En aquest 77è aniversari del meu naixement al bressol de Catalunya -Ripoll-, a l’hivern d’un 28 de gener de 1943, he repassat els textos que darrerament he anat escrivint en l’aplicació informàtica d’aquest Web-Blog per festejar aquesta diada anyal. I, de ben cert, que no només rubrico tot allò expressat d’antuvi, sinó que m’hi reafirmo en la seva totalitat comunicativa fil per randa, abastament i en tots els seus ets i uts.
Aquest any, en arribar als 77 anys, un número que em plau de considerar-lo màgic per excel·lència, no puc menys d’atorgar-li’n la magnificència que li correspon i -pel que fa a mi personalment-, he de manifestar la complaença d’haver-hi arribat en aquest any del calendari 2020. I, atès que aquest número se’ns presenta tan fascinant, en proposo algunes dades de ben folgada ponderació:
En el món clàssic, per a Pitàgores el número 7 era el número perfecte. I Roma es va edificar sobre 7 turons. L’instrument sagrat del déu Apol·lo -la lira-, consta de 7 cordes. Així com també en són 7 les notes de l’escala diatònica musical. I, fins i tot, els grecs van decidir que havien de ser 7 les grans meravelles del món, representatives del súmmum de bellesa.
A l’edat mitjana descobrim que el 7 era la suma de les tres arts liberals del Trívium (la gramàtica, la dialèctica i la retòrica) i les quatre del Quadrívium (l’aritmètica, la música, la geometria i l’astronomia). Per la seva part, Dante Alighieri l’utilitzà per descriure els 7 inferns en la «Divina Comèdia«.
En un terreny més místic, la numerologia occidental considera que el número 7 fa referència al pensament representatiu de la totalitat de l’univers en moviment, ja que és la suma de 4+3=7 (els quatre elements de la natura –aigua, terra, foc i aire– així com els quatre punts cardinals –nord, sud, est i oest-, de l’orientació espacial) + (el tres, de la simbologia de la perfecció divina –concebuda com una trinitat conceptual-, que ha donat volada a la creença llatina del “Omne trinum est perfectum”). Per tant, la unió d’aquestes dues xifres (quatre, referides al món real-material + tres, pel que fa al món virtual-celestial) es considera com una combinació d’índole perfecta.
La Bíblia i la tradició cristiana utilitza el número 7 en múltiples ocasions. Efectivament. El món es va crear, dins de la mentalitat religiosa hebrea, simbólicament i literària, en 7 dies, influència haguda del poble sumeri de l’antiquíssim orient mitjà. Salomó va construir el Temple de Jerusalen en 7 anys. Jesús explica a Pere i disposa que cal perdonar “fins a 70 vegades 7”. També es comptabilitzen 7 sagraments. I en són 7 els pecats capitals. Fins i tot, la predilecció per aquesta xifra fa que els evangelistes arriben a proposar en número de 7 les frases, suposadament pronunciades per Jesús, abans de morir a la creu.
Però en el nostre dia a dia també trobem nombroses referències a aquesta xifra: tenim setmanes de 7 dies i també són 7 els dies que la lluna tarda a canviar de fase. L’arc de Sant Martí es compon de 7 colors. I no ens podem oblidar de les 7 belles arts com en són l’arquitectura, la dansa, l’escultura, la música, la pintura, la literatura i el cinema. Diuen que els gats tenen 7 vides i quan expliquem contes als nens, mai no falten els clàssics de la «Blancaneu i els 7 nans«, ni «Les 7 cabretes i el llop«.
Quan ens enfadem preguntem “Per quins set sous…?”, una locució que prové de l’edat mitjana. També anomenem “Set ciències” les persones que tenen un gran domini respecte de diferents disciplines.
I si obrim la Wikipedia i hi tafanegem una mica trobarem el número 7 dins d’una classificació o ordenació metodològica quasi interminable, en referència a resultats i a combinacions matemàtiques prou originals, a curiositats pròpies de les ciències naturals (tant en formulacions químiques, com en contemplacions astronòmiques o d’observació en el camp de la biología), a interessants qüestions populars i a cridaners temes de diversa categoria…
Desitjo per a tothom una bona salut -i ni que sigui amb una mala salut de ferro-, però sempre amb prou dignitat. Tant de bo que tothom, qui llegeixi aquestes ratlles, pugui arribar sa i estalvi a aquesta edat, com la meva pròpia, ja de quasi un final de la década dels setanta anys viscuts, tot i que és -malauradament-, el temps més propici perquè l’organisme humà s’esforci per caminar en davallada i comenci o continuï exhibint sorpresas de salut nocives, danyoses i del tot imprevistes. Tanmateix, cal entonar aquí un “Sursum corda” / “Amunt els cors” per tal de poder continuar amb l’ànim ben decidit el debut de la vida en l’escenari d’aquesta excursió meravellosa on -evidentment-, encara que la tramoia i els decorats canviïn, hom és com és i el personatge que escriu tot això, amb els seus 77 anys ja a l’espatlla, pugui seguir interpretant adientment el tarannà que li’n correspon, així com amb el capteniment idoni que millor li n’escaigui, per poder rebre un any més, si és possible i sempre que s’ho mereixi, l’aplaudiment i la felicitació d’aquesta representació, tal i com ha quedat escrit en el cartell indicatiu o anunciador d’aquesta funció que, escollida literàriamentc com una metàfora teatral, resulta ser i efectivament esdevé, com viscuda de manera ben real en aquest 28 de gener de 2020, intitulada:
por 
