por LA GUERRA DELS LLAÇOS GROCS, COM A SÍMBOL DE LLIBERTAT PER ALS EMPRESONATS DEL PROCÉS, COM EXPRESSIÓ DE LLIBERTAT DELS QUI ELS PORTEN O ELS POSEN I EL CONTRAST AGRESSIU DEL QUI NO ELS PERMETEN O ELS TREUEN
LA GUERRA DELS LLAÇOS GROCS, COM A SÍMBOL DE LLIBERTAT PER ALS EMPRESONATS DEL PROCÉS, COM EXPRESSIÓ DE LLIBERTAT DELS QUI ELS PORTEN O ELS POSEN I EL CONTRAST AGRESSIU DEL QUI NO ELS PERMETEN O ELS TREUEN
1. L’ORIGEN DELS LLAÇOS GROCS
La significació dels llaços grocs és diversa. Pobles diversos –Alemanya, Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Indonèsia, Itàlia, Japó, Singapur, La Xina.., fins i tot la Catalunya de 1704 i la del 2014-2018-, li han assignat simbolismes diferents. En aquest moment històric que vivim a Catalunya, la significació al·legòrica més encertada crec que és la que procedeix del Estats Units d’Amèrica.
Efectivament:
L’any 1973, el grup Dawn i el cantant Tony Orlando editaren la cançó “Tie a Yellow Ribbon Round the Old Oak tree Dawn». La cinta groga prenia la significació de la melangia vers una persona estimada i absent, esdevingué força popular als EEUU. La cançó, doncs, que es pot escoltar traduïda, està inspirada en un soldat que torna o un pres que surt de la presó.
Posteriorment, durant la crisi entre EEUU i l’Iran (1979), el llaç groc fou usat com a distintiu en suport als ostatges estatunidencs en el marc de la campanya “Tie A Yellow Ribbon” (Lliga un llaç groc), que promovia lligar cintes grogues al voltant dels arbres als espais públics. Durant la Guerra del Golf contra l’Iraq (1990) els llaços grocs es feren servir en suport a l’exèrcit dels EEUU. Però aquesta vegada no només en forma de cintes lligades als arbres sinó en moltes altres formes.
2. EL LLAÇ GROC FA ESTADA PELS INDRETS DE CATALUNYA I EN EL COR DE MOLTA GENT
El 16 d’octubre de 2017, dia en el qual van ser empresonats Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van demanar fer ús de llaços grocs per demanar l’alliberament dels presos polítics catalans. D’ençà que se’n promou l’ús hi ha hagut diversos actes reivindicatius on s’han fet servir en diferents modalitats i formats, incloent-hi petits llaços per portar a la roba, llaços gegants desplegats en llocs públics, cadires buides amb un llaç groc o gent agrupada en forma de llaç en concentracions i d’altres.
El llaç groc s’imposa. És una protesta directa, silenciosa, assenyada i prudent que s’escampa amb la mateixa naturalitat que trobem natural estar indignats perquè hi hagi presos polítics. El llaç és un senyal contra la injustícia i a favor de la llibertat. De fet, portar un llaç groc, penjar-lo al balcó o posar-lo a un espai públic només significa un acte de democràcia: demanar la llibertat per a uns presos de consciencia i la fi de l’actitud repressora dels Governs d’Espanya. Catalunya és un país d’acollida, obert al món i pacífic. Demana diàleg i poder decidir el seu futur. Res a dir…? Només que els qui treuen els llaços o els arranquen, no només no respecten la llibertat dels altres, sinó que la impedeixen. I, en adquirir combativament el trofeu groc de la seva captura, mínimament els hauria de posar ben vermells.
3. ERA PREVISIBLE A CASA NOSTRA QUE ELS LLAÇOS GROCS DESFERMESSIN TANT D’ENRENOU…?
UNA REFLEXIÓ PERSONAL SOBRE EL CRITERI DE LA FISCAL GENERAL DE L’ESTAT ESPANYOL I ALGUNES ALTRES CONSIDERACIONS SOBRE EL MATEIX…
3.1. Una «guerra de llaços grocs» o una «guerrilla contra els llaços grocs»…?
L’important volada que ha agafat, dins de la variada temàtica que el procés independentista ofereix, m’obliga a destacar-ne un comentari sobre els llaços grocs i les conseqüències que els envolten, en un intent de relligar, a manera de resum, el tarannà sofert durant aquest estiu de 2018 en aquest aspecte. Som a trenta-u d’agost i, atès que haurem de recol·lectar molts altres temes en aquest setembre entrant i proper a la tardor, m’és plaent deixar constància pel que fa a una simbologia que, pacífica d’entrada, ha anat desenvolupant-se en problemàtica que en aquest momnent caldrà discernir.
Efectivament. Durant els mesos d’aquest estiu “la guerra dels llaços grocs” ha anat en augment i arribem al final d’agost, abans que comenci el curs polític i escolar, amb confrontacions que els titulars dels diaris i mitjans de comunicació redacten i informen en els termes següents:
Ciutadans, els llaços grocs i com recuperar el protagonisme
Versions contradictòries sobre l’agressió a una dona que retirava llaços grocs
Aquestes informacions «ut supra» no haurien de ser objecte de comentari, mentrestant hi ha altres problemes de molta més i major consideració com en són l’atur, el deute públic espanyol, les pensions, la corrumpció, les llistes d’espera de la sanitat pública, etc. Si no fós perquè, tant pel desconeixement i llur ignorància sobre els drets i deures de les persones, així com per l’escalada de to que es viu a Catalunya amb la pretensió de voler tatuar sobre la pell de la terra catalana una pigmentació duradera de violència, per part d’alguns partits unionistes, que busquen l’enfrontament.
Tanmateix, potser ha estat exagerat presentar aquest apartat com “La guerra dels llaços grocs…”. Segurament fóra més adient intitular-lo així: “Una guerra contra els llaços grocs”. Però cal matisar, com diu Vicenç Villatoro:
«…perquè hi hagi una guerra cal tenir dos bàndols. I la gen que posa llaços grocs el que està fent és manifestar la seva disconformitat amb una situació considerada injusta: la presó del líders polítics no jutjats i i acusats de delictes com a mínim dubtosos. I aquesta disconformitat l’expressen a través d’una acció indiscutiblement pacífica que és això: posar llaços grocs. Ni retiren simbologia aliena ni arranquen ni cremem res. Per tant, no es pot parlar de guerra de llaços. El que sembla que hi ha és una guerrilla contra els llaços, amb escamots organitzats per arrancar els símbols que els desagraden… No hi ha una guerra. Hi ha una protesta reprimida per part de qui li agrada la sensació adrenalítica d’estar en guerra».
3.2. Desafortunades declaracions de la Fiscal general de l’Estat espanyol sobre la llibertat d’expressió 
Certament, segons el meu parer, han estat desafortunades les declaracions de la fiscal general de l’Estat –Maria José Segarra– quan afirma que:
«Ni treure ni posar llaços grocs és cap delicte, perquè són formes de la «llibertat d’expressió»…»
No és possible posar al mateix sac i donar la mateixa importància tant al fet de “treure” com el de “posar” la simbologia en qüestió. Una simbologia pacífica de solidaritat amb els presos polítics, una manera de mostrar el rebuig al fet que hi hagi persones empresonades per les seves idees. I més en saber que els qui arranquen llaços ho solen fer de nit, tapats, amb granotes blanques o vestits de desinfectació i amb estris punxants. Un partit polític -C’s- promou, des del meu punt de vista, una campanya intolerable per treure els llaços, però en el cas d’al·legar que aquells símbols atempten contra les seves idees, bé poden fer una altra cosa en lloc de treure’ls: posar els seus propis símbols. Si l’estelada no els agrada, poden penjar una bandera espanyola, si no els agrada un llaç de color groc poden pintar-ne un altre de taronja al costat o de qualsevol altre color i, si no els agrada una pancarta a favor dels presos polítics, poden posar-ne una altra que serà respectada. I, per exemple, digui:
“Polítics presos per atemptar contra la Constitució”.
Segons la lògica de la Fiscal general de l’Estat, si jo em resisteixo a deixar que algú estripi el meu cartell o que em retiri el llaç que he lligat, qui ataca la llibertat d’expressió sóc jo i l’altre/a és la víctima. Però hem de convenir que el dret d’expressió de qui està en contra d’un missatge o símbol no pot passar mai per “impedir” que es divulgui, sinó només “exposar” també lliurament la seva opinió.
Un tema basal és la distinció que hauríem de fer entre els espais públics institucionals i els espais públics no institucionals. El dret d’expressió al espais públics no institucionals requereixen també una regulació i, en conseqüència, els permisos convenients per utilitzar-los. De fet, l’espai públic no institucional no és un espai neutral, sinó un espai eminentment participatiu. Tanmateix, per evitar-ne la saturació i la degradació d’aquest espai cal, si l’autoritat reguladora no creu convenient, posar-li’n límits raonables quan s’escaigui: tant als llocs, com al temps d’utilització en referència a l’exposició, per exemple, dels cartells, pancartes i altres elements utilitzats, sigui en la propaganda electoral o comercial. Es tracta d’una qüestió de civilitat. Però sempre posant atenció en haver de prohibir tots aquells missatges o símbols que incitin a la violència.
I per això ens preguntem, com ha fet la Fiscal general de l’Estat en donar cobertura legal als actes potenciats dels qui treuen o arranquen llaços grocs, si no veiem com d’aquesta manera de procedir es dóna via lliure i cobertura a la provocació i a possibles enfrontaments en la societat, en general, o a la catalana en particular. Posar i treure. És el mateix…? Un exemple contundent ens pot servir d’orientació. De la mateixa manera que un cartell electoral cal respectar-lo i no entra en la bonhomia del bon fer enganxar-ne a sobre una altre de contrari, així també passa amb els llaços: en tot cas, posar-ne d’altres al constat. El civisme, el bon gust, l’ètica, el respecte a l’altri, la pròpia estètica…, exigeixen unes conductes més depurades i refinadades que el mer compliment de la llei.
Igual que passa amb altres símbols de causes socials, polítiques, religioses o de propaganda als carrers-des de la bandera dels colors de l’arc de Sant Martí a les creus cristianes-, no tothom hi està d’acord, però les veiem a l’espai públic perquè reflecteixen el valor i el dret a la llibertat d’expressió. I en tot això, hi ha un consens tàcit de sentit comú en respectar qualsevol simbologia del caire que sigui, però que no estigui contaminada dels virus de la violència o de la censura.
I què podem dir de les balconades de les façanes dels edificis…? Els balcons i façanes són un espai privat…? No del tot, perquè cada Ajuntament ha dictat la seva normativa regulatòria. Si no hi fós, s’hi podria estendre la bugada o posar-hi els tendals del color que volguéssim. Però s’hi pengen banderes i s’hi relliguem llaços grocs de la mateixa manera que per raons d’ideologia política, de preservació mediambiental o de salvaguarda de la convivència uns hi estan a favor i altres en contra. Tot brolla amb força i contundència i s’esvaeix paulatinament o de cop segons les vivències del moment històric de la societat. La guerra o guerrilla dels llaços grocs acabarà quan s’alliberin els empresonats. Mentrestant, la solució resulta complexa i l’arribar al “saber estar i conviure” depèn del raonament intel·ligent sobre en què consisteix realment la llibertat d’expressió, el respecte als altres i de la voluntat de construir positivament la societat i no maldar per destruir-la.
3.3. Les dues cares del Dret a la Llibertat d’expressió
La salut d’una democràcia es mesura segons la qualitat i el respecte a la Llibertat d’expressió. Tanmateix, cal adonar-se que la llibertat d’expressió té dues cares: el dret de cada persona a expressar lliurament les seves idees i el dret a no ser molestat per causa de les seves opinions d’acord amb l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans:
Article 19
Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.
Quan la Fiscal de l’Estat espanyol diu que és tan legítim posar llaços grocs a l’espai públic com treure’ls, està obviant la segona part de la Declaració Universal dels Drets Humans i està legitimant la repressió.
El llaç groc expressa el desig d’un gran nombre de persones que reivindiquen l’alliberament dels presos civils i polítics, que encara no han estat jutjats i que romanen a les presons. Albert Rivera, president d’un partit polític i Inés Arrimadas, presidenta a Catalunya del mateix partit –C’s-, haurien de saber que posar llaços grocs o de qulasevol altre color és un dret i que treure’ls no és un dret, és no respectar la llibertat d’expressió. En tot cas, la tolerància hauria de ser l’actitud de qui vol i ha de respectar la llibertat d’expressió aliena.
Escriu el filòsof Josep Maria Terricabras:
«Quan un té un DRET, els altres tenen el DEURE de respectar-lo. Si penjar llaçós grocs és un dret, els discrepants també poden penjar els llaços que vulguin, però no poden, en cap cas, arrencar els altres, perquè llavors no respectarien aquell dret, sinó que el trepitjarien.
Afirmar que si un té un dret a penjar.ne, un altre té dret a despenjar-lo és no haver entès què és un dret»
Les excuses o arguments que se sol posar a aquesta qüestió del tira i afluixa de “posar-treure” són, certament, de caire preconstitucional. Efectivament:
- En referència a la neutralitat de l’espai públic: tot i que ja n’hem parlat, si aquest n’és un argument, cal treure del carrer tota la publicitat, els símbols religiosos, els rètols de les botigues i, fins i tot, les indicacions que conviden a visitar uns museus o no altres…o les mateixes senyalitzacions de la via pública…
- Quant a l’aspecte higiènic i estètic: caldria netejar constantment els carrers i places de tot allò que embruta el terra o estorba el caminar: fulles dels arbres, paperassa, excrements d’animals, senyalitzacions viàries, mobiliari urbà, dipòsits d’escombraries…
- Pel que fa a una argumentació més contundent: perquè personalment i col·lectiva “ens dona la real gana”…, i de continuar amb aquestes argumentacions, aviat veurem gent dedicant-se a retirar dels quioscos diaris i llibres de les llibreries…
Els llaços grocs expressen el sentiment individual i col·lectiu que els presos polítics són innocents. Tant la Constitució espanyola com la Declaració Universal dels Drets Humans recullen el dret a la presumpció d’innocència fins que no es demostri el contrari en un judici just. L’Estat espanayol i alguns partits, avalant la retirada de llaços grocs, van en contra de la Constitució que tant defensen. Estant promovent un nou ordre de dret insconstitucional: el dret a la repressió…!
1.4. En democràcia «Pluralitat versus neutralitat» dels espais públics. No només la de places i carrers, sinó també, per extensió, a tots els mitjans de comunicació
- S’arriben a fer tertúlies sobre la independència sense independentistes…
- La periodista d’un xou matinal es vanta d’haver donat un cop de gràcia al procès català per haver capturat indiscretament uns whatsapps amb el zoom de la càmera…
- Es nega emetre un documental que compromet el Ministeri de l’Interior i les seves cabaloses clavegueres…
- … / …
Per això ara ens entretindrem, en el següent apartat, sobre els mitjans de comunicació, principalment pel que fa referència a la premsa escrita o digital. Se’n fa necessari, per tal d’alleugerir-nos de la insuportable saturació de parcial i desdibuixada:
«Pluralitat democràtica versus Neutralitat partidista»
3.5. El sentit comú
.
.
Llegeixo un article d’en Jordi Barbeta i l’exposo en aquestes planes virtuals com a paradigme del sentit comú:
“L’amic i, tanmateix, company periodista Joaquim Coca em va fer arribar un whatsapp que deia el següent:
- No és el mateix plantar flors que arrencar-les.
- No és el mateix fer un dibuix que estripar-lo.
- No és el mateix construir un castell de sorra que trepitjar-lo.
- No és el mateix posar un llaç groc que arrencar-lo.
- No és el mateix la llibertat d’expressió que l’intent d’impedir-la.
Em va semblar una reflexió encertada i com que vaig entendre que es tractava de fer-la córrer, vaig fer-ne un copy and paste i la vaig piular.
Em va semblar oportú donat que el mateix dia la nova Fiscal general de l’Estat, María José Segarra, havia declarat que «tan lícito es publicitar una opinión ideológica, como manifestar una opinión contraria retirando material que se ha depositado».
La meva sorpresa va ser la repercussió del tuit. En el moment d’escriure aquest article, el tuit havia generat 347.145 impressions, amb 13.836 «m’agrada» i 8.154 retuits. Com que hi va haver molta gent que em felicitava, vaig aclarir en una segona piulada que jo no era l’autor del text, a qui no tinc el gust de conèixer i aprofito per, des d’aquí, felicitar-la o felicitar-lo i agrair-li la seva agudesa.
De seguida vaig pensar que després de les declaracions de la fiscal general, tenia sentit divulgar aquella reflexió en castellà, que ara mateix ja ha generat 83.316 impressions.
Reconec que, d’entrada, em va satisfer el feedback generat per aquelles frases tan carregades de sentit, però ben mirat és una constatació de la situació anòmala en la qual ens trobem encallats. Que no és el mateix fer un dibuix que estripar-lo, que no és el mateix fer que desfer, és una obvietat i el fet que ens emocionem quan algú expressa quelcom tan evident és inaudit.
Es pot entendre que hi hagi qui no vulgui la independència de Catalunya, però el llaç groc no és una reivindicació independentista sinó una demanda democràtica. Només reclama la llibertat de persones empresonades que, almenys segons un tribunal alemany, no poden ser acusades dels delictes que se’ls imputen i per tant no es compleixen els requisits perquè pateixin la presó preventiva que estan suportant.
Demanar la llibertat de presos de qualsevol condició per les raons que siguin sempre ha tingut un component pietós i/o humanitari. El fenomen que no té precedents és la mobilització contra la gent que demana llibertat i encara més insòlit és que es pretengui presentar-ho com una causa tan noble i legítima com qualsevol altra.
És des d’aquest punt de vista que la posició de la nova fiscal general de l’Estat legitimant l’acció dels escamots de Ciutadans en connivència amb l’extrema dreta resulta descoratjadora, sobretot venint d’una persona de trajectòria progressista el nomenament de la qual havia obert enormes esperances.
Els darrers incidents fan témer que el nou govern de Pedro Sánchez està més vigilat/tutelat encara que els d’Adolfo Suárez durant la Transició pels militars. Que un policia agredeixi un periodista o que un guàrdia civil arrenqui llaços grocs i que la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, de llarga trajectòria democràtica, no pugui fer el mínim gest d’autoritat davant l’opinió pública sobre els cossos i forces de seguretat de l’Estat, posa en dubte si mana més ella o l’agressiu policia franquista i els responsables que actuen com a encobridors.
Alguns ingenus pensàvem que el nou president espanyol aprofitaria l’estiu per canviar de política abans que fos massa tard. Que la fiscalia, per apaivagar el conflicte, canviaria les instruccions polítiques que van rebre els seus antecessors nomenats per Mariano Rajoy. De moment, però, la impressió que fan és que estan més pendents dels seus adversaris, els quals estan disposats a fer el que sigui per expulsar-los del govern, que de qui ha fet possible el canvi polític i subministra el suport parlamentari.
Queden pocs dies d’estiu. I arriba setembre, i la Diada, i l’1 d’octubre, i els judicis. Si no han estat capaços de reconduir la situació, això serà una hecatombe”.
3.6. Girant els ulls a la vessant pedagògica de la qüestió
Des del meu passat d’educador se’m fa molt difícil imaginar com podria explicar al meu alumnat adolescent en atribuir el mateix valor el posar un símbol que l’acció d’estripar-lo o arrancar-lo. Suposem que la pissarra sigui un espai «neutral» dins d’una classe (desconec si amb les noves tecnologies encara existeixen pissarres a les aules, tot i que també podem considerar, per a la comparació, una pantalla en què s’hi poden visionar treballs procedents de diversos ordinadors interconnectats). Doncs bé, suposat el permís atorgat per accedir a aquest «espai públic» (pissara o pantalla), no podria comprendre que un/a alumne/a dibuixés un símbol, concebut dins de les bones maneres que la llibertat d’expressió concedeix, i un/a altre/a l’esborrés perquè no li n’agrada…
…No seria menys veritat que una solució salomònica, abans d’esborrar el contingut d’altri, fóra que el professor tracés una línia divisòria a la pissara i n’adjudiqués un espai de la mateixa proporció perquè els/les dos/dues alumnes dibuixessin els seus símbols, potser antagònics…? Doncs, aixó és del que -segons el meu parer- es tracta…!
La llibertat d’expressió abasta una concepció molt àmplia de la realitat. Pràcticament, ens podem trobar, a mode d’exemple, tants casos i tantes situaciones com variada i calidoscòpica n’és el fluxe de la vida humana. Tanmateix, des d’una perspectiva pedagògica que m’interessa especialment, diria que cal educar intensament en uns valors que no es poden negligir:
- El respecte / l’educació / les bones maneres i el bon fer, perquè esdevingui pràctic i eficaç el «saber estar i conviure».
- La tolerància / el comprendre l’altra persona / el posseir capacitat empàtica / el tenir present una regla d’or: «no facis a l’altri el que no vols per a tu mateix».
- El sentit crític / la valoració de tot el que envolta hom sense exclusió / la interpretació el més objectiva possible de la realitat: la recerca d’aquelles propietats filosòfiques trascendentals i universals aplicables a qualsevol ens: «verum, bonum, unum, pulchrum».
El que mai pot entrar dins del concepte de la llibertat d’expressió és l’atemptar contra la integritat de l’altra persona. Per això que s’han de distingir, uns dels altres, els elements següents:
- La veritat, com a actitud de recerca en conformitat amb allò que és, ha estat o serà…, tot superant la ignorància, l’error, els prejudicis, les sospites…
- La mentida, com element que s’ha de depurar o clarificar per ser contrària a la veritat…, a través de la informació adequada, el restabliment de tot el que no s’ajusta a l’objectivitat…
- La provocació, com a dessassossec a combatre i que hom pot patir davant d’una incitació de desafiament o repte…
- L’agressió, com a disposició a lesionar físicament i que mai i per cap motiu s’ha d’admetre i, per tant, correspont a erradicar…
Evidentment, tot allò que es contempla com a delicte, dins del Codi Penal, cal substraure-ho de la llibertat d’extpressió. I, en referència a la moral (compendi de normes tancades d’una doctrina pròpia) i a l’ètica (actituds més generals i obertes de la «ethos» d’una cultura determinada o d’un capteniment particular), convindrem en aplicar el sistema de valors que fornit pel respecte, la tolerància i el sentit crític.
3.7. Una dictadura no pot admetre democràcia, però una democràcia ha de foragitar els elements feixistes
Portant el contingut de les coses més enllà, un brillant article, sota el títol “La dèria de netejar” aparegut a l’ARA de la lletra de Vicenç Villatoro, ens mostra un jocs d’oposicions. “El sec i l’humit. Una breu incursió en territori feixista” és un estudi del discurs polític de Léon Degrelle, que li va servir com a inspiració per a “Les Benignes”. Un dels principals jocs d’oposicions és entre el brut, que és de fet tot allò que és dissident, diferent, que representq l’exercici de la llibertat, iel net, que és l’ordre rígit i eixut, la força… El discurs de Léon Degrelle, i en general el discurs totalitari, es fa servir moltes vegades la paraula «netejar», contra aquells, els dissidents, que «embruten». En algunes de les versions la dissidència no només embruta, sinó que contagia malaltia: llavors, més que «netejar» es parla de «desinfectar». La dissidència embruta, el totalitarisme neteja…
4. EL LLAÇ GROC VE DE LLUNY A CATALUNYA: DELS REGNATS BORBÒNICS DE FELIP V A LA MONARQUIA DE FELIP VI…
Molt interessant: La “guerra contra los lazos amarillos” i, fins i tot, “las discordias entre las familias” ve de molt lluny a Catalunya des del Regnat de Felip V a la Monarquia de Felip VI. I és que Felip V va manar publicar un Ban que castigava amb la duríssima pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc (1705). Efectivament: els llaços grocs que exhibim avui molts catalans no són un símbol nou. Ja se’n veien contra Felip V, atès que la Guerra de Successió a Catalunya portava segellada una forta discòrdia cromàtica: el blau de la Casa de Borbó contra el groc de la Casa d’Àustria.
5. UNA SIMFONIA ORQUETRADA DE GROC AMB LLETRA PINTADA DE PROSA POÈTICA…
I mentrestant, ben enjogassats, senzillament preocupats o també esperançats per tot plegat, ens entretenim en els afers casolans de les coses puntuals -agradables i desagradables- de cada dia, florida la colza groga en els nostres sembrats, amb la ginesta ja ben ufanosa i d’agredolç olor, així com la pluja de les flors de les acàcies que, tot formant catifes grogues arreu dels carrers, ens recorden els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat. És hora, doncs, de relligar la colza dels camp, la ginesta florida dels vorals i les flors grogues de les branques punxegudes de les acàcies dels carrers amb els nostres llaços grocs, tant plens de significat i de dignitat.
És curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color groc. La Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc ens resultaria inimaginable encara que ens el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de tota la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells i altres animals o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat…
