EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ DEL 2010 al 2026. DES D’UNS ENUNCIATS SIGNIFICATIUS EN QUÈ L’ORDRE CRONOLÒGIC DESPLEGA INFORMACIONS I COMENTARIS

por administrador22 octubre, 202622 octubre, 2026

EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ DEL 2010 al 2026. DES D’UNS ENUNCIATS SIGNIFICATIUS EN QUÈ L’ORDRE CRONOLÒGIC DESPLEGA INFORMACIONS I COMENTARIS FINALS

INTRODUCCIÓ

La proposta del títol tracta de presentar un document de síntesi històrica i cronològica del procés català, des del 2010 fins a l’octubre del 2026, que serveixi per cloure i actualitzar els articles que sobre el procés i l’independentisme català he anat escrivint en el web del meu domini.

Crec que convé donar-li a aquest document un enfocament històric, polític, jurídic i institucional, amb una exposició rigorosa dels fets, les dates, les decisions judicials i les diferents interpretacions polítiques. No es tracta únicament de narrar l’1 d’octubre de 2017, sinó d’explicar els antecedents, el desenvolupament del conflicte, les conseqüències i la situació actual.

El document acaba amb una valoració de conjunt:

Què ha aconseguit el moviment independentista,
Quins objectius no ha assolit,
Com han evolucionat les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol i…
Quins interrogants continuen oberts.

1. GRANS MANIFESTACIONS A FAVOR DE LA INDEPENDÀNCIA DE CATALUNYA DES DEL 2010 FINS A LA 2026

Les manifestacions independentistes a Catalunya entre el 2010 i el 2026 representen un dels cicles de mobilització ciutadana més massius, sostinguts i determinants de la història contemporània d’Europa. Organitzades principalment per la societat civil -amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’AMI al capdavant-, aquestes marxes van passar d’exigir el dret a decidir a reclamar la independència i, posteriorment, a gestionar la frustració i la desmobilització política.

Recordem cadascuna de les mobilitzacions efectuades amb tot tipus de preparatius i viscudes amb ànim joiós i plenament esperançat:

2010 — La sentència sobre l’Estatut. El Tribunal Constitucional dicta la Sentència 31/2010, que anul·la o interpreta restrictivament diversos preceptes de l’Estatut d’autonomia aprovat el 2006. El 10 de juliol, una gran manifestació a Barcelona, sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», expressa el rebuig a la sentència. Aquest episodi es considera un dels antecedents immediats del procés sobiranista.

La llavor — «Som una nació. Nosaltres decidim»

Data: 10 de juliol de 2010.
Context: Resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que retallava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006.
Valoració: Va ser el punt de flexió històric. Encara que encapçalada per partits catalanistes i autonomistes, la manifestació va desbordar els organitzadors i va fer emergir de manera massiva el sentiment independentista com a alternativa real.

2012 — La Diada de l’11 de setembre. Una mobilització multitudinària convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», situa la independència al centre de l’agenda política. Artur Mas convoca eleccions anticipades.

El punt d’inici massiu — «Catalunya, nou estat d’Europa»

Data: 11 de setembre de 2012 (Barcelona).
Valoració: Primera gran manifestació obertament independentista per la Diada. Més d’un milió de persones van omplir el centre de Barcelona, accelerant el viratge sobiranista del govern de Artur Mas i el canvi de paradigma polític.

2013 — La Via Catalana. Una cadena humana travessa Catalunya de nord a sud per reclamar la independència i el dret a decidir.

«La Via Catalana»

Data: 11 de setembre de 2013.
Format: Una cadena humana de 400 km des del Pertús fins a Alcanar.
Valoració: Una demostració organitzativa i logística sense precedents a Europa. Va internacionalitzar el conflicte i va consolidar l’ANC com el motor social del moviment.

2014 — La V de Barcelona. Milions de participants, segons les estimacions dels organitzadors, omplen l’avinguda Diagonal i la Gran Via. El 9 de novembre se celebra el procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya, malgrat la suspensió judicial.

«La V de Barcelona (11-S) i la participació del 9-N»

Data: 11 de setembre de 2014.
Format: Un mosaic gegant formant una «V» (de Victòria i Votar) a la Diagonal i la Gran Via de Barcelona.
Valoració: Gran èxit visual i simbòlic a pocs mesos de la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014.

2015 — Les eleccions del 27 de setembre. Les candidatures independentistes obtenen majoria absoluta d’escons al Parlament, però no de vots populars. La independència es converteix en l’eix principal de la legislatura.

«La Via Lliure cap a la República Catalana»

Data: 11 de setembre de 2015 (Avinguda Meridiana, Barcelona).
Valoració: Entrada directa a la campanya de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, demostrant que el moviment mantenia el múscul carrerer.

2016 — La consolidació del full de ruta. Carles Puigdemont, investit president de la Generalitat, continua l’estratègia de celebrar un referèndum d’independència.

«A punt» — La descentralització

Data: 11 de setembre de 2016 (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Salt).
Valoració: Moció de confiança i reestructuració del calendari cap a un referèndum d’autodeterminació vinculant.

2017 — Mobilitzacions i referèndum. Les manifestacions de l’11 de setembre i les concentracions davant dels col·legis electorals durant l’1 d’octubre evidencien la gran capacitat de mobilització del moviment. Al mateix temps, creix la confrontació amb les institucions de l’Estat.

La diada del Referèndum i la tardor de la tardor calenta

Dates clau:
- 11 de setembre: La Diada de la Diada («La Diada del Sí»).
- 20 de setembre: Protestes davant la Conselleria d’Economia per les operacions policials (fets que van dur a la presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez).
- 1 d’octubre: Resistència pacífica als col·legis electorals durant el Referèndum.
- 3 d’octubre: Vaga general i aturada de país.
Valoració: El pic màxim de mobilització, tensió política i confrontació directa amb l’Estat. L’1 i el 3 d’octubre van marcar el clímax històric del moviment sobiranista.

2018–2019 — Presos, exiliats i protestes. Les manifestacions reclamen l’alliberament dels dirigents empresonats i denuncien el que els convocants consideren repressió política. L’octubre de 2019, després de la sentència del Tribunal Suprem, hi ha noves mobilitzacions, ocupacions de l’aeroport i episodis de violència als carrers.

Protestes antirepressives i la resposta a la Sentència

Dates clau:
- Diades del 2018 i 2019.
- Tsunami Democràtic (octubre de 2019): Ocupació de l’Aeroport del Prat, tall de la Jonquera i Marxes per la Llibertat.
Valoració: Transició cap a la protesta antirepressiva per la presó dels líders polítics i socials. El 2019 va destacar per un canvi de tàctica cap a accions de desobediència civil no-violenta ràpida (Tsunami) i episodis d’enfrontaments de carrer urbans.

2020–2022: Pandèmia, divisió i la desmobilització

Context: L’impacte de la COVID-19 (2020-2021) i la divisió estratègica entre els partits independentistes (ERC, Junts i CUP).
Valoració: Fase de desgast i esgotament. Les manifestacions de la Diada van passar a ser més xicotetes i van començar a reflectir el malestar de les bases contra els mateixos partits sobiranistes.

2020–2023 — Descens de la mobilització i divisió estratègica. La pandèmia, les diferències entre ERC i Junts i el debat sobre el diàleg amb el Govern espanyol dificulten una estratègia independentista comuna. Les Diades continuen sent espais de reivindicació, però amb participació variable.

2023–2026: La nova etapa i la descentralització

Context: Concessió de l’Amnistia (2024), canvi de govern a la Generalitat i reconfiguració del moviment social.
Diades descentralitzades (2024-2026): Mobilitzacions en múltiples ciutats (com Barcelona, Girona i Amposta) sota lemes centrats en la llengua, el servei públic i la reconstrucció de la unitat.
Valoració: Un cicle de reconstrucció i redefinició. L’assistència s’ha estabilitzat en xifres més modestes respecte al quinquenni 2012-2017, però manté un nucli dur actiu que orienta les reaccions cap a la defensa lingüística i la gestió quotidiana del sobiranisme.

2024 — Manifestacions al voltant de l’amnistia. La llei genera mobilitzacions favorables a la reconciliació i contràries a la mesura. El retorn de Carles Puigdemont a Barcelona el 8 d’agost, durant la investidura de Salvador Illa, és breu: Puigdemont torna a marxar a l’estranger.

2025–octubre de 2026 — Nova etapa. El debat es desplaça progressivament cap a l’aplicació judicial de l’amnistia, la normalització institucional, el finançament, l’autogovern i les perspectives de l’independentisme. Les mobilitzacions ja no tenen la mateixa centralitat que durant el període 2012–2019.

Valoració: les grans manifestacions van transformar profundament la política catalana, però la capacitat de mobilització no es va traduir en una majoria social inequívoca favorable a la independència ni en el reconeixement internacional d’un nou Estat.

Valoració global del moviment (Anàlisi sintètica)

Etapa	Període	Característica principal	Valoració general
Gènesi i Ascens	2010 – 2013	De l’autonomisme a l’independentisme de masses.	Èxit de coordinació civil i transversalitat social.
Clímax i Confrontació	2014 – 2017	Institucionalització de la demanda (9-N i 1-O).	Màxima capacitat d’incidència política i ressò internacional.
Resistència i Ruptura	2018 – 2019	Antirepressió i resposta judicial.	Alta capacitat de resposta social, però inici de la divisió estratègica.
Reflux i Reconfiguració	2020 – 2026	Desmobilització, fragmentació i adaptació.	Normalització institucional i cerca de nous discursos no tan centrats en el curt termini.

Conclusió sobre les manifestacions independentistes entre 2010-2026

El cicle 2010-2026 ha demostrat una capacitat de mobilització inèdita en la història democràtica europea. No obstant això, la manca d’una estratègia política unificada post-2017 i el canvi en el panorama institucional transformaren el moviment: d’una fita massiva anual d’estàndards mil·lionaris a una xarxa de resistència d’abast més reduït, enfocada a la preservació de la llengua i la reconstrucció de les bases sobiranistes.

2. L’1 d’Octubre de 2017: persecució, urnes, votació, resultat votació, declaracions

Setembre de 2017. El Parlament aprova la Llei del referèndum i la Llei de transitorietat jurídica. El Tribunal Constitucional en suspèn l’aplicació. El Govern de la Generalitat, presidit per Carles Puigdemont, continua preparant la votació.

1 d’octubre. El referèndum se celebra malgrat la suspensió judicial. La Policia Nacional i la Guàrdia Civil intervenen en diversos col·legis electorals, amb càrregues policials i nombrosos ferits. El Departament de Salut va comptabilitzar 1.066 persones ateses per les càrregues, una xifra que cal atribuir a la font administrativa i al període de recompte corresponent.

Resultats oficials anunciats pel Govern català

Participació

43,0% / 2.286.217 participants / Vots afirmatius: 90,2% amb 2.044.038 vots / Vots negatius:177.547 / En blanc i nuls: 64.632 dels quals 44.913 blancs i 19.719 nuls

Aquests resultats foren comunicats per la Generalitat. El referèndum no va tenir reconeixement ni homologació com a consulta legal per part de l’Estat espanyol. Les dades no permeten atribuir una opinió sobre la independència a tota la població catalana, perquè una part important del cens no va votar.

3 d’octubre de 2017. Una aturada de país i manifestacions massives denuncien les actuacions policials. El discurs del rei Felip VI del mateix dia 3 critica l’actuació de les autoritats catalanes i demana restablir l’ordre constitucional, fet que genera reaccions molt diferents a Catalunya.

10 d’octubre. Puigdemont anuncia que assumeix el mandat perquè Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república, però en suspèn els efectes per intentar obrir una via de diàleg.

27 d’octubre. El Parlament aprova una resolució per desenvolupar la declaració d’independència. El Govern espanyol, amb el suport del Senat, activa l’article 155 de la Constitució. La declaració no obté reconeixement internacional efectiu ni comporta la consolidació d’un Estat català independent.

Valoració: l’1-O va ser una fita de mobilització política i un episodi de greu confrontació institucional. Cal distingir entre:

La participació ciutadana,
Les actuacions policials,
La legitimitat política que els seus promotors atribuïen al referèndum i
La seva manca de validesa jurídica reconeguda per l’Estat.

3. L’article 155 de la Constitucionalizaré contra declaraciones de la independencia a Catalunya, Empresonament i Emili…Sentencia sobre el judicial de l’1-O de 2017. Manifestaciones i empresonaments

27 d’octubre de 2017 — Aplicació de l’article 155. El Senat autoritza les mesures sol·licitades pel Govern de Mariano Rajoy.

Són cessats Carles Puigdemont i els consellers,
Es dissol el Parlament i
Es convoquen eleccions per al 21 de desembre.

L’Administració de la Generalitat queda sota la intervenció de les autoritats estatals en els termes aprovats.

Finals d’octubre i novembre de 2017 — Empresonaments i sortides a l’estranger:

Carles Puigdemont i diversos consellers es traslladen a Bèlgica.
Altres membres del Govern i dirigents socials són empresonats preventivament.

Entre els empresonats hi ha Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, entre d’altres persones investigades en diferents procediments.

2018 — Continuació de la causa judicial. El Tribunal Suprem manté part de les mesures cautelars i tramita la causa principal. Els dirigents independentistes defensen que la seva actuació responia a un mandat democràtic; les acusacions sostenen que es van vulnerar resolucions judicials i normes constitucionals.

12 de febrer–12 de juny de 2019 — Judici al Tribunal Suprem. Es jutgen dotze dirigents per diversos delictes relacionats amb el procés, entre els quals rebel·lió, sedició i malversació, segons els acusats.

La Fiscalia sosté que els fets tenen una gravetat penal; les defenses qüestionen les acusacions i invoquen drets polítics i fonamentals.

14 d’octubre de 2019 — Sentència 459/2019. El Tribunal Suprem condemna nou dirigents a penes de presó per sedició i, en alguns casos, malversació; els altres tres acusats són condemnats per desobediència sense pena de presó. Les penes més elevades són de:

Tretze anys per a Oriol Junqueras,
Dotze per a Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, i
Nou per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Les protestes posteriors inclouen manifestacions multitudinàries, vagues, ocupacions i incidents violents en alguns punts, especialment a Barcelona.

La sentència es converteix en un dels episodis més controvertits de la història política recent de Catalunya.

2020 — Inhabilitació de Quim Torra. El Tribunal Suprem confirma la condemna del president de la Generalitat per desobediència en relació amb la pancarta de suport als presos polítics penjada al Palau de la Generalitat. Torra és inhabilitat i la legislatura acaba anticipadament.

2021 — Indults. El Govern espanyol presidit per Pedro Sánchez concedeix indults parcials als nou dirigents empresonats. Surten de la presó el juny, però els indults no anul·len les condemnes ni extingeixen les inhabilitacions.

2022 — Reforma del Codi penal. El Govern de coalició del PSOE i Unides Podem impulsa la derogació del delicte de sedició, efectiva a partir de 2023, i modifica el tractament penal de la malversació. La reforma altera el marc jurídic aplicable a determinats fets del procés, sense eliminar automàticament totes les responsabilitats.

Valoració: la via judicial va tancar la possibilitat que els dirigents condemnats exercissin immediatament determinades funcions polítiques, però no va resoldre el conflicte de legitimitat ni el desacord sobre l’autodeterminació. Els indults i les reformes posteriors van obrir una nova fase política.

4. Instancies de dret contra empresonaments i exili tant a nivell español com a les instituciones europees. Resultat. Multes del Tribunal de Comptes

Després de les condemnes, els dirigents afectats, les seves defenses i diverses entitats van recórrer a diferents instàncies. Cal distingir:

Les causes penals,
Les reclamacions de responsabilitat comptable i
Els recursos davant dels tribunals europeus.

El Tribunal Constitucional espanyol: va examinar recursos d’empara contra la sentència i les decisions judicials. En general, no va anul·lar les condemnes per sedició i malversació abans de les reformes posteriors, però va intervenir més endavant en els recursos sobre l’amnistia.

Els Tribunals europeus: els procediments van incloure controvèrsies sobre les euroordres, la immunitat parlamentària europea de Puigdemont i Comín, i les garanties judicials. Les decisions no equivalen a un reconeixement internacional de la independència catalana.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH): els recursos per vulneració de drets s’han de valorar cas per cas. Cal no confondre el TEDH, que pertany al Consell d’Europa, amb el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

El Tribunal de Comptes: ha tramitat reclamacions per les despeses atribuïdes a l’acció exterior de la Generalitat i a determinades actuacions relacionades amb el procés. Les quantitats reclamades, les responsabilitats declarades i les eventuals obligacions individuals no són conceptes equivalent.

La controvèrsia ha afectat exalts càrrecs de la Generalitat i persones vinculades a l’acció exterior. S’han discutit les quantitats reclamades, les garanties dipositades i l’abast de la responsabilitat comptable. La llei d’amnistia també preveu efectes sobre determinades responsabilitats comptables, però la seva aplicació ha depès de les resolucions judicials i del perímetre concret de cada cas.

16 de juliol de 2026 — Decisió del TJUE. En els assumptes C-523/24 i C-666/24, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea declara que el dret de la Unió no s’oposa, en els termes examinats, a la llei espanyola d’amnistia. També precisa límits relacionats amb la tutela judicial i amb el funcionament del procediment prejudicial.

Aquesta resolució és rellevant perquè redueix una de les incerteses jurídiques europees, però no substitueix les decisions que corresponen als tribunals espanyols sobre les persones i les responsabilitats concretes.

Valoració: el conflicte es va internacionalitzar jurídicament, però els resultats han estat desiguals segons el procediment. No és rigorós presentar tots els recursos com si haguessin comportat una condemna d’Espanya per vulnerar drets, ni afirmar que totes les causes o responsabilitats econòmiques han desaparegut.

5. L’amnistia i el seu per què des del governs del PSOE i Diputats del Congrés español, senat

5.1 L’amnistia a Catalunya i el retorn dels exiliats (2010–octubre de 2026)

Per entendre l’aplicació de l’amnistia i el retorn dels dirigents independentistes catalans que van marxar a l’estranger, cal distingir tres qüestions:

Què estableix la llei,
Com l’han aplicat els tribunals i
Quina ha estat la situació dels exiliats.

La idea fonamental és aquesta:

L’amnistia es va aprovar el 2024 per extingir determinades responsabilitats penals, administratives i comptables vinculades al procés independentista català.
Però la seva aplicació no ha estat automàtica ni uniforme: ha generat controvèrsies judicials i recursos que han condicionat la situació de diverses persones.

5.2 Què és l’amnistia i què pretén?

La norma és la Llei orgànica 1/2024, de 10 de juny, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya, publicada al BOE l’11 de juny de 2024.

La llei vol deixar sense efecte determinades responsabilitats derivades dels actes relacionats amb el procés independentista català, dins dels límits temporals i materials que estableix.

Això pot comportar:

L’extinció de la responsabilitat penal pels fets amnistiats.
La finalització de penes o procediments judicials quan legalment correspongui.
L’eliminació de determinades ordres de detenció vinculades a aquests fets.
L’extinció de responsabilitats administratives o comptables que entrin dins de l’àmbit de la llei.

Important: l’amnistia no és una absolució que declari que tots els actes van ser legals. És una mesura legal que impedeix perseguir o sancionar determinats fets perquè han quedat coberts per aquesta norma. Tampoc no cobreix automàticament qualsevol delicte comès per una persona independentista.

5.3 Com ha evolucionat la seva aplicació?

2024

Aprovació i entrada en vigor

La llei entra en vigor el juny. Els jutjats i tribunals han de decidir quines persones i quins fets queden inclosos. Comencen les discrepàncies sobre el seu abast, especialment en relació amb la malversació de fons públics.

2025

El Tribunal Constitucional avala la llei amb matisos

El Tribunal Constitucional valida el nucli de la norma, però això no significa que tots els casos quedin resolts immediatament. Continuen les discrepàncies sobre la interpretació que n’han de fer els tribunals ordinaris.

Juliol 2026

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronuncia

El TJUE considera que el dret de la Unió no impedeix, per si mateix, la llei espanyola d’amnistia, sotmesa a les condicions i límits jurídics aplicables. El pronunciament no resolia automàticament tots els expedients individuals.

6 oct. 2026

Canvi decisiu sobre la malversació

El Tribunal Constitucional estima, per set vots contra cinc, el recurs de Dolors Bassa i estableix un criteri favorable a l’aplicació de l’amnistia a la malversació vinculada al procés. Aquell mateix dia, el jutge Pablo Llarena deixa sense efecte les ordres de detenció contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig.

19 oct. 2026

El Suprem confirma el canvi de criteri per a Puigdemont

El jutge instructor rebutja el recurs de Vox contra l’aixecament de l’ordre de detenció i considera aplicable al cas de Puigdemont la doctrina establerta pel Constitucional. Tot i això, assenyala que encara cal adoptar les resolucions definitives sobre l’extinció de responsabilitats i el sobreseïment que correspongui.

5.4 El retorn dels exiliats: situació a 22 d’octubre de 2026

La notícia més important d’aquest mes és que les condicions judicials per tornar han canviat substancialment, però el retorn de cadascú depèn de la seva situació processal i de les seves decisions personals.

Carles Puigdemont

Ordre de detenció aixecada

Després de viure a Bèlgica des del 2017, té el camí judicial més obert per tornar. El 19 d’octubre el Suprem va confirmar que l’amnistia és aplicable al seu cas pel criteri relatiu a la malversació i va mantenir sense efecte l’ordre nacional de detenció. Tanmateix, el tancament definitiu de la causa encara requereix una resolució judicial. No consta que hagi tornat a Catalunya a data d’avui.

Toni Comín

Ha tornat a Espanya

El 22 d’octubre ha entrat a Espanya per fer els tràmits necessaris per recollir la seva credencial d’eurodiputat. Després ha sortit del país i ha anunciat que preveu tornar a Catalunya el diumenge 25 d’octubre. Per tant, cal distingir aquesta entrada puntual a Espanya del retorn definitiu a Catalunya.

Lluís Puig

Ja ha tornat a Catalunya

El 21 d’octubre va travessar la frontera i va tornar a Catalunya després de nou anys a l’exili. Ho va fer després de l’aixecament de l’ordre de detenció. La causa judicial, però, encara no estava formalment tancada en el moment de la notícia.

Clara Ponsatí

Va tornar a Catalunya el 2023, abans de l’aprovació de l’amnistia, i va afrontar actuacions judicials per la seva situació. El seu cas s’ha de diferenciar del de Puigdemont i Comín, perquè no es troba en la mateixa situació processal.

Marta Rovira

Va tornar a Catalunya el juliol de 2024, després de gairebé sis anys a Suïssa, un cop arxivada la causa del Tribunal Suprem que l’afectava. El seu retorn, per tant, no és una conseqüència directa de les decisions judicials d’octubre de 2026.

I els altres dirigents del procés?

L’amnistia no afecta només els exiliats. També és important per als dirigents que van ser jutjats, condemnats o investigats a Espanya.

Oriol Junqueras: la qüestió de l’amnistia incideix en les conseqüències de la seva condemna, especialment en les inhabilitacions.
Jordi Turull i Raül Romeva: també han estat afectats per la controvèrsia sobre l’aplicació de l’amnistia a la malversació.
Dolors Bassa: el seu recurs va ser decisiu perquè el Tribunal Constitucional establís, el 6 d’octubre de 2026, el criteri favorable a l’amnistia en aquesta qüestió.A més, el Tribunal de Comptes va aplicar l’amnistia el 14 d’octubre a 34 antics càrrecs públics en relació amb les despeses del referèndum de l’1-O i l’activitat exterior de la Generalitat. Això afecta la responsabilitat comptable, que és diferent de la responsabilitat penal.

5.5 Què falta perquè es pugui parlar d’una amnistia completament aplicada?

Hi ha tres qüestions que cal seguir:

Les resolucions judicials definitives: l’aixecament d’una ordre de detenció no equival necessàriament al tancament de tota la causa penal.
Les inhabilitacions i altres conseqüències: cal determinar en cada expedient quines penes, responsabilitats o restriccions queden extingides.
Els casos individuals: no totes les persones relacionades amb el procés tenen els mateixos delictes imputats, les mateixes sentències ni els mateixos recursos pendents.

En el cas de Puigdemont, la decisió del 19 d’octubre representa un avenç decisiu, però encara cal diferenciar entre poder tornar sense l’ordre nacional de detenció vigent i tenir formalment extingides totes les responsabilitats de la causa.

5.6. Valoració política i històrica

Es poden distingir dues lectures del procés.

Des de la perspectiva favorable a l’amnistia, la llei permet superar les conseqüències judicials d’un conflicte polític que no es va resoldre mitjançant un acord entre Catalunya i l’Estat. El retorn dels exiliats es considera un pas cap a la normalització democràtica.
Des de la perspectiva crítica, es qüestiona la justificació de la llei, el procediment polític que va conduir a aprovar-la i els efectes que pot tenir sobre la igualtat davant la llei i la separació de poders.

Jurídicament, però, una cosa és discrepar políticament de l’amnistia i una altra és aplicar una llei vigent d’acord amb les resolucions dels tribunals competents.

La conclusió és que l’octubre de 2026 marca un punt d’inflexió en l’aplicació de l’amnistia i en el retorn dels exiliats, especialment després de les decisions del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Això pot reduir les conseqüències judicials del procés, però no resol per si mateix el conflicte polític sobre l’autodeterminació i la relació entre Catalunya i Espanya.

Fonts principals per consultar

El text d’aquest punt és pot incorporar-lo al web i convertir-se en una síntesi cronològica documental, amb dates, resolucions judicials i situació de cada exiliat, per encaixar-lo dins del capítol general del procés català.

La llei d’amnistia és el resultat d’un canvi d’estratègia política del PSOE i del Govern de Pedro Sánchez després de les eleccions generals del 23 de juliol de 2023.

2023 — Negociacions per a la investidura. El PSOE necessita els vots de Junts per Catalunya i ERC per aconseguir la investidura de Pedro Sánchez. Les negociacions incorporen el compromís d’impulsar una llei d’amnistia per a persones vinculades al procés independentista.

Novembre de 2023 — Proposició de llei. El PSOE presenta la iniciativa parlamentària. La proposta genera una forta controvèrsia política: els partidaris la defensen com una mesura de reconciliació i normalització institucional; els contraris la consideren una concessió política incompatible amb la igualtat davant la llei i amb els principis constitucionals.

30 de maig de 2024 — Aprovació al Congrés. Després de la tramitació parlamentària i de les modificacions introduïdes, el Congrés aprova definitivament la llei.

10–11 de juny de 2024 — Sanció i publicació. La Llei orgànica 1/2024, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya, es publica al Butlletí Oficial de l’Estat.

Per què es va aprovar?

La justificació del Govern espanyol i dels grups que la van votar favorablement es fonamenta principalment en quatre arguments:

Afavorir la normalització de la convivència política i social.
Reduir la judicialització d’un conflicte que es considera essencialment polític.
Facilitar una nova etapa de diàleg entre la Generalitat i el Govern espanyol.
Recuperar una relació institucional que permeti abordar altres qüestions d’autogovern.

Els detractors argumenten que la mesura respon a una necessitat parlamentària per obtenir la investidura i que pot crear diferències de tractament jurídic. També han plantejat dubtes sobre la constitucionalitat i la separació de poders.

La qüestió fonamental: l’amnistia no és una declaració que tots els actes del procés fossin legals, ni una proclamació de la independència. És una llei que extingeix determinades responsabilitats pels actes inclosos en el seu àmbit d’aplicació.

L’amnistia tampoc no implica necessàriament que totes les persones investigades, tots els policies o tots els procediments quedin automàticament exonerats. Cal examinar els fets, les exclusions legals i les resolucions dels òrgans judicials competents.

Valoració: l’amnistia representa un gir polític important: del predomini de la resposta penal a una estratègia de desjudicialització i negociació. El seu èxit no s’ha de mesurar únicament pel nombre de causes tancades, sinó també per la capacitat de reduir el conflicte i restablir una relació política estable.

6. Presidents de la Generalitat durant aquets période, axis com a présidents de la Cambra catalana

Durant aquests setze anys, el procés ha coincidit amb canvis importants en el Govern de la Generalitat i en la presidència de la cambra catalana.

Presidents de la Generalitat

Període	President	Etapa política
Fins al desembre de 2010	José Montilla	Govern tripartit; final de la legislatura de l’Estatut.
2010–2016	Artur Mas	Inici del procés sobiranista, consulta del 9-N i eleccions de 2015.
2016–2017	Carles Puigdemont	Referèndum de l’1-O i declaració d’independència.
2018–2020	Quim Torra	Etapa posterior al 155; inhabilitació i final anticipat de la legislatura.
2021–2024	Pere Aragonès	Govern d’ERC, negociació amb Madrid i aprovació de l’amnistia.
Des de l’agost de 2024	Salvador Illa	Govern del PSC, amb suport d’ERC i els Comuns en la investidura; etapa de normalització institucional.

La successió de presidents mostra el pas d’un cicle de confrontació institucional a un escenari de negociació i governabilitat.

Parlament de Catalunya

Presidents del Parlament de Catalunya

Núria de Gispert (2010–2015)

Presidència durant els governs d’Artur Mas i la primera fase del sobiranisme.

Carme Forcadell (2015–2017)

Presideix la cambra durant l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat, i els esdeveniments de l’octubre de 2017.

7. L’aplicació de l’amnistia (policies i manifests), aixi com el RETORN dels exiliats: Puig i Comin. I a l’espera del retorn de Puigdemont

Aquest és un dels apartats que cal actualitzar amb més cura, perquè la situació jurídica ha evolucionat durant el 2026.

2024–2025: aplicació desigual de l’amnistia

Després de l’entrada en vigor de la llei, diversos jutjats i tribunals comencen a resoldre les peticions d’amnistia. Algunes persones se’n beneficien, mentre que altres procediments queden pendents de recursos o d’interpretacions judicials.

La controvèrsia principal afecta la malversació de fons públics, especialment pel debat sobre si les despeses atribuïdes als dirigents del procés poden quedar cobertes per la llei.

També hi ha procediments relacionats amb policies que van actuar durant l’1-O. La llei no comporta una amnistia automàtica de tots els agents: la seva aplicació depèn dels fets imputats, de les exclusions legals i de la decisió judicial corresponent.

2025: control constitucional

El Tribunal Constitucional examina la constitucionalitat de la llei i els recursos presentats contra la negativa a aplicar-la a determinades persones. La resolució d’aquestes qüestions prepara el canvi de criteri que arriba l’octubre de 2026.

Juliol de 2026: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea

El TJUE declara que el dret de la Unió no s’oposa a la llei espanyola d’amnistia en els termes examinats. Aquesta decisió reforça la possibilitat d’aplicar-la, però no substitueix les resolucions individuals dels tribunals espanyols.

curia

6 d’octubre de 2026: decisió del Tribunal Constitucional

El Tribunal Constitucional estima el recurs d’empara de Dolors Bassa contra la negativa del Tribunal Suprem a aplicar-li l’amnistia pel delicte de malversació. Aquesta resolució és decisiva per a la revisió de la situació d’altres dirigents afectats pel mateix problema jurídic.

Tribunal Constitucional

19 d’octubre de 2026: situació de Puigdemont, Comín i Lluís Puig

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena confirma que considera aplicable l’amnistia a Carles Puigdemont i manté sense efecte les ordres de detenció que afectaven Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig.

Cal fer una precisió important: això no equival encara, per si sol, a l’arxivament definitiu de totes les causes. La resolució definitiva sobre l’extinció de la responsabilitat penal i el sobreseïment correspon a l’òrgan judicial competent.

Europa Press

Per tant, a data de 22 d’octubre de 2026, el balanç és el següent:

Carles Puigdemont: s’ha aixecat l’ordre de detenció, però cal distingir aquesta decisió de l’arxivament judicial definitiu. El seu retorn físic a Catalunya no s’ha de donar per fet sense una confirmació posterior.
Toni Comín: també s’ha deixat sense efecte l’ordre de detenció. La situació processal definitiva s’ha de confirmar amb la resolució corresponent.
Lluís Puig: es troba dins del mateix procés de revisió jurídica i de les decisions relatives a l’amnistia.

Aquesta evolució obre la possibilitat efectiva de retorn dels exiliats, però és preferible no confondre l’aixecament de les ordres de detenció amb un retorn ja consumat.

Valoració: l’amnistia és el principal instrument de desjudicialització del procés. La seva aplicació progressiva pot tancar una etapa de confrontació penal, però no resol per si mateixa les discrepàncies polítiques sobre la independència ni garanteix una reconciliació completa.

8. Catalunya en el moment actual…

La Catalunya de l’octubre de 2026 és políticament diferent de la de l’octubre de 2017. El conflicte continua obert, però els seus protagonistes, els instruments de confrontació i les prioritats institucionals han canviat.

Situació política

Salvador Illa presideix la Generalitat des de l’agost de 2024. La seva investidura va significar el final de més d’una dècada de presidents independentistes o procedents de formacions independentistes.

ERC i Junts continuen sent actors determinants, però mantenen estratègies diferents sobre la relació amb el Govern espanyol, l’amnistia i el futur de l’autogovern.

Situació judicial

La resolució del Tribunal Constitucional del 6 d’octubre i les decisions posteriors del Tribunal Suprem han obert una nova fase. L’amnistia guanya terreny en els procediments que afecten dirigents del procés, tot i que cal verificar individualment quan cada responsabilitat penal queda extingida de manera definitiva.

Situació de l’independentisme

El moviment ha perdut part de la mobilització sostinguda i de la unitat estratègica que va mostrar entre 2012 i 2017. Això no significa que hagi desaparegut: conserva una base electoral, organitzacions socials i representació institucional.

El principal repte és definir una estratègia compartida i aclarir si la prioritat ha de ser recuperar la confrontació per assolir la independència, negociar un nou encaix territorial o combinar objectius polítics i socials més immediats.

Les qüestions que continuen obertes

Autodeterminació: continua sense existir un acord entre els principals actors polítics sobre la celebració d’un referèndum acordat.
Amnistia: la seva aplicació judicial és avançada en alguns casos, però no s’ha de confondre amb la solució de totes les causes relacionades amb el procés.
Finançament i autogovern: continuen sent qüestions centrals en la relació entre Catalunya i l’Estat.

Unitat independentista: la coordinació entre ERC, Junts, la CUP i les entitats socials és un dels grans interrogants.
Convivència i memòria: continua sent necessari afrontar de manera rigorosa les càrregues de l’1-O, les condemnes, els empresonaments, les actuacions policials i les conseqüències personals i institucionals del conflicte.

9. Balanç final: què ha representat el procés català?

El procés català ha estat un dels conflictes polítics i constitucionals més importants de l’Espanya democràtica contemporània. Va començar a prendre la forma actual arran de la sentència de l’Estatut del 2010, va assolir el punt culminant amb el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 2017, i va entrar posteriorment en una llarga etapa judicial i de negociació política.

Els seus resultats s’han de valorar des de diverses perspectives:

En l’àmbit social, va generar mobilitzacions extraordinàries i va situar la qüestió nacional al centre del debat públic, però també va accentuar divisions socials i familiars.
En l’àmbit institucional, va comportar l’aplicació de l’article 155, la destitució del Govern català, la intervenció temporal de l’autonomia i una forta confrontació entre institucions.
En l’àmbit judicial, va donar lloc a empresonaments, exilis, condemnes, indults, reformes del Codi penal i, finalment, una llei d’amnistia.
En l’àmbit internacional, va atreure una atenció considerable, però no va aconseguir el reconeixement internacional d’una Catalunya independent.
En l’àmbit polític, va transformar les estratègies dels partits catalans i espanyols i va convertir la negociació sobre l’amnistia i l’autogovern en elements centrals de la política estatal.

La conclusió més equilibrada és que el procés no ha assolit el seu objectiu principal de constituir un Estat català independent, però tampoc no ha desaparegut com a fenomen polític. Ha deixat una petjada profunda en les institucions, la societat catalana, el sistema de partits i la política espanyola.

L’amnistia pot contribuir a tancar el cicle penal iniciat el 2017, però el tancament polític dependrà de la capacitat de construir acords duradors sobre l’autogovern, el finançament, la convivència i la manera de canalitzar democràticament les demandes de sobirania.

Fonts bàsiques per documentar i enllaçar els articles del teu web

Per mantenir el document verificable, et recomano conservar els enllaços a les fonts oficials i periodístiques que permeten comprovar els fets i actualitzar les dates.

Llei d’amnistia — BOE: Llei orgànica 1/2024, de 10 de juny.
Tribunal Constitucional: Notes de premsa i resolucions jurídiques.
Tribunal de Justícia de la Unió Europea: Portal oficial del TJUE.
Parlament de Catalunya: Historial de presidents i presidentes del Parlament.
3CatInfo: Cronologia de l’1-O, les protestes, les condemnes i l’amnistia.
3CatInfo, octubre de 2026: Actualització sobre Puigdemont, Comín i Lluís Puig.

Recomanació editorial per al teu web: publica aquest text com a article de síntesi final, amb la data d’actualització «22 d’octubre de 2026», i mantén els articles històrics anteriors com a entrades cronològiques enllaçades des de cada apartat. Així, el document tancarà el recorregut sense substituir ni perdre els materials que ja tens publicats.

administrador

Ver todas las entradas de administrador →