EN EL 5è ANIVERSARI DE LA MEVA JUBILACIÓ. REMEMORITZACIÓ DE LES VIVÈNCIES HAGUDES DEL MEU DISCURS INSTITUCIONAL DE CLOENDA A L’ETPC -AVUI «ESCOLA DEL CLOT-JESUÏTES EL CLOT»

por administrador7 septiembre, 20127 noviembre, 2023

“EN EL 5`è ANIVERSARI DE LA MEVA JUBILACIÓ. REMEMORITZACIÓ DE LES VIVÈNCIES HAGUDES DEL MEU DISCURS INSTITUCIONAL DE CLOENDA A L’ETPC -AVUI “ESCOLA DEL CLOT-JESUÏTES EL CLOT”

En complir-se cinc anys de la meva jubilació laboral en aquest any de setembre de 2012 m’és plaent de considerar -no sense certa inquietud- com el pas insubornable del temps fuig veloç cap endavant, tot deixant en el seu recorregut rastres i erosions poc benèvoles, però també fent aflorar records immarcessibles que sanen les emmascares que deixa el temps.

I és per això que, en remenar els arxius guardats en el bagul de l’ordinador, m’apareix una troballa escrita digne de reviure-la una altra vegada perquè, en aquell moment que la vaig escriure -ho recordo com si fos ara mateix- hi vaig posar tot el meu coneixement i sentiment a l’objecte que, transformada en un parlament adreçat a tota la comumitat educativa de l’ETPC –Escola del Clot-Jesuïtes el Clot-, resultés transparent i diàfana la manifestació de la meva vivència d’aquell moment històric de la meva vida personal.

Parlo -millor dit, copio i escric ara- del meu Discurs de l’Acte de Comiat Institucional que el dia 7 de setembre de 2007, en la celebració festiva de Sant Pere Claver i de la inauguració del curs 2007-2008, vaig brindar a tots els meus companys de ruta en el precís moment en què jo em disposava a fere una aturada laboral definitiva per incorporar-me a la daurada jubilació en el darrer tram de la meva excursió vital cap al cim de la conquesta crucial i definitiva.

PARLAMENT DE L’ACTE DE COMIAT INSTITUCIONAL

1. LA FESTA DE SANT PERE CLAVER, PATRÓ DE L’ETPCLOT -07.09.2007- DATA ESCOLLIDA PER AL COMIAT DEL PERSONAL QUE S’ACULL A LA DAURADA JUBILACIÓ

1.1. INTRODUCCIÓ DEL DISCURS INSTITUCIONAL

«Porto escrits aquests folis -que d’entrada ja dic que no els llegiré pas tots, sinó únicament el que tinc destacat en negreta- per evitar el perill d’estendre’m massa en el meu parlament i, evitar d’aquesta manera, el fer-me pesat amb les meves explicacions -freqüentment prolixes- en la celebració dels meus vint-i-cinc anys de servei a l’escola -com unes veritables noces d’argent-, i ensems a l’entrada final d’una nova etapa a causa de l’acompliment dels meus dies laborals i en el llindar d’un nou context i situació, com n’és la daurada jubilació.

[ En bolcar el parlament a la plana WEB he passat tot el discurs en negreta ]

1.2. AGRAÏMENTS DES DELS PENSAMENTS I SENTIMENTS

De fet, aquests últims mesos, i darrers dies de la meva presència formal a l’ETPClot, ja han estat prou densos i he tingut magnífiques ocasions perquè, en fer present el meu comiat, he pogut manifestar també el meu agraïment a uns i als altres, a cada persona en particular, així com l’haver pogut expressar lliurament i abasta els meus pensaments i sentiments:

1.2.1. DES DEL VESSANT ESTRICTAMENT ACADÈMIC…

Un grup d’alumnes de 2n d’ESO tingueren la primera manifestació del meu comiat en la darrera classe impartida que en fou de llengua catalana i sota l’anàlisi sintàctica d’aquestes dues frases:

“A L’ESTIU TOTHOM POT GAUDIR DE LES PERSONES I DE LA NATURA”

“DESITJO A TOTS VOSALTRES UNA VIDA PLENA D’ÈXITS I SATISFACCIONS”.

Tot just, en acabar el curs, en oferir-se’m de pronunciar el discurs de l’acte de comiat dels alumnes de 4t d’ESO, en representació del professorat dels quals, vaig aprofitar d’adreçar-me a tots ells a través d’un viatge simbòlic en tren -d’una estació a l’altra- tot comentant-los visions contextuals del “paisatge” i diversos tarannàs del “paisanatge”, en el marc d’una reflexió sobre la seva vida i l’oferta d’unes propostes que, per la seva importància, he maldat perquè quedessin impreses en l’entrevista de la darrera Revista escolar «Claver» (n. 45) que he gestionat com a responsable de les seves edicions.

En finalitzar el curs, les directores de les seccions de dia i el director de la tarda-nit, em facilitaren amablement el poder acomiadar-me dels respectius claustres acadèmics. Penso que ho vaig fer amb prou capteniment, tot i que l’emoció, en algun moment i, sobre algun tema particular, em va trair.

1.2.2. DES DEL SOPAR I LA VETLLADA SORPRESA…

1.2.2.1. TOTS JUNTS, AMB L’ESCALF AL VOLTANT DE LA TAULA…

Després, completament aliè a la vetllada que s’estava preparant, amb la representació de tots els estaments de l’escola, el sopar sorpresa en què hi abundaren els obsequis, els parlaments de persones molt estimades, aquell visionat entranyable i, sobre tot, la companyia gratíssima d’amics i de companys al voltant, la meva muller i fills.
La meva filla, que era a Irlanda, tingué l’ocasió de trucar-me mentrestant sopàvem. No tinc paraules per expressar el meu agraïment. Tanmateix, penso que tot plegat fou massa -“excessiu”, diria-, encara que, ja se sap, en certes ocasions has de callar i deixar fer…

1.2.2.2. DE COM ES PRODUÍ EL CONTEXT DE L’ACTE SORPRESA I ELS REGALS OFERTS…

El gimnàs P. Ollé, transformat en sala menjador vestida de gala i amb un menú suculent anunciat en el revés d’una caricatura dibuixada per en Josep Ma Moreno…
El detall d’unes flors, forjades al foc, per a la meva muller…
La caricatura susdita dedicada amb textos i signatures del personal de l’escola…
El retrat al carbó de la meva persona, molt millorada, pintat amb cura també per en Josep Ma Moreno… i que la meva mare, en veure’l va exclamar: “si que t’han deixat macu…”.
El val, bo o bitllet d’una Agència de Viatges disposat per a la seva realització, que va ser a Andalucia.
El CD o àlbum fotogràfic de tot plegat…
El DVD / Powerpoint enginyós i treballat, sota les pautes de l’Anna R. Titos i la Begonya Berenguer, en què alumnes, antics alumnes, professors i personal del PAS es desfan en elogis exagerats i immerescuts, mentrestant van dient la seva…

1.2.2.3. DE COM VA ARRIBAR UNA CARTA SENTIDA I EMOTIVA CARTA, SOBRE EL MEU COMIAT, -DE LA DIRECCIÓ GENERAL DE LA FJE ESCRITA PEL P. FRANCESC XICOY SJ- EN QUÈ S’HI DESTACA…

El record de la primera entrevista mantinguda en el llunyà agost de1982 abans de decidir la contractació…
La comparació entre els atributs de l’arcàngel Sant Miquel i la seva espasa (superioritat, intolerància, bel·ligerància) i els del seu sant patró, Sant Miquel dels Sants (seriositat i rigor, comprensió, col·laboració, treball, “… dels que estimen i es fan estimar!.
L’il·lusionat mestratge, l’estima de la llengua catalana, l’exercici pedagògic salesià complementat per la pedagogia ignasiana.

1.2.3. DES DE L’OBLIGAT DISCURS IMPROVISAT EN QUÈ HI VAIG DESENVOLUPAR LES IDEES SEGÜENTS…

1.2.3.1. DE COM VAIG ESCRIURE SOBRE EL CONTINGUT DE LA CARTA ADREÇADA A LA DIRECCIÓ GENERAL DE L’ETPCLOT SOL·LICITANT LA JUBILACIÓ ESPECIAL ALS 64 ANYS I EN REFERÈNCIA A…

El meu profund agraïment a la Companyia de Jesús per haver-me obert les portes de casa seva en unes circumstàncies complexes i difícils per a mi -ara fa vint-i-cinc anys- gràcies al bon fer del P. Francesc Xicoy, SJ…
La petició de benevolència per les meves limitacions personals de tracte amb els altres i les derivades del més o menys bon encert en la gestió diversa duta a terme…
Les formalitats de rigor…
Sobre el recordatori de totes les persones que han rondat per aquesta casa: antics alumnes, alumnes, malalts, persones que han deixat l’escola i han canviat de lloc de treball i tots els difunts.

1.2.3.2. DE SOBRE COM VAIG ANOTAR A L’AGENDA L’INVENTARI DE TASQUES A REALITZAR -EN QUALITAT DE HOBBY’s– EN LES PROPERES SETMANES, MESOS O ANYS…

El recés al Monestir de Poblet -i no al de Montserrat per ser un lloc, emblemàtic sí, però massa sorollós- amb la finalitat de reflexionar sobre tot aquest temps i apuntar cap a la nova vida…
El conviure més amb la família i ocupar-me d’aquelles tasques domèstiques necessàries… (per poder planxar la roba -és broma, perquè no m’agrada gens- hauré de fer un curset..!).
El seguir relacionant-me amb els uns i els altres i seguir el conreu d’amistats que he anat fent durant la meva vida.
Assistir a les trobades programades des del “Club dels jubilats” que s’ha format a l’ETPClot, les activitats del qual s’aniran especificant segons el moment i les necessitats.
Treure la pols al teclat del piano / orgue que tinc abandonat i retornar a llegir partitures, interpretar alguna cosa de J.S.Bach i dotar als dits d’agilitat.
Ordenar la munió de papers que he anat acumulant durant anys, així com els propis arxius de l’ordinador i una dedicació a la restauració dels llibres de la biblioteca de casa ja que alguns d’ells, relligats amb pell, el pas del temps malmet i més a la vorera mediterrània.
Ajudar la meva filla en la seva entrada al BAT i confeccionar -a la manera que vaig organitzar uns apunts de gramàtica catalana i castellana- una gramàtica llatina.
Aprofitar per llegir els llibres (clàssics i moderns) que fins ara he hagut de prescindir per manca de temps i/o altres… anar més al cinema i teatre i controlar una mica la TV evitant el perill de quedar-se carxofat en el sofà.
Buscar les possibilitats de córrer món, sense passar-se massa perquè ja ho hem fet, però programar algun viatge més amb la meva muller.
Dedicar també temps a alguna activitat de voluntariat i/o servei a favor dels altres: ensenyar català als immigrants o altre que sorgeixi…
Mentrestant redacto aquestes línies he d’afegir la dedicació a un domini web -tot allò dels bloc’s- que els companys del servei informàtic em regalaren en previsió que em pugui avorrir perquè, d’entre tantes coses previstes, “en faltava aquesta”, segons ells…

1.2.3.3. DE SOBRE COM ENLLAÇO L’ACTIVITAT ACADÈMICA, EXPOSADA AL COMENÇAMENT, AMB UNES CONSIDERACIONS O PROPOSTES FINALS -SUGGERIMENTS- DEDICADES ALS ASSISTENTS DEL SOPAR SORPRESA…

1.2.3.3.1. SOBRE EL RECORD DE LA MEVA DARRERA CLASSE IMPARTIDA A UN GRUP D’ALUMNES DE 2n D’ESO…

He de comentar un fet -millor dit, una actitud- en referència a tres alumnes d’un grup de trenta que no aplaudiren al final de les paraules de comiat que els vaig adreçar. Aquesta situació en serà ara per aportar dues consioderacions d’interès educatiu:

Una, en el sentit que encara que la “bona feina feta no fa destorb”, queda molt treball per fer de cara el futur com la de feinejar per estovar els cors dels alumnes més endurits (en el sentit ampli del concepte),
L’altra, el deixar clar que l’educació requereix de referents i que el fruit de tota la tasca educativa es recull només a molt llarg termini, si el referent ha estat un testimoni de coherència i de preocupació per al bé de cada noi/noia.

1.2.3.3.2. DE COM POT DONAR DE SI MATEIX UNA ESPÈCIE DE «TIRABUIXÓ» AFRICÀ, QUE EM REGALAREN ELS PROFESSORS DE L’EDUCACIÓ PRIMÀRIA…

Finalment, vaig aportar un detall graciós que acabà amb la seriositat exigida a una persona “novella” en la jubilació, però entrada ja en una edat de poca broma. Una secció de l’escola em va regalar un cordill / tirabuixó de colors cridaners que vaig mostrar dient el següent:

Fa trenta anys em vaig deixar-me la “barba” amb ocasió d’un tomb en la meva vida i que afectà fins i tot la meva imatge externa. Ara, en entrar en el club dels jubilats, em podria deixar “rastes”…
Però, no! Aquest tirabuixó, entrelligat amb fils de tots colors per nois i noies de Sierra Leona (Àfrica), resulta ser el símbol d’allò que per nosaltres ha de ser:

Que el camí de l’evangeli passi per la nostra escola i per les nostres vides amb una intenció clara de voler acollir germanívolment els immigrants, els més febles, aquells més necessitats de què parla la bona notícia de Jesús de Natzaret…

1.2.3.3.3. DE COM, AMB EMOCIÓ, ENTRE APLAUDIMENTS I L’ESCALF DELS ASSISTENTS AL SOPAR, ACABO EL DISCURS IMPROVISAT.

D’aquesta manera, entre aplaudiments, l’escalf de les persones estimades i l’emoció a flor de pell, encara tingué temps de demanar que ningú es perdi l’ocasió de llegir l’entrevista que se’m va demanar per a la revista «Claver» (n. 45). I així es va posar punt final a les “quatre” paraules, tot dient:

Que, en referència als alumnes, es treballi el respecte / disciplina i se susciti el gran valor de l’esforç.
Que cadascú/na aporti la seva dedicació a l’escola essent sempre un referent / testimoni i maldi perquè “el camí de l’evangeli (amb els seus valors plenament humans) recorri la nostra escola”.

Una escola centenària…

… Una escola centenària amb identitat pròpia, les arrels ignasianes de la qual beuen de les aigües mil·lenàries de la Bona Nova de Jesús i que de la seva saba s’alimenta el tronc de l’arbre -com una olivera vella- la dels cinc-cents anys de la Companyia de Jesús.

1.2.4. DES DE LA MEVA RESPONSABILITAT DE L’EDICIÓ TRIMESTRAL DE LA REVISTA ESCOLAR «CLAVER», EXEMPLARS DELS NÚMEROS 25 AL 45…

Després, a cavall entre el mes de juny i juliol -posant molta cura en la revista escolar «Claver»- tingué una oportunitat magnífica de poder-me expressar “ad libitum” i deixar escrites algunes d’aquelles qüestions punyents que em preguntaren. I el que no va poder sortir a l’entrevista per manca d’espai vaig presentar-ho en un altra secció de la qual. Després, juliol enllà, vingueren dies de reunions, en un aiguabarreig de dinars de treball i de distensió, sigui amb el Consell de Direcció i amb els caps de les diverses seccions que aplega la secretaria general de l’escola conjuntament amb el meu substitut.

1.2.5. SOBRE COM DES DE BARCELONA, ENS TRASLLADÀREM AL RESTAURANT «LA COROMINA» DE VILADRAU…

Només tornar de vacances i emprendre el traball corresponent, en el marc esplèndid de Viladrau, celebràrem conjuntament amb l’equip de persones del PAS –Secretaria, Servei informàtic, Servei de biblioteca, Servei d’infermeria, Recepció, Activitats Paraescolars esportives i culturals-, una jornada distesa i un àpat suculent de comiat.

Efectivament. Amb totes les persones del personal no-docent amb les qui hem treballat durant aquests darrers set anys colze a colze, un actic alumne de l’escola -En Salvador Casasseca– i també cuiner que en va ser un durant un temps, ens preparà la festa. “Nihil obstat”. Va ser un dia encantador i, prova d’això, és que entre el dinar i el llevant de taula, havent començat a les dues, vàrem acabar a dos quarts de set de la tarda, grup fotogràfic, adéus, abraçades i alguna llagrimeta…

1.2.6. DES DEL DESPATX DEL SECRETARI GENERAL, EN TRAMETRE EL DARRER «EVERYONE» o «URBI ET ORBI», A TRAVÉS DE L’APLICACIÓ INFORMÀTICA ESCOLAR DE LA GIC..

I més coses. El proppassat dia 3 -ja amb la jubilació recent estrenada des del primer dia de setembre- salutacions al personal docent que s’incorpora a l’escola després de les vacances i la tramesa d’algunes lletres, en forma de carta de comiat “urbi et orbi”, en “everyone” o “per a tothom”, a través de la GIC, i fins al dia d’avui.

(continua el discurs…)

2. UN GRAN AGRAÏMENT I PERDURABLES PETJADES DE RECORDS

2.1. CONJUNTAMENT AMB TOTS ELS COMPANYS/ES DE JUBILACIÓ

I aquí em teniu, conjuntament amb altres companys que també se jubilen i/o celebren el seu 25è aniversari de treball a l’escola i que, en nom de tots ells, manifesto a l’escola el nostre agraïment i les petjades dels records per tantes coses passades, per tants esdeveniments viscuts, per tantes coneixences amanyagades.

Pel que fa a mi, no repetiré pas les coses que ja he anat expressant en els diversos actes. Enfocaré, d’una altra manera i de forma més original, aquest comiat institucional.

2.2. ELS SALESIANS DE BARCELONA, EN EL COL·LEGI SANT JOAN BOSCO D’HORTA

De primer, em plau fer esment d’aquell temps de vida comunitària, d’estudi i de treball on hi vaig aprendre moltes coses, des de molt petit, i on vaig viure moltes experiències de més gran: es tracta de la casa de D. Bosco, la família salesiana, a qui li dec pràcticament tot.

La meva primera coneixença dels salesians tingué lloc a l’any 1951, quan la meva mare decidí d’allotjar-me en l’internat del Passeig de la Vall d’Hebron de Barcelona, actual Col·legi Sant Joan Bosco d’Horta

2.3. AMB LA COMPANYIA I ESCALF DE DOS SALESIANS REPRESENTATIUS DE LA FAMÍLIA SALESIANA

Per això, avui, la companyia de dos salesians d’èlite a la casa ignasiana de Sant Pere Claver m’omple de satisfacció i de gran emoció, com a membre de la família salesiana que tambéw en sóc:

2.3.1. P. FRANCESC RIU I ROVIRA DE VILLAR, EX SECRETARI GENERAL DE LA «FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA»

Per una banda, la presència, aquest (matí / tarda), del P. Francesc Riu i Rovira de Villar, salesià de Dom Bosco en la conferència inaugural del curs acadèmic que, amb la aportació de la seva experiència de ex secretari de la FECC, s’ha fet ressò d’un tema cabdal per al capteniment identitari d’una escola cristiana i ignasiana davant de les lleis canviats… (LOE).

2.3.2. MONSENYOR JOAN GODAYOL I COLOM, BISBE EMÈRIT DE LA DIÒCESI D’AYAVIRI (PERÚ)

Per altra banda, l’escalf d’una persona entranyable, en Joan Godayol i Colom, bisbe emèrit de la diòcesi peruana d’Ayaviri, nascut a Mataró l’any 1943, i que el seu pare, havent viscut prou temps a Ripoll, al bressol de Catalunya, ha estat relacionat d’antuvi amb les respectives famílies i en Joan amb mi, personalment, com amic i germà salesià, amb qui he coincidit d’adolescent a Girona, estudiant els darrers cursos del batxillerat i, posteriorment, a Martí Codolar, entre estudis de teologia i preparació directa i intensa per a l’apostolat sacerdotal.

Ara, fa catorze anys, designat bisbe de la diòcesi peruana d’Ayaviri, ha tornat a Catalunya -diuen que per decisió pròpia i per problemes de salut- tot i que el seu cor, possiblement malalt, és tan gran que sempre ha estat a favor dels més pobres i de la justícia deguda als més necessitats. I, com a mostra de la seva senzillesa, avui ha volgut passar un dia entre nosaltres, fer-nos companyia i parlar-nos de les coses que, a l’estil de Sant Pere Claver, decidí ell també fer-ne una vida, i una vida intensa, coherent, consagrada. Una persona sempre al servei del poble.

Un exemple de solidaritat i de compromís. Respectuós amb les tradicions culturals del país peruà, concretament a la provincia de Melgar, on hi ha romàs quaranta-cinc anys entre el contrast de la xafogor intensa de la selva i el fred de les altes muntanyes, a més de tres mil metres d’alçada, al costat dels més necessitats de la seva diòcesi com a bisbe titular durant catorze anys.

L’ETPClot, també dita de «Sant Pere Claver», tot i que avui pren el nom de «Jesuïtes El Clot-Escola del Clot», l’acull en aquesta diada i, amb el seu testimoni, esperem que ens contagiï del zel que també va patir en Pere Claver: la dèria per als més pobres i necessitats! Moltes gràcies!

2.4. DEL «DIR» I DEL «FER»…

En segon lloc i tanmateix, he d’advertir, dins del meu parlament, el següent:

Tot el que pugui “dir” a continuació, ho pot expressar qualsevol de vosaltres…

Però el que pugui “fer” ara només ho puc realitzar jo en el marc d’una circumstància molt concreta: la d’haver estat un primer “Secretari general” de l’escola que “entra en el temps de la jubilació”. I, evidentment, perquè es tornin a donar aquestes condicions amb la mateixa similitud, potser poden passar -possem-hi com a probabilitat un mínim de moltes dotzenes d’anys- i, per tant, ningú s’ha de sentir obligat a copiar la meva actuació.

I tot això expressat és perquè tinc a bé, doncs, lliurar dos obsequis a l’ETPClot, evidentment, simbòlics, tot i que amb el seu valor material, però que en cap cas superen l’afecte, l’agraïment i l’estimació que professo vers l’escola i la il·lusió amb què ho faig. Es tracta de:

2.4.1. EL LLIBRE «TIRANT LO BLANC», EN AGRAÏMENT A LES LLETRES PRESES I COM A SÍMBOL DE LA MULTICULTURALITAT…

El regal d’un llibre, reproducció en facsímil de l’exemplar prínceps, la quarta edició del “Tirant lo Blanc” que a l’any 1904 publicà la Hispanich Society De Nova York i que, descansant de fa molts anys en la biblioteca de casa meva, a partir d’ara podrà anar a raure en un racó de la Biblioteca P. Blanc de l’ETPClot.

2.4.2. UNA «CARTA MARINA DE LA INCLINACIÓ GRAVITATÒRIA», .

L’obsequi d’una carta marina de navegació -autèntica- i d’inclinació gravitatòria, que guiava la ruta cap a Les Índies, en aquest cas el planisferi de la tensió o inclinació gravitatòria de la terra, procedent d’un vaixell familiar (de la família de la meva muller), antics comerciants de El Masnou de mitjans del segle XIX (1850) -n’han passat ja quatre generacions- i que, tot i en un estat de conservació delicat, pot servir -ben restaurada- per donar a entendre, d’una llambregada, de com n’és de gran la terra i, ensems tan petita. La carta marina, doncs, restaurada i ben emmarcada, pot fer costat a alguna imatge de Sant Pere Claver en algun racó de la casa.

En relació a aquestes petites mostres materials que ofereixo a l’escola hi batega -ho podeu ben creure-, tot un reguitzell de pensaments i sentiments que, posats a mostrar-los tots, se’ns faria nit enllà i encara no acabaríem a la matinada.

2.5. DESENROTLLAMENT DEL SENTIT DELS DOS OBSEQUIS EN AGRAÏMENT A L’ETPCLOT…

… EL LLIBRE DE «TIRANT LO BLANC» I «LA CARTA MARINA»

»Resumeixo, per tant, i només vull destacar d’aquests dos obsequis el significat profund que els envolta:

2.5.1. EL MULTICULTURALISME I EL MULTILINGÜISME:

CERVANTES I «EL QUIXOT»
VERDAGUER AMB «L’ATLÀNTIDA» I EL «CANIGÓ»

Sobre l’obra del “Tirant lo Blanc” ja n’he parlat en un article a la Revista escolar «Claver» (n. 44) intitulat “Una proposta multilingüe”, en què entrelligo “El Quixot” (obra d’un autor castellà) el “Canigó” (obra patriòtica i nacionalista d’un autor català) i “L’Atlàntida” (obra del mateix autor, però d’essència universalista), el coneixement de les llengües i l’estima entre les cultures dels diferents pobles, destacant com Cervantes salva del foc aquesta novel·la de cavalleria, escrita en català, tot i que ell només en coneixia la versió castellana impresa a Valladolid el 1511. Però, així i tot, diu que és “el mejor libro del mundo” que ara diposito a la Biblioteca Pare Blanc

L’aportació, doncs, d’aquesta obra literària que amb tant de gust diposito a la Biblioteca Pare Blanc de l’escola, és la força resultant de:

L’agraïment personal per “les moltes lletres apreses”, en aquesta casa -les que m’han ensenyat els nois i noies i tots vosaltres- com acompanyant d’educador durant vint-i-cinc anys.

Un homenatge simbòlic a l’entesa entre tots els pobles de la terra, malgrat les seves tensions i/o guerres… però que camina, entre ombres i clarors cap a una utopia d’esperança en què la multiculturalisme i el multilingüisme ens ha d’agermanar a tots.

No pel seu ambient cavalleresc a la València del segle XV, ni per la seva condició literària aporto avui aquest exemplar del “Tirant lo Blanc” de Joanot Martorell, tot i que ja en el “Llibre de l’Orde de Cavalleria” de Ramon Llull, s’hi condensa aquell ideal cristià, humanitari, cerimoniós i simbòlic que aporta al ritus de cavalleria un caràcter místic d’elevació moral per aquell que aspira a establir l’ordre i la pau al món “… d’aquella manera pròpia de segles passats” però, utilitzant les armes contra qui no es deixava convèncer pel raonament.

Com diu el propi Joanot Martorell, la novel·la “Tirant lo Blanc”, ha estat escrita en “llengua vulgar valenciana”. I, un estudiós de l’obra, en Joan Coromines, hi descobreix el domini de la llengua de la Cancelleria Reial d’Aragó, al·ludint a una unitat lingüística d’un idioma -el català- fixat oficialment, des de la Cort, pels secretaris reials.

Em plau considerar aquesta obra com un exponent a l’entesa entre els diferents pobles i les diferents cultures. En glossar a la revista escolar «Claver» (n. 44), a la secció “d’ahir i d’avui”, aquest llibre i en referir-me a una proposta multilingüe, en un exercici entre “rauxa-cabriola i objectivitat-seny”, m’és grat en assenyalar la gran aportació positiva d’autors tan distants temporalment i geogràfica com Miguel de Cervantes i Mossèn Cinto Verdaguer que tingueren a bé expressar el coneixement i l’estima de la cultura del pobles i de la llengua que els hi era pròpia:

En referència a Miguel de Cervantes, és evident que se li deu l’haver popularitzat el “Tirant lo Blanc”. Cervantes coneixia la novel·la catalana a través d’una primera i excel·lent traducció castellana, impresa a Valladolid al 1511, realitzada sobre la segona edició del text català -la de Barcelona de 1497- que només se’n coneix un exemplar en la Hispanic Society de Nova York i fragments d’una altra a la Biblioteca de Catalunya.

Caldria llegir aquí un fragment del capítol VI de la primera part de “El Quixot” on Cervantes fa una crítica implacable, però seriosa i intel·ligent dels llibres de cavalleries. Només resta indulgent amb les obres d’un autèntic valor literari. I així, la novel·la “Tirant lo Blanc” es objecte d’uns elogis que sobrepassen el to normal de la seva crítica… Ho resumeixo:

Ens trobem en ple escrutini a la biblioteca de D. Quixot.
El capellà i el barber ja s’han cansat de revisar tants llibres extravagants i perillosos per la salut del protagonista de la novel·la.
D. Quixot ordena a l’ama que llenci des de la finestra al corral tots els llibres que queden amb intenció, posteriorment, de cremar-los…

“… pero por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó en ganas de ver de quien era, y vió que decía “Historia del famoso caballero Tirante el Blanco”.

– “Váleme, Dios, dijo el cura… dádmelo acá que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos… Dígoos, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo… merecería el que lo compuso que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle y veréis que es verdad cuanto de él os he dicho”.

Cervantes, quant al “Tirant lo Blanc”, mostra amb claredat:

Pel que fa al contingut de la novel·la demostra conèixer-la a fons a través d’episodis diversos que s’expliciten en la seva pròpia novel·la: “El Quixot”.
Referent al seu autor, Joanot Martorell, s’hi llegeix d’ell allò de “… merecería el que lo compuso que le echaran a galeras por todos los días de su vida”. La clau de la frase -segons Martí de Riquer– reposa en una doble interpretació i en un joc de paraules amb què Cervantes hi era afeccionat, entenent per “echar a galeras” un sinònim d’imprimir i no una condemna a treballs forçats de rem en un vaixell per algun delicte. (“Galera” es un terme d’impremta o de les arts gràfiques, la derivació del qual porta cap al mot “galerades” o proves d’impremta sense relligar).

Tenint en compte a Mossèn Cinto Verdaguer, cal destacar aquest altre exponent patriòtic de la nostra terra que:

Sense deixar de dissenyar un model nacionalista de pàtria en la seva obra el “Canigó”,
N’escriu també una altra obra d’èpica universalista, “L’Atlàntida”, amb la intenció d’agermanar els pobles, malgrat els dubtes, les oscil·lacions i les tensions inevitables.

2.5.2. EL PLANISFERI DE LA CARTA DE NAVEGACIÓ. EN RECORD I HOMENATGE A LA «BONA NOVA» PREDICADA A LES MISSIONS JESUÍTIQUES

Sobre el planisferi de la carta marina de navegar de més de dos-cents anys d’antiguitat, cada vegada que es pugui contemplar, si és que no va a parar finalment a l’arxiu històric -amb cap intenció de desmerèixer-lo- de l’Obra del Clot, pot donar relleu a algun racó de la casa i suscitar el record de les rutes missioneres de tantes persones que han escampat la Bona Nova arreu del món.

I no només aquella tan dilatada en el temps i significativa de Sant Francesc Xavier, sinó també aquella altra, més humil i amagada, a voltes criticada especialment, la que realitzà Pere Claver fins a la Cartagena d’Índies, conjuntament amb totes aquelles altres d’anònimes i santes persones que, amb més o menys encert, però amb voluntat decidida, s’han consagrat a la difusió de l’Evangeli, tant dins de casa nostra, com més enllà de les nostres fronteres i arreu.

Del port de Barcelona surt Pere Claver al de Cartagena d’Índies (Colòmbia) on durant trenta-vuit anys es posa totalment al servei dels esclaus africans, dels empestats i dels marginats pels poderosos. Pere Claver, un català universal, pels valors humans que defensà i personificà, camperol d’una família benestant de pagesos de Verdú (El Segrià) estudià a la Universitat de Barcelona durant sis anys. S’allotjà al Col·legi de Betlem del Jesuïtes on sentí a dir que la Companyia de Jesús alçava la veu -som a l’any 1596- contra el comerç d’esclaus i que el principal port negrer d’Amèrica rebia uns vint vaixells anuals carregats amb més de tres mil esclaus…

La situació plantejada el va impressionar molt, i en el seu cor sentí que “Amèrica el cridava”. Pere Claver va ser destinat a Colòmbia al 1615 i hi va romandre la resta de la seva vida on -en contrast amb els poderosos que humiliaven i explotaven els esclaus allí deportats-, dedicà tota la seva vida a “servir i estimar” als més necessitats.

De Pere Claver em ve ara a la memòria, no només aquell petit opuscle que vaig traduir personalment al català fa uns anys: “Un foraster a Barcelona” de Joan Balari SJ. Primícia d’un llibre de pròxima aparició sobre Sant Pere Claver – «Un loco pero fantástico universitario: Pedro Claver vivencias que trastocaron su vida», prologat per l’insigne jusuïta i historiador Miquel Batllori, sinó també el record que d’ell en té mossèn Josep Ma Ballarín en el “Loiola i els seus” (1991) on en el capítol “Sant Xabier i Sant Peret” hi deixa escrit:

“L’orde encara donava per més. El Peret Claver era segarreta; ficat a jesuïta va fer estudis sense massa “merecimientos”, l’enviaren a Índies, va parar a Cartagena d’aquelles “índies”. On desembarcaven els vaixells d’esclaus. En Peret no podia pas canviar les lleis, ni encendre la revolució, ni tan sols fer-hi teologia, però hi era a totes. Rebia els esclaus a peu de vaixell, els amoixava, els protegia dels vits negres, es carregava els malalts a coll, els repartia menjar i vi. Mentre el provincial informava de la “medianía intelectual del sujeto” i en lloava la “dedicación”, el segarreta deu ser dels pocs jesuiïtes que hagin fet de la seva cel·la un magatzem de saques de farina i bótes de vi. Morí a plena feina. És enterrat allà, entre ciris i parenostres dels pobres abans esclaus”.

Acaba l’autor el capítol dient:

“Hom no entendrà mai la Companyia de Jesús sense el delit missioner… Aquells homes creien que és ben bona cosa deixar-se de déus per prendre el Déu de les benaurances. Ara han canviat les tornes, van més per la teologia de l’alliberament, que accentua la vindicació social. Déu els ajudi. Saben prou, com ho sabien el Xabier i el Peret, que l’home no viu tan sols de pa, necessita paraula. I Paraula de Déu. La que només arriba de Jesucrist”.

3. EN FINALITZAR EL DISCURS: UNA VISIÓ HUMANA DEL LLOC QUE TREPIGEM I DUES CONSIDERACIONS DE GRAN ENVERGADURA PROVINENTS DE L’ESPERIT IGNASIÀ (JESUÏTES) I DE DOM BOSCO (SALESIANS)

Vaig acabant el parlament. Però finalitzo aquesta estada de vint-i-cinc anys, frec a frec amb vosaltres, així:

3.1. AMB UNA VISIÓ PLENAMENT HUMANA DEL «CAP I CASAL» DE CATALUNYA, MODEL D’IDENTITAT, CONVIVÈNCIA I SERVEI…“en sitio i belleza únicas”

Des d’una visió plenament humana i literària (no en va m’he dedicat a impartir docència de llengua i literatura), recordant un text de Cervantes qui, com bon castellà, però molt considerat amb la cultura catalana i amb la pròpia ciutat de Barcelona, ho mostra probadament en “El Quixot”, en posar en la seva veu les excel·lències de la nostra ciutat comtal després de les mil y una aventures succeïdes i, sobretot, la darrera que tindrà lloc a la platja de la Barceloneta:

“… y así me pasé de claro a Barcelona,

Dic jo: “on la bona educació” / diu el Quixot: arxivo de la cortesia,
Dic jo: “l’acollida d’immigrants i de gent necesitada en una ciutat cruïlla de pas” / diu el Quixot: albergue de los extranjeros,
Dic jo: “la preocupació per la salud i un digne nivell de vida” / diu el Quixot: hospital de los pobres,
Dic jo: “la defensa de les essències nacionals” / diu el Quixot: patria de los valientes y venganza de los ofendidos (això molt d’aquell temps),
Dic jo: “i la relació amable i dialogant entre tota la ciutadania” / diu el Quixot: correspondencia grata de firmes amistades,
Dic jo: “que han de créixer i madurar, de dia en dia, en el marc d’una gran ciutat” / diu el Quixot: en sitio i belleza, únicas”.

3.2. DES D’UNA VISIÓ IGNASIANA DE LA «COMPANYIA DE JESÚS»

Des d’una visió jesuítica, considerant allò tan repetit i mai completament assolit: “en tot servir i estimar”, perquè realment l’estimació cap a les persones ha de ser la senyera i el millor servei que podem fer arreu on ens trobem…

3.3. AMB UNA VISIÓ SALESIANA DE DOM BOSCO

I, finalment, des d’una visió salesiana, escatint el lema llatí de D. Bosco “da mihi animas cetera tolle”, que amb traducció lliure significa “Doneu-me persones i deixem-nos de totes les altres coses”… Lema que enllaça perfectament amb la proposta ignasiana de servei i estimació vers tothom, vers al proïsme.

Moltes gràcies, fins ara i sempre…!»

4. REPETICIÓ I MODIFICACIÓ DEL DISCURS -EN ALGUNS ASPECTES-, A LES SECCIONS DE TARDA-NIT DE L’ETPCLOT, JESUÏTES EL CLOT-ESCOLA DEL CLOT

[ Cal dir que aquest discurs ha estat pronunciat íntegrament, en allò indicat, però amb comentaris personals “ad libitum”, en el llevant de taula i davant de les seccions diürnes i de tarda-nit. ]

[ No obstant, en el llevant de taula de tarda-nit, es va suprimir pràcticament tota la part introductòria fent esment i substituint-la, per altra part, per les qüestions següents: ]

Paraules de Mons. Joan Godayol com a justificació de la seva presència, durant el dia d’avui, en la celebració de l’inici de curs 2007-2008.

Lectura d’un sms rebut a la mateixa tarda d’una institució –INSS– que, per la seva importància faig extensiu a totes les persones que es jubilen. Diu així:

“El INSS le informa: su pensión de jubilación ha sido resuelta favorablemente. Próximamente recibirá por correo la notificación de la resolución”.

Justificació literària dels discurs davant d’un col·lectiu de persones majoritàriament tècnic i, per tant, el recordatori de Pompeu Fabra qui, essent un home del món de les ciències -químic i professor d’una escola tècnica- escomet la tasca d’una ordenació gramatical, lexicogràfica i estilística tot emprenent la codificació de la llengua catalana mitjançant un sistema organitzat, coherent, racional, estructurat, científic, normalitzat.

Barcelona, en la festa de Sant Pere Claver de l’any 2007.