefer ha-Yashar, text de la I. Mitjana.
                    . Midrash ha-Gadol, text tardà.
                    . Talmud de Jerusalem (finals del s.VI dC.)
                    . Talmud de Babilònia (finals del s.V dC.)

• La història dels textos de l’Antic Testament (l’hebreu, l’arameu, la versió dels LXX i els manuscrits de la Mar Morta-Qumran) i els del Nou Testament (el text grec) i les innombrables versions de la Bíblia.

         Dues consideracions d’importància sobre els textos bíblics:

            –  Els manuscitos autògrafs o originals dels autors bíblics no han arribat                    fins a nosaltres.
            –  Els manuscrits conservats presenten tota clase de variants, errors,                          glosses i canvis a causa del continu procés de còpia durant segles.

         I pel que fa a les versions s’han de tenir en compte:

            – Les versions llatines: La Vetus llatina / La Vulgata.
            – Altres versions: siriacas, coptes, gòtiques, armènies, georgianes,                             etiòpiques, àrabs, eslaves.
            – Versions medievals i modernes i les de diferents països.

• L’arqueologia bíblica i oriental, la pintura, l’escultura i la història de les institucions hebrees o judaiques. També cal de conèixer els materials de l’escriptura com: la pedra, el metall, l’argila, les ostracas, el papir, el pergamí, les tauletes, els còdexs.
• L’arqueologia bíblica i oriental, la pintura, l’escultura i la història de les institucions hebrees o judaiques.
• L’estudi comparatiu de les religions, en general, de les mistèriques, en particular i dels mites de què se’n deriven aquelles.
• L’estudi de la projecció antropomòrfica en els éssers transcendents, siguin reals o irreals.
• L’estudi de la concepció científica de l’univers, en general, i de la terra en particular, en el temps en què s’escrigueren els textos sagrats.
• L’estudi de les traduccions del textos, siguin versions o en siguin  còpies, així com el coneixement i l’estudi de les diferents llengües semites parlades (l’hebreu o l’arameu) o les que se’n denominen llengües clàsiques (grec i llatí).
• El coneixement dels vessants que aporta no només la filosofia, sinó també -i sobretot- els elements mitològics i aquells procedents de ritus comuns o ancestrals sense oblidar les tècniques de curació, els jeroglifics, els procediments màgics, les maneres o formes d’ocultació, els coneixements d’astrologia, els recursos profètics i d’endevinació, la numerologia,  les visions, les aparicions, les  precogniciones, els somnis, els miracles i tot allò que s’enfonsa en l’obscuritat del temps i és possible il·luminar-lo amb diversos i actuals processos científics siguin físics, químics, informàtics o genètics i les seves aplicacions.

 

5.4. REBOBINANT TEMES ANTERORS SOBRE LA BÍBLIA

Nogenmenys i ultra l’apartat anterior i, per tal de poder endinsar-se hom en una interpretació bíblica el més acuradament possible, rememoro dos temes treballats en aquestes mateixes planes web i que corresponen a una elaboració pròpia, l’índex o la taula dels quals inserto a continuació, tot pulsant l’enunciat acolorit en blau cel:

A LA RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

A LA RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

1. INTRODUCCIÓ

1.1. L’enllaç entre dos temes complementaris

1.2. Objectiu del tema: un recorregut per les antigues religions ancestrals per observar-ne els possibles plagis que la Bíblia pot contenir

1.3. La metodologia emprada: una exègesi bíblica

1.4. Una bibliografia de qualitat per saber-ne més

2. DÉU MAI NINGÚ L’HA VIST (Jn, 1,18) I EL QUE SABEN D’ELL RESPON TOTALMENT A UNA VISIÓ ANTROPOMÒRFICA 

2.1. Sobre la procedència o l’origen de la paraula «déu»

2.2. El Déu de les religions monoteistes

2.3. El déu de les religions politeistes

2.4 Els graus de les creençes en Déu

2.5. Una consideració important i fonamental sobre l’antropomorfisme

3. EL MÓN GREC entre els segles I abans i després de Crist), ESTAVA INUNDAT DE CULTES RELIGIOSOS AMB UN ELEMENT COMÚ: ELS MITES SOBRE LA MORT I LA RESURRECCIÓ DE DEÏTATS

4. LA TESI SOBRE POSSIBLES PLAGIS LITERARIS EN L’ANTIC TESTAMENT

4.1. La història del poble d’Israel i la seva relació amb altres civilitzacions

• 4.1.1. La composició dels llibres de què consta l’Antic Testament i les diferents escoles que els il·luminen o altres autors
• 4.1.2. Entre la composició dels llibres de l’Antic Testament i els fets que s’hi descriuen hi ha un diferencial temporal de molts segles
• 4.1.3. Canaán -i no precisament Egipte-, el primer espai geogràfic del poble israelita en una terra acollidora de diferents cultures
• 4.1.4. Pel que fa a l’Èxode, des del punt de vista científic, els esdeveniments que relata no resisteixen l’anàlisi.
• 4.1.5. Ciutats inexistens i dificultats científiques estableixen que el pas del Mar Roig va ser més una narració literària de caràcter èpic i d’exaltació del poble hebreu que un esdeveniment real
• 4.1.6. Els hebreus van conquerir Palestina…? La resposta és que durant l’anomenat temps dels Patriarques, ja habitaven Canaan

4.2. La història real del poble hebreu i els afegits mitològics de què consta

4.2.1. Entre la realidad històrica i els afegits literaris mitològics

• 4.2.1.1 El domini d’Egipte i l’Èxode (2000-1500 aC.) segons les dades de la Bíblia, però una història que la crítica científica no admet com a vertadera, sinó que la situa dins d’un gènere literari èpic i d’exaltació per tal de mostrar la fe del poble en un déu monoteista
• 4.2.1.2. Canaan segons la Bíblia (1200 aC.). Però la pregunta és: els hebreus van conquerir Canaan després de sortir d’Egipte…? La crítica arqueològica moderna diu que ja hi eren a Canaan des d’èpoques immemorials, sigui com a tribus nòmades, sigui com a grups humans sedentaris
• 4.2.1.3 La divisió dels Regne en dos grans terriroris: Judà al sud i Israel al nord (722 aC.)
• 4.2.1.4. La captivitat assíria del Regne d’Israel (722-640 aC.)
• 4.2.1.5. La dominació persa del Regne de Judà (586-539 aC.)
• 4.2.1.6. La restauració del Temple de Jerusalem (520-335 aC.)
• 4.2.1.7. La dominació grega (333-63 aC.)
• 4.2.1.8. Els Macabeus i els Asmoneus. El Judaisme hel·lenístic (165 aC.) 
• 4.2.1.9. Judea, província subjecta a la dominació romana (63 aC. – 135 dC.)
• 4.2.1.10. La Diàspora dels anys 70 dC.
• 4.2.1.11. L’arribada del cristianisme i la seva influència en els anys 40-100 dC.

4.2.2. L’Estat d’Israel modern

4.3. De com el poble hebreu va rebre la influència d’altres civilitzacions

4.3.1. El pensament i les influències d’Egipte

• 4.3.1.1. La història egipcia i els períodes de què es composa. La seva cultura
• 4.3.1.2. Les creences religioses
• 4.3.1.3. Les tradicions funeràries

4.3.2. El pensament i les influències de Mesopotàmia

• 4.3.2.1. Història de Mesopotàmia. La seva cultura
• 4.3.2.2. Babilònia – Assiris – Perses- Macedònics
• 4.3.2.3. La religió mesopotàmica. El politeisme d’Asia Menor i Orient Mitjà

4.4. La Història crítica de les Formes (Formgeschichte) garanteix i demostra que l’Antic Testament va plagiar elements de l’Antic Pròxim Orient i de les grans civilitzacionsde l’època en què els llibres de la Bíblia fóren redactats

5. LA TESI SOBRE POSSIBLES PLAGIS LITERARIS EN EL NOU TESTAMENT

5.1. La història i la interpretació

5.2. Unes obres per poder llegir el Nou Testament 

5.3. Des del judaisme, Orient i Occident -entre l’ahir i l’avui-, en una confusió de creències sobre Crist

5.4. La doctrina paulina

• 5.4.1. La tensió entre el cristianisme jueu i el gentil
• 5.4.2. La situació de Jesús en el cristianisme primitiu-jueu

6. ENTRE EL CRIST DE LA HISTÓRIA I EL CRIST DE LA FE, S’HI POT DESCOBRIR UNA CREACIÓ LITERÀRIA PLAGIADA O UN PLAGI PER LES SEMBLACES AMB ELS ELEMENTS MITOLÒGICS QUE CONFORMEN LES RELIGIONS COMPARADAS…? 

6.1. Els Mites de l’antiguitat dins l’imaginari universal i la seva classificació

6.2. Les entranyes de les religions mistèriques i els seus rituals

• 6.2.1 Atis, Crist de Frigia
• 6.1.2 Buda, Crist de Índia
• 6.1.3 Dionís, Crist de Grècia
• 6.1.4 Heracles, Crist de Grècia
• 6.1.5 Krishna, Crist de l’Índia
• 6.1.6 Mitra, Crist de Pèrsia
• 6.1.7 Osiris, Crist d’Egipte
• 6.1.8 Zoroastre, Crist d’Àsia Menor
• 6.1.9 Els mites de les religions agrícoles

6.3. De «La Bíblia de la Mitologia» a la importància de la mitologia en «La Interpretació de la Bíblia»

6.4. Es pot confirmar tot això descrit amb la presentació d’alguns exemples…?

• 6.4.1 Sobre el naixement i la infantesa de Jesús:
• 6.4.2 Sobre la vida de Jesús adult
• 6.4.3 Sobre els darrers dies de la vida de Jesús
• 6.4.4 Sobre la Pasqua cristiana, la festa de la Resurrecció

6.5. Entre l’ortodoxia i la heterodoxia. Entre la hipòtesi i la tesi. Entre la recerca de la veritat  i la literalitat sense interpretació 

7. UN ÍNDEX -TAULA GENERAL- PER ENTENDRE EL NOU TESTAMENT

8. ENTREVISTA AMB EL PROFESOR ANTONIO PIÑERO EN RELACIÓ AMB  LA «GUÍA PARA ENTENDER EL NUEVO TESTAMENTO»

 

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019: SETMANA SANTA / PASQUA / SANT JORDI  / MRE DE DÉU DE MONTSERRAT 

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019: SETMANA SANTA / PASQUA / SANT JORDI / MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

UNA VISIÓ DE LES TRADICIONS MÉS ARRELADES A LA CULTURA POPULAR, ENTRE LA INTERPRETACIÓ LITERAL DELS EVANGELIS I LA MODERNA EXÈGESI O HERMENÈUTICA DELS TEXTOS SAGRATS

1. UNA APORTACIÓ A VOL D’OCELL SOBRE LA SETMANA SANTA

1.1. El context o l’entorn jueu en el temps històric de Jesús de Natzaret i les influències hagudes des de temps pretèrits ancestrals

1.1.1 El judaisme palestí abans de la destrucció del Temple de Jerusalem d’acord amb el contingut de:

• La distinció de quatre sectes majors: els Fariseus, els Saduceus, els Essenis i els Zelotes.
• Altres grups de menor importància: els Sicaris i els Herodians.
• Les diverses creences existents: el Messianisme, l’Escatologia, l’Angelologia i la Dimoniologia.
• Les moltes pràctiques religioses de l’època: el Temple, el Culte i les Festes.

1.1.2 El judaisme palestí després de la destrucció del Temple de Jerusalem:

• La «Torà» o la llei oral
• Els rabins
• La sinagoga
• El tribunal rabínic o “Bet din”
• L’escola rabínica o el «Talmud»: els midrâs fossin halakà’s, els haggadà’s o el pésher

1.1.3 El judaisme de la diáspora:

• L’organització i situació jurídica jueva
• La llibertat religiosa i els seus privilegis
• El procés d’hel·lenització / L’apologètica / El proselitisme
• Les relacions entre el judaisme de la diàspora i el judaisme palestí

1.1.4. Els Samaritans

1.1.5 El  context o entorn pagà

1.1.6 Sobre les arrels de la religiositat hel·lenística tardana

1.1.7 La religiositat popular / Les creençes populars

1.1.8 El culte imperial

1.1.9 Les religions mistèriques i les seves característiques

1.1.10 Descripció de les religions mistèriques més importants:

• 1.1.10.1 Els Misteris Eleusins
• 1.1.10.2 Misteris Dionisíacs
• 1.1.10.3 Els misteris Òrfics
• 1.1.10.4 Els misteris de Cibeles
• 1.1.10.5 Els misteris d’Isis i de Serapis:
• 1.1.10.6 Els misteris de Mitra

1.1.11 El Gnosticisme

1.2 Ens atrevim a proporcionar una exègesi de  la història, en concret, de “La Passió de Nostre Senyor Jersucrist”…?

1.2.1 El naixement del cristianisme se situa als inicis de l’Imperi Romà i coincideix amb:

• La caiguda del règim republicà d’Occident: Roma.
• La gran desfeta hel·lenica: Grècia.

1.2.2. Grècia i Roma, pel que fa a la religió, relacionaven els ciutadans amb els déus

1.2.3 Els déus mítics venerats en l’antiguitat pagana -en resseguir la vida de Jesús-, hi trobem semblances que provenen de les religions mistèriques més importants de l’antiguitat

• 1.2.3.1 Semblances de Jesús amb Mitra, Krisna i Buda
• 1.2.3.2 Altres referències de l’antiguitat respecte de les coincidències entre Jesús i religions mistèriques
• 1.2.3.3 Detalls curiosos sobre sincronismes respecte la vida de Jesús i ritus, accions curatives, pràctiques i símbols
• 1.2.3.4 L’existència de Jesús segons les fonts no bíbliques
• 1.2.3.5 L’existència de Jesús d’acord amb les influències hagudes de l’Antic Testament

1.2.4 En referència, concretament, a la Passió i mort de Jesús, cal observar el resultat d’estudis exegètics que -prescindint del contingut de la Constitució dogmàticaque «Dei Verbum» del Concili Vaticà II- es mouen en la discordància entre:

• Els qui, en defensar els Evangelis, pensen que el procés sobre la passió de Jesús va succeir tal i com ho presenta la literalitat dels seus textos.
• Aquells que opinen que els relats evàngelics i, en concret, la seva figura essencial -Jesús de Natzaret- és el resultat de la creació d’un mite.
• Els qui, admetent l’existència real del personatge i de la crucifixió, concebeixen els detalls del seu «via-crucis» com el fruit d’una elaboració literària.

1.2.4.1 Els qui anul·len la historicitat de Jesús suprimint-ne la seva existència real, en consideració d’una ideació mítica per transmetre’n només uns ensenyaments espirituals provinents d’un grup de jueus gnòstics

1.2.4.2  Resseguim la passió de Jesús d’acord amb els evangelis canònics, però descobrin-t’hi la intervenció d’un treball exegètic

1.2.4.3 Reminiscències antigues sobre la Pasqua de Resurrecció, festa cimera dels cristians

• 1.2.4.3.1 Els qui anul·len la historicitat de Jesús suprimint-ne la seva existència i biografia real, en consideració d’una ideació mítica per transmetre uns ensenyaments espirituals provinents d’un grup de jueus gnòstics
• 1.2.4.3.2 Els que defensen la historicitat de Jesús com un personatge real, però a qui se li han afegit paraules i fets que no li’n corresponen històricament. 
• 1.2.4.3.3 El naixement d’una nova religió, a partir de la ideació mítica sobre Jesús mantinguda per jueus gnòstics, però interpretant posteriorment aquesta ficció com una documentació real que dóna lloc al cristianisme literalista.

1.3. La Setmana Santa, reduïda a la literalitat evangèlica i a les boires ancestrals de temps pretèrits

2. LA GRAN SOLEMNITAT DE LA PASQUA. DE LA PASQUA HEBREA A LA PASQUA CRISTIANA. CONSIDERACIONS I VIVÈNCIES

3. SANT JORDI PATRÓ I DEFENSOR DE CATALUNYA

4. LA IMATGE DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT / EL MONESTIR I LA SEVA COMUNITAT / L’ESCOLANIA / LA MUNTANYA

 

M’és plaent de consignar aquí la informació i l’oferiment d’un llibre universal escrit per a tothom -després d’haver intentat en altres temes -anteriors i ulteriors- presentar una anàlisi d’interpretació bíblica prou acurada i, en part, de difícil comprensió per qui no ha estat versat en les Escriptures tant de l’Antic Testament com les del Nou Testament.

Però, com he dit, aprofito l’avinentesa per tal d’informar i oferir ara la lectura més planera d’un llibre universal escrit per a tothom:

• Un llibre capaç d’omplir tots els desitjos del cor…
• Un llibre capaç de satisfer totes les tendències intel·lectuals…

Es tracta del llibre de la Bíblia -en són setanta dos els llibres que la configuren-, un llibre per llegir durant tots els dies de l’any i que den aquest moment -en acostar-se el Nadal- el posem com a pessebre vivent de la nostra llar.

LA BÍBLIA: UN LLIBRE PER LLEGIR DURANT TOTS ELS DIES DE L’ANY

1. LA BÍBLIA, UN LLIBRE DE LITERATURA UNIVERSAL, DE LECTURA OBLIGADA I QUE HOM S’HI POT TROBAR REFLECTIT

 

1.1. QUÈ HI POT TROBAR HOM EN LES PLANES DE LA BÍBLIA…?

La Bíblia és un llibre en què qualsevol persona s’hi pot identificar o veure-s’hi reflectit, com en un mirall, perquè plana darrera full s’hi pot trobar la vida, l’heroisme, la virtut, la feblesa, la mort,  l’acolliment, l’engany, la salut, la malaltia, el perdó, la riquesa, el respecte, la tolerància, la indiferència, la fama, la independència, el matrimoni, la ira, l’aïllament, la convivència, la fe, la concòrdia, la prostitució, la misericòrdia, la vocació, el perill, la col·laboració, l’individualisme, l’alegria, l’acord, la cooperació, la felicitat, el domini, la disbauxa, el suborn, l’insult, la violència, el retret, el pacte, la influència, l’optimisme, l’interès, la humilitat, l’obediència, l’admiració, el vici, el record, l’esforç, l’elecció, la promesa, l’home, la lloança, la broma, l’abús, el carisme, la sospita, el terror, la sinceritat, la vida, la vanitat, l’exageració, el disbarat, el mal, l’alegria, la servitud, l’angúnia, la vergonya, la bellesa, la passió, la vellesa, el caprici, el menjar, la tristesa, la indignació, la condescendència, la fantasia, la ironia, l’autoritat,  la noblesa, l’alliberament, el reialme, la pobresa,el silenci, la deportació, el baptisme, la mala fe, l’orgull, l’ambició, la història, la gola, la peresa, la idolatria,, l’astúcia, la virginitat, el desig, la curiositat, l’habilitat, la carn, el cel, el ministeri, la desesperació, la confiança, l’enveja, l’egoisme, l’avarícia, el cinisme, la deixadesa, la immoralitat, el bé, l’agudesa, l’oració, la guerra, la festa,, l’abatiment,, la màgia, la vocació, l’adopció, la tortura, el triomf, l’almoina, l’anunci, el diàleg, la protesta, la consciència, l’educaicó, la sexualitat, l’apostasia, la tergiversació, el somni, la supèrbia, el patiment, la diversió, l’aflicció, l’apassionament, l’expiació, la covardia, l’esclavatge, la luxúria, l’arbitrarietat, el divorci,  la meravella, l’adoració, l’entremaliadura, la sinceritat, la inventiva, l’evocació, l’altruisme, la família, la creativitat, la desesperació, l’austeritat, l’esglai, l’heretat, la paciència, el pudor, la dona,  el rigor, la mesquinesa, l’obsessió, la confiança, la persevetança, el fals testimoni, el manament, la justícia, la llibertat, la mística, la conversió, el culte, la misericòrdia, l’ascètica, la traïció, l’enemistat, la profecia, el refugi, la saviesa, el mèrit, la fecunditat, el naixement, el repòs, la mort, la tragèdia, la reconciliació, la crítica, l’extermini, l’amor…

1.2. S’HI TROBA EN LA BÍBLIA POESIA O PROSA REALISTA…?

La poesia més inspirada i elevada -curulla de recursos estilístics- flueix del llibre del Càntic dels Càntics. Les elegies més esfereïdores es poden trobar en el llibre del Reis i les lamentacions més desesperançades brollen del llibre d’un profeta, Jeremies. Tragèdies fatídiques i ombrívoles, com la història de Saül. Invocacions migromàntiques, de rituals prohibits, es poden escoltar de la boca de la pitonissa d’Endor en el llibre de Samuel. I el llibre dels Salms certifica la història d’un poble que, obrint-se pas sobre la terra, porta l’anunci d’una salvació, esperada i desitjada en forma de clam, de lloança o d’acció de gràcies. Pràctiques de cirurgia ritual -la circumcisió- i d’altres- o aquella escena d’Abraham i el seu fill Isaac, extreta d’antics sacrificis primitius i cultuals, per posar de manifest -com exemple- fins a quin punt pot arribar el grau de fidelitat i confiança d’un home vers Déu.

i tants i tants altres que acompanyen cadascun dels llibres que composen la demografia de la Bíblia i que, en qualsevol edició -amb més o menys exuberència- s’hi pot constatar, capítol per capítol, verset a verset i exacta numeració-, tota la humanitat o inhumanitat de tanta gent consignada en un espai geogràfic determinat i ben delimitat:

• Sigui per la necessitat de relatar uns fets reals autènticament històrics, tot i que dins de les coordenades d’espai i de temps, així com dels protocols amb que eera descrita la història en la antiguitat, o bé…
• Sigui per la creativitat d’una construcció estilística de génere poètico-líric, o èpic d’exaltació, llegendari o fictici…
• Sigui, senzillament, per deixar constància d’un fet narratiu adornat de recursos o figures literàries de profunda bellesa, mtafòriques, hiperbòliques o de qualsevol altra imatge.

Tot un seguit de narracions, plenes de vida i de profunda observació psicològica com la trista història de Josep, venut primer pels seus germans, però retrobar més tard, en un escenari faraònic i majestuós. El llibre de Job i la seva paciència i enteresa d’home fort. Descripcions de molts animals i de prou paisatges sorprenents. L’Èxode, per exemple amb plagues i malalties, calamitats i infortunis, opressió i esclavatge, subterfugis i caudillatge, tot ell curull de fenòmens de ciència-ficció, que deixen en ridícul les fantasies més creatives dels còmics i historietes de la llibresca i dels cinema d’avui i que porten en la seva arrel interna la intenció de transmetre un tema religiós a través d’unes imatges extraordinàries, fabuloses i ensems èpiques. L’engany de Jacob i el canvi de curs que això va representar en aquesta en la història dels esdeveniments futurs. Els desitjos de venjança. Malediccions. Assassinats. Exilis. Deportacions en massa. Paràboles de infinita tendresa. Accions obertament escabroses, paraulotes gruixudes de gent malparlada i argots quasi bé indesxifrables.

1.3. PERSONATGES DE LLEGENDA  I DE REALS, CONEGUTS PER NOSALTRES EN UN CONCRET ESPAI GEOGRÀFIC 

Noms molt il·lustres, personatges coneguts des de la nostra infància i altres que hem anat aprenen al llarg del temps en un recorregut ben ple de molts i grans  esdeveniments extraordinaris. Adam i Eva -els grans símbols intel·ligents, però febles des d’un començament incert- que gaudeixen d’un efímera felicitat en una terra paradisíaca creada especialment, després d’una dansa de llum, de matèria i d’essers vivents, presoners universals de les limitacions de l’espai i el temps. Noé i el seu transatlàntic, amb els senyals esperançadors del colom i el branquilló d’olivera, símbols i portadors de pau. L’intent de la construcció d’un gratacel impossible i imaginari a causa d’una diversitat poliglota. Abraham, desterrat com persona non grata pels seus i venerat com el pare d’un nou poble errant i nòmada. Moisès, protagonista d’un gran lideratge i emmarcat sempre en el format d’una escenografia portentosa d’agents atmosfèrics i d’aigües miraculoses. Samsó, el gegant vençut per David, el noiet que arribà a ser coronat rei. Ruth, exquisida, bella, afectuosa i dolça. La Magdalena, de cor impetuós , ardent i enamoradís. El Baptista, sempre sincer i, per això mateix, degollat irresponsablement en la cort capriciosa dun rei Herodes corrupte. El profeta Eliseu, enigmàtic i prodigiós. Judith i l’Esther, heroïnes del poble. Judes Iscariot, el traïdor. Pere, la roca de l’església naixent. Joan l’amic íntim de Jesús -nascut de Maria i crucificat- per la crueltat i inconsciència del feble poder jueu davant de la indiferència freda dels romans dominadors.

Tot aquests noms i molt noms més, aquests extraordinaris esdeveniments, tota la lluita del poble d’Israel, la seva sort i la seva desgràcia, succeeix en un moment concret, en una època precisa. Un viatge turístic que tant ens passeja per la verda i fèrtil ribera del Nil, com ens transporta a les zones més desèrtiques d’Aràbia o en s fa gaudir dels turons de Galilea, de la lluminositat del Tabor, per deixar-nos corpresos en el com pedregós i espadat de la imaginària muntanya de la temptació des d’on podem contemplar el recorregut de les aigües del riu Jordà i el llac de Tiberíades, tot atalaiant les vinyes ubèrrimes d’En-Gaddí, els atapeïts boscos de cedres del Líban i els olorosos camps de narcisos de Saron. I continuant el nostre viatge no podem oblidar-nos de la imaginària ciutat d’Ur de Caldea, l’egípcia Tebes, Roma o Nazaret i arribar-nos fins a Betània, segona residència de Jesús, però amb la intenció clara de fer nit a la santa ciutat de Jerusalem, goig i aspiració de tot israelita, lloc de pelegrinatge i el cor de tota aquesta història, amb el Temple al centre -il·luminat pel batec dels estels de la nit i l’esplendor del sol poderós de dia-, custodiat com el més preuat tresor, per unes muralles gegantines.

1.4. ENTRE LA REALITAT I LA HISTÒRIA

En tots aquest llocs es desenvolupen moltes escenes verídiques i d’altres imaginades que es narren i descriuen mitjançant uns gèneres literaris molt diversos i amb recursos d’estil riquíssims d’unes imatges bellíssimes. Tota una història religiosa que abasta des de l’albada de la humanitat, passant per moltes cultures i civilitzacions, fins el temps de la romanització i que continua encara a Roma, arreu del món i en els nostres dies: Egipte, Babilònia, Síria, Àsia menor, les tribulacions hagudes en el mar Egeu, la Mediterrània i el mar Roig, així com els grans imperis d’Alexandre el Gran i de César August també en són testimonis del patiment i la lluita, del goig i l’esperança del poble d’Israel com, igualment, dels seus grans personatges, molts d’ells d’una espiritualitat intimista i delicada i d’una grandesa humana excepcional. Posem per cas els evangelistes o propagandistes del missatge de Jesús representats per Mateu, Lluc, Marc i Joan, així com els autors de cartes com l’incansable i fariseo convertit a la fe cristiana Pau de Tars, el seu company de viatge Timoteu, un dels bons col·laboradors com Titus o Bernabé i d’altres apòstols -prou coneguts-, com Jaume, Judes i Pere. Nogensmenys no podem obviar, per saber-ne més, copsar coneixement de les primitives comunitats cristianes, sigui la que mostra la narració dels Fets dels Apòstols o tantes d’altres i, en especial, la que se’n dedueix de la vida i el tarannà dels romans, hebreus, corintis, gàlates, efesis, filipencs, colossencs i telassalonicencs amb totes les seves cuites originàries, problemàtiques assembleàries, desorientacions, actuacions maldestres -de molt o de poc contingut essencial- o grans virtualitats vitals, però sempre amb la intencionalitat de:

• Organitzar estructures pastorals de rang i d’actuació cristiana compromesa,
• Advertir preventivament abusos,
• Corregir-ne de considerables,
• Exhortar o animar en la fe incipient…, i dotar de sentit profètic aquest món nou incipient amb el gran llibre de l’Apocalipsi que, d’alguna manera, tanca el contingut del Nou Testament…

1.5. JESÚS DE NATZARET, FIGURA CENTRAL DEL MISSATGE BÍBLIC

Però abans i principalment hem de referir-nos al protagonista central en la figura de Jesús -anomenat per les circumstàncies de l’època, el Fill de Déu i de Maria-, embolcallat mitjançant unes extraordinàries i fabuloses escenes de tot un imaginari que configura la cova de Betlem i la narració evangèlica de la seva infància –el nen creixia i s’enfortia, ple d’enteniment-, però realment:

• Jove profeta de paraules benaurades i fets compromesos,
• Acollidor humil dels més febles,
• Assassinat amb el turment d’una crucifixió cruel al Calvari i
• Vivent i present en la història dels nostre món d’avui amb un missatge diàfan de justícia, de bondat, de pau, de llibertat i d’amor servicial.   

 

2. LA BÍBLIA, EN GENERA I EN EL SEU CONJUNT DE LLIBRES

La Bíblia és el conjunt de molts textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, «(els) llibres», plural de βιβλιον, biblion, «llibre», originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa «papir», de l’antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material.

Un tema al llarg de la Bíblia és l’adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d’acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu. L’exegesi o interpretació d’aquest missatge central és una branca tradicional de la teologia.

El català esdevingué, l’any 1478, la quarta llengua del món a tenir una Bíblia impresa, amb la Bíblia Valenciana. La Santa Inquisició, però, n’encetà un procés de persecució i hom arribà a dubtar de la seva existència, fins al s. XIX.

Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 451 idiomes, traduccions d’un dels dos testaments en 1.185 idiomes més, i porcions del text traduïdes en prop de 848 altres. En total 2.479 llengües disposen de traduccions completes o parcials del llibre.

 

La Bíblia fou també el primer llibre imprès per Gutenberg.

 

 

• 1. Redacció
• 2.Contingut
  • 2.1. Antic Testament
  • 2.2. Nou Testament
• 3. Altres llibres
  • 3.1. Bíblia de família
• 4. Divisions en capítols i versicles
• 5. Gèneres literaris en la Bíblia
• 6. Traduccions
• 7. Criticisme textual
• 8. Dades curioses
• 9. Referències
• 10. Bibliografia
• 11. Vegeu també
• 12. Enllaços externs

2.1. L’ANTIC TESTAMENT

L’Antic Testament o les anomenades Escriptures Hebrees (també dites la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l’última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l’era cristiana. La designació ‘Antic Testament’ prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa «antic pacte», en referència a l’antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d’Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s’obté per contraposició amb el «nou pacte» (‘Nou Testament’) entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l’Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l’ordre ni en els noms.

L’Antic Testament és un text molt complex per estar compost per llibres escrits en múltiples gèneres i en diferents èpoques històriques de el poble hebreu.

Pel que fa a la majoria dels llibres, es poden reconèixer quatre tradicions literàries que els componen (d’acord amb la hipòtesi documentària):

• La tradició Jahvista, que fa ús de el terme Senyor per referir-se a Déu, a el que presenta antropomòrfic, manifestat de forma humana. Aquest gènere és probablement propi de el regne hebreu de sud o de Judá.
• La tradició Elohísta, que fa ús de el terme Elohim per referir-se a Déu, a el que presenta més intranscendent. Aquest gènere és probablement propi de el regne hebreu de nord o d’Israel.
• La tradició Sacerdotal, que se centra en qüestions de l’culte judaic, i que inclou el relat que es troba a el principi de tot l’Antic Testament: la primera versió de la Creació en el llibre de la Gènesi (la segona versió de la Creació ve immediatament després i és de tradició yavista).
• La tradició Deuteronómica, que se centra en el compliment de la Llei, per haver estat escrita en el que alguns han identificat com la troballa de la Llei en temps del rei Josies. Precisament el llibre de l’Deuteronomi pertany a aquest género.

 

 

Es poden reconèixer els següents gèneres literaris en l’Antic Testament:

 

• L’històric:: Abasta tots els textos en forma de relat. Inclou: històries reals, noveladas i fictícies; relats populars (mites, llegendes, sagues, contes); dades informatives, i biogràfics; relats que anuncien la vinguda de l’Messies.
• El llegislatiu: Col·leccions de normes i preceptes pels quals es regia el poble hebreu, tant en el civil com en el religiós.
• El profèticc: Dites i discursos pronunciats per un profeta (missatger que parla en nom de Déu). Inclou oracles, relats biogràfics, visions i accions simbòliques.
• El líric: Textos poètics, generalment en vers, que expressen sentiments i vivències profunds. Inclou cants d’amor, triaves de dolor, poemes d’oració.
• El sapiencial: Col·leccions de sentències, proverbis, al·legories i refranys que expressen de forma popular i raonada l’experiència de vida pròpia de l’sabio.

Tot seguit es detallen els llibres propis de l’Antic Testament, la qual cosa s’ha acolorit de blau cel per cercar-ne més informació, però amb el detall següent:

•  L’enunciat del llibre correspon a informació en llengua catalana.
• El número al final de cada llibre correspon a informació en llengua castellana.

 

 

2.1.1. EL PENTATEUC I LA TORÀ

 

 

• Gènesi: El llibre de la Gènesi relata la història de la creació de l’món, el relat de la caiguda d’Adam de la llar d’l’Edèn, la narració de l’Diluvi Universal, la història de la Torre de Babel, l’anomenat de l’patriarca Abraham i la aparició de les 12 tribus d’Israel que acabarien vivint a Egipte (1).
• Èxode: Els principals fets de el llibre giren al voltant de la partida dels esclaus hebreus d’Egipte, sota el lideratge de Moisès, i culmina fervorosament amb el lliurament de la Sagrada Torà a la muntanya Sinaí (2).
• Levític: Aquest llibre tracta els temes de les lleis referides als sacrificis, la consagració dels sacerdots i les lleis referides a la puresa i santedat; majorment manaments per als grups levites i sacerdotals (3).
• Nombres: Aquest llibre narra els manaments donats durant les estades al Sinaí, el desert de Qades-Barnea i els plans de Moab (4).
• Deuteronomi: Aquest llibre relata el que va succeir des del lliurament de les Taules de la Llei fins a l’arribada als plans de Moab. És considerat el discurs final de Moisès abans de morir (5).

 

 

2.1.2. ELS LLIBRES HISTÒRICS

 

 

• Llibre de Josué: Aquest llibre narra la conquesta de la Terra Promesa i el repartiment que Josué efectua entre les diverses tribus. Després tracta alguns temes de l’Assemblea de Siquem i de les disposicions de Josué. És considerat llibre profètic en el cànon jueu (6).
• Llibre dels Jutges: Narra el període que va des de la mort de Josuè fins al naixement de Samuel, un temps en què el poble d’Israel ha abandonat la seva vida nòmada i acaba d’instal·lar-se com semisedentarios primer i agricultors després, habitant en cases de material o barraques de tova. És considerat llibre profètic en el cànon jueu (7).
• Llibre de Ruth: El llibre narra la història d’Elimelec, 1 efratita de Betlem de Judà que va emigrar amb la seva família a país de Moab. La seva dona es deia Noemí i els seus fills, Mahlon i Quilión. A el morir Elimelec, els seus dos fills es van casar amb Orpa i Rut de Moab, respectivament (8).
• I Llibre de Samuel: Aquest llibre explica la història de Samuel i el regnat de rei Saül fins a la seva mort, incloent la guerra dels israelites contra els filisteus i la gran gesta del jove pastor David a l’derrotar el gegant Goliat. És considerat llibre profètic en el cànon jueu (9).
• II Segon Llibre de Samuel: sent la continuació d’I Samuel, explica la història d’Israel a partir de la mort del rei Saül i el subsegüent regnat de David, amb un suplement a la fin (10).
• I Primer Llibre dels Reis: Aquest llibre explica la història de l’regnat de Salomó, fill de David i dels regnes de Judá i Israel (11). 
• II Segon Llibre dels Reis: En aquest llibre continua la història dels regnes de Judá i Israel des de la mort de Salomó fins a la caiguda de Samaria i de Jerusalem, cal ressaltar que tots els reis d’Israel van fer el mal als ulls de Déu , entre ells, Jeroboam, Omrí, Ahab i Jezabel, Osees i Joahaz. També relata els miracles de l’profeta Eliseu i a la fi de el llibre es continua la història per culminar en l’Exili de Babilònia (12).
• I Llibre de Cròniques o I Paralipómenos: Aquest llibre en particular narra el període comprès des dels orígens fins a la mort de David. Explica la història des d’Adam fins a Saül en la seva primera meitat i després la de David (13).
• II Llibre  Cròniques o II Paralipómenos: Aquest llibre en particular narra el període comprès entre la mort de David i l’alliberament final. Explica la història de cada rei de manera molt esquemàtica i no exhaustiva, indicant en general: nom de el pare, nom de la mare, durada de l’regnat, successor, lloc de la sepultura, principals esdeveniments i sincronia de cadascun dels reis d’Israel (14).
• Llibre d’Esdres: Esdres tracta especialment de la reconstrucció del Temple i de l’organització legal de l’judaisme (15).
• Llibre de Nehemies o II Llibre d’Esdres: aquest llibre narra la reconstrucció de les muralles de Jerusalem, l’arranjament de el temple i les reformes dutes a terme per Nehemies (16).
• Llibre de Tobies: És part de l’cànon catòlic i ortodox mes no el de la majoria de les esglésies protestants i la religió jueva. Aquest llibre relata l’acompanyament que l’arcàngel Rafael fa a un jove ple de fe, que buscarà dona i finalment es casa després de superar enormes dificultats amb l’ajuda de l’àngel enviat per Déu. És una apologia dels valors familiars i humans (17).
• Llibre de Judith: El llibre explica la història de Judit filla de Merarí en plena guerra d’Israel contra l’exèrcit assir (18).
• Llibre d’Esther: És de gran valor entre el poble jueu, ja que narra la salvació dels jueus d’un extermini imminent preparat per Haman l’Amalequites. Aquesta salvació es commemora amb la festa de Purim (19).
• I Llibre de Macabeus: forma part de l’cànon catòlic i ortodox mes no de l’cànon protestant i jueu. Macabeus narra l’intent d’hel·lenitzar per la força als jueus per part d’Antíoco IV Epífanes (20).
• II Llibre de Macabeus: El llibre se centra en dues festes religioses: la Dedicació del Temple després de la seva reconstrucció (Jánuca), i el dia en què Nicanor assetja el temple. També explica la història d’Heliodoro, i el martiri de Eléazaro, i dels set germans i la seva mare. A l’igual que I Macabeus, és part de l’cànon catòlic i ortodox mes no del de la majoria dels protestants i els jueus (21).

 

 

2.1.3. ELS LLIBRES SAPIENCIALS

 

 

• Llibre de Job: Aquest llibre, explica la història de Job (Bíblia), un home just i temorós de Déu que és provat durament per veure si negava a Déu i s’apartava d’ell (22).
• Llibre dels Salms: Aquest llibre conté salms i oracions, majorment del rei David (23).
• Llibre del Proverbis: són els ensenyaments de la filosofia teològica que ensenyen a l’home a ser com els savis i a viure en conseqüència (24).
• Llibre de l’Eclesiastès o Cohèlet: És el compendi de les meditacions de Salomó. Després d’investigar la vida i veure que tot és vanitat, discorre que l’únic important en la vida és guardar la Paraula de Déu, per la qual serem jutjats (25).
• El Càntic dels Càntics: Tracta de dos amants, Salomó i Sulamit, que han estat obligats a separar-se (26).
• Llibre de la Saviesa: pertany a el cànon catòlic i ortodox. Aquest llibre es dirigeix ​​als germans del seu autor alertant-los sobre la ruïna als quals els conduiran la idolatria i l’ateisme si es deixessin portar per ells (27).
• Llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida: El llibre està dirigit als jueus piadosos que vulguin viure la vida segons la Llei, sense oblidar els pagans que vulguin saber el que els espera a l’convertir-se en bons jueus (28).

 

 

2.1.4. ELS LLIBRES LLIBRES PROFÈTICS

 

 

 

 

2.1.4.1 PROFETES MAJORS

Vet a continuació els llibres del Profetes majors:

 

 

 

• Llibre d’Isaïes: Aquest llibre conté profecies amb molt vius esclats de primerencs somnis i aspiracions d’una redempció universal per a tots els pobles de la terra. L’exegesi moderna el divideix en al menys tres grans col·leccions de poemes profètics (Capítols 1-35, 40-55 i 56-66), i un apèndix històric (Capítols 36-39), en part paral·lel o reprès de parts o passatges de II Reis (29).
• Llibre de Jeremies: Aquest llibre conté la història i profecies de Jeremies, un gentilhome jueu summament sensible, que des de molt jove es va sentir obligat a conscienciar el poble de la necessitat de ser fidels i obedients davant Déu. De manera insistent profetitzar l’exili i desterrament de la vila i dels reis de Judà per Nabucodonosor de Babilònia, pel que moltes vegades es va ficar en problemes amb les autoritats civils i religioses del Regne de Judà (30).
• Llibre de les Lamentacions: Aquest llibre conté quatre lamentacions acròstic-alefáticas, i una oració, escrites amb motiu de la devastació de Jerusalem després de caure a les mans de Nabucodonosor II. Evoquen vivament els horrors de el lloc, caiguda i destrucció de Jerusalem, i la insondable pena de veure els jueus humiliats, marxant cap a l’exili, portats com ovelles pels conqueridors babilonis (31).
• Llibre de Baruc: Baruc o Baruc És un text que pertany a el cànon catòlic i ortodox mes no a el de la majoria dels protestants i jueus. És una sèrie de documents adscrits a Baruc o Baruc, escriviu i secretari de l’profeta Jeremies, en on es alliçona als jueus sobre com afrontar i suportar l’exili i captivitat amb responsabilitat i dignitat, i lleialtat a el Senyor. Nombrosos autors, així com editors dels escrits bíblics, presenten com un cos de text independent de el cos d’aquest llibre de Baruc, el Capítol 6, que conté una Epístola adscrita a l’profeta Jeremies (32).
• Llibre d’Ezequiel: En la introducció, Déu lliura a l’profeta els lineamientos de la seva missió profètica, mentre que els capítols següents detallen una llarga sèrie d’amenaces i futurs càstigs per a Jerusalem i Judà, per als falsos profetes i, en general, per tots els jueus que han pecat abans de la invasió de Nabucodonosor (33).
• Llibre de Daniel: Aquest llibre és la suma de fins a dotze diferents documents que relaten històries i visions adscrites a Daniel, un savi i conseller jueu de l’exili que va prestar els seus serveis en les corts de reis babilonis. En el cànon jueu, el llibre de Daniel no és considerat part dels llibres dels Profetes, sinó com a part dels Ketuvim (Escrits inspirats pel Ruaj haKodesh). En el cànon catòlic s’agrega la història de Susanna i la de l’Drac (34).

 

 

2.1.4.2. PROFETES MENORS

Vet a continuació els llibres dels Profetes menors:

 

 

• Llibre d’Osees: Aquest llibre relata una profecia que es divideix en dues parts (35).
• Llibre de Joel: El llibre de Joel es troba dividit en dues parts clarament diferenciades. A la primera, una devastadora plaga de llagostes destrueix el país, produint una celebració penitencial entre les víctimes. La segona part tracta sobre els fruits de la penitència i de l’alliberament que anuncia una redempció futura (36).
• Llibre d’Amós: Aquest llibre dóna un missatge d’advertència cap a les nacions paganes i els pecadors de Judá i Israel ja que seran jutjats per Senyor (Déu) i castigats però eventualment podrien ser perdonats (37).
• Llibre d’Abdies o d’Obadià: El llibre d’Abdías profetitza la venjança del Senyor contra Edom, que arribarà al 312 amb la seva conquesta per part dels àrabs (38).
• Llibre de Jonàs: El llibre dóna compte de l’profeta Jonàs i una història ben coneguda a la qual Déu mana Jonàs profetitzar o predicar a el poble de Nínive per persuadir-los de penedir-se o rebre destrucció (39).
• Llibre de Miquees: Aquest llibre tracta sobre el càstig de Déu sobre el regne de nord per pecats com: idolatria, adoració de Baal, sacrificis, rituals de nens, màgia i encanteris (40).
• Llibre de Nahúm: Nahúm profetitza la destrucció de Nínive, que simbolitza l’alliberament de totes les esclavituds (41).
• Llibre de Habacuc: Aquest llibre narra els dies finals de l’Imperi Assiri i el principi de l’domini de Babilònia a escala mundial sota Nabopolasar i el seu fill Nabucodonosor (42).
• Llibre de Sofonies: El llibre d’Sofonies és una invitació a la penitència i una afirmació de l’amor de Déu cap al poble (43).
• Llibre d’Ageu: Aquest llibre tracta principalment de la reconstrucció del Temple i es divideix en quatre discursos o sermons que es troben en ordre cronològic (44).
• Llibre de Zacaries: Aquest llibre parla principalment sobre la restauració de l’Temple i de Jerusalem i de la coronació de l’Summe sacerdot Josué (45).
• Llibre de Malaquies: Aquest és l’últim llibre de l’Antic Testament que retreu les actituds de les famílies a l’separar-se i el comportament dels sacerdots pel no compliment a l’culte diví (46).

• 1. Cànon de l’Antic Testament
• 1.1. Pentateuc
• 1.2. Llibres històrics
• 1.3. Llibres sapiencials
• 1.4. Llibres profètics
  • 1.4.1. Llibres dels profetes majors
  • 1.4.2. Llibres dels profetes menors

• 2. Llibres deuterocanònics
• 3. Llibres perduts
• 4. Llengües i traduccions
• 5. Història
• 6 Vegeu també
• 7. Referències

2.2. EL NOU TESTAMENT

El Nou Testament, també anomenat o dit Testament Grec o Escriptures gregues, és el recull de llibres de la Bíblia cristiana escrits després del naixement de Jesucrist. El terme català prové de la traducció del llatí Novum Testamentum, i aquesta del grec Η Καινη Διαθηκη, I Keni Diathiki, que significa «El Nou Pacte» o Testament. Aquest terme va ser utilitzat pels primers cristians per descriure la seva relació amb Déu (d’acord amb 2Co 3:6-15 i He 19:15-20), fent referència al «pacte nou» entre Déu i la humanitat en oposició al «pacte antic» o «Antic Testament«, operat amb el poble d’Israel: Déu, que en temps antics havia establert la seva aliança amb aquest poble, va fer una nova i definitiva aliança amb la humanitat sencera, mitjançant el seu Fill, Jesucrist, el qual, després d’anunciar la bona nova de la salvació, va ser condemnat a morir en creu i va ressuscitar el tercer dia.

Al voltant d’aquesta afirmació fonamental de la fe dels primers cristians va néixer el Nou Testament o Nova Aliança, un recull de vint-i-set escrits, redactats gairebé tots durant la segona meitat del segle I dC.

El Nou Testament va ser escrit per diverses persones de les quals en sabem ben poc. Segons la tradició, els llibres van ser escrits pels apòstols o llurs seguidors (Marc i Lluc). Abans del segle XVIII tret de l’epístola als Hebreus, el cristianisme no va dubtar de l’autoria dels llibres.

Avui dia, els filòlegs accepten l’autenticitat de l’autoria de només 7 epístoles de sant Pau:

• Epístola als Romans, 
• Epístola I als Corintios,
• Epístola II als Corintios,
• Epístola als Gàlates,
• Epístola als Filipencs,
• Epístola I als Tessalonisencs,
• Epístola II als Tessalonisencs i
• Filemó

Hi ha divisió en l’acceptació de:

• Epístola II als Tessalonisencs,
• Epístola als Colossencs, i
• Epístola als Efesis

Els teòlegs evangèlics accepten:

• L’autoria de les cartes pastorals 1 i 2 Timoteu, i Titus.
• Pel que fa a la carta als cristians Hebreus, és unànime la postura dels exegetes, tan catòlics com protestants, que Pau no la va escriure sinó que va ser un autor que seguia la teologia de l’últim dels apòstols.

No s’ha arribat a cap consens sobre l’autoria de la resta dels llibres.

Dels evangelis, la situació és molt més controvertible:

• No hi ha cap referència dintre del text a l’autor (és a dir, són anònims). L’autoria dels evangelis és una qüestió de tradició.
• Un altre problema sobre l’autoria dels evangelis està relacionada amb el «Problema Sinòptic», que pot suggerir que els evangelis van ser escrits per un sol autor, o que es van basar exclusivament en un altre escrit que s’ha perdut.

Per llegir més sobre aquesta teoria, vegeu l’article Evangelis. Però diguem diguem unes paraules sobre els Evangelis Sinòptics i l’Evangeli de Sant Joan tal i com clàssicament han estat comentats:

• Evangeli de Sant Marc
• Evangeli de Sant Mateu
• Evangeli de Sant Lluc
• Evangeli de Sant Joan

No hi ha cap consens sobre l’autoria dels llibres apòcrifs del Nou Testament, ni dels llibres coptes. Com la majoria dels escrits antics, només n’hi ha còpies, però no ha sobreviscut cap original.

El Cànon de la Bíblia i, en concret, el del Nou Testament fou fruit d’un desenvolupament al llarg de molts segles. No serà fins a l’any 1563 amb el Concili de Trento que quedà definitivament tancat.

El Fragment Muratorià, que data per alguns de l’any 170 (sobre la base d’una referència interna al papa Pius I i arguments esgrimits per Bruce Metzger), i segons altres del segle iv (segons l’Anchor Bible Dictionary), fou el primer intent d’establir un cànon del Nou Testament en el cristianisme oficial. És similar, però no idèntic, al cànon modern del Nou Testament.

L’any 397 dC. el papa Sirici I convocà el tercer concili de Cartago amb la finalitat de formar el cànon del nou testament i havent de triar entre més d’un centenar d’evangelis, epístoles i gairebé mil cartes.

Finalment al segle xvi s’imposà la versió de la Vulgata, traducció de la Bíblia al llatí feta per Sant Jeroni i oficialitzada pel Concili de Trento.

 

 

2.2.1. ELS EVANGELIS

 

 

 

Els Evangelis descriuen la vida, mort i resurrecció de Jesucrist:

• Evangeli segons Mateu -escrit suposadament per Mateu-, apòstol de Jesucrist i excobrador d’impostos.
• Evangeli segons Marc  -escrit  suposadament per Marc-, apòstol de Pere i de Pau.
• Evangeli segons Lluc -escrit suposadament per Lluc-, doctor, apòstol de Pau a qui va acompanyar en alguns viatges.
• Evangeli segons Joan -escrit per l’apòstol de Jesucrist-, Joan.

2.2.2. LLIBRES HISTÒRICS

A més de les històries de la vida de Jesucrist, el llibre dels Fets dels Apòstols, descriu la història d’allò que s’ha anomenat «Església Primitiva», és a dir, del començament de l’església cristiana i la seva extensió a Europa i Àsia Menor. Va ser escrit per Lluc com a segona part del seu tractat sobre la història del cristianisme, la primera part del qual és l’evangeli que porta el seu nom.

2.2.3. LES CARTES O EPÍSTOLES

Les cartes o epístoles, són cartes o lletres escrites a persones i/o congregacions cristianes. Contenen temes teològics importants, i són una font teològica per l’estudi del desenvolupament de l’església cristiana.

2.2.1. LES EPISTOLES PAULINES.

Les Cartes o Epístoles Paulines (o Corpus Paulinum) són les cartes que van ser escrites per l’apòstol Pau. Els noms de les cartes són les congregacions/nacionalitats o les persones a qui van ser dirigides:

• Carta als Romans
• Primera carta als Corintis
• Segona carta als Corintis
• Carta als Gàlates
• Carta als Efesis
• Carta als Filipencs
• Carta als Colossencs
• Primera carta als Tessalonicencs
• Segona carta als Tessalonicencs
• Primera carta a Timoteu
• Segona carta a Timoteu
• Carta a Titus
• Carta a Filemó

L’única carta que no conté cap referència al seu autor és l’Epístola als Hebreus tradicionalment atribuïda a l’apòstol Pau. Alguns teòlegs creuen que va ser escrita per un seguidor de Pau de Tars, potser Apol·lo de Corint.

2.2.2.2. CARTES GENERALS O CATÒLIQUES

Les Cartes Generals o Catòliques tradicionalment identifiquen les epístoles que no van dirigides a persones específiques sinó als cristians en general. Però, dues cartes de Joan, semblen estar dirigides a Gaio, i per això, una altra definició de les epístoles generals inclou a totes aquelles que no van escrites per sant Pau. Aquestes cartes s’identifiquen amb el nom de l’autor.

 

 

• Carta de Jaume
• Primera carta de Pere
• Segona carta de Pere
• Primera carta de Joan
• Segona carta de Joan
• Tercera carta de Joan
• Carta de Judes

 

 

2.2.4. UN LLIBRE PROFÈTIC

El llibre d’Apocalipsi o Revelació de Sant Joan, és l’últim llibre del Nou Testament, i és prou diferent de la resta, ja que el seu contingut és profètic i/o simbòlic sobre la fi del món.

 

 

 

• 1. Context històric
  • 1.1. Palestina en temps del Nou Testament
    • 1.1.1. L’Imperi Romà
    • 1.1.2. El domini romà de Palestina
  • 1.2. La societat jueva en el segle I dC
    • 1.2.1. Situació social i econòmica
    • 1.2.2. Vida familiar i social
    • 1.2.3. Ambient religiós
  • 1.3. Els orígens del cristianisme
  • 1.4. La formació del Nou Testament
• 2. Llengües
• 3. Autoria
• 4. Llibres del Nou Testament
  • 4.1. Els Evangelis
  • 4.2. Els Històric
  • 4.3. Les Cartes o Epístoles
    • 4.3.1. Epístoles Paulines
    • 4.3.2. Cartes Generals o Catòliques
  • 4.4. Llibre Profètic
  • 4.5. Importància relativa dels diversos llibres
• 5. Còdex
• 6. Referències
• 7. Bibliografia per aprofundir
• 8. Enllaços externs

3. SOBRE PERSONATGES I LLOCS DE LA BÍBLIA

 

3.1. NOMS MOLT SIGNIFICATIUS I FAMILIARS  DE PERSONATGES REALS, HISTÒRICS I LLEGENDARIS, UNS BEN PROPERS I ALTRES PROU LLUNYANS

 

 

Aaron, el gran sacerdot; Abdies, el profeta; Abdon, un jutge; Abel, fill d’Adam i Eva; Abiron, company de Coré; Abraham, el gran patriarca; Absalon, fill de David; Acab, rei d’Israel; Acaz, rei de Judà; Adam, primer home; Adonies, fill de David; Agar, concubina d’Abraham; Ageu, un profeta; Ahitófel, conseller de David; Alexandre el Gran, rei de Macedònia; Aman, primer ministre de Xerxes; Amós, el profeta; Ananies o Xadrac, un dels tres joves companys de Daniel; Ananies, marit de Safira; Ananies, jueu cristià de Damasc; Andreu, un dels dotze, germà de Pere; Anna, mare de Samuel; Anna, la profetissa; Annàs, gran sacerdot, sogre de Caifàs; Antíoc IV Epífames, sobirà selèucida; Apol·ló, missioner crsitià; Àquila, col·laborador de Pau i marit de Prisca; Artaxerxes I, rei de Persia; Aser, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Atalia, reina de Judà; August Octavi, emperador de Roma; Azarià o Osies, rei de Judà; Azaries, anomenat també Abeb-Negó, un dels tres joves, companys de Daniel…

Balaam, profeta; Balac, rei de Moab; Barac, profeta; Barrabàs, bandoler preferit de Jesús; Bartomeu, un dels Dotze; Baruc, secretari de Jeremies; Benadad II, rei dels arameus; Benjamí, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Bernabé, missioner cristià; Betsabé, mare de Salomó; Booz, marit de Ruth…

Caifàs, gran sacerdot; Caín, fill d’Adam i Eva; Caleb, explorador de Canaan; Cam, fill de Noé; Cefas o Pere, apòstol i un dels Dotze; Cir, rei de Pèrsia; Claudi, emprerador de Roma; Coré, gran sacerdot…

Dan, fill de Jacob i tribu del mafeix nom; Daniel, anomenat també Belteixassar, profeta; Darius I, rei de Pèrsia; Datan, company de Corè; David, rei de Judà i d’Israel; Dèbora, profetessa i jutge; Dina, filla de Jacob;

Efraïm, fill de Josep i tribu del mateix non; Ehud, jutge; Eleazar, sacerdot, fill d’Aaron; Elí, sacerdot; Elies, profeta; Elisabet, mare de Joan Baptista; Eliseu, profeta; Elon, jutge; Esaú, fill d’Isaac; Esdres, sacerdot i mestre de la Llei; Esther, salvadora del poble jueu; Esteve, un del set, primer màrtir cristià; Eva, primera dona; Ezequiel, profeta; Ezequies, rei de Judà…

Felip, un dels Dotze, Felip, un del set; Fèlix Antoni, governador romà de Judea; Festus Porce, governador romà de Judea; Filip, tetrarca de Traconítida i Iturea, fill d’Herodes el Gran…

Gabriel, un àngel; Gad, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Gal·lió, procònsol d’Acaia; Gamaliel, mestre de la llei; Gedeó, jutge; Gog, enemic del poble de Déu; Goliat, gegant filisteu; Guedalià, governador de Judà…

Habacuc, profeta; Hazael, rei del arameus; Heliodor, ministre selèucida; Henoc, patriarca; Herodes Agripa I, rei de tot Palestina i nét d’Herodes el Gran; Herodes Agripa II, rei de Calcis i sobirà de Traconítida, Iturea i Abilene; Herodes Antipas, tetrarca de Galilea i Perea, fill d’Herodes el Gran; Herodes el Gran, rei de tot Palestina; Herodes Filip, tetrarca de Traconítida i Iturea, fill d’Herodes el Gran; Herodies, néta d’Herodes el Gran; Hiram, rei de Tir; Holofernes, general en cap de l’exèrcit de Nabucodonosor; Huldà, profetissa…

Ibsan, jutge; Isaac, patriarca, fill d’Abraham i Sara; Isaïes, profesta; Iscariot, també Judes, el traïdor; Ismael, fill d’Abraham i Agar; Israel, dit també Jacob; Issacar, fill de Jacob i tribu del mateix nom…

Jacob, anomenat també Israel, patriarca, fill d’Isaac; Jàfet, fill de Noé; Jaïr, jutge; Jaume, un del dotze, fill de Zebedeu i germà de Joan; Jaume, un dels dotze, fill d’Alfeu; Jaume, germà de Jesús; Jeconies, rei de Judà; Jeftè, jutge; Jehú, rei d’Israel; Jeixua, gran sacerdot; Jeremies, profeta; Jeroboam I, rei d’Israel; Jessè, pare de David; Jesús, fill de Sira, autor del llibre del Siràcida; Jetró, anomenat també Reuel, sacerdot de Madian, sogre de Moisès; Jezabel, muller d’Acab, rei d’Israel; Joab, general en cap de l’exèrcit de David; Joan, un dels Dotze, evangelista, fill de zebedeu i germà de Jaume; Joan, també anomenat Marc; Joan Baptista, fill de Zacaries; Joan Hircà, gran sacerdot i sobirà; Job, protagonista del llibre de Job; Joel, profeta; Joaquim, rei de Judà; Jonàs, profetà; Jonatan, fill de Saül; Jonatan, germà de Judes Macabeu; Josafat, rei de Judà; Josep, fill de Jacob; Josep, espòs de Maria; Josep d’Arimatea, deixeble de Jesús; Josies, rei de Judà; Josué, ajudant i successors de Moisès; Judà, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Judes, un dels Dotze, fill de Jaume, anomenat Tadeu; Judes Iscariot, un dels Dotze i traïdor; Judit, salvadora del poble jueu…

Laban, germà de Rebeca i sogre de Jacob; Leví, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Leví, un dels Dotze i anomenat també Mateu; Lia, muller de Jacob; Lisànies, tetrarca d’Abilene; Llàtzer, germà de Marta i de Maria; Lluc, col·lborador de Pau i evangelista; Lot, nebot d’Abraham…

Malaquies, profeta; Manassès, fill de josep i tribu del mateix nom; Manassès, rei de Judà; Marc, col·laborador de Pau i de Pere i evangelista; Mardoqueu, cosí d’Esther; Maria, germana de Moisès; Maria, mare de Jesús; Maria, germana de Marta i de Llàtzer; Maria Magdalena, seguidora de Jesús; Marta, germana de Maria i de Llàtzer; Mataties, sacerdot, pare dels Macabeus; Mateu, anomenat també Leví, cobrador d’impostos, un dels dotze i evangelista; Maties, un dels Dotze en substitució de Judes Iscariot; Matusalem, patriarca; Melquisedec, rei de Salem i sacerdot; Micàiehu, profeta; Mical, muller de David; Miquees, profeta; Miquel, un àngel; Misael, anomenat també Meixac, un dels reis joves, company de Daniel; Moisès, profeta i legislador…

Naaman, general en cap de l’exèrcit del rei dels arameus; Nabot, de Jizreel, propietari d’una vinya; Nabucodonosor, rei de Babilònia; Nahum, profeta; Natan, profeta; Natanael, un dels primers deixebles de Jesús, identificat per alguns amb Bartomeu; Necó o Necao, faraó; Neftalí, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Nehemies, governador de Judà; Nicànor, general selèudida; Nicodem, dirigent fariseu i amic de Jesús; Noé, patriarca; Noemí, sogra de Ruth…

Obed, avi de David; Og, rei de Basan; Omrí, rei d’Israel; Onies III, gran sacerdot; Osees, profeta; Otniel, jutge; Ozies, dit també Azarià…

Pau, anomenat també Saule, apòstol; Pere, anomenat també Simó i Cefes, el primer dels Dotze, fill de Joan o de Jonàs i germà d’Andreu; Pilat-Ponç, governador romà de Judea; Pinhàs, sacerdot, fill d’Eleazar; Prisca o Priscil·la, col·laboradora de Pau, muller d’Aquilla; Pul, també Tiglat-Pilèsser; Putifar, cap de la guàrdia reial del faraó…

Quirini, governador romà de Síria…

 

Rafael, un àngel; Ragüel, pare de Sara; Rahab, prostituta de Jericó; Raquel, muller de Jacob; Rebeca, muller d’Isaac; Ressín, rei dels arameus; Reuel, dit també Jetró, sacerdot; Roboam, rei de Judà; Rubèn, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Ruth, muller de Booz…

Sadoc, sacerdot; Safira, muller d’Ananies; Salmanassar V, rei d’Assíria; Salomé, filla d’Herodies; Salomé, seguidora de Jesús; Salomó, rei de Judà i d’Israel; Samsó, jutge; Samuel, profeta i jutge; Sara, anomenada també Sarai, muller d’Abraham; Sara, muller de Tobies; Sargon II, rei d’Assíria; Saül, primer rei d’Israel; Saule, dit també Pau; Sedecies, rei de Judà; Sehon, rei dels amorreus; Sem, fill de Noé; Sennaquerib, rei d’Assíria; Set, fill d’Adam i Eva; Siles, col·laborador de Pau; Simeó, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Simó, germà de Judes Macabeu; Simó, anomenat Pere o Cefas, un dels Dotze; Simó el Zelós, un dels Dotze; Sisserà, general en cap del rei cananeu Jabín; Sofonies, profeta; Susanna, muller de Joaquim…

Tadeu, anomenat també Judes, un dels dotze, fill de Jaume; Tamar, nora de Judà; Tamar, germana d’Absalon; Teglatfalassar, també dit Tiglat-Pilèsser; Tiberi, emperador de Roma; Tiglat-Pilèsser o Teglatfalassar o Pul, rei d’Assíria; Timoteu, deixeble i col·laborador de Pau; Titus, company i col·laborador de Pau; Tobies, fill de Tobit; Tobit, pare de Tobies; Tolà, jutge; Tomàs, anomenat el Bessó, un dels dotze…

Uries, oficial de l’exèrcit de David…

 

Xamgar, jutge; Xerxes I, rei de Pèrsia; Xixac o Xeixonc, faraó…

 

Zabuló, fill de Jacob i tribu del mateix nom; Zacaries, profeta; Zacaries, pare de Joan Baptista; Zaqueu, cap de cobradors d’impostos; Zorobabel, governador de Judà després de l’exili…

 

 

3.2. LLOCS GEOGRÀFICS DE LA BÍBLIA SIGUIN D’UNA IMMENSA BELLESA UNS, AIXÍ COM D’UN INQUIETANT BASARDA D’ALTRES

 

 

 

 

Abisme (el país dels morts i de la gehenna o infern); Acaia, província romana; Amalec i amalequites, antic poble d’Aràbia; Ammon i ammonites, territori de la Transjordània; Amorreus, poble semita proceden dels deser aràbic; Anaquites, poble de l’època del Bronze, al voltant d’Hebron, explorat pels espies de Moisès; Arabà, una vall que va des del Mar Mort fins al golf d’Acaba; Aràbia, península limitada pel Golg pèrsic i l’occeà Indic, el Mar Roig i la península del Sinaí; Àrabs, terme genèric que designa habitants nòmades dels deserts de Síria, Jordània i Aràbia; Arameus, habitants d’Aram, territori entre Fenícia, tocant el Mediterrani i el riu Eufrates; Àsia, en temps del Macabeus és el territori dels Seleucídes (Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia i l’altiplà de l’Iran); Asmoneus, territori rejudaïtzat; Assíria, entre el riu Tigris i les muntanyes de Zagros, actual Kurdistan…

Babilònia, regió situada a la baixa Mesopotàmia, entre el Golg Pèrsic i els rius Eufrates i Tigris, prop de la moderna Bagdad; Basan, regió de l’orient del Jordà i del llac Genesaret, entre la muntanya de l’Hermon i el riu Jarmuc; Betel, ciutat propera al nord de Jerusalem; Biblos, ciutat de la costa fenícia, al nord de Sidó…

Caldea, regió al sud de Babilònia; Canaan, franja de terreny que limita amb Fenícia, el riu Jordà, el Mar Mort i el torrent d’Egipte; Carmel, serralada al nord de la plan de Saron entre la vall de Jizreel i el mar Mediterrani; Cisjordània, regió a l’oest del riu Jordà…

Decàpolis, deu ciutat hel·lenístiques confederades, situades a la regió oriental del Jordà; Desert, regió estepària i desolada com els deserts del Sinaí, de Sin i de Judà…

Edèn, sinònim de paradís; Edom i edomites, regió al sud-est del Mar Mort a les muntanues de Seïr; Egipte, país al nord-est d’Àfrica regat pel riu Nil; Esdrelon o Vall de Jizreel, entre el Mediterrani i el Jordà que separa la Galilea baixa al nord, de Samaria al sud; Essenis o Qumram, lloc situat a l’actual Jericó a prop del nor-est del Mar Mort; Etiòpia, regió al suf d’Egipte; Eufrates o Mesopotàmia, territori entre dos rius: Tigris i Eufrates…

Fenícia i fenicis, pais situat a la riba oriental del Mediterrani, des del golf d’Issos o Biblos, al nord, fins Acó o Ptolemaida, al sud; Filistea i filisteus, habitants de la costa sud de Canaan. Provenien de les illes mediterrànies…

Galaad, nom de la regió del nord de la Teansjordània; Galàcia, regió situada al centre de l’actual Turquia. Els seus habitants eren d’origen celta. la província romana d’aquest nom comprenia també les regions de Pisídia, la meitat de Frígia i Lacaònia; Galilea, Regió del nord de Plestina, situada entre la vall de Jizreel o d’Esdrelon i les fonts del Jordà. A l’est delimitava pel jordà i el llac de Genersaret i a l’oest per la costa fenícia i la serralada del Carmel; Getsemaní, hort situat al vessant oriental del torrent de Cedró, al peu de la muntanua de les Oliveres; Gomorra i Sodoma; Guilgal, Nom del campament de Josuè i els israelitas després després de travessar el Jordà i entrear a Canaan procedents d’Egipte…

Hermon, ho veurem en parlar del Líban; Hinnom, territori que separava les tribus de Benjamí i de Judà; Hitites, membres de l’imperi hitita situat a l’actual Turquia central i meridional; Horeb, ho veurem en parlar del Sinaí…

Idumea i idumeus, vist en parlar dels edomites i Edom; Ismaelites, tribus nòmades del nord d’Aràbia i de la península del Sinaí; Israelites, es refereix al poble i a la terra o país d’Israel, sobretot abans de la deportació a Babilònia (587 aC). durant l’època de la separació dels dos regnes (931-722 aC), el terme «Israel» designava tan sols el regne del Nord, amb capital primer a Siquem, després Tirsà i finalment Samaria…

Jebuseus, poble que ocupava la ciutat de Jesusalen i el seu territori abans de l’ocupació per part de David (Js 15,63; 2Sa 5,6-9); Jericó, ciutat de la plana del jordà prop del mar Mort. ciutat de pas per anar a Jesuralen; Jerusalen, ciutat de la regió central de Palestina. Cemntre polític, cultural i religiós del poble d’Israel; Jizreel (vall de), territori situat entre el Mediterrani i el Jordà; Jordà, riu de la regió oriental de la conca mediterània que corre paral·lel al mar, de nord a sud. Neix a l’Hermon i desemboca al Mar Mort; Judà, regió sud de Palestina que limita al nord amb les muntanyes d’Efraïm, el sud amb el Nègueb, a l’est amb el Jordà i al Mar Mort i a l’oest amb Filistea; Judea,  nom de l’actic Judà i de la província romana que comprenia, am és, Samria i Idumea, La capital era Cesarea, port tocant a la Mediterrània…

Leví i levites, de la tribu de Leví. No tenien territori propi, però sí poblacions amb pasturatges…

 

Macedònia, Regió al nord de la península hel·lènica. Alexandre el Gran va estendre el seu domini sobre l’Àsia Menor, síria, Palestina, Egipte, Mesopotàmia i Pèrsia; Mar Mort, depressió natural que reb l’aigua del Jordà. En la Bíblia reb diversos noms: Mar de l’Arabà, Mar de la Sal, Mar Oriental o simplement Mar; Mar Roig, mar dels Joncs que es troba a l’est d’Egipte, avui gols de Suez que separa Egipte del desert del Sinaí; Meribà i Massà, dos noms de llocs no identificats en les narracions de l’estada d’Israel en el desert; Mèdia, país de l’Orient Pròxim que limita al nord amb el Mar Caspi, a l’est amb Pèrsia i a l’oest amb Armènia i Assíria; Meguidó, ciutat situada a la vall de Jizreel o Esdrelon; Mesopotàmia, territori comprès entree els rius Tigris, a l’orient i l’Eufrates, a occident; Moab i moabites, regió a l’est del Mar Mort i al sud d’Ammon; Muntanyes de Judà i d’Efraïm, les de Judà limiten al sud amb el Nègueb; a ponent, pujnt des del mar, amb la costa i Xelelà; al nord amb les muntanyes d’Efraïm o Israel; i a llevant amb el desert de Judà i l’Arabà. en canvi, les d’Efraïm limiten, al nord, amb la serralada del Carmel i la vall de Jizreel, a Galilea; a ponen amb la plana de Saron i al sud, amb les muntanyes de JudàM; a llevant, amb la vall del Jordà; Muntanya de les Oliveres, turó a l’est de Jerusalem , a l’altra banda del torrent de Cedró…

Nebó, muntanya de la Transjordània, a l’est del Mar Mort dins del territori de Moab; Nègueb, regió sud de Palestina, entre les muntanyes de Judà i el desert del Sinaí; Nínive, ciutat situada a Assíria a l’Alta Mesopotàmia, a la riba esquerra del riu Tigris…

Ofir, regiófamosa per la quantitat d’or, però de localització desconeguda; potser es rtrobava ak sud d’Arabia o a la costa oriental d’Àfrica (Somàlia)…

Palestina, territori situat a banda ibanda del riu Jordà que limita al nord amb Fenícia i l’Hermon i al sud amb el Nègueb. Ha rebut diversos noms: Canaan, Israel, Judea. Està formada per diverses zones geogràfiques que s’estenen paral·lelament d’oest a est: Filistea i la plana de Saron, la cadena muntanyosa central de les muntanyes de Judà, les muntanyes d’Efraïm i la regió de Galilea, així com la depressió del jordà, les regions del moab, Ammon, Galaad i Basan i, finalment, el desert…

Qumran, Lloc situat a prop de Jericó a l’extrem del nord-oest del Mar Mort…

 

Samaria i samaritants, regió central de Canaan. Limitava al nord amb la vall de Jizreel, a l’est amb el Jordà, al sud amb el territori de Judea i a l’oest am la plan de Saron; Saron, plana que va des de la sarrelada del Carmel, al nord, fins al port de Jafa, al sud. era la regió costanera de Canaan; Selèucides, dinastia d’origen hel·lènic que va regnar Síria, amb capital Antioquia; Siló, població de les muntanyes d’Efraïm, a Samaria; Sinaí, muntanya de diveres tradicions i també la península triangular situada entre el Mar Mediterrani i els dos braços del Mar Roig; Sió, originàriament, nom de la fortalesa jebusea de Jesuralem. Fa referència ala ciutat de Jerusalem; Siquem, Ciutat d’Efraïm, prop de Samaria situada a les muntanyes d’Ebal i de Garizim; Síria, els seus varien segons els diferents èpoques històriques. En general, zona que va des del nord de Palestina, fins a les muntanyes d’Anatòlia, i des del Mediterrani fins al riu Eufrates i el desert.. També reb el npom d’Aram; Sodoma i Gomorra, antigues ciutats de l’època dels patriarques situades al sud del Mar Mort…

Tarsis, regió situada a la costa del Mediterrani occidental, però no identificada amb precisió; Tigris, s’ha explicat en parlar de Mesopotàmia; Tir, ciutat construÑida sobre dos illots de la costa de Fenícia; Transeufratina: cal veure Síria; Tranjordània, nom de la regió a l’est del riu Jordà…

Ur de Caldea, veure Caldea…

 

Xefelà, subregió de Judà que va des de la cadena muntanyosa central d’aquest territori fins a la plana costanera de Filisrea. Limita amb la plana de Saron al nord i amb le Nègueb el sud.

Tots aquests noms de personatges i d’espais geogràfics i els mapes que els situen, els podem trobar igualment i perfectíssimament explicats en moltes edicions de la Bíblia, així com d’altres en referència a un vocabulari concret i especialitzat, en correspondència a la descripció d’institucions, activitats determinades, rituals múltiples, festes instituïdes, objectes d’utilització, cronologia històrica i tota un enfilall de conceptes que emmarquen aquest conjunt de llibres que conformen la Bíblia.

 

 

 

4. LA BÍBLIA EN LA PORTALADA DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL

«QUI PASSSARÀ PER SOTA AQUEIXA ARCADA / BÉ PODRÀ DIR QU, EN SÍNTESI SAGRADA, / LO MÓN, LO TEMPS I ETERNITAT HA VIST»

4.1. EL PÒRTIC DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL

El Pòrtic de Santa Maria de Ripoll és la façana que es va adossar sobre l’anterior del monestir de Santa Maria de Ripoll, cap a mitjans del segle XII, per decorar l’entrada principal de l’església, estant un dels exemples més monumentals, pel que fa a la decoració escultòrica, en l’àmbit romànic català vinculat a l’escola de Tolosa de Llenguadoc. Realitzada com un arc de triomf romà, té una gran profusió decorativa amb escenes de l’Antic Testament, treballades per escultors anònims, seguint els relats d’una Bíblia que es conserva al mateix monestir.

 

• 1. Història
• 2. Descripció
  • 2.1. Mides
  • 2.2. Arquivoltes
  • 2.3. Fris superior i costat dret
  • 2.4. Costat esquerre
• 3. Degradació del pòrtic
• 4. Referències
• 5. Bibliografia
• 6. Vegeu també
• 7. Enllaços externs

 

 

 

4.2. MOSSÈN CINTO VERDAGUER I EL MONESTIR DE RIPOLL

4.2.1. RIPOLL EN LA LITERATURA DE JACINT VERDAGUER. Escrits de Carles Riera sobre Ripoll en la literatuea de Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845-Vallvidrera 1902) hi ha alguns poemes que fan referència a Ripoll i al Ripollès.

Fragment del cant onzè (XI); Oliba, del poema de Jacint Verdaguer  Canigó: llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.

En una nota a peu de pàgina s’indica: «Per la descripció de la fatxada del monestir de Ripoll nos ha servit de molt la notable ressenya històrica de Pellicer, Santa María de Ripoll. [1872]». Extret de l’edició de Narcís Garolera i pròleg de Modest Prats. Barcelona: Quaderns Crema, 1997. Ressegueix entretant cenobi i temple:

Oliba, no hi ha res que no contemple; / funda en Ripoll un altre monestir, / i estudia per ell eixos brancatges de pedra, / eixes motllures i fullatges / que mourien los besos del zefir.

Allí amb lo pensament tot ho transporta, / des del pom del penell als bancs de l’horta, / i trasmuda, combina i afegeix, / i una obra concebeix sa fantasia / que, abans de veure la claror del dia, /naix, posa tronc i branques, i floreix.

Ja tot ho veu: sa creació de marbre / és com dins la llavor altívol arbre, / meravellosa flor dins grana humil; / tot ho veu fet, sinó lo frontispici / que corona ha de ser de l’edifici, / d’aquella imatge d’or cara gentil.

Enamorat artista, lo somia / de nit, ne fa dibuixos cada dia, / que al veure l’endemà rebat al foc, / i, no podent-ne el pensament distraure, /embasta nous projectes que han de caure / també en oblit, com dins la mar un roc.

En l’hora de solaç un dia crida / los monjos sota els arbres de l’eixida: / fa tres dies que, allí, de sol a sol, / amb son bàcul dibuixa, escriu i esborra, com les ones del mar damunt la sorra, /quan suaument les bressa el ventijol.

—Mirau-la aquí—los diu; i la portada / contemplen per son geni dibuixada, / la història de la santa religió / en pedra escrita per la mà de Roma; / una crossa de bisbe n’és la ploma, / n’és lo paper un flanc de Canigó.

Set cants misteriosos té el poema, / set florons que durà en sa diadema / Santa Maria de Ripoll al front; / set cels de pura i divinal bellesa, / la Bíblia al cor de Catalunya impresa, / present, passat i esdevenir del món.

D’aquesta creació dedicatòria, / és sa primera pàgina la glòria: / en son trono estrellat l’Anyell diví / ensenya obert lo llibre de la vida, / dient a la nissaga redimida: / «Homes ingrats, mirau si us estimí!»

I el llibre els quatre evangelistes miren, / misteriosos animals que es giren / tot estenent ses ales com aucells, / i vint-i-quatre ancians de cap blanquíssim / vora seu van cantant: «Digne és l’Altíssim / d’obrir lo llibre d’or deIs set segells.»

Segueix de tota gent, tribu i llenguatge / la immensa processó fent-li homenatge, / patriarques, apòstols, confessors; / la verge mostra de puresa el lliri, / lo martri la palmissa del martiri / i sota el braç son llibre los doctors.

En son carro de foc se veu Elies, / i en històries, aprés, i profecies, / Moisès, Jonàs, David i Salomó; / atravessa el mar Roig l’israelita / lluita amb ell lo cruel amalecita / i l’arca volta el mur de Jericó.

De Jesucrist celebren la victòria / la cítara i salteri de la glòria, / la flauta dolça, el tendre violí; / i el rei profeta, entre vassalls i nobles, / sembla dir-li: «Alabau-lo tots los pobles, / cel, mars i terres, alabau-lo amb mi.»

Oliba los esbrina, fil per randa, / de la fe aqueixa mística garlanda, / los mostra aquí sant Pere, allí sant Pau, / com de l’Església sòlides pilastres, / sostenint aqueix cel amb tots sos astres; / l’espasa empunya l’un, l’altre la clau.

En la faixa de l’arc que els dos sostenen / en dotze retaulons ses vides tenen / unint-se dalt, als peus del sant Anyell; / quan vius encara anaven per la terra / als vicis i a l’error fent crua guerra, / ja s’unien ses ànimes en Ell.

Jau a sos peus, rebuig del negre abisme, / ferotge drac, lo drac del gentilisme; / a ofegar de ses ires los rebulls / dues àligues baixen a la terra, / i, mentres una amb sos unglots l’aferra, / a colps de bec l’altra li lleva els ulls.

Ací els ensenya dos lleons que es baten, / i fers l’un sobre l’altre se rebaten; / un centaure, fugint, los tira un dard, / mes l’home, a qui de monstre la figura / donaren les passions, de tan impura / cadena sempre se deslliga tard.

Domant ja son cavall lo genet destre, / més enllà es veu de ses passions ja mestre; / vestit de cavaller amb los arreus, / a les feres indòmites s’atansa, / i, a l’apuntar-los la punyenta llança, / amansides se postren a sos peus.

Davall de tot a Llucifer veu caure / del cel, a Adam del paradís, i ajaure / lo condemnat en llit de foc etern, / nou Lacoont a qui genolls i braços / entortelliga amb sos feréstecs llaços / l’apocalíptic monstre de l’infern.

La paraula de foc de l’arquitecte / fa alçar de terra el colossal projecte, / monstres i sants, cantors i combatents; / los ulls de pedra i llavis se desclouen, / aquells arquets de violí se mouen, / i s’adolla la música a torrents.

Té son arc de triomf lo cristianisme; / al rompre el jou feixuc del mahometisme, / Catalunya l’aixeca a Jesucrist. / Qui passarà per sota aqueixa arcada / bé podrà dir que, en síntesis sagrada, / lo món, lo temps i eternitat ha vist.

4.3. «LA BÍBLIA DE PEDRA»

4.3.1. UNA NOVEL·LA SOBRE «LA BÍBLIA DE PEDRA» D’EN MARC CAPDEVILA

Marc Capdevila ha triat un important passatge de la història artística de Catalunya com a fil conductor de la seva novel·la, la construcció de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. Així és com ens situa al segle XII, en ple període romànic, durant el comtat de Ramon Berenguer IV i en ple apogeu de les abadies de Ripoll i Sant Pere de Rodes, clars exponents, juntament amb el conjunt de Boí, del romànic català, però sobretot, de l’escultura religiosa, concentrada a les portalades de les esglésies.

La bíblia de pedra no és només una narració sobre la construcció de la portalada de Ripoll, és també una història de misteri en la qual els personatges principals, la Violant (guaridora), n’Ermengol (pintor) i l’abat Gausfred, es veuen embolicats en mirar de descobrir el perquè de les estranyes morts de tres bagasses.

Però Capdevila no es queda aquí, perquè a través de la lectura podrem veure que darrera de la narració hi ha un gran treball de documentació. Podrem conèixer:

• L’estil de vida dels diferents estrats socials que convivien el segle XII, els costums, les lleis no escrites i aquelles que els més benestants anaven escrivint sobre la marxa, els drets dels més rics i els deures dels més pobres i, com no podia ser d’una altra manera,
• Les injustícies socials que s’imposaven pel fet d’haver nascut en un lloc o en un altre sense tenir en compte el valor real de les persones.

Una novel·la sobre la construcció de la magnífica portalada esculpida de Santa Maria de Ripoll: la Bíblia esculpida al cor de Catalunya en un flanc del Canigó.

 

5.1. LES TRADUCCIONS DE LA BÍBLIA, EN GENERAL

Els llibres bíblics foren escrits inicialment en distintes llengües que van ser anomenades llengües bíbliques (hebreu, arameu i grec hele·lnístic). En diferents èpoques històriques van ser traduïdes unes de les altres i ,posteriorment, totes les altres. I així podem disposar de:

• La Bíblia hebrea
• La Bíblia grega
• La Bíblia llatina

 

 

 

 

• LA BÍBLIA. BCI-Bíblia catalana, traducció interconfessional. Associació Bíblica de Catalunya. Editorial Claret. Societats Bíbliques Unides, Barcelona 1994.
• LA BÍBLIA. Versió dels textos originals i notes pels Monjos de Montserrat. PM. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, entre les edicions de 1970.-2009.
• BÍBLIA DE JERUSALEM. Es tracta de la cinquena edició, revisada a l’any 2018. Aques Bíblia és una versió catòlica de la Bíblia elaborada en francès sota la direcció de l’Escola bíblica i arqueològica francesa de Jerusalem que ha estat traduïda a l’espanyol i altres llengües vernacles. És valorada pels seus introduccions, notes a peu de pàgina, i riquesa de les seves paral·lels al marge . És considerada una Bíblia d’excel·lència per l’exegesi bíblics. 
• BIBLIOTECA DE AUTORES CRSISTIANOS (BAC). Comentari de tots els llibres de la Bíblia. L’exègesi de cadascun dels llibres és a càrrec d’un autor o autors determinats, essent vàlids alguns dels aspectes comentats, encara que molt d’altres estan superats per la moderna hermenàutica bíblica actual. Com a detall, el primer llibre de la col·lecció en fou la Biblia Nácar-Colunga, impresa el 18 de marzo de 1944.

5.2. OBRES CABDALS DE CONSULTA BÍBLICA

Tanmateix,  per copsar tot el devessall conceptual que la Bíblia dóna de si -amb la incorporació de cites «ad hoc»-, res millor que consultar obres clàsiques d’una elaboració exhaustiva, si bé i pel que faa la interpretació o exègesi moderna, no s’han posat al dia. Malgrat això, cal consultar els conceptes generals que es poden trobar en els enunciats inclosos  tot seguit:

• Introducción a la Bíblia I (AT) de A. Robert i A. Feulliet
• Introducción a la Bíblia II (NT) de A. Robert i A. Feulliet
• Libros del Antiguo Testamento / Llibres de l’Antic Testament
• Libros del Nuevo Testamento / Llibres del Nou Testament
• Vocabulari de Teologia Bíblica, per X. L. Dufour 
• Vocabulario de Teologia Bíblica
• Biblioteca de Autores Cristianos (BAC): exègesi bíblica de cada llibre
• Vocabulario Bíblico de Xavier León Dufour presentado en powerpoint
• Geografia Bíblica / Geografia històrica de la Bíblia

5.3. REBOBINANT TEMES ANTERORS SOBRE LA BÍBLIA

Nogenmenys i ultra l’apartat anterior i, per tal de poder endinsar-se hom en una interpretació bíblica el més acuradament possible, rememoro dos temes treballats en aquestes mateixes planes web i que corresponen a una elaboració pròpia, l’índex o la taula dels quals inserto a continuació, tot pulsant l’enunciat acolorit en blau cel:

A LA RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

A LA RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

1. INTRODUCCIÓ

1.1. L’enllaç entre dos temes complementaris

1.2. Objectiu del tema: un recorregut per les antigues religions ancestrals per observar-ne els possibles plagis que la Bíblia pot contenir

1.3. La metodologia emprada: una exègesi bíblica

1.4. Una bibliografia de qualitat per saber-ne més

2. DÉU MAI NINGÚ L’HA VIST (Jn, 1,18) I EL QUE SABEN D’ELL RESPON TOTALMENT A UNA VISIÓ ANTROPOMÒRFICA 

2.1. Sobre la procedència o l’origen de la paraula «déu»

2.2. El Déu de les religions monoteistes

2.3. El déu de les religions politeistes

2.4 Els graus de les creençes en Déu

2.5. Una consideració important i fonamental sobre l’antropomorfisme

3. EL MÓN GREC entre els segles I abans i després de Crist), ESTAVA INUNDAT DE CULTES RELIGIOSOS AMB UN ELEMENT COMÚ: ELS MITES SOBRE LA MORT I LA RESURRECCIÓ DE DEÏTATS

4. LA TESI SOBRE POSSIBLES PLAGIS LITERARIS EN L’ANTIC TESTAMENT

4.1. La història del poble d’Israel i la seva relació amb altres civilitzacions

• 4.1.1. La composició dels llibres de què consta l’Antic Testament i les diferents escoles que els il·luminen o altres autors
• 4.1.2. Entre la composició dels llibres de l’Antic Testament i els fets que s’hi descriuen hi ha un diferencial temporal de molts segles
• 4.1.3. Canaán -i no precisament Egipte-, el primer espai geogràfic del poble israelita en una terra acollidora de diferents cultures
• 4.1.4. Pel que fa a l’Èxode, des del punt de vista científic, els esdeveniments que relata no resisteixen l’anàlisi.
• 4.1.5. Ciutats inexistens i dificultats científiques estableixen que el pas del Mar Roig va ser més una narració literària de caràcter èpic i d’exaltació del poble hebreu que un esdeveniment real
• 4.1.6. Els hebreus van conquerir Palestina…? La resposta és que durant l’anomenat temps dels Patriarques, ja habitaven Canaan

4.2. La història real del poble hebreu i els afegits mitològics de què consta

4.2.1. Entre la realidad històrica i els afegits literaris mitològics

• 4.2.1.1 El domini d’Egipte i l’Èxode (2000-1500 aC.) segons les dades de la Bíblia, però una història que la crítica científica no admet com a vertadera, sinó que la situa dins d’un gènere literari èpic i d’exaltació per tal de mostrar la fe del poble en un déu monoteista
• 4.2.1.2. Canaan segons la Bíblia (1200 aC.). Però la pregunta és: els hebreus van conquerir Canaan després de sortir d’Egipte…? La crítica arqueològica moderna diu que ja hi eren a Canaan des d’èpoques immemorials, sigui com a tribus nòmades, sigui com a grups humans sedentaris
• 4.2.1.3 La divisió dels Regne en dos grans terriroris: Judà al sud i Israel al nord (722 aC.)
• 4.2.1.4. La captivitat assíria del Regne d’Israel (722-640 aC.)
• 4.2.1.5. La dominació persa del Regne de Judà (586-539 aC.)
• 4.2.1.6. La restauració del Temple de Jerusalem (520-335 aC.)
• 4.2.1.7. La dominació grega (333-63 aC.)
• 4.2.1.8. Els Macabeus i els Asmoneus. El Judaisme hel·lenístic (165 aC.) 
• 4.2.1.9. Judea, província subjecta a la dominació romana (63 aC. – 135 dC.)
• 4.2.1.10. La Diàspora dels anys 70 dC.
• 4.2.1.11. L’arribada del cristianisme i la seva influència en els anys 40-100 dC.

4.2.2. L’Estat d’Israel modern

4.3. De com el poble hebreu va rebre la influència d’altres civilitzacions

4.3.1. El pensament i les influències d’Egipte

• 4.3.1.1. La història egipcia i els períodes de què es composa. La seva cultura
• 4.3.1.2. Les creences religioses
• 4.3.1.3. Les tradicions funeràries

4.3.2. El pensament i les influències de Mesopotàmia

• 4.3.2.1. Història de Mesopotàmia. La seva cultura
• 4.3.2.2. Babilònia – Assiris – Perses- Macedònics
• 4.3.2.3. La religió mesopotàmica. El politeisme d’Asia Menor i Orient Mitjà

4.4. La Història crítica de les Formes (Formgeschichte) garanteix i demostra que l’Antic Testament va plagiar elements de l’Antic Pròxim Orient i de les grans civilitzacionsde l’època en què els llibres de la Bíblia fóren redactats

5. LA TESI SOBRE POSSIBLES PLAGIS LITERARIS EN EL NOU TESTAMENT

5.1. La història i la interpretació

5.2. Unes obres per poder llegir el Nou Testament 

5.3. Des del judaisme, Orient i Occident -entre l’ahir i l’avui-, en una confusió de creències sobre Crist

5.4. La doctrina paulina

• 5.4.1. La tensió entre el cristianisme jueu i el gentil
• 5.4.2. La situació de Jesús en el cristianisme primitiu-jueu

6. ENTRE EL CRIST DE LA HISTÓRIA I EL CRIST DE LA FE, S’HI POT DESCOBRIR UNA CREACIÓ LITERÀRIA PLAGIADA O UN PLAGI PER LES SEMBLACES AMB ELS ELEMENTS MITOLÒGICS QUE CONFORMEN LES RELIGIONS COMPARADAS…? 

6.1. Els Mites de l’antiguitat dins l’imaginari universal i la seva classificació

6.2. Les entranyes de les religions mistèriques i els seus rituals

• 6.2.1 Atis, Crist de Frigia
• 6.1.2 Buda, Crist de Índia
• 6.1.3 Dionís, Crist de Grècia
• 6.1.4 Heracles, Crist de Grècia
• 6.1.5 Krishna, Crist de l’Índia
• 6.1.6 Mitra, Crist de Pèrsia
• 6.1.7 Osiris, Crist d’Egipte
• 6.1.8 Zoroastre, Crist d’Àsia Menor
• 6.1.9 Els mites de les religions agrícoles

6.3. De «La Bíblia de la Mitologia» a la importància de la mitologia en «La Interpretació de la Bíblia»

6.4. Es pot confirmar tot això descrit amb la presentació d’alguns exemples…?

• 6.4.1 Sobre el naixement i la infantesa de Jesús:
• 6.4.2 Sobre la vida de Jesús adult
• 6.4.3 Sobre els darrers dies de la vida de Jesús
• 6.4.4 Sobre la Pasqua cristiana, la festa de la Resurrecció

6.5. Entre l’ortodoxia i la heterodoxia. Entre la hipòtesi i la tesi. Entre la recerca de la veritat  i la literalitat sense interpretació 

7. UN ÍNDEX -TAULA GENERAL- PER ENTENDRE EL NOU TESTAMENT

8. ENTREVISTA AMB EL PROFESOR ANTONIO PIÑERO EN RELACIÓ AMB  LA «GUÍA PARA ENTENDER EL NUEVO TESTAMENTO»

 

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019: SETMANA SANTA / PASQUA / SANT JORDI  / MRE DE DÉU DE MONTSERRAT 

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019: SETMANA SANTA / PASQUA / SANT JORDI / MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

UNA VISIÓ DE LES TRADICIONS MÉS ARRELADES A LA CULTURA POPULAR, ENTRE LA INTERPRETACIÓ LITERAL DELS EVANGELIS I LA MODERNA EXÈGESI O HERMENÈUTICA DELS TEXTOS SAGRATS

1. UNA APORTACIÓ A VOL D’OCELL SOBRE LA SETMANA SANTA

1.1. El context o l’entorn jueu en el temps històric de Jesús de Natzaret i les influències hagudes des de temps pretèrits ancestrals

1.1.1 El judaisme palestí abans de la destrucció del Temple de Jerusalem d’acord amb el contingut de:

• La distinció de quatre sectes majors: els Fariseus, els Saduceus, els Essenis i els Zelotes.
• Altres grups de menor importància: els Sicaris i els Herodians.
• Les diverses creences existents: el Messianisme, l’Escatologia, l’Angelologia i la Dimoniologia.
• Les moltes pràctiques religioses de l’època: el Temple, el Culte i les Festes.

1.1.2 El judaisme palestí després de la destrucció del Temple de Jerusalem:

• La «Torà» o la llei oral
• Els rabins
• La sinagoga
• El tribunal rabínic o “Bet din”
• L’escola rabínica o el «Talmud»: els midrâs fossin halakà’s, els haggadà’s o el pésher

1.1.3 El judaisme de la diáspora:

• L’organització i situació jurídica jueva
• La llibertat religiosa i els seus privilegis
• El procés d’hel·lenització / L’apologètica / El proselitisme
• Les relacions entre el judaisme de la diàspora i el judaisme palestí

1.1.4. Els Samaritans

1.1.5 El  context o entorn pagà

1.1.6 Sobre les arrels de la religiositat hel·lenística tardana

1.1.7 La religiositat popular / Les creençes populars

1.1.8 El culte imperial

1.1.9 Les religions mistèriques i les seves característiques

1.1.10 Descripció de les religions mistèriques més importants:

• 1.1.10.1 Els Misteris Eleusins
• 1.1.10.2 Misteris Dionisíacs
• 1.1.10.3 Els misteris Òrfics
• 1.1.10.4 Els misteris de Cibeles
• 1.1.10.5 Els misteris d’Isis i de Serapis:
• 1.1.10.6 Els misteris de Mitra

1.1.11 El Gnosticisme

1.2 Ens atrevim a proporcionar una exègesi de  la història, en concret, de “La Passió de Nostre Senyor Jersucrist”…?

1.2.1 El naixement del cristianisme se situa als inicis de l’Imperi Romà i coincideix amb:

• La caiguda del règim republicà d’Occident: Roma.
• La gran desfeta hel·lenica: Grècia.

1.2.2. Grècia i Roma, pel que fa a la religió, relacionaven els ciutadans amb els déus

1.2.3 Els déus mítics venerats en l’antiguitat pagana -en resseguir la vida de Jesús-, hi trobem semblances que provenen de les religions mistèriques més importants de l’antiguitat

• 1.2.3.1 Semblances de Jesús amb Mitra, Krisna i Buda
• 1.2.3.2 Altres referències de l’antiguitat respecte de les coincidències entre Jesús i religions mistèriques
• 1.2.3.3 Detalls curiosos sobre sincronismes respecte la vida de Jesús i ritus, accions curatives, pràctiques i símbols
• 1.2.3.4 L’existència de Jesús segons les fonts no bíbliques
• 1.2.3.5 L’existència de Jesús d’acord amb les influències hagudes de l’Antic Testament

1.2.4 En referència, concretament, a la Passió i mort de Jesús, cal observar el resultat d’estudis exegètics que -prescindint del contingut de la Constitució dogmàticaque «Dei Verbum» del Concili Vaticà II- es mouen en la discordància entre:

• Els qui, en defensar els Evangelis, pensen que el procés sobre la passió de Jesús va succeir tal i com ho presenta la literalitat dels seus textos.
• Aquells que opinen que els relats evàngelics i, en concret, la seva figura essencial -Jesús de Natzaret- és el resultat de la creació d’un mite.
• Els qui, admetent l’existència real del personatge i de la crucifixió, concebeixen els detalls del seu «via-crucis» com el fruit d’una elaboració literària.

1.2.4.1 Els qui anul·len la historicitat de Jesús suprimint-ne la seva existència real, en consideració d’una ideació mítica per transmetre’n només uns ensenyaments espirituals provinents d’un grup de jueus gnòstics

1.2.4.2  Resseguim la passió de Jesús d’acord amb els evangelis canònics, però descobrin-t’hi la intervenció d’un treball exegètic

1.2.4.3 Reminiscències antigues sobre la Pasqua de Resurrecció, festa cimera dels cristians

• 1.2.4.3.1 Els qui anul·len la historicitat de Jesús suprimint-ne la seva existència i biografia real, en consideració d’una ideació mítica per transmetre uns ensenyaments espirituals provinents d’un grup de jueus gnòstics
• 1.2.4.3.2 Els que defensen la historicitat de Jesús com un personatge real, però a qui se li han afegit paraules i fets que no li’n corresponen històricament. 
• 1.2.4.3.3 El naixement d’una nova religió, a partir de la ideació mítica sobre Jesús mantinguda per jueus gnòstics, però interpretant posteriorment aquesta ficció com una documentació real que dóna lloc al cristianisme literalista.

1.3. La Setmana Santa, reduïda a la literalitat evangèlica i a les boires ancestrals de temps pretèrits

2. LA GRAN SOLEMNITAT DE LA PASQUA. DE LA PASQUA HEBREA A LA PASQUA CRISTIANA. CONSIDERACIONS I VIVÈNCIES

3. SANT JORDI PATRÓ I DEFENSOR DE CATALUNYA

4. LA IMATGE DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT / EL MONESTIR I LA SEVA COMUNITAT / L’ESCOLANIA / LA MUNTANYA