ESPIGOLANT EL COSTUMARI CATALÀ: «CORPUS CHRISTI», «L’OU COM BALLA», «CATIFES I ENRAMADES» I «LA PATUM»

En aquesta ocasió -deixant el dia a dia polític i l’estat sanitari de la població actual -temps difícils políticament i sanitària per la greu pandèmia-, ja hi tornarem si s’escau-, tot i que penso dedicar algunes planes sobre la festa del «Corpus Christi».

I amb el «Corpus Christi»  també caldrà endinsar-se en algunes de les tradicions més característiques encastades en aquesta festa religiosa que la diada ha aportat i que -en més o menys vigoria-, encara perduren en l’espai de la nostra geografia i en la memòria històrica. Vegem-ho amb molt més deteniment:

🔸La curiositat de “L’ou com balla”, aquell emmotllament perfecte i curiós entre l’aigua del brollador de la Catedral de Barcelona i un simple ou de gallina, en un provocador desafiament a les lleis físiques que també haurà de ser objecte d’explicació científica…

🔸L’ornamentació policromada dels carrers d’alguns pobles que, amb un acurat i especialitzat treball quasi d’orfebreria, converteixen els carrers en esplèndides «catifes i enramades» per al pas de la processó de la diada de Corpus…

🔸La festa per excel·lència de la capital del berguedà –“La Patum”– curulla de foc, fum i espetecs que acompanyen una disbauxa de balls sorollosos i d’elements d’una severa tradició religiosa en un ambient espectacular i de ruixada pirotènia…

De tot plegat, n’hem de parlar aquests dies i centrar-nos més en aquestes tradicions de casa nostra per tal d’equilibrar els temes de política d’aquests darrers dies, així com també els sanitaris, i deixar-nos portar per la imaginació i la festa.

No oblidem que abans es deia -tot i que no cal donar-hi avui més importància-, allò de:

“Hay tres jueves al año que relucen más que el sol: El Jueves Santo, El Corpus Christi i La Ascensión”.

Festes farcides de simbolismes religiosos que alhora han provocat la presència d’altres tradicions més festives i també igualment entranyables.

N’hem de seguir parlant…

2. «LA FESTA DEL “CORPUS CHRISTI”, UNA TRADICIÓ RELIGIOSA QUE ORIGINA ALTRES TRADICIONS»

«LA FESTA DE CORPUS CHRISTI»

La celebració del «Corpus Christi», o simplement “Corpus”, és una festa pròpia de l’església catòlica destinada a venerar el sagrament de l’Eucaristia. La seva celebració -dins del calendari litúrgic cristià– es presenta com una festa movible que s’escau el dijous següent després de l’octava de la Pasqua Granada o de la Pentacosta.

Es tracta d’una festa d’origen medieval i instituïda pel Papa Urbà IV a l’any 1262 per honorar l’Eucaristia, després de la controversia haguda entre la teologia ortodoxa i oficial de la presència real de Crist en l’Eucaristia i -contràriament-, la creença heterodoxa i desviada d’una concepció del sagrament com una realitat només simbòlica. M’és palent explicar-me:

🔴 2.1. De primer la festa devocional de l’Edat mitjana

Cal fer constar que, dins de la comunitat de cristians del segle XIII -a l’Edat mitjana-, hi convivia una gran multitud d’experiències religioses que eren titllades de greus heretgies i considerades aberracions respecte de altres pràctiques considerades com d’autèntica devoció.

És a dir, hi havia tot un conjunt de creences o d’idees que eren contràries al pensament oficial de l’església perquè se n’apartaven dels ensenyaments doctrinals en vigor que, per altra banda, eren tinguts com els únics vertaders.

Així doncs, hi havia unes formes i maneres religioses de pensar, de creure o de practicar ortodoxes que convivien alhora amb altres creences de caràcter ancestral, la majoria de les quals eren pervivències atàviques de determinats rituals pagans, que no tenien res a veure amb els ensenyaments de l’església oficial, tot i que el poble crèdul les compaginava amb les pràctiques cristianes. Un conjunt de creences i d’activitats turbulentes, en definitiva, com també ho era el tarannà de la pròpia Edat Medieval.

🔴 2.2. El punt central de la qüestió.

Una de les heretgies més divulgades del moment, i un dels detonants originaris de la institució de la festa del «Corpus Christi», va ser la professada per Berenguer de Tours, que negava explícitament la presència real de Crist en el sagrament de l’Eucaristia.

Reprenent les nocions aristotèliques sobre la substància i l’accident, Berenguer de Tours va afirmar que:

• Si una substància desapareix…,
• …desapareixen també les seves propietats, que estan intrínsecament lligades a aquella.

És així que, aplicant la formulació esmentada, ens n’adonem que:

• Si en l’Eucaristia la substància del pa i del vi desapareixen…,
• …haurien de desaparèixer també les seves propietats accidentals com el gust, l’olor, el color i d’altres.

Per tant, des del moment que això no succeeix, les substàncies del pa i del vi han de continuar subsistint durant l’acte de la consagració.

Per Berenguer de Tours el pa i el vi són només el símbol d’una realitat espiritual, un signum sacrum, un sagrament en el sentit agustinià, és a dir, un signe visible que permet aferrar-se més enllà de l’aparença sensible, a la idea de la Passió de Crist. 

Berenguer de Tours va ser fet presoner i després condemnat. Finalment va manifestar creure que, «després de la consagració, el pa es converteix en el veritable cos de Crist, el cos nascut de la Verge, i el pa i el vi sobre l’altar, gràcies a el misteri de les paraules del nostre Salvador, esdevenen substància en el Cos i la Sang de Jesucrist, el Senyor »…

… Temps en què es començava a preparar la Inquisició. De fet, la Inquisició o Santa Inquisició fa referència a diverses institucions dedicades a la persecussió i supressió de les heretgies, majoritàriament en el si de l’Església catòlica.

La heretgia en l’era medieval europea moltes vegades es castigava amb la pena de mort.

• La Inquisició medieval es va fundar a 1184 a la zona de Llenguadoc (al sud de França) per combatre l’heretgia dels càtars o albigesos.
• A l’any 1249 es va implantar també en el regne d’Aragó, sent la primera Inquisició espanyola.
• En l’Edat Moderna, amb la unió d’Aragó amb Castella, es va estendre a aquesta amb el nom de Inquisició espanyola (1478-1834) sota els auspicis de la monarquia hispànica i el seu àmbit d’acció es va estendre després, fins i tot, als territoris conquistats que s’anomenarien Amèrica.
• La Inquisició portuguesa (1536-1821) i la Inquisició romana o pontificia (1542-1965).

Les seves víctimes eren éssers humans, i fins i tot animals, acusats de bruixeria o d’homosexualitat. A l’any 1600 es va emetre l’ordre d’incoar processos per sodomia, per blasfemia, per practicar bestialisme o zoofilia, per heretgia (cristians que neguen alguns dels dogmes instituïts per l’Església catòlica) i per acusacions de judaïtzar en secret.

A l’any 1215, en el IV Concili Laterà, la transubstanciació es va convertir en dogma de fe…!

🔴 2.3. Avui com abans…?

Aquesta antiga i suposada heretgia, descrita anteriorment, ha tornat a posar-se en consideració de tal manera que la creença de la “presencia real” de Crist en l’Eucaristia s’afirma només com una “presencia simbòlica”.

És a dir, el sentit que cal donar-li’n rau en afirmar que la creença en la “transubstanciació” (la transformació de la substància del pa i el vi, miraculosament i hipotètica convertides en el cos i la sang de Crist), adopta un nou concepte teològic com n’és el convenciment d’una “transignificació” (la transformació  únicament metafòrica i simbòlica, desproveïda de qualsevol element miraculós o sobrenatural).

🔴 2.4. Que els especialistes investiguin..!

Però tot plegat, per a un major aprofundiment, deixem-ho per als moderns especialistes en teologia, encara que actualment tots ells s’han allunyat dels conceptes de l’univers filosofico-teològic-tomista medieval, com n’eren les diferenciacions i disquisicions entre les paraules que defineixen les ‘substàncies o essències‘ i els ‘accidents o espècies’.

En aquella època medieval, tots aquests corrents contradictoris i oposats en el si de la mateixa església catòlica van donar pas a una veritable guerra de suposats miracles o fets portentosos, atribuïts a forces sobrenaturals -amb més o menys veracitat i ingènua credulitat-, que succeïts, aplicats o relacionats amb l’Eucaristia -cosa que sortosament avui no se’n relaten i que en el cas que n’hi hagués algun certament no suportaria la platina del microscòpic científic-, van provocar, entre les diferents posicions de credulitat  validar les tendències que cadascun defensava.

I, per suposat, l’espectacle dels pretesos miracles o fets sobrenaturals -principalment les visions de Santa Juliana de Cornillon i la interpretació d’un extraordinari miracle ocorregut a un sacerdot l’any 1263 a Bolsena-, van ser recollits, defensats i interpretats com verídics per la institució eclesial que, en disposar de tota la força i el màxim poder, portaren al Papa Urbà IV cap a la decisió de decretar una festa orientada a la defensa i a l’enaltiment del «Corpus Christi» amb una celebració solemne i esplendorosa a perpetuïtat. I així, fins el dia d’avui…

A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància i ja amb la presència de l’element més destacat de la festa -la “Processó del Corpus”– les trobem a Barcelona (1320) que, per cert, aquest any de 2020 se’n celebra el 700è aniversari, Manresa (1330), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona, (1331) i Berga (1333). Fora de Catalunya, les primeres celebracions estan datades a València (1355) i a Perpinyà, que ja la celebrava a mitjans del segle XIV.

De bell antuvi, i a tot arreu, la festa del “Corpus” va agafar una estructura similar, a l’entorn de l’esmentada processó, que es contituí en l’element religiós i social més destacat de la celebració entès com una desfilada triomfal del Santíssim Sagrament portat pels carrers i places de les viles i ciutats, dins d’un ambient d’acte social d’importància cabdal.

I fins aquí, l’origen d’una festa de desfilada -la processó– que encara se celebra en el món cristià, tot i que a Catalunya ha deixat de ser dia festiu. Recodem aquelles tres dijous que resplendien més que el sol…?

«Jueves Santo, Corpus Christi i Ascensión…!»

De veritat que se celebra encara al món cristià català la Festa del Corpus Christi…? M’és plaent finalitzar aquest apartat amb un article de l’Antoni Comas (escrit a l’AVUI a l’any 1980) i que reprodueix el Diari ARA en data de 17 de juny de 2022, sota el títol:

QUÈ EN FAREM DE LA GINESTA…?

Copio textualment :

De l’article d’Antoni Comas i Pujol (Mataró, 1931 – Barcelona, 1981) a l’Avui (29-V-1980).

Segons el calendari tradicional religiós amb arrelament popular, aquest dijous era la solemnitat del Corpus Christi.

Historiador i crític literari, Antoni Comas va ser el primer catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona després de la guerra del 1936-39.

.

«Històricament parlant la supressió de la festa de Corpus, precisament a Catalunya, és un disbarat, per no dir una atzagaiada. Em deia fa pocs dies un eclesiàstic amic que Corpus litúrgicament no és de les festes més antigues ni de les més importants i em feia avinent que era possible que aviat caigués també la festa dels Reis, que fou el primitiu Nadal –i ho és encara a l’Església oriental– i que fins al pontificat de Pau VI les seves rúbriques eren de tanta o més importància que les del mateix Nadal. Però no és això. Quan en una festa –i Tots Sants seria un altre exemple– s’han fos tants elements religiosos, històrics, tradicionals i folklòrics, no crec que ningú tingui prou jurisdicció per a suprimir-la. Ni la mateixa Església. Ningú no té dret a jugar-se la tradició amb tanta alegria, perquè, en el fons, encara que no ho sembli, ens hi juguem poc o molt la nostra identitat com a poble. […]

Si és cert que en molts indrets han plegat de fer processó, en altres, en canvi, s’afanyen a fer la festa més i més solemne i a confeccionar, d’una manera gairebé competitiva, catifes de flors. Aquesta ha esdevingut una tasca col·lectiva, autènticament popular. La festa, doncs, es resisteix a morir com tot allò que està molt fondament arrelat. Davant el fet de la supressió de la festa de Corpus hom té dret a preguntar-se, tot parodiant aquell personatge de la Primera història d’Esther de Salvador Espriu, si comencem a beure’ns el senderi. Sobretot l’Església, que ha liquidat en poc temps un patrimoni riquíssim i avui ja irrecuperable. Vull dir el patrimoni litúrgic. […]

En fer el pas de la litúrgia llatina a la de les llengües vulgars s’hauria pogut aprofitar molt de material del repertori del cançoner català i no traduir i adaptar, de qualsevol manera, cançons foranes molt allunyades de la nostra sensibilitat. O, si més no, adequar les velles i exquisides melodies gregorianes als moderns textos catalans. Perquè fer cantar «Kumbayà» en comptes de «Kyrie eleison» –i renuncio a comparar les llengües i cultures a les quals pertanyen aquestes dues expressions– fa posar els cabells de punta. De veritat que tot això no té perdó. De passada vull dir també que les traduccions dels textos bíblics han estat fetes amb una manca esgarrifosa del sentit de la llengua.

Tornant, però, a la festa de Corpus, entristeix profundament de pensar que deixen de tenir sentit d’una manera definitiva paraules essencials de Joan Maragall, de Josep Pla o de Salvador Espriu, intèrprets tan lúcids de l’ànima i del temperament català. […]

Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inútilment a la vegada. És tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura, i que no arribi la resposta de l’home…!»

Tot i que havent-se reduït molt la parafernàlia de l’antigor, ha donat lloc a altres elements que l’envolten i que haurem de tractar en propers textos escrits com en són:

• “Les catifes o enramades”,
• “L’ou com balla” i  
• “La Patum”

.

3. «LA FESTA DEL “CORPUS CHRISTI”, UNA TRADICIÓ RELIGIOSA QUE N’ORIGINA ALTRES DE TRADICIONS»

«L’OU COM BALLA»

En relació o al redós de la celebració de la festa del “Corpus Christi” han sorgit tota una sèrie d’elements complementaris que la tradició no ha pas menyenspreat, sinó al contrari.

Segueixen convivint encara amb nosaltres, tot i que en algunes ocasions van perdent la tonalitat religiosa de què, antigament, n’estaven dotats.

Ens entretindrem en una tradició –“L’ou com balla”– i deixarem  “Les enramades o catifes dels carrers”, així com “La Patum” per més endavant. Però les tres tradicions les hem de contemplar com els exponents més característics de la festa principal del “Corpus Christi”.

L’ou com balla és una tradició que té lloc en diverses poblacions de Catalunya el dia de “Corpus Christi”, tot i que la més coneguda és la de la Font-Brollador del Claustre de la Catedral de Barcelona.

Aquest efecte-espectacle consisteix en col·locar  un ou buit, amb un punt de cera que tapa el forat pel qual s’ha buidat, sobre el raig d’aigua d’un brollador d’una font, de manera que giravolti sense caure. La font, habitualment, es guarneix amb flors de ginesta i de clavells, així com també amb fruites del temps, com les cireres, amb les quals es cobreix la tassa de la font.

La interpretació més comuna és que l’ou representa el pa consagrat a l’Eucaristia i la forma del brollador de l’aigua vol semblar-se amb el calze o copa de vi que recorda i significa la sang de Crist.

Tot plegat, en clara al·lusió a la festa del “Corpus Christi”.

L’origen de la tradició sembla que fou la Catedral de Barcelona, però molts altres pobles en donen també fefaent memòria d’aquesta curiosa atracció representativa.

Algunes altres interpretacions de “l’ou com balla” les trobem consignades en l’apuntament següent:

🔴 Per a uns, és la representació de la plenitud de la primavera, ja que tant l’ou, com l’aigua o l’abundor de flors són interpretacions simbòliques de fecunditat i regeneració, pròpies de l’estació primaveral en plena vitalitat.

🔴 Hi ha qui considera que la tradició de “l’ou com balla” va néixer com una distracció dels nobles del carrer Montcada de Barcelona mentre esperaven el pas de la “Processó de Corpus”.

🔴 Durant els anys, es va anar estenent la creença que si l’ou queia seria un any dolent, però si aguantava durant tota la jornada del “Corpus Christi”. També, a l’hora de cercar-ne l’origen, hem de tenir presents les similituds entre l’ou com balla i els jocs d’aigua que feien els musulmans en els brolladors dels patis interiors. Un d’aquests jocs consisteix justament a fer gronxar una piloteta sobre el raig d’aigua d’una font.

L’explicació científica del perquè s’aguanta l’ou com balla ens la dóna l’efecte Coanda, encara que hi ha el principi de Bernoulli subjacent, que és la base per a poder aclarir-ne l’efecte gravitatori susdit:

• Suposem una superfície corba, per exemple una esfera, que és el cas de l’ou com balla (tal com es pot veure en la il·lustració de la fotografia). Si sobre l’esfera es llença alguna cosa sòlida (arròs, per exemple), ambdós rebotaran en sentits contraris.

L’ou, pel principi d’acció-reacció, tendirà a anar en el sentit en què l’ha empès l’arròs, i aquest rebotarà. Això es pot veure a la primera part de la il·lustració.

• Si repetim aquesta experiència amb un fluid, resultarà que aquest, per la seva viscositat, tendirà a «enganxar-se» a la superfície corba. Ni el fluid ni la pilota rebotaran en la direcció oposada, el fluid seguirà la seva trajectòria, adaptant-se suaument a la superfície corba, i l’ou tendirà a anar cap a l’aigua que l’empeny.

En el cas de l’ou com balla, l’aigua l’estira en totes direccions, abans de caure per l’acció de la gravetat i així el manté en equilibri.

I mentrestant a causa de l’enjogassada acció física, suficientment explicada, de “L’ou com balla” en el brollador de la Catedral de Barcelona o d’altres indrets de la nostra contrada, nosaltres deixarem que vagi fent i, cansats de tant traginar amunt i avall durant el dia, ens correspon un descans. 

4. LA FESTA DEL “CORPUS CHRISTI”, UNA TRADICIÓ RELIGIOSA QUE ORIGINA ALTRES DE TRADICIONS»

«CATIFES I ENRAMADES»

Hem deixat en l’apartat anterior “L’ou com balla” saltant sobre el brollador d’aigua, incansable i imparable.

Ara ens acostarem a “Les enramades o catifes” de flors que ens alliçonen d’un altre costum consistent en guarnir els carrers amb catifes efímeres per celebrar la festa del “Corpus Christi”, principalment pels llocs on havia de passar la processó, així com també per retre un homenatge -en el cas que despullem la diada de tota adherència religiosa- al floriment de la primavera.

Tradicionalment aquestes catifes i enramades s’elaboraven amb pètals de flors o flors senceres i herbei dels camps i boscos.

Però, des de finals del segle XX s’experimentà de fer-les afegint-hi altres materials com llavors, closques de fruits secs, serradura i encenalls tenyits amb anilines, marro i càpsules de cafè i altres elements recuperats o reciclats.

A les catifes s’hi representen motius diversos que, generalment, anaven lligats a la religiositat pròpia del “Corpus Christi”, així com també -sobretot actualment- a temes locals o a efemèrides importants.

Algunes poblacions han aconseguit molt de renom amb les catifes. És el cas de Sitges, La Garriga, Arbúcies i Sallent.

També parlarem de “La Patum”, però en tot cas ens interessa de veure com una festa -la del “Corpus Christi”-, celebrada amb el foc d’una intensa religiositat cristiana, a poc a poc n’ha quedat només el caliu d’unes brases.

Tanmateix, de no alimentar aquestes brases -tan quantitativament i qualitativa- amb les flames d’una fogata nova, s’aniran apagant deixant-ne tan sols el seu record memorial en els llibres de tradicions i costums.