(22) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2019 – EL JUDICI DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 SOBRE ELS ESDEVENIMENTS INDEPENDENTISTES DEL 20-S I DE L’1-O DE 2017 I LA SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA 459/2019 DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM, EN UNA PRIMERA FASE: [ I ] UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I «EL COMENÇAMENT» DEL QUAL EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ…

( I ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I «EL COMENÇAMENT» DEL QUAL EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ

( I ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I «EL COMENÇAMENT» DEL QUAL EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ

1. INTRODUCCIÓ AL JUDICI DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017

1.1. Prolegòmens del Judici de la Causa 20907 / 2019 contra el Procés independentista de Catalunya

En polsar la fotografia i els enunciat de sota mateix de la fotografia del Tribunal Suprem de l’Estat espanyol, situat a la Plaça de la Villa de París, s/n. Madrid (2807), accés pel C/ Marqués de la Ensenada 1, s’obrirà la relació cronològica de les diferents parts de: 

• EL JUDICI AL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ ( relat descriptiu )
• LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 ( crònica del judici en el TS )

1.2. La Causa especial 20907/2017. Protagonistes, parts del judici, aspectes, moments i eventualitats en un clik

Clicant la Causa especial 20907/2017 apareixerà escrita i posada al dia, d’acord amb la programació establerta del judici segons:

• Tots els seus diversos protagonistes
• Les parts essencials del judici, aspectes, moments i eventualitats.

2. PER SEGUIR A LA TELEVISIÓ -EN DIRECTE I EN DIFERIT-, EL JUDICI AL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ RESPECTE DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017

2.1. El Judici de la Causa especial 20907/2017 a través de la televisió [el 3/24 de la TV catalana i «l’Illa de Robinson» de «El Punt Avui+TV»] i el Web del Consell General del Poder Judicial.

Per al seguiment del Judici al Procés i, en concret, de la Causa especial 20907/2017 –entre altres oportunitats i, concretament el directe de la «TV catalana del 3/24»– he escollit el mitjà de comunicació «El Punt Avui+TV» del que en facilito la programació «ad hoc»:

 

«El Punt Avui+TV» en les seves seccions de: la Portada, el Directe, els Programes, la Cobertura i l’Informatiu.

 

«L’Illa de Robinson» és un espai d’actualitat que inclou una entrevista amb un protagonista del dia i l’anàlisi de les principals notícies de la jornada a la taula de tertúlia. «El Punt Avui+TV» i, dins d’aquest programa, realitza, mentrestant dura el Judici al Procés Independentista, un desplegament informatiu en què l’usuari pot seguir:

 

 

• En directe (segons l’horari d’emissió) i
• En diferit (d’acord amb l’horari de 19:30h i reemissió de 21:30h ) sobre…

                    El Judici del Procés de la Causa especial 20907/2017.  

Nogensmenys en el WEB del Consell General del Poder Judicial també es pot seguir íntegrament el judici del procés independentista, així com també TVE1–TVE Internacional que, de fet, proporciona el senyal a totes les televisions que ho sol·licitin, tal i com ho he esmentat darrerament, amb TV3–Canal 3/24 en directe i El Punt+Avui TV en les seves programacions respectives. 

2.2. Un resum del Judici de la Causa especial 20907/2017 -setmana a setmana- a través del Programa de TV3 «Preguntes Freqüents» [FAQS]

TV3 ofereix setmanalment en el programa «Preguntes freqüents» (FAQS) un resum de tot allò més característics succeït en el Judici contra el Procés Català [ Causa 20907 2017 ]. En punxar aquí mateix l’enunciat es reproduirà el video corresponent:

 

• Causa 20907 – Setmana 01  / 27.02.2019 – 02.03.2019
• Causa 20907 – Setmana 02 / 04.03.2019 – 09.03.2019
• Causa 20907 – Setmana 03 / 11.03.2019 – 16.03.2019
• Causa 20907 – Setmana 04 / 18.03.2019 – 24.03.2019
• Causa 20907 – Setmana 05 / 25.03.2019 – 31.03.2019
• Causa 20907 – Setmana 06 / 01.04.2019 – 06.04.2019
• Causa 20907 – Setmana 07 / 08.04.2019 – 13.04.2019
• Causa 20907 – Setmana 08 / 15.04.2019 – 20.04.2019
• Causa 20907 – Setmana 09 / 22.04.2019 – 27.04.2019
• Causa 20907 – Setmana 10 / 29.04.2019 – 04.05.2019
• Causa 20907 – Setmana 11 / 29.04.2019 – 04.05.2019
• Causa 20907 – Setmana 12 / 06.05.2019 – 11.05.2019
• Causa 20907 – Setmana 13 / 06.05.2019 – 11.05.2019
• Causa 20907 – Setmana 14 / 13.05.2019 – 18.05.2019
• Causa 20907 – Setmana 15 / 27.05.2019 – 01.06.2019
•                      Causa 20907 – Setmana 16 / 03.06.2019 – 08.06.2019
• Causa 20907 – Setmana 17 / 10.06.2019 – 15.06.2019
• Causa 20907 – Capítol 18 / 17.06.2019 – 22.06.2019
• Causa 20907 – Capítol 19 / 24.06.2019 – 29.06.2019

2.3. I què diu la Premsa escrita sobre el Judici de la Causa especial 20907/2017…?

Per altra banda, també em cal consignar part de la premsa escrita i la seva dedicació especialitzada sobre el judici del procés independentista català. Tanmateix, deixant de banda publicacions espanyolistes atès que la seva majoria silencien els esdeveniments catalans o, per contra i en excés, manipulen el seu tractament amb distorsions o “fake news”, únicament escullo diaris i setmanaris editats a Catalunya com en són:

• LA REPÚBLICA. Setmanari amb artícles de diferents periodistes i escriptors sobre el judici a l’independentisme català, principalment des de l’exemplar n.38 i següents…
• L’ARA. Introducció a la seva hemeroteca per copsar els punts de vista del diari respecte de l’evolució del judici a la causa catalana…
• EL PUNT+AVUI. Les intervencions del Judici a la tardor de 2017 entre el 20-S i 27-D i els fotogrames del qual…
• LA VANGUARDIA. Un canal obert per al seguiment en directe del Judici als implicats en l’1-O de 2017 i que es retransmet per TV…
• El PERIÓDICO. Des del seu web es pot arribar a copsar qualsevol informació. Nogensmenys la celebració de cadascuna de les jornades del Judici contra el procés independentista català…

3. CAL VACUNAR-SE CONTRA ELS “FAKE NEWS”…

3.1. El tarannà espanyol sobre Espanya.

Tota una visió d’escriptors de prou renom que, d’alguna manera, parafrasegen les paraules buides i maldestres de l’expresident del PP -Mariano Rajoy- tot un poema en blanc i inconsistent:

 

«España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles»

Sap molt de greu haver-ho de comprovar, però «labentibus annos», encara perdura -quan es tracta de Catalunya  i de la defensa de la Unitat d’Espanya, o fins i tot, de la visió que se’n té del tarannà espanyol-, aquella mala maror que, en el seu temps, personalitats de la filosofia i de la literatura espanyoles, escrigueren d’acord amb una criteriologia adversa i malauradament formada i que avui en dia seguim patint…

Antonio Machado,  Miguel d’Unamuno, Pío Baroja, Ramón María del Valle-Inclán en són alguns dels importants exponents del segle XIX i també un representant del segle XX. Efectivament:

De Miguel de Unamuno n´és ben coneguda aquella carta que va escriure a Azorín, sobrenom de José Martínez Ruiz, quan li’n va expressar:

“Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta en esta lucha, razón y derecho. Me parece inútil pediros que penséis en España”.

 

I amb semblant o anàleg criteri també Antonio Machado, quant a la autobiografia que ens va deixar, n’espigolo aquest pensament:

“Tengo un gran amor a España y una idea de España completamente negativa”.

 

 

Pío Baroja, natural de Donostia nasqué el 28 de desembre de 1872 i va morir a Madrid a l’any 1956. Metge i escriptor, va viure en el sí d’una familia de periodistes i editors. Els seus primer treballs literaris foren senzills escrits d’articles a diaris. Però aquest important literat de la Generació del 98 destaca, sobretot, per la narrativa i el teatre.

 

 

Sobre España, en concret, se atribueix a Ramón María del Valle-Inclán la frase, escrita a “Luces de Bohemia” –una esperpèntica i tràgica obra teatral sobre la vida de Max Estrella– que, en el seu enterrament, es refereix que:

“En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. Se premia todo lo malo”.

 

 

Pepe Rubianes s’especialitzà en mim, imitacions i monòlegs i destacà per la seva ironia, el seu àcid sentit de l’humor i la seva incontenible xerrameca esquitxada de constants renecs. D’aquest home lliure se’n poden extraure moltes frases «ad hoc» respecte del tema que ens té ara entretinguts. D’altres frases en són cridaneres i perfectament ben polèmiques. Fins i tot, devastadores. Però n’espigolo d’ell una que, relacionada amb els fake news ens cal ara indicar aquí com a resum de la molta xerrameca existent i inconsistent en aquest començament del segle XXI en marxa:

«Amb tant d’imbècil amb carnet d’opinador, els savis callen».

Una editorial de La Vanguardia de l’any 1901 del segle XX: «Cataluña y la prensa de Madrid»

Josep Maria Casasús -catedràtic emèrit de la UPF i membre de l’IEC– s’entreté en buscar i destriar peces històriques, com la troballa d’aquesta editorial de La Vanguardia, dirigida per Modesto Sánchez Ortiz -un diari gens sospitós de catalanisme en aquell moment- del 9 de maig de 1091, així com la caricatura de «La Campana de Gracia» d’aquella setmana. Deu dies després triomfava a les eleccions de diputats a Corts la candidatura catalanista «dels quatre presidents»: el Dr. Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres.

I com si el temps no hagués passat devades, torna a constatar-se ser un drama tot que fa més d’un segle encara perdura com l’estructura de l’ADN impresa al cervell i al cor d’una majoria de diaris -per no dir tots- espanyolistes. Seguim igual…! Efectivament:

«Vuelven algunos periódicos de Madrid a tomar el rábano por las hojas, y perdónenos que usemos esa frase vulgarísima para expresar su lamentable equivocación. A pesar del entendimiento de aquellos colegas pocas veces o ninguna se ha conseguido que examinen los complejos problemas que aquí surgen, con serenidad de juicio. El suceso aislado, individual o de grupo, lo convierten por la hipérbole en suceso social, y el momento de una exaltación cualquiera lo dan como estado de ánimo permanente. La consecuencia primera de ese error es atribuir al pueblo catalán, ante las demás regiones españolas, sentimientos y actitudes que no tiene, y como sobre esas supuestas actitudes y sentimientos se hace allí el comentario, éste pide inspiraciones a la pasión y tonos a la ofensa, con lo cual viene la consecuencia segunda, que es echar leña al fuego y enardecer aquí los ánimos para la protesta contra tales errores e injusticias. No somos sospechosos de catalanismo en el sentido político de la palabra, porque jamás hemos militado en sus filas […].

Pero lamentamos que algunos colegas de Madrid, no sólo no acierten a estudiar con serenidad el catalanismo político, ni tampoco acierten a cumplir, a pesar de su deseo, la misión de paz que les corresponde, sino que contribuyan a la confusión y al malestar, hablando de explotadores y explotados, y afirmando que unas regiones viven del sudor de las otras. No por patrióticas ni por justas podemos admitir esas frases ofensivas, contra las cuales protestamos. El sentimiento de justicia obliga a reconocer que Cataluña vive de su propio trabajo, y el sentimiento de patria debiera poner freno a la antipatriótica tarea de azuzar a unas regiones contra otras, sobre todo en lo que a nuestro juicio tenemos por nuestra profesión singulares deberes de fomentar el recíproco amor y la recíproca consideración entre todas […].

Sobre todo eso llamamos la atención de los periódicos de Madrid, y de todas las personas de buena voluntad, no sólo para que tengan serenidad de juicio, al apreciar la situación de Cataluña, sino para que libren su propio espíritu de los estragos de una información:

• a veces calumniosa,
• a veces exagerada,
• y a veces totalmente gratuita o falsa…

… como cuando, por ejemplo, esa información establece relaciones entre anarquistas y catalanistas, relaciones que jamás hemos sabido ver los que en Cataluña vivimos. Y no escribimos más, porque queremos predicar con el ejemplo la sobriedad y la prudencia».

L’escriptorl i politòleg Ramón Cotarelo, en twitter, ha advertit que la política d’enganya la gent és cosa dels espanyols i no admisible a la República Catalana.

Diu en un twitter que segons es diu: 

 

«Hi ha reunions secretes entre el govern (PSOE i Podem) i (JxCat i ERC). Esperem que sigui mentida. La política d’enganyar a la gent amb pactes a reservats és cosa d’espanyols i no admissible a la República Catalana. Que parlin, però en públic, amb llum i taquígrafs».

I en un altre twitter:

«Espero que ERC i JxCat no votin els pressupostos dels carcellers espanyols, siguin del PP, del PSOE o de Podem. La dignitat i els drets dels nostres presos no es venen. Voleu PGE? Deixeu anar els ostatges»

Tanmateix, no només això sinó que el politòleg i escriptor ha manifestat al programa Tot es mou de TV3, que la informació que reben els espanyols sobre Catalunya és «pitjor que zero», i ho ha atribuït a una parcialitat i biaix dels grans mitjans de comunicació espanyols:

«En temps de pau o de guerra, o tant si es fuma la pipa de la pau com si no, la informació que tenen és zero. O pitjor que zero, és una informació mediada per uns detestables mitjans de comunicació dominants que són absolutament parcials i esbiaixats»,

Segons Ramon Cotarelo, una prova d’això és que el judici al procés «no es transmet» per TVE, només pel canal 24 horas, que és:

• «Un canal sense audiència»…
• «…que emet píndoles informatives elaborades per exemple pel senyor Inda, per posar un cas».

Ramon Cotarelo, que ha presentat en el programa el llibre Discurso a la nación catalana, ha indicat que la idea que Espanya és una nació és en realitat «una idea molt canviant en el temps»:

• «Quan es diu unitat d’Espanya es parla d’un país que abans era un altre diferent. Sense anar més lluny, quan era propietari del Sàhara o de Fernando Poo i Río Muni. Ja no dic res de quan era propietari de l’Amèrica del Sud».
• «Espanya no és una Nació, sinó un Imperi compost per nacions que es van descobrint a si mateixes i esqueixant de l’imperi».
• «El que ha fet l’imperi és negar-se a reconèixer la seva condició d’imperi en procés de fragmentació i destrucció, i mantenir per tant una idea de nació absolutament artificial i estrambòtica a la qual diuen Espanya, que no és altra cosa que una denominació diferent per a la denominació de Castella».
• És a partir del segle XIX, «quan els cau l’edifici a sobre, i descobreixen la necessitat de reciclar-se en nació». Aquest és l’intent de la Generació del 98 i les posteriors, de construir una idea de nació. I no s’adonen que si obligues una part molt sensible de milions de persones, una minoria nacional, a ignorar la seva condició nacional i a forçar que se sumin a l’aliena, no deixes que ni aquesta nació ni la teva prosperin»,

3.2. Com vacunar-se dels «Fake News» i com no sortir-ne  contaminat…?

Arribats a aquest punt cal vacunar-se, doncs, contra els «fakes», en general i en particular, perquè -tot i estar encara a les beceroles o rudiments per a la seva prevenció- també disposem actualment d’elements de sentit comú i altres de més tècnics per fer front a aquesta malura de la distorsió i manipulació que ens envolta. Algunes idees per utilitzar contra els «fakes o fake news»:

• Cal preguntar-se sempre «qui m’envia això i perquè vol que ho comparteixi». Els mitjans rigorosos també fan servir tàctiques per maximitzar la difusió d’una notícia, però aquesta com més «viral» pretengui ser -sobretot inserida a través de WhatsApp, Facebook o de Twitter– igualment més s’ha de desconfiar. 
• Cal identificar qui signa realment un article. Cal preguntar-se: «Això, qui ho publica..?». Cal activar l’alerta si es tracta d’un diari digital del qual se sap molt poca cosa. És de precís observar si aquest diari disposa d’una editorial amb una línia degteerminada, sigui explotan notícies cridaneres o producte d’una plana web especialitzada en desinformacions.
• Alguns fabricants de desinformació copien el «look» d’altres mitjans prestigiosos per simular que provenen d’una font avalada o bé, aconsegueixen una «URL» que sigui una variació mínima d’un mitjà popular. Una manera de verificar ràpidament la simulació consisteix en anar al mitjà que intuïm suplantat i copiar al cercador el titular sospitós. si no el mostra, probablemant és «Fake».
• Cal fer també comprovacions bàsiques de fotos. Una manera molt fàcil de moure a l’engany és fer circular una fotografia que correspon a una altre lloc o a un altre moment del passat. Davant de la incredulitat d’una foto, la mesura de precaoció pot ser introduir la foto al cercador de Google, a l’apartat d’imatges, i veure si correspont a un esdeveniment lluny+a o anterior. Aquí també hem d’estar en alerta sobre els deep fakes: a partir de la modificació de la postura del llavis -en un video- es pot fer dir qualsevol barbaritat a qui hagi estat enregistrat.
• Cal analitzar els possiblex bots que apareixen en aplicacions informàtiques.Existeixen perfils creats informàticament perquè hi ha programes que poden fabricar cares o cossos de persones que, per experiència hom ja nota que tenen una inexpressivitat que genera el dubte. Tanmateix, en rebre una notícia d’aquest tipus per compartir no farà cap nosa fer una comprovació senzilla mitjançant una eina informàtica Botcheck.me que es pot instal·lar en el navegador per al desenmascarat. 
• Cal acudir als verificadors informàtics solvents Hi ha webs com Newtral, Maldita.es i Verificat que es dediquen a desmuntar les desinformacions. I també el diaris, cada cop més, assumeixen la feina de confrontar declaracions incertes. L’ARA, per exemple, manté un fact checking durant el judici de l’1-O i també per a les campanyes electorals.
• Cal qüestionar-se si es reforça un prejudici. Els algoritmes i la condició humana fan que a les xarxes socials acabem envoltats de les persones que pensen de manera similar a la nostra. Això fa que no rebem les veus discordants i, exposants sempre a confirmacions de les nostres idees, acabem pensant que aquestes han de ser les bones perquè tohom les comparteix. Les fake news s’alimenten de prejudicis. Per això, si es detecta que un determinat titular en comptes d’informar busca sobretot reforçar un estereotip, serà bo activar els filtres de la suspicàcia.
• Cal exigir tot el context i la situació d’una declaració i informació. La descontextualització de frases és una artilleria gruixuda que es fa servir molt en política. Per poder valorar una frase calen els elements que l’acompanyen. I, si és possible, poder-la veure sense talls: a YouTube corren corren moltes intervencions convenientment muntades per deixar fora tots els elements que contemporitzen i suavitzen una frase polémica.

 3.3. Dit tot això, es comprova amb alguns exemples tocant o en referència a la manipulació

Exemples de manipulació:

– Quan es deia que Quim Torra assegurava que els espanyols eren «bèsties rampinyaires, escuçons i hienes amb una tara d’ADN» s’estava mentint per descontextualització: no es referia al conjunt d’espanyols (pel simple fet de ser.ho), sinó únicament als catalanòfobs. La cita donava credibilitat, però l’atribució era manipuladora.

– Quan Albert Rivera diu que a TV3 s’ha dit «puta» a Inés Arrimadas -i els mitjans de la seva corda ho reprodueixen- no expliciten el context, perquè això demostraria la mentida. ja que a la cadena trelevisiva aquest fet no ha passat. En realitat es refereixen a una piulada en el compte personal d’una còmic –Toni Albà– que col·laboraba en un programa elaborat per una productora i efectivament emès per TV3.

• Cal comptar fins a nou abans de compartir -tal i com diu el periodista Àlex Gutiérrez de qui n’he extret aquest apartar sobre «Deu vacunes contra els fakes electorals» del diari ARA (07.04.2019). L’última vacuna no té a veure tant amb la pròpia immunització com amb la dels altres. Abans de compartir una informació altament emocional de la quals no se saben gaires coses paga la pena passar-la pels nou filtes anteriors abans de compartir-la. La viralitat juga amb la tendència compulsiva dels humans, especialment en l’entorn de les xarxes, que són un espai de resposta ràpida. Cal actuar, per cert, amb humilitat: un estudi científic de l’any 2015 assegurava que les persones intel·ligents són més crèdules davant les fake news, perquè poden abaixar la guàrdua analítica.

4. QUAN MANUEL MARCHENA PREGUNTA ALS TESTIMONIS SI JUREN O PROMETEN DIR LA VERITAT, PODEM PREGUNTAR-NOS: «QUÈ ÉS LA VERITAT»…?

4.1. És possible arribar a la veritat i aproximar-se a la realitat objectiva…? Entre llums i ombres: un record orientat cap al Mite de la Caverna de Plató

Talment aquest Judici m’ha portat cap al Mite de la Caverna de Plató: una lluita entre el món de la llum i el món de les ombres. Des de que va començar el Judici de la Causa especial 20907/2017 – presidida per Manuel Marchena de la Sala segona del Tribunal Suprem-, m’ha anguniat la pregunta sobre la imparcialitat de la veritat en relació a la realitat objectiva. I, en conseqüència, he intentat buscar -no sense inquietud- el lligam o la connexió  possible entre el judici que s’ha establert en aquesta causa especial i els veritables i reals fets succeïts. Per això que la pregunta nuclear que em qüestiono amb frisança ve perfectament a tomb:

Quan Manuel Marchena, President de la Sala segona del Tribunal Suprem, pregunta als testimonis sobre si juren o prometen dir la veritat -amb l’amenaça de l’article 458 del Codi Penal-, cal preguntar-se ensems: «Què és la veritat»…?

La recerca de «la veritat» ha estat en el centre de tota la reflexió filosòfica, tot i que -com recorda el Catedràtic de Dret Constitucional, Xavier Arbós– el que es tracta en un judici és buscar la veritat jurídica. Això és: el màxim a què s’aspira en el Tribunal Suprem és cercar la dimensió jurídica del fets. Però aquesta no és la realitat dels fets, ni per tant la veritat real. Perquè si ens limitem a identificar la veritat amb la realitat, en el nostre cas amb la realitat dels fets, a ningú se li n’escapa que aquests poden ser susceptibles de diferents visions. En un judici polític, com el que s’està vivint, els fets són d’una extraordinària complexitat.

4.2. Esther Jiménez Salinas, Salvador Espriu, Joan Salvat Papasseït, Jordi Sánchez, John Austin i Jeremy Bentham ens parlen de la relació «veritat-realitat» 

Pensant en tota aquesta problemàtica sobre la relació «veritat-realitat he trobat un article –Esther Jiménez-Salinas de la Càtedra de Justícia social i Restaurativa Pere Tarrés-, del que n’espigolo part del seu contingut sobre la ‘veritat’ en un moment en què s’està descobrint la duresa no només de la presó, sinó també d’un judici que -d’haver -se fet política- mai s’hauria d’haver-se iniciat.

«Un judici penal és el contrari d’una mediació, de la recerca del consens, d’un pacte. L’acte del judici oral és l’enfrontament permanent entre acusació i defensa, és la presentació de dues veritats contraposades a través dels testimonis. Per això l’objectiu també és buscar l’error de l’altre per poder defensar la pròpia tesi. És una confrontació i la introducció del dubte sobre els fets que es relaten amb l’objectiu de demostrar la veritat. Una veritat que finalment permeti als jutges dictar sentència en termes de blanc o negre, de culpable o innocent:

 

• Salvador Espriu deia que “la veritat és com un mirall trencat que cal refer, com si d’un trencaclosques es tractés, per tal d’aconseguir reflectir la realitat sencera”.
• Joan Salvat-Papasseit es referia a la veritat, també, com “un mirall trencat en mil trossets”, dels quals “cadascú de nosaltres en té un pedaç”.

L’autora de l’article expressa que no pot fer altra cosa que compartir aquestes idees que s’allunyen del concepte de la veritat absoluta o del dogmatisme, partint de la base que sempre hi ha una suma de veritats i que per arribar-la a conèixer plenament cal saber escoltar moltes persones.

Així, la funció de la justícia també consisteix teòricament en la recerca de la veritat. A partir de la reconstrucció d’uns fets del passat que han de ser provats, es busca l’exactitud del que va succeir:

• S’anomena ‘veritat material’, en referència a allò que va passar en la realitat.
• En canvi, la ‘veritat judicial’, és aquella que es coneix normalment al final del procés amb la sentència.

I, en principi, la ‘veritat judicial’ és el resultat del coneixement i la interpretació de totes les proves que s’han practicat al llarg del judici. Ara bé, la ‘veritat material’ i la ‘veritat judicial’ haurien de coincidir, però no sempre és així. 

Durant el Judici del Procés de la Causa especial 20907/2017, s’han escoltat moltes versions de testimonis clarament contraposades i contradictòries.

Moltes d’aquestes declaracions han anat acompanyades de valoracions subjectives, com sentiments d’inseguretat, por, risc, convicció, compromís, lleialtat, suficiència organitzativa i fins i tot eficàcia. Conceptes, tots ells, que requeriran una valoració important per part del tribunal, ja que es tracta d’aspectes subjectius. Així, per exemple, la por de la secretària judicial durant el 20-S de 2017 a la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya pot ser lògica i seriosa, però no ha de portar necessàriament a una conclusió immediata de violència o perill.

Moltes persones durant aquests dies  descobreixen la duresa, no només de la presó, sinó també d’un judici en marxa. El cert és que s’hi accentuen encara més les diferències, ja que cadascú escolta i sent allò amb què està més d’acord. Es filtra la informació de manera inconscient i després el raonament personal tendeix a justificar-la. Passa com amb les discussions, per això que aquest judici deixarà profundes ferides, independentment del seu resultat.

Cada setmana sembla que la qüestió de la violència inclina la balança cap a un costat o cap a l’altre. Però cal recordar que aquest no és un judici sobre una possible violència en algun dels actes o manifestacions del setembre o l’octubre del 2017, ni tan sols en el referèndum de l’1-O. Ara s’estan jutjant unes persones acusades del gravíssim delicte de rebel·lió pel fet d’haver posat en marxa una operació “amb un alçament violent i públic per declarar la independència d’una part del territori nacional” (art. 472, 5è del Codi Penal). Només aquesta és la possible violència que cal analitzar, aquella que segons Pérez de los Cobos ni tan sols va requerir càrregues policials (sic…!) per ser reprimida.

Pot considerar-se un error que el jutge Pablo Llarena no acceptés l’extradició de Carles Puigdemont per un possible delicte de malversació. L’hi havien posat en safata. Podia haver mantingut perfectament que considerava que s’havia donat la rebel·lió però que acatava (com la resta de mortals) la resolució del Tribunal alemany de Schleswig-Holstein. Aquest no negava una possible violència sinó la seva intensitat, és a dir, que per considerar-la rebel·lió havia de tenir prou potència per modificar la voluntat del govern d’Espanya per la força. I, tanmateix, d’aquesta manera s’acceptava l’extradició per una possible malversació. No sé si l’orgull va poder més que la raó, però hauria estat més sensat: no tindríem persones en presó preventiva i, a més, Carles Puigdemont seria al judici.

I, parlant de valoracions, pagaria la pena comptar quins testimonis fan servir el terme ‘tumult’ per descriure una situació en què hi havia molta gent. El diagnòstic està servit».

 

Com a resum d’aquest punt sobre la veritat, cal aquí deixar constància de dues qüestions de cabdal importància:

 

 

 

• Que la «veritat material» no necessàriament s’ha d’equiparar amb la «veritat jurídica» ja que l’objectivitat dels fets reals ha de ser contemplada des de la visió del Dret, entès com l’especialització de la ciència jurídica que -segons la proposta de John Austin, deixeble de Jeremy Bentham clasifica el dret en dues grands àrees: 

             – La ciència de la legislació (preceptiva-normativa ) que se ocupa de cóm ha de                     ser el dret. És a dir, el dret com a estudi normatiu, ja que busca la manera                          de trobar la normativa adequada  per a la regulació del comportament social,                     essent a la vegada objecte d’atenció de polítics i filòsofs.

             – La jurisprudència (o dogmàtica jurídica) que se ocupa de descriure el dret                           positiu  bé sigui un sector o branca d’un dret nacional (jurisprudència particular),                 bé siguin els principis i conceptes comuns a tots els sistemes jurídics bien los                     principios (jurisprudència general, o teoria general del dret). És a dir, el dret                         entès descriptivament i neutral, com objecte propi de l’estudi dels juristes.

• Que el Judici de la Causa especial 20907/2017 més que un Judici Penal, resulta ser un Judici per Raó d’Estat…! De fet, l’Estat espanyol s’ha vist humiliat i, en conseqüènciaq, sembla talment que actuï més per revenja i càstig, que per la necessitat d’impartir justícia. I aquesta revenja, entre d’altres situacions, recorda la ferida produïda i no cicatritzada de dues qüestions electritzants:

 

•         La impossibilitat de poder trobar  o requisar les urnes de l’1-O de 2017 per al Referèndum, malgrat els  esforços dels agents del CNI, la Policia Naciona i la Guàrdia Civil.

 

•         La resolució del Tribunal Superior de Justícia del land de Schleswig-                 Holstein, negant el lliurament de l’expresident de la Generalitat,                 Carles Puigdemont, per part d’Alemanya per un delicte de rebel·lió, en no  apreciar-ne violència suficient.

4.3. Els assajos de Ramon Cotarelo amb un article al Diari ARA

Fóra interessant fer-se amb algunes obres d’assaig de Ramon Cotarelo per llegir-les:

 

• “Resistència i desobediència civil”
• “España quedó atrás”
• “La República catalana”
• “Discurso a la nación catalana”

Tot i això, vet aquí part d’un article seu consignat al diari ARA:

«Que el Judici de l’1-O és un procés polític-ideològic descarnat. Els presos ja són més que presos polítics; són preses de consciència. I estan essent jutjats per un tribunal de part a extrems inconcebibles. que els dos principals testimonis de càrrec, funcionaris armats de l’Estat espanyol –Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena-, hagin estat processats anteriorment per maltractaments, tinguin una demostrada esquira ideològica envers els acusats i que hagin inventat literalment un relat sense cap prova, deixa la justificació jurídica i moral del procés judicial com un drap brut.

Que no es pugui confrontar els testimonis amb imatges dels fets que tan acusatòriament descriuen pot ser una decisió lloable del president de la sala –Manuel Marchena– des d’un punt de vista psicoanalìtic (per evitar el possible xoc traumàtic del testimoni en veure la realitat), però escassament ho és des del punt de vista jurídic.

Aquesta farsa de procés contra l’independentieme català és una prova que com «La Llegenda Negra» és certament negra, però no és cap «llegenda»…» 

 

5. DIMARTS, 12 de FEBRER de 2019. A LES 10h DAVANT DEL TELEVISOR I LA PANTALLA AMB FONS BLANC, L’ANAGRAMA DEL TRIBUNAL SUPREM I EL NÚMERO DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017…

5.1. Constatacions del Judici de la Causa especial 20907/2017

Una primera constació: la Sala segona del Tribunal Suprem va de tard, respecte de l’horari programat per iniciar el judici. La justícia espanyola va vint-i-dos minuts de retard. Finalment, apareix un primer pla del Tribunal, els set magisgtrat, presidits per Manuel Marchena, i un pla general de la Sala que deixa d’esquena als acusats. Un següent pla mostra les seves cares: serioses i la marca del cansament als seus rostres que només ho trenca l’habitual somriure de Jordi Cuixart. Cap pla del públic, que no existirà per a la retransmissió televisada del que serà el judici més important de la història de l’Estat espanyol i que marcarà el futur de la relació entre Catalunya i Espanya.

Una segona constatació: no serà un judici com estem acostumats a veure en la cinematografia americana. Un judici que segurament serà avorrit ja que el llenguatge tècnic que se pressuposa per la tradició lingüística del món jurídic, farà joc amb una sala d’estil barroc, atapeïda de marbres, velluts i sedes de Damasc, daurats i làmpades d’arany a l’estil de Lluís XV i una indumentària carregada de punyetes i medallotes. Un escenari que vol semblar-se a una sala noble i ostentosa, però que més aviat transpira un tarannà ròneg i arnat amb contrast amb uns presos polítics amb més d’un any d’empresonament i unes imatges amb una forta càrrega política i també emotiva després d’un any de mobilitzacions ciutadanes. 

Una tercera constatació: només en escoltar els greuges de la«massa» de la Fiscalia de l’Estat i la seva Advocacia, així com els testimonis de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, quedem situats en un temps mental i ideològic des del qual l’Estat espanyol observa el procés independentista català: el del descobriment del mateix concepte de «massa», fa 125 anys.

5.2. Sobre diversos conceptes. Precisions de Salvador Cardús

Salvador Cardús, sobre el concepte de «massa», utilitzat per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en el judici, ens en fa una descripció allunyada del caràcter pacífic i democràtic de l’independentisme català perquè s’hi detecta la naturalesa reaccionària, autoritària i caduca d’un Estat del qual molts, just per aquesta raó -i per moltes altres més ja exposades en aquesta plana web com en són les de caire històric, polìtic, cultural, lingüístic, econòmic i social-, ens en volem desfer:

• “El relat de la «massa», referit als ciutadans que van defensar les institucions polítiques catalanes el 20-S i les urnes l’1-O de 2017, i el suposat odi que els empenyia traslluït en les seves cares, repeteix amb extraordinària exactitud els fonaments de les teories de l’italià Scipio Sighele –“La folla delinquente” 1891- i del francès Gustave Le Bon –“Psychologie des foules”, 1895-. Per aquests autors, el descobriement i la presència de la «massa» significava l’aparició d’una nova realitat social que destruïa els nivells de civilització assolits fins aleshores. Per a ells, la «massa», no apta per al raonament, però ràpida a l’hora d’actuar, adquiria un sentiment de poder invencible que la feia irresponsable, es movia pel contagi i la guiava la suggestivitat. Per cert, poc després, Sigmunf Freud dedicaria «Massenpychologie und Ich-Analyse» –“Psicología de las masas y análisis del yo”, 1921, que desmenteix Le Bon.
• Le Bon, un racista supremacista l’obra del qual es diu que va inspirar el “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, també misògim, escrivia:

«Igual que les dones (la massa) immediatament cau en els extrems» i «l’antipatia es torna odi furiós».

         Però com que no és fàcil pensar que els adoctrinadors de la Guàrdia Civil               hagin llegit els clàssics de la psicologia de la «massa», també podrien                     haver-se inspirat en “La rebelión de las masas”, 1931, en què José Ortega i           Gasset  repetia idees pròpies d’aquelles teories de quaranta anys abans:

«Cuando la masa actúa por sí misma, lo hace sólo de una manera, porque no tiene otra: lincha».

• Probablement, tot és més simple. La profunda desconfiança de l’Estat espanyol en els moviments socials té una arrel encara més recent: la d’un franquisme cultural que l’estantissa democràcia espanyola, nacuda del Règim del 78, no ha sabut eliminar. Per això mai ha pogut entendre les raons de vitalitat de l’associacionisme català en el terreny de la cultura popular, del cooperativisme, del mutualisme o de l’ateneisme clàssic o en les xeves noves formes. Els més de 160.000 socis actuals d’Òmnium cultural, també som una «massa»…? No és estrany, doncs, que des de fa quinze anys tampoc no hagi entès la dinàmica mobilitzadora, pacífica i democràtica, amb què s’ha respost als menyspreus i humiliacions que fins fa pocs anys solien quedar impunes.
• No: no hi ha «massa». Ni ciutadans amb cara d’odi, més enllà de la cara que la mafeixa policia podia veure reflectida a l’interior de les seves viseres mentre pegava. Des de fa poc, després de Scipio Sighele i Gustave Le Bon, amb una perspectiva no conservadora, ja es va entendre  que el que hi havia eren «públics» que ordenaven una nova societat més complexa i, certament, més civilitzada que l’anterior. I ara, a través de nous processos civilitzatoris que tornen a espantar el conservadorisme actual, ens movem dins de les xarxes complexes que faciliten noves formes d’autoorganització sense les quals l’independentisme mai no hauria tingut l’oportunitat d’expressar-se amb tanta força i riquesa de matisos”.

5.3. Els observadors del Judici al Procés català de la Causa especial 20907/2017

Els observadors del judici alerten dels «testimonis orquestrats i preparats». Com no pot ser d’una altra manera, atès que: 

«El judici, retrasmés en directe la TV, pot contaminar les testificals».

És a dir, la International Trial Watch destaca les declaracions mimètiques del testimonis agents de l’autoritat quan recull els conceptes de:

«Murallas humanas, tumulto, polvorín, insurección , miedo, situación pre revolucionaria, conatos de asalto, miradas de odio, masa»…

Els observadors -recordem que hi ha diferents equips dels quals- alerten que és «clau» poder contrastar els atestats durant el judici i

«Molt més en aquest cas, en què la instrucció (i el desret de presó provisional en vigor) s’han fonamentat en gran mesura en aquest atestats».

Tot i que Manuel Marchena ha destacat una vegada i una altra que la Sala no tindrà en compte els atestats de la Guàrdia Civil per elaborar la sentència, sinó només el que es digui en el judici. Per altra banda, Daniel Baena, tinent coronel de la Guàrdia Civil, -segons els observadors-:

«Va posar al descobert que l’objecte de la investigació, iniciada el 2015, no eren uns fets concrets sinó un moviment polític».

Es tractava d’una investigació prospectiva que volia evidenciar dues qüestions:

• Que el moviment independentista podia tractar-se d’un procés polític, no possible en el marc del procés penal espanyol
• Que si es demostrés que Daniel Baena no va actuar amb absoluta imparcialitat i neutralitat com exigeix la llei, també resultaria evident la falta de credibilitat del mateix testimoni.

En aquest darrer aspecte s’apunta al fet que no es pot provar en el judici que el perfil de Twitter de Tàcito fos un compte de Daniel Baena, ja que el Tribunal no va permetre una prova pericial sobre aquesta qüestió.

 

5.4. El Judici  del Procés català de la Causa especial 20907/207 en xifres  ben comptades

Si emmarquem el judici en xifres ens trobem amb:

 

7 MAGISTRATS:

El Tribunal que jutja els dotze processats el formen set magistrats, presidits per Manuel Marchena, President de la Sala segona del Tribunal suprem i un dels candidats a presidir el màxim òrgan judicial espanyol en substitució de Carles Lesmes a partir d’una acord entre el PP i PSOE fins que un Senador del PP –Ignacio Cosidó– va explicitar, mitjançant un WhatsApp, que amb aquest nomenament “controlarien per la porta del darrera la sala segona” que jutja el procés. Completen el Tribunal Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Luciano Varela, Antonio Del Moral, Ana Maria Ferrer i Andrés Palomo.

2 PLACES PER ACUSAT:

La Sala de Plans del Tribunal suprem té una capacitat per un centenar de persones. El Tribunal garanteix que les famílies de cadascun del acusats tindran reservades dues places.

 

 

 

3 MESOS DE DURACIÓ QUE EN VAN SER CINC FINALMENT (de febrer a juny):

Les previsions inicials sobre la durada del judici són que es pugui allargar durant tres mesos, amb la voluntat que pugui acabar abans no comenci la campanya electoral de les eleccions Municipals, Europees i algunes Autonòmiques. Tot i això, les eleccions Generals al Congrés i al Senat, previstes per al 28 d’abril de 2019, fan pensar que els terminis no es compliran atesa la gran quantitat d’acusats, de testimonis i de l’extensa prova pericial i documental que s’ha de valorar.

50.000 FOLIS:

La Causa del Sumari del procés independentista català, la Causa especial 3/20907/2017 consta de més de 50.000 folis, a banda d’unes setanta-vuit hores d’enregistraments. Una causa ingent que fa difícil treballar amb el mètode tradicional del paper. Tant les defenses com les acusacions poden accedir virtualment a la documentació, tot i que al llarg del procés hi ha hagut queixes per part de les defenses pel que fa al funcionament i l’accés al “núvol” on hi dipositats els documents. I pocs dies abans de la data prevista per al judici, des del Centre Penitenciari de Soto del Real es va impedir al presos, durant els quatre primers dies d’estada procedents de Lledoners, poder accedir als seus ordinadors, on tenen tota la causa, per poder treballar en la seva defensa.

600 PERIODISTES:

Prop de 150 mitjans de comunicació i 600 periodistes acreditats al Suprem d’arreu del món deixen constància d’aquest judici excepcional. Alguns del països que han demostrat més interès són Alemanya, França, Suïssa i Holanda, però també hi ha periodistes dels Estats Units, Rússia i Xina. La vista és retransmesa íntegrament, i per primera vegada, a través del WEB del Consell General del Poder Judicial i TVE ofereix senyal a totes les televisions que ho demanin, per suposat TV3. En cada sessió es permet l’accés a alguns periodistes a la Sala de Vistes i la resta han de seguir el judici a través dec monitors en sales annexes. Són tres espais de la segona planta del TS habilitades amb les connexions tècniques necessàries: la Biblioteca,, una sala coneguda amb el nom de «La aspirina» i el Saló d’actes.

12 ACUSATS:

En aquesta primera causa que es jutjarà sobre el procés independentista hi ha dotze acusats:

– Nou d’ells en presó preventiva des de fa més d’un any: Els exmembres del Govern de la Generalitat com Oriol Junqueres, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Dolors Bassa. l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, el President d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart i l’expresidenta del Parlament catala, Carme Forcadell.

– Tres en llibertat provisional hi ha els exconsellers Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santiago Vila.

La causa incloïa també inicialment diversos exmembres de la Mesa del Parlament de Catalunya -Lluís Corominas, Lluis Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet– i la exdiputada de la CUP, Mireia Boya, però es va decidir separar la causa contra aquests processats i enviar-los al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb la sorpresa consegüent i la incomprensió de molts juristes. Les defenses han qüestionat en tot moment que el procés es jutgi al Tribunal Suprem i mantenen que el tribunal competent és el català atès que quan es va acabar d’instruir la causa -recordem al jutge instructor Pablo Llarena– ja s’havia aplicat l’article 155 de la Constitució espanyola sobre Catalunya.

0 OBSERVADORS INTERNACIONALS ADMESOS:

En el judici no hi ha cap espai reservat a la Sala de vistes per als observadors internacionals que, per altra banda, demanaren poder-lo seguir. L’argument és que és retransmet íntegrament per TV mitjançant «streaming» i que, per tant, no cal cap altre medura per garantir-ne el seguiment del qual. La plataforma internacional Trial Watch-Catalan Referendum Case, creada per facilitar la presència d’organitzacions internacionals com a observadors durant el judici ha lamentat la resolució del Tribunal suprem. La seva portaveu, Anaïs Franquesa, posa de manifest que la presència d’observadors internacionals és habitual en judicis penals perquè operen com una garantia de la transparència del procés judicial. Carlos Lesmes, President del CGPJ, ha assegurat que el judici respecta  les garanties de publicitat i transparència. S’hi ha sumat a aquesta resolució Montserrat Comas, portaveu de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia, l’associació teòricament més progressista de la carrera judicial.

3 ACUSACIONS:

En el procés contra l’independentisme català exerceixen l’acusació el Ministeri Fiscal, l’Advocacia de l’Estat i l’ultradretà Partit Vox com acusació particular.

– Del Ministeri Fiscal actuen: Consuelo Madrigal, Javier Zaragoza, Jaime Moreno i Fidel Cadena.

– De l’Abogacia de l’Estat actua: Rosa Maria Seoane

– De l’acusació popular actuen: Javier Ortega i Pedro Fernández

24 TESTIMONIS NO ADMESOS:

Gairebé tots els testimonis que no han estat admesos han siguts proposats per les defenses del judici. Tot i això, n´hi tres de Vox: l’exministre Alfredo Pérez Rubalcaba, l’expresident del Parlament català Joan Rigol i la periodista Pilar Rahola.

No han estat admeses les peticions de les defenses perquè declarin el President Carles Puigdemont, Marta Rovirar i el Rei Felip VI (exemp per llei de declarar), a més d’una llarga llista de defensors de drets humans, entre ells dos Premis Nobel de la Pau –Jody Williams i Ahmed Galai-, i intel·lectuals com el lingüísta Noam Chomsky i l’historiador Paul Preston, que van participar en la campanya «Let catalans vote» d’Òmnium Cultural, motiu d’acusació de la fiscalia. La defensa de Jordi Cuixart és la que ha patit la retallada més severa de la prova testifical, de la qual han descartat divuit testimonis, entre els quals Ignacio Cosidó. tot i això, es pot llegir el llistat de testimonis proposat

 

3 DIES PER SETMANA DE JUDICI O MÉS:

El judici al procés independentista català està previst que tingui sessions de dimarts a dijous, si bé en funció de com avanci, algunes setmanes es podrien habilitar els dilluns i els divendres. Pot durar fins el més de juny a més enllà.

 

 

 

500 TESTIMONIS:

En el judici hauran de testificar al voltant d’un 500 testimonis:

– De la Fiscalia de l’Estat: Hi ha proposats 256 persones de les quals més de 200 són agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i els seus comandaments, entre ells el Coronel de la GC que va coordinar el dispositiu policial de l’1-O de 2017, Diego Pérez de los Cobos i Sebastián Trapote, cap superior de la Policia Nacional a Catalunya en aquell moment.

– De l’Advocacia de l’Estat: hi ha la suma de de 256 testimonis en bona part els mateixos que proposa la fiscalia. El Tribunal no ha qüestionat cap dels testimonis d’aquesta acusació com tampoc del de la fiscalia, en què hi ha una una llarga llista d’agents ferits, però ni un dels més de 1000 ciutadans també ferits mentre defensaven els col·legis electorals.

– De la Acusació popular de Vox: se li n’han acceptat 57 testimonis, la majoria polítics. Cita l’expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy, l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, l’exministre Cristóbal Montoro, l’expresident de la Generalitat Artur Mas, el president del Parlament català Roger Torrent, i una llarga llista de polítics catalans de tots els partits com Pere Aragonès, Neus Munté, Jordi Baiget, Antonio Baños, Eulàlia Reguant, Xavier Doménech…i l’antiga cúpula del Mossos d’Esquadra com Ferran López i inclós el Major Josep Lluís Trapero.

– De les Defenses: sumen també desenes de testimonis. D’una banda, ferits de l’1-O i persones que hi eren presents en la manifestació del 20-S, a més de diferents actors polítics con el lehendakari Iñigo Urkullu. Els que més en proposen són la defensa de l’Oriol Junqueras i Raül Romeva (91 testimonis) i la de Jordi Sánchez (87).

Qui és qui dels testimonis citats a declarar en el judici del procés independentista català…?

 

 

10 ADVOCATS DE LA DEFENSA:

 

 

Andreu Van den Eynde: Advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva

Jordi Pina:  Advocat de Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez 

Xavier Melero: Advocat de Joaquim Forn 

Olga Arderiu: Advocatessa de Carme Forcadell 

Marina Roig i Benet Salellas: Advocatessa de Jordi Cuixart 

Mariano Berges: Advocat de Dolors Bassa 

Josep Riba: Advocat de Carles Mundó 

Judit Gené: Advocatessa  de Meritxell Borràs 

Pau Molins: Advocat de Santi Vila

I, com a coordinador general de tota la causa, Francesc Homs.

5.5. «…Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso». Un llibre de Gonzalo Boye

D’interès per tota la temàtica de què n’estem parlant ens cal obrir el llibre de Gonzalo Boye que explica, com a tall de crónica, el procés independentista català. Ell ha portat el cas dels polítics catalans que es van exiliar quan la jutgessa Carmen Lamela va encausar-los i va empresonar a tots aquells que ella en considerà responsables dels suposats delictes de sedició i rebel·lió després del resultat del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

En aquest llibre s’explica amb tot detall de quina manera es va aconsellar als polítics marxar de l’Estat espanyol i com va organitzar després la defensa dels seus representats gràcies als seus coneixements de la jurisprudència internacional. En el llibre s’explica des de la perspectiva del cervell tot que va idear l’estratègia fins l’exitosa defensa dels polítics exiliats catalans. El títol del llibre s’enuncia mitjançant una falca que l’advocat té per costum deixar anar en un moment precís tot envoltat de misteri i com a profecía o predicció de quelcom que ha de passar:

«…Y AHÍ LO DEJO»

5.6.  «1 judici (polític) i 100 preguntes. Dret penal per a no juristes». Un llibre de Jaume Alonso-Cuevillas

Ens interessa saber, molt especialment, les «coses del dret» d’aquest judici del procés independentista català. I és per això que porto aquí el llibre que l’advocat Jaume-Alonso Cuevillas, cap de llista per Girona del PDeCAT a les eleccions al Congrés de Diputats de 2019, va presentar a la plaça del Vi de Girona:

«1 JUDICI (polític) i 100 PREGUNTES»

L’advocat de Carles Puigdemont va estar acompanyat per la dona de l’expresident, Marcela Topor, Lluís Llach i Benet Salellas. L’acte, organitzat per la Llibreria Les Voltes, va omplir tota la plaça esmentada. L’autor del llibre va insistir que la sentència del judici dels líders independentistes ja està escrita, però que els Tribunals europeus els acabaran donant la raó:

«Perdrem el judici, però guanyarem la República», va dir.

 

6. LA SINGLADURA DEL JUDICI HA COMENÇAT I, DES DE TERRA ENDINS S’ENDINSA CAP AL MAR ENLLÀ.

CALDRÀ VEURE SI ELS VENTS EN SÓN PROU FAVORABLES I COM S’HI ARRIBARÀ  A BON PORT…

NO OBSTANT I MENTRESTANT, ATESES LES PROU MANIFESTES  REGRESSIONS I VULNERACIONS DE DRETS,  CAL PALESAR AQUELL POEMA DE «AQUELLA REMOR QUE SE SENT…».

6.1. Se sent una remor de fons. I tant que sí que se senten presagis inquietants. Rememorant a Miquel Martí i Pol

De moment, «Se sent una remor» que, en versificació metafòrica d’en Miquel Martí i Pol, tot plegat agafa un aire prou enrarit, no certament complaent i beneficiós. Efectivament, la Junta Electoral Central, durant el temps que durin les campanyes electorals:

• Ha prohibit que a TV3 s’utilitzin expressions com «presos polítics» i «exiliats». I, pel contrari -sense sentència judicial-, els conceptes de «colpistes» i «fugats» entren en la terminologia ordinària des del contrast i la injustícia. 
• Ha obligat a treure de les façanes i estances públiques les pancartes relatives al contingut i a la forma dels  «llaços grocs», precisament un símbol que lluny de ser partidista, s’acosta plenament a una manifestació de caire humanitari i de retorn esperançat a favor dels presos/es. 

I a mesura que avança el judici sembla cada vegada més que és com un tràmit per arribar a un resultat predefinit. Com diu l’advocat Gonzalo Boye, els fets -certament- són gravíssims des de la perspectiva d’un Tayyip Erdogan, però no delictius des d’una perspectiva d’un Tribunal democràtic com el de Schleswig-Holstein. Aquí interessa saber «quin tipus de dret penal es vol per una societat democràtica». Perquè aquests és el punt més important que pot afectar a tota una societat. De fet, una carta (07.04.2019) a La Vanguardia, escrita per en Jordi Cuixart ho posa ben de manifest:

«Us escric des de la sala d’espera del Suprem. Són hores i més hores d’escoltar com es qüestiona sistemàticament l’exercici de drets fonamentals. Però no penseu que això ens fa sentir odi o ens fragilitza, tot al contrari: escoltar-los ens reafirma amb tots i cadascun dels actes que estem duent a terme. Perquè l’absurd absolut només es pot vèncer des de la coherència més desacomplexada.

Aquest no és exactament un judici farsa sinó un judici polític d’Estat. Sota l’aparença d’imparcialitat i justícia, està perfectament orquestrat i planificat per consolidar una doctrina judicial on la dissidència política, social i cultural quedi neutralitzada. Una cerimònia plena de pompositat, gens banal ni casual, el resultat de la qual marcarà el nostre esdevenidor col·lectiu.

Al cor d’aquest Judici a la Democràcia hi trobem la voluntat d’il·legalitzar l’acció política i la desobediència civil, una eina històrica de transformació social. El que van fer centenars de milers de ciutadans l’1-O és un exercici col·lectiu de disciplina noviolenta. Però veiem com dia sí dia també l’Estat deshumanitza i converteix les víctimes en botxins per a justificar la violència policial. No permeten contrastar les declaracions amb els vídeos perquè els espanta la veritat.

Veiem com la impunitat de l’extrema dreta, malgrat centenars d’actes violents als Països Catalans, ha contrastat amb la presó preventiva, novament desproporcionada, de la Rut, una jove antifeixista de 20 anys. Una abraçada gegant per a ella i també per a l’Adri i la Tamara.

Som a les portes d’unes eleccions espanyoles marcades per l’anticatalanisme visceral. A l’Estat, tenim davant una dreta cada cop més extrema que competeix amb el feixisme i un PSOE acomplexat incapaç de combatre’l. Així, cada vot serà imprescindible per enfortir el drets, les llibertats i l’autodeterminació.

Tota l’empatia i tendresa cap els ciutadans de l’Estat que viuen amb la mateixa preocupació extrema la regressió autoritària. L’únic enemic a batre és la por.

Els dies que no hi ha judici, en Ruben, un mestre de música madrileny, m’ensenya a tocar el vell teclat de la sala d’estudi de la presó. Perquè, passi el que passi, sempre ens quedarà la música i la cultura, el convenciment que mai renunciarem a deixar-nos sorprendre per la bellesa de la vida.

Tinguem coratge. Sempre endavant!»

Fins i tot, i abundant en significatius detalls adversos o de desori processal, també cal consignar, en aquest ordre de coses, algunes qüestions d’interès objecte a destacar:

• Nou persones que van denunciar la brutalitat de la policia el dia 1-O de 2017, la Fiscalia les acusa de «voluntat rebel». És a dir, denunciants convertits en denunciats, Víctimes que passen a ser botxints.

 

• També ha estat interposada per la Fiscalia, a instància de la Junta electoral Central, una querella contra el President Quim Torra per no treure la pancarta i llaços  del balcó del Palau de la Generalitat a temps al TSJC com a possible delicte de desobediència greu.

 

• La causa judicial contra l’independentisme, a més a més de celebrar-se en el Tribunal Suprem, cal destacar que també recorre les instàncies de l’Audiència Nacional en el Sumari de la causa 7/2017 i, recentment -en data de 9 d’abril de 2019- la titular del Jutjat número 13 de la Ciutat de la Justícia de Barcelona-Hospitalet de Llobregat, -Alejandra Gil- ha tancat el Sumari d’instrucció amb 30 nous processats pel 20-N i l’1-O de 2017 després de 800 dies d’investigació que va iniciar el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer -mort recentment- imputant diversos delictes que, posteriorment han acabat essent de prevaricació, malversació, revelació de secrets i desobediència. Segurament, la causa anirà a raure a l’Audiència Provincial de BCN del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

 

• Per altra banda, el jutge-instructor, Pablo Llarena, també ha tancat la instrucció-separada contra Carles Puigdemont, deixant-la sense efecte de moment, en no activar l‘euroordre de recerca i detenció.

 

6.2. El millor judici és aquell que no se celebra mai. El que s’ha de veure o escoltar…i un article de debat del Consell de l’Advocacia catalana

És cert que el millor judici és aquell que no s’arriba a celebrar mai. I més quan es té la percepció que certs judicis responen per desgràcia, no en la necessitat d’impartir justícia, sinó  per una revenja o venjança a l’objecte de passar comptes per motius polítics com així sembla ser aquest judici del procés independentista català. La Sala segona del Tribunal Suprem ha admès, de cara a la fase testimonial del judici, tot un seguit molt nombrós d’agents de l’autoritat, que intervingueren tant en el 20-S com en l’1-O de 2017 i que la Fiscalia o l’Advocacia de l’Estat intenta presentar com elements que provarien una suposada sedició i rebel·lió. Davant d’això i a la vista de les declaracions efectuades, cal considerar el següent:

• Un darrera l’altre, els declarants –Guàrdies Civils i Policies Nacionals– s’esforcen en mostrar, a través de la seva narració i descripció dels fets produïts on tots ells actuaren i mitjantçant unes versions innexactes i contradictòries dels quals -ratllant amb mentides manifestes-, una atmosfera de violència organitzada per part del grup independentista, que pretenia votar custodiant les urnes, contra els esmentats agents amb:

        – Llançament d’objectes 

        – Una restallera mimètica d’insults

        – Càntics diversos

        – Rostres d’odi profund i de menyspreu

• Tant és així que, en ocasions, hom pensa aterrit com és posible que uns agents de l’autoritat -que se’ls suposa ben formats tècnicament i avesats a sobreposar-se a les circumstàncies més adverses-, poden rebaixar-se davant d’un Tribunal Suprem -i per extensió a tota la societat- manifestant tanta por i demostrant tanta impotència en el compliment del seu deure. Tot i això, no és aquí el lloc adequat per valorar el tipus d’ordres -justes o injustes- que, des d’estaments superiors, aquests cossos repressius van rebre a l’hora d’impedir el Referèndum.

 

• Per altra banda -no «il·lustríssim», «senyor» o «don»-, sinó simplement en Paco, com així l’anomena el President de la Sala segona del Tribunal Suprem, «una peça indiospensable de la infraestructura d’aquesta vista», és el funcionari encarregat de projectar els documents i vídeos a la sala. Tanmateix, davant el recel evident de Manuel Marchena de visualitzar cap prova gràfica durant els interrogatoris, tant d’acusats com de testimonis -recordem, operò, que va canviar d’opinió a mig partit perquè en un principi així es va poder fer-, en Paco, tristament, és un auxiliar del Tribunal absolutament prescindible en aquesta fase testimonial. I davant de la impossibilitat de prémer el «play», en Paco ja fa dies que s’está morint d’avorriment o de pena a la seva feina. Tants vídeos i tantes demandes per part de la defensa i poder acarar qualsevol document amb el testimoniatge i la Sala segona del Tribunal Suprem sense permetre veure’n cap. Certament: si en Paco premés el «play» i s’analitzessin els vídeos, a més d’un li agafaria mal de pit i li cauria la cara de vergonanya.

Mentrestant redacto aquestes línies aparaeix en el diari ARA un article de debat, signat pel President del Consell de l’Advocacia Catalana –Ignasi Puig i Ventalló– que en valorar com el Ministeri Fiscal pretén acreditar a través de les declaracions del reguitzell d’agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil retifiquin sense rubor i confirmin manifestacions basades en fets que companys seus han anat declarant en dies previs, la qual cosa vicia els testimonis que queden contaminats per les declaracions d’altres testimonis, sense que el Tribunal en faci cap advertència. I tot aquest relat fals, vinculat a l’altre fet respecte de la negativa del President de la Sala a fer que es puguin visionar les imatges hagudes i així poder certificar si aquestes «masses» i «muralles humanes» que es descriueren com a violentes i tumultuàries van existir tal i com se les descriu.

6.3. Seguim amb el Judici contra el Procés català de la Causa especial 20907/207 en directe. I, en diferit, un article d’en Xavier Poblet, un antic alumne de Jesuïtes el Clot-Escola del Clot

Per altra banda, han anat declarant diferents persones i han succeïnt diverses situacions que cal consignar:

• La Fiscalia de l’Estat demana al jutge que acusi d’organització criminal 28 càrrecs del Govern de la Generalitat vigent a l’1-O.
• El Jutjat número 13 de BCN no admet -sorpressivament- que les fiances milionàries de 17 càrrecs siguin dipositades per la Caixa de Solidaritat i ha començat a embargar-los.
• La Junta Electoral Central troba normal que la sala de videoconferències de la presó estigui tancada a les 22 hores i que l’Oriol Junqueras no pugui sortir de la cel·la per participar en un debat per no perjudicar el règim de la presó, i que Toni Comín tampoc pugui participar-hi des de Brusel·les perquè tindria un avantatge sobre els altres candidats.
• La declaració del President de la Generalitat –Quim Torra– davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per una suposada desobediència (no haver retirat a temps una pancarta exhibida al balcó de la Generalitat) a la Junta Electoral Central (no n’era l’organ competent) durant el temps d’eleccions generals, la qual cosa .si hi ha processament- li podria comportar una inhabilitació del càrrec.
• La manera com Manuel Marchena -President de la Sala segona del TS- talla amb autoritarisme les defenses i els seus testimonis presentats. I, a pocs dies que s’acabi la fase testimonial del judici, m’ha cridat l’atenció un escrit que el meu amic Xavier Poblet i Buil -antic alumne de l’ETPC, avui dita «Escola del Clot-Jesuïtes el Clot»– ha deixat al descobert a la seva plana del Facebook:

Hi ha dies -com diu Antoni Bassas– que l’acumulació de notícies fa evident una realitat: l’Estat profund està silenciant els candidats que romanen a la presó i elegits pel poble tot imposant la seva força perquè està fent pagar als sobiranistes que hagin tornat a guanyar a les urnes i que Carles Puigdemont pugui tornar a ser votat.

I molt més podem afegir-hi amb una mirada cap a l’esdevenidor perquè -segons Vicenç Villatoro– del Judici de Madrid contra el Procés independentista català n’ha de sortir -sí o sí- una comdemna:

• O una condemna judicial contra els acusats
• O una condemna moral contra l’Estat

I especialment, una condemna contra els jutges que han dut el cas des del començament fins avui mateix. Perquè si es produeix una exculpació dels acusats en els delictes mçés greus pels quals se’ls jutja, aquesta absolució esdevindrà una condemna simbòlica, per arbitraries i improcedents, de totes aquelles actuacions excepcionals que s’han aplicat fins ara:

• La presó preventiva
• La negativa a concedir els suplicatoris
• La manca de respecte als drets com a persones electes

6.5. En quin moment del Judici de la Causa especial 20907/17 ens trobem…?

A hores d’ara, amb el que s’ha vist del judici, hi ha molt poc fonament per a una condemna dura, per rebel·lió o sedició, com tampoc  per la dita malversació. Però no sembla tampoc gaire previsible que els jutges es desqualifiquin ells mateixos i es condemnin simbòlicament a través d’una absolució. El cert és que hi haurà una condemna o altra, i per raons contraposades totes dues són difícils d’imaginar o de sustentar.

 

 

Falten encara importants fases del judici:

 

 

• La intervenció dels perits o especialistes diversos que seran cridats
• La exhibició pública de les proves documentals que el Tribunal ha negat contrastar amb els testimonis
• La fixació del grau de penes o de la total absolució després dels informes finals tant de l’acusació com la defensa
• L’última paraula del acusats i
• La sentència

Però pot ser que a falta de proves per a una condemna als acusats -si és que el Tribunal no s’inventa fantasmagòricament una sentència de disseny creatiu i pervers-  en siqui aquesta la raó de l’acceleració de la intemperància i del mal humor arrogant del jutge Manuel Marchena…?

6.6. El diferencial existent entre els testimonis de l’acusació i els testimonis de la defensa del Judici especial contra el Procés català, Causa 20907/2017. L’agraïment dels presos polítics als testomonis de la defensa i les seves fermes reivindicacions

El que certament cal aplaudir són els variats testimonis presentats per la defensa que, contràriament als oblits i mentides de les persones -polítics i agents de l’autoritat- presentats per l’acusació, han propiciat que tots els presos i acusats d’aquesta Causa especial 20917/2017 tingueren a bé escriure una carta d’agraïment.

Efectivament, els nou presos polítics han adreçat una carta als votants de l’1-O que han declarat com a testimonis al judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol en què els agraeixen la reivindicació del referèndum i de la desobediència civil:

 ‘La vostra dignitat davant el tribunal que ens jutja ha posat en evidència la determinació d’una gran majoria del poble de Catalunya per a exercir decididament i pacífica el dret d’autodeterminació’

Els presos critiquen la reacció de l’estat espanyol contra el referèndum i celebren la desobediència contra una prohibició injusta:

‘Les vostres paraules han posat llum a la foscor que les mentides dites pels testimonis de l’acusació havien provocat’.

Per últim, els expressen l’orgull que han sentit escoltant-los i en posar en valor la desobediència civil massiva i la gran victòria del Primer d’Octubre de 2017:

 

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

En el temps de la dictadura del general Francisco Franco, va haver-hi una fèrria censura de tot allò que pogués ser entès com un qüestionament del règim. En aquest context, en Miquel Martí i Pol (1929-2003) escrigué el poema «Aquesta remor que se sent» i que va ser publicat dins del seu poemari «Vint-i-set poemes en tres temps» (1970-1971). 

Posteriorment, i situant-nos en el 30 de juny de 2010, després de la retallada de l’Estatut de Catalunya del 2006 per la censura dels poders de l’imperialisme espanyol, quan n’han passat ja prou anys, la «remor persisteix» i retruny el mot «independència» pels carrers de Catalunya mentre encara n’hi ha qui està per la gran falàcia de l’espanyolisme més retrògad, obscurantista i reaccionari

Cap a Ítaca…? Viatge enllà i bon vent tinguem. Ho anirem seguint i ho escriurem en el Quadern de bitàcola…

Mentretant, al Palau de la Zarzuela hi ha instal·lat Felip VI qui, en nom seu se celebra el judici i, en conseqüència, se signarà o rubricarà la sentència del judici del procés independentista català. Una setmana abans que comencés el judici, la justícia espanyola va rebre un fort cop del Tribunal europeu que va condemnar Espanya per imposar una pena de presó a uns manifestants que havien cremat una foto del rei. «Llibertat d’expressió», ho va considerar el Tribunal de Drets Humans. I com diu Javier Pérez Royo

“A la UE hi ha maneres de defensar-se de persecucions polítiques disfressades de processos judicials”.

 

Tot un avís per a navegants…!

Però, quin n’és el «presagi»…

 

 

 

6.8. Mentrestant el judici en marxa i encara no finalitzat, però a l’espera d’unae sentencia justa, evidentment que al món passen moltes coses que és impossible de consignar còmodament en aquest espai d’escriptura, limitat i insuficient, com hom desitjaria per fer-ne una reflexió adient. Tot i això, en un intent d’aiguabarrejar els Drets humans amb el Judici al Procés català, en voldria destacar alguns fets:

Per sort i en consideració de la riquesa humana no tothom té els mateixos pensaments ni guadim de sentiments amb la mateixa intensitat. Faltaria més…! Però hi ha esdeveniments en què hom voldria gaudir-los i participar-hi de forma més homogènia amb aquelles persones que -pel seu tarannà personal o la seva història professional han conviscut amb nosaltres més íntima i afectuosament. és el cas d’un cantautor català que, havent-lo tingut en una peanya i creient que l’amor a la seva terra catalana era de pedra picada, n’ha resultat tot plegat decebedor.

Fa poc vaig trobar per entre la xarxa entrenyinada d’Internet una missiva adreçada a Joan Manel Serrat qui, pensant-nos que fóra un aliat de la causa independentista catalana, no ha estat realment així, sinó que per motius personals, tot i que respectables, s’ha girat d’esquena. Tanmateix, això no li ha evitat que alguna persona li’n mostrés el ressentiment i se li n’acarés amb una ambivalència de sentiments mitjantçant una carta que consigno tot seguit:

• On resta allò que “Encara tens força, no tens l’ànima morta i et sents bullir la sang?”
• On resta allò que cridaves “Para la LIBERTAD, sangro, lucho y pervivo…?”

• Què li expliques avui al fill que plora al seu pare perquè en el seu país “El riu ja no és el riu, que ja no canta, que rellisca com un barb… i mor sota un pam d’escuma blanca?”

• i si segueixes frívolament entretingut entre corrida i corrida, algun dia et preguntaràs referint-te a la teva terra: “Ella qui sap on és, ella qui sap on para… La vaig abandonar i mai més, no he tornat a trobar-la…”
• “Mentre tu cantes de matinada, la vila és adormida encara?” 

• “Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà… Sense trobar ningú, com ahir, com demà… Hi ha un missal adormit, damunt de la tauleta…I un got d’aigua mig buit quan es lleva la tieta…” 

Partint de la base que l’articulat dels Drets Humans haurien de configurar-se en totes les legislacions mundials de forma automàtica, per sobre de qualsevol altra consideració, penso que ens convindria de fer un repàs exhaustiu de mantes declaracions, esdeveniments succeïts o fets consumats que circulen per tot arreu, per tal de fer-ne una reflexió i copsar si el piu de la balança de la llibertat, de la justícia, de la bondat, de la pau, de l’estimació, del suport al necessitat…esdevé un plenament equilibrat o ajustat o en un flagrant desnivell. 

Mirem-nos-ho proposant dos exemples d’immigració de situacions límits:

6.8.1. Esdeveniments a El Masnou per agressió a immigrants a un alberb institucional de la Generalitat de Catalunya

Es percep un clima d’intolerància davant la diferencia, a remolc de la involució ideològica instigada per moviments populistes d’ultradreta, que està donant peu a fets intolerables com els ocorreguts a El Masnou (on hi passo jornades a la casa pairal). No pot ser que el cas de menors immigrants no acompanyats (anomenats “menes”) es converteixi en un problema de convivència perquè, en general, comencen a ser preocupants els atacs que es produeixen en alguns centres d’acollida d’aquest nois menors vinguts en condicions difícils, precàries i incertes. És veritat que alguns d’ells, en algun cas, han comès delictes molt greus, com l’intent de violació que es va viure a El Masnou durant la Festa Major de Sant Pere. Però posar l’ull de l’huracà a tot el col·lectiu de “menes”, no es pot consentir. El rebuig agressiu que s’ha produït ja en altres poblacions com Rubí, Castelldefels o Canet de Mar no es pot tolerar de cap manera en absolut i també perquè Catalunya, històricament, ha estat i segueix essent una societat plural, tolerant i d’acollida. I això, malgrat:

• Les reiterades i irresponsables accions agressives d’alguns ultradretans.
• Les artificials guerres lingüístiques.
• Les suposades fractures polítiques.
• L’arribada d’un milió i mig de persones en la dècada anterior a la crisi econòmica.
• La tensió política (que no social) de la dècada posterior durant els anys del procés independentista.

Malgrat tot això, la convivència s’ha preservat sempre i, fins i tot, l’atemptat Jihadista del 17-A de 2017, no va donar pas a cap estigmatització de la comunitat musulmana…

6.8.2. El govern italià contra el desembarcament del «Sea Watch-3», detenció i posada en llibertat de la capitana Carola Rackete

Relacionat amb aquest aspecte immigratori hem viscut en els darrers dies la detenció de la capitana alemanya Carola Rackete, que havia salvat quaranta persones al mar amb el vaixell de la seva comandància “Sea Watch-3” necessitant amarrar-lo en un port, quan es va produir un xoc amb la policia costanera italiana que no li’n permetia fer les maniobres normals de l’atracament portuari. Per sort, la jutgessa d’Agrigent (Sicília), la deixa en llibertat adduint expressament un “estat de necessitat” partint de la ponderació entre:

• la garantia de la salut i les vides dels tripulants que imposa el dret internacional (i un principi mínim d’humanitat) i
• … el respecte per les decisions policials administratives, en un context en què no hi ha alternatives, per posar en un port segur els nàufrags recuperats en alta mar.

Una decisió valenta de la jutgessa, Alessandra Vella, però sobretot justa, en contra de les intencions de Mateo Salvini -Ministre d’Interior del govern italià- i posteriors intolerables i infra humanitàries declaracions, la qual cosa demostra que:

«El dret, a més de mur infranquejable, també pot ser “la clau que obri tots els panys”»

Així s’expressava el poeta Vicenç Andrés Estallés.

6.8.3. Aiguabarreig del Procés català amb la immigració i els Drets Humans com a decorat principal de fons

I, com que hem dit que això ho hem de aiguabarrejar amb el Judici al Procés català, diguem també que entre la Carola Rackete –«no va témer desafiar el govern italià»– i en Jordi Cuixart –«Ho tornarem a fer»– no només hi ha en comú una sensibilitat extraordinària davant del fet migratori i la seva concepció com a punt de partida de les nostres societats, sinó també la convicció profunda que l’obediència a les lleis injustes és un dels grans problemes del món actual i que, quan no hi ha alternatives possibles, les aspiracions de futur, la justícia i la llibertat no poden quedar tancades a les bodegues d’un vaixell o en els espais tancats d’un Alberg institucional d’acollida, sinó que s’han d’obrir per fer camí cap a Lampedusa, als pobles d’arreu de Catalunya o trucant les portes de Madrid per despertar les consciències amb la finalitat que s’adoptin les mesures escaients per tal d’adaptar les velles o noves lleis a la norma universal que configura tot allò que fa referència als “Drets Humans”.

(Aquest text està inspirat en un escrit al diari ARA, l’autor del qual és en Benet Salellas)

El llibre de Jordi Cuixart «Ho tornarem a fer» és un escrit lúcid d’un home bo i coinscient que pretén explicar tot el que va passar a la tardor de 2017, reflexionat durant la preparació d’un judici ignominiós i en el que fa aflorar tota l’encarnació de la seva lluita serena, la denúncia d’unes lleis i unes institucions que no s’ajusten a l’expressió de la voluntat popular d’una part del poble català.

La desobediència civil, el dret a la protesta, els drets civils i polítics, l’autotulela del dret a l’autodeterminació…són els baluards que basteixen la consciència d’un al·legat contra l’obediència i la por. Tots aquests elements, ben travats i cuinats a foc lent, es recullen en el llibre abans citat i, com diu, en Benet Salellas -defensor  dels processats de la Causa 20907 / 2017 contra el Procés català-, aquest també ha estat el plantejament que s’ha articuñat en la defensa de Jordi Cuixart i els altres processats:

«Absolutament determinats a esgargamellar-nos un cop i un altre per afirmar que tots aquells fets am,b què s’ha sotmès a judici bona part de la societat catalana eren, per sobre de tot, expressions democràtiques i pròpies d’un sistema madur de drets fonamental…

…Però fins i tot podem i volem anar més enllà, més enllà d’aquests drets polítics i buscar una solició de dins del dret penal. Perquè el dret penal, encarregat de resoldre els conflictes més contundents que es donen en la nostra vida en comunitat, fa segles que recull una institució que ens pot servir també de «traductora» del conflicte entre legalitat espanyola i legitimitat popular d’aquell octubre del 2017: «L’estat de necessitat»…

…Aquest concepte de «l’estat de necessitat» suposa la justificació d’aquella persona que infringeix un deure o lesiona els béns d’algú exclusivament per evitar un altre mal més greu, propi o aliè. I això es troba en l’article 20.5 del codi Penal en el cas espanyol i en totes les legislacions del nostre entorn i, de fet, acaba de ser aplicat per la jutgessa Alessandra Vella per posar en llibertat Carola Rackete«.

 

6.8.4. «Ho tornarem a fer»

Vet a continuació les paraules de Jordi Cuixart en la darrera sessió del Judici contra el Procés català davant de la Sala segona del Tribunal Suprem el dia 12 de juny de 2019:

 

«Bona tarda. Faig ús d’aquesta darrera paraula no tant per defensar-me, que això ja ho han fet els meus advocats, ni per intentar cap reducció de la pena, sinó essencialment per reafirmar-me en tots els exercicis de drets fonamentals que s’han estat reprovant durant tot aquest judici. Bàsicament perquè responen a un interès superior i en aquest cas molt personal i és la veu de la meva consciència. La veu de la meva consciència sempre ha actuat amb coherència i amb el compromís social de la meva vida més pública, oi? En aquest sentit, ho voldria reivindicar un cop més. I a la fiscalia, dir-los que no hi ha cap tipus de penediment; que tot el que vaig fer ho tornaria a fer, perquè estic convençut que és el que havia de fer.

En aquest sentit, un altre retret de la fiscalia era que no s’acceptaven les conseqüències del que s’estava fent, i no és cert. Jo accepto totes les conseqüències del que vam fer. Accepto els actes i les seves conseqüències. Jo vaig anar a declarar als tribunals, a l’Audiencia Nacional el 6 d’octubre del 2017, i hi vaig tornar a anar el 16 d’octubre, i mai no he eludit la justícia. Perquè aquesta és la meva manera de ser i d’actuar. La d’aquell que està actuant en base a la seva consciència. Tots els meus actes van ser públics. I el dia que em van interrogar com a pres polític, els vull advertir que això va ser un altaveu immillorable.

Estic convençut que els meus companys i jo mateix no estem d’acord que estiguem a presó, però també és cert que hem detectat que això és un altaveu, que això ens permet de denunciar de manera encara més contundent la vulneració dels drets fonamentals i la manca de democràcia que patim els ciutadans de l’Estat espanyol. Per tant, no renunciem a aquesta condició de presos polítics. El que estem veient, i és molt probable que no tots pensem igual, és que aquest és un judici a la democràcia. Perquè en realitat el que estem fent és exercir els nostres drets fonamentals, uns drets que hem après amb el pas de la humanitat, després de conquestes que ha aconseguit la nostra societat i que nosaltres estem utilitzant, doncs, amb la major de les actituds.

No em vull fer repetitiu perquè ja s’ha comentat, però és cert que del resultat d’aquest judici dependrà la qualitat democràtica de l’Estat espanyol, no només a Barcelona, sinó també a Vallecas, Pamplona, Salamanca o Vigo. Suposo que som tots molt conscients que el que es penalitzi a Barcelona s’haurà de penalitzar també a Madrid. Estic convençut que en la resposta a aquest intent de penalització, un cop més, tots els demòcrates de l’Estat espanyol ens unirem en defensa del que sempre hem defensat, que és la democràcia i la llibertat d’expressió.

Voldria aprofitar també aquest altaveu que és el judici per fer també un reconeixement als votants de l’1-O, a aquests dos milions tres-centes mil persones que van sortir al carrer amb una actitud pacífica i democràtica, i prenent un compromís. I aquest compromís s’ha de valorar. Perquè no és fàcil fer una acció pacífica i democràtica sabent també que s’estava picant a gent innocent. La gent va sortir amb determinació, i per això diem que és un dia que durarà anys.

Un altre retret dels senyors de la fiscalia que he anat escoltant durant tot el judici des de la tercera fila del banc dels acusats on m’asseia durant aquestes més de 50 sessions, és que vaig fer crides a la mobilització permanent. És així, és que és veritat! I quan t’acusen d’una cosa que és veritat que has fet, què has de dir? Doncs que sí. Que ho vaig fer. I és que tinc l’obligació moral, si m’ho permeten, de tornar-ho a fer avui aquí: ‘Catalans, catalanes! Mobilització pacífica, democràtica, permanent i cívica, i que mai defalleixi!’ I sempre amb aquesta voluntat de millorar la societat.

Si aquest és el retret penal que se’m fa a mi, o a qualsevol altra ciutadà, doncs malament anem en aquest país. Sí, senyors fiscals, mobilització permanent. I dret de protestar davant tots els poders de l’Estat. És el que vam fer el 20 de setembre de manera pacífica i democràtica. Sí, una protesta. Perquè no estàvem d’acord amb una decisió. Però ens limitàvem a fer el que pot fer un ciutadà honest, que és protestar. I és el que sembla que es vulgui posar en qüestió en aquest judici: que la gent deixi de protestar. No! No deixarem de protestar! No deixarem de protestar perquè és el motor d’avançar, allò que fa progressar les societats. Hem de protegir aquest dret perquè els nostres fills també puguin protestar.

Han parlat també de la desobediència civil. Sí. És una desobediència civil en tota regla. Davant del dilema d’obeir una suspensió del Tribunal Constitucional o l’exercici dels drets fonamentals, sí, es van exercir els drets fonamentals. No sóc expert en drets internacionals; és més, no he ni anat a la universitat, però hi ha una cosa que sí que la tinc molt clara: quan una població exerceix la desobediència civil, el que està demostrant és el seu compromís amb la societat. I això no pot merèixer cap retret penal. És un acte de coherència i de responsabilitat, i és un dels instruments més útils que tenen les societats per avançar. Estic convençut que hi haurà molt pocs dubtes entre els demòcrates de tot l’Estat espanyol que, cada cop que un col·lectiu exerceix la desobediència civil, el que està fent és enfortir els drets i les llibertats de tota la societat. Independentment que tinguin més o menys raó. La desobediència civil, que ha de ser no violenta perquè si fos violenta, ja no seria desobediència civil, quan no ataca tot l’ordenament jurídic, sinó aquelles lleis o decisions que considera injustes, i quan a més a més s’accepten les conseqüències; trobar ciutadans que en ple segle XXI, quan l’individualisme és a l’ordre del dia, estiguin disposats a practicar-la, no és motiu de retret, sinó de reconeixement.

Fixin-s’hi: jo crec que el problema no és la desobediència civil: el problema que tenim a la societat actual és l’obediència civil. L’obediència civil que permet que els oceans siguin mars de plàstic, que els refugiats es morin a les nostres costes. Que es persegueixi la gent que vol salvar aquests immigrants. El problema és l’obediència civil de milers de persones que estan votant governants que permeten que a l’Estat espanyol es faci un rescat a la banca de seixanta mil milions d’euros i que al mateix temps hi hagi sis-cents mil desnonaments; o que a Catalunya, una de les regions més pròsperes d’Europa, una de quatre persones estiguin vivint en risc d’exclusió social. I el problema és la desobediència civil? El problema és l’obediència civil de certs ciutadans que continuen sense protestar davant tanta desigualtat o davant tants de despropòsits. Per tant, sí, jo crec que el problema està en l’obediència civil que avui permet i tolera que demòcrates que estem asseguts en aquest banc siguem acusats per l’extrema dreta, braç a braç, en connivència, amb el govern de l’Estat espanyol, amb el govern del PSOE que ens està acusant a nosaltres. El feixisme acusant els demòcrates que, amb major o menor encert, el que mirem de fer és defensar els valors de la democràcia que compartim entre tots.

Per tant, jo el que crec és que en aquest judici, on tots hem fet el possible perquè funcionés el millor possible, no hem solucionat l’arrel de fons, i és que estem obsessionats a buscar un enemic. Potser la qüestió és que ens han educat així, o antropològica, no ho sé, perquè no sóc cap especialista en això, però sí que és veritat que no ens ha permès d’anar a l’arrel del conflicte: hem continuat buscant enemics. Buscant enemics fins al punt que alguns dels testimonis de la meva defensa tampoc s’han pogut expressar amb normalitat.

 

 

I en aquest sentit crec que això no és res més que por:

 

 

 

• por a escoltar…,
• por a la paraula…,
• por a empatitzar els uns amb els altres i a conèixer-nos millor.

 

A mi no em fa res conèixer millor a la gent, les raons dels uns i dels altres, perquè estic segur que jo no tinc tampoc la veritat absoluta. En aquest sentit, crec que hem d’anar a l’arrel del conflicte. I l’arrel no és cap altre que si continuem actuant amb por, difícilment ens podrem conèixer i conèixer les raons dels uns i dels altres i acceptar l’empatia mínima necessària per poder resoldre aquest conflicte, que és un conflicte polític. Ho crec plenament, que és un judici polític. Perquè del que es va parlar des del primer dia va ser del dret a l’autodeterminació. I en qualsevol altre delicte o en qualsevol altra crim dubto que es parli del dret a l’autodeterminació. I el que vull dir també és que davant d’un conflicte polític i la por de la paraula ningú aconseguirà que ens enfrontem entre els pobles, entre els diferents pobles d’Espanya. Per moltes recollides de signatures que faci el PP contra l’Estatut, per molt que intentin dur-nos policies de tots els racons d’Espanya, mai ho aconseguiran.

Més del setanta per cent dels ciutadans de Catalunya avui tenim les arrels en d’altres parts d’Espanya i del món sencer, i considerem els pobles d’Espanya pobles germans, com els pobles d’Europa, i mai aconseguiran la confrontació, perquè junts hem construït el que avui és la societat catalana, una societat molt diversa, molt transversal i on la gent es pregunta molt poc pels seus orígens i on, en canvi, sí que es pregunten molt sobre on volen anar conjuntament. I aquesta és la realitat d’un país ni millor ni pitjor que els altres, però que ha confirmat aquesta realitat. Per tant, jo em comprometo, com a president d’Òmnium Cultural, que no ens enfrontem entre pobles germans de diferents pobles d’Espanya.

El senyor fiscal parlava també del rei com un detonant. Deia: el rei va haver de pronunciar el 3 d’octubre un discurs d’un enorme calat. Sí, sí. D’un enorme calat i d’enorme decepció, n’estic convençut, per a molts espanyols demòcrates i per a molts catalans demòcrates que sense anar a votar l’1-O van veure com el rei renunciava al seu paper de concòrdia, i que el que estava fent era avalar la brutalitat policial. I és que les imatges de la brutalitat policial de l’1-O són molt potents; són unes imatges que duraran anys a la ment de la societat catalana. I en aquest sentit penso també que va ser una oportunitat perduda, la de no denunciar aquesta violència per part del cap d’Estat.

Vaig estar molt content l’altre dia, tot i que segur que no els preocupa massa la meva felicitat, quan els senyors de la fiscalia finalment deien que sí, que hi havia hagut mil ferits. Home! Ja era hora! Ho lamento. I ho lamentaré sempre, que hi haguessin també 63, o 93, policies que també van ser ferits. Ho lamento. Però que es reconegui que hi va haver mil ferits és un exercici de responsabilitat per part de la fiscalia. I ara el que seria molt convenient és que la fiscalia ajudés a aclarir els fets que van provocar aquests ferits.

El que vull compartir amb vostès, en aquests tres minuts que em queden, és que refuso de viure sense esperança, de deshumanitzar la meva vida. I refuso també que les meves relacions i la meva manera de sentir s’hagin d’establir a partir d’ara amb ‘enemics’, perquè jo no tinc cap ‘enemic’. I per això refuso d’odiar ningú. I refuso de dir que no sento cap tipus de retret cap a ningú. El que sí que vull dir és que mai renunciaré a ser feliç, i també que he descobert que jo no vaig néixer per odiar ningú.

 

 

Hi ha un intent de deshumanitzar el moviment en favor de l’autodeterminació i de l’independentisme català, i crec que és responsabilitat de tothom dir que és una opció legítima que mereix tot el respecte, com qualsevol altra opció. De la decisió d’aquest tribunal no canviaran la meva prioritat, que no és la de sortir de la presó, i ho dic amb tota la humilitat i amb tot el respecte cap a vosaltres.

Però estem en una causa col·lectiva i del que estic convençut és que de la decisió d’aquest tribunal en traurem tots una lliçó en relació amb el que fa referència a la lluita en ple segle XXI, de ciutadans que amb tota la humilitat del món han decidit no renunciar que el seu país pugui decidir el seu futur.

 

 

Els vull fer partícips que la meva prioritat com a president d’Òmnium Cultural no és no és sortir de la presó, tot i que entenc que la presó és il·legítima perquè no soc culpable de cap delicte. La meva prioritat és continuar avançant i treballar en la resolució del conflicte polític i aconseguir doncs que els meus fills, els dos grans, el petit Amat que estic veient créixer entre barrots, i un que està venint, que si Déu vol a la tardor, ja que vaig a tenir, doncs que puguin viure en un país millor i més lliure.

I em sembla que aquesta és una aspiració que unifica tots els éssers humans.

I acabo amb dues consideracions més. Estic convençut que aquest país no caurà en la frustració. Hem superat situacions més adverses i hem sigut capaços d’aixecar el cap davant de fets encara més negatius. Som un país d’immigrants, un país on els seus ciutadans van decidir fa més de quaranta anys que la llengua catalana seria la seva llengua vehicular a les escoles per aconseguir que tothom tingués les mateixes oportunitats, i que ningú hagués de renunciar a la seva llengua d’origen, i prova d’això és que avui a Catalunya es poden parlar més de 300 llengües, i que el català segueix sent una llengua de cohesió social, un país com Catalunya de lluites compartides, que va asfaltar els seus carrers i les seves places amb les mans, amb la lluita del moviment veïnal, i, per tant, estic convençut que no caurem en la frustració, i que no deixarem de lluitar pel dret a l’autodeterminació. Continuarem lluitant lliurement i pacíficament per decidir el nostre futur.

Perquè fixin-s’hi: si la violència policial no va poder fer res contra milers de persones l’1-O, algú creu que una sentència farà que els catalans deixin de lluitar pel seu dret a l’autodeterminació? Estic convençut que no, que continuarem lluitant pacíficament per poder exercir el dret a l’autodeterminació.

I acabo, se’m jutja per ser el desè president d’Òmnium Cultural, i ambdues coses són un honor, i se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar, per mobilitzar, per votar, i els dic sense cap tipus d’acritud, i tampoc de prepotència, i amb tota la serenitat del món que estic convençut que ho tornarem a fer, que ho tornarem a fer, i ho seguirem fent com ho hem fet fins ara, pacíficament, serenament, però amb tota la determinació del món.

Moltes gràcies.»

 

( II ) 7. EL JUDICI ES VA DESENVOLUPANT I ARRIBA AL SEU FINAL. ENDARRERA QUEDEN LES PROVES DELS PERITS O ESPECIALISTES, L’EXHIBICIÓ DE LA FASE DOCUMENTAL I DE VISIONATS, AIXÍ COM TAMBÉ ELS INFORMES DE L’ACUSASIÓ I DE LA DEFENSA I LA DARRERA PARAULA DELS ACUSATS, ABANS QU EL PRESIDENT DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM PRONUNCIÏ LA DITA FRASE

«VISTO PARA SENTENCIA»

Aquests darrers punts -específics sobre «el desenvolupament» i «la sentència» del judici- respecte del tema:

 UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI -«EL COMENÇAMENT», «EL DESENVOLUPAMENT» I «LA FINALITZACIÓ»- DEL QUAL EN  LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ,

…es troben a continuació dels temes WEB que s’han enunciat en l’apartat ( II i III )

( i III ) 8. LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907 / 2007 EN RELACIÓ AL JUDICI CONTRA EL PROCÉS CATALÀ