por
BARCELONA-BRUSSEL·LES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA…
BARCELONA-BRUSSEL·LES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA…
1. QUÈ HI HEM ANAT A FER, A BRUSSEL·LES EL DIA 7 DE DESEMBRE DE 2017…? EUROPE, WAKE UP. DEMOCRACY FOR CATALONIA…!!!
Amanyagant un viatge cap a Brussel·les trobo una bona oportunitat per vèncer els 1.300 quilòmetres que separen Barcelona del cor d’Europa i capbussar-me en la manifestar-me del dia 7 de desembre de 2017, conjuntament amb molta més gentada, al redós del Parlament europeu, per donar a conèixer i fer sentir les tribulacions del poble català delimitades a bastament per un dissortat i possiblement anticonstitucional desenvolupament, en alguns aspectes, de l’Article 155 de la Constitució espanyola que ha causat la malastrugança usurpació de la Generalitat a mans del Govern central, la destitució i l’empresonament de servidors públics legalment elegits, així com l’exili del President Carles Puigdemont i altres Consellers. Tot concentrat en el lema de la manifestació -no merament simbòlic, sinó plenament carregat d’intencions- i expressat així: “Europa, desperta. Democràcia per a Catalunya”.
2. INCROYABLE…!!!
Ometo la descripció fil per randa del relat complert del viatge perquè tant l’aspecte formal com el seu contingut ja figuren en les cròniques escrites i en els vídeos d’impacte. Recullo un titular que, en referència al contrast de colors i a la seva significació, expressa la tensió de les prohibicions, l’onejar de les banderes i la resposta europea sobre el procés fins al dia d’avui, tot i tenint la clau de volta per a la solució que s’ajorna o no es vol:
“Una marea ‘groga’ per fer posar ‘vermella’ Europa”
INCROYABLE, l’arribada de milers i milers de catalans al cor d’Europa en un dia plujós i emboirat, amb roba groga (d’abrics, jerseis, bufandes i gorres), estelades, alegria entre continguda pel fred i engrescada per l’emoció i amb el l’acompanyament festiu de cantaires, castellers agosarats, pancartes colpidores i, sobretot, amb un aire de germanor vibrant…i sense poder ni voler oblidar el distintiu del llaç, també groc, en referència al simbolisme de la cançó “Tie a Yellow ribbon round the old oak tree”, l’origen reivindicatiu del qual té diversos significats, tot i que nosaltres emprem el dels EEUU en record dels soldats que combaten lluny de la terra o que han estat fets presoners com ostatges…
INCROYABLE, comenten dos policies belgues, el fet que de tant lluny hagi vingut tanta gent -amb una valoració participativa, de primer en 45.000 persones, havent d’elevar la xifra a molts milers més- nogensmenys haver hagut de modificar l’itinerari de la manifestació, de més de dues hores, per la inesperada concurrència de manifestants que, de forma tant organitzada, sense un sol incident i cap paper al terra, ha contribuït a dignificar els catalans…
INCROYABLE, davant de les explicacions a ciutadans europeus que no saben massa de què va tot això, però se n’adonen que alguna cosa no pot ser ignorada, tal i com la premsa del dia següent se’n fa ressò tot aclarint-ne la potència del missatge dels manifestants: el suport i l’escalf envers el President Carles Puigdemont i els seus consellers acompanyants cessats, els qui resten malauradament encara a la presó, conjuntament amb tots els altres d’investigats degut a exagerats delictes de rebel·lió, sedició i malversació, així com el desenvolupament de l’Article 155 de la Constitució espanyola, suposadament inconstitucional en alguns aspectes i, en definitiva, per aquella necessitat que, més enllà de les accions del poder judicial i de l’imperatiu del poder legislatiu, el que n’és d’executiu s’avingui a resoldre, a través del diàleg polític, les arrels de la problemàtica existent, a causa d’una manca de política democràtica…
INCROYABLE, veure passar els Bombers de Catalunya, aquells que “sempre seran nostres”, fent escolta al President Carles Puigdemont i consellers exiliats i que, en acabar la jornada, es convertien en donadors voluntaris de sang en un hospital de la ciutat…, així com aquell petit detall significatiu i honest de aquella cartera trobada a Brussel·les d’un tal Arnau que en poques hores de tuits i de retuits, la mare del noi diu: “Hola, sóc la mare de l’Arnau. Ja hem contactat amb l’Alba. Estem al·lucinats amb la mobilització per trobar-lo. Moltes gràcies a tots…! Sou genials…!”. Es tracta de la solidaritat i de com la intencionalitat fa que les grans i les petites coses tinguin el mateix grau de quirats…
INCROYABLE, aquell balcó vestit de bandera espanyola -amb tots els respectes deguts del món- on un altaveu a tot volum compassava una música estrident i carrinclona amb unes noies que, d’edat entre adolescent i jove, per provocar el pas de la manifestació, ballaven i cantaven frenèticament, mentre una càmera oculta d’una emissora privada -amagada i descoberta més tard-, visionava l’esperpèntica i ridícula situació, gravant també ensems, com a resposta festiva de la manifestació, el «Passi-ho bé…» de La Trinca.
INCROYABLE, escoltar els diferents parlaments dels responsables de les entitats organitzadores de la manifestació, tant de l’Assemblea Nacional Catalana, com de l’Òmnium Cultural, així com la veu de parlamentaris de la UE, candidats a les eleccions del 21D i, en especial, consellers i conselleres del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb el seu President, cessats i exiliats.
INCROYABLE, a la Plaça Jean Rey, al costat de l’edifici del CE, escoltar l’himne europeu de l’Oda a l’alegria, mentrestant plovia i quan encara ressonaven les paraules de Carles Puigdemont: “Volem una Europa de ciutadans lliures, una que escolti els seus ciutadans a més d’escoltar els estats…”. Finalment, amb emoció continguda, a flor de pell o vessant llàgrimes, l’acte va acabar amb el cant del “Segadors”…
INCROYABLE, aquest dia emboirat, gèlid i gris i -malgrat tot- el color groc del sol que va brillar damunt de la ciutat de Brussel·les, el cor de la capital política i econòmica d’Europa, perquè els manifestants catalans hi van voler deixar, el seu crit permanent de denúncia i el seu bri esperançat perquè lstatus quo canviï se soca-rel.
3. LA PREMSA. ENTRE LA INFORMACIÓ DE “EL PAÍS” I LA QUE FACILITA EL DIARI “LA REPPUBLICA” ITALIANA
En un article al diari “ARA”, el periodista Antoni Bassas, en donar el “Bon dia”, expressava que el sobiranisme va haver de llegir el dia 8 de desembre d’enguany un dels titulars més bèsties de la història del periodisme espanyol des de 1977 en el que deia exactament:
“El independentismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”.
Tanmateix, en contrast amb l’esbiaixada i falsejada informació de “El País” -jo hi era a la manifestació i aquest odi de què es parla sortosament encara no ha fet mai acte de presència en el meu tarannà perquè, en tot cas, m’eix una gran acumulació de compromís vers el que desitjo per al meu poble-, un altre diari “La Repubblica” italiana escriu una crònica en què palesa com:
“La música, instruments i cors, animen el Parc del Cinquantenari de Brussel·les, on s’encomana l’alegria dels manifestants”.
Aquests contrastos informatius em porten a fer un comentari sobre la Premsa, la qual cosa ja ve de lluny i em persegueix de ben a prop, esglaiat com estic, en adonar-me de la manipulació que -sobre els fets de cada dia i, fins i tot, respecte dels esdeveniments importants-, presenten mantes cadenes informatives i rotatius, pretesament seriosos, per ja ni tan sols citar tota l’espúria continguda en una bona part dels missatges de qualsevol aplicació informàtica d’Internet.
Introdueixo aquí, com posada i ajustada al dia, després de més d’un segle de caminar junts -com diuen- en aquesta Espanya simètrica i invertebrada, les paraules d’en Miguel de Unamuno, escriptor i filòsof de la Generació del 1898, en una carta que escriu el 1907 a José Martínez Ruiz –“Azorin”– en què, tot i que no sóc home de paraules gruixudes, reprodueixo aquí:
«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».
Crec veure una perversa contaminació molt preocupant en els mitjans de comunicació degut a l’enorme dependència que tenen dels diferents poders a què estan subjectes. És a dir, hi ha una pressió tan intensa en els medis de comunicació que el color ideològic, polític, social, financer i d’altres, els desdibuixen perquè es converteixen en una espècie de caixes de ressonància de tots ells. Actualment, explicar amb rigor la veritat objectiva de tot el que roda per aquest món de déu, es converteix, per una part, en una tasca que comporta una gran dosi d’ètica i l’endinsar-nos en la malesa del bosc comunicatiu i poder sortir-ne sa i estalvi, constitueix, per l’altra banda, un repte que requereix la utilització crítica d’eines potents d’aproximació que descobreixin i alertin dels errors inserits, dels adoctrinaments pretesos i de tota la seqüela de fal·làcies i post-veritats insultants.
I d’una manera més suavitzada que la de Miguel de Unamuno, però no menys corprenedora i profètica per als nostres dies, porto aquí una frase del poeta León Felipe, de la Generació del 1927, també a quasi mig segle d’interval temporal:
“Yo no sé muchas coses, es verdad. Digo solo lo que he visto. Y he visto:
Que la cuna del hombre la mecen los cuentos. Que los gritos de angustia de los hombres los ahogan con cuentos.Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos. Que los huesos del hombre los entierran con cuentos.
Yo no sé muchas coses, es verdad. Pero me han dormido con todos los cuentos…y sé todos los cuentos”.
Tanmateix, el que resulta inquietant és saber si la realitat és veritablement un conte de malson, o és el conte de malson el que ens interpreta la realitat… Però encara que és bo somniar desperts respecte d’allò que volem aconseguir, també ho és el deixar que la realitat, tot i la seva duresa, ens acompanyi de dia, suau i amablement i ens deixi dormir a la nit… Aleshores, tots els nostres somnis es poden convertir en realitat, si tots plegats tenim el coratge d’atrapar-los…!!!
