LA INTERPRETACIÓ BÍBLICA I CAP A LA RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

 

LA INTERPRETACIÓ BÍBLICA

 RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

LA INTERPRETACIÓ BÍBLICA

RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

1. INTRODUCCIÓ

1.1. UN ENLLAÇ PER INTRODUIR EL TEMA

A propòsit de la Setmana Santa i Pasqua vaig decidir introduir-me en el calendari del mes d’abril de 2019 i, en constatar la celebració de vàries festes assenyalades de cabdal importància, vaig voler dedicar-hi part del meu temps de lleure  a ressenyar-les.

I això, quedà establert en l’estudi i reflexió d’una temàtica que vaig resoldre escrivint el seu contingut i que ara rememoro sintèticament de la manera següent:

 

SOBRE LA SETMANA SANTA: ( del 14 al 21 d’abril de 2019 )

La meva pretensió s’orientà cap a la recerca valorativa de la gran quantitat de manifestacions, pràctiques i expressions, entre religioses i laiques, tot considerant-les amb cautela i prevenció atès que la seva procedència s’origina en el context de temps pretèrits i en el ben entès que n’han estat els evangelis -des d’on procedeixen moltes de les quals- els que sense una interpretació exegètica en profunditat les han configurat. 

De fet, he intentat escatir si entre la comprensió de la literalitat evangèlica i una explicació gnòstica mitificada sobre la bona nova de Jesús, s’hi troba una tercera postura que respongui a l’hermenèutica bíblica actual.

SOBRE LA PASQUA: ( 21 d’abril de 2019 )

Aquesta festa, que representa litúrgicament la font i el cim de la vida cristiana, també ha estat tractada des dels orígens hebreus, passant per la Pasqua jueva en temps de Jesús de Natzaret i fins als nostres dies d’aquest any de 2019.

En prendre i escollir el significat etimològic que integra el concepte de «pasqua» com a “pas” -com vinc fent cada any- no estalvio la dinàmica, sigui amb prosa literal o en prosa poètica, de marcar les possibilitats dels «canvis», en forma de «passes» que poden produir-se sigui personalment, sigui dins de la societat.

SOBRE SANT JORDI: ( 23 d’abril de 2019 )

Una visió de les tradicions sobre la figura d’aquest sant, patró de Catalunya, i la seva influència tant a l’orient com a l’occident. Tanmateix, un esclat de poms de roses recollides al jardí i un devessall de moltes lletres seleccionades a les prestatgeries de les biblioteques.

Diversos temes sobre les roses arrancats d’internet hi pul·lulen i, per saber-ne més, un sumari exhaustiu sobre com es confecciona un llibre.

SOBRE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT: ( 27 d’abril de 2019 )

A les acaballes d’abril no hi pot faltar la presència de la patrona de Catalunya -La Moreneta- i el seu entorn enmig de la santa i venerada muntanya. Per això mateix, l’escrit s’introdueix, a través de la Basílica, en la contemplació del monestir i de la comunitat de monjos benedictins. No sense ocupar-nos de l’Escolania i tot el que circumda -fauna i flora- Montserrat i la seva espiritualitat.

1.2. OBJECTIU DEL TEMA: UN RECORREGUT PER ENTRE LES ANTIGUES RELIGIONS ANCESTRALS PER OBSERVAR-NE ELS POSSIBLES PLAGIS QUE LA BÍBLIA HI POT CONTENIR

HO DESCOBRIREM MITJANCANT LA INTERPRETACIÓ BÍBLICA

En aquest nou tema la pretensió és diferent. Es tracta de fer un recorregut per les antigues religions ancestrals i copsar els possibles plagis que s’han pogut introduir en el cor i en les entranyes de la Bíblia. Tanmateix, i per tot això ens caldrà:

• Assentar criteris de interpretació bíblica i
• Entrellucar els mites que, de forma latent o més visible, nien en els textos bíblics.

Sense ànim de cap polèmica ni de voler arribar a cap conclusió definitiva, abans d’un millor exercici de recerca posterior sobre algunes qüestions cabdals de l’Antic i del Nou Testament, i amb l’única ambició de cercar aquella veritat il·luminada per l’objectivitat de les coses, entre marges d’error i d’encert, així com entre clars i foscúries, vet aquí un treball de recerca que se’ns suposa que serà entre laboriós i encuriosit en pretendre respondre respecte d’una una inquietud personal i amb la finalitat ben clara de situar adequadament la recerca del meu interès personal sobre aquesta qüestió, per  demés interessant i que ens possibilitará una obertura o ampliació del angle visual de discerniment per a una major comprensió de la Bíblia.

Entenc que, per entendre la complexitat de l’Antic i del Nou Testament i per penetrar-lo objectivament amb èxit, necessitem d’una especialització sobre diverses i importants matèries i tenir, al mateix temps, una base sòlida de tots els elements que conformen el laboriós treball de la interpretació científica i així poder descobrir el missatge religiós que es proposa en cada un dels llibres separats del seu conjunt.

1.3. LA METODOLOGIA EMPRADA: UNA EXÈGESI BÍBLICA

De capital importància n’és l’actitud crítica que sobre qualsevol dels textos -anomenats insistentement com sagrats-, hem de sostenir indefectiblement i, com a principi de tot, arribar al descobriment objectiu de tot el que volen transmetre. Per a això, diguem que tots aquests textos -tant els de l’Antic Testament com els del Nou Testament- han de ser sotmesos a la platina del microscopi d’una hermenèutica potent per poder distingir aquells elements que resulten ser-ne fonamentals, d’aquells altres que puguin mostrar-se com secundaris.

Vegem a continuació la metodologia necessària que actualment s’utilitza a l’hora de  realitzar una exègesi bíblica de qualitat per descobrir-hi les línies estructurals i vertebradores dels textos sagrats i els components que, amb més, menys o nul·la importància, configuren el seu conjunt. D’aquesta manera, podrem comprovar que les investigacions exegètiques, més enllà de la literalitat dels llibres sagrats, aprofundeixen críticament els seus textos des d’una visió d’hermenèutica científica o interpretativa, base exigible per a una comprensió el més objectiva possible i tendent cap a la configuració de la veritat. 

 

Heus aquí tota la feina hermenèutica que ha de imposar-se a l’exegeta que pretengui recórrer el fruit d’una investigació seriosa dels textos bíblics en qüestió: 

 

• La Historia sobre la Redacció dels textos [Redaktiongeschichte].
• La Investigació de la Història dels Gèneres i de les Formes literàries emprades en els textos [Formgeschichte].
• Els elements aportats per la Història de la Tradició bolcada en els textos [Traditiongeschichte].
• La finalitat o objectiu que es pretén a l’hora d’elabora els escrits.
• L’aplicació de la «Sitz im Leben», és a dir, copsar la necessitat d’una coneixença o d’un desig manifestats per oients o lectors d’una comunitat determinada d’un entorn concret sobre els aspectes, els contextos, les situacions i/o altres d’una determinada persona, circumstància, situació, estat, condició.   
• La personalitat de cada hagiògraf: origen, edat, estudis, religió, tendències, càrrecs, professió.
• La visió general del moment històric, l’entorn social, ètnic i cultural del grup que habita un espai geogràfic concret i perimetrat, en conseqüència, dins  d’una època determinada, així com la mentalitat del temps i els corrents de pensament.
• El tipus d’escrits segons les diferents formes dels «midrâsh», classificats segons la configuració següent:

             – L’halakha: escrit que busca regles de vida o de ordre jurídic…

             – L’haggada:  escrits amb comentaris per a la formació espiritual, doctrinal o moral…

             – El pesher: escrits que pretenen actualitzar les profecies i adaptar el seu compliment         en els escrits del present actual.

• El coneixement de la literatura intertestamentaria i, en particular:

              – Les traduccions:

                    . La que se’n diu «Bíblia Septuaginta o dels Setanta»: una traducció grega (s.III-I aC.)
                    . El «Targum Palestí». Traducció aramea (s.I-II dC.)

              – Els autors jueus hel·lenístics:

                    . Eupolemo i Artapán (s.II aC.)
                    . Filó d’Alejandria (meitat del s.I aC.)
                    . Flavi Josep, autor de «Antiguitats jueves» (93-94 dC.)

              – Les obres dites apòcrifes o pseudoepigráficas:

                    . «Llibre dels Jubileus» (Apocalipsi), del s.III-II aC.
                    . «Henoc» (Etiòpic), del s.III-II aC.
                    . «Llibre dels secrets d’Henoc» (Eslau), de l’s.I dC.
                    . «Apòcrif del gènesi» descobert en Qumrán, s.I dC.
                    . «Document de Damasc» (eseni), de l’s.I dC.
                    . «Pesher d’Habacuc«, descobert en Qumrán
                    . «Llibre de les Antiguitats bíbliques» de l’Pseudo-Filó, s.I dC. d’abans del 70 
                    . «Apocalipsi siríac de Baruc», al final del s.I dC.
                    . «Testament dels Patriarques« (Leví i Judà) de diferents èpoques.

                – La literatura rabínica:

                    . Midrash Mekhilta, sobre l’Èxode (s.II dC.)
                    . Midrash Rabba, sobre el Gènesi i l’Èxode. Èpoques diferents.
                    . Midrash Sefer ha-Yashar, text de la I. Mitjana.
                    . Midrash ha-Gadol, text tardà.
                    . Talmud de Jerusalem (finals del s.VI dC.)
                    . Talmud de Babilònia (finals del s.V dC.)

• La història dels textos de l’Antic Testament (l’hebreu, l’arameu, la versió dels LXX i els manuscrits de la Mar Morta-Qumran) i els del Nou Testament (el text grec) i les innombrables versions de la Bíblia.

         Dues consideracions d’importància sobre els textos bíblics:

– Els manuscitos autògrafs o originals dels autors bíblics no han arribat  fins a nosaltres.

– Els manuscrits conservats presenten tota clase de variants, errors, glosses i canvis a causa del continu procés de còpia durant segles.

         I pel que fa a les versions s’han de tenir en compte:

            – Les versions llatines: La Vetus llatina / La Vulgata.
      – Altres versions: siriacas, coptes, gòtiques, armènies, georgianes, etiòpiques, àrabs, eslaves.
           – Versions medievals i modernes i les de diferents països.

• L’arqueologia bíblica i oriental, la pintura, l’escultura i la història de les institucions hebrees o judaiques. També cal de conèixer els materials de l’escriptura com: la pedra, el metall, l’argila, les ostracas, el papir, el pergamí, les tauletes, els còdexs.
• L’arqueologia bíblica i oriental, la pintura, l’escultura i la història de les institucions hebrees o judaiques.
• L’estudi comparatiu de les religions, en general, de les religions mistèriques, en particular i dels mites de què se’n deriven aquelles.
• L’estudi de la projecció antropomòrfica en els éssers transcendents, siguin reals o irreals.
• L’estudi de la concepció científica de l’univers, en general, i de la terra en particular, en el temps en què s’escrigueren els textos sagrats.
• L’estudi de les traduccions del textos, siguin versions o en siguin còpies, així com el coneixement i l’estudi de les diferents llengües semites parlades (l’hebreu o l’arameu) o les que se’n denominen llengües clàsiques (grec i llatí).
• El coneixement dels vessants que aporta no només la filosofia, sinó també -i sobretot- els elements mitològics i aquells procedents de ritus comuns o ancestrals sense oblidar les tècniques de curació, els jeroglifics, els procediments màgics, les maneres o formes d’ocultació, els coneixements d’astrologia, els recursos profètics i d’endevinació, la numerologia,  les visions, les aparicions, les  precognicions, els somnis, els miracles i tot allò que s’enfonsa en l’obscuritat del temps i és possible il·luminar-lo amb diversos i actuals processos científics siguin físics, químics, informàtics o genètics i les seves aplicacions.

1.4. UNA BIBLIOGRAFIA DE QUALITAT PER SABER-NE MÉS

I, per saber-ne més de tot plegat, l’oferta d’una bibliografia sobre el tema en serà d’una gran utilitat per a la seva comprensió.

A l’efecte de tot plegat, presento inicialment una bibliografia d’interès que, d’alguna manera, ha de guiar el contingut de l’estructura del tema sense que obstin ulteriors interpretacions, criteris dogmàtics i visions que la fe personal o eclesial contempli des d’òptiques diverses i, en conseqüència, tan valuoses com qualsevol d’altres.

SOBRE LA INTERPRETACIÓN BÍBLICA. MÉTODE HISTÓRICO-CRÍTIC

SOBRE LA INTERPRETACIÓN BÍBLICA. LA HISTORIACIDAD DE LA BIBLIA

SOBRE LA INTERPRETACIÓN BÍBLICA. HERMENÉUTICA BÍBLICA

SOBRE LA INTERPRETACIÓN BÍBLICA. LA CRÍTICA CANÓNICA

SOBRE LA INTERPRETACIÓN BÍBLICA. LA CRÍTICA TEXTUAL

SOBRE LA INTERPRETACIÓN BÍBLICA. EL SENTIDO LITERAL Y EL SENTIDO FIGURADO

EL AURA ALREDEDOR DE LA BIBLIA

LA BIBLIA Y SUS SECRETOS

CIEN UN MITOS DE LA BIBLIA

LA HISTORICIDAD DE LOS RELATOS DEL A. TESTAMENTO SEGÚN LA MODERNA HISTORIOGRAFÍA

MITO E HISTORIA

LA BIBLIA DESENTERRADA (1) / LA BIBLIA DESENTERRADA (2)

LA MITOLOGÍA HEBREA Y OTROS PUEBLOS DEL ANTIGUO ORIENTE

MITOLOGÍA COMPARADA

SALIDA Y ABANDONO DE LOS MITOS ECLESIÁSTICOS / LA  BIBLIA NO ES PALABRA DE DIOS

¿QUIÉN ESCRIBIÓ LA BIBLIA…?

UN NUEVO PARADIGMA ARQUEOLÓGICO

LOS AUTÉNTICOS AUTORES DEL NUEVO TESTAMENTO

GUÍA PARA ENTENDER EL NUEVO TESTAMENTO / COMENTARIO DE LA GUÍA PARA ENTENDER EL N.T.

¿QUÉ ES NECESARIO SABER PARA ENTENDER EL NUEVO TESTAMENTO…?

SANTAS BARBARIDADES BÍBLICAS

PROBLEMAS BÍBLICOS

¿QUÉ SIGNIFICA AFIRMAR QUE DIOS HABLA…?

¿HAY FALSIFICACIONES EN EL NUEVO TESTAMENTO…?

LA BIBLIA LEÍDA POR UN CIENTÍFICO

MITOLOGÍA GRIEGA. UN ESTUDIO INTRODUCTORIO

EL PROBLEMA DEL CÁNON. ¿QUÉ SE SABE DE LA FORMACIÓN DEL NUEVO TESTAMENTO…?

LOS MITOS MESOPOTÁMICOS SOBRE LA CREACIÓN

MITOS. EL PARAÍSO PERDIDO O LA EDAD DE ORO

NO FUE EXPIACIÓN SINO GLORIFICACIÓN. JUAN ACLARA LA MUERTE DE JESÚS

EL CUARTO EVANGELIO. CONTENTO Y PUNTO DE PARTIDA

EL NUEVO PARADIGMA ARQUEOLÓGICO BÍBLICO

SUCEDIÓ EL DILUVIO UNIVERSAL…?

EL APOCALITSIS

EGIPTO Y LA BIBLIA / PERSIA Y LA BIBLIA / ZOROASTISMO Y JUDAISMO 

PERSIA Y EL MONOTEISMO DE LOS HEBREOS / EGIP TO Y LOS ORÍGENES DELS CRISTIANISMO

EL ENSUEÑO DEL PECADO ORIGINAL

LA MITOLOGÍA ENTRE LOS HEBREOS Y OTROS PUEBLOS DEL ANTIGUO ORIENTE

I encara molta més bibliografía especialitzada que es pot consultar obrint el link o enllaç -subratllat amb color blau- procedent del WEB:

[ www.cienciarazonyfe.com ]

En el ben entès que els titulars del qual som en Lluís Álvarez Valcarcel i jo mateix, Miquel Àngel Bosch Fridrin, sobre diversos temes que -en prémer els annunciats que s’exposen a continuació-, s’obriran en format PDF:

QUI VA SER JESÚS DE NATZARET…?

EL JESÚS DE LA HISTÒRIA I EL JESÚS DE LA FE

ELS ORÍGENS DEL CRISTIANISME

LES CREENCES CRISTIANES

POLÈMIC VATICÀ (S.I AL XIV) / POLÈMIC VATICÀ (S. XV AL XVII) / POLÈMIC VATICÀ (S.XIX AL XXIII)

TEMPS DE CANVIS

SOBRE DEUS I CREENCES

RELIGIÓ SENSE RELIGIÓ

LA CIÈNCIA VERSUS LA FE

 

2. DÉU MAI NINGÚ L’HA VIST (Jn, 1,18) I EL QUE SABEN D’ELL RESPON TOTALMENT A UNA VISIÓ ANTROPOMÒRFICA 

2.1. SOBRE LA PEOCEDÈNCIA O L’ORIGEN DE LA PARAULA «DÉU»

En català, com en les altres llengües romàniques, la paraula «Déu» ve directament del llatí deus, deïtat, déu; la locució llatina prové del grec antic, en què és idèntica en pronunciació al grec Διός (deus), forma del genitiu de Ζέυς (Zeus) (nom del déu principal dels grecs).

Encara que també és molt plausible que sigui una simple variació fonètica de θεός (theós), que significa igualment «deïtat, déu» segurament provinent del protoindoeuropeu.

En les llengües precolombines, teotl significa déu, aquest terme també és similar a la forma llatina deus (manantial o font natural). El llatí deus, en altres llengües romàniques, va derivar en «manantial o fonts naturals» (gallec i portuguès), dios (castellà), dieu (francès) i dio (italià).

Hi ha una sèrie de noms de Déu a:

• Les llengües indoeuropees que s’interpreten com a derivades d’una única forma original, protoindoeuropea, Dyeus. Aquest hauria estat el nom del Déu dominant del panteó protoindoeuropeu.
• La forma pròxima a l’original en el sànscrit antic: deiw-us. El nom apareix sistemàticament associat en la majoria dels casos a p’ter, que significa pare. En el sànscrit tardà aquesta forma ha evolucionat a Dyaus Pitar.
• Les diverses derivacions que tenim en el grec Zeus Pater la forma del qual llatinitzada és Iu Piter (Júpiter), i també l’expressió llatina tardana, novament derivada del grec, Deus Pater, que en català evoluciona a Déu Pare.
• Les llengües germàniques la paraula per designar Déu té l’arrel got-, d’on vénen god (anglès) o gott (alemany). D’aquesta mateixa arrel podria derivar-se el nom del poble got. L’origen de la paraula gott és molt antic i solament va poder haver-se originat de les llengües germàniques antigues.
• Les llengües iràniques utilitzen aquesta mateixa arrel indoeuropea: així en persa modern es diu jodā (خدا), i en kurd, xhwedê. L’arrel s’origina del segon participi substantivat de l’indogermànic *ghuto-m, de l’arrel verbal *ghau (‘cridar, fer una crida’). D’aquesta manera, Déu seria ‘l’ésser cridat‘.

El nom Jahvè o la seva derivació Jehovà procedeix de l’hebreu yhwh i no guarda parentiu amb cap de les formes indoeuropees de designar el déu suprem. Jahvè és el nom propi bíblic de Déu, mentre que per referir-se a la divinitat d’una manera genèrica les llengües semítiques tenen l’arrel El, que ha donat lloc, entre altres, a l’àrab Al·là o a l’hebreu Elohim.

El nom pren diversos significats, com:

En català, el vocable «Déu» es fa servir per referir-se a la deïtat suprema de les religions monoteistes, però cal considerar tot un estol de noms en dependència del tipus de religió professada:

• Al·là (en àrab اﷲ Al·lāh) en l’islam. Encara que se sol creure el contrari, no és un nom propi sinó la paraula «déu» en àrab. Amb aquesta paraula, els araboparlants (siguin musulmans, cristians o jueus) es refereixen al Déu únic de les religions monoteistes. És la versió àrab del nom semític El, que ha donat lloc també a l’hebreu Elohim.
• Cao Đài (vietnamita), en el caodaisme
• Jahvè o Jahveh (יהוה yhwh en hebreu) és el nom original del déu creador, revelat per ell mateix al profeta Moisès:

– Primerament usat per les comunitats jueves i després per les cristianes. Sol traduir-se com ‘el que és’ o ‘el que viu’. Aquesta grafia hebrea יהוה és coneguda pel vocable grec tetragràmmaton.

– En el culte jueu aquest nom mai no es pronuncia encara que aparegui escrit en els texts religiosos, dient-se al seu lloc Adonai, que significa ‘el Senyor’. Pel fet que en el text hebreu no hi ha vocals, no se sap com pronunciar exactament el Nom (que els Savis Hebreus transmetien oralment als seus alumnes) i per això n’hi ha que usen la transcripció de Jahvè mentre que d’altres utilitzen el nom Jehovà, juxtaposant les vocals d’Adonai a les consonants de YHWH.

– La pràctica jueva de substituir el nom diví per títols com es va adoptar en còpies posteriors de la Septuaginta grega, la Vulgata llatina i en moltes altres traduccions, antigues i modernes, pel que hi ha traduccions al català de la Bíblia que substitueixen el nom hebreu per ‘Senyor’. El 1611, la versió anglesa de la Bíblia del rei Jaume feia servir quatre vegades el nom de Jehovà.

• Elohim (de l’hebreu també), és usat a la Bíblia.
• Santíssima Trinitat (incloent-hi el Pare, el Fill i l’Esperit Sant), representa Déu en gairebé totes les confessions cristianes. Alguns cristians identifiquen Déu Pare amb Jahvè del judaisme com el mateix Déu, tanmateix altres cristians creuen que Jahvè no és Déu Pare, sinó Déu Fill, és a dir Jesucrist.
• Amaterasu OoKamisama (天てらす大神様): ‘senyor déu que il·lumina el cel’, en el xintoisme del Japó, encara que el xintoisme no posseeix textos sagrats, ni una deïtat única ni predominant.
• Amè minakanushi (‘senyor déu pare celestial’) en el xintoisme antic, encara que el xintoisme no posseeix textos sagrats, ni una deïtat única ni predominant.
• Avalokiteshvara (en sànscrit अवलोकितेश्वर) segons alguns budistes.
• Waheguru és el terme del sikhisme per a Déu.
• Teotl significa ‘déu’ en náhuatl (encara que s’ha de recordar que eren politeistes).
• Anu és el déu suprem de la religió sumèria.
• Jah -apòcope de Yahvéh- és el nom del déu dels rastafaris.
• Igzi’abihier (literalment ‘senyor de l’univers’) a l’Església ortodoxa d’Etiòpia.
• Jaungoikoa, o abreujadament Jainkoa (‘Señor de las Alturas’) en basc.
• Ngai és el nom Massai de Déu.
• Niskam per als micmac.
• Yalla per als wolof.
• Déu per als catalanoparlants.

2.2. EL DÉU DE LES RELIGIONS MONOTEISTES

Les religions monoteistes adoren una divinitat única, que va creixent en abstracció i atributs amb el pas dels segles per diferenciar-se dels cultes politeistes, considerats pagans.

El Déu (amb majúscules perquè és l’únic) és una entitat no corpòria i eterna, amb tota una série d’atributs com els tradicionales  de l’omnipotència, l’omnisciència i l’omnipresència, creadora de tot el que existeix i font última de la bondat moral dels actes humans (els quals jutja al final de la vida de cada persona).

A l’Orient antic moltes ciutats tenien el seu propi déu local, encara que aquesta adoració d’un sol déu no va implicar la negació de l’existència d’altres déus.

El culte iconoclàstic del déu solar egipci Aton va ser promogut pel faraó Akhenaton (Amenhotep IV), que va governar entre 1358 aC i 1340 aC. El culte d’Aton, el déu del sol, s’esmenta sovint com l’exemple de monoteisme més antic del qual es té coneixement i de vegades s’esmenta com una influència en la formació del judaisme primerenc, a causa de la presència d’esclaus hebreus a Egipte. Però encara que l’himne d’Akhenaton a Aton ofereix evidència forta que Akhenaton considerava que Aton era el creador únic, omnipotent, l’adoració d’altres déus al costat d’Aton mai van cessar fora de la seva cort, i els cultes més vells politeistes aviat van recuperar precedència i importància.

Aquest déu monoteista acostuma a ser representat, quan les restriccions religioses ho permeten, amb trets antropomòrfics, concretament masculins, encara que s’acostumi a dir que és una entitat abstracta.

2.3. EL DÉU DE LES RELIGIONS POLITEISTES

Cada mitologia, dins de les religions politeistes, té el seu propi panteó de déus. Usualment vénen de personalitzar forces de la natura, sentiments, esdeveniments vitals o llocs de culte. Els més habituals són:

• Un déu suprem, que mana per sobre de tots els altres o rei dels déus, especialment en els panteons que s’organitzen com un llinatge familiar. Pot estar o no relacionat amb la creació de l’univers.
• Déus lligats als cels:
  • El déu del Sol.
  • El déu de la Lluna.
  • El déu del Cel.
  • déus lligats a diversos fenòmens atmosfèrics com el tro, el llamp i el vent que són els més comuns; la pluja pot pertànyer a una divinitat específica o lligar-se a la fertilitat, a la vida o a l’agricultura.
  • El déu de la nit.
• Déus relacionats amb la terra:
  • déu de la terra (sovint en forma femenina).
  • déu de les aigües.
  • déu de l’inframón.
• Déus relacionats amb l’home:
  • déus que encarnen valors (justícia, honestedat, pietat…).
  • déus familiars (siguin els avantpassats o bé el déu pare, deessa mare….).
  • déu de la vida o de la fertilitat (sovint sota la forma femenina), en algunes cultures substituïts pels déus de la caça.
  • déu de l’amor.
  • déu de la mort.
  • déu de la guerra.
  • déu del temps.
  • déu de la salut.
  • déu del coneixement.
• Déus de la naturalesa, lligats a indrets concrets, com: arbres, llindars i portes, llacs i fonts sagrades o muntanyes.
• Déus domèstics
• Déus olímpics
• El déu enganyador, sovint un semidéu que intenta burlar els homes i que pot acabar convertit per la tradició en un geni o dimoni.
• Herois o reis fundadors que s’han divinitzat –el culte imperial, per exemple-per explicar el passat gloriós de cada poble.

2.4. ELS GRAUS DE LES CREENCES EN DÉU

 

Una persona pot creure en:

 

 

• L’existència d’un sol déu: monoteisme
• L’existència de diversos deus: politeisme.

També pot acceptar que un sol déu es mostra com a dos principis oposats, com la resta d’atributs de la natura: dualisme.

• Si pensa que un déu va crear el món o l’ésser humà però com una força cega, que es desentén del futur de la seva creació, se sol dir que segueix el deisme.
• Si s’és més partidari de l’acció continuada de Déu en el món, més enllà de l’acte de la creació, aleshores s’està optant per una postura teista.

L’ateisme: doctrina que professen les persones que neguen l’existència dels déus. La desaparició de la certesa de l’existència de déu és comentada per autors com Nietzsche. Per a alguns d’aquests, el concepte de Déu ens ha deixat com seqüela una innombrable quantitat de tradicions i costums.

El fideisme: és l’actitud de les persones que, sense preocupar-se per cap tipus de crítica o de valoració, creuen en déu indefectiblement.

L’agnosticisme: les persones que ni afirmen ni neguen l’existència de déus, s’anomenen agnòstiques. No creuen ni en l’existència ni en la inexistència de déus per no tenir prou capacitat o propietats superiors per poder afirmar o negar.

El panteisme pensa que déu és pertot, ja que totes les coses tenen alguna cosa sagrada pel sol fet d’existir. Aquest concepte està emparentat amb l’anima mundi o el cosmos grec, amb el fluir de les religions orientals o l’animisme indígena.

2.5. UNA CONSIDERACIÓ IMPORTANT I FONAMENTAL SOBRE

L’ANTROPOMORFISME

Fixem-nos que quan s’estudien les qualitats de déu hi ha tantes nocions de què la divinitat existeix com de cultures o d’individus. I les qualitats que li són atribuïdes varien igualment.

Des de la filosofia, i en una perspectiva creient, metafísicament, Déu és:

• L’Ésser per excel·lència
• La Causa primera i/o Final.

Des del vessant de la teologia Déu rep tradicionalment els atributs següents:

• Per a la seva existència: infinitat, immutabilitat i perfecció.
• Per a la seva essència (voluntat i l’enteniment): omnipotència, saviesa, justícia i bondat.

En les accepcions abrahàmiques, així com en altres religions més recents o comptant menys adeptes, és omniscient, omnipotent, omnipresent. Certes aproximacions es limiten aquesta omnipotència pel lliure albir concedit als humans. El Llibre dels XXIV filòsofs ofereix un resum de les qualitats divines més comunes.

I totes aquestes qualitats donen pas a la important consideració sobre l’antropomorfisme. Efectivament:

• L’antropomorfisme és la tendència a considerar realitats o elements no humans com si fossin humans. Aquestes realitats poden ser déus o elements naturals com animals, estrelles o planetes, muntanyes, rius, arbres etc. La paraula ve del grec anthropos (‘home’) i morphe(‘forma’), ‘amb forma humana’.
• L’antropomorfisme es pot entendre en dos sentits:

– Des d’un punt de vista físic, quan s’aprecien formes humanes en elements naturals (una arrel, un núvol…),

– En sentit mental, quan atribuïm característiques humanes, com el llenguatge o la capacitat de raonar, a determinats elements no humans (com passa als dibuixos animats). També es parla de personalització per referir-se a aquesta tendència.

• L’antropomorfisme és un tret característic de molts mites. A la mitologia grega els déus s’assemblaven molt als homes, no només en la forma física, sinó que fins i tot tenien els seus mateixos defectes (enveja, ira, gelosia, etc.), com ja denuncià Xenòfanes.

 

3. EL MÓN GREC (entre els segles I abans i després de Crist), ESTAVA INUNDAT DE CULTES RELIGIOSOS AMB UN ELEMENT COMÚ:

ELS MITES SOBRE LA MORT I LA RESURRECCIÓ DE DEÏTATS

Cal que ens preguntem com l’anunci de la Mort i Resurrecció de Crist va poder tenir èxit, tal i com va defensar Pau de Tars, en el món de parla grega i la seva cultura, així com les relacions amb els judaisme.

Els historiadors ens expliquen que el món grec (prenguem la referència dels segles I abans i després de Crist) estava inundat de cultes religiosos o religions de misteri que tenien tots ells un element en comú: els mites sobre la mort i resurrecció de deïtats.

Moltes de les deïtats dels cultes d’Atis i Adonis van ser considerades déus que morien i renaixien. I la unió amb ells s’obtenia a través d’una cerimònia d’iniciació que, al mateix temps, assegurava la immortalitat. El mite de la mort i la resurrecció de Dionís el trobem extensament en la cultura i en la religió de l’època hel·lenista.

El cristianisme, molt probablement i més que qualsevol altra religió del seu temps, es va adaptar a la varietat de corrents culturals i religioses, tot  apropiant-se de nombrosos elements mitològics i sincretistes amb l’objectiu de ser acceptada. En el moment del naixement de Crist, les condicions ideològiques, dins el món mediterrani, van accelerar la barreja de tradicions hel·lenistes i hebraiques.

Els grans déus de Samotràcia, Dionís, Cibels, Atis, Adonis, Isis i Osiris, en general, són déus sofrents, considerats forces vivents d’una naturalesa que periòdicament mor i torna a reviure. En els rituals mistèrics, on l’home aconsegueix el mateix destí del déu, els creients iniciats ploren i s’alegren, busquen i troben, moren i viuen igual que els seus déus. I aquesta unió amb els déus s’efectua a través d’accions sacramentals o ritus:

• La litúrgia del Yasna, recopilada en els textos sagrats del zoroastrisme persa dels Avesta, va ser una anticipació notable de la missa eucarística del cristianisme.
• Heracles, el déu grec, a la seva mort va ascendir al cel.
• El nom d’Adonis, d’origen Fenici, vol dir «Senyor». El mateix Adonis s’identifica amb el déu babilònic Tamuz o Dumuzi. Les seves festes seves anuals d’Adonis s’observaven en Biblos i en altres llocs de Grècia. La idea central era la mort, resurrecció i dol d’Adonis.
• Atis (un altre déu grec, fill de Zeus) era fonamentalment un déu de la natura i en la seva automutilació -mort i resurrecció-, va representar que es mor a l’hivern per renéixer de nou a la primavera.
• El fet és que la celebració cristiana dels sagraments, en el primer dia de la setmana, era increïblement semblant als sagraments de Mitra (un déu d’origen Pèrsic que va esdevenir rival de la cristiandat en el món romà del segon i tercer segle):

         – En va ser Justí màrtir, a mitjans del segon segle, acusa la religió del mitraisme per copiar els ritus dels cristians. Però el fet és que el mitraisme existia des de molt abans que el cristianisme.

        –  Aquesta imputació de Justí màrtir és tan raonable com la dels fonamentalistes que dicen que els antics babilonis i egipcis van copiar el mite de la creació dels hebreus, quan certament, és al revés.

• Els mites dels déus que prenen forma humana, pateixen, moren i tornen a viure es troben en totes les religions paganes antigues.
• També els trobem a la religió dels asteques centreamericans, una civilització que no tenia cap contacte amb la religió de la mediterrània o el cristianisme: Quetzalcóatl (el déu principal dels mites asteques) era un símbol de mort i resurrecció.

 

 

4. LA TESI SOBRE POSSIBLES PLAGIS LITERARIS EN

L’ANTIC TESTAMENT

 

4.1. LA HISTÒRIA DEL POBLE D’ISRAEL I

LA RELACIÓ AMB ALTRES CIVILITZACIONS

Ens convé de deixar constància, en haver arribat a aquest punt del nostre treball, sobre les diferents etapes viscudes del poble hebreu amb la finalitat de situar-lo dins de la seva història i així poder copsar les relacions que van mantenir amb d’altres civilitzacions i les conseqüències de la seva adaptació o bé del seu rebuig.

Tanmateix, ens cal esbrinar o aclarir prèviament unes qüestions que esdevenen de cabdal importància a l’hora de poder presentar les fites històriques del poble d’Israel des de la més segura objectivitat. Es tracta, doncs, d’assentar unes qüestions prèvies que es desenvoluparen tot seguit.

4.1.1. LA COMPOSICIÓ DELS LLIBRES DE QUÈ CONSTA L’ANTIC TESTAMENT I LES DIFERENTS ESCOLES QUE ELS IL·LUMINEN O ALTRES AUTORS

Resulta primordial investigar la referència escrita o, dit d’una altra manera, el moment històric de la composició dels diversos llibres de què consta l’Antic Testament.

L’Antic Testament és d’autor anònim en la seva major part, i fruit d’una seqüència de contribucions de diversos autors al llarg de períodes de temps molt perllongats, fins i tot per a cada un dels llibres que el componen. La ciència bíblica ha identificat diverses fonts mitjançant un exercici de crítica o exègesi documental.

Hem de fer referència a les quatre fonts escrites des d’on surgeix el Pentateuc, una col·lecció de cinc diferents llibres de l’Antic Testament:

• Font [ J ] Jahvista. Per al Pentateuc, en ordre cronològic, són:  la font J o jahvista (per usar el nom de YHWH, transliterat com el Senyor o Yahveh per Déu). Aquesta font provindria del Regne del Sud i es localitzaria voltant de l’any 850 aC. Hi hauria contribuït en els episodis en què Déu es manifesta en converses amistoses, en termes humans i familiars, Parla amb Caín, Noé, Abraham i seria el redactor de la Creació del capítol segon del Génesis. Les fonts [ J ] i [ E ] escriurien bona part de Gènesi, Nombres, i Levític.

 

• Font [ E ] Elohísta. La font L o elohísta (per usar el nom d’Elohim) Aquesta font prové del Regne del Nord, anterior al 721 aC. Aporta els episodis en què Déu es manifesta en somnis i visions, com l’esbarzer o la història de Josep. El seu estil és més sobri. Les fonts [ J ] i [ E ] escriurien bona part de Gènesi, Nombres, i Levític.

 

• Font [ D ] Deuteronòmica. La font D o deuteronómica (amb estil i vocabulari distintius), es pot localitzar a Jerusalem entorn de l’any 621 aC., durant la reforma de Josies. Es tracta d’un estil directe i cordial. Aporta els llibres del Deuteronomio (inclusive) hasta el segundo libro de los Reyes, o sea, Deuteronomio, Josué, Jueces, I Samuel, II Samuel, I Reyes y II Reyes.

 

• La font [ P ] Sacerdotal (de l’anglès priestly o de l’alemany priestercodex sacerdotal) va proporcionar instruccions rituals molt detallades (ritus, sacrificis, lleis, prohibicions, paper del sàbat, genealogies). Localitzable a la captivitat de Babilònia, al segle VI a a l’escola sacerdotal d’Ezequiel. Aportaria tot el Levític, la majoria de Nombres, la meitat d’Èxode i part de Gènesi, especialment l’episodi de la Creació del seu capítol primer.

 

4.1.2. ENTRE LA COMPOSICIÓ DELS LLIBRES DE L’ANTIC TESTAMENT I ELS FETS QUE S’HI DESCRIUEN HI HA UN DIFERENCIAL TEMPORAL DE MOLTS SEGLES

És de precís observar que, generalment, se sol prendre com a punt de partida històric la presumpta temporalitat que marca la successió de llibres que conformen l’Antic Testament. I això és un error perquè, com hem vist en el punt anterior, la composició dels llibres té lloc en un època molt llunyana als fets que s’hi descriuen, la qual cosa ens exigeix establir que:

• Durant tot aquest intèrval o successió de temps -entre la realitat dels fets i la redacció dels quals- la tradició oral ha pogut corrompre l’objectivitat dels fets, sigui esborrant-los de la memòria o confonent dates i esdeveniments, sigui magnificant-ne, enaltint-ne o exaltant-ne d’altres mitjantçant la utilització de tendèncides èpiques,  o de qualsevol altra manifestació heroica o epopeica.
• Nogensmenys important esdevé l’actual desafiament dels estudis científics de l’arqueologia i la seva aplicació enfront o cara a cara amb aquella exègesi bíblica que, prescindint de les dades arqueològiques actuals, ha situat etapes històriques, personatges imaginaris, llocs concrets i successos inversemblants en adjundicar-ne una realitat objectiva que, per altra banda, i en tot cas, només preten significar unes vivències religioses.

4.1.3. CANAAN -I NO PRECISAMENT EGIPTE-, EL PRIMER ESPAI GEOGRÀFIC DEL POBLE ISRAELITA EN UN TERRA ACOLLIDORA DE DIFERENTS CULTURES

En haver establert inicialment aquestes qüestions prèvies, vertebradores per a la significació històrica del poble d’Israel, podem acostar-nos a la realitat geogràfica del «creixent fèrtil» per tal d’entrellucar les influències culturals de les tribus -nòmades primer i sedentàries després- d’aquest poble. Efectivament:

• En aquest espai geogràfic comencen a formar-se unes tribus que ocuparen l’àrea abastada entre els rius Nil, a l’oest, i el Tigris y l’Éufrates, a l’est. Voltat pels imperis d’Egipte, Babilònia, pel desert d’Arabia, les muntanyes d’Àsia Menor, es troba la terra de Canaán.
• Aquest n’éra el punt d’unió i convergència entre diverses civilitzacions. Una zona travessada per antigues rutes comercials, com la vía Maris, el camí del Reis i la calçada d’Horus, que unien el golf Pèrsic amb la costa mediterrània i Egipte amb Assiria, la qual cosa permetia la influència de diverses cultures.

En dos segles d’investigació científica, la recerca dels patriarques mai va donar resultats positius. La suposada migració cap a l’Oest de tribus provinents de la Mesopotàmia amb destinació a Canaan, s’ha revelat irreal. I aquestes, entre d’altres, en serien la demostració:

• L’arqueologia ha provat que en aquesta època no es va produir cap moviment massiu de població.
• El text bíblic dóna indicis que permeten precisar que la història dels patriarques està plena de camells. No obstant això, l’arqueologia revela que el dromedari només va ser domesticat quan s’acabava el segon mil·lenni anterior a l’era cristiana i que va començar a ser utilitzat com a animal de càrrega al Pròxim Orient molt després de l’any 1000 aC.

4.1.4. PEL QUE FA A L’ÈXODE, DES DEL PUNT DE VISTA CIENTÍFIC, ELS ESDEVENIMENTS QUE RELATA NO RESISTEIXEN L’ANÀLISI

Segons la Bíblia, els descendents del patriarca Jacob van romandre 430 anys a Egipte abans de iniciar l’Èxode cap a la Terra Promesa, guiats per Moisès, a mitjan segle XV aC.:

• Els textos sagrats afirmen que 600.000 hebreus van creuar el Mar Roig i que van errar durant 40 anys pel desert abans d’arribar a Canaan, passant per la muntanya Sinaí, on Moisès va segellar l’aliança del seu poble amb Déu.
• No obstant això, els arxius egipcis, que consignaven tots els esdeveniments administratius del regne faraònic, no van conservar cap rastre d’una presència jueva durant més de quatre segles al seu territori, la qual cosa provaria que els hebreus no hi van ser-hi, sinó que el relat bíblic, molt posterior als pressumptes fets, va ser uns construcció literària èpica.

4.1.5. CIUTATS INEXISTENTS I DIFICULTATS CIENTÍFIQUES ESTABLEIXEN QUE EL PAS DEL MAR ROIG VA SER MÉS UNA NARRACIÓ LITERÀRIA DE CARÀTER ÈPIC I D’EXALTACIÓ DEL POBLE HEBREU, QUE UN ESDEVENIMENT REAL

Tampoc existien, en aquestes dates, molts llocs esmentats en el relat. Les ciutats de Pitom i Ramsès, que haurien estat construïdes pels hebreus esclaus abans de partir, no existien en el segle XV a.C.  I el que l’arqueologia demostra com molt interessant és que des del segle XVI a.C., Egipte havia construït en tota la regió una sèrie de forts militars, perfectament administrats i equipats. Res, des del litoral oriental del Nil fins al més allunyat dels pobles de Canaan, escapava al seu control.

• Gairebé dos milions d’israelites que haguessin fugit pel desert durant 40 anys haurien d’haver cridat l’atenció d’aquestes tropes. No obstant això, cap testimoni egipci de l’època fa referència a aquesta gent. Ni tan sols hi ha rastres deixats per aquesta gent en la seva peregrinació de 40 anys. No existeix el menor indici del seu pas pel desert.
• Tampoc van existir les grans batalles esmentades en els textos sagrats.
• Jericó,  els murs de la qual es van desplomar amb el sonar de les trompetes dels hebreus, era llavors un pobre caseriu. Tampoc existien altres llocs cèlebres, com Bersheba o Edom.
• No hi havia cap rei en Edom per enfrontar als israelites.

Aquests llocs, certament, van existir, però molt de temps després de l’Èxode, molt després del sorgiment del regne de Judá.

4.1.6. ELS HEBREUS VAN CONQUERIR PALESTINAl…?

LA RESPOSTA ÉS QUE DURANT L’ANOMENAT TEMPS DELS PATRIARQUES, JA HABITAVEN CANAAN

Els hebreus mai van conquistar Palestina, perquè ja hi eren a Canaan. Els primers israelites eren pastors nòmades de Canaan que es van instal·lar a les seves regions muntanyoses al segle XII a.C. És aquí on unes 250 comunitats molt reduïdes van viure de l’agricultura, aïllades unes de les altres, sense administració ni organització política.

• Totes les excavacions realitzades a la regió han exhumat vestigis de poblats amb sitges per a cereals, però també de corrals rudimentaris. Això ens porta a pensar que aquest grup humà havia estat nòmada, inicialment, convenrtint-se en agricultor després.
• Però aquesta va ser la tercera onada d’instal·lació sedentària registrada a la regió des del 3500 aC. Aquests pobladors passaven alternativament del sedentarisme al nomadisme pastoral amb molta facilitat.

4.2. LA HISTÒRIA REAL DEL POBLE HEBREU I 

ELS AFEGITS MITOLÒGICS DE QUÈ CONSTA

4.2.1. ENTRE LA REALITAT HISTÒRICA I ELS AFEGITS LITERARIS MITOLÒGICS

A la història del poble d’Israel consignada en aquestes planes, com a realment succeïda, ens hi cal proposar i mantenir la seva vertebració històrica com una línia articulada que recorre cadascuna de les seves etapes més importants.

Però, per altra banda, ens cal desmitificar-la de tots aquells elements literaris espuris afegits, bé siguin personatges fantasiosos, espais geogràfics inexplicables, llocs de ciutats inexistents o esdeveniments totalment ficticis.

I per tal d’abordar o emprendre aquesta tasca les lectures del contingut de diversos llibres pot oferir un excel·lent i eficaç suport en resseguir els seus capítols estructurats de manera que puguin aportar-nos prou llum i il·luminar la foscúria de tots aquests temps pretèrits que ara tractem. Vegi’s, per exemple, la intitulació d’obres com:

• «101 mitos de la Biblia» Gary Greenberg. Ed. Ocean-Ambar.
• «La Biblia i sus secretos» Juan Arias. Santillana Ediciones generales.
• «La Biblia desenterrada» (1) Israel Finkelstein y Neil a. Silberman. S.XXI España Editores.
• «La Biblia desenterrada» (2) Israel Finkelstein y Neil a. Silberman. S. XXI Argentina Editores.
• «El nuevo paradigma arqueológico-bíblico» José Maria Vigil. Servicios Koinonia-Internet.

4.2.1.1 EL DOMINI D’EGIPTE I L’ÈXODE (2000-1500 aC.) SEGONS LES DADES DE LA BÍBLIA.

PERÒ UNA HISTÒRIA QUE LA CRÍTICA CIENTÍFICA NO ADMET COM A VERTADERA, SINÓ QUE LA SITÚA DINS D’UN GÈNERE LITERARI ÈPIC I D’EXALTACIÓ PER TAL DE MOSTRAR LA FE DEL POBLE EN UN DÉU MONOTEISTA

La dominació egípcia i l’Èxode (2000-1500 aC.). Els jueus es consideren descendents del patriarca Abraham i el seu origen el trobem en els dotze fills de Jacob que es traslladen a Egipte i es constitueixen en dotze tribus: Aquestes tribus van ser esclavitzades durant el regnat d’un faraó de Egipte. La tradició jueva sosté que l’alliberament dels fills d’Israel d’Egipte i els grans successos de l‘Éxode -conduïts per Moisés cap a la terra promesa-, marquen de manera decisiva i important la formació del poble israelita.

4.2.1.2. CANAAN SEGONS LA BÍBLIA (1200 aC.).

PERÒ LA PREGUNTA ÉS:

ELS HEBREUS VAN CONQUERIR CANAAN DESPRÉS DE SORTIR D’EGIPTE…?

LA CRÍTICA ARQUEOLÒGICA MODERNA DIU QUE JA HI EREN A CANAN DES D’ÈPOQUES IMMEMORIALS, SIGUI COM A TRIBUS NÒMADES, SIGUI COM A GRUPS HUMANS SEDENTARIS

La conquesta de Canaan (1200 aC.) El període dels Jutges (entre el 1081 i el 1020), les Dotze Tribus (1100 aC.), L’establiment de la Monarquia (1061-1000 aC.), La divisió de les tribus en dos regnes (931aC .) i els Profetes 900-500 aC.). Seguint la narració bíblica, després de quaranta-un anys de vagar pel desert, els israelites van arribar a Canaan i la van conquistar sota el comandament de Josué, qui va repartir el territori entre les dotze tribus d’Israel. Durant un temps el poble va ser regit per una sèrie de governants anomenats jutges que, posteriorment, van donar lloc a la monarquia en un regne unificat :

• Saül, de la tribu de Benjamí, va ser el primer rei d’Israel.
• David (1061 aC.), de la tribu de Judà, va establir després el llinatge del qual sortirien nombrosos reis posteriors.

4.2.1.3 LA DIVISIÓ DEL REGNE EN DOS TERRITORIS:

JUDÀ AL SUD I ISRAEL AL NORD (722 aC.)

Després del regnat de Salomó (960-722 aC.), la tribu es va dividir en dos grans territoris:

 

•  El Regne de Judà al Sud, per una banda, i format per les tribus de Judà i Benjamí.
• El Regne d’Israel al Nord, d’altra banda, i format per les deu tribus restants. 

4.2.1.4. LA CAPTIVITAT ASSÍRIA DEL REGNE D’ISRAEL (722-640 aC.)

Uns dos-cents anys més tard, Salmanasar V va conquerir el Regne d’Israel del Nord i deportant als seus habitants a Nínive, capital de l’antiga Assíria (722 a. C.).
De les deu tribus del Regne Israel se’n va perdre constància.

 

 

 

4.2.1.5. LA DOMINACIÓ PERSA DEL REGNE DE JUDÀ (586-539 aC.)

Després d’una mica més d’un segle, el Regne de Judá va ser conquistat i el Temple de Jerusalem destruït pels babilonis l’any 586 aC. Gran part dels seus habitants van ser deportada a Mesopotàmia, donant lloc al que es coneix com la Captivitat en Babilònia. Però va ser l’any 539 aC., Quan el rei persa Ciro el Gran, que llavors ja dominava Babilònia, va donar a través d’un edicte el seu consentiment perquè els jueus tornessin a la seva terra nativa conduïts pels profetes Esdres i Nehemies.

4.2.1.6. LA RESTAURACIÓ DEL TEMPLE DE JERUSALEM (520-335 aC.)

Sota el domini persa, Judea va ser restaurada l’any 537 aC. i el Temple de Jerusalem reconstruït entre els anys 520-515 aC. En aquest temps els jueus van constituir un estat semi-independent fins a l’any 332 aC. Però cal fer notar que en el període següent -el greco-romà i talmúdico- haver-hi noves divisions entre els israelites, moment en què van emergir dos partits polític-religiosos principals:

• Els Fariseus
• Els Saduceos

4.2.1.7. LA DOMINACIÓ GREGA (333-63 aC.)

L’any 334 aC., va començar la conquesta de l’Imperi Persa i va arribar a dominar la Judea al 332 aC. A la seva mort, després de la divisió de l’imperi entre els seus generals:

 

• Es va imposar el Imperi Selèucida en una zona que abastava des del Mediterrani fins a la frontera amb l’Índia. Hereus de la cultura hel·lenística que van procurar difondre, els reis selèucides van governar tal com els seus antecessors assiris, babilònics i perses, fent-adorar com déus.
• Els reis hel·lènics freqüentment van estar en guerra amb la dinastia Ptolemaica d’Egipte.

Però Antíoc IV va iniciar una de les primeres persecucions religioses conegudes, fenomen gairebé desconegut fins llavors. A la seva volta d’Egipte, va organitzar una expedició contra Jerusalem, destruint-i matant a molts dels seus habitants. El deteriorament de les relacions amb els jueus religiosos va conduir a Antíoco a dictar decrets prohibint determinats ritus i tradicions religioses, de manera que els jueus ortodoxos es van rebel·lar sota la direcció dels Macabeus.

4.2.1.8. ELS MACABEUS I ELS ASMONEUS. EL JUDAISME HEL·LENÍSTICl (165 aC.) 

A partir del segle II aC. tots els escriptors com Filó, Sèneca i Estrabó esmenten unes poblacions jueves en moltes ciutats de la conca del Mediterrani. El corrent del judaisme influenciada per la filosofia hel·lenística es va desenvolupar notablement a partir del segle III aC. entre les comunitats jueves d’Alexandria, culminant en la compilació de la Septuaginta.

Un representant de la simbiosi entre la teologia jueva i el pensament hel·lenístic és Filó d’Alexandria. Contra Antíoco el poder jueu passa a mans de:

• Els Macabeus. Va ser Jonatan qui va garantir als jueus la independència política completa, i, va governar fins a l’any 135 aC. quan va ser assassinat.
• Els Asmoneus. Més preocupats que els seus antecessors pel poder militar, els asmoneos van establir un regne des de l’any 134 aC. fins a l’adveniment de l’Imperi romà a Israel en el 63 aC.

Amb els asmoneus, les fronteres del regne jueu van arribar a tenir les dimensions igual ad els temps dels grans regnats de David i Salomó, ja que van annexionar Samaria, Galilea i Idumea, i van forçar als idumeos a convertir-se al judaisme. La dinastia es va desintegrar com a resultat de la guerra civil entre Hircà II i Aristóbulo II, fills de Salomé Alejandra: l’última dona dels asmoneus i l’única que va governar a Israel. Les peticions d’ajuda a la República Romana van portar com a conseqüència la conquesta del regne per Cneo Pompeyo Magno.

4.2.1.9. JUDEA, PROVÍNCIA SUBJECTE A LA DOMINACIÓ ROMANA (63 aC. – 135 dC.)

L’any 63 aC. Pompeu va conquerir la regió, convertint-la en regne tributari de Roma. Va repartir el territori en cinc districtes, els va posar sota la jurisdicció d’un Sanedrí i va nomenar gran sacerdot a Joan Hircà II. A partir de llavors, el gran sacerdot va ser sempre nomenat pels romans:

• L’any 40 aC. el Senat romà va nomenar rei dels jueus a Herodes el Gran, concedint una certa autonomia, que va ser gairebé anul·lada quan Augusto va unir el territori d’Israel amb el de Síria, formant la Província de Judea sota govern d’un llegat, Publi Sulpici Quirí, tot i que va mantenir en el tron ​​a Herodes.
• L’ordre de Quirino de censar la població (els censos estaven prohibits per les lleis jueves), va encendre una revolta durament reprimida. Les relacions entre jueus i romans es van deteriorar seriosament durant el regnat de Calígula, que va ordenar col·locar una estàtua seva en el Temple, encara que la seva mort va calmar la situació.
• Després de la mort d’Herodes el Gran (any 39 dC.), Claudio va designar com a rei dels jueus a Herodes Antipes (anys 41-44 dC.), a Herodes de Calcis i posteriorment a Herodes Agripa II, (anys 48- 100 dC), setè i últim rei de la família Herodes.

Posteriorment hi va haver tres rebel·lions:

• A l’any 66 dC va esclatar la primera guerra judeo-romana, la causa va ser l’ordre de Neró d’adorar als déus romans. Vespasià, i després el seu fill Tito, van ser enviats a sufocar la revolta, destruint Jericó en l’any 68 dC, Jerusalem, el Temple va ser arrasat al 70 dC. i Masada en l’any 73 dC. Es va nomenar un pretor i la X legió va ser encarregada de mantenir l’ordre, quedant anul·lada la monarquia i encarregat el Sanedrí, que va ser traslladat a la ciutat de Yavne, dels aspectes religiós, polític i judicial de la vida jueva.
• A l’any 115 dC. va esclatar una segona revolta, aquesta vegada generalitzada entre els jueus de tot l’orient de l’Imperi, començant en Cirene. Doncs bé, l’any 118 dC l’emperador Adrià va prometre autoritzar la reconstrucció del Temple, el que va calmar la revolta.
• Entre els anys 132 i 135 dC. esclata una contesa a causa de les lleis d’Adriano, que va prohibir el Brit Milá, la celebració del Shabat i les lleis de puresa en la família, així com pel rumor que s’anava a construir un temple en honor a Júpiter al solar del Temple . Després de la derrota dels jueus, Adriano va dictar diverses normes per humiliar i evitar noves revoltes:

– Jerusalem va passar a anomenar-se Aelia Capitolina i la província Syria Palaestina (Síria Palestina) en lloc de Judea.

– També es va prohibir als jueus viure en Aelia Capitolina i la religió jueva va quedar totalment prohibida.

– Els jueus van romandre a Galilea, en els Alts del Golan, al sud de l’antic regne de Judá i en alguna altra zona.

4.2.1.10. LA DIÀSPORA DELS ANYS  70 dC.

La destrucció de la Judea i el que gran part de la població jueva fos assassinada, esclavitzada o exiliada en el que es coneix com «Diàspora», així com la religió jueva que va ser prohibida, va portar amb si el que l’autoritat religiosa dels sacerdots del Temple passés als rabins. Aquests últims van recollir les seves pròpies interpretacions sobre el Tanaj i la naturalesa de l’esdevingut en el Talmud.

Aquells que van romandre a la Judea, renombrada pels vencedors com a província romana de «Palestina» van escriure la seva exegesi en el Talmud de Jerusalem (Talmud Yerushalmi), mentre que els exiliats van deixar la seva empremta en el Talmud de Babilònia (Talmud Bavli), oportunament redactat en l’homònima ciutat.

4.2.1.11. L’ARRIBADA DEL CRISTIANISME I LA SEVA INFLUÈNCIA EN ELS ANYS 40-100 dC.

Els jueus van ser acceptats en l’Imperi romà i fins i tot van arribar a adquirir la posició de ciutadans de l’Imperi.

Només amb l’arribada del cristianisme al poder les exigències i restriccions envers els jueus van ser incrementades. Les persecucions i expulsions forçades van donar lloc a canvis substancials en els centres comunitaris jueus als quals també les petites comunitats jueves de llocs allunyats seguien.

Però no va existir una real unitat causa de la gran dispersió que s’estenia per totes les províncies romanes d’Orient Mitjà, Europa i Àfrica.

I a partir de l’Imperi Bizantí, l’Edat Mitjana i les Croades, l’Europa cristiana, l’aparició de l’islamisme, el Renaixement jueu a Europa i Amèrica … i els últims temps del segle XX amb l’emancipació i l’antisemitisme.

4.2.2. L’ESTAT D’ISRAEL MODERN

El 29 de novembre de 1947, les Nacions Unides va aprovar la creació d’un Estat jueu i un altre àrab en el Mandat Britànic de Palestina, i el 14 de maig de 1948 l’Estat d’Israel es declara independent, representant la primera nació jueva des de la destrucció de Jerusalem. Andrei Gromiko, ambaixador de la URSS a l’ONU, proposa que Israel sigui acceptat com a membre de ple dret, cosa que el ple de l’ONU va aprovar.

A l’endemà, 15 de maig de 1948, va començar la guerra àrab-israeliana, atès que els països àrabs no van acceptar la declaració de l’Estat d’Israel. Va ser la primera de les subsecuentes guerres entre Israel i els seus veïns àrabs, que han portat l’èxode dels palestins i la persecució de gairebé 900.000 jueus que vivien en països àrabs …

… I sobre les ruïnes d’un antic temple jueu dinamitat el 1948, Israel reconstrueix i restaura completament la Sinagoga Hurva a Jerusalem, entre 2006 i 2010. I així fins als nostres dies.

4.3. DE COM EL POBLE HEBREU VA REBRE LA INFLIÈNCIA D’ALTRES CIVILITZACIONS

El poble jueu estava format per un nombre de persones sense una gran civilització, literatura o història pròpies.

Un poble condicionat per la seva situació geogràfica.

Només cal estendre el mapa del mig orient i endinsar-se en la Vall del Nil –Egipte– i en els Altiplans d’Àsia Menor –Mesopotàmia-, a l’Orient Mitjà.. 

4.3.1. EL PENSAMENT I LES INFLUÈNCIES D’EGIPTE

EGIPTE. El pensament egipci, marcat per la seva geografia, país lluminós on cada matí surt el sol i que quan la terra s’asseca, se sap que el Nil tornarà a inundar-, en períodes fixos, portant amb si l’aigua, el llim fèrtil i la vida . Per això el temperament egipci és naturalment optimista i els déus que concep són bons i vetllen sobre les persones.

Egipte creu que, després de la mort, pot esperar-se una vida nova. Todoesto es reflecteix en una oració composta pel faraó Akhenaton (cap a l’any 1350) en honor a Atón, el déu-sol. Precisament l’autor del Salm 104 sembla haver-se inspirat en aquest himne.

L’antic Egipte, una civilització del nord-est d’Àfrica, que es va desenvolupar al voltant del curs mitjà i baix del riu Nil, en el territori que ara ocupen els actuals estats d’Egipte i el nord del Sudan. La civilització es va constituir cap al 3150 aC, amb la unificació de l’Alt i el Baix Egipte sota el primer faraó, i va persistir durant els següents tres mil·lennis. 

Entre totes les antigues civilitzacions del Pròxim Orient l’egípcia destaca per llur singularitat:

• Constituïda per poblacions d’origen nord-africà
• Posteriorment s’hi van afegir pobles semites procedents de la regió de Síria i Palestina, libis vinguts de l’oest i individus de Núbia, que van descendir Nil avall.

4.3.1.1. LA HISTÒRIA EGIPCIA I ELS PERÍODES DE QUÈ ES COMPOSA. LA SEVA CULTURA

La seva història es divideix en una sèrie de períodes estables, anoments «imperis», separats per períodes de relativa inestabilitat dits «períodes intermedis«.

Després de la fi de l’últim imperi, l’Imperi nou, la civilització de l’antic Egipte va entrar en un període d’un lent i constant declivi, durant el qual Egipte va ser conquerit per una successió de poders estrangers.

El domini dels faraons s’acabà l’any 31 aC, quan el llavors recent Imperi Romà liderat per August va conquerir l’Egipte ptolemaic i incorporà el territori com la província romana d’Egipte.

La civilització de l’antic Egipte va prosperar adaptant-se a les condicions de la vall del riu Nil. Els antics egipcis van controlar la irrigació d’una vall fèrtil que, en produir excedent de collites, va impulsar un desenvolupament social i cultural molt important.

Amb els recursos estalviats, l’administració va invertir en l’explotació mineral de la zona, es va desenvolupar un sistema d’escriptura, es realitzaren construccions col·lectives i projectes agrícoles, s’impulsà el comerç amb les regions veïnes, i es va formar un poderós exèrcit que va consolidar el domini egipci. Exercint un control d’aquestes activitats, hi havia una burocràcia d’escribes d’elit, líders religiosos i administradors sota la jerarquia del diví faraó, que garantia la cooperació i la unitat dels egipcis amb un elaborat sistema de creences religioses.

Entre la gran quantitat de progressos aconseguits, es poden destacar la creació d’un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d‘enginyeria i arquitectura, que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d’una activitat artesana de faiança i vidre, un sistema sanitari pràctic i efectiu, noves formes de literatura, sistemes d’irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic. Egipte va deixar un llegat durador.

L’art i l’arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions realitzades des dels inicis de l’Edat moderna van dirigir l’atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.

4.3.1.2. LES CREENCES RELIGIOSES

• Les creences en els déus i l’altre món estaven immerses en la civilització de l’antic Egipte des dels seus inicis.
• La llei faraònica es basava en els drets divins dels reis.
• El panteó egipci estava poblat de déus que tenien poders sobrenaturals i s’invocaven per a l’ajut o la protecció.

Tot i això, els déus no es veien sempre tan compassius, i els egipcis creien que s’havien de seduir amb oferiments i pregàries. L’estructura d’aquest panteó canviava contínuament a mesura que noves deïtats es promovien a la jerarquia, però els sacerdots no feien cap esforç per a organitzar els diversos i de vegades conflictius mites de la creació i històries en un sistema coherent. 

Els déus més influents dels diferents nomos que van arribar a ser divinitats de tot l’estat van ser Ra (sol) d’Heliòpolis, Horus (falcó) de Tinis, Ptah (bou) de Memfis i Ammon (moltó) de Tebes. En qualsevol cas, el culte més popular va ser el d’Osiris, que pel mite de la resurrecció va passar a ser rei i jutge del regne dels morts. El messies solar de la religió era Horus. Horus era el déu solar, fill del déu totpoderós Osiris i de la patrona i protectora d’Egipte Isis, representat com un falcó que ho vigila tot i ho veu tot des del cel.

Els déus s’adoraven en temples de culte administrats per sacerdots que actuaven en nom del rei. Al centre del temple hi havia l’estàtua de culte en un santuari. Els temples no eren llocs d’adoració pública o congregació, i només durant els dies festius i celebracions selectes es passejava un santuari que contenia l’estàtua del déu per a l’adoració pública. Normalment, el recinte del déu estava tancat al món exterior i només hi podien accedir els oficials del temple. Els ciutadans comuns podien adorar estàtues privades a casa seva, i els amulets oferien protecció contra les forces del caos. 

Després de l’Imperi nou, el rol del faraó com a intermediari espiritual es va desemfasitzar a mesura que els costums religiosos es canviaven per l’adoració directa dels déus. Com a resultat, els sacerdots van desenvolupar un sistema d’oracles per comunicar la voluntat dels déus directament a la gent.Un oracle podia ser una estàtua d’un déu a qui se li podia fer preguntes de sí o no, a les quals «respondria» amb manipulacions secretes d’un sacerdot, que també podria preparar preguntes a porta tancada. Els oracles van esdevenir molt populars per a apel·lar veredictes legals o justificar accions militars i decisions polítiques.

Els egipcis creien que cada ésser humà estava compost de les parts o aspectes física i espiritual. A més a més del cos, cada persona tenia una xwt (ombra), una ba (personalitat o ànima), una ka (força vital), i un nom. El cor, més que no pas el cervell, es considerava la seu dels pensaments i les emocions. Després de la mort, els aspectes espirituals s’alliberaven del cos i es podien moure a voluntat, però requerien les restes físiques (o un substitut, com les estàtues) com a casa permanent. L’objectiu últim dels morts era reunir les seves ka i ba i esdevenir un dels «morts beneïts», continuant vivint com un akh, o persona eficaç. Per tal que això passés, el mort havia de ser jutjat digne en un judici, en el qual el cor es pesava contra una «ploma de la veritat». Si es considerava digne, el mort podia continuar la seva existència a la terra en forma d’esperit.

4.3.1.3. LES TRADICIONS FUNERÀRIES

Els antics egipcis mantenien un conjunt elaborat de tradicions funeràries que creien necessàries per a assegurar la immortalitat després de la mort. Aquestes tradicions incloïen preservar el cos per la momificació, representant cerimònies funeràries, i enterrant, amb el cos, béns per a fer-se servir en l’altre món. Abans de l’Imperi antic, els cossos enterrats a les mines del desert es preservaven naturalment per dessecació.

Les condicions àrides del desert van continuar sent un avantatge al llarg de la història de l’antic Egipte per als enterraments dels pobres, que no es podien permetre les preparacions funeràries elaborades de l’elit. Els egipcis més rics van començar a enterrar els seus morts en tombes de pedra i, com a resultat, van fer servir la momificació artificial, que inclou treure els òrgans interns, embolicant el cos en lli, i enterrant-lo en un sarcòfag de pedra rectangular o un taüt de fusta. Al començament de la Quarta dinastia, algunes parts es preservaven per separat en vasos canopis.

Les primeres dinasties que van començar a enterrar amb construccions van fer servir les mastabes. Més tard, es van fer servir les piràmides, que van durar poques dinasties, ja que eren massa vistoses i els lladres les saquejaven gairebé al moment. Per això, es van començar a fer servir els hipogeus.

Cap a l’Imperi nou, els antics egipcis havien perfeccionat l’art de la momificació. La millor tècnica durava 70 dies i incloïa retirar els òrgans interns, retirar el cervell a través del nas, i dissecar el cos en una barreja de sals anomenada natró. El cos s’embolicava, llavors, en lli amb amulets protectors inserits entre capes i situat en un sarcòfag antropoide decorat. Les mòmies del Baix imperi també es posaven en estoigs pintats de mòmies cartonades. Les pràctiques efectives de preservació van declinar durant les eres ptolemaica i romana, mentre que es va posar més èmfasi en l’aparença externa de la mòmia, que es decorava.La pràctica de l’embalsamat va suposar els primers coneixements d’anatomia humana i de medicina.

Els egipcis rics s’enterraven amb grans quantitats d’objectes de luxe, però tots els enterraments, indiferentment de l’estrat social, incloïen béns per als morts. Al començament de l’Imperi nou, el Llibre dels morts es van incloure a la fossa, junt amb les estàtues uixebti, que es creia que realitzaven treballs manuals per a ells en l’altra vida. Els rituals que reanimaven màgicament el mort acompanyaven els enterraments. Després de l’enterrament, s’esperava que els parents vius portessin ocasionalment menjar a la tomba i recitessin pregàries en nom del mort.

 

4.3.2. EL PENSAMENT I LES INFLUÈNCIES DE MESOPOTÀMIA

MESOPOTÀMIA. La mentalitat mesopotàmica, que és fundamentalment pessimista. Lods habitants d’aquesta regió viuen en una vall a on són imprevisibles les riuades, provocant versaderas inundacions. Dels altiplans de l’Iran actual baixen a vegades tribus famolenques, miestras que del desert d’Aràbia sorgeixen hordes de nòmades assedegats de rapinya.

Per això els déus mesipotámicos són capritxosos, combaten contínuament entre si i l’home es presenta com un mortal ple de por, intentant guardar-se dels contraatacs de les seves ires. El regne, després de la mort és trist perquè allà estan reunides les ombres dels difunts per a una destinació fosc.

Mesopotàmia (del grec Μεσοποταμία, Me.so.po.taˈmi.a, «entre dos rius») és l’antiga denominació de la regió situada entre l’Eufrates i el Tigris, que era dividida en dues parts:

• La Baixa Mesopotàmia, entre el golf Pèrsic i el punt on els dos rius s’acostaven a la mínima distància, anomenada sovint Babilònia o Sumer, i
• L’Alta Mesopotàmia, on es va desenvolupar la civilització semita d’Accàdia (Accad) i posterior d’Assíria, la civilització hurrita amb el regne de Mitanni, i va florir després el regne d’Assíria. Està situada al Creixent Fèrtil.

Sota la dominació persa va formar les satrapies de Babilònia i Assíria (Baixa i Alta Mesopotàmia), que van continuar en línies generals amb els selèucides tot i que la seva administració provincial, com la dels parts, és desconeguda. A cada comarca hi havia un príncep i caps locals; alguns de l’Alta Mesopotàmia van passar a Armènia vers el segle I aC mentre altres van romandre sota domini part. Armènia va caure sota control de Roma el 65 aC així com Síria però la part essencial de Mesopotàmia (Alta i Baixa) va continuar sota domini dels reis parts.

En temps de l’Imperi Romà es dividia en dos parts:

• L’occidental o Osroene, oscil·lant entre Roma i Pàrtia, i
• La Mesopotàmia pròpia, de domini part.

La regió fou conquerida per Trajà el 115 però abandonada el 117 per Adrià. Marc Aureli la va reconquerir el 166 si bé només l’Alta Mesopotàmia, a la qual finalment Jovià va renunciar el 363.

4.3.2.1. HISTÒRIA DE MESOPOTÀMIA. LA SEVA CULTURA

La història de Mesopotàmia està documentada des del 10000 aC al 637 dC (conquesta musulmana). El període més important és, però, el que va del 3100 al 538 aC, durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: sumèria, babilònica i assíria.

A causa de la seva excel·lent posició geogràfica, que en fa una cruïlla entre el món iranià i la Mediterrània, i de la seva riquesa agrícola, que la converteix en terra de sedentarisme, Mesopotàmia fou desitjada sempre pels nòmades (com, per exemple, gutis, amorreus, hurrites, cassites o arameus).

A diferència de l’Egipte faraònic, on:

• El nord és obert a les influències estrangeres i el sud és nacionalista i conservador, a Mesopotàmia el nord és unificat, expansionista i conservador, representat pels assiris, i el sud és civilitzat i generador de cultura.
• El sud al començament va ser sumeri, i després va ser semititzat (babilonis, arameus). Hi predominà durant llargs períodes l’organització política de la ciutat estat.

Els texts cronològics són més nombrosos i millors que els de l’Egipte faraònic. Això és degut, segurament, al fet que els mesopotàmics eren afeccionats a fer llistes i a catalogar, i al fet que la tauleta d’argila, el seu material d’escriptura bàsic, resultava molt més resistent que no pas el papir dels egipcis.

Mesopotàmia es va dividir històricament en dues regions:

• l’Alta Mesopotàmia o Assíria, situada al nord i habitada pels assiris,
• la Baixa Mesopotàmia o Caldea, situada al sud i habitada pels sumeris i accadis.

La història política va estar marcada per l’alternança en el poder d’aquests pobles.

Les cultures de Mesopotàmia van ser pioneres de moltes de les branques de coneixement:

• Van crear l’escriptura, que es diu cuneïforme, al començament pictogràfica i més endavant fonètica.
• Al camp del dret, van crear els primers codis de lleis.
• En l’arquitectura, van desenvolupar importants avenços com la volta i la cúpula.
• Van crear un calendari de 12 mesos i 360 dies i van inventar el sistema de numeració sexagesimal.

Les seves restes, tot i que potser encara hi ha molt per descobrir, mostren una cultura que va tenir una poderosa influència a les altres civilitzacions del moment i per tant a la cultura occidental.

El càlcul va florir a Mesopotàmia mitjançant un sistema decimal i un sexagesimal, la primera aplicació va ser al comerç. A més de la suma i la resta coneixien la multiplicació i la divisió i, a partir del II mil·lenni aC van crear una aritmètica que permetia resoldre equacions de fins a tercer grau. Coneixien també un valor aproximat del nombre π, de l’arrel i la potència, i eren capaços de calcular volums i superfícies de les principals figures geomètriques.

També va florir l’astronomia. Els sumeris sabien distingir entre planetes -objectes mòbils- i les estrelles. Però van ser els babilonis els qui més van desenvolupar aquest camp, sent capaços de preveure fenòmens astronòmics amb antelació. Aquest coneixement de l’astronomia els va portar a adoptar un precís calendari lunar, que incloïa un mes suplementari que l’ajustava al solar.

També s’han trobat tractats de medicina i llistes de geologia, on es classificaven els diferents materials.

Abans d’aparèixer la literatura, el llenguatge escrit es feia servir per portar els comptes administratius de la comunitat i els pobles i ciutats modernes. Amb el temps, se li va començar a donar un altre ús: explicar fets, llegendes, catàstrofes.

La literatura sumèrica comprèn tres grans temes, mites, himnes i lamentacions.

Els mites es componen de breus històries que tracten de perfilar la personalitat dels déus mesopotàmics: 

• Enlil, el déu i progenitor de les divinitats menors.
• Inanna, deessa de l’amor i de la guerra o 
• Enki, déu de l’aigua dolça sovint enfrontat a Ninhursag, deessa de les muntanyes.

Els himnes són textos de lloança als déus, reis, ciutats o temples. Les lamentacions relaten temes catastròfics com la destrucció de ciutats o temples i el sentiment de ser abandonats pels déus.

Algunes d’aquestes històries possiblement es basen en fets històrics com ara: guerres, inundacions o l’activitat constructora d’un rei important, magnificats i distorsionats amb el temps.

Una creació pròpia de la literatura sumèria va ser una mena de poemes dialogats basats en l’oposició de conceptes contraris. També els proverbis formen part important dels textos sumeris.

 

4.3.2.2. BABILÒNIA / ASSIRIS / PERSES / MACEDÒNICS

Babilònia

La dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC), fundada per l’amorita Sumuabum (1894-1881 aC), arribà al cim del seu poder amb Hammurabi (1792-1750 aC), el qual unificà Mesopotàmia. El seu triomf representà la submissió dels sumeris, que a poc a poc desaparegueren del món mesopotàmic. Reforçament del poder reial i centralització són dues de les característiques d’aquest període.

Vegeu: Babilònia.

La influència Babilònica a la Bíblia es pot descriure com l’estudi de la influència de la cultura babilònica en els escrits de la Bíblia.

Els autors de la Bíblia es van fonamentar en els mites de la literatura babilònica, molt més antiga, per escriure la majoria de relats del Gènesi i d’altres llibres bíblics.

Els principals mites babilònics que van influir en els redactors d’alguns llibres de la Bíblia els podem consignar tot seguit: 

• Enuma Elish, relat que tracta la creació dels déus i de l’home. Diuen que fou emprat per compondre el primer relat de la creació de Gènesi.
• Enki i Ninhursag, qualificat de mite del Paradís.
• El cilindre de la temptació és un bloc de pedra sumeri que es troba en el Museu Britànic de Londres. Tallat fa uns 2.500 anys abans de l’era cristiana. Segons alguns, narra la llegenda de la primera dona causant de tots els mals, perquè desobeint als déus creadors va convèncer el seu company a menjar de la fruita de l’arbre prohibit.
• Dumuzi i Enkimdu, on es narra una situació similar a la de Caín i Abel però protagonitzada per déus.
• Epopeia de Gilgamesh i el poema d‘Atrahasis, que tracten dels pecats de l’home i el seu càstig amb una inundació. Molt semblant al Diluvi de Noè de la Bíblia.
• Descens d’Inanna al món inferior, prototip del Descens d’Ištar dels babilonis a on apareix la creació de l’home per la deessa Mare, feta a base d’argila barrejada amb la carn i la sang d’un déu.
• el Mite de Zu que narra el robatori de les Taules del Destí per aquest déu ocell. Les taules guarden similitud amb el Llibre de la Vida.
• Mite d’Etana, l’home que pujà al cel damunt d’una àliga per buscar-hi la «planta de vida» per poder tenir fills. Ens recorda a Henoc.
• Ekhah o Lamentacions, és la Lamentació sobre la destrucció d’Ur, sumèria, on és descrita la ruïna d’aquesta ciutat cabdal en el context de Sumer, després d’ésser saquejada pels elamites (2006 aC). Segons aquesta escola el llibre bíblic de Lamentacions seria una còpia d’aquest text babiloni.
• Ludlul bel nemeqi («adoraré el senyor de la saviesa«), qualificat de «Job babiloni».

 

Cal destacar que aquesta influència de què pàrlem no només es refereix als aspectes mitològics consignats, sinó que també abasta altres aspectes importants com en són:

 

• El calendari babilonic i la seva influència en el calendari jueu
• L’estela de Hammurabi i els deu manaments
• La particularitat del número 7 concebut com un nombre màgico-religiós
• Alguns dels personatges mítics babilonis adaptats als escrits hebreus que, més tard, formen el conjunt bíblic del quals

Assiris

Nabucodonosor II (605-562 aC), el monarca més important de la dinastia assíria, conquerí Jerusalem (598 aC), conquesta que repetí el 586, i aleshores deportà els jueus («captivitat babilònica»). El darrer sobirà, Nabònid (556-539 aC), plantà cara al persa Cir II el Gran, però inútilment, car aquest conquerí Babilònia i posà fi a la dinastia.

Perses

Després de la conquesta persa, Mesopotàmia fou dividida en dues satrapies: Assíria i Babilònia (538-331 aC). Els aquemènides es mostraren talment respectuosos amb els costums i la religió del país que incorporaren fins i tot el babilònic a llurs inscripcions monumentals. Això no impedí les revoltes: dues sota Darios I, la primera obra de Nidintubel, el qual adoptà el nom de Nabucodonosor III, i la segona de l’arameu Araha, i una altra (483 aC) en el regnat de Xerxes I, el qual derrotà el seu capitost Šamaš-irba i arruïnà Babilònia.

La influència persa a la Bíblia fa referència al sincretisme entre la religió persa i els escrits de la Bíblia. L’Imperi Persa durant els segles V-IV aC va dominar sobre gran part d’Àsia influint sobre molts pobles i en especial sobre la cultura i la religió hebrea.

Diguem, doncs, que la influència del món persa respecte dels escriptors que redactaren algun llibre de la Bíblia o aspectes del qual ho trobem en les creències que provenen de la cultura i la religió persa del segle V aC i posteriors. I així:

• El monoteisme jueu. Segons l’arqueòleg William G. Dever, els hebreus adoraven a diferents déus. Jehovà va evolucionar d’un simple déu consort de la deessa Ashera, passant per adoptar el paper de Déu nacional i finalment sent venerat com a Déu únic. La classe política dominant, influenciada pels perses rebutjar la resta de divinitats convertint a la majoria dels hebreus a una nova religió monoteista.
• Les creences en àngels i dimonis. 
• L’escatologia sobre la fi del món provenen de la cultura i de la religió persa del segle V aC i posteriors.
• La resurrecció. Els antics llibres de la Bíblia jueva no coneixen la idea de la resurrecció, només es creia que «la memòria del just serà beneïda, però el nom dels impius es podrirà» (Proverbis 10, 7).

El Llibre d’Isaïes (cap. 26,19) representa un pas més en l’acceptació de les idees perses sobre la resurrecció:

«Els teus morts tornaran a viure, els seus cadàvers s’aixecaran. Desperteu i canteu, oh habitants de la pols! Perquè la teva rosada és com rosada de llums i la terra donarà a llum a tots els seus morts «.

«Els teus morts», és a dir els morts de Déu, és a dir, els piadosos i els màrtirs. Per tant, la resurrecció tocarà només als bons.

L’apocalipsi del Llibre de Daniel reflecteix la idea dualista de la resurrecció persa:

«I molts dels que dormen a la tomba seran despertats, uns per a la vida eterna i altres per la vergonya i horror eterns. Els entesos resplendiran com la resplendor del firmament i els que ensenyaven justícia a la multitud, brillaran com les estrelles del cel, per tota l’eternitat» (Daniel 12, 2-3).

• Els saduceus, eren els «puristes», formaven més del 97% de la població i no creien en la resurrecció, ni en els àngels, ni en els dimonis (Fets 23:8) i per tant, rebutjaven les creences imposades pels perses. Els fariseus menys nombrosos, eren pro-Perses i adversaris dels saduceus. Malgrat ser pocs, els fariseus van ser els que van sobreviure a la caiguda de Jerusalem l’any 70 dC.
• El Cilindre de Cir. En el Llibre d’Isaïes, capítols 40-55, parla del rei Cir, com un «ungit de Déu» i «salvador d’Israel».  Aquesta obra és el paral·lel jueu del Cilindre de Cir, redactat pels sacerdots de Marduk a on s’exalta al rei persa com el llibertador de Babilònia. Segons el Rabí Dr. Esteban Veghazi, l’autor anònim d’aquest fragment del llibre bíblic, anomenat pels experts Deutero-Isaïes, va conèixer el Cilindre i l’utilitza com a referència per escriure el seu text
• L’Apocalipsi. En l’Apocalipsi de Sant Joan hi trobem també elements perses barrejats amb altres elements orientals i hel·lenístics. Apareix primer el Messies en forma de «Fill de l’home» (Cap. 1, 12-15). La descripció de la seva aparença comporta elements religiosos de Pèrsia, fins i tot la del déu Sol (Cap. 16, 1). Després ve la descripció dels «últims dies» i l’arribada de Joan al cel (Cap. 4, 2-6), on veu el tron.

La descripció del tron fa recordar als dels països orientals, on els trons estaven col·locats sobre potes d’animals, fets de pedres precioses o fustes rares i moltes vegades envoltats d’altres figures d’animals.

Els animals en la descripció, el lleó, el bou (el vedell), la serp i l’àguila (el pegàs), representen les quatre constel·lacions del zodíac, posades de front de dos en dos envoltant el «Astre Rei» que ocupava un lloc important en l’astrologia antiga.

Macedònics

La dominació persa sobre Mesopotàmia acabà amb la victòria del macedònic d’Alexandre el Gran sobre Darios III a Gaugamela (331 aC). El 312, Seleuc I (fundador de la dinastia que porta el seu nom), prengué la regió a Antígon Monóftalmos. El període selèucida o grec (331-140 aC) es caracteritzà per la construcció d’un gran nombre de viles (Selèucia, entre altres, prop de Babilònia) i pels intents d’hel·lenitzar Mesopotàmia. Malgrat això, les tradicions culturals locals es mantingueren (escola d’escribes d’Uruk).

4.3.2.3. LA RELIGIÓ MESOPOTÀMICA. EL POLITEISME DE L’ÀSIA MENOR I DE L’ORIENT MITJÀ

Els mesopotàmics eren politeistes, a cada ciutat s’adorava uns quants déus, encara que n’hi havia alguns de comuns.

Entre aquests cal destacar el panteó format per:

• Anu, déu del cel i pare dels déus; 
• Enki, déu de la Terra; 
• Nanna, deessa de la Lluna;
•  Utu, déu del Sol; 
• Inanna, deessa de la mort; 
• Ea, creador dels homes i
•  Enlil, déu del vent.

A més a més, existien els déus patrons de cada art o ofici, atès que tenien déus de la ramaderia, escriptura, confecció, etc. Per últim, hi havia les divinitats protectores de cada ciutat, com Ashur o Ninurta.

Els herois èpics van acabar adquirint un estatus semidiví, com va passar a diverses cultures de l’edat antiga. D’aquesta manera, Gilgameix va ser considerat un símbol del poder de la seva cultura o Adapa, el mentor, va passar a ser un signe de saviesa i coneixement prohibit. Lugalbanda, el rei mític, va equiparar-se als déus pel seu paper d’ancestre comú.

D’altres figures, com Lilit, van adquirir importància no per la veneració dels assiris o sumeris, sinó per la visió que en tenien altres pobles veïns (en aquest cas estava lligada al judaisme).

Es coneix la celebració religiosa d’any nou Akitu, que durava 11 dies i consistia a recitar dues vegades l’Enuma Elix per a relacionar l’any nou amb la creació del món. Una de les cerimònies consistia en la humiliació ritual del rei.

4.4. A HISTÒRIA CRÍTICA DE LES FORMES (Formgeschichte) GARANTEIX I DEMOSTRA QUE L’ANTIC TESTAMENT VA PLAGIAR ELEMENTS DE L’ANTIC PRÒXIM ORIENT I DE LES GRANS CIVILITZACIONS A L’ÈPOCA EN QUÈ ELS LLIBRES DE LA BÍBLIA VAN SER REDACTATS

L’estudi sobre la investigació de la Història dels Gèneres i de les Formes literàries [Formgeschichte] demostra àmpliament que una part molt notable de l’Antic Testament va ser presa o plagiada del món de l’Antic Pròxim Orient.

La major part de l’Antic Testament va ser escrit tardanament. Després de la captivitat de Babilònia. Els jueus eren una petita nació sense una gran civilització, literatura o història pròpies. Però per personificar les seves creences els autors bíblics van plagiar en els seus libres els mites de les grans civilitzacions de la seva època com els de:

• La Mitologia mesopotàmica:

– La Mitologia sumeria

– La Mitologia babilònica

– La Mitologia assiria

– La Mitologia acadia

• La Mitologia egipcia
• La Mitologia persa
• La Mitologia hinduista
• La Mitologia grega
• La Mitologia romana

La literatura hebrea va plagiar els mites de la Creació, els mites del Diluvi  i molts altres.

Van prendre, fins i tot, del mite d’Hammurabi el lliurament de la llei, el santuari amb dos recambres, la circumcisió, les lleis dietètiques, l’expiació del boc.

Van copiar també històries sobre un nounat –Moisès– rescatat del riu, així com la història de Josep, fill de Jacob. 

L’Antic Testament està reescrit i moltes de les històries, com el gran èxode d’Egipte, no s’ajusten a la realitat històrica. No obstant això, encarnen una gran escenografia que s’ha mantingut viva durant segles, fins i tot en el món occidental.

 

5. LA TESI SOBRE POSSIBLES PLAGIS LITERARIS EN

EL NOU TESTAMENT

5.1. LA HISTÒRIA I LA INTERPRETACIÓ

El món jueu va plagiar els mites i la cosmologia dels habitants del seu voltant i els va reescriurere per incloure’ls en la seva interpretació de la història i la seva visió del futur.

Dos elements cohabiten en el Nou Testament: la història i la interpretació. Per exemple:

• Dir que Jesús va ser un mestre jueu que va ser executat sota l’autoritat d’un governador romà, és història.
• Dir que l’execució de Jesús va ser una expiació davant Déu pels pecats de la humanitat, és interpretació.
• Dir que Jesús va ser un predicador del segle I dC. pot considerar-se història.
• Dir que Jesús va ser una deïtat que va morir i va ressuscitar és interpretació.

La interpretació és donar significat a alguna cosa. Quin és el significat d’aquesta mort i d’aquesta resurrecció? La història ha de proporcionar un significat.

Com humans no podem transcendir el nostre temps, la nostra cultura, la cosmologia o la visió del món de la nostra època. Així que és inevitable poder interpretar esdeveniments i donar-los significat usant o fent nostre el que tenim en comú amb altres en la nostra època. Els judeo cristians van usar els mites de la Creació, del Paradís terrenal i de la caiguda, d’Abraham, de Moisès, de l’Èxode, de David, de la fi apocaliptic del món…, per donar significat a la història de Jesús.

Jesús apareix predicant el Regne del Cel, en contraposició al de l’Imperi Romà, en un territori mediterrani jueu, curull d’inquietuds etnicoreligioses, culturalment hel·lenitzat i insurgent enfront d’una dominació romana que empobreix la població, envoltat de filosofies hel·lenístiques i de religions mistèriques i dominat per les creences jueves seguint la tradició de Moisés.

El Nou Testament interpreta fets en clau sobrenatural:

• Història dels fets: Jesús és un galileu del segle I, antic deixeble de Joan el Baptista, que funda un grup, atrau masses amb la proclamació que el Regne de Déu s’acosta; passa un cert temps a Galilea predicant aquesta vinguda i molta gent el segueix, no només per la seva doctrina, sinó també perquè era un sanador i exorcista; puja a Jerusalem per completar la seva predicació i allí el detenen les autoritats per perturbador i, des del punt de vista de les estructures romanes i jueves, en considerar-lo perillós el crucifiquen.

 

• Interpretació dels fets: Jesús de Galilea és el Fill de Déu, el Messies esperat; la seva doctrina és la transmissió de la voluntat divina per a la salvació de la humanitat, però el diable s’oposa a aquest pla de salvació essent derrotat per Jesús en demostrar curacions i miracles; la seva mort a la creu s’entén com la consumació del sacrifici perfecte ja que un ésser diví i humà a la vegada la seva mort expia, davant Déu (és Déu) els pecats de tots els homes (és home) i així la humanitat queda reconciliada amb Déu gràcies a aquest sacrifici únic; però no mort, sinó que ressucita; i la humanitat pot participar de la resurrecció de Jesús i apropiar-se dels beneficis de la salvació si te fe.

5.2. UNES OBRES PER PODER LLEGIR EL NOU TESTAMENT

La «Guia per entendre el Nou Testament» l’autor de la qual n’és Antonio Piñero (Trotta-Madrid 2006), considera i insisteix que el Nou Testament no és exactament un llibre d’història, sinó la informació més antiga sobre els esdeveniments que van fundar i constituir el cristianisme. Deixant a banda que els Fets dels apòstols, els Evangelis i i seccions d’algunes Cartes, pretenen ser el relat de fets realment succeïts, el Nou Testament és sobretot el testimoni d’una fe, d’unes creències i la proclamació de les quals.

Els mites que, des dels no creients, apareixen en el Nou Testament els cito a continuació:

• El pecat original, la llavor del qual es troba en Gn.3, però que no va ser el judaisme qui el va desenvolupar, sinó Pau de Tars.
• L’Encarnació d’un Messies diví i la virginitat de Maria.
• La concepció d’un Redemptor que baixa des de l’esfera celestial, executa l’acte de la redenció a la terra i ascendeix de nou a l’esfera celestial.
• La idea que aquest Redemptor és el Fill de Déu en un sentit real, ontològic, no figurat.
• La mort i la resurrecció del Redemptor i la seva ascensió al Cel.

La «Última notícia de Jesús de Natzaré» l’autor de la qual n’és Lluís Busquets (Proa- Barcelona 2006), es recorda que cap a l’any 30 dC., un galileu anomenat Jeús, que havia predicat la imminència del Regne del Cel en contraposició al regnat de l’Emperador romà, havia fet prodigis, guarit malalts i escollit deixebles com tants altres predicadors itinerants contemporanis, acabà enfrontat amb les autoritats del seu temps, tant religioses (Sanedrí jueu) com polítiques (Herodes Antipas i Pilat, el procurador romà) i fou condemnat al terrible suplici romà de la crucifixió.

Al cap d’un cert temps, alguns dels seus deixebles van seguir escampant arreu la imminència d’una altra manera de viure i d’altres van proclamar haver-lo vist viu, de manera que van entendre la seva crucifixió identificant-lo com el Servent de Yavhé proclament pel profeta Isaïes, l’Anyell de déu dut a l’escorxador sense cap queixa per redimir la humanitat de les seves culpes, cosa que equivalia identificar-lo com el Messies promès, el Fill de l’home. així, aquests grups van establir-se en comunitats (=esglésies) i a Antioquia de Síria, van ser denominats «cristians» per primera vegada. Aviat aquests grups es van estendre pel Mediterrani, d’Alexandria a Tessalònica, d’Efes a Corint, d’Atenes a Roma.

5.3. DES DEL JUDAISME, ORIENT I OCCIDENT -ENTRE L’AHIR I L’AVUI-, ÉS UNA CONFUSIÓ DE CREENCES SOBRE EL CRIST

Tres quartes parts del cristianisme sorgeix del judaisme i al voltant dels dos primers segles ens trobem amb dogmes que generen un cristianisme ben plural. Fixem-nos-hi:

 

• Ebionites: consideraven Jesús un gran rabí profeta messiànic, una persona jueva excepcional. que no era divina.
• Jerosolamitans: familiars de Jesús creients que participava, d’alguna manera, de la divinitat.
• Marcionites: grup antijudeizant que rebutjava l’Antic Testament i només donava per vàlid els evangelis.
• Montanistes: preocupats per una segona vinguda de Crist, professaven l’existència de l’Esperit Sant, manifestat en profetes ascetes.
• Magdalenistes: grup de cristians feministes que es preocupaven del culte i ensenyaven l’evangeli apòcrif i gnòstic de Maria Magdalena, així com també el de Felip.
• Ofites: o naasens: per a aquesta doctrina Déu és transcendent i desconegut i Yavhé un demiurg que va crear el món i escollí els jueus. Adoren la serp del Paradís de l’Edén que revela el Déu trascendent i obre els ulls a Adán i Eva.
• Gnòstics: És una doctrina elitista, en què els iniciats no se salven per la fe en el perdó gràcies al sacrifici de Jesucrist, sinó per mitjà de la gnosi, o coneixement introspectiu de la divinitat, que és un coneixement superior a la fe. Amb la fe no n’hi ha prou, l’ésser humà és autònom per salvar-se a si mateix. El gnosticisme és una mística secreta de la salvació, en què es fonen creences orientalistes i idees de la filosofia grega, principalment platòniques. És una creença dualista: el bé enfront del mal, l’esperit front la matèria, l’ànima front al cos.
• Paulins: els seguidors de Pau de Tars que ofereix una doctrina genial, ja que si ets jueu o no, et salves eternament amb només creure que Jesús, mort i ressucitat, era Déu i home. No hi ha circumsició ni observància dels complicats preceptes jueus

Jesucrist no fundà res, això va ser cosa de Pau de Tars que va ser el promotor de l’església i el cristianisme organitzat. Si Jesucrist hagués deixat per escrit les seves voluntats, el cristianisme no hauria incorregut en tantes interpretacions conflictives. Deixà, per tant, la porta oberta a la controvèrsia.

Per altra banda, els bizantins, sense inequívocs referents escrits a què sotmetre’s, especularen molt: sobre de les natures i sobre de les persones divines i humanes de Crist i de la Trinitat. La disputa costà infinits disgustos i innombrables baralles sangonoses durant segles.

Pensem només en el monofisisme, l’eunomianisme, l’arrianisme, el nestorianisme, el pelagianisme, l’adopcionisme, maniqueisme…, heretgies horrendes, heterodoxes condemnades per diversos Concilis, sobretot pels de Nicea (avjui Iznic, Turquia) l’any 325, Efes (avui Selçuk, també a Turquia) l’any 431 i Calcedònia (avui Kadiköy, o sigui l’Istanbul de la banda asiàtica) l’any 451. Un allau de subtileses teològiques durant segles i avui quasi cap cristià occidental no sap que en Jesucrist concorren «una sola persona i dues naturaleses». A l’Orient, això és diferent perquè de la trentena d’esglésies ortodoxes -la grega, la russa, la búlgara, etc.-, n’hi ha que:

• L’Església armenia o l’Església siríaca esdevenen monofisistes, és a dir, en Crist hi ha una sola natura: la divina.
• L’Església assíria és nestoriana (dues persones en Crist essent Maria mare només de la humana).

La Basílica del Sant Sepulcre de Jerusalen, suposadament edificada sobre el Gòlgota, és custodiada per catòlics romans, catòlics melquites, ortodoxos grecs, ortodoxos coptes i per monifisistes armenis.

Tant el poder otomà com ara el poder israelià, han mantingut a ratlla l’anidversió irreconciliable d’aquestes esglésies.

Tot un contrast amb la relativa bona harmonia entre les innombrables confesions protestants:

• Adventistes,
• Quàquers,
• Mormons,
• Metodistes,
• Pentacostals…

5.4. LA DOCTRINA PAULINA

Pau, educat a Tars, estava absolutament familiaritzat amb els mites grecs i amb altres visions del món:

• Sabem que Pau de Tars  podia citar-ne els poetes i filòsofs grecs. Algunes de les seves instruccions ètiques als conversos van ser copiades directament de la literatura dels cínics grecs.
• La revelació o aclariment que fa Pau de Tars sobre la mort i resurrecció de Jesús en caure del cavall (la narració al·lucinatòria-literària de la seva seva conversió) es considera com l’estratègia d’un geni creatiu, atesa la seva personalitat complexa.
• Pau o Saule va ser producte del seu temps i cultura. Tot i així ell va ser un gegant espiritual creatiu, però el significat que va posar a la mort i resurrecció de Jesús va ser plagiat (i, per descomptat, creativament redissenyat) del món hel·lenístic. Aquesta dinàmica -mort/resurrecció- resulta familiar en el món pagà. No és única ni original.
• La cristologia paulina va ser una immensa barrera entre cristians jueus i gentils.

Vegem-ho a tot seguit.

5.4.1. LA TENSIÓ ENTRE EL CRISTIANISME JUEU I EL CRISTIANISME GENT

En anys recents, investigacions sobre el primitiu cristianisme jueu, ajudats pel descobriment dels evangelis apòcrifs o no canònics que van ser escrits per jueus cristians, han llançat molta llum sobre la severitat d’aquest conflicte entre cristians jueus i gentils.

James Dunn diu a «Unitat i diversitat en el Nou Testament»:

• «Per al cristianisme jueu en general, Pau va ser el seu arxienemic» (p 241).
• «Hi havia una divisió molt més profunda, del que sembla, entre Pau i els  judeo cristians que procedia de Jerusalem» (Ibídem. p 254).

L’antagonisme és mostrat més agudament en la segona carta de Pau als cristians de Corint. Emissaris de l’Església de Jerusalem van dir als corintis que Pau no tenia cap credencial de l’Església mare i cap permís (cartes d’aprovació) dels veritables apòstols a Palestina. Aquests crítics de Pau van aparèixer a Corint amb cartes d’autoritat d’aquests apòstols. És clar, van dir, que Pau no era cap apòstol, pitjor encara, era un fals apòstol o un apòstol de Satanàs. Per la seva banda Pau els va cridar emissaris de Satanàs i en el seu atac també semblava atacar el que ell anomena els «apòstols eminents» a Jerusalem. Alguns estudiosos pensen que així és com Pablo despectivament va rebutjar l’autoritat de Jaume i Pere.

Segueix James Dunn:

«Quan Pau va ser arrestat i jutjat en la seva última visita a Jerusalem, no escoltem res de cap judeo cristià al costat d’ell defensant-, i això malgrat l’aparent alta reputació de Sant Jaume entre els jueus ortodoxos. On eren els judeo cristians? Sembla més aviat com si ells s’haguessin rentat les mans, deixant a Pau cuinar en el seu propi suc. Si aquest va ser el cas, significa una antipatia fonamental per part dels judeo cristians al propi Pau i el que ell simbolitzava « (Ibídem, pàg. 256).

En una antiga producció textual judeo cristiana coneguda ara com les Pseudo-Clementines, Pau és atacat violentament. Personifica a Pere que l’anomena «l’home que és el meu enemic».

Els dos problemes principals entre els cristians jueus i gentils eren:

• La interpretació de la Llei (l’Ètica)
• La situació de Jesús (la Cristologia)

Endinsem-nos en la Cristologia paulina…

5.4.2. LA SITUACIÓ DE JESÚS EN EL CRISTIANISME PRIMITIU-JUEU

Els primitius creients post-Pasqua van ser jueus anomenats Natzarens. Van expressar la seva fe en Jesús en termes de la seva perspectiva d’acord amb l’Antic Testament. Ell era el nou Moisès i el nou rei David (Messies) prefigurat en l’Antic Testament en la seva història i les seves visions sobre el futur.

James Dunn és bastant clar en dir:

• Que la cristologia paulina era equivalent al que es va etiquetar com «adopcionista» (una heretgia de l’antiga Església). És a dir que Jesús va ser adoptat com el fill de Déu en el seu baptisme i sobretot en la seva resurrecció en què va ser coronat com «Senyor i Crist» (vegi’s Rom 1: 4 i Fets 13:33).
• Que en l’antiga predicació cristiana, registrada en el Llibre de Fets, no hi ha cap suggeriment que els jueus haguessin crucificat a un Creador incògnit o que Jesús era en algun aspecte un ésser diví preexistent. El pensament simplement era que Jesús va ser una víctima innocent de condemnació i execució, però que Déu havia revertit el veredicte humà aixecant-lo dels morts i instal·lant-lo com el Rei Messiànic.
• Que no hi ha cap evidència que aquests antics judeo cristians sabessin alguna cosa sobre el part d’una verge. Ni tan sols en les cartes de Pau que van aparèixer 22 o 27 anys després de la mort de Jesús, donen algun indici de conèixer el naixement d’un nen per una verge, i fins i tot és possible que aquesta línia del cristianisme va refutar els relats del naixement d’una verge que va ser introduïda a la tradició de Jesús aproximadament en el 80 d.C. per Mateu i Lluc.

Per dir-ho d’una altra manera:

• El cristianisme jueu ni en la seva fase més primerenca o en el seu desenvolupament posterior mai va acceptar una «Teologia de l’Encarnació«, és a dir Déu fet carn.
• Sobre aquests temes, enlloc del Nou Testament es desenvolupa una total «Teologia de l’Encarnació» i de la «Trinitat». Tot això va ser una cosa que es va desenvolupar al lapse de diversos centenars d’anys posteriors.

Cal recordar que els primers judeo cristians eren jueus piadosos. I ja que els seus antecedents venien d’un monoteisme jueu sever, és inconcebible que ells poguessin creure que Jesús era Déu o que Déu fos tres persones diferents. Més aviat, per a ells l’únic Déu era el Déu de Jesús, així com era el Déu d’Abraham, Isaac i Jacob i aquest Pare-Déu havia aixecat Jesús d’entre els morts:

• En l’Antic Testament, «fill de Déu» era un terme que descrivia al rei ungit. el terme fill de Déu no va poder significar en el pensament jueu cristià Déu el Fill com finalment va significar en el cristianisme gentil.
• Això no va evitar que els judeo cristians creguessin que el Logos (Paraula), Sophia (Saviesa) o el preexistent Pneuma (Esperit) de Déu vinguessin a habitar o a encarnar-se en Jesús, però la distinció entre l’únic Déu preexistent i Jesús va ser sempre mantinguda.

James Dunn reconeix que aquesta va ser la cristologia de l’antic cristianisme jueu. Aquest autor culpa l’Església gentil de desenvolupar un Jesús totalment deïficat. No obstant això és bastant clar en dir que els judeo cristians herètics (fora de l’Església) del segon i tercer segle després de Crist, podien exigir justament una línia directa d’ascendència dels judeo cristians originals:

• «… el cristianisme jueu herètic (que no tenien cap teologia de l’Encarnació, ni del naixement de la verge, ni de Déu el Fill), semblaria ser no gaire diferent de la fe dels primers creients «(Ibídem. p 242).
• » … el cristianisme jueu herètic dels segles posteriors, realment podria exigir apropiadament ser en veritat més els hereus del cristianisme original que qualsevol altra expressió del cristianisme» (Ibídem, p244).

 

6. ENTRE EL CRIST DE LA HISTÓRIA I EL CRIST DE LA FE, S’HI POT DESCOBRIR UNA CREACIÓ LITERÀRIA PLAGIADA O UN PLAGI PER LES SEMBLACES AMB ELS ELEMENTS MITOLÒGICS QUE CONFORMEN LES RELIGIONS COMPARADAS…? 

6.1. ELS MITES DE L’ANTIGGUITAT DINS DE L’IMAGINARI UNIVERSAL I

UNA CLASSIFICACIÓ MITOLÒGICA

Els mites són l’expressió atemporal de l’imaginari universal, un continu procés creatiu destinat a dotar de sentit a l’univers. Malgrat el temps transcorregut continuen al·ludint als nostres més profunds sentimientoas sobre la fragilitat i grandesa de la nostra existència.

Els mites són els miralls màgics en els quals podem contemplar el reflex, no només de les nostres il·lusions i nuesrtros temors, sinó també les dels pobles que ens precedireron. En el seu conjunt, els mites i les llegendes conformen la base de gran part de la literatura, la filosofia i la religió que ha cereado la humanitat, i constitueixen sens dubte un testimoni imprescindibledel imaginari col·lectiu.

Els mites compleixen nombroses funcions en els pobles que els van crear i els van transmetre. No només oferien respostes als geandes interrogants filosòfics de sempre (com es va crear l’univers, quina és la naturalesa de les forces que intervenen en el món i quin és l’origen de l’ésser humà i de la humanitat en el seu conjunt) sinó que també proporcioan respostes a temes d’índole més personal, com les pautes de com comportar, regles socials o explicacions de com seria lz precisa en el més enllà. En aquest sentit, els mites fonamentaven les estructures mewntales sobre les que els antoguos construïen el seu concepte de la vida. I ho feien, detall aquest fonamental, sota un discurs narratiu, en forma d’històries que la gent pogués reecordar i amb les que pogués identificar-se i que, en definitiva, els fessin riure, plorar o atemorir.

A causa precisament del vast repertori que toquen, de caràcter universal, els mites han exercit des de sempre un atractiu que va més enllà del cultural. Tot aquells i aquelles que s’endinsa en l’apassionant món de la mitologia no triga a apreciar un descobriment apassionant:

• Més enllà de de les peculiaritats pròpies de cada cultura d’origen, és possible establercer paral·lelismes entre els mites de les dioferentes cultures …
• Tenim exemples fefaents d’aquest paral·lelisme: naixement de l’univers, la creació, el diluvi universal, la naturalesa mortal de l’home, el càstig diví, els cicles de la natura com els de «la mort i la vida».

Els mites han passat d’una cultura a una altra a través del contacte directe. Però hi ha també altres factors pel fet que d’algunes cultures no van poder posar-se en contacte per les distàncies geogràfiques. Això punt va cridar l’atenció tant al psiquiatre Sigmund Freud com a psicòleg Carl Gustav Yung, els qui van descobrir que moltes de les temàtiques que apareixien en les mitologies universals -vegeu, per exemple, boscos ombrívols, transformacions terribles, criatures monstruoses, nens abandonats, vols i caigudes- apareixien en els somnis dels seus pacients:

• Va ser a partir d’aquest descobriment que es va desenvolupar una teoria del «inconscient col·lectiu» en què té cabuda tota una col·lecció de records i imatges comuns a tot ésser humà.
• La noció de «arquetip», terme amb què es designava a aquests símbols mentals de caràcter universal, ha passat a formar part de la nostra cultura.

Els grans temes de la mitologia universal discorren paral·lels a les nostres pròpies experiències vitals, escenificant en un pla imaginatiu, les nostres esperances i els nostres temors més profunds. La veritat és que, al marge de les enormes diferències idiomàtiques i culturals, hi ha un origen comú i els pobles de tots els continents i de totes les regions climàtiques tendeixen a desenvolupar les mateixes Situacions i a plantejar els mateixos conflictes:

• Els Mites es valen d’un llenguatge universal que remet a un món arcaic i arcà
• Els Mites, salvades les innombrables peculiaritats culturals, testimonien la unitat imaginativa de l’ésser humà, més enllà dels espai i del temps.

Encara que normalment molta gent relaciona a la mitologia amb cultures antigues o religions arcaiques, no sempre succeeix realmemnte així.

Per exemple, sèries de televisió, llibres i historietes, i jocs de rol, entre d’altres, aconsegueixen formar un univers fictici propi que adquireixen components mitològics molt importants i que, fins i tot a vegades, poden arribar a donar lloc a profunds i complicats sistemes filosòfics. Un exemple excel·lent d’aquest tipus de mitologia és la desenvolupada per:

• J. R. R. Tolkien en els seus llibres «El Silmarillion» i «El Senyor dels Anells», entre altres escrits, a la qual ell va denominar legendarium, una col·lecció de llegendes.
• Els Mites de Cthulhu, que sorgeixen de la unificació de les novel·les de H.P. Lovecraft i el seu cercle. Aquests últims expliquen tot l’univers partint d’una física desconeguda (ja que suposa que els nostres coneixements de l’univers i de les ciències tenen premisses actualment errònies), i la no existència de Déu, on criatures de més enllà de la comprensió humana habiten l’univers des el principi dels temps.
• Els mons ficticis creats per les novel·les de «Dragonlance»
• La sèrie «Star Trek», les pel·lícules de «Star Wars», el manga «Saint Seiya» i moltes altres creacions …

Resultarà interessant i de prou grat consignar aquí -finalment- una explicació sobre els mites i la ciència que els estudia és a dir, la mitologia-, acompanyats de la mà de la gran obra «Mitologia. Antologia Il·lustrada de Mites i Llegendes del Món» de C. Scott Littleton, Ed. Blume, Barcelona 2002, així com també del professor Mircea Eliadae, que parlava i escrivia amb correcció romanès, francès, alemany, italià i anglès, i podia també llegir l’hebreu, el persa i el sànscrit, especialista de la Història de les religions.

… I per això, m’és plaent mostrar una classificació científica dels Mites més importants que hi ha hagut en la història de la humanitat. Els mites sempre responen a una veritat considerada transcendental. Van més enllà de la simple narració. I els seus temes són comuns, com he indicat, a totes les cultures encara que variïn en la forma o en el relat. Vegem un esquema classificatori:

• Mites sobre l’origen, que inclouen relats sobre la creació del món o la fundació d’una ciutat o d’una ètnia.
• Mites rituals, que expliquen el perquè de determinades pràctiques, usualment utilitzats per acontentar un déu o recordar un fet per evitar desgràcies.
• Mites del culte a una divinitat, en la qual s’explica la seva vida i el seu poder.
• Mites de prestigi, que parlen del llinatge reial o d’herois nacionals; estan molt relacionats amb l’èpica i són posteriors a la resta dels relats.
• Mites escatològics, que expliquen la fi del món o de la mateixa civilització.
• Mites socials, que justifiquen determinades pràctiques socials i els valors imperants; solen ser semblants als cultes i recorden als individus el risc que suposa la transgressió de la norma.

La mitologia comparada ha identificat una sèrie d’històries comuns a diferents cultures, com són:

• El Panteó tripartit, comú als pobles indoeuropeus, entès com el conjunt de tots els déus d’una religió o d’una mitologia politeista particular, descendents del «Dyeus» suprem i originari.
• Els relats fundacionals, com el mite de la Creació. Una història mitològica-religiosa que descriu el començament de l’univers, de la Terra, de la vida i del primer humà, com un acte deliberat de creació realitzat per una o més deïtats.
• Les narracions sobre el Diluvi universal o altres formes de destrucció i recreació de la Terra.
• Les històries de naixements, mares virginals, fins i tot, ascendits als cels.
• La mort d’un déu o heroi per salvar els humans i la seva resurrecció.
• El descens a l’inframón. Aquest terme generalment s’empra per descriure el regne del déu «Hades» de la mitologia grega que es creia que estava situat sota la Terra. Aquest regne té diferents aspectes, incloent els prats «Asfódelos», l’estatge dels morts (que és conegut com el «Èreb» o el «Báratro» i el «Tàrtar», que és on estan atrapats els monstres i els titans.
• El «Axis mundi» o eix del món, un símbol ubic que es presenta en nombroses cultures i la idea expressa un punt de connexió entre el cel i la terra. El símbol pot trobar-se en cultures xamàniques o basades en creences animistes, a les principals religions del món i, fins i tot, en civilitzacions urbanes tecnològicament avançades. En paraules de Mircea Eliade, «tot microcosmos, tota regió inhabitada, té un centre, és a dir, un lloc que és sagrat per sobre de tot».

Aquests paral·lelismes entre pobles sense contacte entre si s’expliquen per la necessitat psicològica de respondre a les mateixes qüestions metafísiques de l’ésser humà com hem indicat que es troben en les obres de Sigmund Freud i Carl Gustav Yung.

6.2. LES ENTRANYES DE LES RELIGIONS MISTÈRIQUES I ELS SEUS RITUALS

Per entre el món Mediterrani, així com també en temps de Jesús, hi va conviure una gran quantitat de credos i rituals, amb similituds entre tots ells, més enllà dels seus llocs d’origen.

Generalment, els déus ancestrals s’assemblaven entre ells. És a dir:

 

• Nascuts molt propers al nostre Nadal o equinocci d’hivern.
• Nascuts d’una Mare Verge.
• Nascuts en pessebres o en baixes estances.
• Portats a realitzar una vida dedicada a favor de la humanitat.
• Cridats pels seus noms com «Llum Redemptora», «Sanadors», «Mediadors», «Salvadors «, » Llibertadors»…

No obstant això, la majoria d’ells:

• Van ser vençuts per les forces de les Tenebres.
• Van descendir als Inferns o a les Tenebres, però van ressuscitar novament d’entre els morts.
• Portats a ser guies de la humanitat per conduir els homes a un món diví.
• Van fundar comunions de sants, esglésies o comunitats, en les quals els deixebles reben un ritu d’iniciació (Baptisme) i commemoren la seva pertinença amb menjars.

Vegem cadascuna d’aquestes divinitats dins del que anomenem religions mistèriques per fer-ne una comparació amb Jesús de Natzaret i la religió cristiana.

 

6.2.1. ATIS, CRIST DE FRIGIA

El culte a Atis va començar cap al 1200 aC. a la muntanya Díndimo (actualment Murat Dağı en Gediz, Kütahya).

A la fi del segle IV aC. el culte a Atis va cobrar força en el món grec.

Pel que fa a la bibliografia consultada els paral·lelismes que s’ha pogut trobar, es destaquen els següents:

 

• Nascut de la verge Nana un 25 de desembre.
• Posseïa una doble divinitat: pare i fill diví.
• Va ser un Salvador, crucificat en un arbre per a la salvació de tota la humanitat.
• Va ser enterrat, però al tercer dia sacerdots van trobar la seva tomba buida.
• Va ressuscitar entre els morts un 25 de març.
• Va batejar als seus deixebles amb la seva sang, de tal manera que els seus pecats van ser rentats, i els seus seguidors es van declarar «haver nascut novament».
• Els seus fidels van menjar pa i menjar sagrat, creient haver rebut el cos del salvador.
• En la celebració de la seva mort i resurrecció, que és a la primavera, és mostrat com va ser legalment mort i penjant d’un arbre.
• Denominat com «Bon Pastor», «El Suprem Déu», «El Unigènit Fill de Déu», «El Salvador «.

6.1.2. BUDA, CRIST DE L’ÍNDIA

Les dates del seu naixement i mort són incertes. La majoria dels historiadors de principis del segle XX dC. dataven la seva existència entre el 563 i 483 aC, però en opinions més recents es data la seva mort entre el 486 i 483 aC. i segons uns altres entre el 411 i 400 aC. No obstant això, en un simposi que sobre aquest tema va tenir lloc en l’any 1988 i la majoria dels que van presentar les seves opinions definitives van donar com a dates un període que pot trobar-se al 400 aC., Restant o sumant vint anys, com la data aproximada de la mort del Buda.

Consultades les fonts bibliogràfiques apareixen els paral·lelismes que a continuació s’indiquen:

• Nascut de la verge Maya un 25 de desembre.
• El seu naixement és anunciat per una estrella i visitat per homes savis ambcostosos regals.
• Al seu naixement els àngels li cantaven cançons celestials.
• Als 12 anys va ensenyar en un Temple.
• Va ser temptat per Mara, que era l’esperit del mal, en temps de dejuni.
• Batejat amb aigua, en nom de l’esperit del déu present.
• Va sanar a persones malaltes.
• Va alimentar a unes 500 persones a partir d’una petita cistella de pa de pessic
• Va caminar sobre l’aigua.
• Va venir per complir amb la llei.
• Va predicar l’establiment del regne dels justos.
• Va obligar als seus seguidors la pobresa i la renúncia al món.
• Es va transformar en una muntanya.
• Mort, segons certes tradicions en una creu, va ser sepultat i ressuscitat entre els morts després que la seva tomba fos oberta per una força sobrenatural.
• Va ascendir cap als cels (Nirvana), per retornar després, en dies, i jutjar els morts.
• Anomenat «El Bon Pastor», «Fuster», «Alfa i Omega», «Portador del lliure Pecat «, «Mestre «, «La Llum del Món «, » Redemptor «...

6.1.3. DIONÍS, CRIST DE GRÈCIA

Molts grecs estaven segurs que el culte a Dionís havia arribat a Grècia des Anatòlia, a l’Àsia menor.

El culte a Dionís va tenir la seva influència a Roma, entre els segles II i III aC., Introduït des de la Magna Grècia (els pobles grecs del sud d’Itàlia), i mitjançant l’Etruria, influïda per Grècia.

Els romans van rendir culte al seu equivalent romà, Bacus. Les bacanals eren festes que se celebraven en secret i amb la sola participació de dones en l’arbreda de Simila, prop de la muntanya Aventino a Roma

Dionís és un déu de ritus religiosos mistèrics, com els de Deméter i Perséfone a la ciutat d’Eleusis, pròxima a Atenes. Molts investigadors creuen que Dionís és producte d’un sincretisme d’una deïtat grega local de la naturalesa i un déu més poderós de Tracia o Frigia, com Sabacio.

La investigació del seu naixement, infància i joventut, així com també al llarg de la seva presència en el món grec, ens descobreix els paral·lelismes següents:

• Nascut d’una verge un 25 de desembre i en un pessebre.
• Ha estat viatjant i ensenyant.
• Va dur a terme diferents miracles.
• Muntat en un ruc va realitzar una processó triomfal.
• Va transformar aigua en vi.
• Va donar de menjar aliment sagrat als seus seguidors i van rebre així el cos del déu.
• Va ressuscitar d’entre els morts un 25 de març.
• És identificat amb el símbol del moltó i el xai.
• Denominat com «Rei de Reis», «L’Unigènit de Déu», «El Redemptor»; «El Salvador «; «El portador de tots els pecats «, «Ungir a Un», » L’Alfa i l’Omega «…

6.1.4.HERACLES, CRIST DE GRÈCIA

Les mencions més antigues d’Heracles o Hèrcules apareixen en les obres d’Homer i Hesíode, però els relats més o menys complets de les seves aventures són les obres de:

• Psino de Bufons (natural de Rodes),
• Pisandro de Camiros 640 aC. i
• Paniasis d’Halicarnàs del segle V aC., autor d’una obra titulada Heraclea.

Totes aquestes obres, amb excepció d’unes poques cites fragmentàries, s’han perdut.
Els relats del seu naixement i l’apoteosi dels seus dotze treballs, relativament invariables en les diverses fonts, daten la seva mort i deïficació en l’any 1226 aC.

Seguint les fonts bibliogràfiques consultades i, pel que als paral·lelismes es refereix, podem afirmar que:

• Nascut a l’equinocci d’hivern, fill d’una verge de qui no va tenir sexe fins que el nen naixés.
• Sacrificat en l’equinocci de primavera.
• Anomenat «El Salvador», «Príncep de la Pau», «Fill de tots els justos», «L’Unigènit «…

 

6.1.5. KRISHNA, CRIST DE L’ÍNDIA

El primer esment de Krisna es troba en el Majábharata (text épicorreligioso del segle III aC. Que conté el famós Bhagavad-guita, que són els ensenyaments de Krisna al seu amic, el guerrer Áryuna.

Els autors de l’Majábharata suggereixen que Krisna va viure en una època que sembla posterior al període vèdic. els regnes que en el Majábharata són protagonistes -com els kurus o els iadus- havien estat regnes secundaris en el Rig-veda. Krisna parla un tipus de sànscrit clàssic que va existir a l’Índia des del VII a C.

Hi ha la hipòtesi que un nombre de tradicions i deïtats regionals poden haver-se fusionat en les històries d’aquest déu segons relata un article sobre la Història del krisnaísmo.

La religió de Krisna es va desenvolupar gradualment en diversos Puranas (escrits possiblement des del segle III aC.), Fins a arribar al Bhagavata-Purana (segle X dC.) Que dedica milers de versos a descriure la seva vida i obres, així com el poema Guita -govinda (segle XII dC.), on es desenvolupa l’esoterisme krisnaísta.

L’autor del Bhagavata-Purana (segle XI dC.) Consigna per primera vegada una data de naixement de Krisna: la mitjanit del Rojini naksatra (el vuitè dia després de la lluna nova del mes de Sravana o bhadrapada.

Realitzada la síntesi en relació als paral·lelismes buscats, podem concloure aportant els aspectes que s’expliciten a continuació:

• Nascut en temps en què el seu Pare substitut, Nanda, es trobava a la ciutat per pagar els seus impostos al Rei.
• La seva nativitat va ser anunciada per una estrella.
• Va ser fill de la verge Devaki, en una cova, que en el moment del seu naixement va ser il·luminada per una estrella.
• Les vaques van adorar seu naixement.
• El Rei Kansa va intentar buscar el nascut, ordenant assassinar a tots els nens homes nascuts aquesta mateixa nit.
• Va viatjar molt obrant diversos miracles: va ressuscitar morts, guarir leprosos, va guarir a sords i cecs.
• La crucifixió de Krishna és representada per mitjà d’una creu i els seus braços estesos.
• Penjant de la creu, va ser travessat per una fletxa.
• Va morir, va descendir als inferns, però definitivament al tercer dia va ascendir als cels.
• Va retornar dies més tard per jutjar els morts.
• Krishna és la segona personificació de la trinitat hindú.

6.1.6. MITRA, CRIST DE PÈRSIA

Mitra era un déu solar de Pèrsia, la adoració es va difondre més tard a l’Índia i l’Imperi romà.

Segons l’escriptor belga Franz Cumont, al seu estudi publicat al començament del segle XX, l’origen del mitraisme es troba a l’antiga Pèrsia, en l’actual Iran.
L’origen d’aquesta divinitat indoiraniana pot remuntar-se fins al II mil·lenni aC. El seu nom és esmentat per primera vegada en un tractat entre els hitites i els mitani, escrit cap al 1400 aC.

No obstant això, cap a l’any 62 aC., Els soldats romans van adoptar aquest déu a la seva manera, li van agregar característiques no perses i van crear una religió anomenada mitraisme que es va expandir ràpidament per tot l’Imperi romà, i que va competir amb l’incipient cristianisme fins al segle IV dC.

Posats a descobrir els paral·lelismes existents nostra investigació, consultats els diferents aspectes d’aquest déu persa, podem inscriure’ls de la manera següent:

• Originari de Pèrsia, adorat a l’Índia i eventualment a Roma.
• Quan el mite de Crist era nou i poc conegut, Mitra i el Mitraísme eren ja ancestrals.
• Adorat pels segles com el missatger de la veritat.
• Mitra era venerat pels Perses (Zoroastrianisme), i pels Hindús (vegi’s la literatura vèdica) abans que la seva fe fos reconeguda a Roma, on els misteris van florir al segle II d.C.
• Molt aviat els cristians van dominar aquesta religió exterminant Mitra i als seus fidels, arrasant els seus temples i incendiant els seus sagrats textos.
• Cada any, a mitjans d’hivern, el fill del déu novament neixia, posant fi a la foscor.
• Cada primer minut de tots els 25 de desembre al Temple de Mitra dels sacerdots, amb vestits blancs, encenien espelmes i encens celebrant el naixement del fill del déu.
• Mitra, nascut un 25 de desembre, en una cova, era fill d’una mare verge.
• Mitra va baixar del cel com a home i va salvar la humanitat dels seus pecats.
• Mitra, al costat de dotze deixebles, va viatjar extensament convertint-se en un mestre i il·luminador dels homes.
• Va ser sepultat en una tomba, de la qual va ressuscitar entre els morts.
• Els seus seguidors guarden al Sabat com si fos un dia sant, i duen a terme banquets sacramentals en memòria d’aquest esdeveniment.
• Els menjars sagrats, pa i aigua, o pa i vi, són simbòlicament el cos i la sang del sagrat toro (déu).
• Baptisme en la sang del toro. (Taurobolum) com a ritu d’iniciació. Més tard, Baptisme «rentat a la sang de l’anyell»
• Baptisme d’aigua (registrat pel cristianisme).
• Els rituals mitraics ocasionaven la transformació i salvació dels seus fidels (una espècie d’elevació de l’ànima cap a una realitat divina).
• Els festivals mitraics eren dos: un cap al solstici d’hivern, (que simbolitza el seu  naixement), i un altre cap al solstici de primavera (que simbolitza la seva mort i resurrecció).
• Era conegut com «El Salvador», «El fill de Déu», «El Redemptor», «El Bé de Déu».

6.1.7. OSIRIS, CRIST D’EGIPTE

Osiris és el déu egipci de la resurrecció, dels morts, de la vegetació i de l’agricultura, al seu torn és símbol de la fertilitat i la regeneració del Nil.

També presideix el tribunal del judici dels difunts en la mitologia egípcia. El seu pare era Geb i la seva mare era Nut. Els textos funeraris egipcis, que van aparèixer en les parets de les cambres funeràries a les piràmides a fins de la Dinastia V, durant el segle XXV aC. Donen idea de l’antiguitat d’aquest déu egipci.

Fonts que es fan ressò d’aquest mite són: el «Tractat d’Isis i Osiris» de Plutarc, textos de Diodor de Sicília, i els «Textos de les Piràmides»: Osiris va ser un heroi cultural, rei mític, fundador de la nació egípcia , que va ensenyar als homes la civilització, les lleis, l’agricultura, la fermentació per elaborar begudes alcohòliques i com adorar als déus. Mor com a home, però ressuscita com immortal gràcies a Anubis.

Els egipcis van veure en la resurrecció d’Osiris la promesa d’una vida eterna. Creien que tots els homes viurien eternament, al Aaru, si es realitzaven cerimònies funeràries similars a les efectuades amb Osiris, mort i ressuscitat. Així des de l’Imperi Mitjà era costum, en els textos funeraris, nomenar al difunt amb l’apel·latiu de «Osiris«.

El culte d’Osiris va continuar fins al segle VI dC. a l’illa de File, a l’Alt Nil malgrat els decrets de Teodosi a voltants de l’any 390 dC., per destruir els temples pagans. El culte a Isis i Osiris en File es va permetre fins a l’època de Justinià I, mitjançant tractat entre els blemios-nobatias i Dioclecià. Aquestes pràctiques van acabar quan Justinià I va enviar al general Narsés a destruir els santuaris, detenir els sacerdots i confiscar les imatges divines, per dur-les a Constantinoble.

En el mite d’Osiris existeixen diversos elements que alguns autors suggereixen haurien estat presos pels creadors del cristianisme. Per exemple: Osiris després de morir assassinat pel seu malvat germà Seth, «ressuscita» gràcies a la deessa Isis, després «ascendeix als cels». quests supòsits paral·lelismes entre déus mitològics com Osiris a Egipte, Tammuz a la Mesopotàmia asiàtica, Baal en Canaan, i Atis a Grècia d’una banda, i la resurrecció de Jesús per un altre van ser intensament rebatuts per acadèmics especialistes en mitologia, que asseveren que distorsionen les fonts per forçar la comparació dels relats mitològics amb els relats de Jesús ressuscitat.

Respectant les diverses teories que rebaten els paral·lelismes entre Osiris i Jesucrist, objecte de la nostra investigació, enviem -salvant qualsevol nova proposta- els elements comundes trobats:

• Va néixer per complir i fer complir la llei.
• Se la va anomenar Krst, l’Un.
• Nascuda de la verge Isis-Meri un 25 de desembre en un pessebre.
• El seu naixement va ser anunciat per una estrella i assistit per tres homes savis.
• El seu pare terrenal es deia «Seb» la traducció correspon a «Josep».
• Als 12 anys ensenyava en el temple, i als 30 anys va ser batejat.
• El seu baptisme es va efectuar en el riu Larutana, (riu Jordà), per «Anup» el Baptista, qui fora decapitat. («Anup» es tradueix per «Joan»).
• Va viatjar extensament, va ensenyar als homes i els va pacificar per mitjà de la música i la seva bondat. No va emprar la força dels seus braços.
• Va fer miracles, va exorcitzar als dimonis i va ressuscitar d’entre els morts.
• Va caminar sobre l’aigua.
• Va ser traït per Tifó, crucificat entre dos lladres el 17 de Athry.
• Soterrat en una tomba i al tercer dia (19 de athry) va ressuscitar.
• Els seus deixebles celebraven cada any en l’equinocci de primavera la seva mort i resurrecció.
• S’esperava regnés mil anys.
• Anomenat «El camí de la Veritat i de la Llum», «El Messies», «Déu convertit en home», «El Fill del Senyor «, » El Verb fet carn «, » La Veritat de la Paraula «…

6.1.8. ZOROASTRE, CRIST DE L’ÀSIA MENOR

Existeixen discrepàncies sobre el lloc de naixement de Zoroastre. Segons alguns corrents néixer a Rhages (prop de Teheran, a Iran), segons altres a l’Afganistan o Kazakhstan.

Altres fonts argumenten que Zaratustra és més aviat un títol donat a una sèrie de mestres (fins a quatre), més que el nom d’un concret d’ells, i que l’home a qui solem referir-nos com Zoroastre hauria estat l’últim de la sèrie.

Mitjançant càlculs indirectes sobre vagues referències a altres personatges coetanis o posteriors, s’estima que va néixer entre el principi del primer mil·lenni i el segle VI aC. C. Biedma, basant-se en estudis d’arqueologia i datacions del Carboni 14, assenyala que va néixer al voltant del 6300 aC. tot i que la majoria considera que va viure entre el 1300 al 1200 aC.

Zaratustra era considerat, per a Nietzsche, el culpable de la conversió de pobles de l’Orient Mitjà (pobles abrahàmics avui dia), del politeisme cap al monoteisme. Per això, l’autor de «Així va parlar Zaratustra» va plantejar la superació d’aquesta conversió amb la mort de Déu, per després proporcionar que l’home es fes lliure per si mateix fins a arribar al superhome.

Havent investigat les característiques que adornen el pretès personatge, com a mestre espiritual d’Àsia menor, ens trobem amb els elements característics següents:

• Nascut d’una verge.
• Va ser batejat en un riu.
• En la seva joventut va sorprendre per la seva extraordinària saviesa respecte d’altres savis.
• Quan va complir 30 anys va començar el seu ministeri.
• Temptat al desert pel dimoni.
• Desallotja els dimonis.
• Va retornar la vista a un home.
• Va revelar tots els misteris del cel i de l’infern, de la resurrecció, del judici i de la salvació.
• Els seus fidels celebraven l’Eucaristia per mitjà d’un menjar sagrat.
• Se’l denominava «La Paraula feta Carn»…

6.1.9. ELS MITES DE LES RELIGIONS AGRÍCOLES

Els mites de les religions agrícoles que estaven vigents en moltes regions de l’univers, amb molta anterioritat abans del naixement de l’era cristiana, segueixen exactament un mateix esquema. Els protagonistes de la història de l’agricultura són:

 

• Una mare verge.
• Un fill/a que neix i mor per donar de menjar a la humanitat.
• La deessa mare adquireix diferents noms:

Afrodita, Aine, Alilat, Anat, Anahita, Asera, Artemisa, Astarté, Asthoret, Astronoe, Axieros, Baalat, baaltis, Belona, ​​Bendis, Ceres, Cibeles, Cotito, Cuerauápari, Damia, Dana, Demeter, Dictina, Eithinoha, Freia, Grania, Hannahanna, Hercina, Hi’iaka, Inanna, Ishtar, Isis, Ixmucana, Kerri, Krumina, Lusia, Ma, Mari, milita, Prithivi, Retia, Rhiannon, Rozanizy, Salambó, Sena, Syra, Tailtiu, Tanit, Venus, Wekatama, (Mare de Déu)…

• El fill/a és anomenat:

Acavister, Atis, Adonis, Amanus, Aranrhod, Ariadna, Axiokersa, Auxesia, Bhavani / Kali, Bassa. Gran, Baal, Britomartis, Combabo, Cora, Diarmaid, Dumuzi, Dusura, Earles de Desmond, Eshmund, Europa, Ferefata, Gàl·lia, Gugalanna, Hipòlit, Ixquic, Libera, Lohiau, Lugna, Lúufri, Melqart, Melcario, Milcrato, Missa, Nigola, Onatag, Orió, Osiris / Horus, Pelles, Perséfona, Proserpina, Pwyll, Rod, Robigo, Sabacio, Sandón, Shamin, Tammuz, Telepino, Virbius, Xaratanga, (Crist / Jesús) …

• En aquests mites agrícoles el fill representa la llavor enterrada, fins que reapareix amb la forma de planta que comença a créixer. Les plantes maduren fins a ser collides i el cicle sencer torna a representar-se.
• Es tracta d’un déu mort i ressuscitat, aspecte que té relació amb la «mort» de l’espiga: la sembra i el rebrot de la nova espiga…

James George Frazer reconeix en el mite osirià totes les característiques del culte a un esperit de la vegetació. Osiris seria un d’aquests déus agraris que cada any, en el temps de les collites, són desmembrats per les falçs i que enterrats en forma de llavor reneixen durant la primavera. Tot i la pompa amb què en els temps posteriors els sacerdots van envoltar l’adoració d’Osiris, la concepció del déu com el gra de blat apareix clara en la festivitat de la seva mort i resurrecció celebrada primer al mes de Khoiak i després al mes de Athyr. Tal festivitat estava essencialment dedicada a la sembra.

De manera que l’origen de la religió cristiana, igual que el de les mitologies paganes, té relació amb la història de l’agricultura. I per tant, el cristianisme és una religió agrícola.

Per aquest motiu Jesús:

 

És el «fruit del ventre» de la verge personificat en el pa de cereal i que, segons el mite, diu al repartir-lo als seus deixebles i també en el vi fruit del raïm en el temps de la verema:

• «Preneu i mengeu, aquest és el meu cos.»(Mat. 26,26) com el fruit del blat sem brat          
• «Beveu d’ell tots, que aquesta és la meva sang» (Mat. 26,27) com el fruit de la verema, el vi contingut en un calze.

Cal considerar que aquestes expressions es troben en la història de la agricultura.

S’entendrà, doncs, que la metàfora que Jesús / Crist mor com a llavor que s’enterra per germinar i ressuscita com a vegetació a la primavera en néixer de la Mare Arbre com a fruit madur per donar de menjar a la humanitat -com espiga de cereal o com fruit de la verema = cos i sang-, ho confirma l’eminent mitóleg Joseph Campbell en un text aportat per  Bill Moyers en  «El poder del mite», Emecé Editors, SA, Barcelona, 1991 pàg. 159, quan expressa:

«La història de Crist implica la sublimació del que originalment era una imatge vegetal molt sòlida. Jesús està en la Branca Sagrada, l’arbre, i ell mateix és el fruit de l’arbre».

I ratifica que el naixement de Jesús és la identificació amb el fruit madur. El fet que els mitólegs cristians denominessin Jesús com a Messies (=metàfora agrícola), mostren que van interpretar malament el que no era més que una metàfora agrícola, després apropiar-se de mites de religions precedents i que no entenien. Van donar l’apel·latiu de Messies confonent el seu significat i interpretant:

• La paraula «messies» de l’hebreu «meschiaf» = El Messies. I  igual a Crist en llatí = Ungit…,
• … en comptes de relacionar-la amb el concepte del que es van apropiar d’una altra religió i que no van entendre: la paraula «messis» = recol·lectar els fruits [messis = sega, collita, recol·lecció de productes de la terra].

Tal i com així apareix en el  «Diccionari Latino-Español». Agustín Blánquez. Tom 2. Editorial Ramón Sopena, SA, Barcelona).

• De manera que la pregunta d’Herodes als mags: «… on havia de néixer el Messies » (Mat, 2, 4), s’hauria d’interpretar en realitat «on havia de néixer el fruit de la recol·lecció, el raïm de la verema, el cereal, … «
• L’afirmació: «us ha nascut avui un Salvador, que és el Messies (Luc. 2,11) significaria «us ha nascut el fruit de la recol·lecció, el cereal, la collita que salva la humanitat perquè no mori de fam «.

La metàfora agrícola en relació al naixement del nen d’una Mare (malinterpretat com l’arribada del Messies) es refereix a la recol·lecció de fruits.

Aquest en seria l’origen ja que recol·lectar les fruites es diu -en diferents llengües- amb paraules derivades del nom de les deesses de les Collites o les deesses Mare, símbols de la nova collita de fruits o dels fills I així:

• «Messis» = recol·lectar, que provenia del nom de la Deessa de Mèssia, adorada en el recorregut  agrícola i ubèrrim de les fruites del recorregut del Danubi (Sèrvia i Bulgària).
• «Demetere» = recol·lectar, que evidencia el seu origen en el nom de la Deessa Demeter, Mare  de les Collites.
• «Carpere» = recol·lectar, recollir dels arbres de la tardorla, derivat del nom de la Deessa Carpo / Karpo o «Fructificació» (del grec Karpos = fruit).
• «Cerealia» = recol·lectar, messes / cereals. L’origen el trobem en el de la Deessa Ceres, mare dels cereals.
• «Segestis» / «seges» = segar / recol·lectar. Les seges de les messes probablement deriva del culte del Temple de Segesta.
• «Vendimiare» = recollir fruits de les vinyes, prové del nom de la verema, és a dir, de les Festes de la Vinàlia.
• «Fructescere» = fructificar, procedeix del nom de la Deessa romana Pomona, en el sentit de conrear els arbres fruiters, les hortes i els jardins.

La festa del Nadal pretén celebrar el naixement d’un ésser diví d’una Mare Verge.

Es tracta d’una metàfora religiosa –solis invictus– que relata la culminació de la història de l’agricultura que el naixement de Jesús s’identifica amb el naixement que se celebrava el 24 de desembre d’altres fills/es de Mares Verges d’altres religions antecessores.

I nens nascuts que s’identifiquen amb el fruit del ventre de la Mare Verge, després d’haver estat una llavor (germen o sement) que es converteix en fruit, en referència a la festa del solstici de la collita d’hivern, tal i com trobem a:

• La mitologia Mesopotàmica: 

            – de Babilònia

            – de Sumèria

            – d’Assíria

            – d’Acàdia

• La mitologia Persa 
• La mitologia Hinduista – El Budismo
• La mitologia Egípcia
• La mitologia Grega
• La mitologia de l’Imperi romà

I més. Perquè no podem oblidar el compendi de civilitzacions antigues, aquelles que comprenen l’arc que va:

• Des de l’aparició de l’escriptura fins a l’Edat Mitjana a Occident …,
• A Amèrica fins a l’arribada dels primers colonitzadors …,
• A l’Àsia Oriental fins a la aparación del primer emperador de la Xina …
• A l’Índia fins a la invasió Islàmica i… 
• …en tantes civilitzacions de mitologies fèrtils siguin asteques, africanes, celtes, nòrdiques, sud-americanes, aborígens, japonesos, etc.

I, evidentment, sense voler ni poder oblidar la mitologia semita i, en particular, la mitologia cananea.

6.3. DE «LA BÍBLIA DE LA MITOLOGIA» A LA IMPORTÀNCIA DE LA MITOLOGIA EN «LA INTERPRETACIÓ DE LA BÍBLIA»

Resultarà interessant de consignar aquí -finalment- una explicació sobre els mites i la ciència que els estudia, és a dir, la mitologia, acompanyats de la mà de Mircea Eliade -un especialista de la història de les religions- i de J. Richepin…

I per això, m’és plaent mostrar una classificació científica dels mites més importants haguts en la història de la humanitat. Els mites sempre responen a una veritat considerada transcendental. Per això van més enllà de la simple narració. Els temes són comuns a totes les cultures, encara que variïn en la forma o en el relat:

• Mites sobre l’origen, que inclouen relats sobre la creació del món o la fundació d’una ciutat o d’una ètnia.
• Mites rituals, que expliquen el perquè de determinades pràctiques, usualment utilitzats per a acontentar un déu o recordar un fet per tal d’evitar desgràcies.
• Mites del culte a una divinitat, en què s’explica la seva vida i el seu poder.
• Mites de prestigi, que parlen del llinatge reial o d’herois nacionals; estan molt relacionats amb l’èpica i són posteriors a la resta dels relats.
• Mites escatològics, que expliquen la fi del món o de la mateixa civilització.
• Mites socials, que justifiquen determinades pràctiques socials i dels valors imperants; solen ser semblants als cultes i recorden als individus el risc que suposa la transgressió de la norma.

La mitologia comparada ha identificat una sèrie d’històries comunes a diferents cultures, com en són:

• Un panteó tripartit, comú als pobles indoeuropeus, entès com el conjunt de tots els déus d’una religió o d’una mitologia politeista particular, descendents del Dyeus suprem i originari.
• Relats fundacionals, com el mite de la creació. Una història mitológica–religiosa que descriu el començament de l’univers, de la Terra, de la vida i del primer humà, com un acte deliberat de creació realizat per una o más deitats.
• Narracions sobre el diluvi universal o altres formes de destrucció i recreació de la Terra.
• Històries de naixements, mares virginals, fins i tot, ascendides als cels.
• La mort d’un déu o heroi per salvar els humans i la seva resurrecció.
• El descens a l’inframón. 
• L’axis mundi o centre del món (encarnat per un arbre o muntanya).

Aquests paral·lelismes entre pobles sense contacte entre si s’expliquen per la necessitat psicològica de respondre a les mateixes qüestions metafísiques de l’ésser humà.

6.4. ES POT CONFIRMAR TOT AIXÒ DESCRIT AMB LA PRESENTACIÓ D’ALGUNS EXEMPLES…?

A tall d’exemple, [ Lluís Busquets en «Última notícia de Jesús de Natzarè» (Ed. Proa. Barcelona 2006, pàg. 93-99 ], i pel que fa referència a Jesús en el relat evangèlic escrit que ens arriba a nosaltres, n’he extret del text l’ordenació i el resum que consigno a continuació:

 

6.4.1 SOBRE EL NAIXEMENT I LA INFANTESA DE JESÚS:

• En els misteris de Dionís se celebra un matrimoni sagrat del qual neix en un estable un infant diví.
• Als misteris d’Eleusis se celebrava el prodigiós naixement de l’home-déu d’una donzella.
• Un poema egipci comença així: «Ens ha nascut el Nen. Veniu, adorem-lo».
• Els misteris d’Adonis se celebraven cridant: «L’Estrella de la salvació ha nascut a l’Orient».
• Mitra, el déu-home dels misteris perses, neix el 25 de desembre -en el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any i canvi de signe perquè retorni el sol vivificador- amb el testimoni de tres pastors.
• El dia 6 de gener (el dia de l’epifania cristiana i data del naixement de Jesús per a l’església armenia) s’escau el dia de la celebració d’Osiris i de Dionís.
• Empèdocles creu que s’ha d’adorar Déu amb encens, mirra i mel (gairebé el mateixos presents dels nostres Reis Mags).
• I pel que fa a la verge Maria, sembla que assumeix el paper pagà de la «gran mare», semblant a l’Isis egipcia o a Sèmele, mare mortal de Dionís, ascendida als cels i venerada al seu costat.

6.4.2 SOBRE LA VIDA DE JESÚS ADULT

• No és estrany que tant Joan Baptista com Jesús ja adult i quan es troben al riu Jordà, tinguessin naixements prodigiosos: de dona vella incapaç d’infantar i d’una donzella verge.
• El prodigi de la conversió de l’aigua en vi a Canà, com a primer miracle, es pot relacionar amb els ritus de purificació amb aigua tal i com mostren els himnes homèrics, passant per  Egipte fins als misteris de Mitra, en els quals es batejava als qui s’iniciaven per esborrar-los els pecats.
• Apuleu ens parla de bateigs amb aigua, amb foc i amb aire (amb foc i alè sant -Esperit Sant-, promet el Baptista que serà el bateig de Jesús i com també explica el mateix Jesús a Nicodem (Jn 3,4.8).
• En relació als miracles o prodigis -la transformació de l’aigua en vi- ja té lloc míticament en les noces de Dionís i Ariadna.
• Asclepi -i altres antics- havia fet curacions, expulsat dimonis i ressucitat morts.
• Empèdocles, taumturg itinerant, endevinava el futur.
• Pitàgores calmava tempestes i apaivagava onades fins al punt de poder passar per damunt de les aigües. així com també se li atribueix pesques miraculoses.
• El concepte dels «dotze» -en referència als Apòstols seguidors de Jesús-que es narra en els Evangelis i en els Fets dels Apòstols, es pot situar en la cerimònia d’iniciació dels misteris de Mitra -una creença estesa per les legions romanes arreu de l’Imperi-, dotze deixebles rodejaven el seu déu-home disfressats amb els signes zodiacals.
• En els misteris d’Eleusis hi trobem una reminiscència d’expulsió de dimonis que, en forma de porcs, es precipiten al mar, en què els iniciats es banyaven al mar amb porcells.

6.4.3 SOBRE ELS DARRERS DIES DE LA VIDA DE JESÚS

• Sobre l’arribada de Jesús a Jerusalen, abans de la seva passió i mort, al damunt d’una somera, aclamat per les multituds que agitaven palmes i branques d’olivera, cal fer notar que Apuleu parla de les palmes com a senyal de triomf, en la festa d’Atis es brandaven joncs i a Eleusis una somera carregava els efectes del pelegrins que es volien iniciar mentre eren victorejats per la gent que agitava branques dels arbres. Cavalcar un ase era símbol d’haver dominat les passions, la crueltat i perversitat pròpies, és a dir, la natura humana inferior tal i com es consigna en el cèlebre llibre «L’ase d’or» (Metamorfosi) de Luci Apuleu.
• En el sopar de comiat, Jesús institueix l’Eucaristia. La idea de combregar amb la divinitat –«Aquest és el meu cos, mengeu-ne / Això és la meva sang, beveu-ne»– és un ritus antiquíssim que es troba en el «Llibre dels morts» egipci i que està lligat al canibalisme i a la convicció d’arribar a tenir forces de l’enemic menjant-se’l, cosa que es practicava en les religions mistèriques.
• Vet aquí uns mots pronunciats pel déu-home mistèric de Mitra: «Qui no mengi del meu cos i no begui de la meva sang, per fer-se u amb mi i jo amb ell no coneixerà la salvació». Paraules que ressonen  en Jn. 6, 53-56. El fet de menjar o de participar en l’àpat de l’home.déu es repeteix també en els misteris d’Atis.
• Les trenta monedes de Judes recorden les trenta peces de plata que els seguidors de Sòcrates volien pagar en nom seu, esperant els seus perseguidors que pagués i s’exiliés.
• El comportament de Jesús -relatat en la seva Passió-  va ser el que s’hauria esperat d’una savi dels misteris. Més d’un filòsof havia contestat al tirà: «Tu fes el teu paper, que jo en faré el meu». I, a «Les Bacants», després que Dionís hagués pres una actitud passiva (deixar-se agafar, jutjar i escarnir), repon a Penteu: «No pots fer-me res que no hagi estat ordenat», resposta no llunyana de la resposta de Jesús a Pilat: «No tindries cap poder si no t’hagués estat donat des de dalt» (Jn.19,11).
• L’estoic Epictec va deixar dit: «Prendreu el meu cos o les meves propietats, però no governareu els meus principis morals». I, de fet, la brutalitat històrica d’un tirà com Pilat va ser del tot edulcorada pels cristians per quedar bé amb Roma.
• La corona d’espines, el mantell vermell de l’«Ecce homo» o el fel donat a Jesús a la creu com a beguda tampoc semblen originals de la passió cristiana. A més d’un hierofant li feien beure fel per resistir l’excitació del seu estat i hi havia diferents coronacions i revestiments en les festes mistèriques com Dionís, coronat amb heura, vestit amb mantell escarlata i els seus iniciats es posaven una faixa del mateix color.
• Quan a la creu, no cal dir que era un símbol sagrat des de l’antigor. Els quatre braços representaven els quatre elements del món físic (terra, aigua, aire i foc) i un cinquè elements (l’esperit) estava lligat a la materialitat per aquests elements.
• Els claus de la crucifixió simbolitzarien els desitjos sensulas que ens lliguen als elements materials. No cal dir que Dionís ens ha arribat representat -plàsticament en diferents gerres- penjat d’una creu. Pot resultat significatiu que en la història de les arts plàstiques no hi hagi cap representació de Jesús crucificat anterior al segle V dC.
• Els dos lladres, l’un emportat al paradís i l’altre condemnat, també són presents en els misteris d’Eleusis i de Mitra. 

En definitiva: sobre el sacrifici de Jesús a la creu cal que girem les planes cap al Servent de Yahvé del segon Isaïes tal i com explica, per altra banda, en “El Evangelio de Mateo” de Shelby Spong i, en referència als capítols 40, 41 i 42, n’és un exponent important. S’exposen en tres capítols algunes reflexions, fruit d’una interpretación científica, sobre la Passió de Jesús. I així:

EN EL CAPÍTOL 40 de l’Evangeli segons Mateu s’enumeren contradiccions, variacions, addiccions i supressions respecte dels escrits evangèlics dels quatre evangelistes. Què en podem dir…?:

• Les divergències entre els quatre evangelis canònics constitueixen un problema. Els detalls que apareixen a la passió dels evangelistes són desconeguts en tots els escrits cristians d’abans de l’any 70 dC. amb l’aparició de l’evangeli de Marc
• Només apareix una línia de Pau a 1Co 15,3: «Va morir pels nostres pecats». A partir de les divergències trobades la pregunta que sorgeix és aquesta: Què hi ha de veritat…? ¿Va ocórrer realment el que es narra en els evangelis…?

EN EL CAPÍTOL 41 de l’Evangeli segons Mateu s’afirma que els diàlegs dels relats de la Passió no poden ser històrics perquè era imposible testimonis que els pogueren recollir.

• La primera conclusió a totes aquestes contradiccions és que el literalisme, la lectura literal d’aquests relats, interpretada com història succeïda, té un gran problema.
• La segona conclusió és que el relat de Mc i en conseqüència els altres evangelis, no són relats històrics ni recullen el testimoni d’uns testimonis que ho van presenciar.

EN EL CAPÍTOL 42 de l’Evangeli segons Mateu es fa referencia a un estudi sobre la Passió en què la narració dels evangelistes es basa en:

• El Llibre dels Salms, en concret, el Salm 22 (escrit entre el 450 i l’any 300 aC.) que dona forma literaria al relat de la crucifixió i
• En el Segon Isaies (verset 53) s’observa la força amb què “El Servent de Yahvé” és aclaparadora.

Certament que la crucifixió fou real i es pot mantener com històrica, però la seva narració tal i com apareix en els Evangelis de Marc i de Mateu es pot dir que segueix un procés d’interpretació basat en la «Historia del cant del Servent de Yavhé» del capítol 53 del segon Isaïes i len la totalitat del Salm 22.

6.4.4 SOBRE LA PASQUA CRISTIANA, LA FESTA DE LA RESURRECCIÓ

• «Les Megalenses» consistien en tres dies primaverals dedicats al culte d’Isis (i a Síria Adonis), en què es penjava un déu a un pi sagrat en efígie, s’enterrava i ressuscitava al tercer dia.
• «Les Antestèries», festes dels misteris de Dionís, també duraven tres dies i una imatge era enterrada, per bé que els fidels contaven que dos dies després, tornava a la vida.
• Plutarc, a «Isis i Osiris», parla d’un llençol net i d’ungüents de mirra per sepultar una representació d’Osiris, explicant que aquest baixà als inferns i al tercer dia va ressuscitar.
• La seqüència mort, devallada als inferns i regeneració constituïa una important analogia dels misteris pitagòrics des de temps antics. Hi ha representacions de crucifixions d’Osiris com la del segell-amulet que s’havia conservat en el museu de Berlín.
• Mitra també ressuscita, amb disposar de llegendes mitològiques similars. No es d’estranyar, doncs, que Cels s’indigni amb els cristians quan li presenten Jesús com un cas excepcional.

 

6.5. ENTRE L’ORTODOXIA I LA HETERODOXIA.

ENTRE LA HIPÒTESI I LA TESI.

ENTRE LA RECERCA DE LA VERITAT OBJECTIVA I LA LITERALITAT DELS TEXTOS SENSE UNA INTERPRETACIÓ ADIENT

Llogari Pujol -teòleg per la Universitat d’Estrasburg, autor, conjuntament amb la seva muller Claude-Brigitte Carcenac, del llibre «Jesús, 3.000 años antes de Cristo»-, fa un estudi de literatura comparada en què afirma que “els evangelistes van construir la vida de Jesús utilitzant textos egipcis”. Per exemple, tres mil anys abans de Jesús, el Faraó:

• Era considerat Fill de Déu i, a la vegada, home i diví ensems com Jesús.
• Tenia una concepció anunciada, ressucitava i ascendia als cels.
• Igualment era batejat, tenia temptacions i feia miracles.

Per aquest autor els Evangelis haurien estat compostos per erudits sacerdots judeoegipcis al Temple de Serapis de Sakkara traduint textos egipcis mot a mot.

Contra aquesta tesi l’ortodoxia replica dient que els seus defensors semblen no adonar-se d’un fet històric cabdal: les primeres comunitats de creients en Jesús no eren pas turbes anònimes que permetessin gratuïtament el pas de la història o de l’experiència gnòstica a la llegenda inventada, sinó comunitats organitzades i regides amb absoluta autoritat…

Sigui el que sigui, Lluís Busquets ens parla de Llogari Pujol i fa referència a una entrevista haguda a La Vanguardia el 25 de desembre de 2001 que tinc a bé reproduir, tot salvant qualsevol opinió vinguda tant de l’ortodoxia com de la heterodoxia:

-Navidad: el niño Dios ha nacido.
-Pero no hace 2.000 años.

-Hay un desfase calendárico de tres o cuatro años, ¿no?
-No, no me refiero a eso: ¡yo le hablo de hace 5.000 años! La idea del niño dios nació 3.000 años antes de Cristo…

-¿Cómo…? ¿A qué niño dios se refiere…?
-¡Al faraón! A la figura del faraón del Antiguo Egipto: era considerado “hijo de dios”.

-No veo la relación entre el faraón y Jesús.
-Es ésta: a Jesús se le atribuyeron las enseñanzas y los rasgos característicos del faraón.

-Bueno, quizá haya coincidencias, pero…
-¡Los paralelismos son infinitos…!

-A ver.
-Ya 3.000 años a.C., el faraón era considerado hijo de dios: como luego Jesús. El faraón era a la vez humano y divino: como luego Jesús. Su concepción le era anunciada a la madre: como luego la de Jesús. El faraón mediaba entre dios y los hombres: como luego Jesús… El faraón resucita: como luego Jesús. El faraón asciende a los cielos: como Jesús…

-¿Jesús, un clon del faraón? Qué cosas…
-¿Se sabe usted la oración que nos dicen que Jesús creó y enseñó: el padrenuestro…?

-Por supuesto: “Padre nuestro, que estás en los cielos, santificado sea tu nombre…”.
-Esa oración se encuentra en un texto egipcio ¡del año 1.000 a.C.!, conocido como “Oración del ciego”. Y en ese mismo texto están, también, las que luego serán las Bienaventuranzas de Jesús. Óigame: toda la teología del Antiguo Egipto asomará luego en Jesús.

-¿Sí…? ¿Seguro que es así…?
-Y no sólo eso: también el Antiguo Testamento (600 a.C.) está impregnado del monoteísmo del faraón Akenatón (1360 a.C.).

-Volvamos a Jesús: su concepción divina…
-La teogamia (matrimonio divino) viene de Egipto: dios engendra en una reina al nuevo faraón. Y hay un texto egipcio (en demótico) del año 550 a.C., “El cuento de Satmi”, que relata esto: “La sombra de dios se apareció a Mahitusket y le anunció: ‘Tendrás un hijo y se llamará Si-Osiris’”. ¿Le suena…?

-El ángel de la Anunciación, María…
-Muy bien. ¿Le digo qué significa Mahitusket…? ¡“Llena de gracia”! Y Si-Osiris significa “hijo de Osiris”, o sea, “hijo de dios”.

-Ya… ¿Y quién es Satmi en ese cuento…?
-El esposo de Mahitusket. “Satmi” significa “el que acata a dios”: Igual hará luego José, llamado “el justo” por el Evangelio…

-Luego, a Jesús querrá matarlo Herodes…
-En la mitología egipcia, Seth quiere matar al bebé Horus, y su madre, Isis, huye con él: ¡como la Sagrada Familia huye a Egipto…!

-¿Y el oro, el incienso y la mirra, qué…?
-Los egipcios los tenían por emanaciones del dios Ra: el oro era su carne; el incienso, su perfume; la mirra, su germinación.

-¿Y los pastorcillos, qué…?
-¡La imagen del buen pastor está pintada cientos de veces en templos egipcios…!

-¿Y la circuncisión de Jesús, qué…?
-Era ritual entre los sacerdotes egipcios. Y en el cuento de Satmi, Si-Osiris, a los 12 años, discute de tú a tú con los sabios del templo. ¡Como de Jesús nos cuenta el Evangelio…!

-¿Y del bautismo de Jesús, qué me dice…?
-Contemple esta imagen de un sacerdote: está bautizando al faraón con agua del Nilo…

-¡Oiga, todo me lo hace cuadrar, usted…!
-Todo está en antiguos textos, pinturas y bajorrelieves egipcios. Mire este, del año 300 a.C.: el rey Ptolomeo está postrado ante Isis, e Isis le dice: “Te daré todos los reinos de la Tierra”. ¡En el Evangelio, Satanás tentará a Jesús copiando esto palabra por palabra…!

-¿Y qué me dice de los milagros de Jesús…?
-¿Ve esta pintura de un banquete…? Está en la tumba egipcia de Paheri (1.500 a.C.): escenifica la conversión de agua en vino por el faraón. ¡El mismo milagro que hará Jesús en las bodas de Caná…! Y cuente las jarras…

-Una, dos, tres… seis jarras. ¿Qué pasa…?
-En el milagro de Jesús, las jarras son seis. Los teólogos aún se preguntan ¿por qué seis…? Pues, porque se copió del relato egipcio.

-¿También el faraón hacía el milagro de multiplicar panes y peces…?
-No, ese lo hizo el dios Sobk, como cuentan los “Textos de las pirámides” ¡del año 3.000 a.C…! Sobk es el dios-cocodrilo, y da pescado y pan blanco a la gente de la orilla del lago Faiun… ¡Y camina sobre sus aguas…!

-Ya capto, ya…
-Y una curiosidad: en pinturas góticas sobre escenas de pesca milagrosa de los apóstoles he descubierto que los peces son tilapias nilóticas, ¡especie que sólo está en el Nilo…!

-¿Algún otro paralelismo…?
-El relato de Sinuhé (2.000 a.C.): es un príncipe que teme reinar, y se va de la corte al desierto, entre beduinos y calamidades…

-¡Pero Jesús entra triunfal en Jerusalén…!
-Sí: ya como “rey”… y sobre un asno. O sea, vencedor sobre el mal: el asno en Egipto era Seth, el dios que mató a Osiris y al que el hijo de éste, Horus, somete… y monta.

-¿Y qué hay de la Última Cena…?
-Osiris, dios del trigo, al morir cada año permitía a los egipcios alimentarse con su cuerpo (el pan). Y en los “Textos de las pirámides” se le llama también “Señor del vino”. ¡Y Osiris da a beber su sangre en una copa a Isis, para que ella le recuerde tras su muerte…!

-La resurrección y ascensión de Jesús, ¿son también calco de la teología faraónica…?
-Eso mantengo: existía un ritual de “resurrección” del faraón muerto -intervenían mujeres-, tras el que “ascendía a los cielos”.

-¿Jesús reprodujo a conciencia esos patrones, o los aportaron luego los evangelistas…?
-Mi tesis es otra: los Evangelios fueron compuestos por eruditos sacerdotes judeo-egipcios del templo de Serapis en Sakkara (Egipto): tradujeron palabra por palabra textos egipcios. Ya lo contaré todo en un libro…

Antonio Piñero, tot considerant-se amic de Llogari Pujol i coneixedor de la seva obra, per qüestions metodològiques d’interpretació històrica li’n rebutja la tesi defensada per Llogari Pujol. Per això, des d’aquí i per acabar aquesta temàtica, podria obrir uns interrogants que un estudi més profund caldrà esclarir bé:

• Disposem -ja avui dia o potser encara no- de tots els elements necessaris per a una objectiva interpretació de la Bíblia…?
• Per ventura moltes tesis de treball demostratiu que apareixen abundoses entre nosaltres, millor seria situarles en el terreny de les hipòtesis…?
• Podríem convenir en què les posicions més radicals de l’ortodoxia fóra bo que s’acostessin també als camps de l’hetorodoxia i viceversa…?

El que sí resulta clar és que tot esforç que es faci per arribar a l’objectivitat de la Bíblia -que en definitiva en són les idees religioses que inclou a les seves planes- serà un gran pas perquè el no creient respecti aquesta col·lecció de llibres com un tresor literari de la humanitat i el creient pugui augmentar la seva fe religiosa.

7. UN ÍNDEX -TAULA GENERAL- PER ENTENDRE

EL NOU TESTAMENT

En resseguir el Llibre de Antonio Piñero, una «Guia per entendre el Nou Testament» m’és plaent de consignar aquí els seus diversos capítols, no tant per explorar-los en aquest moment fil per randa, sinó per esclarir com n’és de necessària una investigació científica en profunditat del seu contingut a l’hora de penetrar la temàtica per entendre el Nou Testament. I aquesta exigència necessària l’empeny la manera de com s’ha de contemplar una presentació històrica antiga i amb documents informatius d’una època en què:

• Els missatges religiosos i de tot tipus no gaudien de l’asèpsia científica d’avui dia, sinó que procedien barrejats d’acord amb les maneres culturals d’aquell temps determinat.
• La proclamació d’una incipient fe religiosa s’estengué dins de noves comunitats i a la ribera mediterrània. Judea i Galilea, passant per Jesuralem, fins a les comunitats hel·lenístiquesa i cap a Roma i Antioquia del segle I i posteriors.

Així, doncs, l’estructura del llibre resta dividida en quatre parts, el seus capítols corresponents i el contingut dels enunciats que li’n són propis, objecte d’atenció, estudi i reflexió com es pot copsar en la taula, índex o sumari que es presenta tot seguit.

 

 

PRIMERA PART:

QUÈ ÉS NECESSARI DE SABER PER ENTENDRE EL NOU TESTAMENT

 

 

1. QUÈ ÉS EL NOU TESTAMENT

• Nou Testament, llegenda i mite
• Observacions sobre la manera com s’imprimeix avui el Nou Testament

2. COM ES VA ESCRIURE EL NOU TESTAMENT

• Quin tipus de llibre composen el Nou Testament
• Com es redactaven i es difonien els llibres en l’antiguitat

3. Com es va formar el Cànon del Nou Testament

3.1. Com es va formar la col·lecció actual del Nou Testament: el Cànon de les Escriptures:

• El significat de la paraula «cànon»
• Les autoritats del cristianisme primitiu
• L’aparició repentina del Cànon d’Escriptures cristianes
• Què va passar entre els anys 100 i 200 dC. que pugui explicar aquest canvi…?
• Hipòtesi sobre com es va formar, en concret, el Nou Testament
• Criteris que es van fer servir per seleccionar el Cànon

3.2. Conseqüència respecte de la formació del Cànon de les Escriptures:

• Consolidació dels llistats dels llibres sagrats
• Quina part del Nou Testamwent va introduir-se en el Cànon…?
• Quina forma, entre les vàries que hi ha en el text grec, segueix avui canònica…?
• Pot modificar-se avui dia el Cànon del Nou Testament …?

4. COM HA ARRIBAT EL NOU TESTAMENT FINS A NOSALTRES

4.1. Com s’ha trasmès el text del Nou Testament…?

• Testimonis del text eel Nou Testament
• Textos del Nou Tesgtament entre els manuscrits de la Mar Morta…?
• Problemes que planteja la reconstrucció d’un text antic a partir de les còpies fetes

4.2. Diferents tipus de text del Nou Testament

4.3. Com podem reconstruir, en allò que sigui possible, el text original del Nou Testament…?

4.4. Es disposa d’un text igual o semblant del que van escriure els autors del Nou Testament…?

4.5. Podem refiar-nos de les traduccions que hi ha en el mercat…? Manipulen les esglésies les traduccions…?

5. L’ENTORN DEL NOU TESTAMENT (I): EL JUDAISME I EL SEU LLEGAT

5.1. L’entorn històric: la situació política de la Palestina/Israel del segle I

• Algunes peculiaritats de Galilea en la història del judaisme del segle I
• La situació jurídica dels jueus dins de l’Imperi romà
• El proselitisme jueu 

5.2. La situació social i econòmica d’Israel del segle I

• Saduceus
• Fariseus
• Essenis
• Zelotes

5.3. Les idees religioses de l’època

5.3.1.Quina influència rep el cristianisme del Nou Testament de la seva religió mare: el judaisme…?

• El llegat de l’Antic Testament
• El llegat de la literatura religiosa dels «Apòcrifs de l’Antic Testament

5.3.2. El llegat de Filó d’Alexandria

6. L’ENTORN DEL NOU TESTAMENT (II): L’HEL·LENISME I EL SEU LLEGAT

6.1. La idea de Déu i la possibilitat del seu coneixement

6.2. La filosofía com a religió

6.3. El «homes divins»

6.4. El «culte» a l’Emperador

6.5. La concepció de l’Ultratumba

6.6. Els «Misteris»

6.7. La Gnosis:

• Idees bàsiques sonre la gnosis
• Origen de la gnosis
• Conseqüències per a la comprensió del Nou Testament

7. COM CAL LLEGIR EL NOU TESTAMENT

7.1. L’estudi del Nou Testament en els darrers segles

7.2. La «Història de les formes»

7.3. La «Història» o «Crítica de la redacció»

7.4. L’estudi sociològic del Nou Testament

 

SEGONA PART:

JESÚS DE NATZARET, FONAMENT DEL NOU TESTAMENT

8. LES BASES DEL NOSTRE CONEIXEMENT SOBRE JESÚS

8.1. Va existir Jesús realment…?

8.2. Fonts antigues per reconstruir una vida de Jesús

8.2.1. Fonts no cristianes

8.2.2. Fonts cristianes:

• Els Evangelis canònics: són fiables…?
• Els Evangelis apòcrifs
• Els Manuscrits de la Mar Morta: informen sobre Jesús…?

8.3. Tres tipus d’imatges de Jesús

8.4. Criteris per jutjar l’autenticitat de les tradicions sobre Jesús

9. EL JESÚS HISTÒRIC. SUMARI D’UNAl «VIDA» DE JESÚS SEGONS UNA LECTURA CRÍTICA DELS EVANGELIS

9.1. Família i formació de Jesús:

9.1.1. Jesús va néixer a Belén o a Natzaret…?

9.1.2. La família i els germans de Jesús. Educació

9.1.3. Jesús, solter, casat o vidu…?

9.1.4. Jesús, deixeble de Joan el Baptista…?

9.1.5. Formació d’un grup independent per part de Jesús

9.2. El missatge de Jesús

9.2.1. Un regne per a un futur immediat

9.2.2. Un regne de bens magterials i espirituals

9.2.3. Implicacions polítiques indirectes del missatge de Jesús sobre el Regne de Déu

9.2.4. ¿Un Jesús nacionalista…?

9.2.5. L’ètica que Jesús practicava

9.2.6. La religió de Jeús:

• El Déu de Jesús
• La salvació de l’ésser humà, segons Jesús

9.3. La personalitat i la consciència de Jesús

9.3.1. Jesús, fariseu o propers als fariseus

9.3.2. Jesús taumaturg: sanador i exorcista

9.3.3. ¿Jesús, esseni…?

9.3.4. ¿Com es va veure Jesús a si mateix…?

• ¿Com Fill de Déu…?
• ¿Com Fill de l’home…?
• ¿Com Messies d’Israel…?

9.4. Jesús és l’instaurador d’una nou culte…?

9.4.1. ¿Últim sopar o Eucaristia…?

9.4.2. ¿Jesús, va fundar una església…?

9.4.3. La primacia de Pere

9.5. La mort de Jesús

9.6. La resurrecció de Jesús

9.7. Jesús, fundador del cristianisme…?

 

TERCERA PART:

EL COMENÇAMENT DE LA REINTERPRETACIÓ DE JESÚS. PAU DE TARS

 

10. EL COMENÇAMENT DE LA REINTERPRETACIÓ DE JESÚS

10.1. Les primeres passes dels seguidors de Jesús. Les comunitats de Galilea i de Jerusalem

10.2. La divisió de la comunitat

10.3. Altres aportacions teològiques de l’anomenada comunitat «hebrea»: Judea i Galilea

10.4. Les comunitats hel·lenístiques. Antioquia

10.5. El procés de desenvolupament doctrinal en les primeres passes dels cristianisme

11. PAU DE TARS

11.1. Vida i formació de Pau de Tars

11.2. Les cartes de Pau i les del Nou Testament, en general

11.3. El nucli de la doctrina de Pau de Tars

11.4. Il·lustració d’algunes idees bàsiques i les seves conseqüències amb els passatges de les cartes de Pau

11.5. Valoració del pensament paulí. Dels Jesús històric a la consolidacoço del Cristi de la fe: Pau i la qüestió del fundador del cristianisme

 

QUARTA PART:

LA LITERATURA CRISTIANA DESPRÉS DE PAU

 

12. ELS EVANGELIS. LA FONTl «Q»

12.1. La fe de la comunitat primitiva i les seves primeres formulacions escrites

12.2. La paraula «evangeli». El seu significat

12.3. El pas de la tradició oral a la tradició escrita

12.4. Reelaboracions del material evangèlic prèvies a la composició dels evangelis

12.5. Els evangelis, són un producte literari únic…? El gènere literari dels evangelis

12.6. La «qüestió sinòptica» o qui va copiar a qui

12.7. L’evangeli perdut i reconstruït. L’existència de la font o l’«Evangeli Q»

12.8. Per què quatre evangelis…? El context ideològic dels evangelis canònics

13. L’EVANGELI DE MARC

13.1. L’evangeli més antic que es coneix

13.2. Marc, com a recopilador del material sobre Jesús

13.3. Marc com autor

13.4. Estructura de l’Evangeli de Marc

13.5. Interessos rteològics de l’Evangeli de Marc. El secret messiànic

13.6. Autor

13.7. La llengua original de l’Evangeli de Marc

13.8. El lloc de la composició. Potencials lectors

14. L’EVANGELI DE MATEU

14.1. Claus generals per a la seva lectura

14.2. Estructura

14.3. Interessos teològics de l’Evangeli de Mateu

14.4. L’autor i la llengua original

14.5. Lloc i data de la composició

15. L’EVANGELI DE LLUC

15.1. Claus per a la lectura de l’Evangeli de Llluc

15.2. Estructura

15.3. Interessos teològics de la primera part de l’obra de Lluc. L’Evangeli

16. ELS FETS DELS APÒSTOLS

16.1. Claus per a la lectura dels Fets del Apòstols

16.2. Estructura i contingut. El problema de les dues classes de textos 

16.3. Propòsit dels Fets dels Apòstols. Els interessos teològics

16.4 Autor, data i lloc de composisió

16.5. Quin valor històric tenen els Fets dels Apòstols…? Lluc com a historiador

17. L’EVNGELI DE JOAN

17.1. Les diferències més notables entre l’Evangeli de joan i els Sinòptics (Mt-Mc-Ll)

17.2. Estructura i visió de conjunt dels seu contingut

17.3. Possible explicació respecte de les divergències entere l’Evangeli de Joan i els sinòptics

17.4. Finalitat del Quart Evangeli. Data i lloc de la composició

17.5. Quins punt de vista afegeix, «corregeix» o esmena el Quart Evangeli al material Sinòptic…?

17.6. En què s’inspira l’evangelista joan per composar aquesta imatge de Jesús tan diferent a la dels Sinòptics…?

17.7. L’autor. El deixeble estimat

17.8. Data i lloc de la seva composició

• Panoràmica: els Evangelis i la seva separació respecte del judaisme

18. L’ESCOLA PAULINA. SEGONS L’EPÍTOLA ALS TESSALONICENCS

18.1. Divisió de la literatura deuteropaulina (grups 1,2 i 3)

18.2. La «pseudonímia» o la «pseudoepigrafia»

18.3. Conseqüències d’aquest fenòmen per a la valoració de la literatura pseudònima

18.4. L’efecte d’una situació diferent

18.5. Detalls que s’ignoren respecte a la formació d’una escuela paulina (…i d’altres apòstols)

18.6. Sobre la Segona Epístola als Tessalonicencs:

• ¿Qui va escriure la carta…?
• ¿On i quan es va escriure la carta…?

19. EPÍSTOLES ALS COLOSSENCS I EFESSIS

19.1 Epístola als Colossencs

19.1.1. La situació de la comunitat cristiana de Colosses

19.1.2. Posició treològica dels adversaris

19.1.3. Refutació de la doctrina dels adversaris i exposició de la doctrina cristiana

19.1.4. ¿Qui va escriure realment l’epístola…?

19.1.5. Data i lloc de las composició

19.2. Epístola als Efessis

19.2.1. Interessos teològics de l’Epístola

19.2.2. ¿Va escriure Pau l’Epístola…?

19.2.3. ¿Qui en va ser l’autor de l’Epístola…?

19.2.4. ¿Quina va ser la intenció de l’autor per escriure l’Epístola…?

20 EPÍSTOLA ALS HEBREUS

20.1. Claus per a la lectura de l’Epístola als Hebreus. ¿Quin sistema utilitza l’autor per donar cos a la seva teologia…?

20.2. Estructura i contingut

20.3. ¿Qui va ser el seu autor…?

20.4. ¿Quan i on es va escriure…?

21. CARTES PASTORALS

21.1. Destinataris de les Cartes Pastorals

21.2. Exposició de la falsa doctrina

21.3.  comportament devant dels heretges

21.4. ¿Què s’entèn per la recta doctrina…?

21.5. Fonamentació de l’ètica

21.6. La constitució dels càrrecs eclesiàstics. els seus deures:

• Bisbes
• Presbíters
• Diaques
• Vídues

21.7. Obligacions de tots els membres de l’Església:

• Esclaus
• Dones

21.8. Les Cartes Pastorals, ¿van ser escrites per Pau…?

21.9. ¿Qui és aleshores l’autor o autors…? ¿En quin moment i on es van compondre…?

• Panoràmica: la diversitat de les circumstàncies i l’evolució de les doctrines

22. EPÍSTOLESCATÒLIQUES. PRIMERA CARTA DE PERE

22.1. ¿Què significa la designació «Epístoles catòliques»…?

22.2. L’Epístiola primera de Pere és més un trractat que una carta

22.3. Interessos teològics

22.4. ¿Com podem imaginar-nos la composició de la primera carta de Pere…?

22.5. Qui va escriure la primera carta de Pere..?

22.6. ¿On i quan es va escriure…?

23. EPÍSTOLA DE SANTIAGO

23.1. Contingut de l’Espístola

23.2. ¿Qui va escriure l’Epístola…?

23.3. ¿A quins lectors va adreçada l’Epístola…?

23.4. ¿Quan i on es va escriure…?

24. CARTA DE JOAN

24.1. Primera Carta de Joan

24.1.1. Estructura i contingut

24.1.2. Els lectors de la primera Carta de Joan i els falsos mestres

24.1.3. Autor i data de la composició

24.2. Segona Carta de Joan

24.2.1. Autor

24.2.2. Destinataris i data de la composició

24.3. Tercera Carta de Joan

24.3.1. Situació que va provocar l’enviament de la tercera Carta de Joan

24.3.2. Autor i data de la composició

• L’Escola Johannica

25. EPÍSTOLA DE JUDES I SEGONA EPÍTOLA DE PERE

25.1. Dependència literària

25.2. Doctrines específiques de la segona Epístola de Pere

25.3. ¿Qui va escriure les Epístoles de Judes i la segona de Pere…?

25.4. ?A qui van adreçades les Epístoles de Judes i segona de Pere…?

25.4. ¿Quan i on es van compondre…?

• La qüestió del «catolicisme naixent» en el Nou Testament

26. L’APOCALIPSI. EL PROBLEMA DE LES RELACIONS AMB L’ESTAT

26.1. L’ambient espiritual que va portar la composició de l’apocalipsi

26.2. Altre claus per a la lectura de l’Apocalipsi

26.3. Estructura

26.4. Contingut

26.5. ¿L’Apocalipsi és un llibre autènctic de visions personals…?

26.6. Intenció del llibre i la seva interpretació

26.7. L’autor

26.8. Data de la seva composició

• El Nou Testament i les relacions amb l’Estat

 

 

8. ENTREVISTA AMB EL PROFESOR ANTONIO PIÑERO EN RELACIÓ AMB  LA

«GUÍA PARA ENTENDER EL NUEVO TESTAMENTO»

Hablamos con el profesor Antonio Piñero el día 07.03.2018

P –¿Cuál es el motivo para que usted escriba esta «Guía para entender el Nuevo Testamento»…?

R –Llevo muchos años en la Universidad y tenía mucho interés en los Estudios Clásicos

P –¿No hay mucha información…?

R -Muchas personas creen que los textos están escritos en arameo o en otras lenguas del Medio Oriente y no es verdad. Me pareció estupendo, pues el Nuevo Testamento, forma parte de un marco cultural en el cual vivimos. Entonces decidí estudiar este campo.

P –Respóndales a los lectores: ¿Hablamos de algo, un poco desconocido, no es así…?

R -¡Es cierto…! En los estudios dirigidos más o menos por la Iglesia y en esas investigaciones de las que hablamos, es desconocido, pues las personas no se dedican a él.

P –El filosofo José Antonio Marina, ¿Por qué soy cristiano…? (Editorial Anagrama) hablaba de una civilización cristiana, ¿seguimos viviendo en esa civilización..?

R -Pienso que sí. En Occidente desde luego, todo el mundo está regido por los conceptos, por las ideas, por las nociones y por los pensamientos cristianos y repito es independiente que uno crea o no. Ahora si visitamos ciertos países, aunque no seamos creyentes, estamos rodeados de una civilización musulmana y aquí nos pasa lo mismo.  

P  -¿Y la Biblia…?  

R -Ocupa un puesto más o menos importante en nuestras vidas. En estos momentos, la Biblia se lee poco y me refiero a nuestra juventud, ahí estamos perdiendo un elemento cultural y eso da lugar a que ocupe un puesto menos importante. Aun así, esas personas también están determinadas por el cristianismo.  

P –¿El cristianismo va por un lado y el catolicismo va por otro…?

R -Se puede discutir un poco eso. Si actualmente miramos el conjunto del cristianismo, el catolicismo ocupa una sola parte. Muchos estudiosos han examinado la cantidad de confesiones cristianas que hay en el mundo. Podemos hablar de unas quinientas confesiones cristianas. Los católicos por muy numerosos que sean: unos mil millones, ocupan una parte solo y nos quedan cuatrocientas noventa y nueve.      

P  –¿Aun así forman parte de un grupo mayoritario…?

R -¡Es cierto…! Si hablamos de la verdad de la historia, forman una especie de grupo mayoritario que está muy bien representado en los estudios del Nuevo Testamento. Cuando hablamos de catolicismo, éste sigue una línea muy tradicional, tiene diecinueve siglos y a pesar de todas las diferencias, es una unidad bastante compacta.

P –¿Por qué hablamos de un Jesús de la Historia y un Cristo de la fe…?

R -Yo precisaría un poco. Le llamaría Jesús Hombre y Cristo de la fe, por que Cristo ya es el Ungido, el Mesías y ahí sí que se implica la fe. Es muy difícil por una razón muy sencilla. Nosotros para acercarnos a ese Jesús Hombre o Cristo de la fe, sólo tenemos dos Evangelios.  

P –Pero cuando hablamos de Evangelios, ¿a cuáles nos referimos…?

R -A los aceptados por la Iglesia, Mateo, Marcos, Lucas y Juan u otros posteriores que luego la Iglesia rechazo y que se llaman, los apócrifos. Pero sobre todo los aceptados por la Iglesia, pues, son los más antiguos y mire usted, en esos evangelios, Jesús Hombre y Cristo de la fe, están absolutamente mezclados y es dificilísimo separarlos.

P –¿Llevamos toda una investigación moderna…?

R -¡Sí…! Unos doscientos cincuenta años de investigación. Desde finales del siglo XVIII y todavía no nos ponemos de acuerdo, por ejemplo, ¿Qué es el Jesús de la Historia y el Jesús Hombre? Lo hacemos sólo en unos puntos, pero hay muchas divergencias. Los textos, las fuentes que nos iluminan son en ese aspecto confusos. Mezclan esas dos personalidades que ustedes me comentaban.

P –¿Cuándo hablamos de la época de Jesús, también había unos cuantos Jesús más…? 

R -Eso sí. Es verdad. Desde el nacimiento de Jesús hasta que los judíos se hartan de los romanos y arman una guerra impresionante en la que al final, perdieron contra Roma, en esos sesenta años, si miramos la historia de Flavio Josefo, vemos que, figuras mesiánicas que se parecen a la de Jesús hay unos siete u ocho, quizás diez y Jesús sería uno de ellos.

P –Usted dice que, Jesús de Nazaret no fue un personaje tan importante, ¿Existió Jesús de Nazaret…?  

R -Para los romanos de la época, para los griegos y para la gente normal de la época, Jesús pasó totalmente desapercibido de tal manera que hasta casi setenta años u ochenta años después de la vida del personaje no aparecen rastros de él.  

P –¿Hay una segunda parte…?  

R -¡Desde luego…! Y en esa segunda parte que usted menciona: si Jesús existió o no. En esta Guía, la inmensa mayoría de las investigaciones y hablamos de protestantes, católicos, ortodoxos o no ortodoxos, ateos o no ateos: están totalmente de acuerdo en que el personaje existió.

P –¿Existen diferencias…?

R -¿Cómo se interpreta…?, ¿Cómo sabemos que existió…? Realmente es muy difícil y plantea mil problemas. Explicar el cristianismo, si Jesús hubiera sido un invento y segundo: hay investigadores que están fuera del cristianismo, nos avisan de su existencia dedicándole una línea o dos líneas nada más.

P- ¿Al historiador le surgen una serie de problemas? 

R- Nos llevamos los pelos a la cabeza, ¿cómo puede el historiador explicar, si existió o no? Sin la persona es muy difícil, y concretamente el rastro que ha dejado Jesús hasta hoy. Cuando hablamos del cristianismo, lo estamos haciendo revisando una serie de acontecimientos muy amplios y complicados de estudiar históricamente.

P –Jesús de Nazaret, ¿Ha sido el impulsor o el fundador…? 

R -He defendido que Jesús no es un cristiano; alguna persona puede decir: ¡que disparate! No creo que sea ningún disparate. Jesús es un judío y un judío que profundiza en su religión y que está completamente de acuerdo con ella, y no tiene ninguna intención de fundar ninguna nueva religión. Es un personaje de tal impacto que aquellos que le siguen cogen algunos de sus impulsos y una vez que piensan que ha resucitado, los seguidores, los discípulos, son los que crean el cristianismo.  

P –¿Entonces…?

R -El cristianismo, como religión, aparece sólo una vez muerto el personaje que es Jesús. No se puede llamar, fundador del cristianismo, a un personaje que murió antes.  Dio los impulsos para que luego los seguidores comenzaran a pensar, le dieran vueltas e interpretaran la figura de Jesús. Una vez que tienen esa idea fundamental, comienzan a construir una teología sobre ese Mesías.

P –¿Con esa hipótesis de trabajo abría muchos fundadores…?

R -Yo diría Jesús impulsor, fundador del cristianismo, sus discípulos. ¿Qué discípulos? Pues muchos; no hay un solo fundador del cristianismo, uno es San Pablo, otro es la línea que está detrás del Evangelio de San Mateo, otra es la que está detrás del Evangelio de Juan del cuarto grupo. Varios grupos que luego se juntan y forman el cristianismo.

P –¿Cuándo comenzamos a hablar del cristianismo como una religión nueva…?

R -No será una religión nueva hasta pasados unos ciento cincuenta años tras la muerte de Jesús. Cuando se dote a esa religión de unas Sagradas Escrituras propias, lo que hoy llamamos el Nuevo Testamento. Creo que eso ocurre en torno al ciento sesenta o ciento setenta o ciento ochenta y de ahí en adelante, pues el proceso de consolidación del Nuevo Testamento también duró, pues mucho tiempo.

P –¿Ninguno de los evangelistas se ponen de acuerdo…? 

R -Desde el punto de vista de la crítica histórica es buenísimo que no se pongan de acuerdo. Si tuviéramos un solo texto aceptaríamos casi lo que dice un solo evangelio. Probablemente nos formaríamos una idea equivocada. O aplicaríamos una crítica- hablamos de un critica histórica. Al tener cuatro y ustedes ha contado sólo los que están considerados sagrados por la Iglesia; pero en total hay unos sesenta evangelios, contando los apócrifos y los canónicos; al menos que se conserven por el titulo. 

P –¿Tantas variaciones…?

R -Para llegar al personaje histórico, sacamos una cosa que nos parece muy verosímil y la contrastamos con otra, y gracias a un jaleo de confusión, de tantos puntos de vista distintos, podemos con nuestra razón indagar que hay detrás. Nos formamos así una imagen del Jesús de la Historia. Así que menos mal que tenemos ese jaleo.

                 VIDA DE JESÚS SEGÚN LOS EVANGELIOS APÓCRIFOS  

P –Teniendo en cuenta el título de uno de sus libros, ¿Nos acercan a la figura de Jesús los evangelios apócrifos…?

R -Habría que matizarlo mucho. ¿Es que los evangelios apócrifos presentan a un Jesús más humano? Yo le digo en su conjunto, y con todo respeto para los lectores. Eso que ha dicho es radicalmente falso. Y se lo digo sinceramente, soy un hombre y ustedes lo saben, muy racionalista; intento ser un historiador imparcial, poco creyente. La imagen de los evangelios apócrifos es de un Jesús sencillamente, horrible.

P –Ya que hablamos de usted y de nosotros: ¿hasta que punto no influye la creencia en la investigación, en sus obras como hemos visto esto no ocurre. ¿Hasta podríamos efectuar un debate sobre esto…?

R -Yo distinguiría la investigación de los evangelios que son muy tardíos, muy fantasiosos, muy legendarios y aquellos que son más cercanos a la persona que estamos, digamos observando por medio de la investigación. La gente cree como si la Iglesia cogiera los evangelios apócrifos y los rechazara por la presencia de un Jesús demasiado humano.

P –¿Dónde queremos llegar…?

R -Esos puntos de vista no son exactos. Si leen una pequeña obrita que tengo, “Vida de Jesús según los evangelios apócrifos” –Apuntamos editorial, el Almendro-, verá usted que imagen representan esos evangelios de Jesús. Es una imagen, nada, nada apetecible. El resultado de mi investigación le ofrecería al creyente una imagen que pienso que no es nada. Es una imagen rechazable. Presenta una imagen de Jesús durante su infancia que es un desastre, un chico travieso, un chico que se pelea con sus condiscípulos que desprecia a sus profesores; que les pega, que mata a sus compañeros que no están de acuerdo con él, luego los resucita en fin… 

P –¿Aun hay más…?

R -No digamos esos evangelios gnósticos que ha utilizado Dan Brown y están escritos ciento cincuenta años después del nacimiento de Jesús y presentan a un Jesús después de su resurrección, centrado, dentro de una filosofía Platónica muy desfigurada. Ese Jesús que aparece allí como el revelador y el iluminador del conocimiento especial. Le aseguro que es un Jesús tan raro, que la gente que dice, la Iglesia nos escamotea el Jesús de los evangelios apócrifos. Si esas personas estudiaran a fondo, ese Jesús de los evangelios gnósticos, se cae de espalda.

P –¿Acaba de nombrar a Dan Brown…?

R -He leído a fondo el Código Davince y he estudiado todo lo que dice sobre los orígenes del cristianismo y a mi, me parece: perdón, una estupidez. Desde el punto de vista del historiador, viene fenomenal para la trama de la novela. Presentar a un Jesús casado con Maria Magdalena y a ella misma como la diosa… 

P –¿Y los personajes…?  

R -Las pruebas que ofrece por boca de sus personajes, son unas pruebas que no resisten el análisis histórico y él sólo cita dos evangelios: el de María Magdalena y el de Felipe. Son textos que yo he editado en castellano y que los conozco muy bien. Uno de estos personajes dice que esos evangelios están escritos en arameo. Vamos es una ignorancia monumental. Esos evangelios se escribieron en griego y tan solo se han conservado en lengua copta, es decir, en egipcio. Comenzando por eso, ya mete la pata desde un principio. Ahora que la novela es magnifica y que trae todo lo del personaje de Jesús y eso a las personas le atrae muchísimo.

                 LOS MANUSCRITOS DEL MAR MUERTO Y QUMRÁM

P –¿Hay una edición en español…?

R -¡Sí…! Ha sido editada por Trotta. Los estudios y digo, los esenios pensaban esto y esto, para luego ir a Jesús. Lo investigo históricamente. Jesús pensaba, esto, esto y esto. Y leo que Jesús no coincide con los esenios. Y, ¿saben ustedes con quien coincide el pensamiento de Jesús? Al cien por cien con nadie. Pero nos preguntamos: ¿a quien se parece más el pensamiento teológico de Jesús, sobre la Biblia, la moral y el ser humano? Sin ser exactamente igual, es al de los fariseos: no al de los esenios.

P –Pero, ¿en los evangelios hay una pelea feroz entre Jesús y los fariseos…?

R -Evidentemente, se peleaban por que eran de la misma escuela. Los esenios no se peleaban con nadie que no fuera esenio; los despreciaban y los fariseos ni siquiera hacían caso a los que no fueran fariseos. Si se peleaban con un respeto a la interpretación de la Biblia, no a muerte, pero si en serio. Si Jesús se peleaba con los fariseos, era por que pertenecía a la cuerda de los fariseos.

P –¿Defiende que Pablo de Tarso fue el verdadero fundador…? 

R -Lo hago. Efectivamente, fue el verdadero fundador entre los tres o cuatro creadores del cristianismo dentro de la teología cristiana. Fue el primero y con una potencia tal que se puede decir que actualmente el cristianismo es heredero en un ochenta por ciento de san Pablo. El fundador, el creador y siempre entre comillas, es Pablo de Tarso. Eso usted lo ha leído así.

P  –¿No ha conocido a Jesús como le ha pasado a muchos seguidores de él, cosa curiosa…? 

R -Lo conocería de oídas o si lo conoció era muy jovencito. En cuanto a los primeros años de Pablo de Tarso, estamos muy mal informados, pero san Pablo dice: Yo no lo conocí, según la carne, pero he tenido una revelación sobre él. San Pablo era un místico, tenía visiones y revelaciones; lo dice en la II Carta a los Corintios, sobre todo en el capitulo doce.

P –¿Qué es lo importante para él…?  

R -En mi opinión para él, como buen profeta sus visiones son lo que vale, lo que Dios le ha revelado, eso es lo que vale, aunque no haya conocido a Jesús como Dios Padre, le ha revelado cual es el sentir de Jesús. Eso es lo que vale.

P –¿Hay pruebas filológicas e históricas…?

R -¡Sí…! Los evangelios se compusieron después de las cartas de San Pablo y a veces algunos hasta veinte o treinta años después y es cierto. Ninguno de los evangelios ni el de Marcos, Mateo, ni el de Juan, ni el de Lucas, ninguno de sus autores, era uno de los doce apóstoles y si usted me aprieta más; ninguno de esos autores son esos personajes que dice la tradición.

P –¿No sabemos quienes son los autores de los evangelios…?

R -No hablamos de ninguna barbaridad por mucho que los lectores puedan pensar. Cualquier libro científico que trate sobre los evangelios, sea protestante, católico u ortodoxo. No lo sabemos. Es una opinión entre los estudiosos. Son obras anónimas. Más tarde la Iglesia les pone nombres: pero detrás de esos nombres no sabemos que personajes hay.                           

                               MEL GIBSON Y LOS EVANGELIOS  

P –¿Qué es lo que no comprendemos…?

R -Pues que una persona que hubiera sido discípulo de Jesús, un arameo parlante habría citado la Biblia en hebreo o en su versión aramea; no en griego y si ha visto todas las cosas, pues es un discípulo para que diablos tiene que copiar el evangelio de Marcos.

P –¿Qué quiere decir…? 

R -Es evidente que el evangelio de Mateo no ha sido compuesto por un testigo visual, ni tampoco ha sido compuesto por un apóstol no casa que un apóstol se comporte de esa manera. Un apóstol no copia lo que dice Jesús de otro evangelio anterior. Oiga usted la tradición dice que es san Mateo, pero nosotros y dirá el profesor católico: dudamos seriamente de que está tradición tenga razón pues tenemos nuestros argumentos para decir que esto no pudo ser así y es un profesor católico.

P –¿Qué es lo que ocurre…?  

R -Una cosa es lo que dice el profesor católico, allá en el seminario y otra es lo que diga luego en el sermón el domingo.

P –¿Qué le ha parecido la película de Mel Gibson…?

R -Sigue al pie de la letra, una armonía de los cuatro evangelios y en este sentido procura ser lo más fiel a ellos. El problema de fondo, radica en si la narración de la pasión que se encuentra en los evangelios, ¿es una narración histórica o contiene parte de historia y parte retocada para las funciones litúrgicas que hacían los domingos, los judeocristianos después de la muerte de Jesús…?

P –¿Una parte retocada dice usted…? 

R -Sí. Para acomodarla a los textos de la liturgia, salmos, textos del Antiguo Testamento y otra parte que será histórica. ¿Qué hace Mel Gibson? No distingue las dos y cree que lo dicen los evangelios es historia tal y como ocurrió. Muchos investigadores católicos no están de acuerdo con Mel Gibson pues dicen que la pasión no ocurrió tal y como él la cuenta en su película.

                                                                      PERFIL DE ANTONIO PIÑERO 

(Chipiona, 1941). Además de haber escrito, «Guía para entender el Nuevo Testamento» en la editorial Trotta, también ha traducido, «Jesús, símbolo de Dios» de Roger Haight. Aun así, Antonio Piñero viene desarrollando una labor de divulgación y de estudio desde hace muchos años. Catedrático de Filología Griega, especialidad en Lengua y Literatura del cristianismo primitivo en la Universidad Complutense de Madrid, ha enseñado lengua copta en esta Universidad en la sección de Filología Bíblica Trilingüe. Siendo editor y coautor de la serie de «Apócrifos del Antiguo Testamento» y ha publicado en la editorial Edaf: «Los cristianos derrotados», «Los Apocalipsis» y con otros autores: «La verdadera historia de la pasión», o, «Jesús y las mujeres» (Aguilar) Así como «Biblia y Helenismo» en la editorial el Almendro en donde ha sido el coordinador, entre otros trabajos.

Al cierre de esta entrevista nos dicen que el profesor Pinero acaba de publicar dos libros:

• «El trono maldito. Un rey, un imperio, un mesias. La gran novela de los tiempos de Jesucristo» con José Luis Corral y dos volumenes como los anteriores imprescindibles
• «Ciudadano Jesús. Preguntas y Respuestas» y «El Jesús que yo conozco» ambos en Adalid.

Por Maria Parente Mariño y Roberto Carlos Mirás / Corresponsal del Diario el Minuto en España.

VIDEOS de Antonio Piñero:

premeu aquí per veure els videos

CONFERENCIA de Antonio Pinero sobre

LA CRÍTICA TEXTUAL Y EL NUEVO TESTAMENTO

premeu aquí per escoltar la conferència

GUÍA PARA ENTENDER EL N.TESTAMENTO / COMENTARIO DE LA GUÍA PARA ENTENDER EL N.T. 

¿QUÉ ES NECESARIO SABER PARA ENTENDER EL NUEVO TESTAMENTO…?

EGIPTO Y LOS ORÍGENES DEL CRISTIANISMO