EN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE SANT JORDI 2018…

EN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE SANT JORDI 2018…

En girar aquest any el full del calendari i retrobar-nos altra vegada en el mes d’abril, encerclem amb vermell algunes dates, tot pouant en el rebost dels nostres pensaments i sentiments, per tal d’assedegar-nos amb dues festivitats tradicionals i entretenir-nos en el comentari de qüestions de política d’interès actual:

[1] La Diada de Sant Jordi, aquí a Catalunya i arreu del món.

[2] La Patrona de Catalunya, des de Montserrat.

[3] El recordatori de dos aniversaris puntuals (Pere Casaldàliga i Pompeu Fabra)  i un darrer homenatge d’adéu-siau a un gran savi que la malaltia l’ha separat de nosaltres amb la seva mort (Stephen Hawking).

[4] Una reflexió sobre la saviesa de les paraules orals i escrites.

[5 ] El seguici dels darrers esdeveniments polítics i socials de la nostra terra catalana.

Ho resumeixo d’aquesta manera:

1. EL CAVALLER SANT JORDI…

 

 

 

 

                                                 2. LA MARE DE DÉU “MORENA DE LA SERRA I DE MONTSERRAT ESTEL...”

 

3. RECORDATORIS CENTRATS EN DOS ANIVERSARIS I UN COMIAT:

– PERE CASALDÀLIGA

– POMPEU FABRA

– STEPHEN HAWKING

 

                      4. PRODUCCIONS CREATIVES, IDEES AL VENT I LLIBRES EDITATS…

 

 

5. UNA CITA  CABDAL DE L’EVANGELI SEGONS SANT JOAN:

«LA VERITAT US FARÀ LLIURES» (Joan 8, 12-30)»

I JA MÉS ENLLÀ DEL MES D’ABRIL, AMB LA GINESTA BEN GROGA EN ELS VERALS DE LA NOSTRA TERRA, TOT ESPERANT L’ABUNDOSA COLLITA DE L’ESTIU…

 

1. SANT JORDI 2018: ENTRE GRAMÍNIES I ROSÀCEES. POMS DE ROSES I ESPIGUES DAURADES, LLIGADES AMB LLAÇOS GROCS, PER PERFUMAR UN  AMBIENT, LAMENTABLEMENT MALMENAT…

 

1.1. SANT JORDI EN EL MÓN I A CASA NOSTRA PROTEGINT-NOS DE TOTS ELS DRACS PETITS O GRANS, PROPIS O ESTRANYS, FEROTGES O SUBTILS…

Aquest personatge que ens acompanya, en el santoral cristià del 23 d’abril, compartit amb països com Anglaterra, Geòrgia, Grècia, Portugal, Rússia i d’altres, adoptat en la llunyania dels temps por l’orde de cavalleria i per la noblesa feudal…, i més ençà, també reflectit en l’etapa cultural de la nostra Renaixença catalana, assumit i recuperat pel poble català, com a símbol de la identitat nacional, ens l’hem fet ben nostre entre un esclat de gramínies i rosàcies -la festa major dels boscos, camps i jardins perfumats-, així com també -la de les lletres impreses- amb i el tiratge de  produccions creatives i de llibres editats…

 

De Sant Jordi podem parlar-ne com meitat devoció, meitat llegenda. Però el cert és que, aquest cavaller de la Capadòcia simbolitza per a nosaltres l’honor, la fe, la valentia, la fidelitat, el sofriment, la solidaritat. Tot un seguit de valors en contrast amb les enveges, els odis, les gasiveries, les rancúnies, les incomprensions, les intoleràncies, la malastrugança, la prepotència, les manipulacions, les mentides, la submissió. Un defensor de tots els dracs del món, petits o grans, propis o estranys, ferotges o subtils…

1.2. TOT ESPIGOLANT VERSOS I SENTIMENTS EN LA FESTA DE SANT JORDI…

 

Un català, en Francesc Vila (1913-1985), va musicar el poema-oració a Sant Jordi d’en Salvador Espriu (1913-1985):

 

 

“Senyor sant Jordi patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil. Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i d’enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana, Amén”.

 

També Josep Maria de Segarra (1894-1961) ens ha deixat rimes i versos que ens parlen, en aquesta diada, de l’amor, del coratge i de la tendresa per tot allò que més estimem i que portem estampat al cor: la Catalunya il·lusionada que malda i es projecta cap a un futur millor:

 

“Sant Jordi té una rosa mig desclosa, / pintada de vermell i de neguit; / Catalunya és el nom d’aquesta rosa, / i Sant Jordi la porta sobre el pit. / La rosa li ha contat gràcies i penes / i ell se l’estima fins qui sap a on, / i amb ella té més sang a dins les venes / per plantar cara a tots els dracs del món”.

 

I serà en Pere Casaldàliga (1928) qui clourà aquest apartat tot animant-nos a no defallir en la comesa cap al més enllà de l’estat actual i a desterrar els fantasmes i dracs, en definitiva, de totes les realitats que ens pot infondre la por:

 

“Serem lleials al seny i a la guspira. / Abrandarem la fe i colgarem la por. / Som i serem encarta i sempre nova / la dolça Catalunya aspra que Déu en do…!”.

 

2. SANT JORDI 2018: LA MORENETA: ACOMBOIADA ENTRE LA FERÈSTEGA NATURA, DINS DEL BALUARD DINÀMIC DEL MONESTIR BENEDICTÍ, AMB EL PELEGRINATGE D’ARREU A LA RECERCA D’ESPIRITUALITAT O LA CONVICCIÓ PATRIÒTICA DE MOLTA GENT DEL POBLE I ESSENT, SENZILLAMENT, L’AIXOPLUC DE L’EXCURSIONISTA RODAIRE D’AQUESTS MONTS DE DÉU…

 

2.1. LA IMATGE DE “LA MORENETA”, CUSTODIADA EN EL BRESSOL D’UN MONESTIR, DE L’ORDE DELS MONJOS BENEDICTINS A LA MUNYANYA DE MONTSERRAT…

 

Ajaçat en el bressol d’un marc natural incomparable entre l’Anoia i el Baix Llobregat i a la comarca del Bages, s’alça el Monestir de Montserrat, fundat per l’Abad Oliba -n’era també de Ripoll- que en el 2025 celebrarà el seu mil·lenari. I dins del Monestir, la Comunitat benedictina, un focus d’irradiació religiosa i cultural, un espai de benvinguda acollidora i de sentinella i guàrdia protectora de les essències nacionals catalanes que venera, per sobre de tot, i seguint la tradició cristiana, la santa imatge de la Moreneta. Una talla romànica del segle XII, cisellada amb fusta de pollancre que des de l’11 de setembre de 1881, el Papa Lleó XIII la declarà Patrona de Catalunya, amb tots els ets i uts de Missa i Oficis propis, inserint-la com a festivitat dins del santoral catòlic, el 27 d’abril.

 

2.2. EL “VIROLAI” DE MOSSÈN CINTO VERDAGUER, MUSICAT PER EN JOSEP RODOREDA, RESSONA PER ENTRE ELS TURONS DEL MASSÍS DE MONTSERRAT, COM UN GRANDIÓS ORGUE DE TUBS, EN LA IMMENSITAT DE LA NATURA…

 

L’any 1880, Josep Rodoreda (1851-1922) va ser el guanyador d’un concurs musical que se celebrà a Montserrat. Al concurs s’hi varen presentar seixanta-vuit partitures amb l’objectiu de posar música a l’Himne poètic del Virolai” que havia escrit Jacint Verdaguer (1845-1902). Himne d’una expressivita cabdal de la catalanitat des del vessant patriòtic i nacional, però que necessita també una revisió del seu contingut a l’alçada dels paràmetres actualitzats dels mètodes científics d’interpretació bíblica -des del punt de vista religiós-, ateses les imatges simbòliques que presenta, fruit d’una teologia encara tridentina del moment imperant, així com també -posats a fer-ne una revisió lingüística- demana una substitució lèxica d’algunes paraules, després de la consolidació normativa de la llengua catalana fabriana:

 

Rosa d’abril, Morena de la serra, / de Montserrat estel: / il·lumineu la catalana terra, /guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren / eixos turons per fer-vos un palau. / Reina del Cel que els Serafins baixaren, /deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada, / Ciutat de Déu que somnià David, / a vostres peus la lluna s’és posada, / el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient, / sigueu pels bons pilar de fortalesa, / pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora / sens veure mai els cims de Montserrat; / en terra i mar oïu a qui us implora, / torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida, / ragueu del Cel al cor de mon país; / dons i virtuts deixeu-li per florida; / feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen, / ditxós el cor que s’obri a vostra llum! /Roser del Cel, que els serafins voltegen, / a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona, / Arbre d’encens, Palmera de Sion, / el fruit sagrat que vostre amor ens dóna / és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra historia /i és Montserrat el nostre Sinaí: sien per tots l’escala de la glòria / eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra, / de Montserrat estel: / il·lumineu la catalana terra, /guieu-nos cap al Cel.

 

3. SANT JORDI 2018: AMB EL RECORD POSAT EN TRES PERSONALITATS PARADIGMÀTIQUES QUE, DES DE LA SEVA LLUITA PERSEVERANT I INTENSA, HAN VENÇUT ELS DRACS EN EL SEU CAMINAR ESFORÇAT…

 

3.1. TRES QÜESTIONS EN UN SOL APARTAT = LA CELEBRACIÓ DE DOS ANIVERSARIS PUNTUALS I D’OBLIGADA REFERÈNCIA EN AQUEST ANY DE 2018, I UN TRIST COMIAT EN LA PERSONA D’UN SAVI CIENTÍFIC…

 

En aquest Sant Jordi’18 consigno aquí dos aniversaris i un adéu-siau que, tot triant, per celebrar-ho, una cabriola literària estilística, intentaré nuar amb l’esperit que brolla de la celebració anyal i, encara que sigui de biaix, amb els avatars del moment present a casa nostra, la terra catalana que trepitgem:

 

• PERE CASALDÀLIGA i l’enyorança serena de “Cal lleter” pairal, metàfora de la seva Catalunya estimada, des de la immensa llunyania de la terra vermella brasilera…
• POMPEU FABRA i el meticulós endreçament codificador de la llengua catalana, l’objectiu primordial per a la conquesta de la unitat nacional dels pobles catalans…
• STEPHEN HAWKING i les teories científiques per explicar l’univers, més enllà del nostre petit món “hic et nunc” de casa nostra -en referència a l’espai geogràfic i el temps que marca la història-, ultrapassant les veïnes estrelles nostres…

 

3.2. PERE CASALDÀLIGA  (Balsareny, 16 de febrer de 1928) = LLUNY FÍSICAMENT DE LA TERRA CATALANA, PERÒ MÉS A PROP QUE NINGÚ AMB EL SEU ESPERIT…

 

El proppassat mes de febrer va complir 90 anys aquest Bisbe emèrit dels camperols i indígenes de Sao Félix de Araguaia, al Brasil, on hi ha treballat a favor de la dignitat de la seva gent. En cinquanta anys no s’ha mogut d’aquesta terra vermella perquè, com diu ell mateix, “els pobres no poden viatjar”.

Li’n dono protagonisme en aquesta celebració de Sant Jordi perquè, tot i la distància que el separa de la nostra terra i com el seu nom heretat de la família ho indica, ens té a tots plegats ben presents des de l’alçaria del seu vol, en cercles concèntrics i mirada profunda d’àliga, il·luminant-nos amb una estrofa poètica curulla de ponderació:

“Temps era temps i ho serà sempre / si som nosaltres fent el temps. / Canviarem la nostra casa / però serem la nostra gent. / Volem que el pares siguin avis, / però que deixin a llurs néts / lliure el camí per a refer la Pàtria, / neta la llengua d’enyorats retrets. / Conservarem les sàvies dèries, / no ens deixarem pas rebregar. / Però viurem de cara als somnis perquè l’ahir sigui demà. / Viurem de cara als pobres de la terra / perquè no es digui mai que els vam matar. / I escoltarem totes les llengües / perquè s’entengui el català. / Serem lleials al seny i a la guspira. / Abrandarem la fe i colgarem la por. / Som i serem encara i sempre i nova / la dolça Catalunya aspra de Déu ens do…!”.

Els anys i la malaltia del Parkinson han anat minant el seu cos, però no  l’ànim de qui ha deixat la seva vida en els camins de la terra vermella de la selva del Mato Grosso brasiler. Malgrat el temps i la distància ha seguit essent aquell noi català, de pagès, el fill de “Cal lleter” de Balsareny, que volia ser missioner i transformat, per l’experiència dels anys, en místic i profeta, en guerriller i rebel, en radical i tendre -vinculat a la teologia de l’alliberament-, i sempre defensor dels drets dels més necessitats. Així és aquest català, entregat incondicionalment a les causes que inicialment semblen perdudes, però que s’han convertit -labentibus annis- en un esclat de vida potent…

“Allà al mig, envoltat del seu poble, hi havia el vell bisbe embadalit amb les imatges i assegut en una cadira de rodes a primera fila -segons descriu en Francesc Escribano a “Serra d’Or” n.698 de febrer de 2018- en l’estrena al Brasil de la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”, comprovant com molts dels assistents, quan va acabar la projecció, se li van acostar amb llàgrimes als ulls per besar-lo i donar-li’n les gràcies per tot el que havia fet per ells”

 

3.3. POMPEU FABRA (Barcelona, barri de Gràcia 20 de febrer de 1868 – Prades de Conflent, 25 de desembre de 1948) = EN L’ANIVERSARI DELS 150 ANYS DE LA SEVA NAIXENÇA I 100 DE LA SEVA “GRAMÀTICA CATALANA”…

 

En aquesta festa de Sant Jordi m’és plaent recuperar la figura de Pompeu Fabra. No fer-ho seria un oblit imperdonable en aquesta celebració d’aniversari en els 150 anys del seu naixement. Tot i això, a l’any 2013 i en aquestes mateixes planes virtuals del web, vaig dedicar un esbós prou complert sobre la llengua catalana i també d’aquesta figura singular, vertebradora de la nostra parla -en Pompeu Fabra-, que podeu trobar sota el títol:

“En la Diada de Sant Jordi, 2013” en què, acompanyant l’article amb uns mapes conceptuals -d’elaboració pròpia-, destinats a l’alumnat per facilitar-li’n una visió general de la llengua [en els seus vessants gramaticals fonètic, ortogràfic, lexicogràfic, semàntic, morfològic i sintàctic] i de la literatura [en els seus aspectes sobre els gèneres literari,  dels recursos o figures estilístiques i els moviments literaris i llurs autors], vet ací la taula o sumari del seu contingut global:

0. Naixement, historia i codificació de la llengua catalana: justificació del treball

1. El naixement de la llengua catalana:

1.1. Una de romans. / 1.2. Espill o mirall…? / 1.3. Companys de viatge: la romanització entre el substrat i el superstrat. /1.4. El balbuceig de la llengua catalana. 1.5. L’arbre lingüístic: una sola llengua i variats subdialectes agrupats en dialectes.

2. Una nova llengua s’obre pas entremig de grans vicissituds històriques:

2.1. El poble d’Escorpió: la llengua catalanes durant l’Edat Mitjana. 2.2. Catalunya i Castella de bracet: el segle d’or de les lletres castellanes. 2.3. La Casa d’Àustria i Catalunya: el destí de la llengua catalana. 2.4. La Dinastia borbònica: El Decret de Nova Planta i el futur incert de la llengua catalana. 2.5. Sang, suor i llàgrimes durant els segles XIX i XX.

3. L’home que va codificar la llengua catalana: en Pompeu Fabra:

3.1. Qui és aquest home…? 3.2. L’abast de l’obra codificadora d’en Pompeu Fabra. 3.3. Retalls d’una biografia. 3.4. Comentaris a l’aportació de l’obra fabriana. 3.5. De l’experiència del: “Queridos sobrinos” a la rectificació del: “Estimats nebots”.

4. Els drets lingüístics de la comunitat humana.

En relació a Pompeu Fabra i en el treball de 2013 dedicat a la seva memòria, ja vaig deixar-hi constància de la seva vida i de la seva obra en relació a la codificació de la llengua. Ara, només em cal consignar algunes reflexions tocant a la filosofia del seu pensament sobre la llengua catalana, per altra banda extretes d’un article aparegut a “Serra d’Or” n.689, febrer de 2018: “Pompeu Fabra, la vigència d’una ideologia lingüística” de Joan Martí. Així, doncs, tot resumint l’article esmentat, en surten les característiques següents:

• Per a P. Fabra la nació és la llengua, com la llengua és la nació. El valor capital de la codificació del català, té per objectiu retornar-li el caràcter de “llengua nacional”.

“Quan tractem de retrobar la nostra pàtria ens trobem en la unitat de la llengua” (Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 9. Barcelona 2013 pàg. 380).

“Partint d’una llengua familiar hem arribat a aconseguir una llengua que és digna d’ésser la llengua nacional d’un poble culte” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 363).

• La llengua catalana no pot ser una llengua subordinada a cap altra. Fabra perseguia el fi d’arribar a retrobar l’idioma català modern sense cap alteració d’una altra llengua, denunciant el bilingüisme i les interferències abusives i opressives de l’espanyol.

Volia que la llengua catalana “…hagués sortit de la nostra gloriosa  llengua medieval sense l’acció pertorbadora de l’espanyol” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 7. Barcelona 2010, pàg. 436).

• No estava conforme amb el bilingüisme asimètric imposat català /castellà: “L’ésser bilingüe és una cosa funesta per a un poble” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 387).

“Com a nacionalista no podem estar satisfets de l’Estatut ni de l’article que es refereix a l’ús de les dues llengües catalana i castellana alhora” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg.389)

• La codificació de la llengua catalana cal entendre-la com una tasca de “descastellanització”, tot rebutjant un català fàcil i a favor d’un català genuí perquè fos una llengua de prestigi:

“L’obra de redreçament del català literari és, sobretot, una obra de descastellanització” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 7. Barcelona 2010, pàg. 137), perquè  “…si no ens corregim, el català esdevindrà un dialecte del castellà” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 430).

• En la construcció de la llengua el procés ha d’anar de l’heterogeneïtat a l’homogeneïtat ja que la debilitat d’un idioma s’evidencia pel procés invers. I això perquè la unitat nacional requereix la unitat lingüística. Les variants geogràfiques dialectals constitueixen la llengua, però en la preceptiva es decantà pel dialecte central:

“La nació que ens governa des de fora, ha procurat -i procures encara-, per tots els mitjans, de fomentar i accentuar la divergència entre els països catalans” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 680)

“Molts catalans semblen ignorar encara el què és una llengua literària. Nosaltres la tinguérem a l’edat mitjana, una llengua on traspuaven a penes les varietats dialectals, llavors existents com ara: ni Bernat Metge escrivia en el seu barceloní; ni Ausiàs March, en el seu valencià; ni Ramon Llull, en el seu mallorquí. El parlar peculiar de cada escriptor no feia sinó matisar lleument la llengua escrita sense rompre’n la unitat” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 264).

• La finalitat principal de la didàctica moderna de la llengua s’orienta cap al seu ús correcte:

“…es necessita la gramàtica, però no massa gramàtica […], nosaltres no hem vingut pas en aquest món per dedicar-nos a la lingüística […]. El que ens proposem nosaltres, els que ensenyem català, és que els alumnes adquireixin aquells coneixements i aquelles regles que els siguin necessàries per escriure bé el català” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 417-419); “L’essencial no és que el noi aprengui les definicions de les parts de l’oració, sinó que sàpiga distingir-les” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 2. Barcelona 2016, pàg. 209).

• Meticulós i estricte en referència a la pulcritud i a l’exactitud. Un sol error el desolava. Va escriure en el pròleg de la seva Gramàtica de 1912:

“M’heu ben fastiguejat. No us havia dit que volia veure noves proves del pròleg…? Gràcies a la vostra precipitació, surt ara el pròleg amb un bunyol […], el bunyol d’ara no té remei.. M’heu ben aigualit el goig de veure acabada la gramàtica” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 8. Barcelona 2011, pàg. 256).

 

Pompeu Fabra, en el 150 aniversari de la seva naixença. Un home que donat a les ciències, des de l’enginyeria, en l’especialitat de Químima, ens mostra que en adonar-se de la seva dificultat per escriure el català -recordem aquella anècdota de la missiva “Queridos sobrinos…” al “Estimats nebots…”-, es compromet a l’estudi de la llengua catalana i ens ofereix una aportació substancial que queda recollida en les “Normes ortogràfiques” (1913), la “Gramàtica catalana” (1918) i el “Diccionari general de la llengua catalana” (1922).

Tot i que a l’estiu de de 1891 Fabra tingué l’oportunitat de treballar per primera vegada com a enginyner químic, en unes mines de sofre a Hellín (Albacete), ho va rebutjar perquè «Anar-se’n de Barcelona suposava per Fabra abandonar la tasca filològica i gramatical que des del gener de 1890 estava desenvolupant a la revista L’Avenç, que era el que realment l’apassionava». Fins i tot, va muntar una acadèmia amb Josep Puig i Cadafalch, companys de carrera, per guanyar-se la vida. Ara bé, atès que el negoci de l’acadèmia no va funcionar prou bé i com a filòleg no tenia feina, Fabra va opositat a una càtedra a l’Escola d’Enginyers de Bilbao. Les va aprovar i entre el 1902 i 1919, va viure a Bilbao, fent només tres viatges a Catalunya entre aquests anys. Creà el Centre Català a Bilbao, però mai s’hi va integrar del tot en aquesta ciutat:

«A mi sempre em va fer una mica d’angúnia l’airede ciutat nòrdica que tçé, amb el cel amb cobert a l’hivern, i amb la seva característica olor de fum i de sutge humit. Malgrat l’ambient catalanesc de l’Escola, sempre vaig tenir la impressió que no hi respirava bé. M’hi sentia encaixonat i tot em faia enyorar el paisatge mediterrani, clar, obert, perfumat, el millor del món, segurament…Bilbao em cau a sobre».

I en una carta de 1906 a Lluís Duran i Ventosa hi descobrim:

«En primer lloc, en l’isolament en què visc, no freqüento cap centre basc, no conec cap biscaitarra, no llegeixo llurs publicacions; així, no conec el llur programa i menys la llur opinió oficial sobre le «problema català» (que, dit siga entre parèntesi, em sembla que no els preocupa pas gaire). [ … ] Una vreença meva: la gent d’aquí, malgrat les aparences, és més semblant a la castellana que no pas a nosaltres. amor, simpatia als catalans…? No la sé veure. Accidentalment, simpaties potser sí: quan fan enrabiar als castellans»

Fabra va retornar a Catalunya quan se li va garantir una càtedra de català i llavors es va bolcar en la tasca de la normalització del català. Aquells anys, però, no havian estat pas una pèrdua de temps perquè «les matemàtiques eren una mena de gimnàtica mental». I com diu el professor Ton Sales «en l’obra de Fabra es troben els factors que determinen la manera de fer d’un enginyer: estudi del antecedents, contextualització, sentit comú, sentit pràctic… No hi ha cap dubte que la metodologia analitica i els hàbits adquirits de la matemàtica, i dels projectes propis de l’enginyeria, són parts essencial del seu pensament». 

Pompeu Fabra ha passat a la història com l’home que va ordenar la llengua catalana, que la va dotar d’una normativa moderna, una feina cabdal i ingent que segurament no hauria estat possible sense una gran disciplina mental que li va proporcionar la matemàtica dels estudis de l’enguineria industrial, en l’especialitat de la química perquè, delicat com era preferia «un laboratori blanc i esmaltat, amb eines de vidre delicades i silencioses, que no pas la imatge d’un taller brut ple de màquines estridents»

[ La Vanguàrdia / Cultura / 13 de maig de 2018. «L’Enginyer Pompeu Fabra: Un llibre analitza els deu anys que el pare de la normativa lingüística va exercir com a catedràtic de Química a Bilbao». Josep Playà Maset ]

Quin error, vist des de la nostra percepció actual, aquella conceptualització tan cruel que li va dedicar Queipo de Llano -un general franquista innovador, a l’Espanya de Franco, en l’ús de la ràdio com a mitjà de guerra psicològica que terroritzava amb les seves  despietades consignes tot anticipant assassinats, assenyalant víctimes i animant als assassins a matar- quan en una d’aquestes arengues va dir:

 

“Cuando haya terminado la guerra, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas de Barcelona”.

 

I va ser premonitori. La Biblioteca d’en Pompeu Fabra va ser cremada al mig del carrer i ell va morir a l’exili, però la història avui ja ha posat a cada personatge al lloc que a cadascú li ha correspost…

 

3.4. STPHEN HAWKINGt (Oxford, 8 de gener de 1942-Cambridge, 14 de març de 2018) = TOTS ELS INTERROGANTS QUE ENVAEIXEN L’UNIVERS TINDRAN EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA HISTÒRIA DEL TEMPS, TARD O D’HORA, UNA RESPOSTA FEFAENT…

 

Apareix aquí la figura de Stephen Hawking -mort aquest mateix any-, per la importància excepcional del personatge i la seva contribució a l’estudi i exploració de l’univers.

 

I si la llegenda de Sant Jordi, amb tota la tramoia d’elements que la configuren en l’escenari fantasiós del seu andarejar militant i cavalleresc, pot sobtar-nos en rellegir-la cada any, nogensmenys ens sorprenen la munió de teories cosmològiques que des de l’antiguitat fins al dia d’avui, planen entre nosaltres de forma contradictòria, paradoxal, enigmàtica o conciliadora, a la recerca d’una troballa definitiva, de tal manera que la teoria científica d’avui, esclati en una realitat incontestable demà…

 

Les aportacions de Hawking arriben a les nostres mans, encara que el seu llenguatge planer i, fins i tot, a voltes divertit, inclou serioses dificultats de comprensió per als ulls de tots els qui som inexperts en la matèria. Tanmateix, podem extraure de la lectura i aprofundiment, sobretot de tres dels seus llibres cabdals que compilen tota la seva obra científica, una visió, no només d’aquest univers nostre, sinó d’altres de paral·lels, capaç de transportar-nos, mitjançant un fantàstic viatge, als enigmes del temps relatiu i de l’espai misteriós. 

• HISTÒRIA DEL TEMPS (1988): Del Big-Bang als forats negres…
• EL GRAN DISSENY (2010): La mecànica quàntica i la teoria de la relativitat expliquen l’origen de l’univers des del no-res…
• L’UNIVERS EN UNA CLOFOLLA DE NOU (2012: Els principis que regeixen el nostre univers…

Així com abans he intentat confrontar la distància no només quantitativa, sinó qualitativa, entre les facècies del cavaller Sant Jordi i l’exploració combinatòria de diverses teories per trobar-ne una d’unificadora sobre l’origen i el futur de l’Univers, en la recerca científica de Stephen Hawking, també davant de les múltiples qüestions de caire socio-polític que ens afecten i que constitueixen una problemàtica molt seriosa i important, perquè afecta al nostre esdevenidor, proposaria de fixar bé les dades del problema o la diagnosi de la qüestió per trobar les solucions adequades.

Tanmateix, tot depèn de la capacitat del discerniment personal, perquè:

 

“Tot allò que l’home ignora no existeix per a ell. Per això, l’univers de cadascú/na es resumeix segons la grandària de la seva saviesa”.

 

4. SANT JORDI 2018: EL TIRATGE DE PRODUCCIONS CREATIVES, IDEES AL VENT I LLIBRES EDITATS…

 

4.1. DE JOHANNES GUTEMBERG [Impremta] A G.MARCON [Ràdio], JL. BAIRD [Televisió],  L. KLEI NROCKl, R. KAHAN, V. CERF I LG. ROBERTS [Internet]…

 

En aquest apartat del Sant Jordi’18 he de consignar que també el caracteritza, com cada any, un tiratge important de produccions creatives i de llibres editats. Des dels diversos concursos literaris -esmento especialment la “Convocatòria de contes” d’un minut temporal de durada que l’emissora “RAC.1” ha tingut la gran idea de llençar, a través de la transmissió oral de la Ràdio sense fils de Marconi -i personalment, des de la llunyania, com enyoro els “Jocs Florals” escolars-, fins la profusió de llibres de tota mena que englobo en una sistematització, aquí i a corre-cuita, de novel·les ben traçades, històries biogràfiques, llibres de reflexió filosòfica i de meditació, de misteris i d’aventures, contes per explicar i per llegir, assajos d’economia, manuals per fornir el cos i l’ànima, planes egrègies de ben rimades poesies i -com no- , tots aquells redactats d’actualitat política -siguin en format periodístic o de crònica, d’articles, documents,  comunicats, tirallongues de twitter’s, facebook, web’s o d’altres, a través dels mitjans de comunicació al nostre abast, com en són les possibilitats que ofereix la Televisió i les diverses aplicacions informàtiques d’Internet.

 

4.2. LLIBRES I MÉS LLIBRES PER SANT JORDI, DE TOTA MENA I ESTIL, PERÒ DE LECTURA OBLIGADA PER TROBAR LA CLAU  EXPLICATIVA DEL PROCÉS CATALÀ D’AUTODETERMINACIÓ…

 

En referència a l’actualitat política d’enguany i que d’alguna manera ens concerneix, m’és plaent assenyalar algun títol d’enguany, sense que la pretensió del llistat exhaureixi, ni de lluny, la caterva de publicacions, en referència al procés català d’autodeterminació:

 

– OPERACIÓ URNES. Laia Vicens i Xavier Tedó. Ed. Columna.

– NOU HOMENATGE A CATALUNYA. Vicent Partal. Ed. Ara Llibres.

– LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT. Jaume Grau. Ed. Catedral.

– ON ERES L’1-O? Quico Sellés. Ed. Rosa dels Vents.

– DIES QUE DURARAN ANYS. Jordi Borràs. Ed. Ara Llibres.

– FORA DE LA GALÀXIA. Nando Zanoguera. Viena Edicions.

– ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES. Liz Castro. Ed. Pòrtic.

– PER CATALUNYA! Suso del Toro. Ed. Gregal.

– EL GRAN PLET DE LA INDEPENDÈNCIA. Pau Miserachs. Ed. Llibres de l’Índex.

– VERSOS CONTRA LA VIOLÈNCIA. Diversos autors. Onada edicions.

– CÓMO GANAMOS EL PROCESO Y PERDIMOS LA REPÚBLICA. Josep Martí. Ed. De Libros.

– ELS FETS DE L’1 D’OCTUBRE. Diversos autors. Pagès Editors.

– LA TARDOR CATALANA. Quim Curbet. Curbet Edicions.

– DIES QUE DURARAN ANY. Jordi Borràs. Ed. Ara Llibres.

– TOT EL QUE NO ES VOLIA DIR. Xavier Trias. Ed. Grup 62.

– LA GRAN IGNOMINIA. Jaume Sobrequés. Ed. Base.

– EL PROCÉS EXPLICAT ALS IDIOTES. Roger Peláez. Ed. Les Males Herbes.

– VAM FER UN REFERÈNDUM: 1-O. Andreu Pujol. Ed. Saldonar.

– ARRELS A OCTUBRE. Roger Castellanos. Ed. Edicions del 1979.

– 1-O. BASAT EN FETS REAL. Diversos autors. Ed. Fonoll.

– CATALUÑA, UNA DESCONECIÓN ANUNCIADA. Carles Campuzano. Ed. El siglo.

– ALLÒ QUE SOM. Josep Maria Terricabras. Edicions de 1984.

– D’HEROIS I TRAÏDORS. Santi Vila. Ed. Casa del Llibre.

– ELS ÚLTIMS CENT METRES. FENT CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA. Quim Torra. Ed. Angle 2016

 

4.3. TOT ESCOLTANT TERTULIANS, EN LLEGIR ARTICULISTES O ATENENT AGENTS D’OPINIÓ, AMB LA INTENCIÓ D’ADQUIRIR CONTINGUTS DE DIVERSA ÍNDOLE PER A LA REFLEXIÓ I DESTRIAR QUALITATIVAMENT I PERSONAL TOTES AQUELLES CONSTRUCCIONS QUE MÉS S’APROPIN A LA REALITAT OBJETIVA DE LES PERSONES, DE LES COSES, DE LES CIRCUMSTÀNCIES DIVERSES I DELS FETS PUNYENTS…

Tanmateix porto aquí escriptors i periodistes de renom, que des del contrast d’idees, ofereixen quasi diàriament opinió política i pública, en especial, sobre el procés català, ja sigui en format tertúlia o bé a través d’escrits editorials o d’articles d’opinió :

 

Juan José López Burniol, Federico Jiménez Losantos, Pilar Rahola, Isabel Sansebastián, Josep Antic, José Manuel de Prada, Jordi Basté, Arcadi Espada, Francesc-Marc Àlvaro, Francisco Maruhenda, Josep Cuní, Salvador Sostres, Sílvia Cóppulo, Alfonso Rojo, Joan Baptista Culla, José Inda, Dante Fachin, Pedro J. Ramírez, Esther Vera, Alfonso Ussia, Rafel Nadal, José Antonio Zarzalejos, Pilar Carracelas, Ernest Benach, Fernando Ónega, Cristina Puig, Antonio Baños, Gemma Galdón, Antoni Puigvert, Joan López Alegre, Josep Martí, Miquel Puig, Jordi Mercadé, Màrius Carol, Bernat Dedéu, Marta Lasalas, Jordi Graupera, Toni Soler, Alex Salmon, Joan Manel Tresserras, Jordi Barbeta, Gemma Calvet Ernest Folch, Glòria Serra, Lluís Foix, Joan Josep Queralt, Gonzalo Bernardos, Jaume Barberà, Nacho Martín, Laura Fábregas, José Maria Fusté-Fabra, Joan Maria Claveguera, Tian Riba, Jordi Bosch, Xavier Sala i Martín, Jordi Cañas, Montserrat Tura, Manuel Milián-Mestre, Bel Olid, Quico Sallès, Montserrat Nebrera, Eduard Voltas, Ramón Cotarelo, Toni Bolaño, Xavi Xirgu, Xavier Bru de Sala, Sònia Andolz,  Arnau González Vilalta, Lola García, Santiago Niño Becerra, Lluís Mauri, Joan Tàpia, Manel Cuyàs, Xavier Sardà, Sebastià Alzamora, E. Giménez-Salinas, Marc Bartomeu, Salvador Cardús, Jordi Juan, Marina Llansana, Vicenç Villatoro, Víctor Amela, Joan Boada, Gemma Calvet, Hèctor López-Bofill, Laura Fàbregas, Jordi Basté, Germà Bel, Pere Mas, Manuel Manchón, Josep Lluís Carod Rovira, Enric Vila, Pilñar Carracelas, Isabel Llauger, Josep Lluís Martí, Xavier Arbós, així com d’altres personalitats significatives que intervenen amb freqüència en aquest procés d’autodeterminació, com el Catedràtic de Dret Constitucional a Sevilla Javier Pérez Royo, Jordi Palou-Loberdos, Teresa Freixes, l’ex-Magistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pellín, Jordi Nieva; els advocats de part Jaume Alonso Cuevillas, Javier Melero, Josep Maria Jové, Olga Arderiu, Ben Emmerson, Neus Torbisco, Wolfgang Schomburg, Gonzalo Boye, Jordi Pina, Marina Roig, Andreu Van den Eyde, Carles Monguilod i, fins i tot, de la part contrària, la Fiscalia i els advocats de l’Estat espanyol, així com també Javier Ortega del partit polític Vox, … / …

 

Són persones, són veus,  són opinions, són escriptura, són paraules, són llibres. Són personatges descobrint-nos dia a dia, capítol a capítol, escena a escena, sense saber on ens porta el plantejament, la trama o el nus i el desenllaç final de l’obra…

 

Són frases, són idees, potser amb molta càrrega simbòlica, sense massa sentit o amb gran significació. A voltes, són verbs en moviment buscant una troballa i dels quals, fins i tot, ens enorgullim fent el viatge. Són comes que ens fan somniar o que ens aturen com pedres en el camí que, presentant-se en forma d’interrogants, ens obliguen a reflexionar. Són un punt i a part per engrescar-nos a no defallir i tornar a començar, Però, certament el que mai no són, transita cap a la referència del punt i final… viu

 

…perquè, altrament, les persones i els llibres, són sempre un signe viu d’admiració que ens permet gaudir de l’entorn i engendrar l’esperança d’una pàgina en blanc on poder escriure-hi l’única forma de saber com seguirem endavant…! Així que alerta…! Escoltem-los, llegim-los, analitzem-los, reprovem-los, gaudim-los. I que el final, sigui el nostre criteri personal qui escrigui aquella plana en blanc des de la pròpia convicció ben  arrelada, tot i que també aspergida amb el crepitar de les guspires dels altres que arriben fins a nosaltres…

 

5. SANT JORDI 2018: I MÉS ENLLÀ DEL MES D’ABRIL, GINESTA BEN GROGA EN ELS VERALS, TOT ESPERANT L’ESTIU PERQUÈ LA CITA DE SANT JOAN “LA VERITAT US FARÀ LLIURES” (Joan 8, 12-30) EN SIGUI EL FERMENT ESPERANÇADOR D’UNA ABUNDOSA BONA COLLITA…

 

 5.1. EL SUMARI O LA TAULA DELS ESDEVENIMENTS A L’ABAST DEL DIA A DIA, I TAMBÉ AMB  ELS MÉS PROPERS, PEL QUE FA REFERÈNCIA A TOTES LES DERIVADES DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATAlÀ, AMB LA MIRADA POSADA EN UN L’EMBOLCALL INTEGRADOR, DE CARA A D’UNA PARTICULAR REFLEXIÓ, PER ESBRINAR-NE EL SEU SENTIT DES D’UNA PERSPECTIVA CLARA I INTENCIONADA DE PERFIL PEDAGÒGIC…

 

La possibilitat de reflexionar i d’escriure que m’ha estat donada sobre diversos temes i, en concret, pel que fa a aquesta recurrent dimensió política que a casa nostra -Catalunya- es desperta de tant en tant, com n´és l’independentisme, he de consignar que no essent competent en cap de les matèries -com el Dret i la Política-, que em possibilitarien presentar-me com una autoritat en la matèria, tracto els meus escrits des de la consideració i aprofundiment de mantes lectures de signe ben divers, així com la proposta heterogènia d’agents d’opinió que em donen igualment l’oportunitat de compondre un mosaic de formulacions que després forjo, no sense l’especificitat de les meves conviccions personals -generalment amanyagades pel sentit comú, però sempre equilibrades entre els pensaments i els sentiments personals-, en els redactats que apareixen en aquestes planes virtuals. 

I diré més: per formació i deformació professional tinc sempre present l’angle de visió pedagògica de les coses i situacions que s’orienta cap al raonament i a l’explicació de les meves posicions, preguntant-me ensems com millor fer-me entendre, tot respectant totes les opcions que formiguegen entre nosaltres, sempre que no incloguin en el debat discursiu, la toxicitat de la mentida, de la manca de respecte, de la utilització per a finalitats espúries, la indiferència o la menyspreança…

 

Algunes de les coses que més m’han impressionat, durant aquest temps que m’he dedicat a la reflexió política sobre els esdeveniments que ens incumbeixen, les consigno aquí:

 

Percebo com moltes proposicions d’opinió -en una situació de diàleg- difícilment hom és capaç de modificar les posicions apriorístiques. I en aquest mateix ordre de coses observo com se sol sentenciar amb massa facilitat, quan el que fora més prudent seria, o bé col·locar un filtre que depurés expressions ofensives i amalgames maldestres i no pertinents, o bé eixamplar la mirada i obrir bé el focus per obtenir visions més objectives de tot el marc contextual de la realitat.

 

Vull escapar-me no només d’aquella subjectivitat que es posiciona sempre en contra de l’altre/a sense concedir-li’n cap espai de raó, sinó que en interrompre l’argumentació de l’altri, s’ensopega en un gran defecte de desconsideració. I ja no diguem si, en el borbolleig d’una taula, o en un contrast d’articles, s’escolten o es llegeixen paraules ofensives, despectives o senzillament iròniques que voregen el sarcasme.

 

No va amb mi la manipulació, la falsedat i la mentida, sobretot quan es destrueix la veritat objectiva de la realitat o es distorsionen els missatges en benefici propi o d’altri, així com quan s’utilitzen paraules en què s’ha buidat el seu significat propi o amb insidia se les ha banalitzat, perquè atenent a les vàries accepcions de qualsevol diccionari, sempre cal escollir-les i expressar-les diàfanament d’acord amb les regles  o els codis de l’expressió lingüística -sigui oral o sigui escrita- atenent a la “situació” o a les “circumstàncies”, al marc del “context” escaient -com obliga la metodologia socràtica per tal de rebatre qualsevol intent de sofisme perturbador- i la normativa gramatical de la “precisió”, la “claredat” i la “correcció”.

 

Crec que és de precís fer sempre una investigació exhaustiva sobre els fets i el més aprofundida i seriosa possible per tal de no deixar-se afalagar pel primer titular periodístic o per la novella notícia cridanera. I això, per tenir un coneixement de causa acurat i el més proper possible a la realitat objectiva. Cal destriar les informacions primerenques, els comentaris diversos i les opinions que apareixen en diversos fòrums per arribar a l’essència de les qüestions i no només a la crosta de la seva superficialitat. Per això, cal tenir en compte la biografia del qui parla o de l’escriptor que escriu, així com l’ambient en què s’ha format o es desenvolupa en l’actualitat, el conferenciant, el tertulià o simplement la persona que exposa i/o opina, sobre una temàtica determinada, de forma oral o mitjançant un escrit, on s’hi pot seguir el rastre de les seves petjades criteriològiques.

M’esgarrifa de pensar que en altes instàncies de l’Estat hi pugui haver personatges no només insensibles als requeriments d’un poble, amb intencionalitat dialogant, per arribar a pactes eficaços, sinó que trepitgin els drets fonamentals amb menyspreu i exerceixin amb militància venjativa la calumnia, la difamació, la mentida i la distorsió de la realitat, sense cap escrúpol, utilitzant-los com a mitjans per anorrear l’adversari polític o estructurar malèvolament construccions delictives inexistents i sense fonament objectiu per atribuir, culpabilitzar i castigar amb impunitat anhels i accions que, de per si mateixes, podrien resoldre’s a través de camins d’entesa i aviença política. I que des de la premsa, ràdio o televisió s’instal·li un altaveu propagandístic i hostil de confusió per privar la informació objectiva i veraç, em sembla un despropòsit intolerable i penós de malastrugança diabòlica.

 

Em reafirmo en què, tot i no rebutjant la desobediència a les lleis injustes com la història ha explicitat algunes vegades, la millor manera per a la consecució dels objectius o finalitats que una societat es proposa, és apel·lar al diàleg i al pacte polític, el millor sistema democràtic per a la solució dels problemes. Tanmateix, això no treu que la unilateralitat emprada darrerament en el procés independentista hagi estat un fracàs parcial, perquè -si bé s’ha mal gestionat la contesa amb errors per les dues parts en conflicte-, “no hi ha mal que per bé no vingui”: 

– Per part de l’Estat espanyol, la penosa i deplorable experiència que ha de percebre el Govern i les seves institucions, en adonar-se que el moviment independentista català, lluny de dissoldre’s o de descompondre’s, segueix endavant a la manera d’una cursa imparable i en progressió. I això, malgrat els esforços econòmics emprats pel mateix Estat per tal d’aturar la voluntat d’una gran part del poble de Catalunya amb la utilització de mitjans gegantins  esmerçats per fer valdre, davant de la comunitat internacional, les febles raons d’un estat de dret en decadència, i amb tota la maquinària esfereïdorament hostil engegada, en negar -de primer- la problemàtica existent de la causa catalana, en desproveir-la -mentrestant- de qualsevol intent de solució a través d’un diàleg polític-pactista, en acarar-la -després- amb una operació coercitiva i virulenta mitjançant les forces estatals per ofegar cruelment un Referèndum, en traslladar-la -més tard- a uns tribunals de justícia que, pel que sembla, actuen més de part parcial que de  imparcialitat equitativa admetent informes policials esbiaixats i continuar-la -finalment i posterior- amb una repressió agressiva amb la pretensió d’espaordir, amenaçar, humiliar, abatre, arruïnar…

– Pel que fa a la part catalana en destaco la valenta fortitud dels qui més pateixen les conseqüències de l’actuació de l’Estat espanyol, en referència al Referèndum de l’1-O, com en són la monstruositat inhumana de la presó, el malagradós exili, les destitucions repulsives i la ferotge persecució de persones amb càrrecs institucionals i d’altres de privades. Tot plegat, una demostració imperturbable de reafirmació a favor de la causa catalana, de lleialtat en els propis ideals i la perseverança fèrria a tota prova, amb el pensament fixat en els avantpassats que van patir també conseqüències adverses, de cara al present immers en un feixuga situació hostil i en  un esdevenidor, més o menys proper, en què hi calen dues consideracions que, de per sí, m’obligarien a més comentaris prou substancials, exquisidament ben  profitosos com: 

– La necessitat d’unes “majories internes” més àmplies de cara a un Referèndum, pactat amb l’Estat espanyol, per a la consecució de la República catalana.A tot això,

– La recerca d’unes “aliances externes” potents i definitives que, de forma democràtica, intervinguin i ajudin a dur a bon terme la solució del conflicte mitjançant el suport d’una mediació internacional.

A tot això, i com diu en Josep Martí, un observador privilegiat de la política catalana:

“Ara Catalunya és un actor internacional, té la centralitat del país convertida al sobiranisme, i el pròxim dirigent català que s’assegui a Madrid a negociar ho farà mirant al s ulls del seu interlocutor dient-li: jo no reconec la teva legitimitat, i estic esperant la meva oportunitat…”

Tinc una tendència natural a la recopilació. No endebades m’agrada i maldo per oferir una visió global de les coses com una manera d’encendre el llum per contemplar la totalitat de l’estança i, de forma anàloga, així amb les temàtiques. És allò que en la lectura d’un llibre, la primera cosa que faig és adreçar-me cap a l’índex o considerar el contingut d’una qüestió, des de la visió d’un mapa conceptual. Per tant, he espigolat planes anteriors sobre el tema de l’autodeterminació independentista i, a tall de visionat general, vet aquí com he anat construint els temes arrelats en aquesta nostra terra que, per una bona part de molta gent, en coincidència conceptual i sentimental, s’escarrassa per trobar quelcom que hom creu millor, com n’és arribar, per dret que li’n pertocaria legalment, a una República catalana independent, però amiga i veïnal d’Espanya, si el Referèndum de l’1-O actualment assajat, es pogués proposar definitivament…

Els articles escrits i publicats en aquest web sobre el procés independentista català dels darrers anys i mesos apareixen a continuació i només cal polsar-los per accedir-hi ràpidament:

5.1.1. Entre la diada de Sant Jordi i l’11 de setembre de 2014: Érem, som i serem [Abril 2014].

5.1.2. Entre l’11-S i el 9-N de 2014: Érem, som i serem (1714-2014) [Novembre 2014].

5.1.3. En l’atemptat del dia 17 d’agost de l’any 17, a les 17 hores a Catalunya: la seva capital, Barcelona i a un dels seus pobles, Cambrils [Agost 2017].

5.1.4. Des de la festa de Sant Jordi a pocs dies per abastar la jornada de l’1-Octubre 2017: De molt abans, a l’any 2017 i molt més enllà… [Setembre 2017].

5.1.5. Arribats a l’1-Octubre de 2017, ja som als dies després…però, “així no” perquè “Timeo Danaos et dona ferentes” [Octubre 2017].

5.1.6. L’Acadèmia de Plató: l’escriptura versus el diàleg. A favor del diàleg en contra d’estripar papers [Octubre de 2017].

5.1.7. Ara fa quaranta anys…!!! Musical de trompetes o redoblament de tambors…? I mentrestant, esperem…” [Octubre de 2017].

5.1.8. Benvinguda República catalana en el despertar d’un somni en tren [Octubre de 2007].

5.1.9. (1) Del col·lectiu de reclusos, a la comunitat dels sense sostre: tinc un calfred que em ressegueix el cos. (2) Les eleccions del 21 de desembre de 2017 sota l’ombra de la Unió europea i tres preguntes inquietants. (3) Cada dia se superposa a l’afany del següent i un esdeveniment singular s’expandeix en molts d’altres més… [Novembre 2017].

5.1.10. Barcelona-Brussel·les, un viatge d’anada i tornada [Desembre 2017].

5.1.11. Les eleccions del 21D, una bany de realisme que cal administrar degudament [Desembre de 2017].

5.1.12. En la Pasqua de 2018: 1. Una coincidència de calendari i de concepte entre la pasqua’2018 i el referèndum català de l’1-o de 2017…2. La pasqua jueva, origen de la pasqua cristiana. una marxa esforçada a la recerca d’un objectiu…3. El regal de pasqua, una «mona» d’ous…, i la pastifejada d’un estat, camina cap a la major de les seves febleses…4. «Cançons de caramelles» per a la pasqua…? o potser aquest any, seria millor «cançons de protesta-reivindicatives»…? [Març 2018].

 

5.2. CENTREM-NOS EN EL NOSTRE TERRITORI DE CATALUNYA: UNA HISTÒRIA QUE VE DE MOLT LLUNY, PERÒ EFERVESCENT I CONVULSA, A TOCAR ENTRE NOSALTRES DE FA MOLT POC TEMPS I LA MÉS PROPERA, RECENTMENT…

 

No és de precís repassar en aquest moment la Historia de Catalunya, que ens situa de ple com a nació, perquè ja n’hi haurà prou i n’és bastant giravoltar sobre els darrers esdeveniments que des de l’any 2010 es vénen produint en una escalada vertiginosa i trepidant en la vivència de les nostres pròpies carns.

Cada any, el “Grup Enciclopèdia Catalana” edita un “Anuari” on s’hi recull els fets, les personalitats, els avenços científics i els principals temes de debat que han estat presents en l’àmbit públic al llarg de l’any en curs -he de fer referència a l’any 2017 i les tendències que marcaran el 2018- tot abastant una cronologia del dia a dia, un apartat de personatges dedicat a les personalitats que més han destacat, el balanç per activitats i un resum de l’actualitat política catalana i mundial amb un apèndix estadístic. Tot això, a vol d’ocell, ho destaco pel que fa al Procés independentista català i pel que fa als punts d’inflexió següents:

• 2010: Primeres consultes populars, retallada de l’Estatut del 2006 pel TC i inici de grans manifestacions de protesta.

• 2011-2015: Manifestacions multitudinàries de l’11 de setembre i creixent apogeu de l’independentisme.

• 2014: Artur Mas i la Consulta del 9-N.

• 2015: Eleccions parlamentàries considerades plebiscitàries.

• 2016: Carles Puigdemont substitueix a Artur Mas i es investit President de la Generalitat: O Referèndum o Referèndum.

• 2017: El Parlament de Catalunya, amb el suport de JxSí, Esquerra Republicana i la CUP i l’absència dels parlamentaris de C’s, PSC i PPC, aprova la Llei del Referèndum i la Llei de la Transitorietat nacional. També el President de la Generalitat i els seus Consellers signen el Decret de convocatòria del Referèndum (06-09); els fets de setembre davant de la Conselleria d’Economia (20-09); votació popular del Referèndum (01-10); discurs del Rei Felip VI (03-10; Puigdemont suspèn els efectes de la DUI (10-10); Presó per a en Jordi Sánchez (ANC) i Jordi Cuixart (OC) (16-10); Parlament de Catalunya: proclamació de la República sense efectivitat (27-10); l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola: destitució del President i tot Govern de la Generalitat i convocatòria d’eleccions per al 21-D pel President del Govern espanyol M. Rajoy (27-10); El President Puigdemont s’exilia a Brussel·les amb els Consellers Toni Comín, Clara Ponsetí, Meritxell Serret i Lluís Puig  (30-10); presó per al Vice-President del Govern de la Generalitat, Oriol Junqueras i els altres Consellers Jordi Turull, Carles Mundó; Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forns, Meritxell Borràs, Dolors Bassa (Santi Vila) (02-11); Espanya emet ordres d’arrest europees contra els exiliats (03-12); Puigdemont es postula com a candidat a les eleccions (04 i 05-12); comença la campanya electoral (05-12); Espanya retira les ordres  d’arrest europees (05-12); manifestació catalana a Brussel·les a favor de Puigdemont (07-12); resultat de les eleccions del 21-D: majoria absoluta independentista (21-12); Puigdemont exigeix a Madrid una negociació política i la restauració del seu Govern de la Generalitat (30-12).
• 2018: Constitució del Parlament (17-01); Puigdemont és nomenat oficialment candidat a la Presidència de la Generalitat i fa el seu primer viatge fora de Bèlgica i participa en un col·loqui a Copenhaguen (22-01); el TC espanyol suspèn la sessió per reelegir Puigdemont, que “ha de ser present en persona al Parlament i amb una autorització judicial” (27-01); Puigdemont renuncia, de manera provisional, a la seva investidura (01-03); Puigdemont viatja a Ginebra per participar en diversos esdeveniments (18-03); Pablo Llarena -el jutge del TS, instructor de la causa independentista,- nega que en Jordi Sánchez pugui ser investit President de la Generalitat (09-03); Puigdemont visita Finlàndia en la seva campanya internacional (22-03); el jutge d’instrucció Pablo Llarena acusa formalment vint-i-cinc dirigents independentistes -a tretze d’ells pel delicte de rebel·lió- i llança ordres internacionals de detenció contra els cinc exiliats que són a l’estranger i Jordi Turull no és investit President de las Generalitat en la primera sessió (22-03); Jordi Turull i els consellers Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i la ex-presidenta del Parlament Carme Forcadell ingressen a la presó (23-03); Marta Rovira, Secretària general d’Esquerra Republicana s’exilia a Suïssa on ja hi és Anna Gabriel (23-03); Puigdemont és arrestat per la policia alemanya després de travessar la frontera de Dinamarca provenint de Finlàndia i manifestació per la detenció (25-03); ofensiva de la fiscalia i del bloc del 155 per criminalitzar els CDR per terrorisme i rebel·lió (02-04), Puigdemont abandona a les 13:5h hores la presó alemanya de Neumünster per ordre del Tribunal Regional Superior (OLG) d’Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya (06-04); JxCat i ERC busquen un pla D per si no es pot investir Jordi Sánchez (08-04; partits sobiranistes, entitats i agents socials es mobilitzen per exigir l’alliberament dels líders del Procés empresonats i el retorn dels exiliats (15-04); Roger Torrent obre una via de comunicació directa amb l’ONU i JxCat mantenen encara vives les opcions per investir President de la Generalitat a Carles Puigdemont, Jordi Sánchez o Jordi Turull (19-04); el Ministre d’Hisenda es reafirma en què no va sortir ni un euro per a les despeses del Referèndum (20-04; mentrestant ETA es dissolt i demana perdó, el Ministeri de l’Interior recomana reflexionar -davant del partit de la «Copa del Rei» entre el Barça i el Sevilla- sobre què és el delicte de terrorisme (sic..!) i a les portes de l’estadi de futbol, es requisen a volei estelades, jerseis i bufandes de «color groc» (21-04); Puigdemont designa a Quim Torra candidat a presidir la Generalitat de Catalunya (11-05); El candidat de JxCat és escollit President de la Generalitat pel Parlament català i viatja a Berlín per comparèixer amb Carles Puigdemont; Entre la hipocresia i el cinisme, l’oposició -principalment la de C’s-, no es creu ni en fa cas sobre la disculpa de Quim Torra respecte dels seus tuits i llibres editats i la seva promesa de fer acció de govern, més enllà d’avançar cap a la república (15-05); Vet aquí els reptes i les assignatures pendents del nou Govern en l’exposició que en va fer Quim Torra al Parlament de Catalunya (15-05):

• President: Quim Torra.
• Presidència: Elsa Artadi.
• Vicepresidència i Economia: Pere Aragonès. 
• Afers Exteriors: Ernest Maragall.
• Ensenyament: Josep Bargalló.
• Salut: Alba Vergés.
• Treball i Empresa: Chakir El Homrani.
• Interior: Miquel Buch.
• Agricultura: Teresa Jordà.
• Justícia: Ester Capella.
• Territori i Sostenibilitat: Damià Calvet.
• Cultura: Laura Borràs.
• Empresa: Maria Àngels Chacón.
• Administració Pública: Jordi Puigneró

…i recuperar les Lleis suspeses pel Tribunal Constitucional, buscant altres vies per aconseguir el mateix objectiu sense desobeir l’alt tribunal sobre el canvi climàtic, la llei de la igualtat,, la del comerç, l’agència de la ciberseguretat, el codi civil, les voluntats digitals, la protecció de l’habitatge,, la sanitat universal, l’agència de protecció social,, el, codi tributari…

La Fiscalia de Brussel·les rebutja l’euroordre contra els consellers per un defecte de forma i enfurisma el TS espanyol (17-05); Greu derrota del jutge P. Lllarena i la seva justícia «creativa»: El Tribunal de Schleswing-Holstein rebutja de nou que Puigdemiont hagi comès un delicte de rebel·lió, però el juyge del TS, Pablo Llarena, denega a Rull i Turull la llibertat per prendre possessió com a consellers (23-05); EL PNB vota a favor dels pressupostos de Rajoy, malgrat el 155 (24-05); Enfrontaments polèmics entre independentistes i unionistes: llaços grocs i creus a les platges i actituds agressives de formacions extremes amb banderes espanyoles (27-05); Canvi de guió: moció de censura per per part del PSOE (Pedro Sánchez) contra el govern del PP (President Mariano Rajoy-Sentència de la Gürtel) (27-05); El TSJC no es veu competent per resoldre el bloqueig als Consellers a la presó (Jordi Turull i Josep Rull) o a l’exili (Toni Comín i Lluís Puig) propossats per Quim Torra, que Mariano Rajoy no vol signar el seu nomenament al DOGC, i la designació d’uns altres (Laura Borràs, Damià Calvet, Angles Chacón, Alba Vergés) per foragitar el 155, a més de presentar una querella contra el President espanyol  per prevaricació (29-05); Pedro Sánchez nou President espanyol després de guanyar la moció de censura a Mariano Rajoy 01-06); Amb la pressa de possessió del Consellers del Govern Quim Torra s’acaba el 155 i decau la intervenció de l’autonomia catalana (02-06); …/…

L’independentisme explícit i latent d’una bona part del poble català no ha vist satisfetes les seves aspiracions per raons vàries com he assenyalat anteriorment. Fins i tot, alguns van creure i demanar que una tercera via d’entesa amb l’Estat espanyol, dins del concepte autonomista que guarda i defensa la pròpia Constitució espanyola del 1978, seria un bon camí per aspaivagar les diferències existents entre uns i els altres.

Cal dir també, per altra banda, que no té el mateix valor el nombre de persones que sufraguen el seu vot a determinats Partits en una contesa d’elecció parlamentària, que l’hipotètic resultat sorgit del recompte d’un Referèndum distintiu propi i estructurat per a una resposta única entre “un sí i un no” sobre el quòdlibet. En tot cas i segons el meu criteri, reitero -molt resumidament-, les causes “ut supra” exposades respecte de les dificultats hagudes que, amb cert desencís s’han produït, perquè els esforços dels darrers anys no arribessin a terme pel que fa a la separació de Catalunya-Espanya:

L’ambigüitat de la Constitució espanyola de l’any 1978, en relació a la possibilitat inclusiva i  permissiva d’un Referèndum d’autodeterminació, i les persistents suspensions i/o sentències del TC respecte de la llegislació catalana 

 

La manca d’una gestió dialogada,  exclosa de tota política real i seriosa, per part del Govern de l’Estat espanyol, així com l’amenaça constant dels recursos i la seva intervenció efectiva, davant del TC, sobre lleis del Parlament català i les aspiracions independentistes de Catalunya 

 

 

L’actuació unilateral amb què el Govern de la Generalitat de Catalunya va decidir convocar el Referèndum d’autodeterminació, a l’amparas de la Lleis catalanes del Referèndum i de la Transitorietat nacional, per altra banda suspeses pel TC espanyol

 

Si calgués descriure les característiques del caràcter espanyol -a banda de moltes virtualitats indiscutibles de que n’està dotat- ens trobaríem que, en el seu inconscient col·lectiu com a poble, hi formiguegen aquelles proeses que van esclafar les civilitzacions d’Amèrica del Sud i d’altres de mig món -aquell “Imperio donde nunca se pone el sol”– tot convertint els personatges en  conqueridors, guerrers, militars ensuperbits de les seves batalles i que sempre els hi ha costat reconèixer plenament la derrota. D’aquí que l’enfrontament, l’anorreament i la humiliació són trets aplicables a qui ha dominat un gran lmperi. L’espanyol, fort i valent, tendeix a ridiculitzar el vençut. I en el cas que hagi perdut una batalla, es decanta per esborrar de la memòria i de la història tant la seva debilitat com el seu pejoratiu ridícul.

 

De fet, la història té assenyalades les pèrdues successives de les moltes possessions de les colònies espanyoles hagudes en els darrers segles, com un “leitmotiv” recurrent, a causa de la intransigència pròpia del caràcter espanyol.

Vegem-ho tot repassant els fulls més tristos de la Hispòria d’Espanya en aquest sentit:

• Felip V (1700-1746): Nàpols, Sicília, Sardenya, Milanesat, Flandes, Gibraltar, Menorca
• Carles III (1759-1788): Dominica
• Carles IV (1788-1808): Sud d’Estats Units, Trinitat i Tobago
• Ferran VII (1808-1823): Paraguai, Colòmbia, Equador, Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Panamà, Uruguai
• Isabel II (1833-1868): Mèxic, Xile, Veneçuela, Bolívia, Argentina, República Dominicana
• Alfons XII (1874-1885): Perú
• Alfons XIII (1886-1943): Cuba, Puerto Rico, Filipines
• Francisco Franco (1892-1975) / Juan Carlos I (1938-): Sàhara occidental
• Felip VI (1968-): Catalunya…???

Pot resultar d’interès consignar aquí unes perles extretes de diversos personatges espanyols que, considerant Espanya a la seva manera en un moment determinat de la història, s’adaptarien prou bé al procedir d’avui en dia:

 

Per altra banda, els trets del caràcter català manifesten històricament, malgrat les successives onades de gent provinent d’altres contrades i països, una tendència negociadora. Es diu que el català és essencialment acollidor, pactista, dialogant, liberal, moderat, pràctic, treballador, burgès, “individualista socialitzador” (pels estrets lligams que l’uneixen amb la família, als amics, al propi país i enfront de l’Estat espanyol), comerciant, estalviador, defensor de les seves tradicions, generalment assenyat (prudent i meticulós) i, de tant en tant, amb tocs de rauxa (bromista amb tendència a riure-se’n de si mateix).

No té pèrdua aquest text d’en José Antonio Martínez Ruíz -Azorín- sobre Catalunya escrit a «El Crisol» el 19 d’agost de 1931, sota el títol «En su integridad»:

«Digamos dos palabras –sin importancia– acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. Montaña que a lo largo del tiempo ha ido formándose con libros, libros grandes y chicos, muchedumbre de libros, con folletos, con trabajos de revista, con artículos de periódico, millares, millones de artículos de periódico, con discursos, incontable multitud de discursos, con documentos legales, documentos que llenan los anaqueles de los archivos. Y cuando tengamos ante nuestra vista tan formidable montaña pensemos en las disciplinas humanas que han sido puestas a contribución para que estos discursos fueran pronunciados. Todas las disciplinas: la filosofía, la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología, todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. Y cuando, después de desflorar esa enorme producción bibliográfica de Cataluña, ya que no repasaría toda, cosa imposible a fuerzas humanas, cuando, después de desflorar esa enorme bibliografía, queramos acercarnos un poco a la materia viva, hablaremos de tener en cuenta todos los cambios y los vislumbres y los tornasoles de la pasión política, no a lo largo de cuatro siglos, sino, sencillamente durante los últimos cincuenta años. Entonces veremos cómo cada diez años o menos, cada seis años, se produce en Cataluña un formidable remolino de opiniones, de ideas, de sentimientos, de pasiones políticas. Al cabo de seis años, lo que creíamos saber ya no lo sabemos; la política en su marcha vertiginosa es otra. Han nacido nuevos partidos; unos partidos se han injertado con otros; los antiguos han revestido formas nuevas; los hombres que antes estaban en predicamento ya no lo están; son otros los que ahora dan el tono al movimiento. Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco torbellino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres políticos de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras y Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos! La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. Con la imaginación, hemos ido, en un rato de soledad, siguiendo el curso de esa substancial historia. Al llegar al siglo XIX nos íbamos deteniendo, primero en los nombres de los poetas; nos deteníamos en Cabanyes, tan infortunado, en cuyos versos, como en los de Chénier, se da la síntesis del romanticismo y el clasicismo; nos deteníamos en Verdaguer y le veíamos con su cara de labriego, con su cara algo mongólica, angustiado, errante del palacio barcelonés a la montaña; nos deteníamos en Maragall, tan amigo de los escritores que formábamos la legión de 1898, Maragall tan sensitivo, que podríamos simbolizar en el sensitivo almendro que él ha descrito en una de sus poesías; nos deteníamos en José Carner y con él gustamos los “frutos sabrosos” de la tierra catalana. Pero de todos los nombres ilustres de Cataluña, no eran éstos los que cautivaban nuestra atención. Otros nombres eran ahora más sugestivos que los nombres de los artistas.

«Cataluña tiene una vitalidad propia, es una nación (…). Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama»

Y esos nombres eran los de los fabricantes. Siempre hemos tenido la ilusión de hacer un libro, acaso una novela, cuyo personaje central fuera una fábrica: no una fábrica nueva, con reciente y poderosa maquinaria, sino una fábrica viejecita y modesta. En sus tiempos esta fábrica ha hecho figura en el mundo; pero ahora ya ha sido superada por las enormes fábricas. Sin embargo, ella conserva la escrupulosidad, el sentido de la perfección en lo que elabora. Y así lo que de ella sale es estimado por los conocedores. ¿Cómo no hemos de sentir atracción por los fabricantes de Cataluña? Ahora hemos sentido deseos de repasar esos nombres, y hemos ido leyendo los de D. Federico Ricard, marqués de Santa Isabel; D. Juan Salerós, D. Ramón Romaní, de antigua estirpe de papeleros; D. Manuel Feliu y Coma, Ferrer Vidal, D. Ramón Torelló, Permanyer, D. José Antonio Muntadas, creador de la gran fábrica “La España Industrial”; D. Claudio Arañó, que introdujo en la industria la moderna maquinaria; don Fernando Puig, que fue el primer fabricante de España de hilo para coser. Los nombres de algunos de estos fabricantes se unían a recuerdos y sensaciones de la niñez; las sensaciones de un niño que, en la casa solariega, en el cuartito de la costura contempla las madejitas de hilo ceñidas con una abrazadera de papel en que va estampado el nombre del fabricante, acaso D. Fernando Puig, y los ovillos, y las piezas de lienzo de las que saldrán las sábanas y los manteles. Acaso estas antiguas sensaciones han podido más en el amor a Cataluña que los versos de los poetas.

No una vez sino varias hemos leído el libro de D. Alejandro de Ros, deán de la catedral de Tortosa, libro que se titula “Cataluña desengañada”, impreso en Nápoles en 1646 y que lleva una portada curiosa. En la portada una matrona, con el escudo de Cataluña, está en lo alto de un risco, y va a precipitarse al abismo; en la hondura por donde va a arrojarse Cataluña crece un ramo de lises, las lises de Francia, y una leyenda dice: “Incerta aspes, certa amaritudo”. Incierta la esperanza y amargura cierta. Otra matrona, con el escudo de España, que s e halla al lado de Cataluña se ha abalanzado a ella y la detienen para que no se precipite. Con esta estampa se alude al intento de Cataluña de arrojarse en brazos de Francia. Y no sabía Cataluña o lo olvidada, –nos lo cuenta el autor– que desde 1285 eran más de veintitantas veces las que los franceses habían invadido y devastado Cataluña. El libro del deán Alejandro de Ros es un libro españolista; el autor trata de disuadir a sus paisanos de su enemiga a España. Para él, catalanes y castellanos se complementan. No existe oposición entre unos y otros. “Es el catalán –escribe Ros– corto naturalmente, y tan poco esparcido que el encogimiento tal vez parece grosería o menos capacidad; y es tanto lo que se despeja y se desbroza con el trato con el castellano, que, sobre el buen fuste de su natural, sobre la entereza de su condición y aquella sólida firmeza de su segura amistad, le sirve de precioso esmalte la comunicación del castellano”. Nótese lo de la entereza del carácter y lo de la segura amistad. Cuando se escribía la “Cataluña desengañada”, como corolario a los sangrientos sucesos del reinado de Felipe IV, Cataluña estaba en una de les depresiones de su camino. El mismo Ros no dice que los grandes señores de entonces tan ilustres en prosapia como los castellanos, no pasaban en sus rentas de seis mil ducados. Y andando en el tiempo, en el siglo XIX, Cataluña torna a esplender como en sus mejores épocas.

«…a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Y así terminará cordialmente el desasosiego de 400 años»

Una historia de siete o más siglos; en esa historia, cuatro centurias de inquietud, De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. Se ha hecho todo lo que se ha podido, por parte de Cataluña y por parte de España, para evitar la inquietud de unos y la preocupación de otros, y no se ha podido. No se ha podido en cuatro siglos y no se podría en otros cuatro. Ya es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. ¡Que acabe la fiebre de cuatro siglos! Todo debe hacerse con elegancia y pulcritud. Vamos a ver si esta Cámara, en que hay quienes quieren hacer el jabalí y lo que hacen es otra cosa; si esta Cámara, en que los jóvenes se muestran tan ufanos de su juventud, flor de un día, y en que los viejos no saben expresar en qué la edad provecta rivaliza con la moza y aun la vence; si esta Cámara sabe colocarse a la altura de lo que la realidad reclama en este momento histórico para España y para Cataluña. La voz de un transeúnte, que no tiene voto, simple voz de la calle, es la de que a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Con pulcritud y elegancia. Y así terminará cordialmente el desasosiego de cuatrocientos años».

Des d’aquesta descripció de caràcters -prou antagònics, entre el perfil castellà i els trets catalans-, així com també el pensament d’autors principalment de la generació del 1898, recupero aquí la idea de la antiguitat bíblica de David i de Goliat que ens mostra com «l’astúcia sempre sol vèncer la força». Per tant, el temps dirà a l’esdevenidor per quin costat s’inclinarà, finalment, el piu de la balança de tot aquest contenciós entre la prevenció de l’Estat espanyol i el repte de Catalunya.

 

Ve a tomb recuperar una bellíssima plana de Miguel de Cervantes escrita en el Quixot, en què hi deixa constància, prenent Barcelona com a cap i casal de Catalunya, de la seva gent i del seu paisatge.

Fins i tot, el conjunt de l’obra de l’autor posa en evidènciajosé Maria Carrascal la diferenciació hispànica respecte dels catalans en alguns capítols de l’obra. Ja sigui tocant al final de la gran novel·la de cavalleria, precisament a la platja del barri de la Barceloneta en què el protagonista es vençut pel “Caballero de la Blanca Luna”, i a on Cervantes posa punt i final a les fantasioses  aventures del “Caballero andante”, ja sigui també en la referència a l’estada agitada i impresionant del Quixot a Barcelona, o bé quan l’autor cervantí, en el Capítol LXXII de la segona part, li’n regala a la ciutat comtal el millor i elogiós spot publicitari que mai hagués pogut somniar aquesta urbs liberal i creativa, oberta al mar de la mediterrània:

«Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto».

 

José María Carrascal, escriptor i periodista, de línia conservadora i gens dubtós de frivolitats independentistes, a l’any de 1978 escriu en el diari «ABC» un article sota el títol «Catalanizar España» que, traslladat als nostres dies, ens serveix d’interès històrico-social pel seu contingut. L’article diu així:

Quin en serà el futur de Catalunya…? L’esdevenidor ignot i sotmès també a moltes variables circumstancials i imputs de tota mena pronunciarà un dia el veredicte resolutiu que, més d’hora que tard, quedarà imprès en els “Anals de la Història”…

 

 

 

 

5.3. UN SANT JORDI AMB ROSES VERMELLES PER LA TRADICIÓ, GROGUES CONTRA LA REPRESSIÓ, LES PAPERERES BEN PLENES AL CARRER I, SOBRETOT, CAP PAPER PER TERRA…

 

 

Mentrestant la Diada de Sant Jordi surt festiva pels carrers engalanats de primavera esclatant -curulls de roses vermelles per la tradició i aquest any de grogues, a més a més, per la repressió i llibres i més llibres a vessar-, en un cridaner contrast de pancartes punyents i domassos als balcons, demanant la “Llibertat presos polítics”, el formigueig de tanta gent bellugant-se d’aquí a allí i empentant-se suaument per transitar…, corre de boca en boca l’estupefacció de com és possible haver construït un auto de processament tan maximalista, per part de les exigències de la Fiscalia de l’Estat espanyol i la instrucció impertorbable i maldestrament cnstruïda per la judicatura del Tribunal Suprem, contra la causa del procés independentista, contra els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, els càrrecs de confiança, els administratius públics, els alcaldes de ciutats i pobles, els líders d’associacions socials, els CDR i, malauradament, alguna de la gent del voluntariat popular.

 

Una escalada sense aturador, que quasi bé podríem dir-ne de progressió geomètrica, arriba als confins de l’atzucac -i ves a saber si, com una eina bumerang, tot aquest despropòsit judicial, no es tornarà en contra dels qui presumptament han arribat als  presumptes límits de la prevaricació-, en considerar que, des de la infracció d’una possible desobediència al Tribunal Constitucional -recordem que promoure un referèndum a l’Estat espanyol no constitueix cap delicte en el Codi penal espanyol-, s’ha pretès conformar una estructura, els delictes exorbitants de la qual, comportarien la duresa d’un càstig de privació de llibertat manifest:

 

– Per una part, parlem dels delictes de sedició i de rebel·lió que, sota una falsa base d’odi (recordem, en tot cas, el “a por ellos” ignominiós dels agents de l’autoritat quan acomiadaven els que havien d’exercir la força brutav de l’1-O), de tumult i de violència (fem memòria que si hagués hagut més policies per reprimir l’1-O, com diu el TS en una recent interlocutòria, s’hagués produït una “massacre”, la qual cosa també ens mostra que, si no hi hagués hagut policia, tampoc no hagués existit violència).

 

– Per altra banda, en referència al delicte de malversació, ens introduïm en un conflicte on la investigació de la Guàrdia Civil, en referència al pressumpte malbaratament de cabals públics per a l’organització del Referèndum, presentada al Jutge instructor amb el sostre de quasi dos milions d’euros de dispendi, no concorda amb les declaracions de la hisenda pública espanyola que afirma un cost zero de malversació, perquè el Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya ja estava vigilada molt abans  i intervinguda formalment, d’acord amb les notícies de què es disposen fins al moment present.

 

A tot això i entretant, a Soto del Real, a Alcalà Meco, a Estremera -i fins fa poc a Neumünster- hi ha presoners polítics en presó provisional sense fiança injustament castigats i a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa gent nostra exiliada que -dit sigui de pas- malda per publicitar internacionalment l’estropell antidemocràtic de l’Estat espanyol. Investigacions, citacions i imputacions es van succeint a dojo com una gota malaia. Sense oblidar, com a novetat estrafolària, la recerca dels (C)omités (D)efensa (R)epública pels quatre vents territorials, per aplicar-los un delicte de terrorisme -en base a l’albur interpretatiu dels articles 571-580, sorgits del Codi penal espanyol i perversament modificats en una posterior reforma exprés a l’any 2015 pel PP i PSOE-, d’acord amb aquella ascensió o cursa imparable que pretén buidar alguns delictes del seu contingut per omplir-los amb el nom d’un altre, com és el cas de transformar un delicte d’ordre públic amb l’equiparació d’un delicte de terrorisme, banalitzar-lo per criminalitzar el procés independentista i caracteritzar-lo com si tot el procés fos un enutjós esclat permanent de violència que perdura en el temps present i l’espai geogràfic.

 

I mentrestant,  ben enjogassats o senzillament preocupats, ens entretenim amb els afers casolans de les coses puntuals de cada dia, amb la ginesta ja florida i d’agredolç olor com els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat, relliguem el pom de roses acolorides amb els llaços grocs al descobert tant plens de significat.

És curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color groc. La Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc resulta inimaginable encara que el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat… 

Per altra banda, també hem de seguir comprant llibres per saber-ne més i així endinsar-nos i bussejar en les aigües d’una reflexió més acurada de tot plegat. I, entre l’exageració d’uns, la moderació d’uns altres, la negació d’uns pocs ben peculiars i les raons de tots plegats, cal també seguir amatents, amb prou mirament i cura, els fils que mouen la història i atalaiar -tot sotjant sotjant- què passa al nostre exterior per:

– Explorar el criteri amb què la judicatura alemanya, belga, escocesa i suïssa es pronunciarà, en el temps, sobre l’ordre de detenció cursada per als qui -per a nosaltres- són exiliats i se’ls demana l’extradició. De moment, i en un document de setze folis signat pels magistrats alemanys Probst, Holsmann i Schiemann, de l’Audiència Regional Superior d’Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya, argumenten els motius pels quals es denega l’acusació de rebel·lió, tot i que el TS espanyol hagi qüestionat la interpretació.

 

– Esperar les resolucions del Comitè de Drets Humans de l’ONU, on el President del Parlament -Roger Torrent- s’hi ha adreçat personalment en aquests darrers dies, abans de la festa de Sant Jordi, per “traslladar-los la preocupant situació de Catalunya, demanar-los una implicació internacional per a la defensa dels drets vulnerats -davant de la negativa a què, persones elegides democràticament, hagin pogut presentar-se com a candidats a la Presidència de la Generalitat- i trobar una complicitat efectiva perquè se’n pugui generar un marc d’actuació que permeti una solució política al conflicte actual”.

– I pel que fa a la formació d’un nou Govern de la Generalitat…? Malgrat que el dia 22 de maig s’exhaureix el termini per investir President, la qual cosa de no fer-se, automàticament en  quedarien convocades unes noves eleccions, mentretant s’està estudiant la manera de proposar novament a Carles Puigdemont en un pla D, després d’haver quedat avortat els el pla A (Carles Puigdemont, que no se li va permetre una investidura a distància), el pla B (Jordi Sánchez, que el jutge instructor va impedirne la sortida de la presó i el pla C (Jordi Turull, que el dia abans de la investidura en segona volta, va ser reclòs a la peresó novament). Alguns analistes opinen que «tot el que ha passat en l’últim mig any, des dels empresonaments a l’engròs, fins a la dèria pel color groc, des del corró inhumnà del jutge instructor Pablo Llarena fins a la indecent manipulació mediàtica, fins a sentir-nos dir que som violents i terroristes…, una majoria absoluta, fins i tot més folgada en unes noves eleccions, seria possible.

 

L’ESDEVENIMENT D’UNA VOTACIÓ FESTIVA DE CARA A LA PREGUNTA AFIRMATIVA O NEGATIVA SOBRE UN  REFERÈNDUM DETERMINATIU FIXAT PER A L’1-OCTUBRE DE 2017, TOT I QUE SUSPÈS PER AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL, AMB LA PREGUNTA BEN CLARA, «VOL QUE CATALUNYA SIGUI UN ESTAT INDEPENDENT EN FORMA DE REPÚBLICA…?» I QUE VA REGISTRAR UN RESULTAT POSITIU DE MÉS DE DOS MILIONS DE VOTS, CORRESPONENTS AL 43,03% DEL CENS I AMB EL 90,18% DE VOTS AFIRMATIUS, QUEDARÀ ESCULPIDA EN PEDRA I EN EL MEMORIAL DE LA HISTÒRIA PER A LA CONSIDERACIÓ DE LES GENERACIONS FUTURES…

L’ACTUACIÓ DE LES FORCES DE SEGURETAT INSTAL·LADES EN VAIXELLS A L’EXTREM PORTUARI DE BARCELONA I DE TARRAGONA -llegeixi’s la comparació dels vaixells amb el “Cavall de Troia” de l’Eneida com un recurs metafòric ben trobat-, I ESPERONADES PER L’ODIOSA CRIDÒRIA EIXORDADORA D’AQUELL «A POR ELLOS, OÈ, OÈ…!», ROMANDRÀ CISELLADA EN PEDRA, PERQUÈ LES GENERACIONS FUTURES SEGUEIXIN ESSENT TESTIMONIATGE DEL QUE VA SER CAPAÇ L’ESTAT ESPANYOL, EN UN 1-O DE 2017, AMB EL DESFERMAMENT D’UNA VIOLÈNCIA DESPROPORCIONADA PER SEGRESTAR UNES URNES COSTODIADES PER LA SOCIETAT POPULAR, QUE EL CNI NO VA PODER REQUISAR D’ANTUVI, i QUE COMPTABILITZÀ MÉS D’UN MILER DE FERITS CIVILS I UNES DESENES D’AGENTS DE L’AUTORITAT REPRESSORA…