por
EN EL 250è ANIVERSARI DEL NAIXAMENT DE LUDWIG VAN BEETHOVEN
I ALTRES COMMEMORACIONS DE L’ANY 2020
Aquest tema en el “250è aniversari del naixement de Ludwig Van Beethoven”, inserit a aquestes planes web del meu domini, vol ser un homenatge al gran músic que en fou i a qui li n0hem d’agrair la possessió d’una arquitectura musical insuperable i gegantina.
El contingut de tot el que a continuació es pot llegir, veure o escoltar procedeix del treball realitzat a la Viquipèdia -una obra enciclopèdica de referència allotjada a Internet i a l’abast de tothom-, així com del propi Google -un potentíssim motor de recerca– pel que fa als gràfics fotogràfics. Tot i això, com és sabut en aquests escrits, cal observar el següent:
- Els conceptes acolorits de blau cal clicar-los adientment per tal d’obtenir una millor informació sobre el tema en qüestió.
- En referència al capítol de les obres del compositor hom pot endinsar-se-hi en cadascuna de les quals per saber-ne més i assaborir, d’aquesta manera, el grandiós repertori del llegat que Ludwig van Beethoven ens ha llegat.
- Per escoltar cada peça en particular només és de precís buscar-la a YouTube, la qual cosa resulta fascinant avui en dia perquè gràcies a Internet es pot trobar tot allò que hom desitja saber, veure o escoltar.
- L’article acaba amb una relació de les efemèrides més significatives de l’any 2020.
- Finalment, en cloure aquest tema, i en prémer l’enunciat corresponent, es pot escoltar “L’Oda de l’Alegria” i presenciar un cor de més de mil cantaires. I amb tot això, deixo escrita una frase de l’il·lustre compositor que, pel seu simbolisme i abast, hem d’entendre bé a l’hora d’escoltar alguna de les seves composicions:
«NO TRENQUIS MAI EL SILENCI, SI NO ÉS PER MILLORAR-LO»
Alerta…! En prémer cadascuna de les fotografies, així com els conceptes o la paraula acolorides de blau, s’obrirà el link de:
- un “video musical» (que si bé tinc la fórmula per desactivar els anuncis, els deixo igualment perquè, del contrari, l’aplicació informàtica m’inutilitzarà tot el format a causa dels drets d’autor) o
- la “informació conceptual” adient i consultada a través de les enciclopèdies digitals…
…per a una millor explicació sobre el tema en qüestió.
.
Música i literatura. En disposar-me a escriure aquest tema recordo amb satisfacció la llunyania de la celebració de Santa Cecília -patrona de la música- que “labentibus annis”, és a dir, havent passat ja molt de temps, es conmemorava la diada del 22 de novembre amb l’execució d’unes peces musicals durant el temps dels meus estudis de filosofia i teologia. 
Tanamateix, he d’explicitar que la música m’encisa. I la de l’orgue -el rei dels instruments-, encara més. 
…De la música, doncs, em sedueix tot: un mínim adagio, un engrescador allegro, l’acompanyament d’una antífona litúrgica de cant gregorià, l’audició d’una ària, la cadència d’un minueto. També el rum-rum compassat d’un cànon, el contrapunt d’una fuga, la melositat d’una cantata, la majestuositat i fondària ferma d’un pedalier, la trempera d’un registre tutti, el tremolo d’una melodia o la sordina d’un tub qualsevol. 
La simbiosi de tot plegat em genera l’efecte d’un “in crescendo”…, magestuós com la fotografia d’aquesta església on durant prou anys vaig tenir el goig de servir…
Ludwig van Beethoven nascut a Bonn, Alemanya, el 16 de desembre de 1770 morí a Viena, Àustria, el 26 de març de 1827.
Fou un gran compositor, director d’orquestra i pianista alemany. El seu llegat musical es va estendre, cronològicament, des del classicisme fins a començaments del romanticisme.
Considerat l’últim gran representant del classicisme vienès o escola de Viena, després de:
…Ludwig van Beethoven va aconseguir fer transcendir la música del romanticisme, motivant-ne la influència en una diversitat d’obres musicals al llarg del segle XIX. El seu art es va expressar en nombrosos gèneres musicals i, tot i que les simfonies van ser la font principal de la seva popularitat internacional, el seu impacte va resultar ser sobretot significatiu en les obres per a piano i música de cambra.
La seva producció inclou diversos gèneres que més endavant tractarem amb exactitud. De moment, un resum:
- Gènere pianístic (32 sonates)
- Gènere de música de cambra (16 quartets de corda, 7 trios, 10 sonates per a violí i piano, 5 sonates per a violoncel i piano)
- Gènere vocàlic (lieder’s i una òpera: Fidelio)
- Gèneres concertants (5 concerts per a piano i orquestra, un per a violí i orquestra)
- Gènere orquestral (9 simfonies, obertures).
La música del quart moviment de la Novena simfonia, està basada en l’Oda a l’alegria de Friedrich von Schiller i va ser elegida com a Himne de la Unió Europea.
.
1. BIOGRAFIA DE LUDWIG VAN BEETHOVEN
.
1.1. LA INFANTESA DE BEETHOVEN A BONN
Va néixer a Bonn al si d’una família humil d’origen flamenc. El seu mateix nom indica la procedència dels seus avantpassats. La partícula ‘van’ no és signe de noblesa i ‘Beethoven’, en alemany, vol dir ‘remolatxa’, element que indica que procedia dels antics camperols del ducat de Brabant.
Era el segon fill de Johan van Beethoven, originari de Mechelen als Països Baixos austríacs i de Magdalena Keverich. El seu pare era pianista, violinista i cantant a la capella del príncep-arquebisbe Clemens August. La seva mare era filla d’un inspector de les cuines del príncep.
L’avi de Beethoven, Ludwig, era un violinista virtuós, que es converteix, de molt jove, en director dels cors de l’església de Sant Pere a Lovaina. Al voltant de 1733, es trasllada a Bonn per ocupar el càrrec de Hofmusicus (‘músic de la cort’). El príncep Clemens August aprecia el seu talent i el nomena Kapellmeister (‘mestre de capella‘) de la cort.
Però Louis -l’avi-, d’acord amb la tradició més sòlida burgesa, no es decideix a viure dels minvats ingressos que li proporciona la música. Munta un negoci de vins i es casa amb una alemanya dolça i malenconiosa, Maria-Josepha Poli, que l’estima tant pels seus dots musicals com per la seva bodega ben proveïda. D’aquest matrimoni neix un fill, en Johann, -el pare de Ludwig-, que hereta la virtut del violí, i de la seva mare el vici de la beguda.
.
El 26 de març de 1778, quan tenia 7 anys, Beethoven va realitzar la primera actuació en públic a Colònia. El seu pare va afirmar que l’edat de Ludwig era de sis anys, perquè així la seva actuació semblés més prodigiosa.
Per això, sempre es va creure que Beethoven era més jove del que era en realitat. Com que el talent musical i pedagògic del seu pare era limitat, Ludwig va començar a rebre classes d’altres professors, com per exemple un flautista anomenat Teodor Pfeiffer, que també es dedicava a la beguda.
Els seus avenços van ser significatius, sobretot en la interpretació de l’orgue i la composició, guiat per músics experimentats com Christian Gottlob Neefe, organista de la cort. Neefe va ser un professor molt important i influent en la seva instrucció i va saber valorar immediatament el nivell excepcional de Ludwig. A més de transmetre-li coneixements musicals, Neefe va donar a conèixer a Beethoven les obres dels pensadors més importants, tant antics com contemporanis.
Christian Gottlob Neefe s’ocupa gelosament de la formació cultural de Ludwig van Beethoven i l’inicia tant en el coneixement dels clàssics com en el dels poetes moderns preferits com:
.
El 1782, quan tenia 11 anys, Beethoven va publicar la primera composició titulada «9 Variacions sobre una Marxa d’Erns Christoph Dressler».
Un any després, Neefe va escriure a la Revista de Música sobre el seu alumne:
«Si continua d’aquesta manera, serà sens dubte, el nou Mozart«.
El juny del següent any, Ludwig és contractat com a músic a la cort del príncep elector de Colònia Maximilià Francesc d’Àustria, per recomanació de Neefe, que el protegeix i li assigna un substanciós sou de 170 florins. Aquest lloc li va permetre freqüentar la música dels vells mestres de capella, a més de facilitar-li l’entrada a nous cercles socials, en els quals es trobaven alguns dels que serien els seus amics durant tota la vida, com:
- La família Ries,
- Els von Breuning (a la casa dels quals va conèixer els clàssics i va aprendre a estimar la poesia i la literatura),
- El violinista Karl Amenda o
- El doctor Franz Gerhard Wegeler (amb qui anys més tard viatjaria a Viena).
.
La família viu en unes discretes golfes de la Bonngasse, que serà el primer observatori des d’on el petit Ludwig van Beethoven contemplarà el Rin.
El seu pare no guanya suficient amb la seva ocupació a la cort, i la infantesa de Ludwig transcorre en una atmosfera bohèmia i sòrdida, entristida per les preocupacions econòmiques.
El petit Beethoven coneix molt aviat la humiliació d’acudir a la policia per identificar el seu pare entre els borratxos capturats.
El pare de Ludwig ha passat a la història com un ésser maligne, rèprobe i llicenciós, vulgar explotador dels talents del seu fill. Resulta gairebé impossible refutar aquest estereotip, ja que en va donar proves abundants durant la seva vida.
El seu pare estava molt impressionat pel fet que Mozart feia concerts a set anys i volia que el seu fill seguís els seus passos. Amb la intenció de fer de Ludwig un nou nen prodigi, va començar a ensenyar-li piano, orgue i clarinet a primerenca edat.
Tanmateix, l’estudi musical va coartar el desenvolupament afectiu del jove, que amb prou feines es relacionava amb altres nens. En meitat de la nit, Ludwig era tret del llit perquè toqués piano als coneguts de Johann, a qui volia impressionar; això causava que estigués cansat a l’escola. Ja era usual que deixés d’assistir a classes i es quedés a casa per practicar música.
Contrapès al violent caràcter del pare, Maria Magdalena, de naturalesa tendra i afectiva, va ser refugi constant per al petit Ludwig.
.
El 26 de març de 1778, quan tenia 7 anys, Beethoven va realitzar la primera actuació en públic a Colònia. El seu pare va afirmar que l’edat de Ludwig era de 6 anys, perquè així la seva actuació semblés més prodigiosa. Per això, sempre es va creure que Beethoven era més jove del que era en realitat. Com que el talent musical i pedagògic del seu pare era limitat, Ludwig va començar a rebre classes d’altres professors, com per exemple un flautista anomenat Pfeiffer, que també es dedicava a la beguda.
Els seus avenços van ser significatius, sobretot en la interpretació de l’orgue i la composició, guiat per músics experimentats com Christian Gottlob Neefe, organista de la cort. Neefe va ser un professor molt important i influent en la seva instrucció i va saber valorar immediatament el nivell excepcional de Ludwig. A més de transmetre-li coneixements musicals, Neefe va donar a conèixer a Beethoven les obres dels pensadors més importants, tant antics com contemporanis.
.
El 1782, quan tenia 11 anys, Beethoven va publicar la primera composició titulada:
“Nou Variacions sobre una Marxa de Dressler”.
El juny del següent any, Ludwig és contractat com a músic a la cort del príncep elector de Colònia Maximilià Francesc d’Àustria, per recomanació de Neefe, que el protegeix i li assigna un substanciós sou de 170 florins.
Compon llavors els seus primers concerts i quartets, que poden considerar-se valuosos esbossos de la seva obra posterior.
.
1.2. EL PRIMER VIATGE DE BEETHOVEN A VIENA
Beethoven troba una via d’escapatòria de la pressió familiar quan la primavera de 1787, amb 17 anys, sota el patrocini del príncep elector i del comte Ferdinand Waldstein, viatja a Viena per conèixer Mozart. L’atzar va disposar que la trobada entre aquests dos grans esperits es produís en un mal moment. El jove Mozart acabava de perdre el pare i vivia una dolençosa crisi de malenconia.
Al cap de poc, la seva mare va emmalaltir greument i el seu pare li va demanar per carta que tornés a Bonn immediatament. Va morir finalment de tuberculosi el 17 de juliol de 1787. Després d’aquest fet, Beethoven va començar a exercir el paper del seu pare dins de la llar familiar, ja que després de la mort de la seva mare, el seu pare va entrar en depressió i la seva dependència de l’alcohol es va incrementar i, per això, va ser incapaç de cuidar els seus germans menors. A causa del seu alcoholisme, Johann van Beethoven va ser detingut i empresonat.
Després d’això, el jove Ludwig va haver d’assumir la responsabilitat i es va veure obligat a mantenir els seus germans i a si mateix, tocant el violí amb una orquestra i fent classes de piano durant cinc anys, mentre que el seu pare continuava pres. El seu pare va morir finalment el 18 de desembre de 1792.
La formació de Beethoven deixava bastant a desitjar en gairebé tots els aspectes que no fossin musicals (i fins i tot en aquest hi havia motius per a la desconfiança).
Aquest buit cultural va ser afectuosament omplert per diferents persones, algunes de les quals tindrien gran influència en el músic fins als últims anys de la seva vida. Molt en primer lloc s’han de citar:
.
Els Breuning. La mare d’aquesta família, una intel·ligent i distingida vídua, contractaria Beethoven com a professor de música dels seus quatre fills, però aviat el jove músic va ser tractat com un íntim, i la senyora Von Breuning va passar a ser una segona mare per a l’artista, alhora que mentora i mestra. A ella, va deure Beethoven els seus coneixements de francès, el perfeccionament del llatí i l’aprenentatge de no poca aritmètica, així com el primer contacte profund i fructífer amb la millor literatura alemanya.
També el comte Ferdinand Waldstein, que l’havia portat a Viena, va ser un dels primers admiradors de l’art de Beethoven i, igual com Stephan von Breuning, fill de la senyora Von Breuning, seria una de les persones més properes al músic durant molts anys. El mateix es pot dir de Franz Anton Ríes i del seu fill Ferdinand: aquell va ser professor de violí de Beethoven i una de les primeres persones a apreciar el talent creatiu del noi; Ferdinand seria un dels més assidus companys de Beethoven a Viena.
.
1.3. EL SEGON I DEFINITIU VIATGE DE BEETHOVEN A VIENA
Les primeres cantates compostes per Beethoven serviran perquè Haydn, de passada per Bonn, conegui el jove compositor i es decideixi a tenir-lo com a deixeble a Viena.
Beethoven marxa alegrement cap a Viena, on espera acabar una composició sobre un tema que l’ha fascinat des de la infantesa: L’Oda a l’alegria de Friedrich von Schiller.
El desembre de 1792, cinc anys i mig després de la mort de la seva esposa, Johann van Beethoven va morir a Bonn. Ludwig, que tenia aleshores vint-i-dos anys, va entendre que els seus lligams amb la seva ciutat natal eren ja molt febles, i abans d’acabar l’any es va traslladar a Viena, on residiria fins a la seva mort. El príncep elector de Bonn torna a finançar un viatge a Viena.
Beethoven va arribar a Viena en un moment privilegiat, quan Mozart acabava de deixar el seu tron vacant i la ciutat troba un refugi, encara que no la seva plenitud, en l’inesgotable Haydn. Beethoven admira l’autor de La flauta màgica, però el seu músic preferit sempre fou Händel:
«És el compositor més gran de tots els temps -va dir-, i jo m’agenollo davant d’ell».
.
El primer contacte el va tenir amb Joseph Haydn, compositor cap al qual sentia admiració i respecte.
La relació amb Haydn, però, va ser poc fructífera.
L’autor de Les estacions era una persona lànguida i distreta, poc apta per a acceptar el temperament violent i apassionat del jove Beethoven. Les relacions amb Haydn van ser difícils.
Poc després del seu distanciament amb Haydn, Beethoven va acudir a un altre mestre: Albrechtsberger, una eminència en l’art del contrapunt. Amb ell, Beethoven es va mostrar més tolerant i la relació es va prolongar per espai d’un any.
Entre 1793 i 1794, Beethoven freqüentà així mateix un altre famós pedagog, Johann Schenk. Tanmateix, el més durador dels mestres de Beethoven a Viena fou un italià, el famós Antonio Salieri, mestre de capella de la cort i director d’òpera afamat.
Beethoven creia fermament en la importància d’aquest aprenentatge, ja que va prolongar les seves lliçons amb Salieri fins a 1802, és a dir, per espai de més de vuit anys. Fins i tot després d’aquesta data, Beethoven va recórrer diverses vegades al consell del músic italià. Beethoven també cita diverses vegades en els seus escrits Aloys Förster com el seu mestre en l’escriptura de quartets.
.
Durant aquest període, va tenir diversos duels musicals amb altres pianistes. El primer va ser el 1792 durant un viatge amb l’orquestra de la cort, en el qual va tocar amb Franz Sterkel, executant obres de l’esmentat compositor.
El 1800, va tenir lloc el famós duel (al palau de Lobkowitz) en què Daniel Steibelt el va reptar a tocar junts. En l’esmentada ocasió, Beethoven va prendre partitures d’una obra d’aquest modificant-les (al mateix temps que les anava tocant) amb tanta gràcia, que Steibelt va declarar que no tornaria a Viena mentre Beethoven hi visqués i va abandonar la ciutat, i es dirigí a París.
.
Beethoven estava obsessionat a guanyar diners. Durant diversos anys, els anteriors a l’accentuació de la sordesa, Beethoven obté substanciosos ingressos mitjançant tres fonts principals:
- Les actuacions en públic com a pianista, ja que des de molt aviat destaca com a virtuós del teclat.
- L’ensenyament, camp en el qual va buscar la clientela més selecta i acomodada possible (d’acord amb les seves apetències burgeses); i, finalment,
- L’organització de concerts, basats en música pròpia o aliena, tasca empresarial en la qual Beethoven destaca com a promotor de gires i tournées.
Gràcies a tot això i a la protecció dels seus mecenes, el 1801 té resolts tots els seus problemes econòmics. Disposa de totes les comoditats d’una llar burgesa: lacais, muntura, luxoses companyies femenines.
.
1.4. L‘ÈXIT DE BEETHOVEN A VIENA
Amb 24 anys, va publicar:
- La primera obra important: tres trios per a piano, violí i violoncel (Opus 1) i l’any següent, el 1795, va realitzar el primer concert públic a Viena com a compositor professional, on va interpretar les seves pròpies obres. Aquell mateix any, va proposar matrimoni a Magdalena Willman, però aquesta es va negar. Posteriorment, va realitzar una gira per Praga, Dresden, Leipzig, Berlín i Budapest.
- El 1796, va publicar tres sonates per a piano (Opus 2).
- La cort, la noblesa i l’Església vieneses van acollir la música de Beethoven i es van convertir en mecenes i protectores del jove músic. Eren freqüents les disputes en aquests estaments i el compositor, a causa del caràcter fort i impulsiu del músic, però aquest fet li va fer guanyar un gran respecte a la ciutat.
Entre els seus mecenes, es trobaven personalitats com el príncep Karl von Lichnowsky i el baró Gottfried van Swieten. Per aquella època es va deslligar de Haydn, amb el qual no coincidia musicalment, però a qui, malgrat això, va dedicar els tres trios.
El 1800, Beethoven va organitzar un nou concert a Viena en el qual va realitzar la presentació de la seva Primera Simfonia. La seva activitat musical anava en augment i també va donar classes de piano entre les joves aristòcrates, amb qui va mantenir romanços esporàdics.
.
Aviat es va tenir a Viena la impressió que Beethoven era una mica més que un pianista professional de primer ordre o un bon -encara que temible- mestre de teoria musical. No obstant això, tampoc no pot afirmar-se que els seus contemporanis veiessin en Beethoven el geni reconegut en l’actualitat.
Als vienesos de 1800, la música de Beethoven, amb les seves ocurrències al començament de la Primera Simfonia, potser els va semblar esnob.
Quan Beethoven va assolir el just tribut que mereixia va ser gràcies a una música que difícilment no podia comparar-se amb el que llavors estava de moda, una música que invocava una visió enterament nova, més enllà de l’horitzó de l’època en què estava escrita.
.
En una carta dirigida al seu metge Wegeler, Beethoven accepta que porta una vida d’ermità, durant gairebé dos anys ha tractat d’evitar tota companyia, senzillament li feia vergonya dir-li a la gent que és sord:
- Que si està a certa distància dels instrumentistes o dels cantants, no pot sentir les notes més agudes…
- Que en les converses, és sorprenent que encara hi hagi gent que no hagi notat el seu problema; habitualment, simula ser absent i ells atribueixen a això els seus silencis…
L’estiu de 1802, Beethoven es va instal·lar en una localitat propera a Viena, anomenada Heiligenstadt. Allà, en una atmosfera de pau, es va produir una profunda transformació en l’ànim del músic, sostinguda per intensos períodes de meditació. Va contemplar el discurs de la vida, va fer balanç del realitzat, va entreveure els anys venidors i va pressentir la possibilitat de la mort.
El fruit d’aquestes reflexions va ser l’anomenat testament de Heiligenstadt, en què expressa la seva desesperació i disgust davant de la injustícia que un músic pogués tornar-se sord, una cosa que no podia concebre ni suportar. Fins i tot va arribar a plantejar-se el suïcidi, però la música i la seva forta convicció que podia fer una gran aportació al gènere van fer que continués endavant. En l’esmentat testament, va escriure que sabia que encara tenia molta música per descobrir, explorar i concretar. Resulta significatiu que, després del testament de Heiligenstadt, la primera obra de l’any 1803 fos l’Heroica.
En aquell mateix any, l’empresari i llibretista Emmanuel Schikaneder va contractar Beethoven com un dels compositors fixos del seu nou teatre, l‘An der Wien. La posterior adquisició de l’esmentat teatre pel baró Van Braun va posar fi a les relacions de Beethoven amb el gènere líric, que, malgrat la seva brevetat, havien generat una obra mestra: Fidelio, l’única òpera del mestre.
.
Durant l’estiu, Beethoven abandonava Viena, per instal·lar-se a les viles veïnes, tals com:
En bona part, les Simfonies Cinquena i Sisena van ser redactades en aquests espais estiuencs.
Beethoven sentia un enorme amor cap a la natura. El que l’atreia de la vida a la campanya eren els llargs passeigs solitaris, la visió dels espais oberts i, en certa manera, l’absència de companyia humana, que li evitava la humiliació de la seva falta d’oïda, la qual augmentava de dia en dia i tan funestament es manifestava quan el músic es veia obligat a aparèixer en societat.
Beethoven va rebre el 1805 l’encàrrec del seu amic el comte Razumovski d’escriure tres quartets, cada un dels quals hauria de contenir una cita d’un tema rus. Aquesta comissió es va traduir posteriorment en el famós grup de peces de l’Opus 59. L’estrella de Rasumovski va conèixer l’esplendor més alta durant el Congrés de Viena (1814-1815), en el qual va rivalitzar amb l’emperador en la brillantor de les seves festes.
.
El 1812, Beethoven es trasllada al balneari de Teplice i durant la seva estada va escriure la carta a l’estimada immortal, que va provocar multitud d’especulacions sobre la seva destinatària, encara que mai no s’ha pogut esbrinar amb exactitud. 
1.6. ELS PROBLEMES ECONÒMICS DE BEETHOVEN
Beethoven havia entaulat contacte amb l’inventor Johann Mäzel, que li va construir diversos instruments per ajudar-lo amb les seves dificultats auditives, com cornetes acústiques o un sistema per a escoltar el piano. La seva obra orquestral La victòria de Wellington va ser composta el 1813 per ser interpretada amb un panharmònic, un altre dels invents de Johann Mäze. Aquesta obra era un homenatge a la victòria sobre els exèrcits napoleònics en la Batalla de Vitòria per part del duc de Wellington i va assolir gran popularitat, a més de tornar veritablement famós el compositor, cosa que li va procurar grans ingressos. Tanmateix, ell mateix la va qualificar d'»escombraries» (no diria una cosa així de cap altra obra seva) i avui està completament oblidada.
L’invent de Johann Mäze que més va impressionar el compositor va ser el metrònom i va escriure cartes de recomanació a editors i va començar a realitzar anotacions a les partitures amb els temps del metrònom perquè les seves obres s’interpretessin com ell les havia concebudes.
En aquella època, van començar els problemes econòmics del compositor, ja que un dels seus mecenes, el príncep Lobkowitz, va sofrir una fallida econòmica i el príncep Kinsky va morir en caure d’un cavall, i els seus hereus van decidir no pagar les obligacions financeres que el príncep havia contret amb el músic.
.
El 1814 va acabar les Simfonies Setena i Vuitena i va reformar l’òpera Fidelio, que va ser un gran èxit, tant d’afluència de públic com econòmic, igual com la resta de concerts que va realitzar en aquella època.
Aquell mateix any va tenir lloc el Congrés de Viena, que va reunir a la ciutat a nombrosos mandataris que decidien el futur d’Europa després de la derrota de Napoleó. Aquest va ser un dels moments de glòria de Beethoven, ja que va ser convidat en moltes ocasions a participar en els múltiples concerts que es van donar en les celebracions i va ser rebut amb admiració i reconeixement.
Després de la mort del seu germà Kasper Karl el 15 de novembre de 1815, va prendre la decisió d’acollir el seu nebot Karl, de 9 anys, en contra de la voluntat de la seva cunyada. En els anys compresos entre 1815 i 1820, va dedicar gran part de les seves energies i el seu temps a la batalla legal per guanyar la custòdia del seu nebot Karl. Aquest esforç li va suposar deixar pràcticament de compondre, tot i que va aconseguir els seus dos «èxits» més grans en aquesta època. En vèncer en els tribunals amb el cas de la custòdia, es va dedicar a la formació musical de Karl amb falses esperances, ja que el noi no tenia dots musicals.
Un dels professors amb qui va comptar el seu nebot va ser Carl Czerny, que posteriorment va ser professor de Franz Liszt i abans havia estat alumne del mateix Beethoven.
La preocupació pels diners, que va acompanyar Beethoven des dels dies de la infantesa pel fet d’haver de proveir la seva família, el va ocupar en aquest període com mai. Els editors no confiaven en ell, car no complia les seves promeses d’exclusivitat i demanava constantment més diners per les seves obres. Segons el seu biògraf Emil Ludwig, d’aquest període no hi ha ni una sola carta en la qual no es tracti, almenys tangencialment, de problemes de diners.
.
Després de 1815, Bonaparte va ser definitivament derrotat i el canceller austríac Klemens von Metternich va instaurar un règim policíac per impedir rebrots revolucionaris.
Beethoven va ser una veu crítica del règim. En aquesta època, el seu nom era molt respectat en l’imperi i a Europa occidental, sobretot a Anglaterra, en part gràcies a l’èxit de La victòria de Wellington. Però l’ascens de Gioachino Rossini i l’òpera italiana, que Beethoven considerava poc seriosa, el va col·locar en segon pla.
El 1816, va realitzar el primer esbós de la Novena Simfonia i dos anys més tard, el seu antic alumne i benefactor l’arxiduc Rudolf va ser nomenat cardenal, motiu pel qual Beethoven va començar a compondre la Missa Solemnis, encara que no va estar acabada abans de la cerimònia d’entronització.
El 1822, Beethoven es va veure amb Rossini a Viena, ciutat en la qual aquest estava obtenint grans èxits. A causa de les dificultats amb l’idioma i la sordesa de Beethoven la trobada va ser breu.
.
1.7. ELS DARRERS ANYS DE BEETHOVEN A VIENA
Beethoven va passar els últims anys de la seva vida gairebé totalment aïllat per la sordesa, relacionant-se només amb alguns dels seus amics amb els “Quaderns de conversa”, que li van servir com a mitjà de comunicació.
El seu últim gran èxit va ser la Novena Simfonia, acabada el 1823. En els tres anys finals, es va dedicar a compondre quartets de corda i la Missa Solemnis. El 13 d’abril d’aquell any va conèixer Franz Liszt, que llavors tenia 11 anys, durant un concert del compositor hongarès i el va felicitar per la seva interpretació.
Anys més tard, Liszt va transcriure totes les Simfonies de Beethoven per a piano i va ser un destacat intèrpret de la seva obra. L’estrena de la Novena Simfonia va tenir lloc el 7 de maig de 1824 i va ser un rotund èxit malgrat les dificultats tècniques que la simfonia comportava.
La salut del mestre va decaure inexorablement durant la seva estada a casa del seu germà a Gneixendorf, malgrat les cures de la seva família. Tenia edemes als peus i es queixava contínuament de set, dolors de ventre i pèrdua de gana. En aquella època va començar la composició de la Desena Simfonia.
.
L’1 de desembre de 1826, Beethoven i Karl van tornar a Viena. La pressa de la decisió va determinar que no disposessin d’un transport adequat i només van poder aconseguir un vell carro descobert. El viatge resultà catastròfic per a una persona en l’estat en el qual es trobava:
Beethoven portava roba d’estiu i es va veure obligat a passar la nit en una taverna del llogaret amb una habitació que no tenia calefacció ni persianes que el protegissin del fred. Cap a la mitjanit, pateix un calfred febril i comença una tos seca acompanyada de set intensa i forts dolors als costats. El mestre beu grans quantitats d’aigua gelada que només agreugen la seva condició.
Tanmateix, aconsegueix recuperar-se de la crisi gràcies a l’atenció del doctor Wawruch i va aconseguir arribar a la capital. El 20 de desembre se li van extreure fluids abdominals. Karl va romandre durant tot el mes al seu costat. El jove s’havia reconciliat totalment amb el seu oncle.
.
Malgrat les cures del metge i l’afecte dels amics, la malparada salut del músic, que havia patit problemes hepàtics durant tota la seva vida, va empitjorar.
Aquells últims dies el va acompanyar Franz Schubert, que en realitat no es va atrevir a visitar el mestre, però un amic d’ambdós li va mostrar al moribund les partitures dels seus lieder, que Beethoven va tenir l’oportunitat d’admirar.
Se li atribueix la frase:
«És veritat que en aquest Schubert es troba una espurna divina«…
…recordant el comentari que sobre ell féu Mozart.
.
1.8. LA MORT DE BEETHOVEN
L’endemà, 24 de març de 1827, Beethoven rep l’extremunció i la comunió segons el ritu catòlic, tot i que les creences personals de Beethoven van ser molt poc ortodoxes.
Aquella mateixa tarda entra en coma però no es va tornar a despertar fins a dos dies més tard. El seu germà Nikolaus Johann, la seva cunyada i el seu admirador incondicional Anselm Hüttenbrenner el van acompanyar al final.
Al seu escriptori de treball, es va trobar el testament de Heiligenstadt, redactat el 1802, en què explica als seus germans el perquè de la seva profunda amargor. També es va trobar l’esmentada esquinçadora carta d’amor dirigida a la seva estimada immortal que anomena:
“El meu àngel, el meu tot, el meu mateix jo”.
.
2. L’OBRA DE LUDWIG VAN BEETHOVEN
.
2.1. L’OBRA DE BEETHOVEN SEGONS DIVERSOS PERÍODES
Beethoven és un dels més grans i admirats compositors de tots els temps i se’l considera com el principal precursor de la transició del classicisme al romanticisme.
La llista d’obres n’és molt extensa. Podem destacar-ne:
- Nou simfonies
- Cinc concerts de piano
- Un concert per a violí
- Un triple concert per a violí, violoncel i piano
- Trenta dues sonates per a piano
- Setze quartets de corda
- La Missa Solemnis
- L’òpera Fidelio
.
La seva obra es pot dividir en tres períodes:
- Fins al 1800, les seves obres no es distingeixen, formalment, de les de Haydn i de Mozart, però tenen trets originals molt característics; les obres més destacables són les primeres sonates per a piano, els dos primers concerts per a piano i orquestra, la Primera Simfonia, els quartets opus 18, i el cèlebre Septet opus 20. Cap a la fi d’aquesta època se li manifestà la sordesa, que acabà esdevenint total.
- En la segona etapa reformà l’estructura clàssica de la simfonia, substituint el minuet per un scherzo que permetia una major llibertat en la composició. És el moment de les Smfonies Tercera a la Vuitena, del seu Concert per a violí, dels Tres darrers concerts per a piano i orquestra, dels Tres quartets Rassumovski, opus 59, i de l’òpera Fidelio. D’aquesta època, són també algunes de les seves sonates més famoses: l’Appassionata, opus 57, per a piano, i la Sonata a Kreutzer, opus 47, per a violí i piano.
- En l’última fase de la seva vida, creà les darreres sonates per a piano, com l’Hammerklavier, opus 106, els últims quartets, la Gran Fuga per a corda, opus 133, la Missa Solemnis en re major i la Novena Simfonia, en l’últim moviment de la qual introdueix, per primer cop, la veu humana (amb text de Schiller). La seva influència sobre generacions venidores fou inesborrable, car promogué la transformació de la música occidental, de la qual és, potser, el compositor més representatiu.
També va compondre nombrosos lieder, cançons i obres corals, amb textos de diversos autors, com Goethe i Schiller, als quals va conèixer personalment. Goethe va dir de Beethoven:
“Ha sabut penetrar fins al més fons de les meves intencions
amb autèntic talent, digne de la més gran admiració”
.
2.2. LLISTAT DE COMPOSICIONS DE BEETHOVEN
A continuació es detalla una llista de composicions de Beethoven força completa, classificada per gèneres i amb la data de publicació entre parèntesis.
El catàleg complet d’obres de Beethoven compta amb unes 1640 obres. Més de 1700 obres no tenen número d’opus i són classificades en tres catàlegs complementaris:
- El catàleg WoO o Werke ohne Opuszahl,
- El catàleg AnH o Anhang, que vol dir «apèndix», que classifica les obres d’una autenticitat dubtosa.
- El catàleg Hess, que completa el catàleg WoO.
El contingut de tota l’obra musical de Beethoven pot consultar-se aquí mateix, tot clicant cadascun dels temes enumerats i hom pot endinsar-s’hi gràcies a la tasca ingent de classificació que la Viquipèdia ha realitzat. I així:
- 2.2.1. MÚSICA ORQUESTRAL
- 2.2.1.1. Simfonies
- 2.2.1.2. Concerts
- 2.2.1.3. Altres obres concertants
- 2.2.1.4. Obertures
- 2.2.2. QUARTETS DE CORDA
- 2.2.3. QUINTETS DE CORDA
- 2.2.4. TRIOS
- 2.2.4.1. Trios per a piano
- 2.2.4.2. Trios de corda
- 2.2.4.3. Trio per a vent
- 2.2.5. SONATES PER A INSTRUMENT I PIANO
- 2.2.5.1. Sonates per a violí
- 2.2.5.2. Sonates per a violoncel
- 2.2.5.3. Sonata per a trompa
- 2.2.6. PIANO SOL
- 2.2.6.1. Sonates per a piano
- 2.2.6.2. Tema i variacions
- 2.2.6.3. Bagatel·les
- 2.2.7. MÚSICA VOCAL
- 2.2.7.1. Òperes
- 2.2.7.2. Oratoris i misses
- 2.2.7.3. Cançons
.
Alerta…! Cal prémer el color blau amb què s’ha acolorit el text o la paraula determinada per tal d’escoltar la música del compositor, veure els visionats o llegir les interpretacions que diferents persones han emès sobre aquest personatge cabdal del món artístic musical…
Tot i això, cal parar compte que en obrir:
- el “video musical» (que si bé tinc la fórmula per desactivar els anuncis, els deixo igualment perquè, del contrari, l’aplicació informàtica m’inutilitzarà tot el format a causa dels drets d’autor) o
- la “informació conceptual” adient, en què principalment he consultat alguna de les enciclopèdies digitals…
…per a una millor explicació sobre el tema en qüestió.
- Aquesta extensa obra musical pot escoltar-se en tota la seva integritat a través de l’aplicació informàtica o programa YOU-TUBE tot escrivint la senzilla i potent paraula BEETHOVEN…
- També es pot consultar un monogràfic de RTVE en el 250è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE LUDWIG VON BEETHOVEN…
- I, a banda de tot allò que GOOGLE guarda d’aquest 250è Aniversari del Naixement de Beethoven, es pot prémer aquest ANY DE CELEBRACIONS, PERÒ EMMARCAT DINS DEL DRAMA DE LA PANDÈMIA DEL COVID-19...
- Finalment, PEL·LÍCULES sobre Ludwig van Beethoven i QUATRE VISIONS ARTISTÍQUES sobre el compositor.
.
2.3. TEMÀTICA MUSICAL GENERALITZADA
(I) DEL SONIDO EN GENERAL Y DE LA MÚSICA EN PARTICULAR. LA COMPOSICIÓN MUSICAL
(II) LA MÚSICA EN TODO SU ESPLENDOR ENCICLOPÉDICO. DE LA MÚSICA EN GENERAL
(III) LA HISTÓRIA DE LA MÚSICA
(IV) LOS COMPOSITORES MUSICALES Y SUS OBRAS EN LAS DISTINTAS ÉPOCAS
(V) LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA CATALANA
2.4. GRANS OBRES O COMPOSICIONS MUSICALS INSPIRADES PER…
LUDWIG VAN BEETHOVEN
.
3. GUSPIRES I CENDRES EN FINALITZAR L’ANY BEETHOVEN
M’és satisfactori de finalitzar l’Any Beethoven en el 250è aniversari de la seva mort amb un article d’un escriptor i pintor -en Narcís Comadira– on hi projecta llums i ombres, en cloure aquest anys especial en què també la pandèmia de la malaltia de la Covid-19 ha fet els seus estralls.
Així doncs, inserto l’article de referència – il·lustrat i savi- i, certament amb vivències personals que comparteixo -només en part- amb el creador d’aquesta peça literària. I és per això mateix que per a mi «Guspires i Cendres» són «Cendres que revifen en Guspires».
“S’acaba l’Any Beethoven. Ha passat una mica sense pena ni glòria per culpa d’això que en diuen la pandèmia. Malgrat tot, hem pogut homenatjar-lo en privat, cadascú a casa seva, escoltant algun enregistrament o veient algun DVD d’una sonata, un quartet, un concert, una simfonia.
Catalunya Música ha emès de tant en tant alguna peça de Beethoven, en algun dels seus programes, però no ha pas celebrat l’any del monstre de Bonn amb un programa diari, o com a mínim setmanal, dedicat a la seva música. En un d’aquests concerts que transmet Catalunya Música, l’altre dia van emetre un enregistrament des de Salzburg de la Novena simfonia. La vaig escoltar devotament i mentre se m’anava ficant a dins aquella música, em va venir al cap una imatge d’Europa:
- La de l’Europa turbulenta, sí, però terriblement creativa, dels temps de Beethoven…
- Una Europa que creia en la llibertat, en la passió, en la vida espiritual. En la cultura, en definitiva…
- Una Europa tan diferent de l’Europa que tenim ara, tan bolcada en els negocis…
- Una Europa que només mira cap als propis interessos i s’oblida de les llibertats dels pobles que la componen…
- Que diferent la gèlida Europa burocràtica actual de la carnal Europa de Michelangelo, de Brueghel, de Mozart, de Goethe, de Hölderlin…
La Novena anava sonant. Beethoven donava cos a tots els meus pensaments tristos. Els pares de la nostra Europa van triar el final de la Novena simfonia com a himne. En quina Europa pensaven? No pas:
- en la de Bach,
- en la de Caravaggio,
- en la de Schubert,
- en la d’Otto Wagner,
- en la de Richard Strauss,
- en la de Hoffmannstal,
- en la de Wittgenstein, no.
Només en la del capital, en la dels negocis dels estats que van accedir a jugar el joc d’aquesta Europa. Però escollint la Novena simfonia de Beethoven, l’himne a l’alegria de Schiller, es posaven en evidència. L’Europa que estaven fent mai no seria com aquell himne, com aquella música tota foc que tant contrasta amb la fredor arquitectònica dels edificis moderns de Brussel·les. I, de cop, “Freude..!”, el crit desitjat.
Maragall el va traduir per “Joia..!”:
“Joia que ets dels déus guspira / generada dalt del cel…”
És un desig que m’inflama, és un foc a dins de tot de l’ànima. Però l’alegria, la joia, em queda de seguida velada per una infinita nostàlgia. D’allò que hauria pogut ser, d’allò que no ha sigut. I, també de cop, el pensament se me’n va cap això que en diuen “el Procés”. Cap allò que hauria pogut ser, cap allò que no ha sigut. El fracàs d’Europa i el fracàs de Catalunya. Aquest, condicionat a l’altre. Amb una Europa realment hereva d’allò que canta en el seu himne, que diferent li hauria anat a Catalunya..! Ara el cor canta la lletra sencera -recordo com la cantàvem als focs de camp de la meva adolescència-:
“Abraceu-vos, homes, ara…! / Un gran bes inflama els cels: /
Germans, sobre els bells estels / hi ha l’Amor immens d’un Pare…”
El foc crepitava. Les guspires s’alçaven. I a dalt, les estrelles i l’Amor d’un Pare. Quin magnífic programa per a nosaltres, per a Catalunya i per a Europa…
Borís Pasternak, gran poeta rus, va escriure una novel·la famosa: Doctor Jivago. Se’n va fer una pel·lícula d’èxit, dirigida per David Lean, amb Omar Sharif i Julie Christie de protagonistes. Després de les vicissituds innúmeres de la vida del doctor, la seva història d’amor amb Lara, amb qui, sembla, va tenir una filla… Bé, al final de la novel·la, el germà de Jivago, un cop el doctor ja ha mort, amb un alt jerarca del règim, busca aquesta criatura. La localitzen en una mena de camp de treball. És una noieta una mica esvaïda, sense cap guspira d’aquell foc que havia abrandat els seus pares. Quan la noieta ha parlat amb els dos homes i se’n torna a la seva feina, Pasternak es permet una reflexió profunda que resumeix tota la novel·la: allò que es concep amb altura de mires, sovint acaba d’aquesta manera…
…Així Grècia es va convertir en Roma, així l’il·luminisme rus es va convertir en la Revolució Russa… Penso que així Europa ha acabat essent l’Europa que tenim i el procés per la independència de Catalunya ha acabat essent la immensa massa de mentides i interessos, de traïcions i d’enganys que ens entristeix i ens aclapara i desespera. Ara hi haurà eleccions autonòmiques. Després de tantes voltes, de tant esperançar la gent, tornem a ser on érem. Per què s’embolicaven en tota aquesta història que només ha portat dolor i vergonya..? Refugiem-nos en Beethoven, en Carner, ara que el seu any s’acaba. Ells en aconsolen i ens fan companyia”.
.
4. EFEMÈRIDES CULTURALS I HISTÒRIQUES QUE MARCARAN AQUEST 2020…
.
La cruïlla, doncs, entre el 2019 i el 2020, ja s’ha elucidat i hem començat a caminar per entre els vorals de l’Any Nou que s’acaba.
Un any en què hem commemorat el 50è aniversari de la mort de Josep Carner, un gran dels poetes catalans, i el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven, un altre dels grans compositors de tots els temps.
Josep Carner, adreçant-se a l’any nou, ens va dir:
«Quines estrenes ens daràs potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla…».
En acabar l’any hem sabut i patit la tràgica pandèmia del Covid-19…
Ludwig van Beethoven ens seguirà sorprenent, tot alimentat el nostre esperit, sigui amb els acords solemnes de la Cinquena Simfonia o les veus timbrades de la Novena -amb l’Oda a l’Alegria–, sigui amb la melodia tranquil·la de la Setena o la Pastoral de la Sisena. Sobretot, els Quartets de corda i aquella «Canzone di rengraziamento offerta alla Divinità»…
Anem gastant els darrers sospirs del malestruc any 2020. Tanmateix, de la mà de la Valèria Gaillard recollim, finalment i al costat de Ludwing Van Beethoven i de Josep Carner, algunes de les principals efemèrides culturals i històriques que han excel·lit i han marcat l’any 2020 que ha iniciat d’una dècada farcida igualment de commemoracions que no podem obviar:
- L’1 de gener es complien 60 anys de la publicació de La pell de brau, de Salvador Espriu, un poemari que no ha perdut frescor: “Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures”. L’endemà, el dia 2 de gener, se’n complien cent del naixement de l’escriptor Isaac Asimov, creador de la Llei Zero: “Un robot no pot fer mal a la humanitat o, per inacció, permetre que la humanitat prengui cap mal”. De moment, el vaivé inofensiu de les Roomba confirma el seu pronòstic optimista.
.
- El 2020 és un any rodó i parell, ideal per mirar al passat i contemplar el temps que s’ha escolat d’ençà de diverses fites històriques, començant per la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, l’alliberament dels camps de concentració i extermini nazis i el naixement de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), del qual es commemoren els 75 anys. I els cent de l’aprovació de la Llei seca als Estats Units, que va deixar sense alcohol els nord-americans fins al 1933. I cent també del naixement de Federico Fellini, que va gravar en l’imaginari de milions de persones pel·lícules que ja són mites, com La dolce vita o La strada.
.
- Provoca vertigen pensar que el 2020 farà 50 anys de la separació dels Beatles i 40 de l’assassinat de John Lennon, abatut a trets el 8 de desembre del 1980 davant de l’edifici Dakota de Manhattan, un lloc on segur que enguany hi haurà una afluència de pelegrins encara superior a l’habitual per seguir plorant el cantant, que el 2020 hauria fet 80 anys. Any negre, en aquest aspecte, per a la música, doncs, ja que fa cinc dècades van morir per sobredosi Jimi Hendrix i Janis Joplin. Però en canvi aviat farà 75 anys que va néixerBob Marley (6 de febrer).
.
- Les sales de concerts d’arreu del món escalfen motors, d’altra banda, per a una gran commemoració (com ja s’ha indicat abnteriorment: els 250 anys del naixement de la superstar Ludwig van Beethoven (16 de desembre), els mateixos que fa que el capità James Cook va “descobrir” Austràlia. L’Auditori de BCN prepara una marató de catorze hores ininterrompudes de la seva música de cambra, i les programacions d’arreu del país proposen Beethoven en totes les salses. En canvi, un músic i compositor del país del qual es commemoren els 50 anys de la mort, el vallesà Robert Gerhard, serà objecte d’una oficial marcada pel govern català.
.
- El Govern català també esmerçarà esforços per al centenari de l’Orquestra Pau Casals, fundada pel violoncel·lista català més universal i que va funcionar a Barcelona entre el 1920 i el 1937. De l’impacte cultural que va suposar aquesta orquestra que va debutar un 13 d’octubre, i que van dirigir grans músics com ara Richard Strauss, Manuel de Falla o Arnold Schönberg, se’n parlarà al llarg de la temporada, ja que es tracta d’una commemoració oficial. El govern català ha signat un conveni amb el de Flandes, que contribuirà a les celebracions. Altres efemèrides que es traduiran a les cartelleres són els cent anys de la mort de Max Bruch i els 75 de Béla Bartók.
.
- Fa un segle i mig van morir autors les obres dels quals formen part de la nostra cultura més genuïna, com Alexandre Dumas (5 de desembre) – Els tres mosqueters, El comte de Montecristo – o Charles Dickens (9 de juny), pare de les criatures David Copperfield i Oliver Twist i font d’inspiració per a escriptors d’avui. És el cas, per exemple, de Víctor García Tur, que en presentà fan fiction literària en el recull de relats El país dels cecs. Fa cent anys del naixement de l’artista francès inclassificable Boris Vian (10 de març), de l’escriptor nord-americà Charles Bukowski (16 d’agost), que va dir allò cèlebre de “ser jove és l’única religió”, o de l’escriptor nord-americà Ray Bradbury (22 d’agost), que a Farenheit 451 va preveure un futur en què la paraula escrita està prohibida. Sense oblidar les Les cròniques marcianes, sobre els intents de la Terra de conquerir i colonitzar Mart.
.
- El poeta romanès en llengua alemanya Paul Celan, autor d’un dels poemes més escruixidors sobre els camps nazis, Todesfuge, va néixer fa un segle (23 de novembre) i ens va deixar en fa mig (20 d’abril), el mateix any de la desaparició del poeta Giuseppe Ungaretti (1 de juny).Gianni Rodari, que amb els seus Contes per telèfon encara eixampla la imaginació de les criatures del segle XXI, va néixer el 1920 (23 d’octubre), com el poeta uruguaià Mario Benedetti, que va protagonitzar una benedettimania amb el film El lado oscuro del corazón (Eliseo Subiela, 1993). El 1920 també va morir Benito Pérez Galdós (4 de gener).
.
- Com qui no vol la cosa, ja s’han escolat tres dècades des de la mort d’aquell poeta fascinat per la figura d’Ícar, el barceloní Jaime Gil de Biedma (8 de novembre), que deia, circumspecte: “Envejecer, morir, es el único argumento de la obra ”. Qui no va tenir temps d’envellir va ser el Nobel de literatura Albert Camus, que va morir per accident d’automòbil fa 60 anys, el 4 de gener. El filòsof francoalgerià d’ascendència menorquina més aviat estava obsessionat per la figura tràgica de Sísif. En la seva novel·la pòstuma, El primer home, fa referència al català de Maó que es parlava a casa seva, a Algèria, quan era un infant.
.
- A la Catalunya Nord aquest any evocaran Jordi-Pere Cerdà amb motiu del centenari del seu naixement (4 de novembre). El poeta i dramaturg de la Cerdanya, de nom real Antoni Cayrol, és autor de Passos estrets per terres altes i de l’obra teatral Quatre dones i el sol, un, ara ja sí, etern candidat català al Nobel. Pel que fa a les illes Balears, tindran presents les figures del poeta nietzscheà Miquel Bauçà en el 80è aniversari del seu naixement (7 de febrer), i els quaranta anys de la mort de Llorenç Villalonga (28 de gener), pare de la immortal Bearn o La casa de les nines.
.
- Algunes de les commemoracions literàries oficials -és a dir, organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes- d’aquests florits twenty són els cent anys de la mort del novel·lista, poeta i crític d’art Joan Perucho (7 de novembre), que Harold Bloom va incloure, entre altres autors catalans, en els annexos del seu cànon. També es commemoren els cinquanta anys -ja n’hem parlat en lloc preeminent- de la mort de Josep Carner (4 de juny), a qui Carles Casajuana va dedicar la sucosa novel·la Retorn (Columna, 2017) centrant-se en la seva tornada provisional a Catalunya després de l’exili belga. El poeta i artista gironí Narcís Comadira ha il·lustrat, per la seva banda, Els fruits saborosos carnerians: “El nostre enyor ens ve de quan no érem”, va reflexionar Carner.
.
- La Generalitat també ha aprovat commemorar el centenari de la mort de l’artista gràfic, il·lustrador i dibuixant Alexandre de Riquer i Inglada(13 de novembre), una de les figures més rellevants del Modernisme a Catalunya, així com del polític i advocat Francesc Layret i Foix (30 de novembre), company d’escola de Lluís Companys i defensor del moviment obrer a qui Maria-Mercè Marçal va dedicar un poema, A Layret. Sense oblidar el centenari del naixement del filòleg i lingüista Antoni Maria Badia i Margarit (30 de maig), que coincideix amb el trentè aniversari de la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística; de l’historiador i polític Josep Benet (14 d’abril), i del mestre i polític Josep Pallach. O, encara, els 150 anys del naixement d’Eduard Fontserè (1 de març), meteoròleg, astrònom i sismòleg, fundador del Servei Metereològic de Catalunya. A més, s’evocarà les figures del químic Enric Casassas i Simó, així com la d’una dona: la química i empresària Mercè Pàniker -germana de Salvador Pàniker– en el centenari del seu naixement, el 27 de febrer.
.
- Altres efemèrides que ens porten -a banda de la mossegada del temps- la flaire d’un segle ja remot són els 80 anys de la sèrie de dibuixos animats Tom i Jerry; els 40 de Pac-Man, el primer videojoc no violent protagonitzat per un fantasmet que va ser un fenomen social, i 40 també de la novel·la d’Umberto EcoEl nom de la rosa, amb una frase que travessa els segles: “Res no ocupa i lliga més el cor que l’amor”.
.
- L’any en què l’Institut Català de les Dones bufa trenta espelmes s’ha volgut recuperar la figura d’Isabel Jolís Oliver (Barcelona, 1682-1770) en els 250 anys de la seva mort. Jolís Oliver va fer-se càrrec als 77 anys de la impremta familiar a la mort del seu germà gran Joan, el 1759, i la va dirigir durant 11 anys. El negoci, situat al carrer dels Cotoners de Barcelona, al barri de la Ribera, va ser una de les tipografies més importants de l’època; havia estat fundada cap al 1679. Va imprimir llibres destacats com la segona edició de l’obra de Cervantes –El Quixot–, l’any 1762. Entre els seus clients il·lustres hi havia el seminari i el Palau Episcopal de Barcelona o els convents de Santa Caterina i Santa Madrona. D’altra banda, Isabel Jolís també va desenvolupar una tasca de gravadora, una tècnica que probablement va aprendre del seu pare, que va morir quan ella tenia 23 anys.
.
- A més, les dones seran el centre d’atenció també de la commemoració oficial dels 150 anys de la rebel·lió social barcelonina que es coneix com la Revolta de les Quintes (1870), que Pilar Rahola ha tractat literàriament en la seva novel·la Mariona (2014), així com Carla Gràcia a Set dies de Gràcia (2014).
