(I) LEONARDO DA VINCI ALS 500 ANYS DE LA SEVA MORT

(II) LA CONQUISTA DE LA LLUNA ALS 50 ANYS DE L’HEROÏCITAT

1. LEONARDO DA VINCI ALS 500 ANYS DE LA SEVA MORT

2. LA CONQUESTA DE LA LLUNA ALS 50 ANYS DE L’HEROÏCITAT

INTRODUCCIÓ AL TEMA

 

1. D’ENTRADA, ES RECAPITULA EL CONTINGUT PRINCIPAL I MÉS IMPORTANT D’AQUESTES PLANES WEB [ miquelangelbosch.com ] A L’HORA D’INSERTAR-HI UNA NOVA TEMÀTICA EN LA CELEBRACIÓ DE DOS ANIVERSARIS CIENTÍFICO-TECNOLÒGICS QUE ES DETALLEN TOT SEGUIT

 

Aporto, doncs, dos temes nous a aquestes planes digitals en ocasió de dos aniversaris:

• La commemoració del 500 aniversari de la mort de Leonardo da Vinci (1452-1519)
• La celebració del cinquantenari de l’allunatge humà (Juliol de1969)

 

I ho faig conscient, després d’haver tractat en aquestes planes WEB del meu domini -vegi’s tot polsant el link que s’insereix aquí mateix-,

[ miquelangelbosch.com ]

temes de molt diversa índole i de variat repertori:

• Tant de teologia, una disciplina que s’ocupa de l’estudi de déu o de la trascendència i, per extensió, també aplicada a l’estudi dels temes relacionats amb la religió, així com també -i sobretot- del llibre sobre les escriptures o bíblia, des del criticisme i la interpretació moderna o hermenèutica i la seva possible  influència mitològica degut a les relacions existents entre el poble hebreu i la religió de les civilitzacions orientals.
• Del món de l’educació -després d’una vida dedicada a l’ensenyament alguna cosa en puc oferir- i les diverses tendències amb què s’ha presentat i es presenta la seva comesa, així com les meves reflexions personals en el decurs del temps en què hi he estat implicat, així com l’estructura i el recorregut -en forma de mapa conceptual- de tot allò que sobre la llengua catalana i castellana he donat a conèixer als meus alumnes.
• També de política, sobretot, la més propera al nostre país, relacionada amb  l’iindependentisme català en els seus diversos avatars: des del resseguiment de la diada nacional catalana i les manifetacionses multitudinàries de l’11-S, la consulta del 9-N de 2014 i l’eclosió del referèndum de l’1-O de 2017, fins el judici contra el procés català al tribunal suprem en la causa especial 20907/2017 i les seves conseqüències.
• Sense oblidar obituaris íntims de familiars, companys de professió, antics alumnes i d’amics, així com commemoracions recurrents per rememorar diades especials –Nadal, Any Nou, Pasqua, Sant Jordi i Sant Joan-, i d’altres per recordar i reflexionar sobre el pas del temps personal, centenaris importants de personatges significatius de tot l’arc variat de l’activitat humana, sigui de la ciència, de les lletres, de la música, de la tecnologia, del medi ambient, de la medicina o de l’art, especialment la pintura i la seva evolució històrica, tant de la nostra terra com d’interès mundial. I així ens podem trobar amb temàtiques que versen sobre aspectes lingüístics, científics i de gran cagegoria humanes en tractar personatges com Leonardo da Vinci, Pompeu Fabra, Pere Casaldàliga, Stephen Hawking, Josep Maria Ballarin, Pau Casals…
• Nogensmenys, cal esmentar l’atemptat del 17-A de 2017 i les consecutives commemoracions anyals en què s’intenta esbrinar els motius de la perfídia, encara silenciats, així com la leit motiv, en aquest tema i en d’altres, sobre la meva dèria en rebutjar frontalment els fake weus que proliferen arreu i el meu desconcert obsessiu per la deslleialtat de l’Estat vers Catalunya i el  clavegueram que, subterràniament, circula per sota els nostres peus.
• Ultra tot això, no podia faltar el nom de Joan Sebastian Bach, tractat amb tota exhuberància clàssica de notes musicals -interpretades a l’orgue per Cameron Carpenter, Jonathan Scott o Jaques Loussier-, així com molts d’altres compositors d’excel·lència  i en contraposició a llurs figures, les tonades populars -un exponent antologic d’una festa major de poble o de les festivitats catalanes– de La Trinca i altres cantants de la nostra terra.
• O bé aquell tema apassionant i captivador d’Albert Einstein sobre la relativitat general i les seves conseqüències en l’origen de l’Univers i el misteri de les teories que envolta el microcosmos i el macrocosmos. Sense oblidar el tema de la conciencia i tot un seguit d’articles que sota l’enunciat d’historia, religió, ciencia i filosofia planen conjuntament amb aquest web procedent d’un altre que respon per [ cienciarazonyfe.com ].
• I altres vessants lingüístiques, científiques i humanes en tractar personatges com Pompeu Fabra, Pere Casaldàliga, Stephen Hawking, Josep Maria Ballarin,…

2. DES DE «L’INICI PERSONAL DEL PLANETA BLOG’S» FINS de les actuals planes [ miquelangelbosch.com ] AL WEB [ cienciarazonyfe.com ] DEL «¿QUÉ TE PARECE? / QUÈ TE’N SEMBLA?»

I bé. Des del primer tema que vaig intitular «En l’inici personal del planeta Blog’s» d’aquesta web personal -que el Departament d’inforrmàtica de l’antiga ETPC, avui Escola del Clot-Jesuïtes El Clot (Barcelona)- em va regalar amb motiu de la meva jubilació al setembre de 2007-, fins a la relació existent amb una altra web posada al dia -que comparteixo amb el meu amic Lluís Álvarez Valcárcel- i que respon per [https://cienciarazonyfe.com] dissenyada espectacularment, ben travada metodològicament i valuosa i pruada de contingut, ens brinda aquí unes pàgines virtuals de caire científic, en l’ordit d’una temàtica particular i desenvolupada (textos, fotografies i videos) sota el concepte general que  ensems amaga i revela la «Historia», la «Ciència», la «Religió» i la «Filosofia» en polsar l’enunciat «¿Qué te parece? / Què te’n sembla?»

 

 

El WEB en qüestió es desplega i subdesplega en polsar el link que s’insereix

[ cienciarazonyfe.com ]

i d’acord amb el sumari que segueix a continuació:

.

 

 

2.1. HISTORIA

 

• La historia, hoy.
• La Prehistoria.
• La Edad antigua: Mesopotamia, India y China; Egipto; Persas i Fenicios; Grecia; Roma.
• La Edad media: la Sociedad, la Política, el Campo, el Castillo, la Ciudad, el Románico, el Gótico y la Música medieval. 
• La Edad moderna: la sociedad y la política; la revolución científica; Grandes figuras; el Renacimiento y el Barroco.
• El Siglo XIX: La Sociedad; la Política, la Ciencia i la Tecnología; Grandes figuras; la Pintura; la Arquitectura, la Escultura i la Música.
• Los siglos XX-XXI: la Sociedad; la Política; la Ciencia; la Tecnología; Las Bellas Artes; la Arquitectura; la Música; el Cine; el Deporte. 

.

 

 

2.2. CIENCIA

• El Universo: Teorías y leyes del Universo; el Origen del Universo; un viaje por el Universo; el Sistema solar; Galaxias y agujeros negros; el Misterio del Universo.
• La Vida. Origen. 
• La evolución. Teorías.
• La Genética.
• La Ecología.
• La Extinción de la vida.
• La Neurociencia.
• Los fenómenos Paranormales.

.

 

 

2.3. RELIGIÓN

 

• La Bíblia: Mitos e Historia.
• Influencias en el Judaísmo y en el Cristianismo.
• ¿Quién fue Jesús de Nazaret?
• El Jesús de la historia y el de la fe.
• Orígenes del Cristianismo.
• Creencias cristianas.
• El polémico Vaticano: de los siglos I al XIV; del XIV al XVIII; del XIX al XXI.
• Tiempos de cambio.
• Sobre dioses y creencias.
• Religión sin religión.
• Ciencia versus fe.

.

 

 

2.4. FILOSOFÍA

• Para qué sirve la filosofía.
• Historia del pensamiento:de los orígenes hasta el siglo XVIII; Del siglo XVIII hasta nuestros días.
• Lógica; Lenguaje; Derecho.
• Conocimiento y Verdad.
• Filosofía de la Ciencia.
• El hecho religioso.
• Ética: teorías éticas; la felicidad; la bioética, la sexualidad.
• Problemas sociales actuales.

.

3. SOBRE LES ARTS, LA CIÈNCIA, LA TECNOLOGIA I EL DESCOBRIMENT DEL NOU MÓN CONJUNTAMENT AMB EL PERIPLE POSTERIOR DE LA VOLTA A LA TERRA, FINS A L’ARRIBADA DE L’HOME A LA LLUNA

En exposar els temes de la «Commemoració dels 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci (1452-1519)» i dels «50 anys de l’allunatge humà (20 de Juliol de 1969)» em plau referir-me als continguts que:

• Sobre l’art pictòric, la ciència i la tecnologia van desenvolupar-se en el Renaixement italià gràcies a la personalitat excepcional de Leonardo da Vinci.
• Sobre la gesta o proesa que ha suposat per a la humanitat l’arribada de l’home a la lluna en una demostració d’heroïcitat personal i d’investigació cientifico-tecnològica de primer ordre.

.

3.1. L’ART DE LA PINTURA

La pintura es l’art i la tècnica de crear imatges a través de l’aplicació de pigments de color sobre una superfície, siguie papel, tela, fusta, paretd, etc. Se sol dividir en pintura mural (fresc, tremp) o de caballet (tremp, oli, pastel), i igualmente pot classificar-se segons el gènere que opti (retrat, paisatge, bodegó, etc). La pintura ha estats durant seglos el principal mitjà per documentar la realidad, reflectida en les seves imatges i en el devenir històric de les distintes cultures que se han suceït al llarg del temps, així com els seus costums i condicions materials.

3.1.1. La història de la pintura

La història de la pintura ha tingut un desenvolupament cronològic i estilístic paral·lel en gran mesura a la resta de les arts plàstiques, tot i que amb diverses particularitats en el temps i l’espai degudes a nombrosos factors, des dels derivats de les diverses tècniques i materials emprats en seva confecció fins a factors socioculturals i estètics, ja que cada poble i cada cultura ha desenvolupat al llarg del temps diferents conceptes de plasmar la imatge que rep del món circumdant.

3.1.2. La classificació de la pintura

La classificació de la pintura com a art ha variat al llarg del temps: en l’antiguitat era considerada un mer ofici artesanal, mentre que es consideraven activitats artístiques les relacionades amb l’intel·lecte. Galè va dividir al segle II l’art en arts liberals i arts vulgars, segons si tenien un origen intel·lectual o manual:

• entre les arts liberals es trobaven la gramàtica, la retòrica i la dialèctica -que formaven el trivium-, i l’aritmètica, la geometria , l’astronomia i la música -que formaven el quadrivium-;
• les arts vulgars incloïen l’arquitectura, l’escultura i la pintura, però també altres activitats que avui es consideren artesanía.

No va ser fins al segle XVI que va començar a considerar-se que l’arquitectura, la pintura i l’escultura eren activitats que requerien no només ofici i destresa, sinó també un tipus de concepció intel·lectual que les feien superiors a altres tipus de manualitats. Es gestava així el concepte modern d’art, que durant el Renaixement va adquirir el nom de arti del disegno (arts del disseny), per tal com comprenien que aquesta activitat -el dibuixar amb era la principal en la gènesi de les obres de arte.

Finalment, en 1746, Charles Batteux va establir  i reduir a «Les belles arts» a un únic principi. La concepció actual de belles arts va fer fortuna i ha arribat fins a la actualidad.

3.1.3. L’evolució de la pintura

Sobre la història i evolució de la pintura només cal referir-se a les diferents èpoques que han quedat englovades des de la prehistòria (el paleolític i el neolític) fins al nostre segle XXI, passant per:

• L’art de l’Edat antiga (Egipte, Grècia i Roma).
• L’art medieval (el paleocristià, el preromànic, el bizantí, el romànic i el gòtic).
• L’art de l’Edat moderna (el renaixentisme, el manierisme, el barroc, el rococó i el neoclassicisme).
• l’art contemporani del segle XIX (romanticisme, realisme, impressionisme, simbolisme i modernisme).
• l’art contemporani del segle XX (avantguardisme en les seves formes de: fauvisme, expressionisme, cubisme, futurisme, art abstracte, constructivisme, dadaisme, surrealisme).
• Les noves tendències actuals (en les seves formes de l’informalisme, la nova figuració, l’art cinétic, el pop-art, el nou realisme, l’art minimalista, l’hiperrealisme i l’art postmodern).
• L’art no occidental (del món islàmic, de la Xina, del’Índia, del Japó, d’Amèrica del Nort i d’Amèrica latina, de l’Àfrica i d’Oceania) …,

…amb totes les seves variants, escoles, tendències unes i altres i-evidentment- artistes principals i consagrats.

3.1.4. Les tendències renaixentistes en l’art de la pintura: Leonardo da Vinci  i altres artistes

Aquí ens interessa, sobretot, manifestar la tendència de l’art renaixentista per allò del tractament sobre Leonardo da Vinci. I així:

Sorgit a Itàlia al segle XV -el Quattrocento-, es va expandir per la resta d’Europa des de finals d’aquest segle i inicis del XVI. Els artistes es van inspirar en l’art clàssic grecoromà, per la qual cosa es va parlar de «renaixement» artístic després de l’obscurantisme medieval. Estil inspirat en la naturalesa, van sorgir nous models de representació, com:

• L’ús de la perspectiva.
• Sense renunciar a la temàtica religiosa, va cobrar major rellevància la representació de l’ésser humà i el seu entorn.
• Van aparèixer noves temàtiques com la mitològica o la històrica, o nous gèneres com el paisatge, el bodegó i, fins i tot, el nu.
• La bellesa va deixar de ser simbòlica, com en l’era medieval, per tenir un component més racional i mesurat, sobre la base de l’harmonia i la proporció.

La pintura renaixentista va patir una notable evolució des de les formes medievals, amb formes naturalistes i temàtiques profanes o mitològiques al costat de les religioses.

Els estudis de perspectiva van permetre fer obres de gran efecte realista, basades en proporcions matemàtiques, amb especial utilització de la «secció àuria» després de l’estudi publicat per Luca Pacioli (De Divina Proportione, 1509). Es va utilitzar la fresca i el tremp, mentre que es va introduir l’oli a mitjan segle XV per influència flamenca. Un dels seus principals exponents -ho tractarem amb més aprofundiment- va ser Leonardo da Vinci, geni polifacètic que va introduir el «sfumato» o «perspectiva aèria», amb obres com La Verge de les Roques (1483), L’Últim Sopar (1495-1497), La Gioconda (1503), i altres.

Un altre nom de rellevància va ser Rafael Sanzio, mestre del classicisme serè i equilibrat, amb una perfecta execució pictòrica, com es demostra en els seus frescs de les estances del Vaticà.

• Altres artistes destacats van ser: Masaccio, Fra Angelico, Paolo Ucello, Andrea del Castagno, Perugino, Piero della Francesca, Benozzo Gozzoli, Domenico Ghirlandaio, Botticelli, Andrea del Verrocchio, Luca Signorelli, Andrea Mantegna, Giovanni Bellini, Antonello dóna Messina i altres.
• A la resta d’Europa: Matthias Grünewald, Alberto Durero, Hans Holbein el Jove i Lucas Cranach el Vell a Alemanya; Quentin Metsys i Pieter Brueghel a Holanda; i Pedro Berruguete, Alejo Fernández, Vicente Masip, Joan de Joanes, Pedro Machuca i Luis de Morales a España i altres.

3.2. LA CIÈNCIA

3.2.1. La ciència, com a sistema ordenat de coneixement estructurats

La ciència (del llatí scientia, ‘coneixement’) és un sistema ordenat de coneixements estructurats que estudia, investiga i interpreta els fenòmens naturals, socials i artificiales.1 El coneixement científic s’obté mitjançant observació i experimentació en àmbits específics. Aquest coneixement és organitzat i classificat sobre la base de principis explicatius, ja siguin de forma teòrica o pràctica. A partir d’aquests prin cipis explicatius:

• Es generen preguntes i raonaments.
• Es formulen hipòtesis.
• Es dedueixen principis i lleis científiques.
• Es construeixen models científics, teories científiques i sistemes de coneixements per mitjà d’un mètode científic.

La ciència considera i té com a fonament l’observació experimental. Aquest tipus d’observació s’organitza per mitjà de mètodes, models i teories per tal de generar nou coneixement. Per això s’estableixen prèviament uns criteris de veritat i un mètode d’investigació.

L’aplicació d’aquests mètodes i coneixements condueix a la generació de nous coneixements en forma de prediccions concretes, quantitatives i comprovables referides a observacions passades, presents i futures. Sovint aquestes prediccions es poden formular mitjançant raonaments i estructurar com a regles o lleis generals, que donen compte del comportament d’un sistema i prediuen com actuarà aquest sistema en determinades circumstàncies.

Des de la revolució científica, el coneixement científic ha augmentat tant que els científics s’han tornat especialistes i les seves publicacions s’han tornat molt difícils de llegir per als no especialistas. Això ha donat lloc a diversos esforços de divulgació científica, tant per apropar la ciència al gran públic, com per facilitar la comprensió i col·laboració entre científics de diferents camps.

3.2.2. La història de la ciència

La història de la ciència és el conjunt d’evolucions, invents i paradigmes teòrics que han tingut lloc a la història del coneixement científic. És una disciplina d’estudi que juntament amb la filosofia de la ciència i la sociologia intenten explicar el canvi científic lligant-los al context social on es produeixen. Com a tal, neix al segle XX, si bé sempre hi ha hagut referències al passat per explicar el present de la ciència.

 

Si haguéssim de presentar un esquema sobre l’evolució de la ciència obtindríem el resultat del mapa conceptual següent:

• La història de la ciència a les primeres cultures: Mesopotàmia, Egipte, Xina, Índia, el món clàssic
• La ciència medieval: europea, islàmica, xinesa
• La ciència moderna i contemporània

3.3. LA TECNOLOGIA

3.3.1. La tecnològica com aplicació cultural pràctica i creativa dels coneixements d’una societat

La tecnologia és l’aplicació cultural pràctica i creativa que es fa del conjunt de coneixements de què disposa una societat donada, incloent els teòrics, filosòfics, tradicionals, científics, experimentals, la pròpia experiència i especialment el domini de diferents tècniques. Professionalment és l’àmbit de les persones que es dediquen a l’enginyeria o a les arts i oficis.

L’activitat tecnològica està molt fortament lligada a la cultura, depenent de cada societat, de cada poble i en cada moment històric, i al mateix temps influint sobre ella. De la tecnologia depèn la capacitat de càrrega humana en un hàbitat i, en particular, al planeta. La tecnologia és inherent a l’ésser humà i a altres espècies animals, des de la seva aparició fins que deixi d’existir.

3.3.2. L’evolució de la tecnologia i la seva metodologia

La tecnologia aporta grans beneficis a la humanitat, el seu paper principal és crear millors eines útils per simplificar l’estalvi de temps i esforç de treball. La tecnologia juga un paper principal en l’entorn social ja que gràcies a ella podem comunicar-nos de forma immediata gràcies a la telefonia cel·lular.

La història de la tecnologia és la història de la invenció d’eines i tècniques amb un propòsit pràctic. La història moderna està relacionada íntimament amb la història de la ciència, ja que el nombre de la descoberta de nous coneixements ha permès crear noves coses i, recíprocament, s’han pogut realitzar nous descobriments científics gràcies al desenvolupament de noves tecnologies, que han estès les possibilitats de experimentació i adquisició del coneixement.

Els artefactes tecnològics són productes d’una economia, una força del creixement econòmic i una bona part de la vida. Les innovacions tecnològiques afecten i estan afectades per les tradicions culturals de la societat. També són un mitjà d’obtenir poder militar.

Tanmateix, cal destacar que hi ha:

• Funcions no tècniques dels productes tecnològics versus de les funcions tècniques: això passa quan es prioritza la competició de productes.
• Una funció estètica dels objectes tecnològics: el prioritzar la bellesa
• Una funció simbòlica dels objectes tecnològics: el prioritzar indicadoprs de poder

El Programa Apol·lo va ser llançat pel President John F. Kennedy en el clímax de la Guerra Freda, quan Estats Units estava aparentment perdent la carrera espacial enfront dels russos, per demostrar al món la intel·ligència, riquesa, poder i capacitat tecnològica dels Estats Units. Amb les piràmides d’Egipte, és el més costós exemple de l’ús simbòlic de les tecnologies.

Les tecnologies usen, en general, mètodes diferents del científic, encara que l’experimentació és també usat per les ciències. Els mètodes difereixen segons es tracti de tecnologies:

• de producció artesanal o 
• de producció industrial d’artefactes,
• de prestació de serveis,
• de realització o organització de tasques de qualsevol tipus.

Un mètode comú a totes les tecnologies de fabricació és l’ús d’eines i instruments per a la construcció d’artefactes. Les tecnologies de prestació de serveis, com el sistema de subministrament elèctric fan ús d’instal·lacions complexes a càrrec de personal especialitzat.

3.3.3. Etapes comunes, característiques importants  i requisits necessaris, amb possibles variacions, per a la construcció o invenció d’un artefacte nou

Aquestes en serien les principals etapes a cobrir o requisits a complir davant de la invenció o construcció d’un artefacte nou:

 

• La identificació del problema pràctic objecte de la resolució
• L’especificació dels requisits que ha de complir l’artefacte
• L’elecció del principi de funcionament
• El disseny de l’artefacte
• La simulació o construcció d’un prototip

Altres qüestions en serien:

• La diferenciació entre les tecnologies dures (components electrònics…) i les tecnologies toves (l’educació, l’administració, el marqueting, l’estadística, la psicologia aplicada…)
• Tecnologies apropiades, punta i intermèdies
• L’economia i l’aplicació de la tecnologia a la indústria, serveis, al comerç, als recursos naturals, al treball…
• Les teories del Taylorisme, el Fordisme, el Toyotisme i tot allò relacionat amb la persona-treball-economia.

 

Hi ha acord bastant ampli sobre les principals característiques que una tecnologia ha de tenir per ser social i ambientalment apropiada:

 

• No causar dany previsible a les persones ni dany innecessari a les restants formes de vida (animals i plantes).
• No comprometre de manera irrecuperable el patrimoni natural de les futures generacions.
• Millorar les condicions bàsiques de vida de totes les persones, independentment del seu poder adquisitiu.
• No ser coercitiva i respectar els drets i possibilitats d’elecció dels seus usuaris voluntaris i dels seus subjectes involuntaris.
• No tenir efectes generalitzats irreversibles, encara que aquests semblin a primera vista ser beneficiosos o neutres.
• La inversió dels governs en tecnologies apropiades ha de prioritzar de manera absoluta la satisfacció de les necessitats humanes bàsiques d’alimentació, vestimenta, habitatge, salut, educació, seguretat personal, participació social, treball i transport.

.

3.4. ELS PROLEGOMENS DEL VIATGE HUMÀ A LA LLUNA EN UNA CÀPSULA ESPACIAL VIST ORBITALMENT DES DEL DESCOBRIMENT DEL NOU MÓN I ANTERIORS, AIXÍ COM LA PRIMERA VOLTA AL MÓN DE FERNWNDO DE MAGALLANES I COMPLETADA PER JUAN SEBASTIÁN ELCANO EN VAIXELLS ATROTINATS

.

.

3.4.1. El descobriment del Nou Món: Cristofer Colom

Em parlar del descobriment d’Amèrica ens referim a la primera inquietant arribada documentada d’europeus a Amèrica amb grans conseqüències històriques. Tanmateix, no fou la primera arribada d’europeus, perquè:

• Hi ha indicis que al final del segle x, els víkings arribaren a l’actual Canadà i probablement als actuals Estats Units. De fet, s’atribueix a Erik el Roig el descobriment de Vinland, un 9 d’octubre de l’any 1000. Fou el primer europeu que trepitjà Amèrica. No obstant això, la seva visita no tingué efectes importants en la història posterior del continent.
• Al segle xv, el terme «descobriment» era sinònim de «cristianització». Per les raons anteriors, s’anomena descobriment d’Amèrica l’arribada d’espanyols comandats per Cristòfor Colom a una illa del mar Carib.

De totes maneres, sí que és cert que el viatge de Colom establí un vincle definitiu entre Europa i Amèrica, que comportà la conquesta i colonització del Nou món per part de les potències europees en els segles següents.

3.4.2. La primera volta al món: l’expedició de Fernando de Magallanes-Juan Sebastián Elcano  

L’expedició de la primera volta al món va ser una expedició marítima comandada per Fernão de Magalhães i, després de la seva mort, per Juan Sebastián Elcano. Fou finançada pel Regne d’Espanya i és coneguda per haver estat la primera circumnavegació reeixida del planeta. L’expedició salpà de Sanlúcar de Barrameda el 10 d’agost de 1519 i tornà el 8 de setembre de 1522.

Sobre aquest viatge ens cal destacar:

• Les Capitulacions de Barcelona
• Els objectius assolits del viatge, així com les incidències hagudes
• L’inici del viatge
• La  sublevació durant l’hivernada
• El descobriment de l’estret de Magallanes
• El descobriment de les Illes dels lladres o Marianes i de les illes Filipines
• La mort de Fernando Magallanes i el paper de Juan Sebastián Elcano
• Les pèrdues humanes i els supervivents de l’expedició
• L’arribada a Sanlúcar de la Barrameda

3.4.3. «Primus circumdediste me» / «Vas ser el primer que em vas donar la volta al món»

El cert és que la primera volta al món s’havia completat, i amb ella es demostrava pràcticament que la Terra era rodona, ja que marxant sempre en la mateixa direcció, s’arribava al punt de partida. L’Emperador Carles V, en rebre a Juan Sebastián Elcano, li va donar per escut un globus amb la llegenda: «Primus circundedisti me»

Aquesta és una de les frases cèlebres escrita en llatí que no pertany a l’època romana: «Vas ser el primer que em vas donar la volta al món». Juan Sebastián Elcano, primera persona a realitzar la volta al món, va rebre en 1522 del Rei Carlos I d’Espanya a recompensa per aquesta acció una renda anual de 500 ducats d’or i un escut d’armes en què s’hi pot veure un globus terraqui amb la inscripció «Primus circumdedisti me»

 

 

I fins aquí aquesta llarga introducció en què l’hem dividit en dues parts diferenciades:

 

• De primer, un recordatori de tota la temàtica tractada en aquestes planes web [ https://miquelangelbosch.com ] fins el moment present, així com també la il·lustració cultural que suposa en disposar d’una altra, igualment activa i posada al dia [ cienciarazonyfe.com ], inserida en aquesta…
• En segon lloc, una preparació sobre els dos temes a tractar en aquest article tot fent referència en un mateix bloc (1) a les arts -en concret a l’art de la pintura-, a la ciència, a la tecnologia, a l’anatomia i a la medicina -en general- i (2) al descobriment del Nou Món i la primera aventura-expedició del  rodolar mundial conegut –Magallanes i Elcano-.

Així, doncs, ja podem endinsar-nos i tractar a bastament els dos temes pretesos en aquesta ocasió de l’estiu de 2019:

• LA COMMEMORACIÓ DEL 500 ANIVERSARI DE LA MORT DE LEONARDO DA VINC (1452-1519)
• LA CELEBRACIÓ DEL CINQUANTENARI DE L’ARRIBADA DE L’HOME A LA LLUNA (20 de Juliol de1969)

1. (I) LEONARDO DA VINCI ALS 500 ANYS DE LA SEVA MORT

1. LEONARDO DA VINCI:

SU EXTENSA I CURIOSA BIOGRAFIA

Leonardo da Vinci. Nascut a Vinci, Toscana, 15 d’abril del 1452 – Mort a Amboise, 2 de maig del 1519) fou un artista toscà i un home d’un esperit universal, a la vegada:

• Científic
• Enginyer
• Inventor 
• Anatomista 
• Pintor
• Escultor 
• Arquitecte 
• Urbanista 
• Naturalista 
• Músic 
• Poeta 
• Filòsof i 
• Escriptor

Leonardo da Vinci, sovint, ha estat descrit com l’arquetip i el símbol humà del Renaixement, un geni universal, un filòsof humanista amb una curiositat il·limitada, i una gran força creativa. Ha estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més polifacètica i talentosa en un major nombre d’àmbits diferents.

Leonardo da Vinci és més conegut com a pintor; dues de les seves obres, La Gioconda i L’Última Cena, són pintures molt cèlebres, sovint copiades i parodiades; el seu dibuix de l’Home de Vitruvi ha estat igualment reproduït en nombrosos treballs.

Només n’han sobreviscut fins a l’actualitat una quinzena d’obres; aquest petit nombre és una conseqüència del temps que dedicava a les seves constants experimentacions tècniques i a la seva procrastinació crònica. 

Malgrat tot, aquestes poques obres, i tot el que apareix als seus quaderns plens de dibuixos, diagrames científics i reflexions sobre la naturalesa de la pintura, han estat un important llegat per a les següents generacions d’artistes, equiparable, salvant les distàncies, al llegat de Miquel Àngel.

Leonardo da Vinci, com a enginyer i inventor, desenvolupà idees molt avançades per a l’època que vivia, des de l’helicòpter, al carro de combat, el submarí o, fins i tot, l’automòbil.

Molt pocs dels seus projectes arribaren a ser construïts; ni tan sols eren realitzables a la llum dels coneixements del seu temps, però algunes de les seves petites invencions, com una màquina per a mesurar el límit elàstic d’un cable, entren en el món de la manufactura. 

En tant que científic, les aportacions de Leonardo da Vinci van contribuir a desenvolupar el coneixement en àmbits tan diversos com, per exemple, l’anatomia, l’enginyeria civil i l’òptica.

2. LEONARDO DA VINCI:

EXPONENT QUALIFICAT DEL RENAIXEMENT ITALIÀ

Desde el punto de vista de los historiadores de la cultura occidental, el Renacimiento Italiano (siglos XV y XVI) suele ser visto, no solo como el inicio de una nueva época que puso término a mil años de Edad Media, hegemonizados ideológicamente por la Iglesia Católica y, concretamente, por el papado romano, sino también como una especie de edad de oro de las bellas artes y el humanismo en todas sus más esplendorosas manifestaciones. El (epi)centro de esa refulgente explosión de libre creatividad del genio humano sería la ciudad-estado de Florencia, capital de la Toscana, sobre todo en la época de Lorenzo el Magnífico (1449-92), de la célebre familia de los Medici. Hay sobradas razones para atribuirle ese incomparable mérito a la no menos incomparable ciudad de Florencia, reconocida hoy por la Unesco como patrimonio de la humanidad, pues allí nació el patriarca de la literatura italiana y cumbre de la poesía universal: Dante Alighieri, autor de la Divina comedia, cuya lengua se convirtió en el italiano actual. Pero igualmente, Florencia ha sido cuna de un sinnúmero de genios de las ciencias, las artes y los saberes humanísticos. Baste con recordar nombres como Miguel Ángel para corroborar lo dicho.

Ha sido, sin embargo, un nombre concreto el que simboliza todo el genio desplegado en esa paradigmática época y en esa refulgente región del centro de la Península Itálica. Quien ha sido, con razón, considerado como modelo y símbolo por excelencia de esa eclosión de los saberes humanísticos es Leonardo Da Vinci. Sobre él:

• Se han escrito bibliotecas enteras
• Se le ha analizado desde todos los puntos de vista imaginables.

Por lo que, a primera vista parecería imposible imaginar siquiera que hubiese un nuevo enfoque en torno a su personalidad y dentro de su contexto histórico.

3. LEONARDO DA VINCI:

EL PINTOR I ONZE QUADRES FONAMENTALS

Leonardo da Vinci fue pintor, escultor, arquitecto e ingeniero militar, pero su nombre quedó para siempre ligado a la pintura. Por eso, aquí se abordan once  de las obras más importantes del artista por orden cronológico.

Leonardo da Vinci: La anunciación, 0,98 m × 2,17 m – Galleria degli Uffizi, Florencia.

3.1. LA ANUNCIACIÓN

Pintada entre los años 1472 y 1475, La anunciación es un cuadro al óleo sobre madera que representa los primeros pasos de Leonardo en la pintura, a pesar de que no todos concuerdan con el veredicto.

El cuadro estuvo escondido en un monasterio hasta 1867 cuando fue trasladado a la Galleria degli Uffizi, en Florencia. Fue atribuido inicialmente a Domenico Ghirlandaio, pintor contemporáneo a Leonardo e igualmente aprendiz en el taller de Andrea Verrocchio.

Sin embargo, estudios y análisis posteriores a la obra sustentan la teoría de que esta pintura corresponde a uno de los primeros trabajos de Leonardo. En realidad, habrá sido un trabajo conjunto, pues al analizar el cuadro se percibió que la base y la Virgen habrían sido ejecutados por Andrea Verrocchio.

Leonardo habría pintado el ángel, la alfombra de flores y el paisaje de fondo (el mar y las montañas). Esto queda claro en la precisión científica con que fueron pintadas las alas, así como en el descubrimiento de un dibujo preparatorio para las mangas del ángel atribuido a Leonardo.

También parece obvia la diferencia entre la delicadeza del ángel y la majestad casi fría de la Virgen. De la misma manera, ya se puede ver en el ángel el uso del sfumato y el claroscuro.

La escena representa el episodio de Nuevo Testamento en que el ángel visita a la Virgen para decirle que dará a luz al Mesías, hijo de Dios.

Leonardo da Vinci: Ginevra de’ Benci – 38.1 cm × 37 cm – National Gallery of Art, Washington, EUA.

3.2. RETRATO DE GINEVRA DE’BENCI

El retrato de Ginevra de’ Benci fue pintado por Leonardo entre 1474 e 1476. Se trata de un óleo sobre madera y recibe ese nombre por la persona retratada, quien es una joven aristócrata de Florencia, famosa y admirada por su inteligencia.

La cabeza de la joven se encuentra enmarcada por las hojas de un arbusto de enebro, mientras que al fondo puede contemplarse un cuidado paisaje natural.

La expresión de la joven es severa y altiva, y como la mayoría de las mujeres de aquella época, también Ginevra rasuró sus cejas.

El tamaño de la obra fue recortado, pues originalmente llegaba hasta la cintura de la joven e iba a incluir la representación de sus manos descansando sobre el regazo.

Leonardo da Vinci: Virgen de las Rocas. 1,90 m x 1,10 m – Louvre, París.

3.3. LA VIRGEN DE LAS ROCAS

La Virgen de las rocas es un óleo sobre madera y fue ejecutado alrededor de 1485. Aquí, las figuras se encuentran frente a una gruta y sus formas están envueltas en una bruma (sfumato) que le confiere a la pintura un carácter casi surrealista.

Esta composición es un perfecto ejemplo del dominio del claroscuro en la pintura de Leonardo, así como de la técnica del sfumato que él desarrolló.

El tema de la obra es único y enigmático, pues se representa a San Juan niño adorando a Jesús en presencia de la Virgen y un ángel.

El significado de esta composición no es de fácil interpretación, pero tal vez el secreto esté en la utilización del gesto (detalle característico y de gran importancia para el artista).

Cada figura está reproduciendo un gesto diferente, y aquí como otras figuras de otras pinturas, el ángel apunta con su dedo índice, pero en dirección a San Juan.

Entre tanto, la Virgen lo protege, San Juan está en posición de adoración y el niño Jesús está bendiciendo.

Leonardo da Vinci: Hombre vitruviano. Gallerie dell’Accademia, Venecia.

3.4. EL HOMBRE VITRUVIANO

3.4.1. La construcción del cuadro

Hacia el año 1487 o 1490, Leonardo creó el llamado Hombre vitruviano, un dibujo en tinta sobre papel de dos figuras masculinas superpuestas con brazos y piernas separadas dentro de un círculo y un cuadrado.

El dibujo está acompañado de notas basadas en la obra del famoso arquitecto romano Marco Vitruvio Polión. Es considerado un estudio de las proporciones y una perfecta yuxtaposición entre ciencia y arte, así como uno de los trabajos más significativos del artista, científico e inventor Leonardo da Vinci.

Se llama Hombre de Vitruvio a un dibujo elaborado por el pintor renacentista Leonardo da Vinci, basado en el trabajo del arquitecto romano Marco Vitruvio Polión. Sobre una superficie total de 34,4 cm x 25,5 cm, Leonardo representa a un hombre con brazos y piernas extendidos en dos posiciones, enmarcado dentro de un cuadrado y un círculo.

El artista-científico presenta su estudio del “canon de las proporciones humanas”, el otro nombre con el que se conoce esta obra. Si la palabra canon significa “regla”, se entiende, pues, que Leonardo determinó en este trabajo las reglas que describen las proporciones del cuerpo humano, a partir de las cuales se juzga su armonía y belleza.

Además de representar gráficamente las proporciones del cuerpo humano, Leonardo hizo anotaciones en escritura especular (que pueden ser leídas en el reflejo de un espejo). En dichas anotaciones, registra los criterios necesarios para representar la figura humana. Las preguntas serían:

• ¿En qué consisten tales criterios?
• ¿En qué tradición se inscribe Leonardo da Vinci?
• ¿Qué aportó el pintor con este estudio?

3.4.2. Los antecedentes del Hombre de Vitruvio y los cánones de las proporciones humanas

El esfuerzo por determinar las proporciones correctas para la representación del cuerpo humano tiene sus orígenes en la llamada Edad Antigua.

Uno de los primeros proviene del Antiguo Egipto, donde se definía un canon de 18 puños para dar toda la extensión del cuerpo. En cambio, los griegos, y más tarde los romanos, idearon otros sistemas, los cuales tendían a un mayor naturalismo, tal como se puede observar en su escultura.

Tres de estos cánones trascenderían a la historia: 

• Los cánones de los escultores griegos Policleto y Praxíteles, y
• El del arquitecto romano Marco Vitruvio Polión, en quien se inspiraría Leonardo para desarrollar su propuesta tan celebrada en la actualidad.

El fasinanzte significado de «El hombfre de Vitrubio» de Leonardo da Vinci «

Leonardo da Vinci: Dama con armiño. 54 cm x 39 cm – Museo Czartoryski, Cracovia, Polonia.

3.5. LA DAMA CON UN ARMIÑO

La Dama con armiño es un óleo sobre madera pintado alrededor de los años 1489-1490 por Leonardo. La figura representada es Cecilia Gallerani, una supuesta amante del Duque de Milán, Lodovico Sforza, para quien Leonardo trabajó.

Debido a las diversas intervenciones que ha sufrido a lo largo de los siglos, el fondo original de la pintura desapareció y fue totalmente oscurecido, parte del vestido fue agregado así como el cabello que se entorna alrededor de la barbilla.

Los análisis de la pintura han revelado una puerta en el fondo original. Además de eso, se descubrió también que Leonardo podría haber cambiado de ideas al pintar la figura y que originalmente la posición de los brazos de la dama sería diferente. A esto se suma el hecho de que el armiño se agregó posteriormente.

La supervivencia de esta pintura hasta hoy es casi un milagro, pues desde 1800, cuando fue comprada por un príncipe polaco, fue repintada varias veces, sufrió el exilio y estuvo escondida debido a invasiones y guerras. En 1939, después de la invasión nazi, se encontró en la pintura una huella de un soldado de las SS.

Leonardo da Vinci: La Belle Ferronière – 62 cm x 44 cm – Louvre, París.

3.6. LA BELLA FERRONIÈRE

Pintada entre 1490 y 1495, La Belle Ferronière es también un óleo sobre madera. La figura representada es una mujer desconocida, hija o esposa de un herrero.

Esta pintura es uno de los cuatro retratos que hizo el pintor, grupo que se completa con la Mona Lisa, Dama con armiño y Givevra de’ Benci.

Leonardo da Vinci: La última cena. 4,6 m x 8,8 m – Convento de Santa Maria Delle Grazie, Milán.  Pintura mural La última cena de Leonardo da Vinci

3.7. LA ÚLTIMA CENA

La última cena es una pintura mural ejecutada por Leonardo da Vinci entre los años 1493 y 1498. Se encuentra en la pared del comedor del Convento de Santa Maria Delle Grazie en Milán.

Esta es la obra que le dará notoriedad al artista. Pero lamentablemente, debido al hecho de que Leonardo aplicó una técnica poco ortodoxa que comprometería su durabilidad. Mezcló así las técnicas del temple y el óleo sobre capas de yeso en un enlucido.

Hoy es necesario hacer un esfuerzo para imaginar todo el esplendor de aquella pintura original, aunque sigue siendo un milagro que aún pueda ser contemplada.

Tal como lo indica el título, la pintura representa la última cena entre Jesús y los apóstoles. El Mesías se encuentra en el centro de la composición y atrás de su cabeza se sitúa una ventana que acentúa el efecto de perspectiva en punto de fuga.

Por encima de la cabeza de Jesús un frontón hace las veces de aureola. Así, se confirma la importancia de los elementos arquitectónicos como apoyo a las figuras centrales de la composición.

El momento captado será justo después de que Cristo anuncia la traición de uno de sus discípulos, lo que puede observarse en la gesticulación agitada de las figuras alrededor del Mesías en contraste con su calma y serenidad.

Ver también: Pintura mural La última cena de Leonardo da Vinci 

Leonardo da Vinci: Salvator Mundi – 45.4 cm × 65.6 cm.

3.8. EL «SALVATOR MUNDI»

Salvator mundi es un óleo sobre tela, posiblemente pintado entre los años 1490 y 1500, y supuestamente estaba destinado al Rey Luís XII de Francia y a su consorte Ana, la duquesa de Bretaña.

Durante los años 1763 hasta 1900, la pintura estuvo desaparecida y se creía que había sido destruida. Después fue descubierta, restaurada y atribuida a Leonardo. Sin embargo, muchos estudiosos sostienen que tal atribución está errada.

Empero, en noviembre de 2017, la obra fue subastada y vendida a un comprador anónimo como si de Leonardo da Vinci se tratase. La subasta alcanzó un nuevo récord jamás imaginado, y la obra se vendió en 450.312.500 millones de dólares.

La composición representa a Cristo como salvador de mundo, sosteniendo un globo de cristal con su mano izquierda y bendiciendo con su mano derecha. Jesús aparece vestido con ropajes típicos del Renacimiento.

Leonardo da Vinci: Mona Lisa – 77 cm x 53 cm – Louvre, París.

3.9. LA MONA LISA O LA GIOCONDA

También conocida como La Gioconda, La Mona Lisa es un óleo sobre madera pintado por Leonardo entre 1503 y 1506. La pintura es un retrato de Mona Lisa, la joven esposa de Franceso de Giocondo, según el testimonio de Giorgio Vasari (1511-1574), pintor, arquitecto, y biógrafo de varios artistas del Renacimiento italiano.

La obra fue adquirida por Francisco I, rey de Francia desde 1515 hasta 1547. En 1911 la pintura fue robada y se recuperó dos años después, en 1913.

Sobre esta obra hay incontables teorías y especulaciones, pero su verdadera maravilla no está tanto en la llamada sonrisa enigmática, sino en la técnica utilizada:

• En la representación se introduce la perspectiva atmosférica o aérea que tanto influirá en el Barroco y en Velázquez.
• En este retrato, Leonardo colocó la figura en primer plano, pintándola con nitidez, mientras que el paisaje es suavemente difuminado.
• Esto ayuda a construir una sensación de distancia respecto del paisaje, pero de cercanía respecto de la figura femenina retratada.
• Así, la mirada se pierde en el horizonte.
• Se trata de una perfecta utilización de las técnicas del sfumato y la perspectiva aérea o atmosférica.

En relación al retrato en sí y a su famosa sonrisa, hay que decir que se encuentra una expresión semejante en otras obras del artista, como Santa Ana y San Juan.

Sin embargo, la sonrisa puede haber sido apenas la representación fidedigna del modelo o expresión de la influencia de la sonrisa arcaica del arte griego (ver imagen de Koré) que tanto incidió en el Renacimiento.

Ver análisis detallado del Cuadro de la Mona Lisa, también llamada La Gioconda

Leonardo da Vinci: La Virgen y el Niño con Santa Ana – 1,68 m x 1,12 m – Louvre, París.

3.10. LA VIRGEN Y EL NIÑO CON SANTA ANA

Pintada en óleo sobre madera, La Virgen y el Niño con Santa Ana fue ejecutada en 1510. En ella están representadas tres figuras bíblicas: Santa Ana, madre de María, la Virgen y Jesús Niño. Jesús sostiene en su mano un cordero.

Las figuras están representadas en forma piramidal frente a un fondo rocoso y poco definido. En este, parte de los contornos de Santa Ana se diluyen el en sfumato.

A pesar de ser un tema iconográfico bastante común, lo extraño está en la posición de María, quien está sentada en el regazo de su madre.

Leonardo da Vinci. San Juan Bautista. 69 cm x 57 cm – Louvre, París.

3.11. SAN JUAN BAUTISTA

San Juan Bautista es un óleo sobre madera realizado entre 1513 y 1516. Es posible que haya sido la última obra del pintor, ya en los últimos años del Renacimiento y el inicio del Manierismo.

En esta pintura San Juan Bautista apunta a lo alto con el dedo índice de la mano derecha (gesto repetido exhaustivamente en las obras del artista), tal vez reforzando la importancia del bautizo en el Espíritu para la salvación del alma.

Esta representación de la figura de San Juan Bautista difiere de todos los arquetipos anteriores, que hasta entonces representaban al santo como un personaje delgado y feroz.

San Juan es representado aquí sobre un fondo indescifrable, y con trazos más femeninos que masculinos. Su postura, envuelto en lana de oveja, invoca sensualidad, un carácter seductor, que hace recordar a los sátiros de la mitología griega.

La obra es inquietante y perturbadora. El carácter andrógino de la pintura de Leonardo queda expuesto una vez más en esta obra, así como el dominio de la técnica del claroscuro. Además de eso, la representación de San Juan Bautista repite la sonrisa enigmática de La Mona Lisa y Santa Ana.

Curiosamente, cuando Leonardo aceptó la invitación de Francisco I a mudarse a Francia en 1517, esta pintura fue una de las que decidió llevarse consigo, sumando también la Mona Lisa y La Virgen con el Niño y Santa Ana.

4. LEONARDO DA VINCI:

DIEZ INVENTOS GENIALES Y SU APORTACIÓN TECNOLÓGICA

Leonardo da Vinci considerado el hombre más creativo de la historia de la humanidad, sus aportes científicos y creativos fueron esenciales. Desde su «máquina voladora» hasta un «vehículo blindado», los más relevantes.

.

4.1. CRONOLOGIA DE LAS ETAPAS MÁS IMPORTNTES DE LEONARDO DA VINCI 

5. LEONARDO DA VINCI:

SUS GRANDES APORTACIONES A LA ANATOMÍA Y A LA MEDICINA

• Anatomía / Medicina (Wikipedia)
• Aportaciones de Leonardo da Vinci al conocimiento del cuerpo humano
• La medicina del Renacimiento

(II) LA CONQUESTA DE LA LLUNA

ALS 50 ANYS DE L’HEROÏCIDAD

• Jo tenia quinze anys quan el comandant Armstrong va baixar a la superfície de la Lluna per fer història.
• Després hi va baixar el pilot Aldrin, presbiterià, que va portar un kit religiós per ser el primer de combregar al satèl·lit.
• Davant el televisor, la meva família va assistir en silenci a uns instants fascinants, sense queixar-nos de la mala qualitat de les imatges.
• Més o menys com van fer 600 milions de persones al planeta, un rècord d’audiència que tardaria dotze anys a ser superat pel casament de Diana de Gal·les, un conte de fades que va acabar en tragèdia grega.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Els EUA van tornar cinc vegades més a la Lluna, la darrera el 1972, però ja no hi havia cap competició ni cap desafiament que fes rivalitzar les dues potències.
• L’URSS va assolir nous èxits, com ara la creació de la primera estació espacial temporal de la història, el Soiuz 1, que seria replicat pels EUA amb l’Skylab.

 

 

 

 

 

Aquesta investigació ajuda a comprendre l’origen del flux de materials que arriben a la Terra des de la Lluna: es calcula que els meteorits lunars passen uns 100.000 anys a l’espai abans d’entrar a l’atmosfera terrestre.