por 
UN SANT JOAN DESCONFINAT, ENTRE «LA GINESTA» DE LA MUNTANYA, «ELS COETS» CAP AL CEL BEN AMUNT I «EL FOC DE LES FOGUERES» DE SANT JOAN…
.
Quan arriba el mes de juny tota Catalunya fa olor de ginesta i, amb els solstici d’estiu, arriba també el foc de Sant Joan. Aquest any celebrem l’entrada a l’estiu d’una manera especial, perquè després de tres mesos de ‘confinament’ a causa de la pandèmia del coronavirus -de forma provisional i mitjançant un ‘desescalament’ progressiu-, hem pogut des de casa tornar a la muntanya i veure el mar.
I és per tot això, que em plau de recollir uns poemes adients per a aquest mes, en referència a “la ginesta groga i aromàtica del mes de juny”, «els coets de la festa d’estiu més nostrada” i «el foc de les altes fogueres de Sant Joan».
.
«La ginesta del mes de juny»La ginesta l’he buscada, no a la muntanya com seria el més normal, sinó que l’he trobada en un dels poemes d’estiu més exultants de Joan Maragall en què hi combina el mar i la muntanya, el foc i l’esperit català.
I, per a una bona part de nosaltres -ho afegeixo jo mateix-, el color groc que té la ginesta ens porta a la consideració d’un ram entrellaçat que ha esdevingut un simbolisme tatuat amb foc que ha originat una molt alta i humanitària significació…
“Floriu, floriu, ginesteres, / dels monts, davant del mar, / enceneu-vos com fogueres / al sagrat de cada llar.
Les fogueres catalanes / ja flamegen dalt del cim: / són les flames sobiranes d’aquells foc que tots tenim.
Per la costa, a grans esteses, / tot el ginestar fa llum: / les candeles són enceses, / totes flaire i sense fum.
Una llum que llença flaire / des dels monts avall del mar. / i de l’aire en fa el nostre aire / que és tan bo de respirar.
En la flor de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat.
.
«Els coets» de la festa»El coets de la festa són l’ofrena que en fa en Josep Carner -conegut com ‘el príncep dels poetes catalans’ i el màxim representant de la poesia del ‘Noucentisme català’-, de qui en commemorem, precisament en aquest mes de juny de 2020, el 50è aniversari de la seva mort.
Un poema -“Coets”-, on aquestes andròmines festives pretenen, en alçar-se cap al cel, competir amb els llampecs de l’estiu, ferir el drac malastruc que sempre n’hi ha algun que corre per la nostra terra i penjar entre dos estels una garlanda de glicines que són flors virolades i festives, en forma de campaneta, pròpies del mes de juny…
“Coet de nit ennuvolada, / tu, si de forta maltempsada / et veies frec a frec, / voldries fer -tens l’ànima gosada- batalla amb un llampec.
Coet de nit vermelles / que t’esborrajes com lasciu atac / d’un drac, / saltes, com cent sagetes d’un buirac, / i acabes eixordant-nos les orelles.
Coet de nits serenes, enamorat dels cels, / gran tija d’or que tant de dret camines, / tu saps penjar de dos estels / una garlanda de glicines”.
.
«El foc de les fogueres de Sant Joan». El foc de les fogueres de Sant Joan han de cremar moltes coses, però també, si les flames són ben altes serveixen per il·luminar.
I si no fos perquè darrerament la nostra llengua altra vegada s’ha vist amenaçada, no gosaria de repetir -com he fet en els darrers anys- l’altre poema de Joan Maragall sobre les fogueres.
Però els temps en què vivim, sempre a l’aguait de qui no entén la cultura de la nostra terra, m’obliguen a encendre altra cop les fogueres -al crit d’una sola llengua- i omplir els aires d’una clamor de llibertat…
“Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any / cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Cal que es vegin de València, de Ponent i de Llevant… / I en fareu també en la Serra / perquè els vegin més enllà… / i el crit d’una sola llengua / s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de llibertat”..!
.
Que tingueu una bona revetlla i una millor entrada a l’estiu…!
Hola, Miquel Àngel,
Pot ser te’n recordaràs (o no) de mi…
Aprofito aquest espai de comentari del teu darrer post per fer breu memòria de nosaltres, Resulta que vas estar a Sentmenat d’assistent(es deia així?) quan van fer la 1ª professió religiosa un grup de post-adolescents, i jo no ho recordava(m’ha fet memòria l’Emili Marcos). Sí que me’n recordo de Martí-Codolar, estudiant filosofia i teologia(aquella versió de cinc anys seguits…)
I també recordo que vaig rebre a l’any 89, quan ja havia deixat els salesians, un missatge de l’ETP del Clot, avui Escola del Clot, Jesuïtes El Clot, com molt bé remarques en els teus escrits, en resposta a un currículum enviat a l’esmentada escola, per fer una entrevista de treball, pot ser de tu mateix(¿?), dies després de comprometre’m amb els Maristes de Valldemia, Mataró.
Tor aquest preàmbul ve a que el dia 16 d’agost, es a dir, abans d’ahir, ens van trobar tres companys més junt amb l’Emili Marcos a la Parròquia St. Joan Bosco, de la Meridiana, Pl. Ferran Reyes, per commemorar el 50è aniversari de la 1ª professió religiosa, i evidentment, el teu record es va fer molt present.
Em costa recordar tant temps enrera, he continuat lligat a Salesians indirectament a través del meu germà, Manolo Villares, del Josep Marcaró, Joan Codina i algun altre…però mira per on, he passat más temps lligat a Maristes que als salesians, donat que he acabat la meva vida professional a Mataró, després de 27 anys de treball fins a la jubilació.
Per cert, he llegit alguna cosa per sobre d’aquest blog(o weblog) i he quedat enganxat. Prometo que t’aniré llegint de tant en tant…
Fins la propera.
Martín Villares
Benvolgut Martín…! I tant que me’n recordo. Perfectament. Gràcies també a tu pel record i la lectura de les meves planes del weblog que hi treballo freqüentment. Et passo les adreces que ja deus conèixer: weblog: http://www.miquelangelbosch.com / facebook: Miquel Angel Bosch Fridrin / correu electrònic: [email protected] / Mòbil: 606715282 que es pot lligar amb el wsap. Amb el teu germà (Manuel) hi tinc contacte…així com també amb l’Emili Marcos i quasi tot el grup de Sentmenat. Per cert, a Mataró, amb els Maristes, suposo que hauries conegut a en Fernando García Adrián, que ja es va morir. Era companys meu de curs.
I sí, recordo aquells mesos de Sentmenat que, per raons «superiors» vaig haver d’abandonar i traslladar-me a Osca. En guardo un record molt bo i, al cap i aq la fi, tot serveix per madurar. Me’n recordo també del curriculum vitae a l’ETPC o Escola del Clot- Jesuïtes del Clot. Aquí hi vaig romandre 25 anys ocupant diversos càrrecs. També en tinc un record meravellós. Doncs, bé…! Ja jubilat quasi en fa 15, amb una bona-mala salut de ferro, però content d’haver viscut com he viscut. Tinc dos fills: en Guifré i la Mariazell…i com que ja has mirat el weblog…, pot fer-te’n càrrec de quines són les meves dèries. M’agradaria saludar-te personalment. Espero que així serà…! Mentrestant, una forta abraçada…!
PD. Evidentment, no cal que aquest comentari es publiqui en el teu blog, ha estat una forma de contactar només…