LA GLÒRIA I EL DESHONOR DE JORDI PUJOL I SOLEY EN EL SEU 90è ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT

Jordi Pujol, després d’haver dit que s’havia quedat sense arguments a favor de la unitat d’Espanya (o en contra de la independència de Catalunya, que ve a ser el mateix), l’Estat va procedir a la seva demolició.

L’atzar o el que sigui, ha volgut que Jordi Pujol hagi complert 90 anys sumit en un silenci com si ja fos mort.

Jordi Pujol, amb la seva controversia, demostra dues coses:

• Que la política espanyola està sempre condicionada per Catalunya, però que la política catalana no ha aconseguit ser més que un subsistema de l’espanyola. Hi va haver moments que Pujol, certament, va condicionar Espanya des de Catalunya, però va voler cobrar-s’ho com un líder espanyol més i arribat el moment se li va passar la factura que a d’altres -recordem Felipe González o José Maria Aznar- no se’ls passarà mai.
• Que Jordi Pujol haurà estat un dels polítics de més qualitat que hagi tingut Espanya -no Catalunya que té una altra tradició-, i la discussió sobre què pesa més, si la seva obra de govern o la seva corrupció, no té solució perquè les dues coses van juntes.

🔴 (3) “LA RELACIÓ AMB ESPANYA I EL GRAN VENEDOR DE CATALUNYA”

Per Fernando Ónega

🔴 Cal clicar aquest LINK per consultar l’original de l’article, tot i que es pot llegir a continuació:

“La relació de Pujol amb els governs espanyols, és a dir, la relació de la Generalitat que presidia i l’Estat, l’explica ell mateix en un dels seus llibres de memòries: “Per aconseguir una autonomia de gran qualitat social que garantís la identitat catalana i que fos reconeguda dins i fora d’Espanya havíem de ser forts a Catalunya i tenir pes a Madrid”.

Probablement el seu primer vincle va ser amb la Corona. La relació amb Joan Carles I va tenir complicitat, com es va demostrar en el cèlebre “tranquil, Jordi, tranquil”. Molts anys més tard li vaig preguntar per la seva memòria del rei i em va respondre que pensava que el monarca mai entendria a Catalunya, però “inspirava confiança” i gràcies a aquesta actitud real “Catalunya va seguir creient en el seu bon encaix en l’Estat, es van fer progressos lingüístics i l’ambient va ser molt positiu”. La confiança es va traslladar a Felip VI quan, sent encara Príncep d’Astúries, va reconèixer una identitat nacional catalana. Segons Charles T. Powell, a Pujol li va agradar tant que va animar a Felipe González a que fes seves les paraules del Príncep.

Un esglaó més baix, no hi va haver govern espanyol que no depengués de Pujol en algun moment:

• Hi va dependre Adolfo Suárez, que va aconseguir la investidura, legislar i salvar-se en una moció de censura gràcies als vots de la llavors anomenada “minoria catalana”.
• Hi va dependre Felipe González quan va perdre la majoria absoluta el 1993 i es va mantenir en el poder gràcies als escons de CiU fins que Pujol el 1995 li va dir: “Ho lamento molt, vaig a haver de retirar el suport, però de veritat que ho sento molt per tu”, i González no va poder aprovar els pressupostos i va haver de convocar eleccions.
• Hi va dependre Aznar, que va segellar el Pacte del Majestic dies després que els seguidors del PP celebressin la victòria del 96 amb un “Pujol, enano, habla castellano”.
• I del seu partit hi va dependre Zapatero, perquè els seus escons van salvar a el govern i a la pròpia Espanya, que el PP deixava caure, en el dramàtic maig de 2009.
• De Rajoy no en parlem perquè, encara que hagués governat Pujol, no ho podria salvar després de l’155.

Avui es pot dir que la relació Pujol-Espanya ha estat una exhibició de pragmatisme, de realisme i d’intel·ligència política. Pujol va elaborar, sens dubte, les bases del que ara es coneix com “estructures de l’Estat català”, però no va creure en la independència com a meta assolible. En conseqüència, va aplicar el seu principi: una Catalunya gran en una Espanya gran. Es va dedicar tant a aquesta idea que el diari ABC el va proclamar “Espanyol de l’any 1984”.

Mai va voler que un militant de CiU, ni Duran Lleida ni Miquel Roca, fos ministre, però va facilitar la governabilitat, la seva obsessió. I, naturalment, li va posar preu: gran part del desenvolupament autonòmic es va aconseguir per aquests acords, fins i tot amb Aznar. Els governadors civils van desaparèixer com a tals perquè ell ho va exigir. No és cert, en canvi, que Aznar hagués sacrificat Aleix Vidal Quadras per la seva exigència. Miguel Ángel Rodríguez ho recorda com un soci incòmode, que intentava esprémer tot el que podia: “cada final d’una negociació era el començament de la següent”. El resum d’aquesta relació és que es va canviar estabilitat per autogovern de Catalunya. Aquest era el negoci.

Però hi ha una part menys recordada: l’apostolat de Catalunya que Pujol va fer per gran part d’Espanya. Va viatjar a moltes províncies com un venedor d’una mercaderia anomenada Catalunya. El 1983 va organitzar a Madrid una magna exposició amb un títol suggestiu: “Catalunya dins de l’Espanya moderna”. Es reunia amb grups de periodistes i personatges de tota condició a Barcelona o Madrid. Un gran venedor. La seva etapa és, probablement, l’edat d’or de la relació, ara turbulenta, Generalitat-Estat espanyol”.

.

(IV) «LA GLÒRIA I EL DESHONOR DE JORDI PUJOL»

Després de la confessió sobre els seus diners ocults, Jordi Pujol es va amagar. Literalment. Obligat, va deixar el seu ampli despatx del passeig de Gràcia i es va refugiar en un petit lloc dels baixos d’un edifici  al carrer Calàbria de Barcelona. Era el temps dels insults al carrer i d’un xàfec de crítiques. 

Però han passat els anys i les greus acusacions que pesen sobre la seva família segueixen pendents de judici i sentència. I Pujol ha decidit ser fidel a un dels seus traços de personalitat: l’autoestima.

Pujol ja té 90 anys. Camina amb certa dificultat, ajudat per un bastó, la seva sordesa és notable. I té preocupacions de salut en el seu entorn. Però el seu estat d’ànim, diuen els que el freqüenten, és bo. Segueix actiu, però ja sense tractar d’influir. Rep a estudiants, contacta amb periodistes i s’interessa per qüestions d’actualitat, com el futur de la Nissan.

Segueix la via judicial que fa, massa lentament, el seu curs. Pujol pensava, segons els seus col·laboradors, que amb la confessió salvava els fills. No només no els va salvar, sinó que es va condemnar ell mateix.

El temps i, en part, els jutges determinaran quina part d’aquesta herència taca l’altra herència: la d’un polític i personatge polièdric -intel·lectual, nacionalista, banquer, activista antifranquista, socio-liberal- que sempre va tenir vocació de líder moral i ètic i va haver d’acabar demanant perdó.

🔴  (4) “L’OBRA DE GOVERN O LA FICCIÓ DEL PODER”

Per Antoni Puigvert

🔴 Cal clicar aquest LINK per consultar l’original de l’article, tot  i que es pot llegir a continuació: 

“Les pors i incerteses d’avui estan lluny de les esperances i il·lusions que, malgrat tots els problemes econòmics (caiguda del tèxtil, per exemple) suscitava estrenar la democràcia, recuperar l’autogovern, programar infraestructures, edificar escoles, fomentar la inversió estrangera, inaugurar museus, potenciar la llengua catalana o crear una xarxa hospitalària…

La modernització pujoliana no va ser molt diferent de l’espanyola en general. L’administració, per exemple. Pujol es va empassar la immensa quantitat de funcionaris de l’Estat que li tocaven en el procés de descentralització autonòmica. Va catalanitzar aquella herència, però no la va reformar. No la va rectificar amb criteris d’eficiència, agilitat i flexibilitat. Alguns organismes van mostrar el que podria haver significat per a l’economia i la societat catalana un model administratiu més àgil i eficient. El president Pujol va preferir acumular funcionaris i transferències. Una màquina enorme i de quatre barres, impermeable a la son noucentista d’una Suïssa mediterrània.

L’administració catalana va acumular molt poder, i el va exercir de manera molt espanyola. Legalista i exigent amb l’administrat, no va saber guiar-lo, no va impulsar una veritable transformació de país. No va contribuir a modernitzar l’agricultura, a potenciar la indústria en els llocs en què s’enfonsava. No va servir per transformar el turisme de sol i platja; ni per consolidar el sistema educatiu com a ascensor social. Tot el bo que hi ha a Catalunya en aquests àmbits respon a la iniciativa privada. La reforma universitària de Mas-Colell és un dels millors èxits de l’administració Pujol; i el model sanitari, per descomptat (encara que en altres autonomies també és bo).

L’escola catalana va ser una gran victòria de tot el Parlament, que va avalar la immersió. Però de seguida va perdre el sentit original, integrador. Els governs de Pujol van fomentar una lectura identitària, que va abanderar el tècnic Joaquim Arenas: emparant-se en el consens parlamentari, va impulsar una visió nacionalista de la llengua.

TV3 i Catalunya Ràdio sí van respondre a una idea clara: projectar un gran ull en català sobre el món, configurar una audiència comunitària, potenciar la llengua. Es diu que han servit per adoctrinar: no, han servit per empolainar-se. Durant anys, els catalans, dispersos i acomplexats sota el franquisme, es van reunir davant de l’espill de TV3 i es van sentir atractius. Pujol ho deia autoestima.

Ens anem allunyant del temps de Pujol. La persona, feliçment, segueix entre nosaltres -terriblement erosionada, això sí, pel pes d’una ombrívola història de corrupció familiar-, però la realitat dels seus anys de govern es va perdent en una nebulosa en la qual l’oblit i la llegenda es confonen, com passa amb totes les obres humanes. Es diu que és el creador de la Catalunya d’avui, però la seva obra de govern, sent tan llarga, va deixar escassos fruits que mereixin el qualificatiu d’excel·lent.

En canvi, el pes polític de Pujol va ser enorme, colossal. Ha estat un polític de gran intel·ligència i astúcia. Capaç d’impressionar als forts i de meravellar als senzills, de fascinar auditoris, de negociar avantatjosament amb el poder central, de viatjar, políglota, pel món buscant capitals o influència. Aquestes capacitats eclipsaven de fet l’obra dels seus governs, que mai van estar a la seva altura.

Tarradellas havia marcat el camí: el poder és simulació. Una Generalitat que no podia canviar a fons la vida econòmica i social catalana, va servir per crear una formidable imatgeria simbòlica, una ficció de país, una suggestió de poder. Sota aquest paraigua simbòlic es van acollir diverses generacions. Potser per això la ficció segueix. Corregida i augmentada”.

Cadascú, finalment pot triar el seu Pujol preferit:

• El cristià devot…
• L’activista empresonat per la dictadura…
• El banquer mecenes que va acabar essent un mal banquer…
• L’ideòleg d’un moviment que va contribuir a la cohesió civil de Catalunya…
• El governant que va prestigiar la Generalitat i que va mantenir el suport popular durant vint-i-tres anys…
• El cabdill personalista que es va erigir en l’únic intèrpret de les necessitats del país…  
• El pare de família permissiu que va deixar fer mentre la corrupció sitèmica contaminava el seu partit i el seu govern…

Totes les ànimes de Pujol són Pujol i no només no s’exclouen, sinó que es complementen:

• El Pujol patriota explica el seu esperit de sacrifici, però també la seva ambició…
• La dèria de Pujol pel país el va portar a ser un governant capaç de combinar el peix al cove amb la visió estratègica…
• Pujol va creure’s i va tenir la convicció que Catalunya el necessitava més que ningú i que tots els seus actes -també els actes reprovables i il·legals-, s’havien de tolerar perquè, al cap i a la fi, el cim de la muntanya s’hi arriba fent giragonses…

Una persona tan preoculada per la posteritat, com va poder permetre que uns diners a Andorra i les presumptes activitats dels seus fills i acòlics possessin en perill el seu legat…?!

Malgrat tot, el balanç del pujolisme arribarà, serà exhaustiu, i no es limitarà al trist epíleg que l’ha dut a l’ostracisme.

Perquè si no fos d’aquesta manera, renunciaríem a entendre la Catalunya de l’últim mig segle XX.

.

(V) «LA GLÒRIA I EL DESHONOR DE JORDI PUJOL»

Hem escoltat unes paraules de Jordi Pujol en aquest mes de juny de 2022:

• “El país està trist”,
• “El país està desendreçat”, i
• “La política catalana està en crisi”.

Ho ha dit Jordi Pujol en la primera entrevista radiofònica concedida a Josep Cuní a la Cadena SER des de la declaració pública sobre la deixa del seu pare. Alguns negaran l’autoritat de Jordi Pujol per emetre judicis públics, després de les peripècies que tots coneixelam. Però la seva capacitat per percebre les coses que passen (i que li va permetre estar dos dècades al capdavant del país) no es pot menystenir. En un context mundial extremadament greu, en què l’ombra dels anys trenta -totes les distàncies guardades- emergeix com una advertència dels perills que correm, Catalunya viu entotsolada, donant voltes a la sínia, sense sortir de l’atzucac a què l’ha dut la ressaca de l’octubre del 2017.

Així s’expressava en Josep Ramoneda a l’ARA del dia 3 de juliol de 2022 en el seu article dominical “La sínia”. I és precisament que en el mateix diari l’Antoni Soler ens regala un altre article curull de lucidesa -“El llegat de Pujol”- centrant la figura d’aquest personatge polític des d’una visió ambivalent entre condescendent i  rigurós:

«Jordi Pujol ha reaparegut per fer brillar el comiat de Josep Cuní, i ha deixat dos titulars rellevants:

• El primer, que li sap greu que li diguin corrupte, perquè mai no es va embutxacar diner públic.
• El segon, que posa la mà al foc per “la gran majoria de la seva família”.

.

Les paraules de Jordi Pujol reobren un debat incòmode, un debat nacional, si se’m permet l’expressió, que consisteix en com gestionar el llegat d’un dels polítics catalans més rellevants del segle XX. És una qüestió que no pot deixar de generar dubtes, excepte als saberuts i radicals de tot signe. A mi també me’n genera, i intentaré desgranar-los.  Crec Pujol quan diu que no va utilitzar la política per enriquir-se (més aviat crec que hauria fet molts més diners sense el seu compromís de país). Però també crec que va cometre dues faltes objectives –l’una, mentir, i l’altra, eludir els seus compromisos fiscals–, que no poden deixar de tenir conseqüències.

I se li poden retreure encara tres faltes més, que no tenen tant a veure amb la cobdícia com amb la supèrbia del governant que, a base d’èxits electorals, acaba instal·lant-se, qui sap si de forma inconscient, en una posició d’impunitat:

Primer, va convertir una qüestió personal –la querella contra Banca Catalana en un afer de país,  quan la seva obligació justament era la contrària, és a dir, protegir Catalunya –i el nacionalisme català– de qualsevol efecte derivat de la seva activitat com a banquer, fins i tot acceptant que no hi hagués cap delicte i que les motivacions del cas fossin polítiques. 

Segon, en lloc de prevenir o evitar accions reprovables dins la seva família, cosa que hauria estat lògica en una persona especialment preocupada pel seu llegat, no només va mirar cap a una altra banda, sinó que va permetre que aquestes males pràctiques niessin en el nucli del seu partit i de la institució que governava, cosa que va provocar un efecte de metàstasi i va donar un exemple pèssim: la corrupció estructural que va acabar liquidant les sigles CDC no s’explica sense que s’hi instal·lés prèviament una sensació de barra lliure, producte de molts anys d’hegemonia política.

Tercer, hi ha altres Pujols, i no només són compatibles amb el Pujol encegat per la supèrbia, sinó que el complementen i potser fins i tot l’expliquen:

• Un és el Pujol activistal, que lluita contra el franquisme, és torturat i empresonat, i s’expressa amb valentia davant del jutge que el condemna a set anys de presó.
• L’altre és el Pujol banquer, que fa diners però que té la dèria d’ajudar a construir estructures sòlides de país, aguantant la mitja rialleta dels burgesos com ell, tot esperant el moment en què torni la democràcia.
• Un tercer és el Pujol líder, orador esplèndid, estudiós infatigable, autor –o almenys coautor– de consignes de país que han sobreviscut fins avui.
• I el quart és el Pujol governant, que edifica i consolida l’autogovern, amb polítiques que segurament demanen un article a part, però que configuren un llegat d’una importància inqüestionable.

Tots aquests Pujols són igualment autèntics, i cadascuna de les seves virtuts conté la llavor dels seus defectes. Pujol ha pagat personalment pels seus pecats, i espero que la justícia passi comptes amb tots els qui no formen part de “la gran majoria de la seva família”. M’agradaria que tots els polítics espanyols que han actuat de forma similar o pitjor, però no estan en el punt de mira del deep state sinó protegits pel seu mantell opac, paguessin amb igual puntualitat i proporció. Però el judici del personatge Pujol no es pot reduir a una sola de les seves facetes, encara que sigui la més decebedora. I m’atreveixo a dir que cap estat democràtic homologable negaria a un dels seus polítics més rellevants, quan arribi l’hora, un comiat honorable».

.

(VI) «LA GLÒRIA I EL DESHONOR DE JORDI PUJOL»

L’obra de govern de Jordi Pujol pot llegir-se a l’apartat següent en tota la seva dimensió: noms i cognoms del Consellers, així com el desplegament de la tasca política del territori de Catalunya:

→ Llegiu l’article principal sobre el govern de Catalunya 1980-1984.
→ Llegiu l’article principal sobre el govern de Catalunya 1984-1988.
→ Llegiu l’article principal sobre el govern de Catalunya 1988-1992.
→ Llegiu l’article principal sobre el govern de Catalunya 1992-1995.
→ Llegiu l’article principal sobre el govern de Catalunya 1995-1999.
→ Llegiu l’article principal sobre el govern de Catalunya 1999-2003.